Escrit per Potter_grangerEnviat el dia 17/11/2013 a les 16:42:09
Última modificació 17/11/2013 a les 16:42:09
Tots els capítols de El dilema de la Bel·latrix
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Em vol tirar a terra, però jo l’esquivo. Trec la vareta.
-Animo linqui!
S’ajup i el malefici li passa per sobre, però no s’espera el meu genoll. Li dono un cop fortíssim al nas. Però es recupera ràpidament i em vol fer el malefici del suplici, que jo esquivo.
Estic en clar desavantatge. Ell és més ràpid, té més reflexos i més força. Els altres no triguen en posar-se al meu costat a lluitar. Ara el duel està igualat, encara que som sis contra un. Tots els aurors sabem alguna cosa de l’imperi cartaginès, així que crido:
-Formació d’Anníbal!
En Baptiste no té ni idea de què parlo. Ens posem al voltant seu, encerclant-lo. Li llenço una tirallonga de maleficis, que esquiva amb una facilitat insultant. Busco la mirada dels meus companys i li fem, alhora, maleficis estabornidors.
S’ajup i xoquen. De sobte, noto una cosa al pit, una mena de boleta que es va fent més i més gran, agafa la forma del meu cos. Aquesta cosa s’escampa per dins meu.
No ho puc contenir. Si no deixo anar aquest poder que em recorre, començant pel pit, crec que explotaré. Faig un conjur poderosíssim que fa sortir un drac de foc de la meva vareta.
-Enrere!
Ens apartem. El drac rodeja en Baptiste i es converteix en un núvol de fum. Quan es dissipa, ell està lligat de mans. L’agafem pels braços i anem cap a la conselleria.
Quan hi arribem, l’edifici està gairebé buit. De sobte, apareix el conseller per un dels passadissos. Ens somriu i ve cap a nosaltres.
-Molt bé, nois! Sabia que ho aconseguiríeu! Per cert... qui li ha trencat el nas?
Em poso una mica vermella i dic:
-He estat jo... Li he donat un cop de genoll, em dec haver passat.
-No, no t’has passat. Més aviat has fet curt! Us envio ara cap a Anglaterra o us esperareu a demà pel matí?
Ens mirem i diem que demà al matí. Abans de tot, jo els comunico:
-Si us sembla bé, nois, m’agradaria passar uns dies a casa d’un amic.
-Vols que t’hi acompanyem?
-No, no cal. A més, no crec que us vingui gaire de pas.
-No?
-Doncs... no. Perquè Anglaterra és cap al nord, però l’amic viu a Espanya... cap al sud.
-D’acord. Una setmana?
-Sí, potser menys i tot.
-Entesos. D’aquí una setmana a la conselleria, eh?
-Que sí!
Escric una entrada al diari dient-li a en David que demà aniré cap a casa seva. Me n’escriu l’adreça. Llavors anem a dormir. Estic molt cansada. L’endemà al matí ens despertem tots més o menys a la mateixa hora. Esmorzem i anem a la conselleria francesa. Hi ha un portarreu esperant-nos.
-Bé, fins una altra!
És en Dawlish qui intervé, abans i tot de que jo pugui parlar.
-Conseller Cliquot, la Clara no vindrà amb nosaltres. Anirà amb un amic seu cap a Espanya, hi passarà una setmana.
-Molt bé, doncs cap problema!
Em proporciona un tros d’una ploma i faig un portarreu que vagi a la plaça d’Aiguafreda, que és el poble on ara viu en David.
Noto com si m’estiressin el melic per darrere i en un moment sóc allà, amb la ploma trencada a la mà. Busco el carrer, però no el trobo. Noto com si em seguissin, però no en faig cas.
Em fico en un carreró sense sortida, quan em giro per anar a mirar-ne d’altres veig algú davant de mi i m’espanto. És fosc, només veig la silueta d’aquesta persona.
-Sóc jo, Clara!
-David! Què tal?
-Molt bé! I tu? Com et va tot?
-Molt bé. Ahir mateix vam acabar amb un cas.
-Ah, sí?
-Sí. Va ser complicat de resoldre, però al final vam poder fer-ho.
-Me n’alegro! Al final ets auror, no?
-Sí, és clar! I tu? De què treballes? O et dedicaràs al triatló?
-Doncs la veritat és que no ho sé. Em plantejava ser auror, com tu, però aquí és molt complicat, no és pas com allà. Aquí has de fer molts papers i coses i t’hi pots passar mitja vida, per tenir els documents necessaris.
Anem ja cap a casa seva. És un pis petit, però acollidor. Té dues habitacions petites, una per cada un.
-Daixò, Clara...
-Què?
-Que em vaig apuntar a un concurs de cant aquí, a Aiguafreda, però hi ha un problema.
-Quin?
-Que és en parelles, una mena de duel a duet.
-I vols que jo m’hi apunti amb tu, no?
-Doncs sí. Ets l’única noia que conec que crec que s’avindrà a cantar amb mi el tema que ens ha tocat.
-Que vols dir, que ens ha tocat?
-Que no triem nosaltres la cançó, la tria el jurat.
-I quina és?
-Olvídame y pega la vuelta, de Pimpinela.
-Mira, estàs de sort. Sí que ho vull fer.
-Ostres, Clara, moltes gràcies! M’alegro de que ho vulguis fer, de veritat. Hauríem d’assajar, és d’aquí cinc dies. I també s’hauria de triar què ens posarem.
Li dono uns cops al cap en broma, com solíem fer quan érem petits i comencem a cantar. Puja la veïna del tercer a dir-nos que cantem molt bé, però que parem perquè despertem el seu nét. Quan baixa cap a casa se ens posem a riure. No podem parar en una bona estona, passem uns deu minuts rient.
Parem i esmorzem. Sé que ja ho he fet, però estic afamada, ja que he esmorzat molt frugalment. Quan ell acaba (uf, em desespera la seva lentitud!) anem a donar un volt. La veritat és que Aiguafreda és un poble molt monòton, així que anem a Vallgorguina a fer un passeig (i miro si els pares i en Roc són a casa). No hi són.
Tornem a Aiguafreda i assagem un o dos cops més pel concurs. Després de sopar seiem tots dos al sofà, ens expliquem coses cadascú sobre el que hem fet aquests últims mesos, els que no ens hem escrit res.
-Clara... Em sembla que tinc una cosa que és teva.
-Ah, sí?
Ell s’aixeca i va a la seva habitació. En torna amb el violí, el mateix que a primer vaig dur a Hogwarts.
-D’on l’has tret, David?
-Me’l va donar la teva mare perquè quan et veiés te’l tornés. Fa anys que ningú no el toca, vols provar a fer alguna peça?
-No sé si me’n recordaré...
-Això és com anar en bicicleta; no s’oblida mai.
-Sí que s’oblida, si no es practica; és com quan portes anys sense anar en bicicleta: les primeres vegades caus.
El trec de la funda. Està intacte. L’afino i poso resina a l’arc, està molt sec i cruix en tocar-lo. Em fa una mica de por trencar-ne els pèls, són molt cars.
Em col·loco el violí a l’espatlla, l’aguanto amb la barbeta. Intento recordar com fer un sol i poso l’arc al seu lloc. Faig fregar els pèls contra les cordes.
En surt un so bastant bonic, però amb un deix desagradable. Està molt bé, per ser el primer cop en sis o set anys. Ho torno a intentar, ara amb un la. Aquest surt bé del tot. M’atreveixo a intentar-ho amb l’Himne de l’Alegria, de la Novena Simfonia de Beethoven.
Sona perfectament. Ja recordo com posar els dits, on i quina corda fregar per fer cada nota. Practico una mica més i llavors el deso a la funda.
Passen els dies ràpidament, fins que fem el concurs. Ens vestim tal com hem acordat i anem cap a la plaça del poble. Està plena de gom a gom. Ostres, tinc una mica de vergonya!
Es veu qui és el jurat, són els que van més ben vestits. Segur que són l’alcalde, la seva dona i el seu fill. En David em diu que sí, que són ells. Encara tinc més vergonya, però intento espolsar-me-la. Sona una veu que diu:
-Concursants, darrere de l’escenari!
Li agafo la mà a en David i anem cap allà. Una dona va per la cua preguntant el nom i l’edat de cada component de la parella i mirant si són a la llista. Aviat arriba on som nosaltres.
-Nom?
-David López i Clara Ferrer.
-Edat?
-Tots dos tenim divuit anys.
Ho comprova i ens diu que tot és correcte, que som a la llista. Jo l’he trobada molt seca i tibada, la veritat. Sona la mateixa veu que abans, però ara té un to molt menys autoritari.
-Senyores i senyors, benvinguts al concurs de duet d’Aiguafreda! Abans de començar amb les actuacions, presentarem els participants!
Va dient noms i sortim a l’escenari a mesura que ens crida. Quan hi som tots, diu:
-Que comenci el concurs!
Ens retirem tots excepte la primera parella que ha cridat. Són bastant bons, la veritat. Canten bé, l’únic que passa és que desafinen una mica. Van sortint parelles fins que ens toca, som els últims. Pel que es veu, han volgut fer que aquesta cançó sigui la última, en ser un tema difícil.
Quan pujo a l’escenari em quedo feta un flam, en veure que hi ha més de mil persones congregades a la plaça, però se’m passa quan començo a cantar. Vaig agafant seguretat, llavors li toca a en David. Procuro no només cantar, sinó també actuar: reaccionar al que diu ell, enfadar-me quan dic alguna cosa que figura que a la cantant li va fer mal...
Quan acabem sortim de l’escenari, els altres concursants ens diuen que ho hem fet molt bé i ens feliciten, igual que hem fet nosaltres amb ells. Ara ens criden, parella a parella i ens diuen la seva valoració, després el públic vota. La parella que tingui més “m’agrada” guanya.
Aviat sortim nosaltres. Ens miren tots tres molt seriosos. Comença parlant l’alcalde, que té fama de ser molt seriós i estricte amb els concursants, sobretot amb els de menys edat, que aquest any som nosaltres.
-Clara i David, no? Sou molt joves per cantar d’aquesta manera. Heu anat a alguna escola de cant o alguna cosa així?
Decidim dir-li la veritat, no volem que ens descobreixin mentint.
-Tots dos vam participar a la coral de Vallgorguina quan teníem nou anys, a part, jo he participat en una coral anglesa des dels onze fins els divuit.
-Els anglesos tenen fama de ser molt estrictes i de triar molt selectivament els membres de les corals. Has de tenir molt bona veu, per poder cantar i tenir èxit allà.
Somric tímidament. Sembla que el fill de l’alcalde, que deu tenir la nostra edat, em fa un somriure. Acte seguit parla ell.
-Crec que ho heu fet bé, si heu tingut alguna cosa que a les altres parelles els ha faltat, ha estat teatre. Ells es limitaven a cantar, mentre que vosaltres canviàveu el to de veu, fèieu gestos, posàveu cares... Si pogués votar algú, us votaria a vosaltres.
Ara parla la dona, ella sol ser molt poc estricta i professional, segons m’ha dit en David.
-Ho heu fet bé, per ser el primer concurs al que participeu. La vostra actuació m’ha agradat molt i, d’acord amb el meu fill, crec que vosaltres heu actuat molt bé, a part de cantar, cosa que a les altres parelles ha faltat. Doncs... que comenci la votació!
S’aixequen els cartells de “sí” i els de “no”. El jurat es gira i es sorprèn. Només hi ha un no! Hem guanyat, hem guanyat!
Després del concurs vull anar cap a casa d’en David a canviar-me i estirar-me al sofà, però noto una mà que no és la seva a l’espatlla. Em giro i veig que és el fill de l’alcalde, que diu que encara no podem marxar, que hem de recollir el premi.
Ens donen la copa i una medalla a cada un, a continuació ja podem anar a casa. Ens diuen que aquesta nit hi ha festa a la plaça i que si hi volem actuar, miro en David dient <<per què no?>> i els responem que sí, que cantarem a la festa d’aquesta nit.
Aleshores se m’enduu per parlar, diu que vol que ens coneguem una mica més. Parlem de temes bastant banals, com ara futbol o cantants, fins que em pregunta...
-Tens nòvio?
-Sí que en tinc. Al juny vam fer quatre anys.
Mira a terra, segurament decebut. Això deu ser un dels anomenats amors a primera vista.
-És en David, el noi amb qui has concursat, el teu nòvio?
-No, és d’Anglaterra. Demà passat hi he de tornar, és on tinc la feina. M’he agafat una setmana lliure.
El veig molt sol. No sé per què, però em fa la impressió de que no té gaires amics. No em resisteixo a l’impuls i l’abraço. Sembla que ho agraeix, fins i tot crec que ara se sent millor.
-Si vols podem ser amics.
Em somriu i em diu que sí. Ens diem adéu, ja ens veurem aquesta nit a la festa. Torno a casa d’en David i el veig sopant. Oh, que bé, així no hauré d’esperar tant! Tot i així, acabo jo abans que ell.
Em vaig a canviar i quan acabo sí que ja està. Anem cap a la plaça del poble i pugem a l’escenari. Hi ha molt de rebombori, però quan comencem a cantar tothom calla i es posa a ballar. Sembla màgia, però no ho és. Aquest cop no.
Quan acabem en David baixa de l’escenari i canto una cançó en solitari. Llavors vaig jo cap a la pista. Trobo en Xavi (el fill de l’alcalde) i ballem junts. És simpàtic, encara que una mica tímid.
Acabem el ball i vaig a buscar en David. Fem un, dos, tres balls junts, quatre... He perdut el compte. No sé quantes peces hem ballat, però segur que han sigut moltes. La nit passa ràpidament i anem a dormir.
El dia següent no fem gaire cosa, sobretot perquè estem baldats d’ahir a la nit. Uf, va ser molt moguda!
A primera hora del matí de l’endemà agafo un portarreu de la Xarxa dels Bruixots Viatgers (en tenen cap a tot el món) que em duu a la Conselleria. Quan apareixo allà ningú es sorprèn, semblen bastant avesats a aquest tipus de coses.