Escrit per Potter_grangerEnviat el dia 22/06/2013 a les 11:54:58
Última modificació 22/06/2013 a les 11:54:58
Tots els capítols de El dilema de la Bel·latrix
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
En Cedric estava espantat. Qui li hagués fet aquella ferida al cap a la Clara ho pagaria ben car. És clar que devia ser algú molt fort, per fer-li allò. De moment, se l’hauria d’emportar a Hogwarts perquè la miressin, tenia pinta de ser greu.
-Crec que hauria d’endur-me-la al castell.
<<No t’ho impedirem, no ho podem fer. Si creus que és el més convenient, fes-ho, però jo, en lloc de moure-la a ella, faria venir algú a mirar-la>>
-Ja sé que no li convé que la moguin, però si saben que som aquí, i a més de nit, ens podem ficar en un bon embolic.
<<Per una vegada, pots deixar això de banda. Crec que la teva amiga és molt més important>>
-Tens raó. Ara mateix vaig a buscar a Madam Pomfrey.
Al cap de cinc minuts, en Cedric va tornar amb Madam Pomfrey. Quan va veure la Clara en aquell estat, es va espantar molt. En Cedric li va dir que l’havia d’ajudar, que era una alumna de Hogwarts, igual que ell.
Al final, la va aconseguir convèncer. Madam Pomfrey la va guarir en un tres i no res, i li va aconsellar que no es mogués gaire. Llavors, li va dir a en Cedric que la portés de nou al castell.
La Clara es va començar a despertar. Estava una mica grogui, pel cop que havia rebut. Va mirar al seu voltant, i va recordar que encara era al Bosc Prohibit.
<<Què ha passat?>>
<<L’Odérunt t’ha donat un cop fort al cap amb la seva cua. Sort que t’he recollit quan queies, que si no, no sé què hauria passat.>>
<<L’odio tant! M’agradaria matar-lo jo mateixa!>>
<<Has d’anar amb compte. És molt poderós, tampoc té escrúpols, no dubtarà en eliminar-te si li fas nosa. No facis res arriscat, i no vinguis a no ser que sigui una urgència>>
<<Com a mínim puc contactar, no?>>
<<No ho sé. És millor que no ho intentis, ens podria trobar, i no ens pots estar traient les castanyes del foc cada vegada. No contactis, ja ho farem nosaltres si corre molta pressa>>
<<Bé, torno al castell. Espero que no us torni a trobar. L’Odérunt és un monstre>>
(Torno a passar a primera)
Vaig anar cap al castell. Estava espantada, aquell tal Odérunt era realment monstruós, i molt lleig, a part de no tenir compassió per res ni ningú. Simplement eliminava el que se li posava al davant.
L’endemà feia unes ulleres increïbles. Crec que em vaig refredar, al bosc. Devia estar estirada sobre un terra mullat, i això m’ha anat fatal. A part de que aquí fa més fred que a Catalunya. De sobte, em vaig trobar cantant la tornada d’una de les meves cançons preferides:
Sense tu, jo no puc.
Sense tu, si no hi ets,
Sense tu, jo no sóc ningú.
Sense tu, jo no puc.
Sense tu, si no hi ets,
Sense tu, jo no sóc ningú...
Aquesta cançó m’encanta. Ara mateix, és la que millor pot dir el que sento. No sé per què, si no estic amb en Marc o en Cedric, em sento molt indefensa, sola, desprotegida, buida. Mentre canto, tot això que he dit, em ve al cap.
-Clara? Ets aquí, no?
Era a la sala comuna. En Cedric em buscava. Em va sentir cantar, i crec que en sentir-me va parar l’orella, perquè vaig deixar de sentir les seves passes sobre el terra.
-Entra, no fas nosa. De fet, anava a buscar el violí. Et vols quedar un moment aquí, mentre pujo a buscar-lo?
-Sí, i tant.
M’he oblidat de dir-ho, toco el violí. Quan vaig baixar, em vaig posar a tocar el preludi del tema de Titànic, i després a cantar-lo.
Every night in my dreams,
I see you, I feel you.
That is how I know you,
Go on...
Far across the distance,
And spaces between us.
You have come to show you,
Go on...
Near, far, wherever you are,
I belive that the heart does go on...
Once, more, you open the door,
And you are here, in my heart,
And my heart will go on and on...
Ja no en sé més. La resta de la cançó, la canto amb uns vagues la-la. Vaig acabar plorant. Sempre ho faig quan canto aquesta cançó. He de veure la pel·lícula, però els meus pares diuen que sóc massa petita per una pel·lícula tan trista. Segurament els demanaré de veure-la aquest estiu.
Vam anar a esmorzar. No tenia gaire gana. Vaig menjar un parell de torrades, només per satisfer-lo, i vaig sortir fora amb el violí i una mena d’estora impermeable per seure-hi a sobre: no es mullava ni et mullaves.
Vaig començar a tocar, començant per una cançó fàcil: l’Himne de l’Alegria, de la Novena Simfonia de Beethoven. En vaig tocar moltes més, i així vam passar mig matí.
-Espera’m un moment, vaig a buscar una cosa.
Al cap de prop d’un quart d’hora, va tornar amb una guitarra. Ens vam posar els dos a tocar, i jo vaig cantar. Llavors, en vaig fer una amb la lletra de Salvador Espriu, un poeta que m’encanta, he sentit algunes cançons fetes a partir dels seus poemes i són molt maques. M’agrada sobretot la segona estrofa d’una de les cançons:
Quan la pluja porta
L’olor de la pols.
De les fulles aspres
Dels llunyans alocs.
He mirat aquesta terra,
He mirat aquesta terra...
Quan la vaig seguir cantant, gairebé tothom que hi havia allà es va afegir a la part que diu ‘he mirat aquesta terra...’ i va quedar molt bonic. Llavors, ja va arribar l’hora de dinar i vam anar a guardar els instruments. Després vam baixar al Gran Saló.
Després de dinar, vam anar a seure a la sala comuna, i vam veure que tothom estava apinyat al voltant d’un cartell. Hi vam anar, hi deia que qui volgués participar a la coral de Hogwarts anés a parlar amb el professor Flitwick, que era ell el que la dirigia.
Hi vaig anar entusiasmada, m’agrada molt cantar. En Cedric m’hi va acompanyar, encara que sense intenció d’apuntar-se-hi. Però quan vam arribar al despatx, ell va pensar que era en Cedric qui s’hi volia apuntar, i ràpidament, li va voler fer les proves de veu.
-Professor Flitwick, sóc jo qui s’hi vol apuntar, no en Cedric.
-Ah, molt bé, senyoreta Ferrer, pot cantar el primer tros de Twinkle, twinkle little star?
-Sí, és clar.
Ho vaig cantar, i em va dir que ho anés pujant de to, cada cop una quarta. Quan va acabar, en Cedric va canviar d’opinió.
-Molt bé, senyoreta Ferrer. Anirà al grup de sopranos, i vostè, senyor Diggory, al de tenors. El primer assaig és demà després de classe.
Vaig anar molt il·lusionada cap a la sala comuna. Vaig anar a sopar i al llit força aviat, estava molt cansada.
L’endemà, les classes em van passar molt ràpid. Vaig anar a l’assaig, que havia vist que seria al Gran Saló.
-Molt bé, veig que ja són tots aquí. Algú em sabria dir quina és la col·locació d’una agrupació musical?
Vaig aixecar la mà, a música ens havien insistit molt en això.
-Sí, senyoreta Ferrer?
-D’esquerra a dreta del director, la col·locació en una coral és: sopranos, contralts, tenors, barítons i baixos. I si hi ha algun contratenor, es col·loca entre les contralts i els tenors.
-Molt bé, deu punts per a Hufflepuff.
Ens vam col·locar d’aquella manera, i després vam començar amb la primera cançó.
-La primera cançó d’aquest curs serà Do you hear the people sing, del musical Els miserables. Necessitarem tres solistes, preferiblement dues sopranos i un tenor.
Em vaig oferir a formar part del grup de solistes, a part, aquesta cançó l’havíem fet amb l’escola, jo havia fet el primer solo.
-Val, senyoreta Harrison, vostè farà el primer solo. Senyor Diggory, el segon, i senyoreta Ferrer, el tercer.
Llavors, vam començar a assajar. Al principi, com era normal, no va sortir gaire bé, i després ja va anar millorant.
-Senyoreta Harrison, està desafinada. Baixi dos tons.
Al cap d’una estona, l’assaig va acabar. Va ser divertit, encara que només havíem cantat una cançó. Vam anar a sopar, tenia molta gana. Després, vaig fer els deures i vaig anar a dormir.
Van anar passant les setmanes, i va arribar desembre. Amb el desembre, també va arribar l’esperit nadalenc. A la coral anàvem de bòlit, costava tirar endavant i el concert s’acostava poc a poc, sense aturar-se.
Aviat arribaria el concert, estava molt nerviosa! Els de la coral teníem una túnica especial, igualment negra, però amb l’escut de Hogwarts en una banda i a l’altra, el símbol de la nostra coral: una vareta i una corxera encreuades.
I va arribar la nit del 24. Es va fer un sopar especial, i en acabat, el concert. Va sortir millor del que esperàvem. La veritat és que érem ben poca gent, durant les vacances. Va ser un èxit total.
Quan va acabar el concert, vam anar a dormir tots. L’endemà, regals! No vaig dormir gaire, entre que eren les onze de la nit i em vaig despertar a les sis de la matinada...
-REGAAAAAAAALS!!!!!!!
-Clara, volem dormir! És molt aviat!
-Mai és aviat pels regals! Anem a obrir-los!!
-Està bé! Vinga, obrim-los!
Jo tenia un paquet allargat, que duia una nota amb la lletra del papa (segur que s’ha sortit amb la seva i m’ha comprat una escombra), un que tenia tota la pinta de ser un llibre, dolços, un jersei de l’àvia, un dibuix d’en Roc (hi érem tots quatre i jo sortia de la mà amb en Cedric), un altre que tenia l’aspecte de ser uns quants llibres apilats i un joc d’escacs sense embolicar (segur que era del tiet Nil, sempre s’oblidava d’embolicar els regals).
El tiet Nil em fa riure molt. Em fa moltes bromes, però algunes són un pèl pesades, com per exemple una que...
FLAIXBAC
Jo tenia sis anys, en Roc acabava de néixer. Era el dia de Nadal, quan el tiet Nil em va dir que em posés sobre una creu que havia pintat al terra, i que allà rebria el meu regal. Quan m’hi vaig posar, em va caure una cosa a sobre del meu cap. Tothom va començar:
-Eeeeecs, és caca!
M’ho vaig anar a treure... i era plastilina marró, ben bé del color de la caca!
Aquella mateixa nit, que em vaig quedar a dormir a casa seva, li vaig posar nata en una mà, i després, amb una ploma, li vaig fer pessigolles al nas. Quan es va anar a rascar la cara amb la mà plena de nata, va quedar ben empastifat!
FI DEL FLAIXBAC
Ho havia endevinat, el paquet allargat era una escombra de carreres. I de les bones, a sobre. A més, a sota del meu llit, hi havia un altre regal, que quan el vaig obrir, era un maletí d’eines per a l’escombra. Segur que era del papa, també.
Vaig anar a esmorzar tota contenta, i vaig recordar que tenia els pastissos que m’havien enviat. Vaig decidir encetar-ne un i compartir-lo amb els meus amics. Era l’única cosa que podia fer per arrodonir la meva felicitat. Vaig anar a buscar un ganivet a la cuina, i en un lloc que havíem acordat, el vam encetar. Era molt bo, aquell devia ser el de l’àvia. Em vaig posar també el jersei que m’havia fet. Per dinar, només érem cinc persones més els professors, i vam fer servir una única taula.
Hi havia bombes de bruixot, van ser molt divertides. Em va tocar un barret amb una rèplica de peluix d’en Damià sobre l’ala, i em vaig canviar el meu per aquell. Llavors, vam encetar el tortell, i gairebé em trenco una dent amb una cosa que hi havia dins: un sicle de plata.
Torno a ser aquí! Ja veieu que aquest és un capítol per omplir, més que res. Bé, els personatges que vaig introduir en l'anterior capítol, de moment, els deixaré una mica de banda, però més endavant cobraran molta importància.
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 26/10/2013 a les 12:15:41 #24385 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols Hehehe, quin capítol més happi! Cançons, nadal i regals! Mola, això de la coral, està bé que favi alguna cosa a part de les classes, ja que de moment no pot jugar a quidditch!
A veure què passarà amb els dracs i les serps!
Potter_granger Enviat el 26/10/2013 a les 17:49:38 #24387 He escrit 9 fanfics amb un total de 161 capítols Dracs i serps... hmmm, no et creguis el que dic més amunt. I sí, la coral m'encanta com m'ha quedat.