..::*Aquells anys*::.. - Darrera la porta.
Escrit per aila_llopin
Enviat el dia 15/04/2013 a les 20:41:37
Última modificació 15/04/2013 a les 20:41:37
Tots els capítols de ..::*Aquells anys*::..
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Darrera la porta.

 

Aquí teniu un nou capítol. Espero que us agradi, i segueixo esperant les vostres opinions.

 

Un petó!!

*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*- *-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*

 

L’ancià no parva de cridar i de queixar-se i balbucejant frases sense sentit per la Cristina.

 

- &n bsp;        Deixeu-me sortir d’aquí maleits bastards! – cridava una vegada i una altra mentre es removia amb demència entre els llençols, totalment incapacitat de cames.

 

La castanya el mirava aterrada a certa distància, el seu cap mai havia estat tan ennuvolada i confusa.

Instants després la porta es va obrir bruscament i una serventa va entrar ràpidament, acostant-se a l’home i sostenint les seves espatlles contra el matalàs impedint que es mogués, aconseguint que l’ancià encara cridés amb més fo rça

 

-          “Mademoiselle, qu’il fait vous ici” (senyoreta, què fa vostè aquí) – l’interrogava amb horror la criada, però la noia no entenia res del que deia.

 

Pocs instants després va entrar l’àvia de la Cristina amb les celles arrugades i amb gest d’extrema precaució, tancant veloçment la porta darrera seu, llençant una mirada a l’home i una altra a la Cristina, sorprenent-se de la seva presència a l’habitació.

 

-           Cristina, què dimonis fas aquí? – va preguntar aterrada mentre la seva veu s’ofegava entre els crits del seu marit. La noia el va mirar amb indi gnació.

-          Què fa ell aquí? Què li has fet? – la va interrogar amb una barreja d’ira i sorpresa.

-     & nbsp;    No li... – la criada va observa a la senyora amb preocupació, i de seguida va aturar la seva explicació i es va dirigir temorosa al llit.

-          “Madame” (Senyora) – la va cridar la dona sostenint amb força a l’ancià.

-    &n bsp;     Geraldht – el va cridar amb veu entretallada mentre s’asseia al seu costat, ell no parava de moure’s intentant que el deixessin lliure i de cridar – escolta’m – li va suplicar mentre agafava la seva cara entre les seves mans pàl·lides obligant-lo a mirar-la – estàs a casa, jo sóc la Meredith, aquesta és casa teva, la teva habitació, sóc jo – li repetia mentre l’home encara cridava amb més força – Mira, mira – va indicar mentre deixava a la vista una medalla en forma de cigne que duia amagat sota la part superior del vestit – recordes el cigne? Me’l vas donar el dia que ens vam casar... em vas dir que me’l donaves perquè s’assemblava a mi, elegant i bell, aquestes van ser les teves paraules – va dir mentre l’home agafava el collar amb les mans – el recordes? – l’ancià va clavar els seus ulls cafès en els verds de la dona i va dur la seva mà cap a la galta d’ella.

-           Ets tu Meredith? –va preguntar temor&o acute;s.

-          Si carinyo, sóc jo – el va respondre amb un dèbil somriure.

-          On estan els nens Meredith? Vull veure’ls, li vaig prometre a en Frood i a la Fi que els ensenyaria a jugar a quidditch – li deia un lúcid Geraldh, com si l’escena anterior hagués sigut un assaig per una obra de teatre.

 

La Cristina els mirava sense palplantada sense emetre cap soroll, la serventa el va deixar anar i es va posar a buscar en un armari una poció de color verd, la qual, va posar en una injecció.

La noia no entenia res, aquell ancià era el seu avi?, l’avi pel qual havia vingut a aquella casa?, però... ell parlava dels seus fills com si fossin uns nens de no més de deu anys, a més a més, cridava al seu pare pel mateix nom que l’havia anomenat l’Anna la primera nit que la va conèixer. Es notava d’un tros lluny que el seu malestar no només es basava en la falta de lucidesa i cordura que mostrava, sinó també en la discapacitat de les seves cames. La castanya el mirava amb dolor.

 

-          Estan... a casa de la teva mare, hi han anat de visita unes setmanes – va contestar mirant amb patiment, mentre acaronava el cabell de l’home que era més blanc que negre.

-          Altra vegada? – va preguntar decebut, semblava que no era la primera vegada que utilitzava aquella excusa – no els veig des de fa molt.

-          Ja els veuràs, ja els veuràs, tornaran aviat, però perquè et trobis bé per ensenyar-los a... – a la dona se li va trencar lleugerament la veu – jugar a quidditch has de deixar que la Monic t’injecti aquesta medicina, d’acord? – L’home va assentir mentre s’estirava més relaxadament al llit.

-          Duré a en Frodd als Mundials de Quidditch aquest any, l’encantaran, ho sé – deia més per si mateix que per la seva dona, la serventa s’hi va acostar amb la xeringa i un cotonet a la mà, mentre li col·locaven l’home es va fixar en la castanya mirant-la fixament.

-       & nbsp;  Meredith, qui és ella? – va preguntar dèbilment, la noia el cor li va donar un bot. La Meredith va mirar a la Cristina.

-        &n bsp; Estimat, has de descansar.

-     & nbsp;    Qui és? – va insistir més dèbil encara, mentre els seus ulls començaven a tancar-se.

-          Cristina – li va xiuxiuejar a l’orella, però l’ancià ja estava dins d’un son induït. – “Monique, vigílalo un instant s’il vous plaît” – li va demanar amablement la dona mentre sortia de l’habitació i feia un senyal a la Cristina perquè la seguís.

- & nbsp;        “Je le ferai” (ho faré) – va contestar la infermera francesa.

 

Quan ja estaven davant la porta de molsa, la dona es va girar per mirar a la Cristina amb indignació.

 

- &nbs p;        Perquè no estaves a baix?

-          No creu que qui ha de fer preguntes sóc jo... “Madame”? – va contestar la Cristina de la mateixa manera creuant els braços i alçant una cella. La Meredith va endurir el seu to de veu i va alçar la barbeta altiva.

-          Què vol saber?... Mademoiselle – va dir després d’un profund sospir.

-          Què li passa? Perquè el tenen allà? I perquè parla dels seus fills com si fossin nens... i perquè anomena al meu pare Frood? – va interrogar ansiosa de respostes.

-   & nbsp;      Molt bé, el teu avi pateix una pèrdua temporal de memòria, el seu cervell dóna salts en el temps, a vegades no sap ni a on està, com ara, que no recordava que estava a la seva habitació de tota la vida, fa molts anys, més dels que puc recordar, el teu avi va anar a enfrontar la que seria la seva última missió de risc amb el departament francès, en la que... va quedar sentenciat en una cadira de rodes. – va dir amb una duresa fingida – li costa reconèixer a les persones... i Frood era el sobrenom que el teu avi va posar al teu pare quan era un nen, per un antic conte de cavallers i dracs que li llegia, realment mai ho vaig acabar d’entendre molt bé. He acabat, ja pots baixar i atendre els convidats – va dir ràpidament, tot i que va deixar escapar certes expressions de dolor i pena.

-          No! – va respondre la noia atordida – és a dir, tot i que em conegui no sabrà que sóc  realment la seva néta – va c ontinuar.

-          Això no ho sabrem, depèn de en quin estat es trobi, a vegades té moments de lucidesa en que sap perfectament que el seu fill va morir, que la Fiona no viu aquí, i que té una néta més que la Katherin a la que vol conèixer – la castanya va baixar la mirada entristida. – Cristina, veus perquè no pretenia que els coneguessis fins que no estiguessis preparada? No volia que passessis justament el que ha passat allà dins, que el veiessis en un dels seus pitjors atacs – va explicar de forma més comprensiva – si t’hagués deixar veure’l el primer dia, amb tot l’odi que duies, no hagués estat adequat per ell, és clar que no, li haguessis fet molt mal.

-          Jo... vull conèixer-lo... i que ell em reconegui – li va dir lentament amb sinceritat. La dona va respirar profundament i li va dedicar un dèbil somriure.

-      &nbs p;   No crec que falti gaire perquè això passi estimada... ara per ara Mademoiselles, els teus convidats t’esperen – li va dir mentre senyalava l’escala. La noia va mirar la porta que tenia al costat.

-          Estic molt cansada i em fa mal el cap, això ha sigut una mica fort... creus que em podràs disculpar davant seu? – va preguntar fingint un extremat cansament. La dona la va mirar dubtosa durant uns instants.

< p> -          Esperen aviat una resposta per part teva.

-          I la tindran – li va assegurar – però ara, necessito... dormir, descansar – va mentir.

-          D’acord – li va dir somrient dèbilment mentre baixava les escales de marbre – que tinguis somnis bonics.

 

La noia va agafar la clau amb decisió, ara més que mai desitjava entrar en aquella habitació, la clau va quadrar perfectament, i amb un gir de maneta la porta es va obrir rebel·lant per fi el que ocultava amb tant recel. Va entrar a l’habitació a les fosques, il·luminada merament per la llum d’una gairebé lluna plena, que deixava escolar els seus rajos a través d’unes llargues i primes cortines que resguardaven un balcó.

Va observar amb deteniment l’habitació, davant seu hi havia una habitació perfectament arreglada, davant del llit lluïa un ampli escriptori de fusta, al seu costat un armari, una mica més enllà unes butaques del mateix color que la porta i diversos quadres a la paret sobre dracs i serps.

Un sentiment de total decepció va inundar a la jove mentre tancava la porta darrera seu.

 

-     ;      I per això... tan enrenou? – es va dir sense entendre res menter buscava l’interruptor, el qual va trobar instants després.

 

Va sospirar mentre feia una trena amb els seus cabells arrissats deixant que uns flocs rebels caiguessin per la seva cara, mentre s’endinsava encara més a l’habitació, cerciorant-se de l’abandó gràcies a la immensa quantitat de pols que hi havia sobre cada objecte, incloent-hi el llit. Aleshores es va acostar als calaixos de l’escriptori i va obrir el primer. Va veure un uniforme de quidditch de l’equip de Slytherin i un lleuger calfred ca recórrer la seva esquena.

 

-           Slytherin – va dir mentre agafava la capa de l’empolsinat uniforme i el treia per observar-lo millor – jo, filla d’un Slytherin, quina ironia – es va burlar amargament mentre llançava la capa descuidadament cap el llit fent que una cortina de pols s’alcés produint-li un atac de tos.

 

Quan va poder obrir els ulls després de que la pols s’hagués escampat, es va adonar d’un pergamí groguenc que hi havia al terra, el va recollir amb interès.

 

-          Deu haver caigut – es va dir mentre l’obria – Tot està arreglat, espera’m a l’estació el dissabte a les 11, ja no hi ha res que ens lligui... ja no hi ha res que ens lligui? – va repetir sense entendre el que podria significar aquella nota, poder una fugida... el seu para estava planejant escapar-se amb algú que ho havia arreglat tot. – poder només va ser una escapada d’un dia... segur que Hogwarts era tan avorrir com ho és ara, però ningú pot escapar-se d’allà, ni tan sols mentre es visita Hogsmeade... aposto que si et van descobrir et vas ficar en molts problemes – va parlar mentre posava el pergamí sobre la capa, i seguia furgant als calaixos, però no hi va trobar res més que robes i alguns llibres vells.

 

La noia va dirigir els seus ulls cap al llit.

 

-          Poder... – es va preguntar recordant on havia guardat el seu diari abans d’aconseguir el seu bolso com a millor amagatall, perquè caigués desgraciadament en mans d’en Black. Es va dirigir cap al llit i va alçar amb força el matalàs provocant una noca cortina del pols que quan es va esvair li va permetre veure dues llibretes: una de color sorra i l’altra negra. Bingo! – es va dir amb un somriure mentre els agafava i s’asseia al terra repenjada a un costat del llit – anem a veure que tenim aquí.

 

Va obrir la primera llibreta de color sorra trobant-hi diversos encanteris i pocions escrites de puny i lletra per la mateixa persona, anotacions dels ingredients que hi quedaven millor, i la forma correcta de pronunciar els conjurs, però només llegint-ne alguns la seva expressió va canviar per una seria, ja que sabia que el que tenia a les seves mans no era una llibreta normal, era una llibreta plena de conjurs, maleficis encanteris i pocions fosques, estava plana de màgia obscura. Va tancar la llibreta de cop mentre arrugava les seves celles.

 

-     & nbsp;    Com una persona que sap tantes coses de màgia fosca va poder arribar a ser auror? – va expressar amb ràbia mentre deixava la llibreta a un costat i obria la següent, però no sense abans aturar-se a observar la portada, on hi havia un petit drac a la cantonada. “Els meus trucs brillants” hi deia amb tinta negra a la primera pàgina. La Cristina la va fullejar veient que era una llibreta plena de trucs i plans, com per exemple de com passar coses encobertes a Hogwarts com articles de bromes – tonteries!! – va exclamar passant les pàgines, tot i que hi havia certes coses que aconseguien sorprendre-la, com per exemple que sabia la ubicació exacta dels passadissos secrets de l’escola, i la forma i l’horari en que les escales canviaven de posició. En poques paraules, coneixia a la perfecció el seu territori, però hi va haver una cosa que li va cridar l’atenció enormement va ser el dibuix d’un cofre i d’un medalló que li servia de clau, no qualsevol medalló, sinó el que li havia donar la seva àvia quan va arribar.

 

La noia va mirar el dibuix amb interès, amb un impuls va sortir de l’habitació i va anar directe a la seva. Va remoure la seva maleta, i allà estava, el medalló abandonat, al fons de la maleta. El va agafar i assegurant-se que no la veia ningú va tornar a l’habitació i va agafar la llibreta fosca entre les seves ma ns.

 

-          Molt bé, aleshores... per aquí hi ha d’haver un cofre – va dir mentre revisava l’habitació des de l’armari, els calaixos, les estanteries i sota el llit però sense cap resultat. – Dimonis! Això és inútil – va dir mentre desanimada corria les cortines.

 

Davant de els portes de vidre hi havia un balcó. Quan les va obrir i si va sortit es va adonar de la tènue brillantor que sorgia del medalló, fent que la pedra de color porpra que duia al centre brillés màgicament amb el contat dels rajos de lluna... “Quan l’utilitzis a la llum de la lluna brillarà igual que aquestes plantes, perquè el teu pare va utilitzar la seva essència per preparar aquest obsequi per tu” les paraules de la seva àvia van aparèixer dins el seu cap.

Es va girar cap a l’habitació, però al passar va notar una brillantor porpra provinent de sota d’una de les rajoles de ceràmica que formaven part del terra. Després de pensar una estona va treure la seva vareta i va apuntar al lloc d’on sorgia la l luentor.

 

-          Reveletus! – va conjurar i instantàniament la rajola es va apartar deixant a la vista un petit cofre amb una ferradura que brillava amb el contacte dels rajos de la lluna, els quals ara s’escolaven lliurement per l’habitació. Al seu costat hi havia diverses cartes.

 

La noia es va ajupir aixecant el cofre i les cartes amb emoció, va posar el medalló a la ferradura tal i com deia en el dibuix de la llibreta. Va veure com els rajos s’unien, es produïen uns subtils sorolls mecànics i instantàniament s’obria. La castanya va treure estranyada el petit objecte que hi havia a l’interior, un petit rellotge però sense nombres, de color daurat amb una llarga cadena.

 

-  &nb sp;       Un gira-temps, això és tot? – va dir decebuda donant un cop de puny al terra al fred terra.

 

Va deixar el gira-temps a un costat i va agafar les cartes, la seva sorpresa va ser enorme al reconèixer aquella cal·ligrafia, era la lletra de la seva mare, totes eren de la seva mare. Les va llegir amb interès, però van ser les més recents, si recent era la paraula que es podia aplicar quan les cartes tenien uns vint anys d& rsquo;antiguitat.

 

-          “... no t’ho permetran, ja saps el que opina la teva família de mi, de nosaltres Connor, ells m’odien, i res podrà canviar això, és millor que te n’oblidis, no aniré a aquest sopar...” – La Cristina va llegir amb rancor les paraules de la seva mare, sentia el rebuig d’aquella família, el seu pare, aparentment, l’havia convidat a un sopar d’Acció de Gràcies a casa seva, a la qual es va negar a anar-hi rotundament. – “... el que em dius no és possible Connor, és una bogeria, no pots deixar-ho tot, no pots deixar a la teva família, t’estimo més que a la meva vida, ho saps, però no puc fer això, saps a tot el que estem lligats...”- la castanya es va aturar davant d’aquella pàrraf d’una de les últimes cartes – saps a tot el que estem lligats – la noia va agafar el quadern negre i la nota que ella havia posat sobre el matalàs, que ara estava al terra juntament amb el matalàs ara girat. – “Tot està arreglat, espera’m a l’estació el dissabte a les onze, ja no hi ha res que ens lligui” – va rellegir mentre comparava les lletres, això no era una cosa que havien escrit al seu pare, ell ho havia escrit, anava a fugir amb la seva mare aquell dissabte, ho anaven a deixar tot perquè els deixessin viure el seu amor, però alguna cosa va passar, perquè aquell pergamí mai va arribar a les mans de la seva mare – aleshores, no van aconseguir escapar.

-          Oi tant que ho van fer.

 

La Cristina va deixar anar el pergamí i la llibreta i va fer un crit ofegat, al girar-se cap a la porta va quedar davant de dues noves persones que irrompien a l’habitació.

 

< p> -          Senyoreta, té sort que a baix els convidats encara no hagin marxat, no s’ha escoltat res del desordre que has fet en aquesta habitació – era l’Anne, juntament amb un home d’uns 36 o 37 anys, que tenia una gran semblança a la noia, a excepció de la seva cabellera fosca.

-          Qui és vostè? – va preguntar desconfiada agafant la seva vareta i apuntant a l’home.

-      &n bsp;   Nena baixa això per Merlí! – va dir en to despreocupat mentre s’endinsava a l’habitació. La Cristina no va baixar la vareta no un centímetre.

-           Senyoreta, ell és el meu germà Neró... o com l’havies conegut abans, en Neptú – el va presentar nerviosa, la castanya va obrir els ulls bruscament.

-       &nbs p;  Ets un animag? Ets en Neptú? – va preguntar perplexa.

-          Així és senyoreta, i a més a més, un amic fidel del seu pare, des de que la meva mare servia a aquesta casa quan érem nens – li va explicar en un to més amable – crec que és hora que vostè sàpiga certes coses.

-          Quines coses? – va preguntar desconfiada amagant el cofre amb el peu.

-          No es prengui la molèstia, sé que en aquest cofre hi havia un gira-temps, que per cert, és defectuós, era un invent del seu pare que va fabricar l’estiu abans de començar cinquè – va dir sorprenent a la noia – no es sorprengui, ja li he dit, era molt bon amic del seu pare, tot i ser del servei de la mansió ell sempre em va tractar, si se’m permet dir, com a un germà, per això és el meu deure que vostè sàpiga algunes coses d’ell, perquè aquesta imatge que en té és pèssima i errònia.

-           Molt bé... un minut, vostè era l’ombra que vaig veure aquella nit, oi?, la primera vegada que vaig intentar entrar.

-          Així és, faig guàrdies pels passadissos algunes nits i a l’enxampar-la em vaig haver d’inventar aquell truc – es va excusar.

-        &nb sp; El meu germà deia que havia d’estar segur abans d’explicar-li qualsevol cosa, per això no em va deixar ajudar-la a buscar la clau ni donar-li informació, ho sento – es va disculpar la noia d’ulls verds – tot i així, ha aconseguit entrar.

-          Encara no sé com – va confessar – i perquè no volies que em diguessin res?

-          Perquè primer havia de saber quines eren les intencions de les senyores al dur-la aquí.

-        &n bsp; Ja ho veus, necessiten que els tingui cura del lloc a França – va contestar amb un deix amarg.

-          Les seves intencions no són gaire bones senyoretes, però en gran part tenen raò, vostè no sap quin tipus de gent està boja per posar la mà en aquell ministeri i a aquell lloc – li explicava mentre arreglava a poc a poc el desordre que havia fet la noia a l’habitació – Anne, vigila el passadís mentre parlo amb la senyoreta.

-      &nb sp;   Molt bé – va assentir mentre sortia i tancava la porta darrera seu.

-          Ho sento, és que m’he tornat una mica boja buscant... no sé què – es va disculpar trista, mentre ajudava a ordenar-ho una mica recollint els llençols.

-    &nb sp;     Ha sigut una busca excel·lent.

-          Aleshores, m’ha dit que els meus pares sí que van fer aquest viatge?

-          Sí, el teu pare va pensar que seria millor que jo avisés a l’Agnès, ja que la senyora Meredith estava molt xafarder amb el que feia o no a l’escola, ella ja sabia del seu romanç amb una muggle i realment el tenia vigilat. Ells es van escapar, però no el dia que deia la nota, va ser just el dia desprès de la seva graduació a Hogwarts, però tinc una cosa que li ho mostrarà millor. – va dir donant tres cops a una rajola del terra, aconseguint que s’apartés màgicament mostrant dos flascons, un d’ells buit, i l’altre amb un líquid espès de color platejat.

-     & nbsp;    Què és? – va preguntar atordida la jove. L’home va buscar al fons de l’armari un petit calder.

-          Un petit tros de memòria que el seu pare va guardar, perquè la seva àvia no el pogués utilitzar en contra seva si el trobava i l’altre és un que va guardar per tu – va explicar mentre col·locava el calder sobre l’escriptori i hi deixava caure l’estrany líquid. La castanya s’hi va acostar.

-          Per mi? Però ;?

-          Pot... ja sap, no tinc vareta – va dir mentre s’agafava de forma estranya el butxaca dreta.

-          Segur – va contestar recordant que tots els servents eren squibs, mentre tocava dèbilment el líquid amb la punta de la vareta provocant un remolí que la va fer caure dins el líquid, duent-la a la memòria del seu pare.

 

***FLAIX BACK***

 

-    &nb sp;     Això és una bogeria Frood – deia un jove Neró d’uns 16 anys, en aquella habitació, però a diferència del que acabaven de deixar estava plena de llum i perfectament ordenada.

-     &nb sp;    No, no ho és Neró, és l’única opció que tinc – a la Cristina se li va regirar l’estómac i va sentir com si un gran pes pesat recorregués el seu cos, era el seu pare qui parlava. Era un jove de la mateixa edat d’en Neró, poder un any més, de cabellera llisa de color mel, com els seus ulls, ara alt i guapo, el típic cos d’atleta jugador de quidditch. En aquell moment, però, un gest de ràbia i desesperació es dibuixava al seu rostre, mentre amb força ficava roba en una maleta sobre el llit.

-          Pensa-ho amic, és la teva família, li donaràs l’esquena a tot això? – va preguntar el jove Neró. Mentre el vell s’asseia en una de les butaques a observar amb atenció l’escena i a mirar amb nostàlgia el seu antic amic.

-          Ells me l’han donat a mi, que no estens que m’estan allunyant de tot el que estimo en aquesta vida?

-          Pensa-ho, pensa-ho Frood, on viureu? i.. els teus estudis? L’acadèmia d’aurors? Tot pel que has treballat aquests anys, mira això – va dir aixecant davant seu un premi en fora de llibre daurat que brillava gairebé per màgia – Premi anual de Hogwarts, premi anual! Saps totes les portes que t’obra això? – in sistia.

-          Pots utilitzar-lo com a cau o com a bat... o com vulguis, això ja no m’interessa – li va dir apartant el premi de la seva cara.

-          Menteixes, i a mi no menteixis.

-        & nbsp; Està bé, què vols que et digui, que estic espantat? Doncs sí, ho estic, que si dubto que tot això sigui el correcte? Per Merlí, sé que no és el correcte, però no em queda més opció, penso en tot el que deixo i les conseqüències i creus que vull seguir amb això?, doncs no, però després m’imagino la meva vida fora d’aquí, a l’acadèmia a França, sense veure ni escoltar a l’Agnès, sense tenir-la a prop, sens poder estar amb ella i prefereixo morir, aleshores – confessava amb coratge mentre seguia ficant la roba a la seva maleta.

 

La Cristina sentia com se li partia el cor, va avançar i aleshores es va asseure al llit davant el seu pare, sempre l’havia vist com un covar que va preferir el seu cognom a ella, però ara veia les coses de forma diferent.

 

-    &n bsp;     Amic... hi ha d’haver una altra manera – deia amb un fil de veu.

-          No n’ha ha, però ja ens les arreglares, tinc una mica de diners que he tret de la caixa forta, això ens servirà per uns mesos...

-          Són diners màgics, a la comunitat muggle no et serveixen de res – li va r ecordar.

-          Pensem viure en un poblet màgic, no et preocupis.

-    & nbsp;     On?

-          No puc dir-te-ho Neró, els meus pares t’ho traurien com fos – li va dir amb un dèbil somriure – confio en tu, però no vull posar en risc la feina de la teva mare aquí – després va agafar una llibreta de color sorra de sota el seu matalàs – ja no necessitaré això – va dir mentre encenia una petita flama a la punta de la vareta.

-          T’has tornat boig?! – va exclamar el noi d’ulls verds mentre li agafava la llibreta de les mans – això representa anys d’investigació, també ho llençaràs a les escombraries?

-        & nbsp; Per Merlí, no puc creure que fos tan toca-nassos – es burlava de si mateix en Neró vell des d’una butaca de color molsa.

-          És màgia obscura, i no puc tenir res a veure amb això ara  - li va dir tranquil – senzillament quan ho vaig fer, volia... poder, era ambiciós i egoista i no vull això en el meu futur.

-          Però és part del teu passat Frood... guarda-la, amaga-la, però no la cremis – li pregava el noi.

-          En mans equivocades podria ser perillós.

-     ;      La guardaré jo aleshores.

-          D’acord gatet, com vulguis – va dir amb to de burla tancant la seva maleta i agafant la seva capa de combinacions verdes, grises i negres, pròpies de la casa de les serps, però abans va donar una curta abraçada a en Neró – Cuida’t amic meu.

-          Cuidar-me, jo? Jo no vaig en cap tren directe a la meva perdició demà... cuida’t tu, vols? I cuida a la muggle, és una bona noia – li va dir el jove mentre sostenia la llibreta de color sorra.

-          Ho faré “mon ami” (amic meu) – es va acomiadar. Després es va sentir el soroll d’una explosió, i tota l’habitació va donar voltes al voltant de la Cristina.

 

-          No tornaré! – li va dir en to rude el seu pare d’uns 20 o 21 anys a una dona que tenia el rostre amagat sota la caputxa d’una fina capa de color marró de vellut, només uns flocs de cabell arrissat llargs i negres quedaven a la vista.

 

La Cristina quan va poder estabilitzar-se va poder veure una humil casa però molt lluminosa i acollidora.

 

-&nbs p;         Aquesta és la casa on el teu pare i la teva mare van viure amagats dels Andruh durant uns anys, és més, l’hauria de recordar, perquè vostè va viure aquí uns dos o tres anys.

-          En serio? – va preguntar perplexa mentre mirava amb tot detalladament, no era molt gran, tenia un rebedor d’una porta del fons arribava una olor de pa de carabassa i jalea,- l’especial de la mama – es va dir. Una mica més enllà hi havia unes escales que duien a un segon pis, les finestres mostraven un paisatge molt agradable, a la part dreta de davant hi havia un bonic i espaiós jardí, i a la part de darrera un jardí més petit amb un gran arbre que tenia penjat, en una de les seves branques, un gronxador.

-   ;        Has de fer-ho, no pots ser tan egoista, que no ho entens?, el teu pare ha quedat condemnat a una cadira de rodes per tot el que li queda de vida, com es peres que se’n faci càrrec, en aquests moments sembla un mort en vida, no ha dit cap paraula des de l’accident... – en els ulls mel del seu pare hi va poder veure una extrema tristesa.

-    &n bsp;     Fiona... jo, no les deixaré, no puc, em necessiten,

-        &nb sp; Una nació sencera et necessita Connor, el seu ministeri d’aurors s’està enfonsant, la seva única protecció per aquests cruels atacs i, creu-me no trigarà gaire a propagar-se per Anglaterra, són les persones com la teva “doneta” les que correran perill – la dona es va apartar la caputxa exposant el seu rostre pàl·lid i els seus brillants ulls verds negats per les llàgrimes, era preciosa, però de gest molt dur.

 

La Cristina va entendre perfectament a què es referia la seva jove tieta. L’home va sospirar.

 

-           Hi ha d’haver una altre persona que pugui...

-           No hi és Connor, que no ho entens, tu i només tu pots reflotar aquell ministeri, el pare morirà de tristesa si no ho fas, i sobretot en l’estat tan... depriment en que es troba ara – li va pregar la noia, només uns dos anys més petita que ell – si-us-plau, no ens donis altre vegada l’esquena, si vols protegir a la teva nova família és l’única cosa que et queda, és més, estaries protegint una mica el futur de la teva filla.

-          No ho entenc...  – va xiuxiuejar la Cristina – perquè a F rança?

-          Perquè és el lloc on un major nombres de criatures màgiques poderoses tenen casa seva, des de gegants que viuen a les seves muntanyes fins a homes llop que viuen als seus boscos, si algú volgués crear un exèrcit màgic fort, no hi ha cap altre lloc millor per recopilar-lo que a França – li va explicar en Nerò.

-          Ja veig – va dir la noia.

 

En Connor va respirar profundament passant les seves mans amb frustració pel cabell.

 

-  &nb sp;       No puc – va finalitzar amb la veu entretallada després de mirar una snitch de joguina que rodava pel terra, era de la petita que vivia en aquella casa. La jove va endurir el seu rostre de tal forma que donava la impressió de que s’acabava d’empassar un plat de picant sencer.

-          Si jo fos tu, no podria dormir tranquil·la i viure en pau, mentre a quilòmetres de distància hi ha gent morint per atacs que pogués impedir, però ja arribarà l’hora de penedir-te quan això arribi a Anglaterra i la teva dona acabi morta a les mans d’aquest moviment – li va dir amb amargor i ira, mentre tirava una llauna vella i buida de refresc als peus de l’home – si et torna la cordura, utilitza’l, es un traslador que et durà directament a la mansió – va finalitzar mentre es posava altre vegada la caputxa i sortia de la casa donant un cop de porta.

 

L’home es va deixar caure derrotat a una butaca de color beix, mentre agafava amb les seves mans el traslador, després es va acostar cap a una foto que hi havia en una taula del rebedor davant seu, la va agafar i va mirar somrient la imatge, estaven ell, uns mesos abans, amb una bonica jove de cabellera llarga i llisa castanya que tenia una panxa d’uns cinc mesos d’embaràs, els dos reien i es movien a la fotografia, mentre li feien mimos i carícies al ventre crescut.

 

-          Aquesta és la foto que tinc – va dir la Cristina acostant-se al seu pare per observar-la millor. Guardava la imatge, però ara estava vella i una mica trencada de les bores a causa del pas del temps i de la poca cura.

 

L’home va sospirar profundament i va exhalar tota la seva tristesa i confusió que omplien cada partícula del seu ésser. Aleshores va deixar la foto i va agafar el traslador dirigint-se escales am unt.

 

-          No tenia cap altre opció – va murmurar la castanya mirant amb dolor com la imatge del seu pare es perdia en el remolí que es formava al seu voltant, després es va trobar de nou a l’habitació del seu pare.

 

***FI DEL FLAIX BACK.***

 

-   & nbsp;      Ara ho entén millor senyoreta – va preguntar l’home.

-    &nbs p;     Gràcies senyor Neró – el va somriure la noia, mentre agafava la llibreta de color sorra – crec que això és seu – li va dir mentre li oferia.

-          Oh, no! Senyoreta, tot el que hi ha aquí és seu i, crec que poder li podrà servir, però això sí, cuidi-la molt bé, i no deixi que caigui en males mans, perquè podria ser... perillós – la va advertir en to afable.

-          No es preocupi, la cuidaré – va respondre mentre agafava la llibreta i el cofre amb el gira temps – M’ha dit que era defectuós?

-          Funciona, però no gaire bé... tendeix a donar petits sals en el temps, a vegades, una vegada vam acabar a l’època del rei Artur i una mica més ens mata un drac – va riure – en Frood i els seus acudits – es va burlar.

-          Segur que em serà útil – va dir la castanya amb satisfacció, pensant en que ara contava amb un noi instrument per l’Ordre.

-          Surti senyoreta, jo acabaré d’endreçar l’habitació – li va dir l’home mentre posava bé el matalàs, però quan es va acotar la punta d’una vareta que guardava a la butxaca va quedar totalment visible.

-    &n bsp;     Esperi’s un moment... és animag, vostè no és un squib... és bruixot – va reflexionar la Cristina després de veure-la. L’home va obrir els ulls bruscament però va somriure.

-           Serà una aurora molt bona senyoreta – li va dir mentre seguia ficant bé el llit – espero que guardi el meu secret.

-          Ho faré – li va dir somrient mentre sortia de l’habitació passant les seves mans per la maneta amb la serp enroscada, i passejant els seus dits per les inicials daurades – crec que m’has fet entendre moltes coses – va dir, i la imatge d’en Sirius ens va dibuixar a la seva ment – Crec que li dec una disculpa a algú.


Llegit 487 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Cassandra Ross Anònim16/04/2013 a les 17:10:49
#23908Encara no he escrit cap fanfiction

Un capítol molt i molt interesant!

Hem sabut més coses del pare de la Cristina, i que realment era una bona persona :D Es que, ostres!, ara s'han obert tantes portes noves a  coses que poden passar... Hi ha hagut moments que m'he meravellat de la teva imaginació; el passat de la Cris és molt i molt interesant.

No sé què més dir, no estic inspirada... :(

Petons!

Cassie Ross