La Crònica dels Tres Germans - 15: Vrai ou faux, ce qu’on dit des hommes... (p.I)
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 14/07/2014 a les 15:55:31
Última modificació 14/07/2014 a les 16:00:14
Tots els capítols de La Crònica dels Tres Germans
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


15: Vrai ou faux, ce qu’on dit des hommes... (p.I)

 

El James i el Frank esperaven a la porta de la classe de Defensa Contra les Forces del Mal, nerviosos. La professora McGonagall els havia fet marxar de l’aula sense arribar a fer la classe. Era perquè quan l’Alice havia arribat li havia dit de tot a la professora, de puta per amunt, davant de tota la classe, després li havia llançat una escopinada i havia marxat d’una revolada, davant de les mirades al·lucinades del James, el Frank i la Geena. Una cosa era estar ofesa per tot el que havia sortit a la Hogwatch sobre ella, i una altra faltar-li el respecte a una professora, humiliar-la davant dels seus alumnes i “agredir-la” físicament. Allò podia ser motiu d’expulsió.

Així que els alumnes havien marxat de seguida quan l’Agatha havia cancel·lat la classe, però ells tres s’havia quedat. Ara la Geena parlava amb la professora, visiblement afectada, mentre els dos nois esperaven fora.

—Creus que li dirà a la directora? —va preguntar el Frank.

—Esperem que la Geena la convenci perquè no ho faci —va respondre el James.

—Creus que l’expulsarien, si ho fes?

El James es va mirar el Frank sense saber ben bé què dir. L’Alice s’havia passat tres pobles, però la directora la tenia en molta estima, per no parlar que en Neville era el subdirector de l’escola, i segurament podia tenir alguna influència en la McGonagall.

—Jo crec que es quedarà en algun càstig, en el seu cas... —va murmurar el James, mig esperançat, i es van quedar tots dos parant l’orella a la conversa entre la Geena i l’Agatha McGonagall.

—Jo no trio ni deixo de triar el que surt a la revista —deia en aquell moment la professora—. Només m’encarrego que hi hagi material, dono eines, he explicat com funcionen els programes de redactat i fotografia, i porto el tema de la premsa perquè s’imprimeixin les còpies el dia que toca. Els continguts els fan els alumnes que en formen part, i els supervisa l’editor en cap.

—Però no pot intervenir-hi?

—Jo no sóc ningú per dir de qui es pot parlar i de qui no. Només podria fer-ho en cas que... no ho sé, que s’agredís verbalment a algú, o que s’inventessin les històries, però que es publiquin rumors quan s’especifica que són rumors no és res il·legal. I les fotografies no estan trucades, que jo sàpiga.

—No, però, per exemple, la del camp de quidditch...

—Vosaltres éreu a la grada observant les proves de Hufflepuff —va interntar fer-li entendre la professora—, i això és el que s’ha publicat. Els motius només s’elucubren. Igual que la foto de l’Alice al vàter.

—Li va sentar malament el sopar! —va exclamar la Geena desesperada.

—Sí, és el que diu ella —va assentir la professora—. A la revista hi diu que ha estat fent de model...

—Sí, però...

—... que té una relació amb el fotògraf de la sessió...

—Sí, però només era un ajud...

—Era allà o no?

—Sí, però nosaltres no ho sabí...

—I que se l’ha vista vomitant. És mentida?

—És clar que no, però...

—Llavors no hi puc fer res —va dir l’Agatha—. Ho sento però així és com funciona. Si vols fer-hi alguna cosa, apunta’t tu, i et prometo que et poso de redactora en cap en comptes de la Montague.

—Per què l’ha posat a ella?

—És de les més grans, —va respondre la professora—. Necessito algú dels cursos superiors, i va ser qui va fer una millor prova el primer dia. Ja saps que no tinc especial simpatia als Slytherin, però vaig haver de ser justa.

El James i el Frank van sentir com es quedaven en silenci, intercanviant mirades. La veu de la Geena va tornar a arrencar.

—I pel que fa a l’Alice...?

—Entenc que estigui disgustada —va tallar-la l’Agatha—. No presentaré cap queixa ni la castigaré. Però no pot seguir comportant-se així a classe, perquè si fos qualsevol altra faria que l’expulsessin.

—Està bé. Gràcies, professora.

Es van quedar tots tres mirant com la professora McGonagall desapareixia pel passadís en direcció al seu despatx.

—Quina sort que ha tingut l’Alice... —va murmurar el Frank.

—Em sembla increïble que tingui tanta consideració amb ella, la professora —va dir el James—. No és la primera vegada que li crida o li falta el respecte... recordeu la classe dels impostorus, a tercer?

—I a classe normalment passa d’ella, l’Alice, i no li diu res —va admetre també la Geena—. Però com segueixi així, al final a la professora se li acabarà la paciència.

—Au, anem a buscar-la —va suggerir el Frank.

Però l’Alice no era a la Sala Comuna, ni a la seva habitació, ni a la biblioteca fent feina, ni tan sols als jardins. Esperaven trobar-la al Gran Saló a l’hora de dinar, però no va aparèixer.

—Jo ara he d’anar a Botànica, i després tinc la formació d’Alquímia —va dir el Frank—. Ja apareixerà, tu.

—Jo també necessito la tarda per traduir un munt de pàgines de Runes Antigues —va explicar la Geena, mentre omplia la seva amanida de salsa de mel i mostassa—. Frank, i diràs al teu pare això de l’Alice, ara a classe de Botànica?

—No —va respondre el Frank—. Sembla que l’Agatha no dirà res, i l’Alice ja en va tenir prou l’altre dia quan el pare la va interrogar sobre l’article de la revista.

—Provaré de buscar-la jo ara amb el Mapa de Magatotis —els va dir el James, i van acabar de dinar.

 

*   *   *

 

El James es va quedar parat al passadís del setè pis, esperant a veure si es materialitzava la porta de la Sala de la Necessitat. Però era evident que la sala no s’obria si la persona que hi havia dins no volia que la trobessin. Així que es va dedicar a picar a la paret.

—Alice, sé que ets aquí dins... obre’m.

Al cap de no gaire es va materialitzar una porta, i va aparèixer l’Alice amb un pot enorme de gelat de vainilla a la mà.

—No penso marxar de Hogwarts —va dir-li, emmurriada—. Si em fan fora, m’amagaré aquí per sempre.

—No et faran fora —la va tranquil·litzar el James—. La Geena ha parlat amb l’Agatha McGonagall després que marxessis. No dirà res. Però has de deixar d’insultar-la davant de la classe, Alice, i sobretot, no escopir-li més, no sé si m’explico.

—S’ho ha buscat —va dir l’Alice, enfadada.

—No, Alice, hem sentit com li explicava tot a la Geena. No ha estat culpa seva, és culpa de la Montague i de la gent que és a la revista. I, evidentment, no de tothom, mira per exemple l’Sloan Münn, que no ens sabia res...

—Si has vingut a discutir-te amb mi... —va començar l’Alice.

—Evidentment que no. He vingut a dir-te que al final no ha passat res... i a veure com estaves. Portes uns dies bastant dolents.

—No fotis.

—Puc entrar? —va demanar-li el James.

L’Alice es va encongir d’espatlles i es va apartar de la porta, perquè el James passés. La sala era de parets i terra de marbre blanc amb unes cortines de color violeta que conjuntaven amb un munt de coixins que hi havia tirats pel terra, on presumiblement l’Alice s’havia estat estirant. Al costat hi havia una muntanya de capses de gelat de vainilla, el preferit de l’Alice, i de xocolatines.

—“Un lloc on pugui estar trista en pau” —va dir l’Alice—. És el que he demanat. També hi ha una estanteria amb novel·les i còmics, allà, per distreure’m.

I es va anar a estirar de nou als coixins, va obrir un altre pot de gelat i hi va clavar una cullerada. El James la va seguir, observant que ja s’havia fotut dos pots de gelat i unes altres tantes llaminadures.

—Vols dir que t’hauries estar afartant de gelat i xocolata?

—Oh, no pateixis —va dir l’Alice, mirant-lo amb ràbia—. Després ho vomitaré tot i ja està. No t’ho han dit, que sóc bulímica?

I es va emportar una cullerada a la boca.

Com que el James no havia menjat postres va pensar que, fet i fet, seria millor no deixar que l’Alice mengés tot allò sola, així que va agafar una cullereta que s’acabava de materialitzar i va agafar també un gelat.

—Veig que ho portes bé —va ironitzar el James—. La veritat és que em sobta una mica aquest comportament. Des de quan t’importa el que diguin de tu?

—James —va fer l’Alice fent rodar els ulls—. M’han deixat de puta i de trastornada mental. Els d’Slytherin se’n burlen, però he vist gent a la sala comuna mirant-me de reüll i murmurant coses de mi. I el meu pare ho ha vist, a més. Segur que li ha dit a la mare, també. Quina vergonya. No vull que ningú es pensi que tinc cap trastorn.

—És perquè et fan por els bojos? —va recordar de sobte el James, i va veure que a l’Alice li brillaven els ulls de llàgrimes contingudes.

—Em volia fer anar al psiquiatra —va dir l’Alice amb un fil de veu.

El James va fer un sospir i li va passar el braç per l’espatlla a l’Alice, per estrènyer-li. L’Alice es va fregar els ulls, però es va deixar amanyegar.

—No penso deixar que et portin enlloc.

L’Alice va assentir en silenci. Pec després va deixar anar, però:

—I el pobre Paris, el que deuen pensar d’ell...

—Li has explicat?

L’Alice va fer que no amb el cap.

—No parlo amb ell des que va sortir la revista, però jo diria que la Geena li ha dit, perquè no para d’intentar contactar amb mi pel mirallet. Avui m’ha enviat una carta. Em fa molta vergonya.

El James no sabia què dir. Tenia la sensació que no havia de ser ell, qui estigués confortant l’Alice.

—Tan de bo fos aquí —va dir l’Alice—. Tan de bo pogués parlar amb ell... Ell sempre em fa sentir bé. Però no hi és.

Al James se li van remoure els intestins.

—Tu també em fas sentir bé, per això —va acabar l’Alice, i se’l va mirar amb un somriure dolç que poques vegades li veia ningú—. M’alegro de tenir-te aquí amb mi, James.

El James es va adonar massa tard de com de junts estaven, asseguts sobre els coixins, ell embolcallant l’Alice amb els braços, i ara amb la cara d’ella a pocs centímetres de la seva. Tenia ganes de reconfortar-la, de dir-li que no li passaria res mentre fos amb ell, que sempre vetllaria per ella i estaria al seu costat, que res del que pogués dir, ni que res del que diguessin d’ella el faria canviar de parer, perquè l’estimava, l’estimava des de feia temps, i sempre havia estat ella.

Però no podia. No estaria bé.

Així que va girar la cara quan l’Alice li va fer un petó, perquè els seus llavis li caiguessin a la galta. L’Alice se’n va adonar i es va desfer una mica de l’abraçada, tot i que sense dir res.

—Estàs trista i crec que has menjat massa gelat —va intentar explicar-li el James, deixant-la anar, i esperant que digués alguna cosa, però no ho va fer—. No vull que facis res del que t’arrepenteixis. Vam quedar que seríem només amics, no?

L’Alice va assentir d’esquenes a ell, i es va eixugar els ulls.

—Doncs has de deixar de buscar-me, siusplau —va dir el James.

L’Alice es va girar.

—Tu has de deixar de ser-hi sempre quan et necessito.

Es van quedar tots dos mirant-se intensament sense saber què dir.

—Tinc classe amb la McGonagall a les quatre —va canviar de tema radicalment l’Alice—. Quina hora és?

—Dos quarts —va respondre el James, fent com si no hagués passat res.

—Crec que aniré a dutxar-me abans —va resoldre l’Alice, alçant-se i arreglant-se la faldilla prisada—. Em sentiré millor, i no cal que la directora em vegi amb aquesta cara.

—Bona idea —va estar-hi d’acord el James, i va acompanyar-la fins la porta—. Jo aniré a la biblioteca, doncs, a veure si trobo la G i la convenço que em deixi copiar una mica el seu treball d’Història...

L’Alice va assentir.

—Vindràs a sopar o et tornaràs a amagar aquí? —va demanar-li el James.

—No, ens veiem al Gran Saló després —va respondre ella amb un somriure. Va semblar que dubtava un moment i va afegir—. James, et volia dir una cosa.

—Digues.

—Aquella noia amb qui sorties a l’estiu... —va fer l’Alice, visiblement incòmode.

—La Leigh? Què passa amb ella?

—No et vaig demanar mai perdó —va dir l’Alice, abaixant els ulls—. Va ser per l’estúpida aposta. Em... em sap greu.

—Oh —va fer el James, sobtat, i es va despentinar els cabells—. No pateixis... no havia de ser. Ho va triar ella mateixa, que li esborréssim la memòria, així que crec que va ser el millor.

L’Alice va assentir.

—Només t’ho volia dir. Bé doncs...

—Vaig a la biblioteca.

—Sí. Ens veiem a l’hora de sopar.


Llegit 522 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)