Escrit per Potter_grangerEnviat el dia 20/04/2014 a les 08:33:45
Última modificació 20/04/2014 a les 08:36:18
Tots els capítols de El dilema de la Bel·latrix
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Les dues setmanes ens passen ràpidament a tots dos. Anem, amb la samarreta posada (que és de màniga curta, encara que no faci prou calor com per anar així) a l’aeroport. Tots ens miren com si estiguéssim sonats, ja que no poden entendre per què anem en màniga curta.
Trobem la resta de l’equip ja a la cua. Les escombres ens les portarà un missatger, no volem cridar l’atenció. No sabem quant durarà el mundial ni on anirem, això dependrà de si guanyem o perdem (bé, si perdem... ja sabem que tornarem cap a casa) i de qui passi les diferents fases.
El viatge se’m fa curt. Bàsicament, el que faig és dormir, amb el cap a l’espatlla d’en Marc. Quan aterrem, em desperto d’un bot. Sembla que el pilot és una mica incompetent, ja que l’avió fa un cop monumental contra el terra.
Baixem, aquí fa un clima tropical. Podem anar perfectament en màniga curta. Però fa un sol horrible, em toca de ple als ulls. És clar, estic acostumada al clima fred i plujós de Londres, així que... Com puc pensar que el sol no em farà mal a la vista, com a mínim els primers dos dies?
Veig un home que ven tacos i barrets d’ala ampla. En compro dos, un per a mi i un altre per en Marc. Ens els posem. Ara ja estem millor.
Quan arribem a la casa que hem llogat, el primer que faig abans de sortir és posar-me crema solar i dir a en Marc que també ho faci. No puc esperar no cremar-me després de passar anys rebent un sol tan tènue que amb prou feines podia posar-me morena.
Sortim a fora, gaudim de les vistes que hi ha des de la casa. Anem a un poble petit que hi ha a prop. Compro una camisa estampada i uns bombatxos. M’encanta aquesta roba lleugera. En Marc no vol ni veure-ho, no li agrada gens l’estil dels pantalons.
A la sortida del poble, veig un lloc on fan competicions per veure qui aguanta més a sobre d’un toro encabritat. M’hi apunto, amb gran hilaritat dels homes allà presents, que no creuen que una noieta com jo pugui batre el rècord de cinc minuts.
El concurs és aquesta tarda. Em canvio de roba i em poso els bombatxos i la camisa estampada. Em planto al tancat. Em deixen per la última. Ningú dels que hi puja aguanta més de quatre minuts, excepte un noi jove, que hi està uns sis minuts. Ha batut l’anterior rècord.
Hi pujo. El toro m’intenta tirar. Corre, gira, fa totes les maniobres possibles. Però jo l’agafo per les banyes i enganxo els genolls al seu cos. En Marc cronometra. M’ensenya la mà totalment oberta. Això vol dir que ja hi he estat cinc minuts. Deixo anar una de les meves mans del toro per fer-li la senyal d’OK i li somric. A continuació, em torno a agafar.
Estic una estona més així, fins que finalment em tira. Caic sobre els peus. Veig les cares sorpreses dels que hi ha allà presents. Abraço en Marc. He guanyat la competició!
Estic esgotada. No sabia que això del toro era tan cansat. Semblava tan fàcil, a les pel·lícules! Però no ho és pas. Crec que algú ho ha filmat, veig aquesta persona corrent cap a la plaça del poble.
Anem en Marc i jo cap allà, s’hi ha congregat una multitud considerable. S’està reproduint el vídeo en una paret blanca que hi ha. La gent crida, exaltada. No sé quina és la part que estan posant.
Miro cap allà, es veu quan li faig la senyal d’OK a en Marc. Aquí la multitud encara fa més escàndol. Pel que es veu, aquest és el poble que ha tingut més guanyadors de campionats de toros.
Anem cap a casa. Estic molt cansada, demà és el partit. Per tant, més em val anar a dormir d’hora. Sopo bastant, a continuació vaig al llit. Em quedo clapada de seguida.
En Marc em desperta. M’acaricia la cara i el coll, molt suaument. És una sensació increïble. Quan obro els ulls, l’abraço i l’atrec cap a mi. Ens quedem així una estona, a continuació ens llevem. Em tapa els ulls i em fa seure a la taula. A continuació, em diu que olori, a veure si sé què hi ha. Ostres, xocolata desfeta!
Em trec el mocador, m’aixeco i li planto un petó als morros, no sense abans haver begut xocolata, així que el taco a ell. Després d’esmorzar, anem a l’estadi de quidditch, hem d’entrenar durant tot el matí, però després ja no tornarem aquí fins que s’acabi el partit.
No sé per què ho fan així. Bé podríem passar la tarda a casa, però no ens deixen. Suposo que és per evitar que ens oblidem d’anar al partit, que es celebra al vespre.
Si guanyem el partit, jugarem contra Itàlia o contra Estats Units. Crec que és més probable que sigui contra Estats Units. Tenen un equip molt fort. Ara bé, tampoc hem de menysprear els italians, tenen una estratègia que en quatre mundials seguits els ha portat a semi-finals. I en tres d’ells, a la final, de les quals en van guanyar dues.
Però si perdem, anirem a la repesca, i no jugarem contra cap d’aquests dos equips. En cas de derrota, hauríem de jugar contra Xina o Transsilvània. I tots dos equips estan molt igualats.
Itàlia és la segona selecció amb més mundials, per darrere de Noruega i empatada amb Anglaterra. L’entrenament passa ràpid, la tarda també i aviat arriba l’hora del partit.
I sona el xiulet! M’envolo i em poso a l’alçada de joc. Una cosa no gaire recomanable, per cert. Dono un parell de voltes al camp, però no veig per res la papallona daurada. El caçador mexicà la busca pel seu compte, és a uns cinc metres més avall del joc.
M’enlairo deu metres més. No veig per enlloc l’esquiva pilota. Fins que, de sobte, sento que el comentarista (ho diu dos cops, en espanyol i en anglès) exclama:
-Senyores i senyors, el partit es tornarà a començar! Sembla ser que s’han oblidat de deixar anar la papallona daurada!
Baixo a terra, una mica enutjada. Deixen anar les pilotes i torna a sonar el xiulet. Veig que la papallona daurada és molt a prop de mi, però no puc abastar-la. Pujo mig metre i tanco la mà, però només aconsegueixo agafar aire. Pujo deu metres per sobre del joc. Veig que en Marc s’avorreix. Bona senyal!
Començo a donar voltes, pujo, baixo, torno a pujar i torno a baixar. No veig la papallona per enlloc.
Estic així cosa de mitja hora, fins que la veig. Hi vaig directament, però el caçador contrari m’intercepta. Li passo per sobre, sense perdre de vista la piloteta. Pujo en vertical i tanco la mà al voltant de la pilota, alhora que noto com ell tanca la mà al voltant de la meva.
Ens mirem, tots dos diem que l’hem caçat, però l’àrbitre ho ha vist tot i sap qui l’ha atrapada. He estat jo.
Hem guanyat! Sí! És increïble! Estem a la segona tanda d’eliminatòries. Anem cap a casa, quan hi arribem, directes al llit. Estem tan cansats! Bé, la que està cansada sóc jo, en Marc no tant.
L’endemà em desperto. Veig que en Marc no és al llit. Em llevo i el busco per tota la casa, però no el trobo. Veig una nota a la porta que diu:
Bon dia, dormilega!
He anat a fer un parell de coses, espera’m per dinar.
Marc
Molt bé, si és el que vol, l’esperaré. Per no estar sense fer res, em poso a fer el dinar. Avui faré una crema de carbassó i alguna altra cosa, no sé què. Vaig a comprar les verdures i, un cop a casa, em poso a fer-la.
Quan acabo, vaig a comprar carn. Compro un bistec de vedella per a cada un, en Marc arriba un parell de minuts més tard que jo.
-T’he vist entrar, Clara. On has anat?
-Ah, a comprar uns bistecs de vedella.
-Caram, quina bona pinta fan! I què és el que hi ha bullint?
-Les verdures per a una crema de carbassó. Ja haurien d’estar.
Ja estan, així que les trituro i deixo la crema uns cinc minuts més al foc.
-Vés parant la taula, vols?
Però en Marc ja és assegut al sofà, ha agafat un llibre i s’ha posat a llegir.
-Marc!
-Què?
-Vés parant la taula mentre jo acabo de fer la carn!
-Ostres, Clara, no ho pots fer tu? És que ara em fa molta mandra. Au, va, et prometo que faré el sopar.
-No, no ho puc fer jo. Mira, també tinc ganes de seure i oblidar-me de tot, jo, però no ho faig! No he parat en tot el matí, així que t’agrairia el petit gest de parar la taula.
-Estic cansat, deixa’m, vols? Au, va, crida’m per dinar!
-Com un nen petit? Ho sento, però per aquí no passo. Sí, pararé la taula, però per a mi. Tu ja dinaràs quan vulguis. Tens el bistec en un plat, quan tinguis gana agafes la paella i te’l fas a la planxa.
-No em pots fer això, Clara! Vinga, et prometo que et faré el que triïs, per sopar.
-Au, va, deixa’m en pau! Si vols dinar ara, para taula. Si no ho fas, jo entendré que vols dinar sol i que ja et buscaràs la vida.
-Està bé, pararé taula! Però no esperis que t’ajudi a desparar-la.
-Com si fos tanta feina! Sigues realista! Que només som dos, no és una taula per a vint!
Em poso a fer el bistec. A mi m’agrada poc fet, a en Marc, bastant fet. Quan acabo, els poso en plats i els porto a taula. Ens els mengem en silenci, encara estem en tensió per la discussió de fa un moment.
És la primera disputa seriosa que tenim. Espero, també, que sigui la última. M’acabo el bistec, recullo el plat i me’n poso un de crema de carbassó.
-Clara...
-Què? –Li pregunto, potser amb massa duresa—.
-Que... ho sento molt, abans m’he comportat com un nen petit. No està bé que discutim per foteses com aquesta.
-Tens raó. No podem discutir a la mínima de canvi.
L’abraço, llavors començo a doblegar la meva roba i a ficar-la a la maleta. Aquest vespre ja marxem d’aquí. Al final, quan semblava tot perdut per a ells, van guanyar els italians.
Anem a l’aeroport i ens reunim amb la resta de la selecció. El viatge en avió se’m fa molt llarg i pesat, gairebé no puc dormir. Faig un parell de capcinades, però no passa d’aquí.
Veig que altres jugadors tampoc poden dormir, intento entaular-hi conversació, però no sabem de què parlar.
Finalment aterrem. Totalment entumits, agafem les maletes i baixem de l’avió. Com a Mèxic, tenim una casa per a nosaltres sols.