Els crits de la Stella van ferir l’aire. Probablement els sentirien des del castell i vindrien a rescatar-los!

******************L’Hermione estava a Encanteris. De cop, va sentir uns crits llunyans. Va alegrar-se d’haver comprat un prototip dels caramels per fer campana d’en Fred i en George. Va mossegar l’extrem taronja del caramel i es va posar a vomitar. Va sortir, i va menjar-se l’extrem porpra.

Va córrer cap als terrenys, allà els crits se sentien molt més forts. Va córrer cap al pi cabaralla. Allà els crits encara se sentien deu vegades més forts. Va anar al passadís. A mesura que avançava cap a la casa, se li feia més difícil avançar. Aquells crits espantosos, gairebé inhumans, li perforaven les orelles. I de cop, el silenci. Era un silenci que no tenia res de bo, més aviat li feia mala espina. Tot seguit, algú tornava a cridar. Aquell crit era diferent, era més greu. Semblava de noi. En Louis! Havia d’arribar-hi aviat, segons el que interpretava, estava patint un crucio. Si no, ell moriria i ella viuria per sempre amb el pes de poder haver evitat una mort en va.

Va arribar a la casa. En un racó hi havia la Stella. Estava inconscient o morta? No ho sabia. El que importava era salvar a en Louis, ara mateix.

-Animo Linqui!

La noia que el torturava va caure inconscient. En Louis es va voler aixecar, però l’Hermione no li va deixar. Va anar cap a la noia i li va treure el mocador. En Louis va reprimir un crit de sorpresa.

-Charlotte! Què et penses que fas?!

-Louis? Ets tu?

-Sí. Sóc jo. Per què ens has fet això? Gairebé ens mates de gana, i ara ens vols torturar fins a la mort?

-Sí. Amb tu Mary, vaig coincidir un any. Oh, si sabessis com et vaig odiar!

-Sí. Tota l’estona ens estàvem fent maleficis.

-Deixa’m continuar! Quan vaig acabar a Beuxbatons, tu m’havies fet algunes coses molt lletges, no pas tant com el que jo et volia fer, però sí que eren coses ben mesquines. He estat planejant aquesta venjança durant molt de temps. Quan vaig saber que anaves a Hogwarts, només faltava que t’envoltessis d’amics. Vas anar amb en Potter, en Weasley i la Granger, és a dir: amb un fill d’una sang de fang, un descastat i una sang de fang. No em servien. En Potter és l’elegit, així que no el podia matar cap altre que el Senyor de les Forces del Mal.

-No m’anomenis així!

-Ets tu?

-Sí.

-I no hauries de ser a classe?

-Mira, he vingut pels meus amics.

En un racó, la Stella es va moure. Tothom es va quedar quiet. Fins que...

-Mira potser la senyoreta Sang de Fang vol assistir al nostre espectacle! Tornem-hi! Però primer... Obliterar!

La Charlotte els va lligar a tots i va tornar a la càrrega. Aquest cop, va començar amb la Mary, però no la mataria, encara, ni molt menys. La Mary no va dir ni piu. L’Hermione estava sorpresa. Sabia que a Durmstrang ensenyaven màgia negra, però no que fessin resistència al malefici del suplici. Quan la Charlotte va parar, la Mary només li va llançar una mirada d’odi i uns quants insults.

Després, va seguir amb en Louis. Aquell cop, hi va irrompre en Ron, a la sala. Va estabornir a la Charlotte, la va lligar i va deslligar a tots els altres. En Louis estava inconscient. El va reanimar i van portar la Charlotte al castell. La van entregar al professor Dumbledore. Ell, per la seva part, va entregar una placa per mèrits especials a en Louis, la Pansy, l’Hermione, la Stella i en Ron, i cinquanta punts per cadascú.

Van anar a dormir, havia estat una experiència esgotadora i traumàtica. En Louis, la Stella i la Mary van anar a la infermeria. En canvi, l’Hermione, en Ron i la Pansy van anar al seu llit.

Al dia següent, la història es va escampar per tot Hogwarts. En Louis estava força moix.

-Ei, Louis, què et passa?

-Estava pensant en la Charlotte.

-Què passa amb ella? És una torturadora de la pitjor mena!

-És la meva... La meva germana.

-Que fort! La teva germana m’odia, i a tu també?

-És complicat. A veure per on començo... Ah, sí. La Charlotte i jo vam coincidir un any a Hogwarts, i amb tu també. Tu li vas caure fatal. Quan va acabar els estudis, estava rancorosa de tu, que l’havies entorpit clarament en els seus estudis. Ha covat la venjança durant molt de temps, i ara la va poder posar en pràctica. Ella és molt rancorosa. Es va distanciar de la família i es va comprar una casa. Ara, pràcticament no ens parlem, i tampoc parlava amb els meus pares.

-Ostres, que fort...

La Mary es va quedar pensativa. Una persona faria això al seu germà? Ella, la Charlotte Matieu, no mereixia compassió. Oh, si pogués fer-li el mateix que li havia fet a ella... El fil dels seus pensaments es va interrompre quan va xocar amb en Louis.

-Què passa?

-No ho sé, aquí s’ha fet un tap, no em deixen passar.

La Mary i en Louis es van obrir pas a empentes i rodolons. Finalment van veure el que passava. Hi havia un cos estès a terra. Era la Katrina. Va córrer fins a ella i li va posar l’orella al pit i la va acostar a la boca per veure si respirava i el cor bategava. Res. De cop, va aparèixer la Charlotte.

-Et pensaves que em podies fer això, Mary Snape, sortint-ne impune? Doncs ja veus que no. Això els espera als teus amics, fins i tot en Louis. En altres temps, el considerava el meu germà, però ara ja no.

-Charlotte! –Va dir ell amb llàgrimes als ulls—Reacciona! L’odi t’ha encegat, torna enrere abans de que sigui massa tard!

-Ja és massa tard, germanet! Ara ets un enemic! Tens idea pel que he hagut de passar? Ja veig que no! Ets feble, et deixes endur per les emocions! Si volgués fer legilimència amb vosaltres, tindria una bona exhibició!

-Va, creguda, fes-ho amb mi!

Era la Mary. La Charlotte va fer l’encanteri, però no va veure ni un sol record. De fet, la Mary en sabia molt, d’oclumència.

-Això era un parany, no? No sé com no me n’he adonat, ets una experta en l’oclumència. I és clar, el professor Dumbledore sap a l’instant on es fa legilimència!

-Doncs no! No ho sap!

Les dues noies es van mirar i van tornar a cridar.

-I la Katt és la que ha pagat la meva insubordinació, no?

-És clar!

-Doncs no! Hi hauria de ser jo, aquí!    &nbs p;            & nbsp;           &nbs p;            < /p>

-Et repto a un duel. Podem fer servir tots els encanteris que sabem. Absolutament tots.

-Molt bé.

La Lavender estava allà, no havia vist res, però sí que ho va sentir tot. Va anar a la professora McGonagall a dir-ho.

-Senyoreta Brown, què vol?

-Hi haurà un duel al passadís d’Encanteris, probablement sigui un duel a mort!

-Qui són els combatents?

-Voldrà dir les combatents. Una és la Mary, i l’altra és una noia que em sembla que es diu Charlotte.

-No serà la Charlotte Matieu?

-Crec que sí! No és la que va segrestar a la Mary, en Louis, una noia de Durmstrang i a les germanes Parkinson? Per cert, han ensopegat amb el cadàver d’una noia.

-Deu ser la de Durmstrang! Segur que era amiga de la Mary, si no no li hauria tocat el rebre... Ostres, la senyoreta Seminoff, ella és la que li ha tocat el rebre, segur.

-La Katrina Seminoff?

-Sí.

La professora McGonagall i la Lavender van anar cap allà. L’espectacle era deplorable. Hi havia un tap d’alumnes col·lapsant el passadís. La Mary i la Charlotte estaven amb les varetes en posició de combat, i el cos de la Katrina al mig, tirat per allà.

En Louis va apartar el cos de la Katrina, que tenia talls fondos a la cara. L’havien matada, per sort per a ella, amb el malefici de la mort. El duel anava a començar.

La Charlotte va començar amb un malefici de la mort que la Mary va esquivar sense problemes. La Mary no atacava, només esquivava. Quan portaven una estona així, la Charlotte es va començar a cansar. Llavors, la Mary va atacar. Ella, al contrari que la Charlotte, no pretenia matar, només deixar-la fora de combat.

La Charlotte només fingia haver-se cansat. Amb tota la seva energia, va fer un sortilegi explosiu dirigit als peus de la Mary. La Mary va saltar enlaire i va quedar inconscient. La Charlotte havia guanyat. Va marxar i va deixar a tothom amb un pam de nas.

-No! Mary!

Era en Louis. Li dolia haver perdut a la Katrina, ara no podia perdre a la Mary també. La Mary es va remoure lleugerament, però no es va despertar. En Louis se la va carregar a les espatlles i la va portar a la infermeria.

Madam Pomfrey estava escandalitzada. Una ferida greu i una mort en una hora! On s’és vist, això?

-Senyor Matieu, què li ha passat a la senyoreta Snape?

-S’ha batut en duel contra la Charlotte Matieu, aquella noia que ens va segrestar, i ella, la Charlotte, ha fet un malefici explosiu contra la Mary i l’ha fet saltar pels aires. Ha estat de sort, ha caigut bé, no de cap.

-Ostres...

************ **********************************************************

Bueno, un altre capítol llest. La Charlotte, la germana d'en Louis, qui ho diria...