La Crònica dels Tres Germans - 21: Insufficient data for meaningful answer (p.I)
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 25/08/2014 a les 19:28:24
Última modificació 25/08/2014 a les 19:28:24
Tots els capítols de La Crònica dels Tres Germans
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


21: Insufficient data for meaningful answer (p.I)

 

L’endemà a l’hora d’esmorzar el Harry va anunciar a la família que, tot i ser diumenge, havia d’anar a treballar.

—És Nadal, Harry —va dir-li la Ginny, amb un aire de retret—. Fa tres mesos que no veus els teus fills, ara has d’anar a treballar, en diumenge?

—Em sap molt de greu, nois! —va dir el Harry en veu alta des del menjador, mentre es posava l’abric—. És important de veritat.

La Ginny va fer un sospir enfadat, deixant clar que no es donava per vençuda, i se’n va anar creuada de braços cap al Harry, deixant els seus fills i l’Sloan a la cuina. Van veure que es posaven a murmurar. La Lily, sense perdre ni un moment, es va treure un parell d’orelles extensibles de la butxaca, i el James i l’Albus es va apressar a agafar-ne un extrem i se’l van acostar a l’orella.

—Què passa? —estava murmurant la Ginny—. El dia de Nadal també treballaràs i ens deixaràs aquí amb tota la família?

—De veritat, de veritat que no hi aniria si no fos crucial —va insistir el Harry, que es notava que no volia deixar anar informació confidencial.

—Què ha passat? —va preguntar, ara preocupada.

—Ginny, de veritat que no...

—O m’expliques què passa o no vas enlloc, Harry James Potter.

—No puc!

—Què és tan important que no pot esperar a demà? —va dir la Ginny—. És molt greu? No et penso deixar anar a alguna missió perillosa per Nadal, amb els nens aquí. I si et passa alguna cosa?

—És la meva feina! —va exclamar el

—Molt bé, doncs hi anem tots —va dir la Ginny, resoluda i va alçar la veu—. Nois, poseu-vos les sabates i els abrics, que marxem tots!

Els tres Potter ja s’estaven alçant i amagant les orelles extensibles. Aquell to de la seva mare no admetia gaires rèpliques. El Harry, però, va fer una coça a terra i es va fregar el cap amb un gest una mica desesperat.

—No aneu enlloc, no agafeu res! —els va cridar el Harry, i els nois van tornar a seure, sense dir res, però escoltant de nou, ja que el Harry va agafar la Ginny pel canell i se la va endur una mica més enllà—. Està bé, escolta’m. De moment només vaig al Ministeri. M’ha dit el Ron que tenim una pista sobre l’amagatall dels Vlads.

—Amagatall? —va fer la Ginny.

—En algun lloc s’agrupen quan es fa de dia. Ha de ser per aquí, per Londres, o no podrien fer els atacs sorpresa que fan —va explicar ràpidament el Harry—. Diu el Ron que el Mundungus té un contacte que ens pot portar fins aquest amagatall, i l’he d’interrogar i preparar una missió abans que els Vlads no se n’assabentin. Pot ser la nostra única oportunitat d’un atac sorpresa.

La Ginny va agafar aire profundament i el va deixar anar.

—Està bé —va assentir la Ginny—. Però et vull a casa tot el dia de Nadal. És un dia per estar amb la família, no per fer atacs sopresa.

—Si ho puc solucionar entre avui i demà, t’asseguro que no ho deixaré per Cap d’Any. Per Nadal seré aquí amb la família, d’acord?

—Vés amb compte —li va demanar la Ginny—. Avisa’m de tot.

El Harry va tornar a la cuina per fer un petó als seus fills i va sortir a la porta d’entrada per desaparetre amb un soroll sec. A la cuina tots van dissimular quan la Ginny va tornar a entrar, i el James va treure tema de conversa.

—Ja que no hi és el papa... Mama, saps el que et vaig comentar allò d’anar a Nottingham a veure l’amiga de l’àvia Lily?

—Oh, sí, t’ha respost la carta, la senyora Swan? —va preguntar la Ginny, amb cara d’estar agraïda de no pensar en altres preocupacions.

—Sí, aquest matí —va assentir el James—. M’ha dit que podríem anar-hi demà al migdia, que ens convida a dinar.

—Vaja, que amable, però no sé si hauríeu d’anar-hi sols...

—Mama, hola, sóc major d’edat, estic grandet, eh?

La Ginny va somriure una mica nostàlgica.

—Està bé, tens raó.

—El problema no és aquest —va tòrcer el James—. El problema és el dia.

—Ostres és clar —va dir l’Albus—. Demà és l’aniversari de l’Sloan i havíem de ser a casa per rebre el senyor Münn...

—Hi hauria alguna manera que et quedessis tu? —li va preguntar el James a la seva mare.

—Doncs no, he de ser al Periòdic Profètic tot el dia, demà...

—I imagino que el papa tampoc no...

—Amb el pare no hi compteu fins Nadal —va dir la Ginny, amb veu una mica greu—. Em sap greu, però sembla que és important...

—No pateixis, mama —va dir l’Albus, després de fer un glop de suc de carbassa—. Estarà bé, sempre se’n surt.

La Ginny va assentir i l’Sloan es va remoure a la cadira, incòmoda.

—No passa res, eh? Li dic al meu pare que no podem i ja està!

—Ah, no —va fer l’Albus—. Tu has d’arreglar les coses amb ell. Ja me quedo jo amb tu, i el James i la Lily que vagin a Nottingham.

—Segur que no t’importa, Dianne?

—Nah, igualment, així aprofito mentre el seu pare sigui aquí per anar-li a buscar el pastís pel sopar i tot.

—No cal que em prepar...

—Xxxxxt! —va fer la Lily—. Tu a callar! No em deixes muntar una festa multitudinària, però tindrem un bon sopar, gelats, pastís, regals i el que faci falta! No sabré l’edat que tens, però per Merlí que en aquesta casa sabem preparar una festa d’aniversari!

 

*   *   *

 

Quan el James es va despertar dilluns el primer que va fer va ser plantar-se davant del mirall i preparar-se mentalment per una excursió amb la Lily. Havia somiat que la molt tarada acabava incendiant-li la casa a la sra. Swan i que la policia local els acabava prohibint l’entrada a Nottingham. Va respirar profundament i es va autoconvèncer que no passaria res dolent. Només havia d’estar alerta.

A l’escala es va creuar amb l’Albus i van baixar tots dos a esmorzar a la cuina. Quan passaven per l’entrada, però, van veure que el seu pare entrava a casa, amb cara de cansat.

—Ara arribes? —es va sobtar el James.

—Sí... —va fer el Harry, netejant-se les ulleres, com sempre que estava preocupat per alguna cosa—. Però no gaire estona. Vaig a dutxar-me i a fer una becaina i tornaré a marxar.

Li va despentinar els cabells al James amb un gest carinyós, i li va donar uns copets a l’espatlla a l’Albus, i se’n va anar escales amunt. Els germans es van mirar l’un a l’altre.

—Creus que han localitzat l’amagatall del Vlads? —li va preguntar l’Albus—. Seria bona la pista del Mundungus?

—A mi em fa l’efecte que sí —va rumiar el James, mentre tots dos tiraven cap a la cuina—. Si hagués estat una pista falsa, es quedaria dormint fins les tantes. Si torna al Ministeri és que estan preparant alguna cosa...

A la cuina els esperaven ja la Ginny i l’Sloan, que menjaven un remenat d’ous amb verdures que anava preparant el Kreacher.

—Per molts anys, Sloan! —va exclamar l’Albus amb un gran somriure, i que ella li va correspondre.

—Felicitats! —va dir-li el James també, però de seguida es va tombar cap a la seva mare—: El pare acaba de tornar. És a la dutxa, crec.

Van veure com la Ginny s’eixugava les mans de seguida i marxava també escales amunt per anar a parlar amb el Harry.

—Orelles extensibles, algú? —va preguntar el James.

—Aquí no —va dir l’Albus—. Normalment la Lily en duu a sobre...

—Hum —va fer l’Sloan—. Teniu per costum espiar els vostres pares?

—Només quan van amb secretets per la vida... —va murmurar el James, agafat el plat que li atansava el Kreacher i va seure a taula.

—I passa gaire sovint?

—Força —va assentir l’Albus, servint el suc—. El Departament d’Aurors és bastant intens.

—El meu pare sempre va amb secretets d’estat, també... —va explicar l’Sloan—. Però normalment són coses ben avorrides d’espiar, així que no em molesto. Però això de la guarida dels Vlads...

—És perillós —va dir el James—. Em rebenta que no ens expliquin aquestes coses. Passaré tot el dia nerviós.

—Se t’ha acudit que probablement no ens ho expliquin precisament per això? —va fer l’Albus, astutament—. No volen que ens preocupem.

—Sí, ja ens avisaran quan el matin —va remugar el James de mal humor.

Per un costat sabia que l’Albus tenia raó, que els deixaven al marge d’aquells temes pensant en ells, però se li removia l’estómac de pensar que el seu pare podia estar arriscant la vida en alguna missió i que ells podien estar tan feliços anant d’excursió i celebrant l’aniversari de l’Sloan. Tot i que sabia que el seu pare no li ho permetria mai, l’hagués agradat acompanyar-lo a destrossar Vlads. Per alguna cosa estava fent la formació per a Auror, no?

En aquell moment precís la Lily es va llançar en patinet per la barana de l’escala, li va fallar l’equibri, el patinet va baixar a l’escala, la va llançar pels aires i va caure de bocaterrosa davant de la porta del vestíbul.

—Auch.

—Lily! —la va cridar el James de seguida—. Vine aquí amb les orelles extensibles ja!

—Estic bé, gràcies per pregun...

—Les orelles! —la va renyar l’Albus.

La Lily, que va veure que devia ser important i es va apressar a aixecar-se i córrer cap a la cuina, amb els filaments preparats. Tots quatre es van ajuntar a escoltar.

—... i en unes hores prepararem el pla per anar-hi demà—va dir el Harry.

—Demà? —va exclamar la veu de la Ginny.

—Abans que no se n’assabentin. Evidentment, abans que es faci de nit. El Ron deia d’anar-hi avui, però crec que tots necessitem descansar tres o quatre hores, i dedicar la resta de la tarda a coordinar-nos i preparar un pla d’atac perfecte.

El James va deixar anar el seu auricular; no calia escoltar res més. L’endemà al llarg del dia el Departament d’Aurors al complet aniria a intentar destruir la guarida dels Vlads mentre ells eren a dintre. Potser per Nadal ja no hi hauria Vlads. O potser ja no hi hauria aurors, és clar. El James va intentar pensar en alguna altra cosa.

—Espero que no pretenguis endur-te el monopatí a casa de la sra Swan.

—No veig per què no —va dir la Lily.

—Jo sí que ho veig! Ni monopatí, ni llumins, ni cap de les joguines psicòpates que t’agraden.

—T’estàs tornant com l’Albus —es va queixar la Lily, menjant els seus ous remenats.

—Ja hi som —va fer l’Albus.

—I ja et pots estar quieteta i ben portada les tres hores de viatge —va avisar-la el James.

—Tres hores!? —es va escandalitzar la Lily—. Que no hi anem en tren?

—Evidentment que no, entre anar i tornar ens gastaríem cent lliures! —va exclamar el James—. Si pagues tu, per mi perfecte, però com que paga la mare anirem en autobús, que els tiquets valen deu lliures. Tres hores anar i tres tornar, i com no t’estiguis quieteta et petrificaré, que ara puc fer servir la vareta.

—Podries haver après a aparetre, coi! —va deixar anar la Lily, desinflada—. Sis hores de trajecte! Espero que almenys ens posin alguna pel·lícula... I hem d’anar fins a l’estació de Victoria, ara? Mira que seria fàcil agafar el tren des de King’s Cross...

—Deixa de queixar-te i ves a acabar d’arreglar-te, que sortim en deu minuts, va —va sospirar el James i ell i la Lily van marxar de la cuina.

Sorprenentment, deu minuts després ja sortien per la porta. El seu pare estava tant pendent de tot el que tenia al cap que ni tan sols no els va preguntar on anaven, només els va fer un petó i se’n va anar al llit.

 

*   *   *

 

Ja eren gairebé les onze del matí quan el Harry va dir adéu distretament a l’Albus i l’Sloan i va marxar cap al Ministeri. La Ginny havia marxat força abans a la redacció del Profètic, així que estaven tots dos sols asseguts al sofà veient la televisió i compartint una bossa de llaminadures de Ducsdemel de l’Albus.

—Crec que m’aniré a dutxar abans que vingui el meu pare —va dir l’Sloan—. No cal que em vegi amb aquestes pintes i els cabells bruts.

—No estàs tan malament, dona! —va riure l’Albus—. Però sí, dutxa’t si vols... Et fa res, quedar-te sola una estona? Així puc anar a recollir alguna de les coses per aquesta nit, que si no m’hi estaré tot el dia, però seré aquí abans de migdia, per quan arribi el teu pare, d’acord?

—Està bé —va assentir l’Sloan amb un sospir—. Però de debò que no cal que us prengueu aquestes molèsties i gasteu tant...

—No es cap molèstia —va dir l’Albus, i es va alçar per anar a posar-se l’abric—. Prefereixo sortir ara que per la tarda, per això, que diuen que nevarà.

Així que l’Albus va sortir i l’Sloan se’n va anar cap al bany que quedava més a la vora de la seva habitació. Tenia una habitació per a ella sola, sí. Era enorme, aquella casa, encara que de fora no ho semblés. Tenia quatre plantes i un munt d’habitacions i espai a cadascuna. Era gairebé tant gran com la mansió en la que havia viscut de petita a Berlín, i força més que la de Tòquio, on havia viscut alguns anys també. Ara no sabia ben bé on vivia, ni on era casa seva, perquè el seu pare vivia a l’ambaixada de Londres, sí, però la seva mare s’havia traslladat a Shanghai, mentre que a la seva antiga mansió de Berlín hi vivien els seus avis.

—No saps ni d’on ets, Sloan —li va dir al seu reflex al mirall del bany.

En part li agradava el seu mestissatge, perquè gràcies a allò tenia una cara molt bonica, exòtica i delicada. Però ara que els seus pares s’havien separat, sentia que el seu nucli familiar s’havia desperdigat i trencat per sempre. Tant de bo tingués algun germà amb qui sentir-se unida en aquells moments, amb qui parlar de tot el que havia passat amb els seus pares. La Lily tenia sort en aquell sentit, l’Albus el James i ella fins i tot espiaven els seus pares per saber què feien, encara que ells intentessin amagar-los-ho per no fer-los patir; ells tres feien un front comú.

L’Sloan es va desvestir i es va ficar a la dutxa. Mentre s’ensabonava el cap va pensar que estava agraïda de tenir la Lily, però. Tot i que es traguessin de polleguera l’una a l’altra, era la persona amb qui s’havia sentit més unida en tota la seva vida, i això que només la coneixia de feia tres mesos.

Quan ja s’havia aclarit el xampú i s’estava ensabonant el cos va sentir que algú tocava a la porta principal. Hum. No devia ser el seu pare, tan aviat, no? Potser era algú que volia vendre alguna cosa, i no pensava pas sortir de la dutxa per obrir; no era casa seva. Però el timbre va tornar a sonar i va recordar vagament alguna cosa que li havia explicat l’Albus sobre aquella casa... que estava amagada a la vista de tothom que no en conegués la direcció exacta o no tingués permís per entrar-hi, fins i tot si eren mags. Només podia ser el seu pare, llavors, no?

Maleint la mala costum del seu pare (i de molts altres alemanys, de fet) d’arribar als llocs abans de l’hora que s’havia quedat, l’Sloan es va esbandir amb pressa, es va embolicar amb una tovallola rosa que li havia donat la Lily i va baixar les escales descalça i deixant un mullader darrere seu. Casum tot... ho hauria de netejar abans que arribessin els Potter. Per Merlí, si ni tan sols no tenia ganes de veure el seu pare. Com se’l miraria, què li diria, què...?

Va obrir la porta i se’l va trobar allà, alt, ben plantat, amb els seu cabell ros i la cara pigada, i les petites ulleres de forma quadrada sense muntura que havia vist que duia últimament a les fotografies del diari.

—Moltes felicitats, filla! —li va dir en alemany, i l’Sloan va sentir una barreja d’emocions—. Com et va a Hogwarts? T’agrada?

—Hum. Està bé —va respondre ella desviant la mirada cap al cotxe que havia dut el seu pare. A la part del davant hi havia el xofer, i a la de darrere, una dona de cabellera rossa—. Arribes molt aviat. M’has dit que vindries al migdia, i m’estava dutxant.

—Així que aquesta és la casa del Harry Potter! —va dir el senyor Münn, admirat, però en cap cas abromat, ja que es va invitar ell mateix a passar al vestíbul—.  Veig que estàs fent bons contactes! He de dir que em vaig alegrar quan em vas dir que passaries el Nadal a casa d’una amiga teva. No pel fet que no passessis les vacances amb mi, és clar, sinó pel fet que tinguessis amics! Em preocupaven una mica els teus problemes de sociabilitat. A l’altra escola sempre anaves sola.  Com ha estat, això? La gent de Hogwarts és més simpàtica? Com és, que ara tens amics?

—Em vaig topar amb una noia més estranya que jo —va dir l’Sloan secament, aguantant-se la tovallola amb les mans i sentint com els cabells li regalimaven aigua per l’esquena—. Qui és la dona del cotxe?

—Mmm? —va fer el seu pare, distret mirant la casa—. Oh, és la meva secretària. I què, com ha anat aquest primer trimestre?

—Ho sabries si haguessis respost alguna de les meves cartes —li va retreure ella, mirant la silueta que es veia per la finestra fosca del cotxe. Eren imaginacions seves o aquella dona…?

—Oh, carinyet, ja saps que estic molt ocupat —va dir el senyor Münn, mirant la seva filla amb indulgència—. Però t’he portat un magnífic regal de Nadal!

—És la dona de la revista —va dir l’Sloan, amb la mirada fixa en el cotxe, i es va anar sulfurant per moments—. La puta amb la que t’estaven embolicant a fora d’aquell restaurant! T’atreveixes a dur la teva amant aquí? El dia del meu aniversari? A veure’m a mi!?

—Ja t’he dit que és la meva secretària, carinyet —va  repetir el seu pare.

—LA SECRETÀRIA QUE ET TIRES, NO? —va cridar l’Sloan, a punt de trencar la tovallola de la força amb la que l’estava agafant—. LA MEUCA AMB LA QUE LI POSAVES LES BANYES A LA MARE!

—Les coses són complicades, amor meu… —va intentar calmar-la el senyor Münn—. No siguis tan dramàtica, la teva mare i jo… són coses que passen.

—No! —va cridar l’Sloan—. Et passen a tu! Com pot ser tan fastigós? Com t’atreveixes a portar-la aquí el dia que em vens a veure després de tres mesos?

—No vols veure el teu regal? —va dir-li el seu pare, fent aparèixer amb un cop de vareta un gran paquet que contenia alguna cosa molt i molt cara, i va afegir amb un veu de cantarella—: Sé que t’agradarà…!

—FÍCA-TE’L ON T’HI CÀPIGA, EL TEU COI DE REGAL! —va bramar la noia.

—No em parlis en aquest to, joveneta! —va exclamar el senyor Münn—. Sóc el teu pare, i tu una nena impertinent i desagraïda!

—Surt d’aquesta casa ara mateix! —va cridar l’Sloan—. Fot el camp, no et vull veure!

—Saps? He hagut de canviar tots els plans que tenia per avui, per venir-te a veure! —va cridar el seu pare, sortint cap al carrer de nou, amb aire tibat—. Tinc massa feina com per estar perdent el temps!

—COM? —va cridar l’Sloan, i va seguir el seu pare cap a fora, amb el gran regal a les mans—. Vaja, quina desgràcia, que hagis hagut de perdre deu minuts de la teva ocupada vida per parar a saludar la teva filla pel seu aniversari!

Li va llençar el paquet pel cap, i va sospitar que era alguna cosa molt dura pel gest de dolor que va fer el seu pare.

—Ets igual d’histèrica que ta mare! —li va cridar el senyor Münn.

—PERDONA? COM T’ATREVEIXES? COM T’ATREVEIXES!

L’Sloan va seguir cridant el seu pare fins el cotxe, ell va obrir la porta de darrere i es va asseure al costat d’aquella dona, que se la mirava amb cara d’esverada.

—Ves, ves amb la teva puteta! Espero que li paguis prou fer ficar-se al llit amb tu!

Això va ser l’únic que va poder cridar abans que el seu pare no tanqués la porta del cotxe d’una revolada i arrenqués. L’Sloan es va adonar massa tard que la porta del cotxe s’havia tancat a sobre la seva tovallola, que se’n va anar voleiant amb el cotxe i la va deixar completament nua enmig de la Plaça Grimmauld.

El crit de l’ensurt se li va quedar ofegat a la gola, i tant bon punt va ser capaç de reaccionar va córrer de tornada cap a la casa dels Potter, on la porta s’havia tancat darrere seu quan havia sortit perseguint el seu pare. L’Sloan va forcejar amb el pom però va veure que estava tancat amb seguretat.

—No! —va cridar—. Nonononononononono! Au, vinga, obre’t, obre’t bonica…. OBRE’T DESGRACIADA FILLA DE…!

Però a la porta li era ben igual que l’insultés. L’Sloan es va donar la volta i es va tapar com va poder amb les mans, mirant al se voltant. Si els veïns i els muggles no eren capaços de veure la casa, tampoc no ho serien de veure-la a ella, no…? O sí? Per sort en aquell moment no hi havia ningú passejant pel carrer… Estava començat a nevar, de puta mare, i ella allà enmig, despullada, descalça i amb el cabell xop; agafaria una lipotímia, segur.

—Per què em passa això a miiiiiii? —va somiquejar.

Potser l’Albus arribaria aviat i podria entrar. Oh, per Merlí, no, no, no!  No la podia pas veure d’aquella manera!

Va saltar els esglaons de la porta d’entrada i es va amagar entre les branquetes d’un arbust. Havia d’entrar d’alguna manera. No tenia la vareta, no podia fer màgia. No tenia la clau. No tenia roba per anar a demanar ajuda a algun veí. No tenia telèfon ni mirallet intercomunicador per parlar amb la Lily o l’Albus. Com podia entrar a la casa? Va mirar enlaire i va descobrir una finestra entreoberta al segon pis. Potser si podia escalar fins allà…!

Va sortir de l’arbust i va apilonar un parell de testos grans que els Potter tenien a l’entrada. S’hi va enfilar i va poder arribar de puntetes fins a una canyeria. Per favor que no es trenqués… Es va aixecar a pes per posar el peus sobre el canaló glaçat i es va agafar a l’ampit d’una finestra del primer pis. I va tornar a fer un esforç per posar-s’hi de peu, i ho va aconseguir. Però quan ja era a mig camí d’entre aquella finestra i la del segon pis que era entreoberta, va sentir una veu darrere seu que li va glaçar la sang.

—Sloan? —va preguntar l’Albus, carregat de bosses—. Què hi fas… aquí… fora… així?

De l’ensurt, l’Sloan va relliscar i va caure cap enrere. Per sort, va aterrar d’esquenes a sobre l’arbust en el que s’havia amagat abans.

—Ei, Albus —va sospirar amb resignació.

—Eh… —va fer el noi, a qui normalment no li queien les noies despullades del cel—. He vist un cotxe de l’ambaixada alemanya venint cap aquí…

—Sip —va fer l’Sloan.

—Era el teu pare?

—Sip.

—Ha vingut aviat…

—Sip.

—I entenc que la cosa no ha anat gaire bé, oi?

—Nope.

—Ja, eh… —l’Albus es va rascar el cap, amb la mà on duia menys bosses i va mirar al seu voltant—. Et diré què farem. Jo ara entraré, i em descuidaré de tancar la porta, i aleshores em tancaré a cuina per col·locar tot això, d’acord?

—Molt bé —va assentir l’Sloan, i va esperar pacientment fins que l’Albus va desaparèixer cap a dins la casa per aixecar-se i arrencar a córrer escales amunt morta del fred i de la vergonya.

Molt bé, Sloan, molt bé. Cobrint-te de glòria, sí senyor…!

 

*   *   *

 

El James i la Lily van arribar sense problemes a l’estació d’autobusos i aviat van ser en camí, tot i que van veure que no els posarien cap pel·lícula. El James s’havia endut un parell de revistes, una de Quidditch a la que s’havia subscrit feia poc, i una de música rock muggle que li havia deixat el Frank. La Lily era al seu costat, escoltant música d’un mp3 que li havien regalat els seus pares l’any anterior. El James estava rumiant que potser s’havia de posar més al dia en temes de música, quan es va adonar que la Lily estava inusualment tranquil·la. No la va voler destorbar durant el trajecte, no fos cas que despertés la bèstia, però li ho va comentar quan van arribar a Nottingham, tres hores després. Aviat va saber el perquè d’aquell comportament, mentre caminaven cap a casa de la sra Swan.

—No li passarà res al papa, oi?

—No, evidentment que no! —va calmar-la el James, i es va sentir una mica culpable per dir-li allò a la Lily quan ell mateix estava una mica nerviós per el mateix motiu—. Estarà bé. S’ha enfrontat moltes vegades amb els Vlads.

El paisatge de Nottingham era ben medieval, almenys en aquella part del centre per on caminaven. Les cases eren majoritàriament de parets blanques, però tenien unes teulades vermelloses o tornassolades de forma completament triangular, que formaven angles molt aguts i escarpats, amb retocs de fusta. Estava tot nevat, però allà a Nottingham hi feia un dia molt més assolellat que a Londres.

La Lily va estar capficada en els seus pensaments una estona, fins que van passar per davant d’una estàtua de Robin Hood, amb l’arc i la fletxa preparats per encertar la diana.

—L’últim cop no va acabar gaire bé... —va murmurar la Lily—. Recordes com estava Sant Mungo, aquest estiu?

—Sí, però aquesta vegada no són els Vlads qui atacaran, sinó els aurors —va intentar fer-li veure el costat bo—. Hi aniran de dia amb un pla preparat i els atacaran.

—A casa seva —va tòrcer la Lily—. Aniran a  atacar el Vlads a casa seva. Al seu territori.

—Hm —va fer el James, que també havia pensat en aquell punt dèbil de la qüestió—. El pare i els aurors no són estúpids. Segur que preparen un bon pla.

—Doncs més els val... —va remugar la Lily, llançant una coça a una llauna que corria per terra, i va encertar la paperera.

Per segona vegada aquell any, el James es va adonar de com estava madurant la Lily. A la seva manera és clar, però es notava que reflexionava una mica sobre el que passava al seu voltant, i començava a tenir algunes preocupacions. Va decidir no seguir parlant sobre aquell tema, per això, i va decidir explicar-li a la Lily novetats sobre el món del Quidditch que havia estat llegint.

Van arribar a casa de la senyora Swan al cap de no gaire, seguint les indicacions que ella mateixa els havia fer per carta. La casa no era gaire gran, de parets blanques i sostre vermellós, seguint la línia del centre de la ciutat, però tenia un bonic jardinet molt ben cuidat a la part del davant. El James i la Lily van obrir el petit barri de ferro forjat i van seguir el caminet de llambordes fins a la porta principal. El James va fer sonar el timbre, i poc després van sentir unes passes que s’acostaven.

La sra Swan no era gaire alta però sí força rabassuda, tot i que es movia amb agilitat. Encara tenia els cabells llargs i arrissats, però ara eren grisos, no pas d’aquell negre brillant que el James li havia vist al record de la McGonagall. Els ulls encara conservaven una brillantor jovial que la feia semblar una mica més jove del que era en realitat, i tan bon punt els va veure els va fer un gran somriure d’orella a orella.

—Bon dia! —els va saludar amb alegria—. Tu deus ser el James?

—Efectivament —va respondre ell.

—He rebut la teva resposta fa una estona, dient que vindríeu només dos, al final. Com et dius, maca?

—Lily —va fer la noia, rascant-se el clatell.

—James i Lily, vaja, vaja, i us hi assembleu força! —va fer la sra Swan, deixant-los passar—. Feia temps que no veia un cabell tan roig!

—Crec que el meu pèl roig és heretat de la meva mare, no pas de l’àvia —va explicar la Lily amb un somriure.

—No sé què dir-te... —va fer la sra Swan, sospesant-la—. Jo diria que tens força d’Evans!

Poc després ja eren tots tres asseguts a la taula del menjador, menjant una deliciosa sopa de brou que havia preparat la sra Swan, així com un roast-beef que encara no havien atacat però que feia molt bona fila.

—Em sembla molt bonic aquest regal que li voleu fer al teu pare, James —li va dir afablement la sra Swan—. Saps, el vaig veure una vegada, quan encara era un bebè. T’he preparat alguns records que m’han semblat bonics, però no sé si en voldries algun més, alguna cosa en particular...

—Bàsicament records sobre els meus avis quan eren l’escola. Escenes amb els seus amics... El meu pare va conèixer els amics de l’avi, però crec que no en sabia gaire res de les amigues de l’àvia... Qui éreu?

—La Mary i jo, sobretot —va dir la sra Swan, recordant—. De vegades anàvem també amb dues noies de Hufflepuff del nostre curs, i ens portàvem bé amb l’Alice, tot i que era una mica més gran que nosaltres. Ens va convidar a la boda, quan es va casar amb el Frank...

—Vol dir els Longbottom? —es va sorprendre el James.

—Sí, exacte, feien un parell de cursos més que nosaltres però l’Alice era com la nostra germana gran... sempre vigilava que no ens fiquéssim en embolics!

—No ho sabia... —va fer el James—. I què  hi ha d’una tal Blake Waterstone? Vaig veure que també sortia amb vostès a l’orla.

—Ah, la Blake! —va somriure la sra Swan—. Compartíem habitació amb ella, i anava al nostre curs, però no era tant una amiga com una... companya. Era una noia molt reservada, no tenia massa amics. Tot i que ens vèiem de tant en tant quan vam acabar Hogwarts.

—No recorda si era amiga de ningú? —va temptar la sort el James, que sabia que allò no tenia res a veure amb els seus avis—. Ni del Sirius Black?

—No... em sembla que de vegades anava amb el Remus, perquè tots dos eren monitors... Però fa molts anys, no ho recordo bé... Per què ho preguntes?

—Ah, no, per res —va fer el James de seguida, intentant pensar ràpidament en una sortida—. Coses que va estar investigant el meu pare per fer el pròleg del llibre de Memòries d’Azkaban...

—Ah, me’l vaig comprar la setmana passada! —va exclamar la sra Swan i va assenyalar una tauleta que tenia al costat del sofà, on hi reposava una còpia del llibre del Sirius—. Me’l vaig llegir en dos dies! És boníssim. Sí que és veritat que mencionava alguns companys d’escola... Però no recordo que fos amic de la Blake, precisament, tot i que sí que eren a l’equip de Quidditch, ella, el Sirius i el James. Sí, crec que us afegiré tres o quatre records més que ara em venen a la ment...

El James va assentir; allò ho havia vist en un número de la Hogwatch de feia anys. S’alegrava que hagués estat tan fàcil aconseguir records per part de la senyora Swan, però després d’aquella conversa, no tenia gaire clar que pogués esbrinar quina mena de relació hi havia entre el Sirius i la Blake Waterstone. 


Llegit 547 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris25/08/2014 a les 19:32:32
#24977Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Hola! Penjo més tardet, avui, ho sé! M'han distret! ^^

Aquest capi té dues parts perquè és molt llarg, però encara no he acabat la segona, així que de moment penjo la primera. No parlo del títol perquè no veureu la relació amb el capítol fins que no llegiu la segona part, així que ja ho posaré allà, tot i que potser alguns el reconeixereu, de moment no hi pinta gran cosa, no!

Res espero que us agradi, especialment als que sippejeu la parella Albus - Sloan. Comenteu molt, valeeeee? Que aquesta setmana m'he posat molt tristona, gairebé sense comentaris! Sort que veig que té moltes lectures, si no em deprimiria!

Apa, fins la setmana que ve!

Agatha Black




AvatarLaia Weasley 140 comentaris26/08/2014 a les 13:00:09
#24981Encara no he escrit cap fanfiction

Happy Birthdayy Sloaan!! :)

La veritat es que comencem el dia bastant be... primer amb aquest tros d'ase del seu pare que a sobre te el morro de portar la seva "novieta" i despres amb la tovallola i que el pobre Albus  que se la queda mirant a quadros... Aviam si la segona part del cumple millori ;)

Ah si! M'apunto el grupito dels que volen que l'Albus i l'Sloan tinguin una historieta.. la veritat es que crec que podrien tindre una historieta ja que els dos son molt semblants....

En James de moment no li ha servit de massa anar a casa la senyora d'Swan, pero el regal quedara xulissim...i la Lily madurant m'ha agradat....

Temaa Vlads.... em fan patir bastant la veritat, pobre Harry i mes en epoques nadalenques... espero que no prenguin mal i puguin passar unes grans festes...

Petooons:)

PD: sorry x no comentarr a l'anteriorrrr :)




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris26/08/2014 a les 19:23:24
#24983Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Laia Weasley: Weeeeee, has tornat! Trobava a faltar els teus comentaris, ja! XDDD Yaaaa, l'Sloan no ha tingut gaire bon aniversari no... esperem que acabi millor, sí! Siiii una altra fan d'Albus-Sloan! M'agrada que us agradin! Això de la sra Swan servirà, però no encara perquè passarà una coseta que ho liarà tot una mica... pe`ro s'arreglarà al cap del temps! Però això dels Vlads ja us dic jo que no acabarà gaire bé, no... però en fi, coses que han de passar!

 




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris04/09/2014 a les 01:11:38
#25033Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

LONG LIVE ALBUS I SLOAN! Ara el que pot passar després és el més complicat... perquè això porta conseqüències sí o si. Mentre siguin en camí perquè acabin junts, tot esta bé. Veig la Lily enterant-se'n al cap de segles en plan "NO M'EXPLIQUES RES!" hahahhahah

Que odiós que és el pare de l'Sloan, perfavort. Encara és com un miracle que la Sloan hagi sortit simpàtica i tal. La Senyora Swan molt simpàtica, però. A veure si hi ha algun record útil!

I el tema vlads em té preocupada. Si surt tant deu ser que alguna cosa dolenta passarà... Espero que s'acabi aviat la intriga!




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris04/09/2014 a les 08:22:13
#25037Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

marta_ginny: Com molt bé has vist, aquesta escena entre l'Albus i l'Sloan farà que es plantegin moltes coses! Encara no he pensat com se n'assebentarà la Lily, per això!

Sí els pares de l'Sloan són una mica... bé, tópics pares rics workaholics, saps? Gent exitosa que està més per la carrera que per a la família. Com explica ella mateixa, no és que no es preocupin per ella ni que no la cuidin, però tenen una relació més aviat freda, y si te he visto no me acuerdo. Tot i que a l'Sloan no la definiria com a "simpàtica" exactament, és bastant tallant. I sí, la sra Swan mola i sí, hi haurà algun record útil... però de moment no servirà de gaire XD

I, evidentment, no en sortirà res de bo, d'això dels Vlads, com ja has rumiat. Segueix llegint, que tot es va complicant.