Enviat el dia 25/12/2013 a les 17:07:02
Última modificació 29/12/2013 a les 10:13:10
Tots els capítols de ..::*Aquells anys*::..
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
MOLT BONES FESTES A TOTS!! I MOLT BON NADAL!
Espero que el tió us hagi dut molts regalets i que us ho estigueu passant molt bé.
Aquí teniu el capítol de la setmana, sé que va una miqueta tard, però és més llarg del que acostumo. Personalment penso que no és el millor capítol per un dia de Nadal, però és el que tocava.
Espero que us agradi.
Un petó!
Aila.
*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*- *-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*
Dos parells de sabates corrien sorollosament sobre el terra de pedra mentre les capes dels amos voleiaven darrera seu alçant-se per la carrera que duien pels passadissos de Hogwarts.
A l’obrir les portes de roure es van trobar amb un sol resplendent que els va cegar durant uns instant. Quan van poder veure-hi bé, es van dibuixar davant seu les túniques i els barrets punxeguts negres dels estudiants de setè, que estaven asseguts en unes cadires davant d’un escenari que flotava a uns metres per sobre del llac.
- Mou-te Lladruc! La Lily dirà el discurs i no me’l puc perdre! – el feia afanyar el noi de cabell atzabeja mentre es posava el barret i corria cap a les primeres cadires.
- Calma Forcat, creus que s’atreviran a començar sense tots els Rondadors presents? – li deia despreocupat en Sirius mentre donava voltes al seu barret sense la més mínima intenció de posar-se’l.
- Per la cara de la McGonagall t’asseguro que sí – l’altre va riure.
- No es pot queixar, després de tot per fi avui podrà descansar per sempre de nosaltres – es va burlar en Sirus quan per fi van seure.
- Tot llest?
- Tot llest Enllunat! – va afirmar amb malícia en James.
- Això serà genial! – va exclamar en Peter amb emoció mirant amb interès l’aigua del voltant de la tarima.
- Genial no, Cuapelada, grandiós! – va corregir en Sirius somrient amb picardia, mentre es deixava caure a la cadira més còmodament.
- Calleu ja, va a parlar la Lily! – els va tallar la Cristina des del seient de darrera. Duia els cabells llisos sota el barret.
- Ja princeseta... no et sulfuris, vols? – va dir en Sirius mentre li picava l’ullet.
- No siguis pallasso Sirius...
- No comenceu... – es va queixar l’Aila que estava al costat de la Cristina donant la mà a en Frank.
- És ell el que sempre comença...
- Bona tarda tots – la veu del professor Dumbledore es va escoltar màgicament ampliada per cada racó – Benvinguts al que serà una ocasió especial, on donarem el títol de mag i bruixa a aquests nois que fa set anys van entrar a Hogwarts per convertir-se en part activa del món màgic, però deixem que siguin les paraules de la millor alumna de la generació les que es dirigeixin a vostès – l’ancià va somriure a la Lily que amb nerviosisme es va acostar al centre de la tarima.
- Bo-bona tarda – les galtes de la Gryffindor estaven enceses, però va trobar tranquil·litat en uns ulls avellanes que la miraven amb admiració – avui em correspon... expressar en paraules les emocions que sentim, cosa que no ha sigut una tasca gens fàcil - la noia va sospirar nerviosa – han sigut set anys que hem estat aquí, set anys fent d’aquest castell la nostre llarg, ja que no han sigut només ensenyances d’encanteris o posicions, sinó de vida... aquí hem fet amics, que més que amics són germans – la Lily va mirar a la Cristina i a l’Aila que van somriure – hem trobat amors que ens han deixat llàgrimes – en Remus va sentir com el seu cor s’estrenyia – i altres que ens deixen somriure – en James va dibuixar un somriure al seu rostre – aquí hem gaudit jugant un partit d’escacs màgics o de quidditch, han sigut molts els moments de somriures, de plors, moltes bromes i càstigs – la noia d’ulls verds es va dirigir divertida als Rondadors – les rondinades per part de la professora McGonagall o les amenaces del nostre estimat Filch – la noia es va dirigir al professorat trobant-se amb el somriure de la seva professora predilecta i una desagradable ganyota per part del conserge – i... no és fàcil acomiadar-se de tot això, però s’ha de fer, avui deixem Hogwarts per enfrontar-nos al món real, per ser part del món màgic i demostrar que tot el que hem aprés ha valgut la pena. Ara som adults responsables del futur d’aquest món que tan estimem i que hem de defendre – la Lily es va dirigir als membres de l’Odre – està a les nostres mans demostrar el que un mag o bruixa val, i que aquest món anirà bé mentre hi hagi llibertat, respecte cap als altres éssers i sobretot justícia i igualtat per saber que un mag es mesura per la seva capacitat i no per tonteries com un cognom – el rostre dels presents es va tensar - Generació 1978... demostreu que sou veritables mags i que no és sang, sinó pura màgia el que corre per les vostres venes, Bona Sort!
Un mar d’aplaudiments es va escoltar provinents de totes les cases, exceptuant els Slytherin, i dels pares i familiars que estaven allà veient la graduació dels seus petits, que ja no ho eren tant.
- Després d’haver dit tan eloqüents i fervoroses paraules de la senyoreta Evans, no em queda res més que felicitar-los i dir-los que deixin el nom de Hogwarts ben alt – l’ancià va picar l’ullet al grup dels Rondadors i les noies mentre alçaven el seu barret.
Els alumnes es van aixecar de les cadires entusiastes fent el mateix, però al instant va sortir una substàncies verdosa dels barrets dels Slytherin que va caure sobre seu, mentre que de l’aigua del voltant de la tarima sortien focs artificials màgics, que feien petites explosions de diverses formes al seu voltant, un d’ells va tirar a terra el rodanxó professor de pocions Slughorn.
- Això és millor del que havíem planejat – reien en Sirius i en James que estaven estirats a la gespa del riure amb les mans a la panxa.
- No puc creure que hagueu fet això, mireu als Slytherin – va senyalar l’Aila rient a la Cristina, la qual va començar a riure al veure a la Narcissa que el seu fabulós monyo estava desfet i brut igual que la seva túnica.
- Enllunat, mira a la McGonagall! – va senyalar en Peter mentre reia, la dona es va ajupir ràpidament mentre un dels focs artificials passava a prop del seu cap despentinant-la.
El alumnes estaven sorpresos i morts de riure, era la broma perfecte per l’últim dia.
En Dumbledore s’ho mirava tot amb gràcia sense esforçar-se a treure la vareta per aturar-ho.
- Potter, Black, Llopin i Pettigrew! – va cridar la dona mentre s’acostava a la vora del pont màgic.
- Ho sento estimada professora, però fa uns dos minuts, aproximadament, hem deixat de ser els seus alumnes, així que li devem aquest càstig què li sembla si ho paguen per nosaltres els nostres fills d’aquí uns anys? – es va burlar en James.
- Em sembla una idea increïble Forcat! – li va donar suport en Sirius divertit passant una mà per sobre les seves espatlles.
- Vinga professora, gaudeixi de l’última broma, estic segur que l’any que bé ens trobarà a faltar, la sala de càstigs estarà molt solitària – va afegir en Remus somrient observant la seva creació de focs pirotècnics en forma de lleons donant salts entre les cadires.
Tots quatre van riure mentre la dona es col·locava bé les ulleres i els mirava enfadada, però el seu gest va canviar totalment quan en James es va treure una rosa blanca de la seva túnica i es va acosta a ella.
- Gràcies pels seus càstigs professora... sinó, no sé que hagués sigut de nosaltres... o de les nostres tardes d’oci – va dir en to afable.
- Potter... espero que el camí aconsegueixi redreçar-los – va finalitzar no gaire convençuda però amb un somriur e.
----------------
Les fades voleiaven pel sostre del Gran Menjador, il·luminant l’habitació esplèndidament, mentre per sota seu, diversos joves vestits de gala gaudien de l’ambient, el ball i la música, era l’última vegada que estaven tots junts com alumnes de Hogwarts, que més que d’escola els havia servit de llar.
Entre la multitud hi havia una parella que ballava divertida al compàs de la música, les seves mirades estaven tan connectades que semblava que s’estiguessin mirant l’ànima, els seus rostres estaven il·luminats i els seus somriures eren amplis i sincers, desprenien pura felicitat. Ella una bella pèl-roja amb el cabell caient-li semi arrissat sobre les seves espatlles pigades, duia un senzill però bonic vestit blau cel de brillants; ell, un guapo noi de cabell escabellat atzabeja i d’ulls avellanes emmarcats per unes ulleres. Eren els que un dia van ser la parella més disparell de Hogwarts: una cervellet menja llibres i un bromista egòlatra empedernit. Ell el més popular i ella la més estudiosa, ell poc seriós, prenent-se la vida sempre com un joc i ella que tocava massa de peu a terra... junts es complementaven d’una manera tan perfecta, que al ser tan diferents els feia cada dia més inseparables. Aquella era la relació ja que feia gairebé dos anys que tenien, la que la Lilian Evans havia jurat que mai tindria res amb ell, i en James Potter que mai s’hagués imaginat que s’enamoraria la primera vegada d’algú com ella.
- Et veus bellíssima pèl-roja meva, t’ho havia dit? – va comentar el noi divertit mentre li donava una volta.
- Unes quatre-centes vegades des de que he entrat, però una vegada més no em farà mal estimat capità – el va respondre burlona mentre s’aferrava a la seva nuca, acaronant-li els cabells mentre l’observava amb tendresa.
- Que ensucrats! Per quan el casament Forcat? Perquè em sembla que podré fer servir aquest tratge si el guardo bé, al cap i a la fi no crec que trigueu gaire – se’n va burlar en Sirius que ballava al seu costat amb la Cristina que anava amb un elegant vestit negre.
- Molt graciós Forcat! Però tranquil, entenc que estiguis gelós, després d’aquest comentari el padrí serà en Remus en lloc de tu – va respondre en James amb malícia.
- No series capaç! Qui millor que jo ha hagut de suportar el teu despit per aquesta pèl-roja? Perquè deixa’m dir-te Lily que no li vas posar gens fàcil al pobre home, i jo entenc que no és tan guapo com jo, però tantes carabasses crec que l’ha deixat traumatitzat de per vida - va riure.
- Suposo que això va ser el que li va donat un toc divertit – va riure la noia d’ulls verds mentre li feia un petó a la galta d’en James.
- Tu parlant de carabasses Lladruc? Deixa’m recordar-te que jo no vaig acabar amb un drap brut com a única peça de roba en mig de la Sala comú per certa castanya – va riure – gràcies per això Cristina, és una cosa que explicaré als meus néts.
- Potter! Vas prometre que mai tornaries a parlar d’això, així que compleix! – va respondre simulant indignació, la Lily va riure amb ganes – però en Jimmy Potty té raó, no m’ho vas posar gens fàcil princeseta de gel – va xiuxiuejar.
- Cris, et passa alguna cosa? – va preguntar al veure que la noia tenia la vista perduda sense estar atenta a la conversa.
- Ah! No, no... res! – va respondre amb un fil de veu. La Gryffindor tenia una expressió de llunyania absoluta – Sirius, podem sortir a prendre l’aire... si-us-plau?
- Et trobes malament? Vols que anem a veure a Pomfrey?
- No – es va afanyar a dir, tot i que semblava tot el contrari, la seva cara estava pàl·lida com si estigués apunt de vomitar en qualsevol moment – estic bé, simplement sortim, vols? – va dir més bruscament mentre s’encaminava entre la multitud cap a la porta.
El Sirius va mirar atordit a en James que va alçar les espatlles en senyal de confusió, mentre que la Lily mirava amb tristesa el punt on havia perdut de vista a la castanya.
- Cristina, què passa? – va preguntar confós en Sirius quan va arribar als terrenys.
La noia li donava l’esquena, no s’atrevia a mirar-lo, no podia. La lluna gairebé plena dibuixava els seus perfils.
- Jo...
- Tu què? Cristina, et trobes bé?
- Realment no – va contestar amb un to de veu dur, que intentava amagar la tristesa del seu interior.
- Veus? No siguis burra, anem a veure la senyoreta Pomfrey, Cristina – en Sirius la va agafar del braç però ella es va deixar anar sense girar-se.
- Ella no hi pot fer res.
- De què parles? Cristina, m’estàs espantant, què tens? – el noi d’ulls blaus la observava sense entendre res.
La castanya va respirar profundament omplint-se de valor i es va donar mitja volta mirant-lo directament als ulls, el que el noi va poder desxifrar immediatament a la seva mirada va ser tristesa.
- Sirius, tu ja saps que la meva família és l’encarregada del departament Secret d’Aurors de França i que jo, per dret, soc l’hereva d’aquell departament, el qual cada vegada córrer més perill i...
- Ja em sé la història Cristina, ves al gra... – va exigir una mica molest de que li donés tantes llargues.
La Cristina el va mirar amb enuig.
- Està bé – va dir amb un fil de veu i va endurir el seu gest – em necessiten Sirius, i he decidit que els ajudaré, és el meu deure – va deixar anar ràpidament com si fos una cosa amarga de la seva boca.
El Sirius va sentir com una galleda d’aigua gelada li queia a sobre i com si el món s’hagués aturat al seu voltat.
- Això vol dir que.. què vol dir? – no podia ser el que ell creia, no podia ser.
La Cristina el va observar amb dolor i es va adonar que no podia suportar aquella mirada.
- Que me’n vaig a França, el meu tren surt d’aquí tres dies i... no sé si podré tornar a Anglaterra.... fins d’aquí un temps – va dir.
- Quant temps? – va preguntar per inèrcia amb un fil de veu sense poder creure’s el que sentia.
- Exactament no ho sé...
- Maleïda siguis Cristina, quan temps! – va repetir bruscament.
La noia va fer un bot i el dolor es va fer amo del seu cos.
- Me’n vaig a viure allà Sirius – va contestar finalment.
En Sirius va fer uns passos enrere caient sobre un banc que estava aprop, ja no sentia la músuca del Gran Menjador, ni els riures, ni el soroll, no sentia res més que el seu cor bategant cada vegada més ràpid. Semblava que en qualsevol moment li sortiria del pit. Aquella mateixa nit havia planejat dir el primer “T’estimo” a la castanya, després de més d’un any d’estranya relació s’havia convertit en la noia que més havia estimat i l’única per a ell, una relació en la que pràcticament cada dues setmanes ho deixaven, plena de baralles, però també de diversió i aventures i amor... havia sigut el millor any de la seva vida gràcies a ella i ara, ara marxava, sense més, l’únic amor de la seva vida l’estava deixant, ella no podia sentir el mateix, si sentís una cosa tan forta com ell es quedaria, es quedaria amb ell.
- Perquè ara?
- Què? – la noia d’ulls mel es va girar amb els ulls negats de llàgrimes.
- Maleïda siguis, perquè m’ho dius ara?! Perquè has esperat tant?! – va cridar amb fúria.
- Sirius jo... no sabia com dir-te-ho... jo... no n’estava segura i...
- M’importa una merda si no n’estaves segura! Ara sí que n’estàs, te’n vas Cristina Andruh, te’n vas d’aquí... i jo no compto per res, si fos per tu marxaries sense dir-me res... no puc creure que jo... argh!!! – va cridar exaltat.
- Que tu, què?- va preguntar amb el mateix to.
- Que t’he estat apunt de dir que t’es...
- Que em què Sirius Black? – va preguntar atordida però sense baixar el to.
El Sirius la va mirar fixament duent-se les mans amb frustració al cap apartant-se els cabells de la cara.
- Res!... estava a punt de dir-te que res... marxa, marxa a Japó si vols, al cap i a la fi no tens res pel que quedar-te aquí, no hi ha res que et lligui.
- Com em pots dir això? – va cridar amb indignació mentre li queien llàgrimes dels ulls.
- Com pots, tu, fer-me això? – va exclamar sulfurat.
- Que no ho entens? Sirius, aquesta decisió m’està matant – li va dir amb un fil de veu, mentre es duia les mans a la cara per cobrir-se les llàgrimes que va deixar escapar amb llibertat.
En Sirius va sentir com el cor li donava un bot, i els seus gests es tranquil·litzava una mica, mentre s’acostava a ella i amb delicadesa li apartava les mans del rostre.
- Aleshores perquè ho fas? No marxis, queda’t amb mi.
La noia va alçar la mirada cap a ell, els seus ulls estaven plens de dolor i súplica, però ella tenia un deure, no només amb una persona, sinó amb milers que necessitaven la seva ajuda. L’estimava, ho sabia, ho havia descobert, però no podia quedar-se no podia ser tan egoista.
- Vull, però no puc...
El noi es va allunyar d’ella decebut i ferit.
- Aleshores marxes? Deixaràs tot això? Ens deixaràs? Em deixaràs? – va preguntar amb ira continguda.
- No ho diguis així.
- Aleshores com ho dit, dimonis! Com vils que ho digui?
La Cristina el va observar amb ràbia, ell no entenia el que estava patint per aquella decisió, tot el mal que li feia deixar als que estimava, però mai s’ho perdonaria, ningú l’entenia... es va eixugar les llàgrimes bruscament.
- La decisió està presa, em necessiten – va respondre amb decisió.
- I jo no? – es va preguntar a si mateix en Sirius amb indignació.
- A més a més, tu ets el gran Sirius Black, no necessites a ningú, recordes?- va dir amb un to diferent, més amable que suplicant – és a dir, et sobres nois Sirius, qualsevol mataria per estar amb tu.
- Tens raó, jo no necessito a ningú... puc tenia a qualsevol, només que... – el noi la va mirar amb indignació. Perquè li feia això?
- Només que...? – va repetir ella.
- “Només et vull a tu! Res, aleshores això és un adéu... gràcies per donar-me durant aquest any una relació semi-estable, ha sigut divertit, per variar... – va dir amb to dur, però qui parlava era el dolor, mentre li tendia una mà.
La noia va sentir una daga clavant-se al seu pit i es va apartar el cabell cap enrere amb indignació.
- Semi-estable – va repetir gairebé amb burla.
- Si, i m’imagino que això ho ha sigut per tu també, no? Sinó no et seria tan fàcil marxar, però és millor així, no creus? – el sarcasme sortia de la seva boca, volia que li fes mal, que patís la meitat del dolor que es estava sentit en aquell moment.
La noia va bufar amb exasperació i va la vareta de la mà d’un noi que passava per allà i amb un conjur va tornar la seva cabellera a un estat normal, no suportava veure’s així, com una nina més, i en aquell moment encara li era més frustrant.
- Si, estic d’acord – va contestar ofesa donant-li la mà.
- Sort a la vida Andruh – el noi va començar a marxar donant-li l’esquena.
La Cristina va sentir com es desplomava i es va deixa caure sobre el terra fred de pedra, mentre deixava escapar les llàgrimes.
En Sirius va sentir els gemecs i es va aturar immediatament, lentament es va girar. Pràcticament mai havia vist a la Cristina plorar, però mai d’aquella manera.
- M’odies? – va preguntar la Cristina que no va necessitar alçar la vista per saber que s’havia aturat.
- Realment no ho sé, Cristina – va contestar fredament.
- Es millor... que m’odiïs... per... per no trobar-me a faltar – li va dir mentre cada vegada plorava més.
El noi va sentir com la seva ànima es desfeia, durant uns segons es va quedar estàtic sense saber què fer, fins que els seus peus van començar a avançar cap a la noia i la va aixecar abraçant-la amb força. La Cristina es va aferrar a ell mentre plorava al seu pit. Ell la va envoltar protector apropant-la més a ell com si pogués retenir-la perquè no marxés.
- No vull que m’odiïs... tan me fa si així és més fàcil, no m’importa, no vull que m’odiïs – balbucejava ràpidament gairebé amb desesperació.
En Sirius va dur les mans al rostre de la Cristina i la va obligar a mirar-lo.
- No puc odiar-te, encara que ho faci amb totes les meves forces.
- No vull marxar, però ho haig de fer, haig de marxar – li va explicar amb un xiuxiueig.
Aquell “no vull marxar” va ser el que va alleugerir al noi, ell no va dir res, només la va abraçar, una abraçada forta, amb calidesa i la va abraçar per última vegada.
Tres dies després la Cristina marxaria cap a França, però no tornaria mai més a Anglaterra ja que la seva vida es quedaria lligada a aquell Departament d’Aurors, a aquella missió i començaria una nova vida, lluny, molt lluny d’allà.
Laia Weasley Enviat el 25/12/2013 a les 21:57:40 #24498 Aiis Ailaa xq ens u fas aixo?? :'(
Perque ha de marxarr la Cristina?? i xq ja no pot tornar??
Quiin greu que em sap.. bé el final la unica q quedara amb parella sera la Lily, que son molt monuus elss dos *_*
Molt bonic el discurs de la Lily, i la ultima broma i la rosa blanca x la Mcgonagall tot un detaall x certt :) Si la veritat eske akella part ha estat realment bonica... M'ha matat la despedida de la Criss aii!! que son una gran parelllaa no ens la podiess treuree!!
Aviaam que pasaraa i si aviat s'enss acaba el dramaa, que aixo aviat fara venir plorera..
Un peto ben fort!!
Bon Nadal a tu tmb!!! :)
PD: se ta repetit dos paragrafs sencerrs
aila_llopin Enviat el 29/12/2013 a les 10:14:30 #24515 He escrit 1 fanfics amb un total de 54 capítols Hola Laia!!
Estic contenta que t'hagi agradat.
Sobre en Sirius i la Cristina, bé, són coses que solen passar, però creu-me a mi també em va saber molt greu.
Gràcies per dir-me que hi havia un tros repetit, ja ho he arreglat :)
Prepara't pel pròxim capítol que això ja s'acaba!! :(