La Crida d'Avalon - Capítol 16: Ceguesa, confusió i alliberament
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 24/05/2014 a les 01:34:54
Última modificació 24/05/2014 a les 12:39:10
Tots els capítols de La Crida d'Avalon
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 16: Ceguesa, confusió i alliberament

Capítol 16: Ceguesa, confusió i alliberament

 

Part 1. Blind

 

-Algú em pot passar la guitarra? -va fer en Louis, estirat a la gespa.

-T'aixeques i l'agafes -li va etzibar la Mei.

-A part, hem d'enviar el patronus -va dir la Marta, conciliadora-. L'Orde ha de saber què està passant ara que encara queda un dia.

-Mig dia -va observar la Julie-. Perquè amb aquesta apalancamenta que portem a sobre ja s'ha fet l'hora de dinar.

Quedava clar que es dirigia a en Louis, i a la Marta li va saber greu; d'una banda, perquè no volia que pensessin així d'ell (i menys la Julie, que mai no se sortia de to), i d'altra banda, perquè sabia que tenia raó.

-I ara que hi penso, també els he de dir que estan a punt de trobar l'escola del British.

Si haguessin estat bevent alguna cosa, l'haurien escupida tots.

-Com? Com poden saber-ho?

-Han estat analitzant el moviment de mussols i saben que és a Londres. Només és qüestió de temps que hi arribin.

-N'estàs segur?

-Seguríssim. Se suposava que hi havia de treballar quan m'haguessin fet la marca, m'ho van explicar ahir mateix.

-I per què no ens ho vas dir abans? Hauríem d'haver enviat un patronus ahir mateix, s'han d'evacuar els nens! -va fer la Julie.

-Encara trigaran un mes, potser. No corre pressa.

-Però han d'estar preparats. Vaig a enviar-los un patronus -va dir en Mike, allunyant-se'n.

-Jo aniré al poble a buscar menjar -va fer en Heath agafant diners.

-T'acompanyo! -va cridar la Mei.

-Jo vaig a endreçar la tenda -va dir la Julie marxant ràpidament.

-I jo... jo... -l'Àlex els va mirar, indecís-. Jo vaig a visitar el senyor Roca!

Quan tots van haver marxat, en Louis va mirar la Marta.

-Què, doncs? Em passes la guitarra?

La Marta va fer rodar els ulls i va marxar. En Louis es va engongir d'espatlles i va posar-se a dormir.

 

 

 

-Aquest bosc em sona -va dir la Mei, dues setmanes després, quan van posar els peus a terra després de desaparetre.

-És clar que et sona -va fer la Marta, amb preocupació evident-. És el bosc que hi ha a menys de cinc quilòmetres de casa dels Weasley. Julie, segur que aquesta zona està molt vigilada.Vols dir que és segur, que ens hagis portat aquí?

-Si posem les proteccions, no passarà res -va assegurar la Julie, evitant discutir gaire estona-. És el primer lloc que m'ha vingut al cap.

-Si hi ha algú que té aquesta zona vigilada i ens pot trobar, són els germans Weasley -va riure l'Àlex-. Ja saps, són molts. Com poden aguantar-ho, els seus pares?

-Eh! Segur que s'ho passen millor perquè estan més entretinguts! -va saltar la Marta.

-Ja, ea, que ja sabem que a tu t'encanten els nens i seràs una futura senyora Weasley -va fer la Mei amb un somriure maliciós.

-A veure, set no -va contestar la Marta, posant-se vermella-. Però quatre o cinc... és un bon número.

-El que jo deia, una flipada -va concloure la Mei.

-Eh, eh, a mi em sembla que això de cinc ho hauríem de parlar -va dir en Louis fent que tots es posessin a riure, tot i que a la Marta no li va fer gens de gràcia i va anar a agafar la bossa per començar a muntar la tenda.

La Julie la va seguir, pensativa. No ho havia fet expressament, allò d'anar a prop de casa dels Weasley. Però no podia deixar de pensar que en Fred era allà, a pocs quilòmetres. I era preocupant, perquè no es podia desconcentrar. La seva missió era més important.

Els altres, mentrestant, van començar a posar les proteccions. Quan van haver acabat, es van dispersar per preparar les coses i deixar sols la Marta i en Louis.

La Marta va mirar com la Mei marxava cap a un lloc diferent de la resta. Ho feia un parell de cops a la setmana, sense donar explicacions. Els altres suposaven que necessitava estar sola una estona, però la Marta sabia que hi havia alguna cosa que no els explicava.

Però no es podia desconcentrar, ara. Havia d'aconseguir el que havia acordat amb els Desterrats.

Va mirar en Louis i va sospirar, sabent que el que li havia de dir no seria fàcil. Se l'estimava molt, però hi havia moments en què li costava posar el bé dels altres per sobre de la seva pròpia comoditat. I això era, precisament, el que estava a punt de demanar-li.

A ella també l'afectava directament, allò. Voldria dir perdre en Louis de vista altre cop, sense saber si continuava viu; voldria dir passar per aquell infern una altra vegada. Però no podia ser egoista. Hi havia moltes vides en joc.

Es va asseure al seu costat, en silenci, sense saber com començar.

-Va, dispara.

-Com? -va respondre, sobtada.

-És evident que tens alguna cosa a dir-me, així que dispara.

-Crec que hauries de tornar amb els Cavallers de la Mort -va dir, cada paraula més difícil que l'anterior.

-Com dius? Que t'has tornat boja?

-No, escolta'm. Ja saps com estan al British. Els atrapen. D'aquí poc els trobaran, i mataran tots els nens, que no en tenen cap culpa -va intentar no pensar en tots els que tenia allà. En Liam, la Loren, la Casey, tanta gent...-. Tot el que necessiten és més temps per preparar l'escapada, per cavar una sortida alternativa. I això els ho pots donar. Si tornes amb... l'altre bàndol... pots entrar a l'equip que busca l'escola. Els pots confondre amb pistes falses i així trigaran més a...

-Però que no ho veus, que això és pràcticament un suïcidi? Van atacar l'hospital de Nantes just després que jo desaparegués del mapa! Sóc el primer sospitós!

-Pots dir que et vam capturar i et vam donar veritasèrum! Podem fingir que has hagut de lluitar per escapar-te, enviar una carta als Cavallers de la Mort dient que t'hem atrapat i volem un rescat! Si fem veure que has estat presoner aquestes dues setmanes i t'acabes d'escapar s'ho empassaran, en pots estar segur. I tu ets bo, Louis, ets un actor genial i tens molt de carisma. Te'ls guanyaràs.

-No ho penso fer -la va tallar-. No.

-Però Louis...

-Que no. I tu hauries de ser la primera d'estar-hi en contra!

-Què et penses, que m'agrada, la idea de perdre't de vista altre cop? Perquè si ho penses, estàs molt equivocat. Però pensa en els pobres nens de l'escola, que no en tenen cap culpa!

-Que no ho faré, Marta. Prefereixo ser un covard que un màrtir.

La Marta es va quedar un moment parada.

-Ja està tot dit, doncs.

Es va aixecar i va anar cap a la tenda.

Com podia haver dit que no? Com podia estar turmentat per aquell home que li havien fet matar i no pels pobres nens que potser es moririen per culpa seva? Com?

Tant de bo ho pogués fer jo, tant de bo hi hagués alguna opció creïble de ficar-me als Cavallers de la Mort sense que sospitessin de mi i pujar de nivell ràpid per poder evitar que passi aquesta catastrofe.

La seva idea d'estar sola es va veure frustrada quan va a la tenda per unes veus que ressonaven a la sala de les lliteres. Es va amagar darrere d'un armari de la sala de la taula, per si de cas decidien sortir i la veien allà.

-Dirà que no -va fer la veu de la Julie-. En Louis no s'arriscarà d'aquesta manera, ja has vist com és.

-Però quan es comporta egoistament és quan es tracta de les coses quotidianes -el va defensar en Mike-. Ja ho veuràs, ara reaccionarà. La Marta no s'equivocaria, a l'hora de triar algú.

-La Marta està encegada -va replicar la Julie-. Està enlluernada perquè en Louis és guapo, intel·ligent, carismàtic i la fa sentir-se estimada. I perquè continua enamorada del Louis que va existir fa dos anys. Jo el vaig conèixer, Mike, i era diferent. La Marta estima el record d'aquell Louis, no el noi que se li ha presentat davant. I, deixant això de banda, saps tan bé com jo que la Marta està cega perquè, si no, ja faria temps que s'hauria adonat que no li cal anar a França per trobar el que vol i el que necessita.

-Això és molt discutible. Jo la veig bé, amb en Louis. Sembla perfecte per a ella.

-Sí, ja, i jo que m'ho empasso. Mike, algun dia se n'adonarà -va dir, assuavint la veu-. Vaig a fora, a veure si la trobo.

La Marta es va amagar encara més, i la Julie va passar per davant seu sense veure-la. Es va asseure a terra,, els genolls semblava que no tinguessin prou força per a aguantar-la. Com se suposava que podia estar enamorada d'un record? Podia ser que ho fes i no se n'hagués adonat? A tant, arribava, la seva ceguera?

I després hi havia aquella última frase. Què vull?, es va preguntar. Què necessito? En Louis? Alguna altra cosa?

Van començar a sonar les cordes d'una guitarra. (NA: https://www.youtube.com/watch?v =Lpj3VXJNV4k) La Marta es va aixecar per sortir d'allà; no volia sentir en Louis cantant, no podia. Però de cop va caure que en Louis no tenia la guitarra, que l'havia deixada a la tenda. I que l'únic que la podia tenir era en Mike.

Des de quan sabia tocar la guitarra? Qui n'hi devia haver ensenyat?

-Close your eyes, let me tell you all the reasons why I think you're one of a kind.

I cantava.

Mai, mai a la vida l'havia sentit cantar. En general, quan els altres cantaven, ell callava, somreia i els escoltava. I ara estava cantant i tocant la guitarra. Què havia passat, tot aquell temps? Quantes coses amagava, sota la seva aparença?

-And if my love is blind I don't wanna see the light.

No era perfecte, és clar. De fet, en Louis cantava bastant millor.

-It's your beauty that betrays you, your smile gives you away.

I tampoc no tocava la guitarra com un professional. En algun moment s'equivocava i s'havia de parar.

-'Cause you're made of strenghth and mercy, and my soul is yours to save.

Però hi havia una mena de perfecció en els errors, en les desafinades, en les aturades.

-Close your eyes, let me tell you all the reasons why you're never gonna have to cry.

Una bellesa, una paradoxa, una perfecció imperfecta.

-The one that always pulls us through, you always do what you've got to do.

Va tancar els ulls i es va perde en aquella interpretació imperfectament preciosa, oblidant-se d'en Louis, d'Avalon, del British, de la guerra.

-When your love pulls down on me I know I'm finally free, so I'll tell you gratefully that every single beat in my heart is yours to keep.

Va obrir els ulls de cop, espantada, quan es va adonar del que estava pensant. S'estava imaginant que li cantava a ella, estava desitjant que li cantés a ella.

No passa res, es va dir a si mateixa, no passa res. L'he estimat molt, només és un record del que hauria pensat fa temps. Només és això.

-You're the reason why I'm breathing, with a little look my way; you're the reason that I'm feeling it's finally safe to stay.

Es va aixecar i es va allunyar de la tenda corrent.

 

 

Part 2. Confused

 

Tot estava a les fosques, però la Marta tenia els ulls ben oberts. La confusió que hi havia al seu cap no la deixava dormir.

Per sort, com que aquell dia havia discutit amb en Louis, probablement no pujaria a dormir amb ella i podria estar tranquil·la. L'últim que necessitava si volia pensar i aclarir-se les idees era tenir-lo allà.

Tot just havia pensat això quan va sentir el soroll de les escales metàl·liques i va veure el cap d'en Louis sortint pels peus del seu llit. Va acabar de pujar, va fer un Exsurdo i es va estirar al seu costat.

-No sabia si pujar -va dir amb to desenfadat.

-Potser hauria estat millor que no ho haguessis fet.

-Va, dona, no et posis així. Tens raó en una cosa, hem d'ajudar els del British. Però ja trobarem una altra manera de fer-ho.

-Ho veus? Trobarem, sempre parles de futurs que mai no arriben. Promets més del que compleixes, Louis, no sé si te n'adones.

-Ens hi podem posar demà mateix -va fer ell, sense canviar el to de veu alegre ni una mica.

-Demà? -va preguntar la Marta a mig camí entre l'esperança i el desconcert.

-Demà -va prometre en Louis.

Li va posar la mà a la barbeta i li va aixecar la cara, obligant-la a mirar-lo als ulls.

-Així, em perdonaràs? -va dir, amb un guspireig que li creuava les pupil·les.

-M'ho hauré de pensar -va fer ella, amagant un somriure que no va passar desapercebut a en Louis.

El noi va agafar-la entre els seus braços i la va apropar al seu cos per fer-li un petó. La Marta va estar a punt d'enretirar-se per la sorpresa. Hi havia alguna cosa diferent, en aquell petó; una ferocitat, una necessitat, unes ganes que li bloquejaven els sentits i li impedien de pensar.

Però era això, el que necessitava. Necessitava deixar de pensar, oblidar-se dels problemes, alliberar el cap de tanta fatiga i tanta pesantor. I es va abandonar completament a aquell petó, corresponent a en Louis amb la mateixa intensitat.

Fins que va notar que la mà del noi havia lliscat per sota de la seva samarreta, fins que va notar com el seu tacte li pujava a poc a poc per l'esquena.

De seguida va saber que alguna cosa no anava bé. El seu instint l'empenyia a apartar-se, a fer fora aquell tacte aliè del seu cos. Però per què? Era en Louis, era la persona que estimava! Com podia ser, que notés el contacte amb ell com una cosa aliena, com una cosa repulsiva?

Si no, ja faria temps que s'hauria adonat que no li cal anar a França per trobar el que vol i el que necessita. La veu de la Julie va passar com un flaix per la seva ment, i llavors va entendre el que s'havia estat negant tot el dia, el que no havia volgut admetre durant tots aquells anys.

I va ser pensant en en Mike que va posar els braços entre tots dos per apartar en Louis, notant alleugerida com el seu tacte deixava de ser damunt de la seva pell.

Però ell va intentar continuar, ignorant el fet que ella l'havia apartat.

-Louis, para.

Ell es va aturar.

-Què passa?

Li havia de dir. Ara que sabia que no estava enamorada d'ell, que la Julie tenia raó, no el podia enganyar, ho havia de tallar com més aviat millor. Però com?

-Oh, ja ho entenc -va dir ell-. Creus que no pots. Però no et faci vergonya, dona, que no passa res.

Conclòs això, es va tornar a abalançar sobre seu.

-Louis! Que paris!

Però no parava.

-Hòstia, Louis, deixa'm!

En Louis es va separar un dit.

-Però de veritat, Marta, que no passa res -va fer, com si parlés amb una nena petita, cosa que encara la va posar més nerviosa-. Entenc que estiguis nerviosa.

-No, no ho entens -va fer, lluitant perquè la deixés sense aconseguir-ho.

-És clar que ho entenc, però no has de tenir por!

La Marta estava al·lucinant i va notar com començava a tremolar dels nervis. Per què no la deixava anar? Seria capaç d'obligar-la a anar fins al final? Tan baix, cauria?

-Eh, no cal que tremolis -va continuar amb el to suposadament tranquil·litzador que encara la posava més dels nervis-. No passa res, sóc jo, en Louis!

-AQUEST ÉS EL PROBLEMA!

En Louis es va quedar un moment aturat i la Marta ho va aprofitar per deixar-se anar i aseure's arrapada a la paret, agafant-se els genolls, tan lluny com va poder d'ell.

Va veure com la seva cara passava de no entendre res a tenir una idea. I va saber que ho havia entès.

Hi havia cap manera pitjor de dir-li? Perquè, si hi era, a ella no se li acudia.

En Louis la va mirar.

-En Mike -va dir, només.

Ella no ho va poder negar.

-I des de quan? Quan pensaves dir-m'ho, que l'estimes a ell i no a mi?

-Me n'acabo d'adonar, d'acord? Ho estava intentant, però no em deixaves!

-I una merda! No pots haver-te'n adonat ara, així com així! Segur que va passar alguna cosa, no, mentre jo estava desaparegut?

-Però què dius!? Et vaig estar esperant tot aquest temps!

-I just quan arribo m'envies a la merda, no? Tan ràpid t'he avorrit? A la pròxima, inventa't una excusa millor!

La Marta no es podia creure el que sentia. Com la podia acusar de tot allò, després de tot? Com?

En Louis va asseure's ràpid i va saltar a terra, anant cap al lloc on hi havia el seu sac de dormir. Es va girar un moment per mirar enrere, però no a la Marta, si no a en Mike, que dormia sota seu.

En un moment va tenir el sac de dormir fet i tot a la motxilla, que es va carregar a l'esquena. La Marta va aixecar el cap just a temps per veure com es dirigia a la porta. No s'havia plantejat en cap moment que el fet que no estiguessin junts podia fer que s'allunyés dels Desterrats.

-Louis! -va cridar, perquè no marxés, però encara estava a la zona de l'Exsurdo i no la va sentir. Va obrir la cremallera i va sortir de la tenda.

La Marta va baixar de la llitera ràpidament, va sortir de l'habitació, va travessar la sala-menjador i va sortir fora a l'aire de la nit. Va saber que era tard quan va sentir el soroll d'algú desaparetent.

Però tot i això, el va cridar, esperant que tornaria.

Tot i que sabia que això era impossible.

 

 

Part 3. Released

 

Va tornar a la tenda a poc a poc, amb la cara xopa. L'havia cagat en tots els sentits. Havia fet mal a en Louis, que, encara que no estigués enamorada d'ell, continuava sent una persona molt important a la seva vida. Havia fet que marxés dels Desterrats. Havia fet que l'odiés a ella, i sabia que també a en Mike, que no en tenia cap culpa. Havia provocat una fractura. Havia perdut un dels seus millors amics.

I feia mal, saber que no seria al seu costat.

Enlloc de tornar al seu llit, va mirar al racó on en Louis tenia les seves coses i es va anar a asseure allà. Si aquell lloc tenia la seva olor, ni es volia imaginar com estaria impregnada al seu llit.

Es va asseure amb l'esquena a la paret de la tenda i va tancar els ulls. Com havien canviat tant, les coses, en un sol dia? Quin sentit tenia, tot plegat? On aniria, ara, en Louis? Esperava que a buscar la protecció de l'Orde del Fènix, de veritat que ho esperava.

-Ei.

Va obrir els ulls per trobar la figura inconfusible d'en Mike acotada davant seu.

-Què hi fas, despert? -va preguntar.

-Últimament no dormo gaire -va dir, amb un somriure que semblava natural.

Més cega, encara. No havia donat importància al fet que en Mike estigués molt pàl·lid i fes ulleres. Havia pensat que només era pel cansament d'anar amunt i avall.

-I això?

-No toca parlar-ne, ara. Hi ha coses més importants.

-Ho has vist?

En Mike va assentir.

-En vols parlar?

La Marta es va adonar que no volia explicar-li el que en Louis havia intentat, que no s'hi veia en cor.

-No ho sé. Ha anat tot tan ràpid...

En Mike es va aixecar i li va allargar la mà.

-Apa, vine.

La Marta la va agafar sense dubtar ni un moment i van anar a seure al llit d'en Mike.

-Segur que ha anat a fer un tomb i tornarà. És normal que discutiu, esteu tot el dia junts, en algun moment havia de passar.

-No tornarà, Mike. He sentit com desaparetia. M'odia.

En Mike li va eixugar les llàgrimes amb el dit.

-Segur que no. T'estima, i tornarà. Ens podem quedar uns quants dies en aquest bosc perquè sàpiga on trobar-nos. Els altres ho entendran.

-No caldrà. L'he cagat i ha marxat perquè no sé dir les coses com s'han de dir. I no voldrà tornar.

-Vols dir que no exageres?

La Marta va fer que no amb el cap i en Mike li va passar el braç per les espatlles. Va plorar una estona, i quan es va haver desfogat, va començar a pensar.

D'acord, en Louis havia marxat i sabia que no tornaria. Li tocaria aprendre a viure amb allò. I les coses podien tornar a la normalitat, podien tornar a tal com eren abans que aparegués en Louis. Al capdavall, només s'havia estat amb ells dues setmanes, no?

Però alguna cosa dins seu es rebel·lava davant d'aquella idea. No podia ignorar que en Louis havia estat allà, igual que no podia oblidar que se n'havia anat.

I tampoc no podia deixar de banda la raó per la qual havia marxat.

No seria just, que hagués marxat per no res. Les paraules de la Julie van tornar a ressonar al cap de la Marta. N'havia parlat amb en Mike, ho havia dit davant seu. I en Mike no havia dit pas que ell no hi correspongués. I no tenia sentit que la Julie ho hagués dit com un fet obvi en presència d'ell si sapigués que ell no pensava el mateix, no?

El cor li va bategar més ràpid. Tornava a estar nerviosa, però ara d'una manera molt diferent. Podia ser que en Mike sentís el mateix per ella? Després de tants anys, podia ser que tot aquella història que arrossegaven acabés bé?

Semblava estrany. Més aviat impossible. I tot havia anat tan de pressa...

-Estàs millor?

La Marta va fer que sí amb el cap, preguntant-se si era possible que algú tan genial com ell s'enamorés d'algú com ella. I si era així, com podia estar dient-li que en Louis tornaria. Que se l'estimava. No podia ser, que fos tan altruista. Explotaria.

En Mike la va estrènyer un moment abans de deixar-la anar. La Marta va estar a punt de dir-li que no la deixés, però llavors ell va agafar-li la cara entre les mans i la va acostar cap a ell, fent que quedessin mirant-se als ulls.

La Marta es va preguntar què podia tenir, de maco, el color verd, quan podies tenir color de mel.

En Mike li va posar els cabells darrere de les orelles, a poc a poc, amb delicadesa, i després li va eixugar les llàgrimes de les galtes amb els polzes.

Va mirar un moment a terra mentre li agafava les mans i la va tornar a mirar.

-I ara que estàs millor, escolta'm. Si en Louis no ha de tornar, és ell, el que s'ho perd. Tu ens tens a nosaltres i això no canviarà, d'acord? Encara que ara t'ho sembli, no et quedaràs sola. És més, som uns pesats i probablement estaràs menys sola del que t'agradaria -i aquí ho tenia, ja havia aconseguit fer-la somriure-. El cas és que... potser tens raó i has fet alguna cosa mal feta, però si en Louis no és capaç de perdonar-te, el problema el té ell, perquè si no s'adona del que vals i de la sort que té quan et té al seu costat, és que no es mereix estar amb tu. D'acord?

La Marta va notar com les llàgrimes li tornaven als ulls, però aquesta vegada no va deixar que sortissin. Es va quedar mirant en Mike, i va saber que si no ho intentava, se'n penediria tota la vida. Que no podia deixar que passessin els dies, que l'última vegada que va tenir l'oportunitat de fer-ho va arribar tard. I que no volia que li tornés a passar.

Tot i que estava nerviosa, no va dubtar ni un sol moment mentre s'acostava a en Mike, cada vegada més, centímetre a centímetre.

Cosa que va fer encara més dolorós que ell es separés.

La Marta es va mirar les mans, vençuda, i hi va enterrar la cara. Ja estava. En Mike l'havia rebutjada. En Mike no l'estimava. Era tot massa bonic, per ser veritat.

-No et sentis malament -va dir ell-. Ho volies fer per despit, perquè en Louis ha marxat, i després te n'hauries acabat penedint.

La Marta li volia dir que no, que no era allò, que no el volia com a substitut. Però això implicaria explicar-li per què havia marxat, en Louis, i li hauria d'explicar que estava enamorada d'ell. I ja l'havia rebutjada una vegada, no podia suportar que ho fes una segona.

Perquè tot el que podia pensar era que ell s'havia apartat, que ell no l'estimava. I, tot i que no ho volgués admetre, això li feia més mal que no que en Louis hagués marxat.

-Crec que hauria de pujar al meu llit -va fer, aixecant-se-. Oh, merda, no, que el meu llit fa olor d'en Louis i no... Serà millor que desperti la Julie perquè em faci un lloc, sí, serà el millor, segur que...

-No cal que la despertis. Vols que et faci un lloc? -va dir, enretirant-se.

La Marta va mirar al lloc que havia deixat per ella. Es veia capaç de passar la nit allà, amb ell? Segur que a la Julie no li faria res que la despertés.

Però li hauria de donar explicacions, i sabia que en Mike no les necessitava. Que li donaria suport fos com fos, i que amb ell se sentiria segura.

-Segur que no molesto?

-És clar que no.

Va anar cap allà i es va asseure altre cop, evitant mirar-lo. Encara era a temps de despertar la Julie.

Però les explicacions tocaven l'endemà. Ara necessitava descansar.

-Te'n recordes, del primer any que vas ser a Hogwarts? -va preguntar en Mike-. Que vam fer un intercanvi, i que hi va haver un ball a l'escola...

-Me'n recordo.

-Vam ballar una cançó.

La Marta va fer que sí amb el cap.

-Bona nit. Una de les meves cançons preferides.

-Saps? Estic aprenent a tocar-la amb la guitarra. Te la cantaria, però sembla que ens hem quedat sense guitarra. Però et prometo que quan s'acabi tot això, l'acabaré de perfeccionar i te la cantaré.

-Això estaria bé.

Molt bé.

Es va estirar al seu costat. Continuava sense mirar-lo, però ja no tenia la mateixa sensació, estava molt més tranquil·la.

Es va sorprendre quan en Mike li va passar el braç pel voltant de la cintura, perquè ell no era molt donat al contacte físic. Però sempre feia el que necessitaven els altres. Volia que se sentís segura, confortada, que sabés que no estava sola. I ho va aconseguir.

-Gràcies.

-Tu hauries fet el mateix.

-Però ho has fet tu. I no et podria estar més agraïda.

-Escolta, m'has de prometre que si no pots dormir i jo estic adormit em despertaràs.

-Sí home, només faltaria això. Ja t'he tingut despert molta estona. Ara dorm.

-Ni parlar-ne. Avui toca estar per tu, un altre dia ja ens preocuparem per mi.

-Si fos al revés no voldries que estiguéssim per tu.

-Però això és perquè sóc un masoca sense remei. Em despertaràs?

La Marta va sospirar.

-Et despertaré. Saps? Sí que ets un masoca.

-Dels pitjors.

La Marta va somriure, pensant que tampoc no estava malament, allò de tenir-lo per amic. Que mentre fos a prop seu, de la manera que fos, ella estaria bé.

I es va sentir calmada per primer cop en aquella nit.

Va tancar els ulls i va notar com l'esgotament guanyava el nerviosisme i s'anava endormiscant a poc a poc. Va imaginar en Mike cantant-li Bona nit, amb aquella perfecció imperfecta que la tornava boja. Va desitjar somiar-hi, i lentament, es va adormir.

 

Saps que no estàs sola mentre et dic a cau d'orella bona nit._________________________________________

 

I 4600 paraules i moltes (creieu-me, moltes) hores després, he aconseguit acabar el capítol! Un dels capítols d'aquesta ff que tenia més ganes d'escriure.

Però primer explico una mica com ha anat això que sigui tan llarg. Per començar, hi he posat unes escenes que no em va cabre a l'anterior. Se suposava que aquest capítol havia de començar amb en Mike tocant la guitarra, però hi he afegit algunes cosetes més perquè em semblava molt precipitat que en un capítol es trobessin i al principi del següent la Marta ja dubtés dels seus sentiments. El problema és la planificació inicial, ho hauria hagut de muntar millor... També s'ha allargat per detalls que no comptava però m'han semblat necessaris.

I el tema de les tres parts, és un capítol molt llarg, i trobo que es divideix en almenys dues parts molt diferenciades. Mentre ho escrivia m'ha semblat millor deixar-ho en tres.

Anem a per què és un dels capítols que tenia més ganes d'escriure.

1. Surt en Mike tocant la guitarra (per ceeert, la cançó de Close Your Eyes la va triar la Roser (hpkarina) d'un parell que li vaig passar l'estiu passat.)

2. El final, que gairebé es fan un petó però no hi arriben perquè en Mike interpreta malament el que ha passat. Que sé que m'odiareu per haver-ho fet, però jo ho trobo molt lògic dins de la seva relació, pobrets xDDD

3. En Mike. Toca. La guitarra.

4. La Marta té un cacau mental semblant al que he anat veient que teníeu algunes. Aquesta indecisió, que gairebé li exploti el cap, és una cosa de molta intensitat i molt guai d'escriure :)

5. Tanquem el tema Louis. Que sí, que és molt mono i tal, però era un tema que s'havia de tancar. Sincerament, la Marta i en Mike no necessiten persones alienes per posar obstacles entre ells. Només es necessiten a ells mateixos, els obstacles apareixeran perquè són així.

6. Que toca la guitarra i canta! No el fa encara més perfecte?

7. Demostra una mica d'iniciativa per part de la Marta, que almenys intenta algo amb en Mike. Eh, és un pas, no?

8. En Mike tocant la guitarra. Perfecció.

 

M'està quedant un comentari de llargada proporcional al capítol xDDD Ho deixaré aquí, ja, a punt per la pluja de ganivets perquè en Mike s'hagi separat. Perquè sí, és un mardito masoca que fins i tot en aquesta situació pensa en els altres.

SABIES QUE en Mike va aprendre a tocar la guitarra a Pirinë i n'hi va ensenyar la Miriam, la noia que estava enamorada d'ell? Sempre va saber que volia aprendre a tocar Bona nit (que per cert, se m'ha acudit sobre la marxa però m'ha semblat una monada que se'n recordin *-*).

Oh, i em deixava l'última raó per la que m'encanta aquest capítol. Perquè potser tanca portes, però obre finestres.

Dedico el capítol a la Roser, la Laia Weasley i la Potter_granger. Un petó!

 

Marta


Llegit 602 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarPotter_granger 349 comentaris24/05/2014 a les 10:50:39
#24613Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Ostres! M'has deixat amb la boca oberta!

Jo ja et vaig deixar clar que era partidària del Marta-Louis... però amb el Louis de fa dos anys (temps de la ff), no pas amb el d'ara. Si mai torna a ser com era, el tornaré a defensar. Si no... que es quedi amb en Mike, que també són molt monos! De fet, abans de que aparegués en Louis, considerava la millor parella el Marta-Mike.

En Louis no es mereix estar amb la Marta, però la Marta tampoc mereix el Louis d'ara, el que s'enfada només perquè ella està confosa. La Marta hauria de tenir alguna cosa millor que aquest Louis canviat.

De fet, jo també estava encegada per en Louis, d'alguna manera. No volia veure que ja no és el mateix que la Marta va conèixer a Hogwarts.

I en Mike... m'encanta aquesta paradoxa que has fet, la de 'la perfecció imperfecta'! És tan mono... i a la vegada, tan masoca! Mira que dir-li a la Marta que el desperti si no pot dormir quan ell porta uns quants dies sense poder dormir... és masoca del tot.

Bé, ho deixo aquí. Jo també he fet un comentari proporcional a la llargada del capítol, aquesta vegada.

Fins el proper!




Avatarhpkarina 373 comentaris24/05/2014 a les 11:05:05
#24614Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

AAAAAAH OH GOOOD LOUIIIIIIIIS MARTAAAAAAA MIKEEEEEEEE SÑKJGNSLKJVNLSDKJV O siga, no sé, és que... jopeee!!! MAldito Louiiis!  pobra marta! I marta i MIke!! agggg que vinc d'una sèrie on també hi ha un triangle que em provoca indecisió i aaaaag! nooooo!!!!!

I BONA NIIIIIIIIT PERÒ MARTAAA BONA NIIIIIIIIIIIIIIIIT TIIIAAAAAAA QUE ESTIC HORMONAAAAAAAANT QUE PLOREEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE (i no recordava que l'havia triada jo, però no m'estranya, perquè BONA NIIIIIIIIIIIIIIIT)

I m'és igual que s'haja separat perquè love is a many splendored thing. Love lifts us up where we belong i perquè they will always find each other i PERQUÈ M&M!!!

I ací tens un comentari ple de lògica i sentit i coherent

 

besiiiiis ^^




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris24/05/2014 a les 12:34:57
#24615Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Potter_granger: sorpresaaaaaaa! hahahhaa És que en Louis és molt guai, és aparentment perfecte, no? Però quan el coneixes a fons veus que no és tan genial. I la Marta i en Mike són amoooor :3 Ja veuràs com no trobaràs gaire a faltar en Louis, ara! Sí que és llarg, sí :)

Roser: els triangles són guais. La menjada de coco que et provoquen és important hahahaha (Has fet que em posés a cantar Moulin Rouge a tot pulmó, encara em miren raro xDD) M'encanten aquest tipus de comentaris, només et faltava desquadrar la pàgina i ja hauria estat màxim hahhaa Apa, fins el pròxim! Ara arreglo lo de la cançó perquè s'entengui bé que és Close your eyes :)




Avatarlluna_de_plata 264 comentaris24/05/2014 a les 23:00:14
#24616Encara no he escrit cap fanfiction

Estic absolutament dividida en cuan el capítol. Així que... Les expressaren seguides.

MAAAAAAAAAAAAARTAAAAAAA (read as: AAAAAAALVIIIIIIIIIIIN) i l'altre es... HAAAAAALELUYAAA HAAAALELUYA HALELUYA HALELUYA HALEEEELUYAAAA. 

A veure... M'he de fer entendre. Per un costat, m'encanta en Mike. Molt. Moltíssim. Es fantàstic. Es un príncep blau. Bueno, potser no tant, pero... Es una monada. M'encanten la Marta i en Mike i espero que a partir d'ara parin de fer l'imbècil i confessin i s'ajuntin i que tinguin els 4 o 5 fills dels que parlava la Marta.

Ara... En Louis. En serio? De veritat? Mare de deu... Necessita un parell d'hosties aquest nen. No, no estic contenta. Collons de nen la veritat. Espero que s'acabi abonant del error pero... Jolin. Si, molt trista que s'en hagi acabat el meu trio preferit!!

Molt bon capítol. Fantàstic. Mare de deu he acabat cridant mil malediccions a en Louis i saltant d'alegria  amb en Mike i la Marta.

Esperant el següent amb ganes!!

 

Mei A. Snicket.




AvatarLaia Weasley 140 comentaris25/05/2014 a les 15:44:09
#24617Encara no he escrit cap fanfiction

oooooh!!

Quin capitol tan bonic!! en Louis m'ha decebut.Moltissim. No era team Louis pero el trobava mono...Crec que totes teniem el record d'aquell nen mono de fa dos anys..Que be que PER FI  la Marta se n'hagi adonat! I NO m'ha agradat que en Mike s'apartes... Pero espero que aviat se n'adonin que estan fets l'un er l'altre.. La canço preciosa

Aixo d'aparetre a 5km de casa els Weasley es una indirecta de que en Fred tornarà a sortir?? :P JIjiji, espeero que aviat tinguem un altre triangle  amoros ( i si, et fan patir, vols que es decideixin pero en el fons son guais xD)

Ieeeeep, i ara ESPEROO que en Mike i la Marta s'estiguin de totnteries i ho celebriin..

CAPITOL GENIAAL *_*

Kisses

 




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris25/05/2014 a les 16:34:55
#24618Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Marta: havia d'especificar que la Marta volia 4 o 5 fills i ho saps xDDD i encara faaalta, paciència ^^ M'hauria agradat fer-ho durar més, però no em volia encallar aquí, no és una ff dedicada a això... Veig que no se us ha fet llarg, millor xDD

Laia Weasley: el Louis sempre ha estat un vivales, en realitat. Però com que abans les coses anaven bé, no es notava tant. Esperem que això el faci millorar! En Mike s'aparta perquè és un masoca xDDD I no, en Fred no sortirà, però la Julie hi pensarà més del que voldria ^^ hahahaha un altre triangle? Jo crec que ara que hem solucionat el que teníem ens podem preocupar per altres coses! :P Serà que no tenen problemes ja xDDD




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris04/06/2014 a les 11:37:43
#24634Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Ooooostres, que maco, tinc els ulls humits i tot, snif, snif!

M'encanta que ho hagin deixat amb el Louis i ara sàpiga que li agrada el Mike. No estan junts ara, pero estan tots dos sols i s'estimen, o sigui que no trigaran en dir-s'ho i tot serà meravellós. XD

Molt llarg, molt guai, molt maques les tres divisions. Estic molt contenta que hagi triat el Mike. El Louis em quea malament desde l'altre capítol. Ara només ens queda la Julie... Alex, Fred? esperem que Àlex, pel seu propi bé, perquè el Fred suposaria un romanç més aviat curt. (Aquest humor negre XD)

T'he comentat tots els capítols, si t'ho vols mirar. Apa, ja estic al día, lo prometido es deuda!

Petons.

A. Black




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris04/06/2014 a les 21:02:16
#24639Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Buah, quina currada, no esperava que comentessis els capítols un per un! M'alegro que t'hagi agradat! Jo la veritat és que ja m'he cansat de pastelón, una mica d'acció, que ja toca... Bàsicament per això no ho he repartit en dos capítols, perquè no li volia donar més importància. No trigaran en dir-s'ho... estàs subestimant el masoquisme d'aquests dos i lo paradets que són, que no s'adonen de res xDDD Tens raó amb el Fred hahahaha però què hi farem, m'agrada el drama ^^ El tema Àlex-Julie es va atenuant i cada vegada està més tancat. Tot i que mai se sap!

Gràcies i fins el pròxim!




xudit_95 80 comentaris04/08/2014 a les 17:11:25
#24865Encara no he escrit cap fanfiction

KJADBÑhefDFBDjbdjbajbfJfbJFJbxjfnSFhdrhWEJFJSDJGB!!!

Cruel i macuuuu!!! OOhhhh! m'encanta la parella Marta Mike, es que son tan monus!! Nomes faltiaria que hi haguésun minion Marta i un minion Mike, i que s'enamoressin, llavors ja seria la monada mes monada de totes en aquest mon de monades!

A veure, el Louis ha d'estar solter hehehe, es "guiri" solter. . . el "guiri" buenorro, i clar, ehem.... parella? Marta?. . .  No.

Cacao mental de la Marta. . .   Com nosaltreeeees, que vivim dels cacaos mentals!! (cacao mental = cacao = colacao = xocolata =. . . . espera, ara torno) . . . 

askjfhsfhdfas cruel i macu!!! si es que son únics!!!