La creu del rei - 1 de setembre de l'any 2017
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 31/08/2014 a les 12:00:13
Última modificació 18/09/2015 a les 17:31:37
Tots els capítols de La creu del rei
impresora Versió per imprimir



1 de setembre de l'any 2017

Avís: aquesta història participa al II Repte de Fanfictions.

Adenda: Forma part de la saga "Reminiscència". 

Nota: He aprofitat el repte per poder desenvolupar un What If (I si...), que va ser la temàtica de l'anterior repte al qual no em vaig poder apuntar per falta de temps, perquè feia mesos que em rondava pel cap. Si us agrada, tranquil·les, que segurament continuaré desenvolupant aquests personatges perquè són interessants. (Per exemple, els fills van anar a Hogwarts en els primers anys de la post-guerra i això pot ser apassionant d'explicar —sobretot pel que fa al tema dels prejudicis.)

Tots els personatges que tenen noms i cognoms són canon, és a dir que en un moment o altre surten en els llibres de Harry Potter, especialment el setè. Així doncs, per acabar-vos de situar us dic: recordeu a la Mary MacDonald, l'amiga de la Lily segons les memòries de l'Snape? Recordeu la família Cattermole (especialment el Reginald i la Mary Elizabeth), de quan el Harry i companyia entren a la Conselleria? Espero que sí, perquè la fanfiction va sobre ells (més o menys). —Tota la seva vida és i serà inventada, perquè només en sabem els noms i poca cosa més.

Per acabar, només vull afegir que el títol no està triat per què sí. Per una banda, és la traducció literal del nom de l'estació (King's Cross) i per l'altre... he jugat una mica amb els significats de les paraules ;) Potser no ho he acabat de plasmar del tot bé, però a veure què me'n dieu vosaltres. Ah, espero que em perdoneu si m'he pres alguna llicència amb alguna cosa...

A llegir!

PSD—. Oblideu la fanfiction “Aquells anys 70”, si us plau! Hi han coses que aquí he canviat perquè no quadraven en l’espai-temps.

*

La creu del rei

1 de setembre de l'any 2017

*

La mà de la senyora Cattermole es recolzava en l'àmpit de la finestra mentre observava a través del vidre el paisatge veloç de l'estació. El senyor Cattermole, que estava recolzat a la paret de vidre del seu costat, la mirava mig distret. El tren estava a punt d'aturar-se i es notava que ella tenia ganes de baixar. Quan es va sentir el xiulet de la locomotora, els dits de la senyora Cattermole es van tensar una mica durants uns segons. Això li va recordar al seu marit una altra situacuó en la que l'havia vist fer el mateix gest, feia més de trenta anys.

Ell estava en un passadís antic en penombra perquè eren les hores del crepúscle. Ella s'havia refugiat en aquella casa de camp després de la desaparició del seu marit a mans dels Cavallers de la Mort. Feia una estona, ell s'havia presentat com el senyor Cattermole davant de l'elfina domèstica que li havia obert la porta. La criada havia fet cara de sorpresa i després l'havia deixat passar dient-li que se sentís com si fos a casa seva. Semblava tant jove que segurament no havia vist mai abans al senyor Cattermole.

Malgrat que la porta de la cambra on es trobava la Mary estava entreoberta, perquè així l'havia deixat l'elfina a l'entrar, i si mirava a través de la ranura segurament l'hauria vist, ell s'havia limitat a esperar a les ombres i escoltar com ella reaccionava. L'elfina domèstica va sortir a buscar-lo perquè així la seva senyora li ho havia demanat i quan el va veure al passadís li va dir que podia passar. Els seus ulls brillaven de tanta felicitat que una mica més i el va commoure.

Va obrir la porta ell mateix i la va veure al costat d'un dels grans finestrals que tenia aquella biblioteca que a primer cop d'ull semblava interminable, observant la posta del sol.

—Reg —va murmurar ella, sense girar-se a mirar-lo.

—Hola, Mary —va dir ell.

Per uns segons va témer que fos un altre dels molts somnis que havia tingut sobre el moment en el que pogués retrobar-se amb ella.

Quan li va reconèixer la veu, els dits de la mà que la Mary Cattermole tenia recolzada al bastiment de la finestra es van tensar. Després, es va girar bruscament. Van quedar cara a cara per primera vegada després de tants mesos, només els separava uns metres. Ell va notar com una llàgrima fugisera li mullava la galta a causa de l'emoció continguda. Ella se'l va mirar de dalt a baix durant un segon, mentre a causa de la sorpresa inicial que s'accentuava s'havia posat una mà davant de la boca.

Els dos amants es van unir en una llarga abraçada disposats a no deixar-se anar. Sobraven les paraules. La guerra s’havia acabat, ells estaven vius.

—Reg? —una veu el va treure dels seus records. La Mary l'esperava al costat de la porta per baixar junts els esglaons que els separaven de l'andana—. Hora de baixar —va afegir amb un somriure mentre tenia la mà allargada cap a ell per baixar recolzada en el seu braç.

Com es notava que no era ella qui estava barallada amb la filla petita, a qui tornaria a veure en menys d'una hora després de passar-se mesos sense dirigir-se la paraula.

El matrimoni Cattermole va baixar a l'andana de King's Cross just abans que el tren tornés a arrencar. El Reginald va comentar que no li agradava quan Londres era tant freda per ser tant sols a finals d'agost.

—Som 1 de setembre, Reg —el va corretgir la seva esposa. Tots dos romanien quiets enmig del tràfec de gent que anava amunt i avall amb moltes maletes i altres bosses plenes de coses, al contrari d'ells. La Mary buscava a algú.— Veus a l'Alfred per algun lloc?

—No —va respondre després de fer un breu cop d'ull més atent al seu voltant—. Ja saps com és...

—Sempre arriba tard —va concloure ella, encara buscant a l'impuntual del seu fill petit. Uns segons més tard, afegeix—. Aprofitaré per anar al lavabo.

—Fes, fes —va dir ell, mirant cap als serveis públics, sense poder evitar pensar en com feia vint anys els feien entrar pel lavabo a la Conselleria. Però va decidir no pensar-hi gaire, perquè aquell dia tenia festa.

El Reginald Cattermole es va posar les mans a les butxaques i amb passes tranquil·les va dirigir-se cap a un banc buit que hi havia uns metres enllà. Des de ben petit havia admirat aquella gran estació de metall construida pels muggles, que ara tant modernitizada li semblava encara més imponent.

Assegut al banc, esperava que algú vingués.

Va decidir observar la gent, la gran majoria de la qual no tenia poders màgics, que estava pujant o baixant d'un tren, acomiadant o rebent a algú. Sabent que era l'1 de setembre, no li va resultar massa difícil descobrir qui era mag. Aquella bruixa semblava que simplement s'havia tret el barret i s'havia posat una jaqueta muggle damunt de la túnica, aquell mag se'l veia incòmode amb uns pantalons que li devien anar una mica petits.

I, és clar, tots els carretons plens de maletes grandioses i antigues, la majoria amb una gàbia que tenia un au missetgera en precari equilibir al damunt, no van passar desaparcebuts als seus ulls. Els muggles no eren tant estúpids, com podien no veure-ho? Va reflexionar que la vida humana en general estava massa atrafegada complint horaris que no era capaç d'aturar-se i mirar tranquil·lament al seu voltant.

Com estava fent ara mateix el Reginald. Li va semblar veure uns nens que conduïen un carretó cadascun i corrien rient pel costat de l'obès guàrdia de seguretat muggle. Devien estar als primers cursos de Hogwarts i amb un cop d'ull es veia que eren germans. El gran empaitava el petit, fins que finalment apareixia la mare i els renyava dient que aquells no eren els modals que ella els havia ensenyat. Després, es van esvaïr enmig de la gent que passava.

El Reginald estava segur que si els hagués pogut seguir veient, aquesta hauria estat la seva actitud: un obeiria a l'instant mentre que l'altre intentaria continuar el joc, lluny de la mirada de la mare, malgrat que al final no se'n sortiria. Eren els records de quan ell era un nen. Va fer un breu somriure melancòlic i una mica amarg... Aquell va ser un dels últims moments que va ser feliç amb la seva família. Després, tot es va torçar.

Trobava a faltar la seva família, però sobretot els seus records d'infantesa. No semblava que res s'hagués convertit en el que aquella criatura va imaginar. I la certesa que els seus actes de juventut li havien arrabassat el fil més prim que el conectava a tot el que li podria haver quedat... Només tenia la seva memòria i el saber que la vida que tenia en aquell present valia la pena.

Va decidir desviar la mirada del guàrdia de seguretat muggle que era tant obès que segur que era americà. Per inèrcia, la seva mirada va anar a parar a la paret que protegia de l'andana màgica de la mirada dels muggles ignorants. Un grup que semblaven turistes muggles (ho devien ser, amb aquestes robes lleugerament massa estiuenques pel temps que feia) va passar per davant de les dues columnes que separaven les andanes 9 i 10. I darrere seu, una família maga que va reconèixer.

Un home adult una mica baixet tenia una nena penjada del braç que segons com semblava que es queixava. La seva esposa anava darrere seu amb dos nens en edat escolar que discutien, cada un duia el seu carretó. Mentre l'adult parlava amb un dels fills després que l'altre entrés corrents a la barrera quan va comprovar que ningú els mirava, el Reginald li va centrar tota la seva atenció. Era Harry Potter, el rival digne que havia acabat amb el Senyor de les Forces del Mal. Això va portar-lo a un dia de principis de setembre de vint anys enrere.

Quan després de veure que el Potter havia aconseguit entrar a la Conselleria, va arribar a casa seva tant ràpid com va poder per parlar amb la Mary. El primer que va rebre de la seva dona va ser una bufetada. (En la ment del Reginald, aquell dia va ser el segon pitjor dia de la seva vida: primer la vista oral de la Mary, després l'engatusament de la falsa Mafalda i finalment la cleca de la seva dona quan ja temia que li hagués passat alguan cosa anant-se'n amb aquell desgraciat al que havia besat per equivocació.)

Quan les coses van haver-se calmat, la Mary va girar-se i disposada a marxar del menjador, va dir:

—Fem les maletes, Reginald.

Ell la va agafar pel braç i va obligar-la a aturar-se.

—No podem marxar.

Durant uns segons va ser conscient de la presència dels nens, però li va fer una mirada significativa a la filla gran i els tres van marxar pel passadís passant per davant d'una mare que ni se'ls va mirar.

—No, marxarem. Ell m'ha dit que...

—Ah, qui? El que has besat? —la va tallar amb una mica de malícia.

—Reg! —el va renyar ella mentre li pujaven els colors a la cara.

Llavors, per un segon, va ser transportat als últims anys de Hogwarts, quan les seves baralles van ser més freqüents fins al punt que van deixar-se de parlar. Va decidir abandonar aquests records escolars de seguida perquè allò no tornaria. Ara que tenia una vida que no estava disposat a llençar-la per la borda i marxar.

—M'ho ha dit el fill de la Lily —va dir. Als seus ulls brillava la determinació dels Gryffindor i la lleialtat que els feia tant semblants als seus germans de Hufflepluff—. Fugim, marxem, aquí estem en perill.

Aquí, en aquesta casa d'aquest poblet una mica recòndit. Aquí, en qualsevol racó de les illes que formaven el país, i qui sap en qualsevol lloc del món sencer.

—Anem on anem, ens tenen fitxats.

L'única opció que els quedava era fugir del país. A ulls del Reginald allò era un suïcida col·lectiu. En el fons era admetre que ja no podria recuperar res de qui va ser. Si abandonaven el país, ho abandonaven tot. Deixar l'Anglaterra màgica a la seva sort... —com si després d'aquell acte heroic de purificació hagués fet alguan cosa més! Se sentia com un rei sense corona.

—Si seguim amb la nostra vida normal, podem... —va afegir.

—Ens hem d'amagar, Reg... —va dir ella amb una veu suau.

Quan es va fixar en els seus ulls va adonar-se que havia entès la seva ànima d'aquella manera que només ella sabia fer.

—Una altra vegada... —va sospirar.

La seva mà li tocava la galta.

—Anem a Escòcia. Allà és més segur, no ens trobaran. —No. Ell odiava al senyor MacDonald, i era un sentiment mutu.— Els nens ja fa molts anys que no veuen el seu avi —va afegir amb un esbós de somriure als llavis.

Tenia raó. Si ho feia pels nens... Oh, quin poder tenia de pintar les coses de colors quan eren negres.

—Però jo seguiré anant a la Conselleria.

El senyor Cattermole va posar-se els dits al pont del nas durant uns segons i va sospirar cansat. Si reflexionava sobre tots els anys que havia viscut, gairebé no es podia ni reconèixer a ell mateix. I en tots els anys que li quedaven, com canviaria? Va mirar en direcció als lavabos femenins, però no va veure-hi la Mary. Tardava una mica i a ell no li agradava estar sol, al contrari d'aquell nen que segons recordava era capaç d'amagar-se durant hores a les golfes de tant en tant.

Va intentar distreure's mirant a la gent que passava. Va tardar uns segons en adonar-se que passava alguna cosa estranya amb el guàrdia de seguretat muggle. O més ben dit, amb el que havia sigut el noi obès d'avantpassats americans. Al seu lloc, el Reginald va veure incapaç de moure's com un ésser deforme que va reconèixer a primer cop d'ull es desplaçava lentament cap a ell. Cap dels passatgers que passaven pel seu costat semblava que veiessin aquella criatura que ara era un cadàver en descomposició que havien embruixat perquè es mogués. No podia ser.

Al final va aconseguir desviar la mirada... per aturar-se damunt d'un altre inferius que tenia formes femenines. L'aire que ja era fred quan havia baixat del tren li va calar els ossos. Va tenir la sensació que la llum que fins llavors havia entrat pel sostre de vidre de l'estació baixava d'intencitat. No l'hauria sorprès pas que de les vies que tenia al seu davant n'hagués començat a sortir aigua estancada. Era impossible.

Allò era el pitjor dia de la seva vida. Intentava oblidar-ho, però al mateix temps no podia desviar la mirada dels inferis. Seria capaç aquesta vegada de conjurar foc, malgrat que estava a la vista de molts muggles? O se l'emportarien aquesta vegada cap a una mort dolorosa i ningú no sabria mai res més d'ell?

Va percebre una presència al seu costat, potser ja feia estona que hi era i ell no se n'havia adonat, però quan va girar el cap per veure-la no hi havia qui tenia un ment. Una versió diferent de com havia sigut ell trenta anys abans estava asseguda al banc, observant-lo amb cara de preocupació. Amb un calfred va haver de reconèxier que era tant sigil·lós com ell.

—Què et passa?

—Res, Alfred —va respondre mentre de cua d'ull observava com el guàrdia de seguretat resolia els dubtes d'una noia, qui segurament era l'altre...

—Hi ha coses que no em dius —va exclamar l'Alfred, interrompent els pensaments del seu pare.

—Hi ha coses que no has de saber mai.

El noi va bufar fastiguejat. El Reginald va pensar que el seu fill ja era suficientment gran com per entendre que no tot el món ananva amb el cor a la mà com els teixons. I també que els horaris eren per cumplir-los.

—Arribes tard.

—Ho sento. —No era que en el fons li sabés greu, era un mer formalisme.— On és la mama?

—Als lavabos. Fa estona que hi ha anat. Ja saps com és...

—Sempre s'entreté per tot —va acabar la frase el fill tal com feia la Mary.

—Una mica de respecte, que és ta mare.

Van passar uns segons en silenci, tots dos mirant endavant —cap a les vies— mentre estaven perduts en els seus propis pensaments.

El Reginald reflexionava sobre la seva vida i va arribar a la conclusió que estava bastant completa; havia renunciat a la família abans que aquesta l'arrosegués cap a la decadència i amb la noia que sempre havia estimat havia tingut tres fills. S'entenia amb la gran, es barallava amb la mitjana i es tolerava amb el petit. L'única cosa que demanava és que en la seva família no hi hagués tanta discòrdia però quan mirava l'Ellie no podia evitar veure-hi el seu germà gran.

—Què tal estan les teves germanes?

—Estic segur que t'escrius cartes amb la Maisie —va respondre mirant-se'l durant uns segons. Avui els dos estaven una mica a la defensiva—. I pel que fa a l'Ellie, pel poc que sé tot està com sempre.

El Reginal no va poder evitar fer amb la llengua un so que detonava disgust.

—Té vint-i-vuit anys, ja seria hora que assentés el cap.

L'Alfred va treure-hi importància fent un gest amb les espatlles mentre deia:

—Crec que teniu un concepte diferent sobre què vol dir assentar el cap. —Uns segons més tard va afegir, mirant-se el seu pare qui encara observava les vies.— No pots passar-te tota la vida sense parlar amb ella.

El Reginald va pensar que era el to perfecte per ser l'angelet bondadós que et feia venir remordiments pels teus actes.

—Tinc els meus motius, Alfred. —Se'l va mirar.— I tu ho saps.

En aquest moment no tenia ganes de recordar aquella baralla que havia esguerrat un dinar familiar i havia acabat amb la filla petita donant un cop de porta per desaparèixer en la nit mentre el pare li assegurava que si no rectificava no podia considerar-se més filla seva.

—Crec que ella no tenia raó, pare.

Aquella confessió el va sorprendre perquè era la primera vegada que el sentia posar-se en desacord amb la seva germana predil·lecta. Després del matí que havia tingut a King's Cross, no tenia ganes de dir-li que temia que en el fons la seva filla rebel tenia raó. Va desviar la mirada però no va caldre que digués res perquè just llavors va aparèixer la Mary.

—Alfred, ja has arribat! —va exclamar en un to alegre que ne el fons no deixava de ser un retret mentre el fill s'alçava per fer-li un petó a la galta, un costum que els tres fills havien adquirit amb la seva amorosa mare—. M'he troba amb un vell amica quan sortia dels lavabos —va continuar dient, com a tall d'explicació i disculpa mentre es mirava el Reginald, qui també es va alçar—. Recordes l'Adrian, el fotògraf del Club dels Llagoters?

El Reginald, que al contari de la Mary sí que havia format part del club del professor Llagot, va intentar recordar com era aquell noi quan el va veure per últiam vegada però no se'n va sortir gaire. Mentre la Mary parlava sobre la feina de l'Adrian amb l'Alfred, a qui li encantaven les arts en general, i tots tres es dirigien cap a la sortida de l'estació de King's Cross, el Reginald no va poder evitar preguntar-se fins a quin punt li agradaven els teixons a la Mary.

I, llavors, quin era el seu paper en tot plegat, realment?

Els tres membres de la família Cattermole van sortir al carrer, on el fum dels cotxes feia una boira espessa que ennuvolava l'aire fred.

—Rei, recordes on viu ta germana? —va preguntar la Mary a l'Alfred, quan es van aturar davant del vehicle del seu fill.

—A St Paul's Road —va respondre mentre obria la porta del seient de copilot del cotxe a la seva mare—. Sé com arribar-hi.

Després, quan ja estava assegut al seient de darrere, el Reginald va contemplar a través del vidre la façana de l'estació i, encara que havien passat molt temps, es va sentir com aquell nen de deu anys que veia per primera vegada l'edifici i es preguntava per què els muggles creaven una cara per a una estació. Mentre l’Alfred engegava el cotxe i es dirigien cap a casa de la Maisie, el Reginald va adonar-se que estaria més a prop de casa seva del que havia estat en gairebé quaranta anys.

No va saber com reaccionar davant d’aquesta reflexió.


Llegit 865 vegades



 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Avatarhpkarina 373 comentaris01/09/2014 a les 08:08:00
#24999Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

Eeiii!!! M'ha agradat molt! Tot i que no recordava cap dels personatges que has dit al principi ^^'' He de confessar que no he llegit aquells anys 70 (almenys crec que no xD) i en alguns punts concrets no ho he acabat d'entendre, però la resta ha estat genial!! M'agrada que els protagonistes no siguen els de sempre i pense que aquests tipus de personatges donen més joc perquè ens podem inventar la personalitat i el passat conpletament i veure com ho has montat tot m'ha agradat molt! El joc amb els flashbacks està molt bé! A mi també mn'agrada jugar amb aquestes coses! :) Dobcs això és tot, a veure quan penges la segona ff i tambë la llegisc! Un beset i molta sort! :)




Avatarhpkarina 373 comentaris01/09/2014 a les 08:11:43
#25000Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

PD: m'encanta el títol!! PD2: al comentari d'abans hi havia punts i a part però estic al mobris i no ha acabat de funcionar xD




Cassandra Ross Anònim01/09/2014 a les 13:45:11
#25003Encara no he escrit cap fanfiction

Hola, hpkarina!

Primer de tot, moltes gràcies per aquest doble comentari ^^ Ja saps, pots comentar les vegades que vulguis xD Jo tampoc m'enrecordo si tu la vas llegir, la fanfiction aquesta, però com que algú si he decidit comentar-ho per si de cas. M'alegro que t'hagin agradat els personatges perquè es pot comentar que pràcticament són originals meus muahahaha. 

M'alegro especialment que t'agradi el jocs dels flashback perquè segons com vaig pensar que potser no s'acabaria d'entendre. A mi també m'agrada especialment el títol i el seu joc de paraules, però segurament només l'entenc jo perquè és massa recomplicat. Per cert, què és el que no has entès? Si m'ho comentes t'ho puc explicar, però de fet t'aviso que el senyor Cattermole no és qui diu ser, o sigui el senyor Cattermole no és (en realitat) el senyor Cattermole. Suposo que deu ser al voltant d'això que no has entès alguna cosa. Ja em diràs!

No pateixis per això dels punts i a part, tampoc és que sigui una parrafada molt grossa. L'altra fanfiction l'acabo de pujar i és la que us vaig comentar de petons vora el tren escarlata... i el Teddy i la Vic.

Petons!

Cassie.




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris01/09/2014 a les 21:05:32
#25007Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Hola! M'ha agradat moltíssim!

Jo sí que recordo el senyor i la sra Cattermole, hehehe! I la Mary McDonald, evidentment! M'ha fet molta gràcia això que la Mary es casés amb el senyor Cattermole... jo l'he mort a les meves fanfics... XD

Doncs trobo que està molt i molt ben escrit, i ben trobat, m'encanten els flaixbacks i també el moment en què té una visió dels ínfers arrossegant-se cap a ell... Molt creepy, molt guai! Com que dius que el seguiràs, no pregunto, perquè queden moltes preguntes obertes, però ja ho veurem tot!

Felicitats, és motl guai!




Cassandra Ross Anònim01/09/2014 a les 21:50:34
#25010Encara no he escrit cap fanfiction

Hola, Agatha Black!

Guai, una que sí que s'enrecorda del matrimoni Cattermole! (Jo me'n recordava per uns altres motius, pel WI, justment). I de la Mary! És que vaig buscar metículosament que no hi havia dates de naixement de cap dels tres, així que vaig pensar... Doncs, per què no? Ja me n'he adonat que tu te l'has carregat, a les teves fanfics. Però bueno, com que la Rowling ja en va matar més d'un...

M'alegro que t'hagi agradat per tal com està escrita i pels flashbacks, que veig que de moment han agradat. L'Antares va dir al repte que havien d'aparèixer almenys dos o tres personatges canon... i a la meva fanfiction els únics que no són canon es podria dir que són els passatgers qualsevols de l'estació (del tipus el guàrdia de seguretat... :D Aquest personatge m'ha encantat per poder retratar que encara que no vulgui tenir prejudicis —evita pensar que els muggles són imbècils i inferiors, i només diu que són ignorants perquè ignoren el món mag— en canvi sí que té d'altres més muggles del tipus que els americans són uns obesos. —Espero que no s'ofengui ningú).

Tens tota la raó! El tros dels inferius —no sabia si ho havien traduït en català, i no tenia el sisè llibre a mà per consultar-ho— és molt molt guai. Fins i tot a mi em va agafar una mica d'angunia a l'hora d'escriure-ho xD En sóc totalment conscient que sí, que hi han moltes coses obertes, però com que veig que us va agradant seguiré amb les històries de la família.

Gràcies per comentar!

Cassie.




Avatarhermione potter 236 comentaris01/09/2014 a les 23:21:33
#25011Tinc 8 fanfictions i un total de 69 capítols

Molt original, de veritat, no se m'hagués acudit mai escriure sobre els Cattermole, jo sí que els recordava, oi tan! I que haguis posat la Mary, quina passada, jo la veia morta XD La part dels.ínfers està buff molt ben redactada, m'ha fet molta angúnia. Els flashbacks són perfectes, molt ben estructurats!!! Molta sort i m'encanta el joc de paraules ;)




Cassandra Ross Anònim02/09/2014 a les 10:36:12
#25015Encara no he escrit cap fanfiction

Hola, hermione_potter!

Uau, una altra que sí que recordava qui eren els Cattermole. Evidentment que escrigui sobre ells és potestat meva, no? Vull dir, que a ningú se li hauria acudit fer-ho. Sóc original! (Bah, deixem-ho, que se me'n va la pinça) Coi, com és que tothom la fa morta a la Mary MacDonald? Suposo que deu ser perquè com que els Rondadors van acabar tots palmant-la, se suposa que les amigues de la Lily han de seguir el mateix destí tràgic.

Sí, sí. M'ho vaig rellegir per què ja havien comentat que era el tros que més els agradava i estic d'acord amb tu que fa una mica d'angúnia. T'imagines que arriba a ser de veritat? Segurament s'hagués mort tothom... —Nosaltres llegint-ho i ells vivint-ho. M'alegra que també t'hagin agradat els flash-back's. A mi m'agraden molt perquè primer explica dos bons moments de la seva vida i després dos de dolents.

Has entès el joc de paraules? Segura? Uhm, doncs estaré encantada de sentir les teves hipòtesis! Així que ja sapas, si vols m'ho pots comentar per aquí o per un missatge privat!

Gràcies per comentar,

Cassie.




AvatarAntares_Black 375 comentaris03/09/2014 a les 13:38:35
#25026Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Crec que potser ja sé què has volgut dir amb tot això del títol. T'ho deixo per aquí i a continuació et faig el comentari ;)

Dius: «Se sentia com un rei sense corona». Això "és la seva creu". En el sentit que és el seu llarst. La Creu del Rei, és això?

No sé si s'hi amaga res més...

Antares




AvatarAntares_Black 375 comentaris03/09/2014 a les 13:39:28
#25027Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

llast*

Ah! I el pots esborrar si no vols que es vegi ;)




Cassandra Ross Anònim03/09/2014 a les 13:50:29
#25028Encara no he escrit cap fanfiction

Hola Antares_Black!

Sí, aquest és un dels jocs de paraula, tens raó. (M'encanta que l'hagis trobat) Però és més que això, hi ha més cosa amagada. No et preocupis si no la trobes de moment, dec ser jo que com que ho sé ho trobo obvi. Ja continuaré escrivint sobre els Cattermole i suposo que tard o d'hora ja ho endevinareu. Prefereixo no donar pistes que se'm pot anar la llengua i deixar-vos-ho massa fàcil. Llegeix-te la història les vegades que vulguis!

Deixo el comentari escrit per si algú vol aquesta pista per seguir pensant :D

Petons,

Cassie.




AvatarAntares_Black 375 comentaris04/09/2014 a les 15:37:41
#25045Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

P { margin-bottom: 0.21cm; }

Renoi! Tot un treball recopilatori!!

Com diu hpkarina, tens plena llibertat per tractar aquests personatges, i has hagut de pensar en tot! I t'ha quedat ben lligat, et felicito!

Com et fiques amb el vigilant, eh!!! hahaha xD És igual, és divertit!

Al principi, m'ha costat d'ambientar-me, tot s'ha de dir. Sí que havia caigut en qui eren els Cattermole, però no entenia què passava xD. Després, ja m'he trobat.

Ah! O sia que al final han vingut a l'estació des d'un altre tren? No m'ho esperava; és original perquè molts, amb l'u de setembre, hem pensat en el Hogwarts Express. Bona! :)

Això d'AA70 ho dius per l'Adrian el fotògraf? Perquè si no no ho entenc...

En una frase, dius: «estava segur que de poder-los seguir veient, aquesta hauria estat la seva actitud». Però aquesta no és una estructura pròpia, sinó que ha de ser: «estava segur que si els hagués pogut seguir veient, aquesta hauria estat la seva actitud».

Ah, i crec que t'has confós quan has escrit: «amb el cor a la mà», que és sincerament. Suposo que el que volies dir era: «amb el lliri a la mà», ingenu. M'ha semblat que era això el que volies dir...

Ets en l'època d'escriure sobre records, eh! Últimament (o pel que jo he vist), escrius força sobre coses del passat, fets dissortats, nostàlgics... No em desagrada (jo mateixa sóc molt de melancolies, encara que no ho deixi reflectir en les ff), però tot plegat em decau l'ànim... I això que de vegades calen relats així...

Això que has deixat caure per aquí els comentaris que el senyor Cattermole no és en realitat el senyor Cattermole... Què volies dir? Ja em semblava a mi un xic estrany... Mmm i qui és, doncs?

Ha estat bé! :)

Antares

PD: Hi ha un moment, en un diàleg, que et passes al present.




Cassandra Ross Anònim04/09/2014 a les 17:12:09
#25049Encara no he escrit cap fanfiction

Hola, Antares Black!

Uau, gràcies pel compliment. En realitat, crec que només tinc la meitat de les coses lligades... N'hi ha moltes que encara m'he d'acabar de pensar com van situades perquè no n'estic del tot satisfeta. Més que tot el vigilant és per això dels perjudicis que he comentat... També havia pensat alguna cosa així com que estigués emparentat amb el vigilant del primer llibre del Harry, que si ara no recordo malament també era així obès o una cosa per l'estil. (Coses sense importància xD Era per fer-ho divertit.)

Una mica sí que és lògic que no sapiguessis situar-te perquè dels Cattermole no en sabem res. I al segon paràgraf ja us poso un flashback, la veritat. Encara sort que al final t'has trobat perquè si no... Sí, sí, venen d'un altre tren (arriben d'Evesham per anar a veure els seus fills —això final sé que no queda gaire ben explicat però és que entre una cosa i l'altra no vaig saber com posar-ho del tot); es que vaig voler canviar. La relació amb l'epíleg que coneixem està justament quan el Reginald veu als Potter.

Hum, això de l'AA70! Bé, per diversos motius, el menys important dels quals és justament l'Adrian! De fet, en un principi no pensava posar-lo però al final vaig adonar-me que la senyora Cattermole tardava massa —havia de tardar massa— i el típic "Hi havia embús als lavabos" era com clitxé (tot i que el de trobar-te un amic enmig d'una estació plena de gent tampoc és que sigui molt...). El canvi estaria en que la Mary va anar al mateix curs que la Lily. Llavors, la Dorcas M. i la Marlene M. se'n van uns cursos més amunt (això era perquè no colava que acceptéssin com gairebé tot el curs de la Lily i el James així de sopetón perquè formessin part de l'Ordre del Fènix... sent tant joves i tal). (La Katherine Ross es manté —perquè no entra a l'Ordre del Fènix xD). I altres temes que tinc els meus motius per no explicar ara. 

No, no, estic bastant segura que no m'he confós amb això del cor i del lliri. Si agafem la frase ["... el seu fill ja era suficientment gran com per entendre que no tot el món ananva amb el cor a la mà com els teixons."], podem veure que està sota la conversa en la que el fill retreu al pare que no li expliqui certes coses, que no digui la veritat. Els teixons són per naturalesa honestos (i crec jo que sincers —és la meva opinió, eh? Els faig més sincers que els Gryffindor, la veritat), per tant mantinc que volia dir amb el cor. No crec que els teixons siguin ingenus. —Bé, potser l'Alfred sí, però això són figues d'un altre paner.

Vaja, això que dius de "Ets en l'època d'escriure sobre records, eh!" i tota la resta... Penso que una mica deu ser opinió teva. Potser en el fons tens raó. Jo que sé... [Penso: Sort que no vaig pujar aquella història ahir...! xD Encara tindries més motius per dir-m'ho]. Sí que lamento que et decaigui l'ànim... No és la meva intenció més primordial, això de deprimir els altres.

El tema Senyor Cattermole em té molt interessada. Coi, si dic "el senyor Cattermole no és en realitat el senyor Cattermole"... Jo ho pillaria pel sentit literal, no? Si no és ell... és algú altre. xD M'estic morint de riure quan em preguntes qui és. xD Estimada, que et penses que t'ho diré? Endevina-ho!! Ho dic per totes, però és que al·lucino que no ho descobriu, de debò! En fi, seguiré escrivint quan tingui temps lliure —maleït TdR—, i al final pobre de vosaltres que no ho endavineu. (Amb carinyo, eh? [Ara m'he enrecordat que quan en altres fanfictions que pujava aquí pretenia mantenir secrets, m'ho endevinaveu abans de temps i tot. I ara, que la meva intenció era que ho descobrissiu aquí i a partir de llavors estiguessiu interessades en més coses, ningú sembla trobar-ho.] En fi...

Gràcies per comentar, i per dir-me els errors!

Cassie.




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris04/09/2014 a les 19:05:32
#25052Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Aquesta m'ha agradat moltíssim! Al final del capítol et queden més preguntes que respostes, i això és guai. L'he llegida un parell de vegades i tot i això crec que m'han passat coses per alt, l'hauré de tornar a llegir amb més profunditat!

Jo també recordava els Cattermole :) I m'ha agradat moltíssim que hagis fet que la Mary MacDonald i la Mary Cattermole fossin la mateixa persona! A mi no se m'hauria acudit ni en mil anys, està molt i molt ben pensat i és molt plausible!

El joc dels flashbacks està molt bé, però hi havia moments en què havia de tornar enrere perquè no m'havia adonat que havíem entrat en un flashback hahahaha però molt bé! I el tema dels ínfers fa una miiica de mal rotllo...

Anyway, sort amb les votacions!




Cassandra Ross Anònim04/09/2014 a les 19:54:15
#25057Encara no he escrit cap fanfiction

Hola marta_ginny!

Saps què? Aquest comentari sí que ja me l'esperava, perquè si em comentaves l'altra i aquesta no, et juro que t'assetjava. (Nah, mentida, per començar igual que amb l'altre.) Sí, sí, *riure malèfic*, aquesta és la intenció del fanfiction: acabar amb més preguntes que respostes. Però suposo que alguna pregunta sí que se't deu haver solucionat. Espero que sí. Crec que hi han coses que se t'han passat per alt, perquè hi han coses que em sembla que només sé jo perquè sóc l'escriptora, però que la resta ningú me'n diu res. (Oh, que bona que sóc.)

Guai, pues al final hi ha més gent que sí que recorda als Cattermole que gent que no els recorda. Bé, en fi, què havia d'esperar, si som tots una colla de fanàtics d'aquests llibres tant meravellosos? Bé, crec que jo (per mi sola) n'hagués tardat dos mil a pensar que la MacDonald i la Cattermole podrien ser la mateixa persona. Em va donar la idea una fanfiction en castellà que vaig llegir i que ja no recordo xD

Ja, doncs em sap una mica de greu que et perdessis amb els flash-backs, eh? En tot moment vaig intentar ser el màxim de clara en el moment de que els personatges se n'anaven al passat. Crec que, en el meu punt de vista, he sigut més brusca en fer-los tornar aquí que en enviar-los allà. Pse, no sé ni el que dic. Espero que en el fons m'entenguis. Oi? Oi? Fins i tot a mi, a l'escriptora, em va fer mal rotllo el tema dels ínfers... Buh.

Merci! I gràcies a tu per comentar!

Cassie.




Unoi Anònim13/04/2015 a les 19:25:20
#25590Encara no he escrit cap fanfiction

Bé, finalment he llegit la primera FF (Gràcies a la cassie i l'hermionepotter pel xat)! M'ha agradat molt! I com ha dit l'Hpkarina els flashback molt bé també, tot i que hi havia algun moment que havia de rellegir-me la frase perquè no ho entenia. Però bueno, ja saps que sóc bastant tiquismiquis XD




Unoi Anònim13/04/2015 a les 20:25:46
#25591Encara no he escrit cap fanfiction

Diuen que l'anterior és massa curt, i que no demostra que me l'hagi llegit. Doncs bé, "vamos allá" :) El tema que em descol·loca més de la història són els flashbacks, que tot i que estàn ben trobats els diferents mometns de la vida, descol·loquen una mica, alguns. Ho he comentat al xat, però a la frase "Al seu lloc (el guàrdia muggle), el Reginald va veure incapaç de moure's com un ésser deforme que va reconèixer a primer cop d'ull es desplaçava lentament cap a ell" hi ha algo que no em quadra. Si es desplaça lentament cap a ell, perquè en Reg no es mou del banc i la Mary i l'Alfred el saluden com si no passés res? O és que jo no ho he entès o es que m'he perdut ff teves que hauria d'haver llegit.

L'última frase i paràgraf també em descol·loquen una mica; si fa quaranta anys que no va a casa seva, i la seva filla té 21 anys vol dir que fa menys temps que va veure la seva dona (no quaranta, sinó 21 com a mínim).

Sense comptar alguns punts i algunes paraules que canviaria, no tinc res més a dir. Simplement que tant de bo tingués la mateixa facilitat que sembles tenir tu escrivint fanfictions. Ah, i espero que ara si que es noti que m'he l'he llegit.

Bona nit!




Cassandra Ross Anònim13/04/2015 a les 20:49:05
#25592Encara no he escrit cap fanfiction

Hola, Unoi!

Moltes gràcies per escriure els dos comentaris ;D De veritat. (Confesso honestament que comentar això parlant amb tu pel xat és quant menys que estrany.) Allá  vamos.

Sé que vaig ser massa brusca en alguns moments de passar d'una escena a l'altra, pel tema dels flashbacks, sobretot. Espero que t'acabessis acostumant, com devien fer les altres. I si no, et pots llegir la història les vegades que vulguis :D És normal que no quadri l'escena dels inferis (que, eh, admet que fa una mica de por, eh que sí? xD), però és que has pensat en la possiblilitat que allò no sigui real? Llavors, la Mary i l'Alfred no tenen perquè veure-ho... Si el Reginald no es mou del banc, és per què està massa xocat pel que veu i més pensant en defensar-se que en fugir.

Diria que t'has confós una mica amb les edats. A veure, a l'any 2017, la filla gran (Maisie) en té 30, la segona (Ellie) , 28, i el petit (Alfred) en té 26. Aproximadament. No acabo d'entendre què em dius, però deixa'm que t'ho expliqui (sense fer spoilers, a veure que complicat...): quan diu que fa més de quaranta anys que no anava a casa seva es refereix a la casa on va néixer, no a on hagi pogut formar una família amb la seva dona.

Si vols, pots dir-me si hi ha alguna falta d'ortografia, sintàxi o gramàtica, que estaré encantada de corretgir. Bé, no és que tingui una facilitat gaire gran per escriure; es tracta d'escriure d'allò que t'agrada, i ja fa vora cinc anys que escric fanfics :D Aquesta, no està relacionada amb cap altre fanfiction anterior, però sí que ho estarà amb la que tinc pensat de pujar d'aquí mig any.

Bona nit!

Cassie. 




Unoi Anònim13/04/2015 a les 21:06:01
#25593Encara no he escrit cap fanfiction

Hola,

Val, ara ho veig més clar, tant lo dels ínfers com els 40 anys. Tenia el dubte de si era culpa del meus coneixements tant poc extensos en matemàtiques o de la comprensió lectora... em sembla que hauré de fer reforç de català XD (El que passava és que m'havia saltat el "cap" a la frase que ho explica).

Sobre les faltes, més que gramaticals, el que em fa rellegir una frase és la puntuació. Exemple: "L'única cosa que demanava és que en la seva família no hi hagués tanta discòrdia però quan mirava l'Ellie no podia evitar veure-hi el seu germà gran." Trobo que allargues massa la frase sense cap puntuació. En comptes d'això podries escriure "L'única cosa que demanava és que en la seva família no hi hagués tanta discòrdia, però quan mirava l'Ellie no podia evitar veure-hi el seu germà gran."

Bé, he d'anar a fer macarrons que si no no soparé XD

Bona nit!