..::*Aquells anys*::.. - S'acosta la primera missió de l'ordre.
Escrit per aila_llopin
Enviat el dia 23/09/2013 a les 16:52:36
Última modificació 23/09/2013 a les 16:52:36
Tots els capítols de ..::*Aquells anys*::..
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


S'acosta la primera missió de l'ordre.

Hola!!! Aquí teniu el capítol de la setmana. Aviso! té un toc romàntic que a mi m'agrada molt. Aviam què un sembla.

 

Petonetss :D

 

*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*- *-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*

Una pèl-roja perdia els seus ulls maragdes entre les groguenques fulles d’un gruixut i antic llibre. La seva entrecella estava lleument marcar mentre apuntava certes paraules en un tros de pergamí, incomprensibles per qui no fos mag, ja que eren encanteris, però no qualsevol tipus d’encanteris, era un dels més poderosos ja que era Màgia Antiga. Des de que en James, la nit anterior, li havia explicar el que en William i en Richard, els quals ara estaven a la infermeria amb el pretext de que practicant uns encanteris havien xocat, li havien dit s’havia oblidat completament dels seus EXTASIS i centrat en la preparació de l’Ordre. La concentració de la noia es va interrompre per un parell de mans que li cobrien els ulls, i després una veu que li va xiuxiuejar a l’orella

  • Et donaré una pista, és el noi que et treu el son i el millor caçador de quidditch de la història, sense mencionar el millor capità – va xiuxiuejar divertit el noi d’ulls avellanes.
  • Deixa’m pensar.. vols dir que no volies dir en lloc de millor caçador de la historia, el noi més egocèntric de la història – va contestar la Lily somrient mentre apartava les mans d’en James que va seure al costat seu.
  • No, clar que no! – va contestar en James amb un somriure despreocupat, mentre s’acostava a la Lily fonent els seus llavis. Per Merlí! Com li agradaven aquells llavis vermells, el dolç gust de la pèl-roja. En James va obrir els ulls sense deixar de besar-la dirigint la vista a uns nens de primer que els miraven – no teniu res millor que fer? – els va preguntar amb to tranquil.

Els nens ràpidament van agafar els seus llibre i van pujar a les habitacions. En James anava a tornar a besar a la noia quan va veure el gest de disgust que tenia.

  • I ara què he fet?
  • Saps molt bé el que has fet, i saps que detesto que ho facis. Et comportes abusivament només perquè aquests nens són més petits que tu, això es diu immaduresa James Potter.
  • Però...
  • Però res, no vull que tornis a fer res semblant – el va interrompre la noia enfadada donant-li l’esquena i tornar a la feina.

En James va bufar amb exasperació, des de que havien començar a ser parella, ja feia tres mesos, no havien tingut moments realment a soles.

  • Ets impossible Lilian Evans!! – va deixar anar de mala gana. La noia li va dedicar una mirada assassina.
  • El mateix et dit James Potter! – dit això li va tornar a girar la cara.

En James no va poder evitar deixar anar una riallada. La Lily el va mirar sense entendre res.

  • Es pot saber què et sembla tan graciós? – va preguntar àcidament. El noi va riure amb més ganes, la pèl-roja el mirava amb una barreja d’atordiment i indignació – James em dius ara mateix de què ri... – però no va poder acabar la frase ja que en James li havia agafat el rostre i l’havia besada. Al separar-se la Lily el va mirar estranyada – James, amor... m’estàs espantant.
  • Fa temps que no em dediques una d’aquestes mirades pèl-roja – va riure – et sonarà estrany, però em sembla que les trobava a faltar. No saps el que m’agrada veure’t enfadada.
  • Definitivament has de tenir febre... o alguna cosa – va dir la noia amb burla mentre posava una mà al front d’en James.

El noi va clavar els seus ulls avellanes en ella, aquells arrebossaven d’amor i va dibuixar un dèbil somriure.

  • Gràcies pèl-roja.
  • Gràcies perquè? – va preguntar la jove lliscant la seva mà cap a la galta del noi d’ulleres i deixant-se fondre per aquella mirada que tant li agradava.
  • Per fer-me millor persona – va contestar suaument.

La noia va sentir que una escalfor s’estenia per tot el seu cos i és que s’estava desfent per dins, aquelles eren el tipus de coses que la fascinaven d’en James, aquelles sortides tan poc esperades.

  • T’estimo, ho sabies? – va dir la noia fregant els llavis del noi divertida.
  • Crec que m’ho podries repetir, m’agradaria tornar-ho a escoltar – va respondre en James mentre deixava els fregaments de costat i els convertia en un dolç petó que a poc a poc es va tornar més i més apassionat. La Lily passejava els seves mans pel pit del noi, mentre ell embolicava els seus dits a la seva melena i es permetien descobrir cada racó de les seves boques. En James va començar a abandonar els seus llavis per dirigir els seus petons cap al seu coll blanquinós, cosa que a la noia li va resultar molt agradable però a la mateixa vegada incòmode. La lluita mental de la Lily va ser interrompuda pel soroll del retrat de la Senyora Grassa a l’obrir-se que va fer que immediatament la noia d’ulls verds s’apartés del noi, cosa que a ell no li va fer gens de gràcia.
  • Remus! – el va cridar la Lily, era ell qui havia entrat.
  • Ara no Lily, ens veiem a les masmorres – el va tallar el noi d’ulls mel pujant a la seva habitació sense ni tan sols mirar-la, cosa que la noia va agrair ja que el seu rostre no tenia res a envejar al color dels seu cabell en aquell moment.
  • James, hem de fer alguna cosa amb en Remus i l’Ail – li deia la Lily, però al girar-se es va trobar amb un James enfadat, amb les celles arrugades i els braços creuats, que cada vegada s’enfonsava més a la seva butaca – amor... què et passa?
  • Res!... sembla que una mica d’intimitat és demanar massa en aquest castell! – va deixar anar indignat mentre es posava dret i li allargava la ma – anem abans que el Slughorn cridi perquè la seva nena d’or de les pocions no ha arribat a classe – li va dir desanimat.

La noia es va posar dreta amb la mirada preocupada i per sorpresa d’en James el va agafar pel coll de la camisa i el va besar amb intensitat. Al separar-se li va somriure mentre es mossegava el llavi inferior.

  • Sempre podem tenir els nostres moments James – li va dir somrient, mentre agafava el gran llibre, el posava a la motxilla i se la penjava a l’espatlla – som-hi, no vull fer tard. A més a més, encara haig d’escollir un regal per la Cristina i això em durà estona – va comentar la noia agafant al somrient Rondador de la ma.
  • Crec que podem fer alguna cosa especial per l’aniversari de la Cristina... com una festa aquí a la torre, què en penses pèl-roja? – va afegir el noi de més bon humor mentre creuaven el retrat.
  • No ho sé, no és molt de l’estil de la Cris i...
  • Vinga! Al cap i a la fi no es compleix la majoria d’edat tots els dies! – va insistir el noi d’ulls avellanes. Volia demostrar-li a la Lily que l’importaven les seves amigues i així guanyar-se uns punts extres amb ella.
  • Pot ser... ja ho veurem... – va contestar no gaire convençuda.
  • Aquest “pot ser” em sona a sí.
  • No, aquest pot ser, ha sonat a pot ser.
  • A un sí.
  • James! – li va dir la noia divertida – Ja t’ho he dit, és un pot ser i punt.

 

--------------------------------------

 

Era un dijous, els nois acabaven de presentar-se al seu primer EXTASIS, el d’encanteris, davant de diverses persones del ministeri i per sort, tots creien haver-lo aprovat, tots menys en Peter qui havia fallat en l’intent de convertir la taula en un esquirol i la va convertir en diversos ratolins que es va passejar per tota l’aula provocant una mica de caos.

La Cristina i en Sirius no es parlaven des del diumenge, la noia ho havia intentat però ell l’evadia. En quant a en Remus i l’Aila, la noia no havia donat senyals d’estar sortint amb en Frank tot i que ara passaven més temps junts, i ells, per suposat no es parlaven, tot i que no era perquè la rossa no volgués sinó que era l’home llop qui es negava a creuar paraula amb ella o amb en Frnakling.

  • Sabia que ho faries bé – li deia amb entusiasme la Lily a l’Aila mentre les tres s’asseien sota l’ombra del gran roure que hi havia davant el llac.
  • Pensava que no l’aprovaria... ja tinc dos EXTASIS aprovats! – deia alleugerida la rossa.
  • A tu també t’ha anat bé, oi Cris? Cris... Cristina! – la pèl-roja va haver de cridar el seu nom perquè la castanya es despertés del seu ensimismament i la mirés.
  • Perquè dimonis crides?
  • Perquè no m’estàs escoltant Cristina Andruh, per això! – va contestar severament.
  • Què et passa Cris? – va preguntar l’Aila preocupada mentre intentava mirar-la als ulls.
  • De què... o amb què? – va contestar fingint despreocupació mentre dirigia la mirada al llac, el qual brillava pel reflex dels rajos de Sol.
  • Això contesta’m-ho tu! Has molt rara aquests dies... molt distat i distreta, com si la teva ment estigués en un altre lloc – li va explicar l’Aila.

La castanya va respirar profundament.

  • Els EXTASIS.... em tenen molt nerviosa – va mentir.
  • Per Merlí Cristina, ves-li a un altre amb això!  Nosaltres no ens creurem aquest conte, recorda que estàs parlant amb les teves millors amigues, no hi ha ningú com nosaltres per saber quan menteixes – la va rondinar la Lily.

La noia va deixar anar un sospir de resignació.

  • Estic molt bé noies... només què...
  • Què? – van preguntar les dues a la vegada.

La noia d’ulls mel no va contestar ja que la seva mirada es va fixar amb atenció en un noi de cabellera negra i profunds ulls blaus que seia amb un grup de noies que el seguien, i per sorpresa  d’una d’elles anava agafada de la seva ma, una noia de cabells llargs rossos i ulls blaus ametllats. La Gryffindor la va reconèixer com a la buscadora de l’equip de Hufflepuff, la qual reia insulsament mentre es tirava amb elegància el cabell enrere. Era obvi que se sentia la noia més afortunada del món i volia fer-ho saber a tothom.

  • Ja ho entenc tot – va xiuxiuejar la Lily observant també a en Sirius i retornant després la seva mirada comprensiva cap a la Cristina.
  • Això ho explica – va concordar l’Aila observant a en Sirius -  no em puc creure que ja tingui novia, si fa dos dies que ho va deixar amb la Kim. Jo pensava que... – però la noia va callar mirant nerviosa a la Cristina.
  • Ni t’ho pensis! – li va cridar ella – a vas penseu... que... que... estic així per aquest estúpid, faldiller, buit, egocèntric, mimat i ninot de fira barata d’en Black? Esteu molt equivocades – va respondre amb una barreja d’ira i temor posant-se immediatament a la defensiva – deixeu de dir tonteries – va culminar girant-se i donant-els-hi l’esquena.

Les noies van intercanviar mirades de llàstima i va ser aleshores quan la Lily es va acostar a la castanya col·locant una mà sobre la seva espatlla.

  • Sigui el que sigui... en Black et va salvar d’un càstig Cris... i el mínim que pots fer, o més ben dit, el que has de fer és... donar-li les gràcies.
  • Jo no li vaig demanar que fes res, és més, ni tan sols sé perquè ho va fer. Com si jo l’importés? – va cridar indignada tirant diverses pedres al llac.
  • Precisament per això ho va fer, perquè l’importes Cris, més del que penses – va respondre l’Aila col·locant-se a l’altre costat de la castanya i també posant una mà sobre l’altre espatlla.
  • El que va fer per tu va ser tan... noble... – va opinar la Lily amb sinceritat – en Black pot ser moltes coses dolentes Cris, però també pot ser una bon noi, i més quan es tracta de tu.
  • Sí clar, és tan però tan bé que fa uns mesos em feia xantatge perquè fos la seva novia, a més a més de dedicar-se a fer-me la vida impossible – va deixar anar amb ira.
  • Ningú és totalment bo, però tampoc és totalment dolent i... el cas és que miris per on miris s’ho mereixi o no, li has de donar les gràcies Cristina – li va dir la Lily.

La noia es va quedar amb la mirada perduda en les aigües del llac, aquelles que simulaven tant el color dels ulls d’aquell noi que la mirava fixament fingint escoltar a les noies que l’envoltaven, però la veritat era que la seva ment estava a molta distància, justament en la castanya que estava asseguda, al costat de les seves dues amigues inseparables, davant del llac, sense fer-li el menor cas a ell. “Gràcies Sirius” o “ha sigut molt amable el que has fer Black” això era tot el que el noi volia escoltar.

  • Et passa alguna cosa estimat Siri? – li va preguntar melosa la noia tocant-li el cabell.
  • Res Hanna, saps què?, se m’ha oblidar que havia de trobar-me amb en James... parlem després precioses. – es va acomiadar ràpidament, començant a caminar amb pas cansat cap al castell, dirigint mirades inquietes cap a la Cristina - Oblida’t de l’Andruh, Sirius, no t’ha demanat perdó, ni t’ha donat les gràcies perquè no li has permès, no has deixat que parli amb tu perquè volies oblidar-te d’ella, recordes?... evita’t problemes, l’Andruh no està interessada en tu i és millor que tu no ja no ho estiguis més en ella. És una noia massa cul-inquiet i problemàtica per tu... igual que el que sents per ella  - va pensar el noi amb decisió creuant les portes del castell, mentre darrera seu el Sol començava a amagar-se indicant-li que ja era hora d’anar a complir amb el seu cinquè dia de càstig.

 

----------------------------------------

 

En Sirius caminava esgotat cap a la seva Sala Comú, el rellotge marcava les tres quarts i cinc d’onze, havia estat unes quatre hores al despatx de l’Horace Slughorn fent neteja dels calders i tot i el cansament,  no podia somiar amb arribar i tirar-se sobre el seu còmode llit ja que encara tenia moltes coses a repassar per l’EXTASIS de pocions del següent matí.

  • Genial! Més pocions, just el que necessitaves – es va dir amb ironia i indignació mentre caminava per un dels passadissos del cinquè pis.

Al creuar el passadís va xocar amb algú fent que ell caigués a terra.

  • Què dimonis! – va exclamar metre s’arreglava la túnica i s’aixecava.
  • Black! -  aquella veu havia aconseguit que el seu cor li donés un salt. Al girar-se es va trobar amb la castanya que tan havia volgut evitar.
  • Andruh... però què fas aquí? És a dir... hauries d’estar a la Sala Comú, ja ha passat el toc de queda i... – el noi estava nerviós, per primera vegada estava sense paraules davant una noia, ho detestava, detestava l’insegur que el feia sentir la Cristina i al mateix temps l’encantava que només ella pogués tenir aquest efecte en ell.
  • Jo... això... em penses ajudar avui o em quedo aquí fins demà – li va dir entretalladament donant-li la mà per ajudar-la a aixecar. No necessitava la seva ajuda, però era un bon pretext per no dir-li que, en realitat, estava encaminant-se a les masmorres per ajudar-lo.

En Sirius va dibuixar un mig somriure mentre l’aixecava amb una força tal que va fer que la noia acabés als braços del noi, que n va poder evitar caure en la temptació d’observar embadalit els seus llavis, els seus carnosos i provocatius llavis. La noia metres, no va poder evitar tremolar al sentir el càlid alè a menta del pèl-negre, no tenia forces suficients per moure’s, és més, el seu cos no volia respondre a cap de les ordres enviades pel seu cervell així que allà estava, immòbil entre els forts braços d’en Sirius Black.

La Cistina va tancar els ulls acostant el seu rostre al del noi, però per sorpresa en Sirius la va deixar anar apartant-se d’ella.

  • És millor que tornem... no volem que cap professor ens trobi... – va dir amb un to distant i seriós mentre observava amb melancolia la noia – la Cristina Andruh no et fa bé en Sirius Black, recorda-ho, juga amb tu com si fossis un titella i en Sirius Black no és la joguina de ningú – pensava intentar convèncer-se a si mateix.

La noia el va observar amb una barreja de vergonya i decepció, després un mig somriure una mica dèbil va aparèixer al seu rostre.

  • I des de quant el gran Sirius Black té por a que l’enganxin els professors?... no t’estaràs tornant un nen bo, Black? – li va dir la Cristina recobrant la seva actitud de sempre i acostant-se una mica a ell.
  • Dur com una roca home, no et deixis convèncer per aquest to i aquest somriure, dur com una roca  - es repetia mentalment, però semblava que no estava donant gaire resultat, ja que les ganes de llançar-se a besar i a abraçar aquella castanya cada vegada eren més fortes, pel que va haver de baixar la mirada per no observar-la – des de que... m’interessa passar per la cara als Slytherin que haguem guanyat la Copa de les Cases – va mentir, ja que no volia passar més estona amb la Cristina per por al que podia fer – així que... no vull que em treguin punts... i això de nen bo ho veig gairebé impossible estimada Andruh, el meu amor cap al perill, l’aventura i trencar les normes és massa gran.

La noia es va acostar encara més a ell i li va posar una mà a la barbeta d’en Sirius aixecant-la lentament.

  • M’atreviria a dir... que esta vostè evitant-me la mirada senyor Black.
  • Doncs… doncs s’equivoca senyoreta Andruh – va dir, però no sense abans balbucejar, apartant-se de la noia i donant-li l’esquena.

La Cristina se sentia impotent.

  • Perquè no em mires Sirius? – es preguntava amb indignació. El notava fred i llunyà i això és el que li feia bullir la sang, i el que era pitjor, no en sabia el perquè – molt bé, doncs només volia dir-te... gràcies Sirius – li va dir una mica enfadada i girant-se – perquè estàs trista Cristina, ets idiota o què?
  • Què has dit? – va preguntar la veu d’en Sirius esperançada.

La noia va sentir com se li estrenyia el cor.

  • Que, què li he dit? – la castanya es va girar mirant-lo amb nerviosisme - Que, què t’he dit?
  • Sirius, m’has dir pel meu nom – la va contestar confús, l’escut que havia volgut construir s’havia fet bocins al sentir com la Gryffindor pronunciava el seu nom.
  • Doncs... doncs... perdó Black.
  • No, no et disculpis Cristina... m’agrada que... que em diguis pel meu nom – va confessar somrient dèbilment.

La Cristina es va deixar perdre en aquells ulls que tant trobava a faltar i no va poder evitar somriure amb flaquesa al escoltar el seu nom sortint d’aquells llavis, altre vegada.

  • Perdona la broma, però me la devies! – va deixar anar la noia.
  • Ho sé, m’ho mereixia al cap i a la fi – va contestar. A aquelles altures, aquella broma li semblava que havia passat feia mil anys endarrere. Ara només l’importava la noia que tenia davant i que ara podia tornar a tenir a prop – no qualsevol s’hagués atrevit a fer-me això, ho sabies?
  • Jo no sóc qualsevol, sabies – va repetir la jove riallera.
  • No, no ho ets – va respondre el noi mirant-la als ulls amb to seriós.
  • Gràcies Sirius... sense tu... no hauria pogut aprovar els EXTASIS d’avui, gràcies per cobrir-me amb el Slughorn, la veritat és que... mai hauria pensat que podries fer alguna cosa així per ningú... i menys per mi – va agrair, tot i que se li feia estrany anomenar-lo Sirius; s’havia adonat de l’efecte que havia aconseguit en ell i no pensava contradir-lo.
  • Doncs... m’havies salvat de que els Slytherin em donessin una bona pallissa la nit que vaig trobar el teu medalló, així que ara... estem en pau – el noi li va estirar la mà per donar-li.

La Cristina el va observar uns instants i després de mirar nerviosament cap als costats, assegurant-se de que ningú excepte ells dos estava al passadís, es va dirigir a en Sirius agafant-lo delicadament pel coll de la seva camisa i posant-se de puntetes per quedar a la seva altura, va depositar un petó tendre sobre els seus llavis, un com mai havia fet a ningú, sentint aquells llavis, gaudint-los amb el seu gust a menta. Es va separa d’ell i es va quedar a escassa distància observant-lo fixament.

  • Et devia aquest petó... faig fer trampa jugant a escacs. Ara sí que estem en pau. – va confessar una mica avergonyida.

En Sirius va quedar atordit, però va reaccionar ràpidament mostrant un gran somriure.

  • Ho sabia! – va exclamar entusiasmat – ningú em guanya a escacs – va dir amb suficiència mentre envoltava a la noia amb els braços passant-los per la cintura.
  • Suposo que haig de reconèixer que ets... bo – va dir mentre jugava amb el cabell del jove, sense oposar resistència a la proximitat del noi i és que no podia negar l’inevitable, en Sirius Black li agradava, és més, l’encantava.
  • Sóc el millor princesa de gel – la va corregir divertit. Ella va riure.
  • Princesa de gel? No em diuen així des de... quart. – va riure burlona.

El noi va somriure, eren tan poques les oportunitats que havia tingut de veure a la Cristina rient realment, sense sarcasmes o ironia, i això feia que encara estigués més bonia als seus ulls.

  • Ets la meva princesa de gel... el meu caramel amarg... el meu dolç mal de cap -  va dir el noi apartant amb delicadesa un dels rissos castanys del rostre de la noia i aprofitava per acaronar-li la galta.

La noia el va mirar amb deix melancòlic.

  • Sembla que sóc moltes coses a la teva vida, no?
  • Què et puc dir? – va contestar despreocupat alçant les espatlles.
  • Sirius... el dia que... és dir, quan tu vas anar a buscar el taulell d’escacs... en fi, vaig escoltar la teva conversa amb la Kim – la Cristina tenia que desenredar aquell nus que tenia al coll, aquell en que recordava a en Sirius escollint-la.

El noi va endurir el gest, però després la va tornar a mirar somrient.

  • Estava paranoica, a més a més, res del que vaig dir és mentida.

La noia va somriure sense poder evitar-ho, però després les seves faccions es van ombrir allunyant-se d’ell.

  • No has pensat que... la Kim... poder sí que tenia una mica de raó quan deia que... ens barallàvem pel simple fet de tenir alguna cosa a veure l’un amb l’altre?

En Sirius la va mirar incrèdul.

  • La Kim no sabia el que deia, estava molesta i...
  • Jo crec que pot tenir una mica de raó – el va interrompre la Cristina.

El noi es va acostar a ella agafant-la per la cintura.

  • Pot ser que tingui una mica de raó – va dir besant-li la galta dreta – una mica de raó – ara li va besar juganer la galta esquerra – o molta raó – va culminar besant-la als llavis.
  • La Cristina va deixar anar una riallada col·locant els seus braços al voltant de les espatlles d’en Sirius mirant fixament als seus ulls.
  • Què sents per mi Sirius?

El noi va sentir que el seu cervell deixava de funcionar de cop, hauria d’explicar una cosa que ni tan sols ell mateix entenia, com algú pot fer això?

  • Jo... – va començar a balbucejar però uns sorolls els van fer desviar la seva atenció cap al final del passadís.
  • Ve algú – va dir la Cristina nerviosa mentre mirava la porta que tenien a escassa distància. Va agafar el noi de la mà i s’hi van tancar completament en silenci per poder escoltar qui era l’intrús.
  • ...Al calamar gegant els tiraré!.. que estiguin amb ell tres dies perquè se’ls treguin les ganes de tornar a fer brometes, maleïdes rates!!! – era el conserge Filch que anava pel passadís despotricant contra els alumnes, cosa molt habitual en ell. Els nois no van poder evitar riure a l’escoltar-lo.
  • El bo d’en Filch – va exclamar sarcàstic en Sirius.
  • Tu i en Potter heu col·laborat molt perquè aquest home tingui aquest humor – va contestar la noia burlona.
  • Li hem alegrat els seus dies grisos, només això – va riure en Sirius, però la Cristina es va quedar mirant-lo pensativa – què passa?
  • Respon-me el que t’he preguntat: què sents per mi? – va insistir en to seriós la noia repenjant-se en una de les taules.
  • Doncs... no ho sé Cristina, tu ets diferent, i així de diferent és el que sento per tu i... no tinc paraules per explicar-ho, només sé que m’agrades i que... que vull estar amb tu, així de simple... no sé si amb això en tens prou, però és el que tinc per oferir-te – va contestar de la manera més sincera que podia.
  •  Així de simple? – va respondre amb un somriure dèbil però tranquil·litzador que va fer que en Sirius tingués un calfred per tota l’esquena.

El noi es va obrir pas entre les taules i va agafar a la noia del rostre amb extrema delicadesa, com si fos la nina més fràgil que es pogués trobar.

  • Et necessito – va xiuxiuejar entretalladament observant els ulls mel d’ella plens de billó i calidesa.

La Cristina va respirar profund gravant a la seva memòria cada sentiment que explotava dins seu en aquell precís instant. Ja no negaria més el que sentia per en Sirius, es deixaria portar i seria el destí qui decidiria el final d’aquella historia tan complicada.

  • No arruïnem això Sirius – va dir lentament – no li posem nom o formalitat.
  • Però Cristina, jo vull que siguis la meva novia, jo vull que sigui formal, jo vull que tothom sàpiga que...
  • No necessitem estar exposats com si fóssim ninots en venta Sirius, o fer saber al món el que tenim. Per mi n’hi ha prou amb que tu sàpigues el que tenim – va explicar la noia agafant les mans del noi entre les seves.
  • I què tenim? – va preguntar decebut el noi.
  • Això és el que vull descobrir.
  • Aleshores, ho haurem de tenir en secret?
  • Ara per ara és millor que sí, després... ja ho veurem – va contestar la noia mentre acaronava la galta del noi i li feia un petó profund.

Al separar-se una mica per prendre aire la noia va deixar escapar un crit ofegat d’eufòria dirigint-se ràpidament cap a la finestra que tenia en Sirius a l’esquena.

  • Són estrelles fugaç! – li va explicar amb la il·lusió d’una nena de cinc anys – feia anys que no en veia cap.

En Sirius la va abraçar per l’esquena envoltant-la per la cintura i col·locant la seva barbeta sobre l’espatlla de la noia, inhalant l’aroma a vainilla que desprenien els seus cabells, que observava fascinada la bonica pluja d’estrelles amb que el cel els obsequiava.

  • Demana un desig, jo ja he demanat el meu.
  • Crec que ja s’ha complert el que volia – va contestar en Sirius rialler donant-li diversos petons a la galta i al coll.
  • Que cursi ha sonat això Sirius Black – va respondre la Cristina divertida donant-li un cop de colze suau mentre perdia els seus ulls en una estrella que queixa amb elegància – Si-us-plau, que no em faci mal – aquell va ser el seu desig, un que només quedaria entre ella i aquella estrella.

Així va ser com en Sirius Black i la Cristina Andruh, en una nit plena d’estrelles fugaç, van firmar un pacte invisible, un secret, en el que es permetrien despullar els seus cors d’aquella capa d’orgull i por; i així seria, com anys més tard en Sirius observant un vell àlbum de fotografies recordaria a aquella castanya com l’únic i verdader amor de la seva vida.


Llegit 450 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarLaia Weasley 140 comentaris23/09/2013 a les 20:05:46
#24313Encara no he escrit cap fanfiction

aiai, que m'emociono....

Quin capitol mes bonic Aila ha sigut precios de debo, feia molt que no en llegia de tan ensucrats i realment m'ha encantat

L'escena de la Lily i en James junts ha sigut molt maca, pero la d'en Sirus i la Cristina ha sigut fulminant i molt tendra, per fi! ja era hora de que es sincerecin, pero si estan fets l'un per l'altre....

ha sigut molt maco, l'escena de les estrelles fugaces, on cada un demana un desig unic i precios i tant debo els dos es compleixin i durin moooooolt de temps

Aixx, aixo vol dir que la Cris desapareixera? o es morira....?  xq J.K rowling havia de matar Sirius .... Bé ja veig que alguna cosa passara.....

Moolt petons ensucraats, i gracies x akest capitol tan bonic

Fins la Proximaaaaaaa :)

 




aila_llopin 18 comentaris24/09/2013 a les 22:32:59
#24315Tinc 1 fanfictions i un total de 54 capítols

M'alegro molt de que t'hagi agadrat Laia, jo quan el vaig llegir també em va semblar una mica ensucrat, però al cap i a la fi, tot i ser una parella tan forta i guerrera, també han de tenir els seus moments, no creus?

 

Ja anirem veint que passarà amb la Cris d'aquí uns quants capítols, paciència :), ara per ara toca una miqueta d'acció.

 

Petons!!!