La Sala d'Objectes Perduts - La Sala d'Objectes Perduts
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 02/09/2014 a les 19:58:04
Última modificació 02/09/2014 a les 20:39:25
Tots els capítols de La Sala d'Objectes Perduts
impresora Versió per imprimir



La Sala d'Objectes Perduts

   Aquest one-short participa al Repte II de fanfictions

   He de dir que em vaig confondre i em pensava que el màxim nombre de paraules era 6000 en comptes de 5000, o sia que la trobareu un xic llarga. Sorry, em va sortir així i no l'he sabuda tallar... Espero que no em desqualifiqueu per això :(
 

Sento que el one-short hagi acabat sent de tot menys short xD

Però espero que us agradi!! :D
 

________________________________________ _________________________________


 

La Sala d'Objectes Perduts
 

       Un brunzit avançava entre la boirina blanca i espessa de l'andana nou i tres quarts. Esquivava àgilment carros plens de paquets embolicats; familiars i amics que s'acomiadaven dels nens; assistents de vagó que ajudaven els passatgers a carregar l'equipatge amb encanteris de levitació...

       En un revol, li va anar d'un pèl que no topa contra les banderetes que el cap d'estació feia levitar davant la locomotora escarlata que, majestuosa i imponent com sempre, començava a arrencar de l'andana. Les bieles de les rodes es van començar a moure, es va sentir el xiulet en eco i finalment la màquina es va posar en marxa, tot escopint novament una bona fumerada per la xemeneia. A la tapa roja i rodona de la caixa de fums, hi havia un rètol de lletres daurades que deia: «Hogwarts Express». Els crits i gestos de comiat que omplien l'andana van augmentar de volum, i van decaure quan les lletres del rètol, amagades rere la cortina blanca i espessa, van deixar de brillar quan la foscor del túnel va engolir el Hogwarts Express.

       Aparentment ningú no s'adonava de la presència de l'insecte.

   ―Mama... ―es va sentir una veueta entre aquella boira―, hi ha una vespa...

   ―Una vespa? Aquesta època de l'any? ―va sonar una veu adulta―. No diguis ximpleries.

   ―Però mama... De debò que hi era... Em fa por que em piqui...

   ―Ja has fet adéu a ton germà? ―i el nen, els temors dels quals havien estat deliberadament ignorats, va sentir el tacte del guants de pell que duia seva mare, que l'agafava de la mà―. Au, doncs, afanya't que hem quedat ben d'hora a La Marmita Foradada per dinar...

       Bé, si més no, els que s'adonaven de la presència de l'insecte ni tan sols eren presos seriosament. Feia massa fred, perquè hi hagués cap vespa...

       Tot anava com una seda; podia ser al lloc dels possibles fets sense ser advertida... Però la vespa en qüestió no anava pas sola: Darrere seu, un bruixot barbamec, baixet i rabassut, la seguia trotant de manera ben matussera i ridícula. Tenia cara de pa i la cabellera, curta i greixosa, amarada de suor que li perlejava pel front.

   ―Més... més a poc a poc, senyora ―va demanar esbufegant, quan la vespa es va aturar en una columna de maons per esperar-lo.

       No havia parat de donar voltes per l'andana seguint el seu zum-zum ràpid i esmunyedís.
 

***

 

       El fum blanc que encara omplia l'andana es va escampar fent filigranes quan la família Potter i la família Weasley van veure un cap de color blau elèctric que s'endevinava prop de la via. Era un bruixot jove que duia els cabells blaus i que avançava cap a ells amb un somriure i fent-los senyals amb el braç, mentre la boirina es recargolava al seu pas.

   ―Ei, hola!

       En Ted Llopin tenia la veu bonica i vibrant, un rostre molt agradable i uns ulls blau cel amb la mirada sincera i assossegada.

   ―Bon dia, Ted ―va dir en Harry i tots els altres el van seguir, saludant-lo també alegrement.

   ―Teddy ―va fer la Lily mentre l'abraçava. Tot i que no deixava de pensar en el fet que els seus germans i la seva cosina Rose se n'havien anat a Hogwarts i ella no, tenia un gran somrís als llavis perquè estava molt contenta de veure'l (encara que es veien cada dia)―, ens has vingut a veure?

   ―En Ted ha vingut per a acomiadar la Victoire, oi? ―La Hermione dirigia uns ulls còmplices al jove bruixot; a en Ted li van pujar els colors a la cara i les puntes dels seus cabells blaus van agafar inevitablement un to rosat un instant, i de seguida es van recuperar.

   ―Oh! I per què no m'has vingut a veure a mi? ―va saltar la Lily amb vehemència i visiblement gelosa.

   ―Qui ho diu que no!

       En Ted va treure la vareta de la butxaca del darrere dels texans i, amb una ombra divertida als ulls, va apuntar rialler la Lily i també en Hugo, que van obrir la boca sorpresos.

   ―Risus titillationis!

       Tant aviat va deixar anar aquelles paraules, un raig de llum de color blau marí va sortir-li de la punta de la vareta. El raig va anar a parar directament a la panxa dels dos nens pèl-rojos, que es van començar a recargolar de riure descontroladament, rebolcant-se pel terra de l'estació.

   ―Ai...haha...haaaa... pa-para... hahahaaaa!

   ―N-no... p-pu...hahahaaa puc pa-parar d... hahaha de... hahaa... de ri-ri-riure!!

       Aquell riure era realment encomanadís, i, sense haver de repetir el sortilegi, tots cinc varen esclafir a riure amb la Lily i en Hugo. Allò era tot un concert de rialles; l'escassa gent que encara era a l'andana, i que quedava amagada rere la fumera blanca que s'esvaïa ben a poc a poc (a causa de la baixa temperatura), mirava a banda i banda per esbrinar d'on venien aquelles riallades. Amb l'ambient fred i enrogallat, semblaven ressonar de manera diabòlica envoltades de la fumerada...

       Al cap de poc, la Ginny, en Ron, en Harry, la Hermione i en Ted van parar de riure, però en Hugo i la Lily continuaven retorçant-se al terre de l'andana, movent les mans frenèticament a la panxa, com si volguessin aturar uns dits invisibles. En Ted, que havia quedat a terra fet una bola de tant de riure, va allargar el braç per a arreplegar la vareta. Amb un gest suau cap en Hugo i la Lily, va deturar l'efecte del sortilegi.

       En Ted es va tornar a ficar la vareta a la butxaca del darrere dels pantalons.

   ―Però Ted! ―va saltar en Harry en to histriònic―. «No et posis la vareta aquí darrere, home! I si s'encén? Més d'un bruixot ha perdut una galta del cul, així!»

   ―Ei, això no és més propi de l'Ull-foll!? ―En Ron, la Hermione i la Ginny es van posar a riure, mentre en Ted feia cara de no entendre res...

 

***
 

       El bruixot rabassut que seguia aquella estranya vespa per tot arreu caminava garrell i fent tentines, procurant no ensopegar amb els seus propis peus, els quals semblaven dos sacs d'arròs lligats ben fort. Tot ell feia una sentor de formatge roquefort que tombava d'esquena, potser per això la vespa mantenia entre tot dos una distància prudent.

       L'insecte brunzidor va localitzar un grup de bruixots, grans i petits, entre els quals hi havia un noi que duia els cabells de color blau elèctric. De seguida va indicar al bruixot que els havia de seguir.

   ―Però si ja en té una pila de reportatges, d'ells...

       La vespa li va mostrar el seu agulló negre amenaçadorament.

   ―D'acord, d'acord... ―El bruixot rabassut va alçar els seus bracets insultantment curts a l'insecte, i els va abaixar de seguida que va veure que un nen d'uns set anys se'l mirava amb estranyesa. Ara amb un xiuxiueig temorenc va afegir:―. Ja els seguim, però no em piquis, si us plau...
 

***
 

       Un color pèl-roig flamejant va emergir d'entre la boirina blanca que ja començava a esvair-se, deixant tot de nuvolets ondulats i allargats, com els que queden quan es pon el sol. Un bruixot alt, que anava acompanyat d'una bruixa negra de llavis molsuts, quasi tan alta com ell, els va saludar amb el braç i amb un ampli somriure.

   ―Oncle George!! ―va saltar la Lily entusiasmada, que va corre amb a ell i s'hi va tirar a sobre.

   ―Bon dia, Lily! ―va dir en George, mentre abraçava la seva neboda.

       En Hugo també s'hi va atansar; va saludar la tieta Angelina i, quan la Lily es va despenjar del coll d'en George, va saludar també el seu oncle.

   ―Bon dia, tieta Angelina ―va dir la Lily, que també la va abraçar molt fort.

       En Harry, la Ginny, en Ron, la Hermione i en Ted també van anar cap allà. La correguda de la petita Lily havia estat ràpida, i s'havia esmunyit amb facilitat entre la gentada que feia cap a la barrera de maons; en canvi, els quatre pares i en Ted havien hagut d'esquivar entre la fumera un munt de túniques de bruixots que semblava que no sabessin que per venir a l'estació s'havien de vestir com els muggles.

   ―Bon dia, família!! ―va exclamar en George, amb les mans encara a les espatlles d'en Hugo―. He sentit riures...

   ―George! ―va dir en Ron al son germà―. No hem vist pas en Fred!

   ―Oh, és que ell i la seva colla sempre s'afanyen a pujar al tren. Necessiten un compartiment buit del tot si hi volen cabre tots junts.

       Quan els altres es van posar a parlar amb en George, en Ron es va tornar a atansar a en Ted en gest confident.

   ―Ei, Ted ―li va dir a cau d'orella―, és cert el que diu en James... que surts amb la Victoire?

       Al noi se li van tornar les puntes dels cabells rosades, i es va tornar a enrojolar un xic. En Ron va topar amb els ulls interrogadors de la Hermione; ell no hauria sabut assegurar, però, si ho feien amb intensió de reprovar el seu comentari o si se'n reien. El fet de no entendre la Hermione en algunes ocasions, en certa manera, el captivava i li agradava. Cosa que si li ho haguessin dit fa uns anys no s'ho hauria cregut pas. De tota manera, es va apartar del costat d'en Ted amb una última miradeta, i va tornar a parar atenció al seu germà. En Ted va agrair de poder tornar a respirar. No era el mateix estar amb la seva parella en una estació de tren plena de gom a gom, que explicar-ho a la seva família...

   ―Oh ―va fer la Ginny, ajupint-se una mica per mirar cap a les cames de l'Angelina―, però guaita què hi tenim, aquí!

       L'Angelina va somriure a la seva cunyada i en Ron va fer una expressió de desconcert, i es va posar a la gatzoneta mirant descaradament les cames de l'Angelina.

   ―Però germaneta ―deia en Ron―, què estàs mirant...?

   ―Ron! ―va saltar la Hermione.

   ―Però què fas, Ron! ―va exclamar la Ginny, engegant una coça al seu germà per tal que es posés dret un altre cop―: és darrere, on has de mirar!

       Rere les cames de l'Angelina, algú remenut es regirava com un gatet. Una nena de cara molt morena, que devia tenir uns quatre anys, s'amagava tota vergonyosa rere les faldilles de la seva mare.

   ―Hola, Roxanne ―li va dir la tieta Hermione, i ella i la Ginny li va dedicar un somriure.

   ―Oh, Roxanne, mira què et diuen ―li va dir la seva mare amb un to afectuós―. Au, surt d'aquí i saluda els teus oncles i els teus cosins.

       Uns ulls enormement rodons i d'un color suau de cafè van sortir del seu amagatall.

   ―Hola ―va balbotejar vergonyosament.

       La Lily i en Hugo la van saludar amb una abraçada i un petó, però la Lily va tornar a mostrar interès pel seu oncle.

   ―Oncle George! ―va demanar amb vehemència―. Que ens has dut res, a en Hugo i a mi?

   ―Mmm... ―En George es va fer el despistat quan va topar amb els ulls de la Ginny, que el miraven amb una lluïssor d'advertència―. Doncs...

   ―Oncle George... ―van dir la Lily i en Hugo a l'uníson, fent ullets clements.

   ―Papa... ―s'hi va afegir la petita Roxanne.

       L'oncle George es va mirar els pantalons muggles que duia, que el feien sentir molt estrany, per localitzar-ne les butxaques, i va començar a remenar-hi... No semblava que qui trobés res. La Ginny, la Hermione i en Ted van reprimir una rialla; en Harry i en Ron van fer un somriure tort; i els nens es van impacientar. Va sospirar, i va treure la vareta de la trinxa dels pantalons.

   ―Accio!

       Amb un saltet, de la seva butxaca, en van sortir tres paquetets de color blau brillant.

   ―Qui vol una Granota de Xocolata? ―va demanar l'oncle George amb un gran somriure. De seguida, la mirada de la seva germana es va tornar indulgent.

   ―Jo!

   ―I jo!

   ―Jo, jo, jo!! ―van cridar tots tres alhora.

       L'oncle George va donar a cada un una Granota de Xocolata. Immediatament, els tres nens van obrir les seves xocolatines i van començar a comparar els cromos que els havia tocat. La granota d'en Hugo va saltar, sortint del cercle que havien format tots tres al terra, i ell es va posar dret i va anar a atrapar-la.

   ―Alerta, Hugo! ―li va dir la seva mare, amb aire de patidora.

   ―No passa res, mare! ―va fer ell amb la granota a la mà, que prest va decapitar amb una queixalada―. Ja la tinc! I m'ha tocat...

       En Hugo, així com també ho van fer les seves cosines, va destapar el cromo.

   ―A mi m'ha tocat... mmm ―va fer la Roxanne, mirant de llegir-ne el nom―. Una bruixa que es diu... Jo--cun-da Sssky...

   ―Jocunda Skyes?!! ―va saltar la Lily amb gran entusiasme.

       La petita Roxanne se la va mirar dubitativa.

   ―Qui és?

   ―Jocunda Skyes! ―va cridar la Lily―. Que no llegeixes!!? Ella va travessar tot l'oceà Antàrtic volant en una escombra!

   ―L'Atlàntic ―la va corregir en Hugo amb bona fe.

   ―Això ―La Lily va fer un gest orgullós.

   ―Em sembla una ximpleria ―La Roxanne es va mirar la seva cosina amb ulls que volien ser potents.

   ―Ah sí? ―va respondre desafiant la Lily, que li encantava tot el que tingués a veure amb el Quidditch; encara que només es tractés de volar amb l'escombra―. I per què no me'l canvies?

   ―Lily ―li va cridar l'atenció la seva mare―, sigues més amable amb la teva cosina.

   ―A tu qui t'ha tocat? ―va preguntar la petita Roxanne.

   ―Mmm ―La Lily va mirar el seu cromo: Hi havia una bruixa amb la cara feta una pelleringa, que vestia una túnica porpra i un barret de bruixa de dues banyes, i ella va llegir:―. «Ignatia Ferrosilvestre». És la inventora de la Pols Migratòria.

   ―D'acord ―va respondre la Roxanne, intentant debades de no posar els ulls delitosos que posava―. Però només perquè el que m'ha tocat no m'agrada...

       Les dues cosines es van intercanviar els cromos; de seguida, es van tornar a somriure l'una a l'altra.

   ―A veure, Hugo ―van demanar totes dues―, i a tu qui t'ha tocat?

   ―Doncs... El Senyor Bertie Bott ―va dir, i els va ensenyar un bruixot vell amb grans entrades, amb un llarg masquet a la barbeta prominent i el bigoti blanc tot fet un manyoc.

   ―Uaaaauu!!!!!!

       Els budells d'en Ron van gemegar i ell es va enriolar.

   ―Au, va ―va dir la Hermione, dedicant-li un somriure afectuós―. Què us sembla si anem a La Marmita Foradada a dinar tots junts?

   ―Però què dius!! ―va saltar en Ron―. Jo no penso sortir d'aquí en una bona estona! Que no has vist com estan els carrers? Fa un fred que pela!

       Era ben veritat: a fora feia un fred ben esmolat. Dins de l'estació, almenys, estarien més arrecerats.

   ―I si dinem per aquí a l'estació? ―va proposar en Harry.

   ―En un d'aquests retorrats muggles? ―va demanar l'Angelina.

   ―Restaurants ―va xiuxiuejar en Harry a la seva cunyada.

   ―Sí, anem-hi! ―va exclamar en Ron que només de sentir a parlar de retorrats ja feia salivera.

       Sense deixar d'enraonar, els deu bruixots van fer cap a la barrera de maons, a través de la qual sortirien un lloc a vessar de muggles. I aquests muggles tenien tantes coses al cap i anaven amb tantes presses, que ni tan sols s'adonarien que no paraven de sortir tot de gent de la columna de maons que quedava entre els números nou i deu.

       L'Oncle George es va atansar dissimuladament a la Lily i a en Hugo, mentre els altres discutien on anirien a dinar.

   ―Ei, Lily, Hugo! ―va cridar en un xiu-xiu, i els dos nens van parar l'orella―. Us he portat això. Però no ho digueu als pares, eh.

       Fent-los l'ullet, els va posar a les mans una capsa de Caramels Màgics de les Mil-i-una Cares a cadascú, que duien el dibuix d'un camaleó que mirava a través d'un calidoscopi, amb petards i ales de papallona al fons. El camaleó canviava de color i de temperatura cada cop que el drac escarlata que hi havia al costat el llepava amb una llarga llengua morada i l'omplia d'una espessa i llefiscosa saliva. La Lily i en Hugo van reprimir un crit nerviós d'entusiasme. Es van guardar les capses a la butxaca, van donar les gràcies al seu oncle silenciosament i es van plantar davant de la paret de maons.

   ―Què? ―va demanar la Lily, somrient al seu cosí amb ulls còmplices― Alhora, Hugo?

       En Hugo va assentir amb el cap; eixamplava un gran somriure a la seva cosina, però no podia dissimular que se sentia un xic insegur. Per a la Lily seria el quart cop que travessaria la barrera màgica (dos cops per cada germà); en canvi, ell només ho havia fet una vegada, aquell mateix matí.

       Tot i això, en Hugo no va voler dir res i va tornar a assentir. Es van mirar divertits, la Lily va recollir-se un ble de cabells pèl-rojos rere l'orella, i tots dos van arrencar a córrer cap a la barrera de maons.

       Quan la punta del nas els va arribar al mur, van notar una alenada d'aire fred i després un pet sord i sec, com els que fan les pistoles de fugueig que donen el tret de sortida a les curses muggles. O, tal com va pensar en Hugo, un pet com els que fan els Petamàgics Sempre-secs de l'oncle George. De seguida, la Lily va notar com el terra desapareixia dels seus peus i, quan en Hugo va obrir els ulls, tot ho va veure negre...
 

***

 

       Quan la resta va ser a l'altra banda de la barrera màgica, es van tornar a trobar immersos en un núvol de fum. Però aquell no era la boirina blanca i majestuosa de la locomotora escarlata; aquell era un fumet gris fosc pesant que feia pudor de gasoil. Tots es van posar a mirar al seu voltant: La Lily i en Hugo havien desaparegut.

   ―I la Lily? ―va fer la Ginny, mirant a totes bandes.

   ―I en Hugo? ―va seguir la Hermione, amb els ulls a tot arreu―. Que heu vist en Hugo?

       En Harry, en Ron i en Ted es van posar a escodrinyar l'estació.

   ―Però han passat la barrera abans que nosaltres, oi? ―va dir l'Angelina amb la mà de la Roxanne ben agafada.

   ―Han de ser en algun lloc ―va dir en George, amagant un gest patidor. Li va passar un pensament furtiu pel cap. I si els caramels màgics que els havia donat els havien fet algun efecte inesperat? I si eren allà, però es confonien amb l'entorn?

       En Harry va sentir un brunzit a l'orella que s'allunyava i després una fortor de formatge blau que el va fer trontollar. Va arrufar el nas i va decidir anar a preguntar a la finestreta d'informació muggle si havien vist dos nens pèl-rojos voltant per l'estació.

 

***
 

       Dos caps carbasses brillaven a un filet de llum que sortia d'una finestreta allargada d'una sala en penombra. La Lily i en Hugo es van trobar que havien caigut, tous al peu d'una pila de roba, en un lloc estrany, en una mar d'andròmines. Hi havia muntanyes i muntanyes de roba i d'altres coses. Una sala amb una olor suau de naftalina i de dessecants.

       Comparat amb l'ambient carregat de l'andana, aquella cambra, malgrat que es podia dir que estava tan atapeïda o més que l'estació, tenia un aire força assossegat. Semblava que no hi havia ningú més que ells, i la temperatura era molt més moderada. Els envoltava un silenci bategant i una màgia secreta.

   ―On som? ―va demana la veu de la Lily, alterant aquell batec silenciós.

   ―No ho sé... ―va sonar la veu d'en Hugo en la foscor, i es va tronar a fer un silenci vibrant carregat de misteri. Va mirar amunt i va forçar la vista; no va poder veure el sostre de la cambra. Semblava que fossin dins d'un pou molt fondo i, en comptes d'aigua, nadaven en una pila d'andròmines.

   ―Què és tot això? ―va tornar a parlar la veu de la Lily.

   ―Mmm... Sembla...

       Van sentir com un grinyol. Era com si algú somiqués.

   ―Ho has sentit, Lily? ―va preguntar en Hugo amb un fil de veu―. Sonava com si...

   ―...plorés algú ―va acabar la Lily, en veu baixa.

       Els dos petits bruixots van escorcollar amb la mirada l'estrany lloc on es trobaven. A dalt de tot d'una de les piles, contra una de les parets grises i tortes van aconseguir distingir alguna cosa entre la foscor. El filet de llum feble que entrava per la finestra els ho deixava entreveure: semblava un elf domèstic. L'elf, esquifit com un pèsol, estava tot ell fet una boleta arrambat en un racó de l'enorme cambra. Ensorrava la cara rere les seves manetes i sanglotava tímidament.

       La Lily va anar a posar els peus al parterre, que era d'un parquet lluent de detalls de filigranes d'argent, i va caminar de puntetes cap el seu cosí, que també va avançar cap a l'elf. Van pujar la muntanyeta de quatre grapes i es van asseure prop seu.

   ―No ploris...

       L'elf va alçar els ulls clars, lluents de llàgrimes.

   ―E-és que... en Iep... es troba molt sol i avorrit... ―somiquejava l'elf desconsolat―. Ja no ve ningú per aquí a recuperar el que ha perdut...

   ―Perdut?

       L'elf es va fregar els ulls i es va adonar, tot sorprès, que ja no estava sol. Va fer aparèixer una ploma d'oca i va treure un pergamí enrotllat del sac de te que vestia, i a la seva cara fina i de pell cendrosa, s'hi va dibuixar un gran somriure, tot entusiasmat.

   ―En Iep és a punt, senyors ―va dir amb veu d'espinguet―. Què han perdut?

   ―Perdut? ―van repetir els dos nens desconcertats.

       En Iep va posar una expressió se sorpresa; es van posar dret i, inclinant-se, va deixar-se lliscar pel pendent de la muntanya d'objectes que poblaven la sala.

   ―Benvinguts, senyors, a la sala d'objectes perduts!

   ―La sala d'objectes perduts?

       Quan tots tres van tornar a ser a terra, en Iep, les orelletes menudes del qual amb prou feines arribaven al melic d'en Hugo, va espetegar els dits i tota la sala es va il·luminar màgicament. Era molt més gran del que els havia semblat a les fosques i no van reprimir pas cap «oooooh» de sorpresa.
 

***
 

       L'aire es va impregnar d'una fortor àcida terrible; aquell bruixot garrell encara feia olor de formatge i el petit insecte se li va tombar el vol. La vespa es va regirar a la vora de l'orella deformada del bruixot rabassut, amb un brunzit d'ofensa. L'insecte es va inflar lentament; les anelles negres i grogues del seu abdomen de vespa es van recargolar i les ales se li van estirar dolorosament perdent la seva translucidesa.

       El bruixot tap de bassa es va fregar els ulls amb els seus dits embotits i bruts de sèu, i va reprimir un calfred. No era el primer cop que presenciava aquella transformació, però sempre li causava certa esgarrifança. No podia evitar d'imaginar-se el seu propi cos contret estirant-se com un paquet sencer de Droobles, els xiclets màgics de les grans bombolles. La dona que tenia al davant lluïa un pentinat complicadíssim d'antinaturals rínxols estàtics amb un esclat de daurat. Sospitosament, no hi resplendia cap cabell blanc, malgrat els seus anys; un efecte que moltes pocions poden aconseguir, i Merlí sap la mà de potingues que es deu tirar al damunt...

   ―Vols deixar de fer aquesta cara de peix bullit? ―va preguntar la Rita Skeeter en to burleta, lleugerament irritada, i va treure la seva arrajaploma amb seu característic verd llima ―. Si no ens afanyem a parlar amb el senyor Malfoy, tocaran al dos abans que n'aconseguim una bona declaració.

       Sí, aquella mala d'allò havia vingut amb la intensió d'investigar. A la caça d'algun infortuni que pogués exagerar en els seus repulsius articles, i organitzar un bon rebombori. I el que havia sentit fins ara respecte a la desaparició de la filla i del nebot del gran Harry Potter era una exclusiva que no podia deixar escapar.

       Però aquesta vegada havia vingut amb sigil. El bruixot, que havia acotat el cap per mirar-se els seus peus embotits i torts, va alçar els ullets encegat per una fulgor verda. La Rita Skeeter presumia un resplendent vestit de xarol de color verd àcid, ensenyant els genolls blancs amb desvergonyiment.

   ―Almenys en Bozo era més discret i feia més patxoca... ―va continuar entre dents.

       En Bozo, un bruixot rodanxó, tan o més panxut que una bóta de batut de bescuit, era el fidel fotògraf de l'odiosa Rita Skeeter. En aquella ocasió, però, en Bozo no havia pogut acompanyar-la... Tenia problemes amb la beguda i aquell dia no s'aguantava dret. En el seu lloc, el Periòdic Profètic li havia deixat aquell bruixot pudent, que era un veritable inútil...

   ―Au va, segueix-me... ―va fer la Rita Skeeter fent una ganyota en sentir per enèsima vegada la fortor que feia l'alè del seu company―. Ja tornarem a esbrinar més coses, però val més que no em vegin... I fes-me un favor i no tornis a menjar formatge!
 

***
 

   ―És a dir ―va fer en Hugo, mirant el seu voltant― que som a la sala dels objectes perduts de l'estació.

   ―De l'andana nou i tres quarts ―va puntualitzar la Lily, arrossegant les vocals i mirant al seu voltant―. Aquí tots els objectes que hi ha són de bruixots o estan encantats...

       En Iep, però, feia que no amb el cap.

   ―De fet, senyoreta, es tracta de totes les pertinences que perden els bruixots en tota l'estació. No tan sols a l'andana nou i tres quarts.

   ―On més hi poden haver objectes de bruixots que a l'andana nou i tres quarts?

       En Iep va desenrotllar el pergamí, que havia tret de dins el sac de te que el vestia, i va assenyalar amb la ploma d'oca els noms i els números que apareixien a la llista. Algunes dates de pèrdua que hi apareixien arribaven fins al 1853!

   ―Ho veuen? ―va fer l'elf―. Poden ser de l'andana nou i tres quarts, que porta els alumnes a l'escola a bord del Hogwarts Express. Però també n'hi ha de l'andana set i mig, de la qual surt el gran Orient Express, que viatja per tots els pobles màgics d'Europa; o d'altres andanes, com les que porten els bruixots als concerts dels seus grups predilectes!

       La Lily i en Hugo l'escoltaven meravellats. No en tenien ni idea, que hi hagués altres andanes de bruixots a King's Cross.

   ―En Iep s'encarrega d'apuntar tot el que es troba... El dia, l'hora, el lloc... ―va continuar amb una barreja especial d'orgull i d'humilitat―. Però en Iep no ha entès mai perquè es diu «sala dels objectes perduts»; quan arriben aquí deixen d'estar perduts...

       Els dos tenien els ulls clavats en el pergamí, però prest en Iep els va assenyalar un paraigua de color blau marí, el bastó del qual era un cap d'àliga que tenia maragdes per ulls. Hi havia una etiqueta amb una hora molt recent.

   ―Sí... ―En Iep el va agafar, el va obrir, ignorant l'expressió d'esglai d'en Hugo; i el paraigua va començar a plegar-se i a desplegar-se tot sol, elevant-se amb lleugeresa i normalitat. Era com una manxa voladora. Aleshores, en Iep va mussitar per si―. Ella se l'acostuma a descuidar...

       Els dos nens van parar atenció al vol del paraigua, que aviat va descendir i es va plegar i desar tot sol.

   ―Això són quatre anys de mala sort... ―va fer en Hugo a sota veu, tot supersticiós. Tot i així, com la seva cosina, estava ben fascinat.

   ―Ella?

   ―Oh, no s'hi amoïni, senyoreta ―es va afanyar a dir en Iep―. No trigarà a adonar-se'n, i sempre torna a recuperar-lo.

       En Iep apreciava molt la companyia i actuava (inconscientment) de manera que pogués retenir els visitants tot el temps que fos possible. Potser per això, encara que, com acabava de deixar entreveure, no serien els primers del dia, se sentia tant terriblement sol que se l'havien trobat plorant. Era sorprenentment sensible a la soledat i, tot i així, semblava que li encantés la seva feina.

       En Iep era un elf domèstic ben atípic; era interessant i increïblement especial i agradable.

       Els va ensenyar també d'altres objectes, com ara una vella capa de la invisibilitat que tenia aspecte d'aigua bruta, estava esfilagarsada de les vores i tenia un parell o tres de forats. En Iep plantava al parquet els seus llargs i nuosos peus d'ànec, flexibles i lleument membranosos, a cada pas de formiga que feia amb un so com de plàstic. També hi havia una jaqueta llarga de pell amb una olor de tabac assecat molt característica i que duia una agulla de pit en forma de fènix a la solapa; una bona colla de plomes de tots colors; i un parell de guants de pell de drac. I havia una Sensepols que no parava de elevar-se un dit de terra, amunt i avall, remenant el raspall.

       Apartada, hi havia una mena de mà grisa amb tot d'espelmes al voltant. En Iep els va dir amb una ganyota de fàstic que era una Mà de la Glòria i que era millor que no la toquessin. Els nens es van estremir i, tot i la seva curiositat, van reprimir les ganes d'anar-la a tocar.

   ―I aquí, què hi ha? ―va demanar la Lily, assenyalant una vitrina plena de llumetes de colors quasi invisibles; eren més aviat com una sensació.

   ―Els viatgers solen perdre coses que mai no vénen a buscar, senyoreta.

   ―Com ara què? ―s'hi va encuriosir en Hugo.

       La mà grisa i ossuda d'en Iep va indicar les llumetes.

   ―N'hi ha que perden la por, la vergonya... Alguns fins i tot la dignitat.

       Per com l'elf havia pronunciat aquelles paraules, els va semblar que no sabia ben bé què volien dir. Devien passar una pila de coses en una estació, van pensar en Hugo i la Lily divertits, i es van tapar la boca perquè en Iep no veiés que allò els feia riure.

       En Iep els va mostrar molts altres objectes de la sala. Hi havia una mena de primer intent d'orella extensible, que va sonar molt a tots dos, l'etiqueta de la qual deia 1995. I fins i tot hi havia una torradora que cantava (molt malament, per cert), però probablement ningú no la vindria a reclamar, perquè podria tenir problemes amb el Departament d'Ús Indegut d'Objectes de Muggles. Allà hi havia tota mena d'artefactes extraordinaris, i la Lily i en Hugo s'ho miraven molt encuriosits.

       Aleshores la Lily va formular en veu alta la pregunta que tampoc no havia deixat de bategar al cap d'en Hugo:

   ―Si tots aquests són objectes perduts, com és que nosaltres som aquí? Nosaltres no hem perdut res...

       L'elf va clavar els seus ulls clars i plorosos a cada un dels dos petits bruixots, alternativament. Estava desconcertat.

 

***
 

       La noia de la finestreta va negar amb el cap.

   ―No, no els hem vist... ―la noia es va tombar cap el seu company―. I tu, Èric?

       L'Èric també va fer que no amb el cap.

   ―Segur que no? ―va insistir en Harry.

   ―Fan així ―La Hermione els va indicar l'alçada dels nens amb la mà― i són pèl-rojos.

       La noia va tornar a negar.

   ―No ha passat per aquí cap nen pèl-roig. Però volen que ho avisem per megafonia? ―va suggerir amablement.

       Darrere d'en Harry va sonar una veu afectada.

   ―Potter, que has perdut res?

       En Harry es va tombar. En Draco Malfoy lluïa un vestit negre muggle molt elegant. En Harry li va preguntar si havia vist en Hugo i la Lily, però en Malfoy també va dir que no.

   ―Abans he topat amb algú ―va explicar en to indulgent―, però estic tip de respondre preguntes. Bona sort, Potter.

       En Draco Malfoy es va allunyar del costat de la finestreta i es va dirigia a la sortida de l'estació.

   ―Qui? ―va demanar en Harry, però en Malfoy únicament li va mostrar un potet de vidre dins el qual brunzia una vespa. La Hermione va somriure dissimuladament i ell va desaparèixer.

 

***
 

       La Lily es va entrebancar amb la Sensepols i li va caure el cromo de la Jocunda Sykes. La bruixa de la imatge va caure de la seva escombra i es va queixar. En Hugo el va collir i va pensar en veu alta.

   ―Podríem marxar volant amb l'escombra ―va proposar.

   ―Això no és possible ―En Iep negava amb el cap―. Per sortir d'aquí han d'haver recuperat el que han perdut, senyors, o ser recollits per qui els hagi perdut...

   ―I no podem marxar amb Pols Migratòria? ―va dir pensant en el cromo que de la Ignatia Ferrosilvestre que havia canviat a la Roxanne, però en Iep seguia negant.

       En Hugo es va mirar el seu propi cromo, com si aquest li hagués donar una idea...


 

El senyor Bertie Bott (1935)

és un famós inventor de caramels màgics.

Mentre experimentava per crear caramels

que fossin ben gustosos, Bott

va afegir accidentalment un parell de mitjons bruts

a la mescla dels seus experiments.

D'aquesta manera, va crear el primer

dels seus famosos i sorprenents

Caramels Bertie Bott dels de Tots els Gustos.


 

   ―Ja ho tinc ―va esclatar―, els caramels de l'oncle George!

       El senyor Bott va assentir amb un somriure regirant-se el bigoti satisfet, i va desaparèixer del cromo. La Lily va fer cara de no entendre-ho.

   ―Ens farem passar per l'oncle George i ens endurem l'orella extensible!

       Els llavis prims d'en Iep van dibuixar una corba inversa.

   ―Ningú no es pot endur res que no sia seu...

       En Hugo es va posar un dels Caramels Màgics de les Mil-i-una Cares del seu oncle a la boca. No van haver d'esperar gaire perquè a en Hugo se li tornés cara de marmita.

   ―T'has equivocat! ―va exclamar la Lily amb una riallada, i també es va posar un altre caramel a la boca―. T'has de concentrar en el que et vols transformar...

       Als tres segons, la Lily havia posat cara de Hogwarts Express.

   ―Et mors de ganes de pujar al tren, eh!

   ―Doncs sí!

       La Lily i en Hugo, que ara feien cara de marmita i de locomotora, es van posar a riure. Després de moltes proves, la cara se'ls va transformar a tots dos en uns rostres quasi idèntics. En Iep es va aguantar una rialla i, a l'etiqueta marronosa que deia Fred i George Weasley, 1 de setembre de 1995, 11:31 am, Hogwarts Express, va afegir-hi un símbol brillant semblant a un tic.

 

***

 

       A l'estació de King's Cross va ressonar una veu per megafonia muggle. Anunciava que es nens pèl-rojos que s'havien perdut ja havien tornat amb els seus pares.

   ―On us havíeu ficat? ―els van renyar la Ginny i la Hermione―. Fa estona que no sabíem on éreu.

   ―No us torneu a perdre, que ens feu patir ―va dir en Harry.

       Els petits bruixots es van mirar l'un a l'altre i van riure. No estaven gaire segurs de si s'havien perdut, de si havien perdut res o és que alguna cosa els havia fet arribar a la sala dels objectes perduts per error. Fos com fos, però, ja tenien ganes de tornar-se a perdre.


 

Antares Black

________________________________________ _________________________
 

   Hola! Què us ha semblat!?

Un xic llarga, ja ho sé, però espero que us hagi agradat i que l'hàgiu trobat entretinguda :)

 

Comentaris :P

↓↓↓↓↓↓&dar r;↓↓↓↓↓↓↓↓↓↓↓↓& darr;↓↓↓
 

Antares

PD: Que consti que això del formatge ho he fet amb bona intenció, eh.

       Que a mi m'encanta el formatge!!! ;D


Llegit 565 vegades



 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Avatarhermione potter 229 comentaris02/09/2014 a les 21:16:55
#25021Tinc 7 fanfictions i un total de 66 capítols

M'encanta, m'encanta, m'encanta. Quina passada, la Sala d'Objectes perdut ostres!!! Que mono l'elf domèstic, molt amable. Molt ben redactat i imaginatiu. M'ha agradat molt, de veritat. Se m'ha fet curta hi tot XD Petons!!!




Avatarhpkarina 373 comentaris03/09/2014 a les 01:59:39
#25022Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

Ha estat molt divertida! :)

Lily i Hugo són molt amor! :3 i m'ha fet gràcia imaginar-me'ls amb cara de marmita i tren xD i ha estat molt enginyós això de la sala d'objectes perduts! L'elf era un poc exagerat, això sí... aiiii i l'orella que havien perdut Fred i Geooorgee T_____T Ted és molt adorable :P tot tímid quan li pregunten per Victoire xD I George m'encanta, as always! :D Està molt ben escrit! ^^ I està guai això d'anar intercal·lant diferents escenaris!Però m'esperava que Malfoy li diguera alguna cosa més a Harry, no sé XD A mi no se m'ha fet gaire llarga, tot siga diit! Curta tampoc, és clar, llargada perfecta! :P I ha estat molt bé això de l'orient express i les diferents andanes, normalment pensem que només n'hi ha una però potser sí que n'hi ha més d'andanes i trens màgics! 

Bé, doncs això és tot! Molta sort! :)




AvatarAgatha Black Moderador/a 1179 comentaris03/09/2014 a les 08:44:24
#25023Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Merda. Havia estat dubtant entre dos fanfics i quan finalment m'havia decidit em vens amb això! És molt molt bo!

M'ha recordat moltíssim a l'estil de la Rowling, el llenguatge és elavorat però planer i entenedor a la vegada, amb molt bones descripciones (en la mesura justa) i molta acció i diàleg!

Pensava que la Rita duria problemes, però en Malfoy ha fet una aparició curta però estelar que ho ha solucionat tot! ^^ Un detall que m'ha agradat molt és el moment en què la vespa es transforma en la Rita i com el fotògraf ho descriu d'una manera tan anguniosa... jo també m'ho imagino així!

Tot i que jo m'imagino la Lily molt diferent, aquests Hugo i Lily que has fet tu són molt guais, també, i molt enginyosos! M'ha agradat molt que durant l'argument passés alguna aventura amb un principi i un desenllaç, crec que ets l'única que ha fet això en el one-shot. La majoria han fet més aviat un pròleg que es nota que vol una continuació o simplement la descripció d'una escena.

Està molt i molt bé. Ara m'he de tornar a rumiar quin voto!

Felicitats!

PS: Esperava seguir discutint amb tu per MP!




Cassandra Ross Anònim03/09/2014 a les 11:55:30
#25024Encara no he escrit cap fanfiction

Hola!

M'ha agradat molt aquesta història! Ara m'has posat en un dilema de a veure quina voto (entre dues) que hauré de tornar-les a llegir, oh! En fi, centrem-nos en aquesta. M'ha costat una bona estona pillar que era després de la marxada del tren, eh? La vespa aquesta m'ha encantat, ha sigut molt divertit i bah, és la Skeeter.

El teu Teddy m'ha agradat bastant, tot i que al principi m'he pensat que els alumnes de Hogwarts encara eren per allà i pensava però què fa aquest aquí si s'ha d'estar besant amb la Vic uns metres enllà? El veia com una intrussió *riure*. Després, però quan ho he entès ja ha sigut diferent! M'ha fet molta gràcia la referència a la frase de l'Ull-Foll :D

Els teus personatges de la Tercera Generació són diferents als que jo tinc pensats, però tot i així segueixen sent genials. Jo també penso que la Roxanne és la més petita de tots, i justament la meva té sis anys —dos més que tu. Pel que fa a la Lily i l'Hugo, m'han agradat molt. El que m'ha agradat molt també ha sigut el Malfoy, sobretot quan els ha ensenyat el potet amb l'Skeeter :D Ja no es porten tant malament.

Pel que fa a l'aventura a la Sala dels Objectes Perduts, el nom en si em fa pensar en el Cementiri dels Llibres Oblidats, del Zafón. Però deuen ser coses meves. La història de l'Elf i tota la sala, que s'assemblava a la de la Necessitat que es va rostir a Hogwarts el 1998, m'ha agradat també. I quin gran ressortiment de coses de Bromes dels Bruixots Bessons tenen la Lily i l'Hugo!

M'ha agradat perquè és molt imaginatiu i a la vegada trobem paral·lerismes amb la Sala de la Necessitat i... per què no hauria pogut existir? La manera com estava redactada també m'ha agradat molt i hi havia alguna paraula mal escrita o així però devia ser inconscient. (L'Andana Set i mig i l'Orient Express m'han fet molta gràcia també :D)

Petons!

Cassie.

PSD—. Sé que t'he criticat que la teva història és molt llarga —té moltes paraules— però en el fons, quan llegueixes com que vas canviant d'escena resulta molt fàcil de llegir. Se m'ha fet curta, fins i tot!




AvatarAntares_Black 336 comentaris03/09/2014 a les 16:29:29
#25029Tinc 8 fanfictions i un total de 36 capítols

P { margin-bottom: 0.21cm; }

Oh! Però si tinc comentaris de totes!! Quina il·lusió! :P

Tot just estava acabant de llegir les vostres (només me'n queda una). Us responc (sí, també molt extensament...) i ara vinc a comentar-vos a vosaltres!!

M'alegro que s'us hagi fet curta, això vol dir que us ha agradat i que l'heu gaudida! :D

 

Vaig per ordre del que heu anat posant, però tot va per a totes, eh:

Sí. :) En Iep, l'elf, és un personatge que m'ha encantar de fer. Volia posar-hi un elf domèstic, a la sala, i volia que fos especial. No sé si ho heu notat, però en Iep és un elf un xic peculiar, diferent dels que hem vist fins ara; no és com els elfs d'abans. Tampoc no sé si podria dir que es tracta d'un elf “modern”, però perquè m'entengueu. No és un Dobby; en Iep no vol ser lliure (tampoc no crec que fos una desgràcia si l'acomiadessin, com la Winky), li agrada la seva feina; però és com una persona en certa manera. Necessita sentir-se acompanyat; és humil i servicial, però també té desitjos propis, i està orgullós de la seva feina... Digueu-m'ho si no ho he mostrat prou.

hpkarina deia que l'he pintat un xic exagerat, però suposo que això es deu a l'estil de descripció.

I mercès pel compliment, hermione potter!

Ha estat tot un repte centrar-me en la Lily i en Hugo com a protagonistes, perquè tot i que m'agraden molt, sempre concebia inconscientment l'Albus com el subjecte principal dels meus pensaments que exploraven la nova generació en el meu propi imaginari. I he de dir que m'ha agradat molt fer-ho així :)

La Lily no me l'imagino pas especialment prepotent (espero que no us hagi dat aquesta impressió), però sí que és la que més admira en James, li és una mena de model (però ella madura abans), i té una gran passió pel quidditch (coses que l'Albus, tal com jo el concebo, no comparteix. Sempre és el diferent...). Ella és llesta i viva. La ment d'en Hugo treballa d'una altra manera. Barrina sempre en silenci, és més aviat tímid, és bo des de dins i cap a fora i té una intel·ligència diferent de la de la seva germana. Per a mi, la Rose s'assembla més al seu pare (tot i la seva intel·ligència inqüestionable) i en Hugo a la seva mare (tot i que és el juga millor als escacs màgics). Ella menja molt i prefereix les novel·les que els llibres de text i en Hugo és més dels estudis... Coses meves :D

Ja sé a quina -o a quines respectivament- residència anirà cadascú ;)

Això d'en Fred i en George ha estat un detall que s'ha convertit en la clau del desenllaç, així com ho han estat els caramels i els cromos de les granotes de xocolata. Tot un repertori de broma i de disbauixa... Crec que hi ha aportat un bon joc al relat i m'ho he passat bé fent-ho així, i això que, tot i que és un tema que m'agrada, no l'havia tocat gaire fins ara...

Pel que fa en Ted: És un personatge que, pel poc que en sabem, el tinc molt interioritzat. Per a mi, és molt real, molt concret, molt palpable... i molt meu també. No sé per quin motiu, però en Ted m'encanta i m'inspira moltíssim. Tant o més que l'Albus, fins i tot diria. Així com la relació que sembla que té amb la Victoire (que, per que fa ella, em sembla com sobrenatural i, alhora, que se sent empesa a admirar en Ted ja des que era petita). A veure què ens ha fet la Cassandra Ross en el seu relat sobre ells...

Sí! He pensat que si intercalava els escenaris es mantindria la intriga entre fet i fet, cada cop que es dóna una informació nova. Espero haver-me'n sortit xD

No ho tenia pensat des del principi, però “el destí literari” ha volgut que en Draco Malfoy sortís aquí (ja que no podia parlar de l'Scorpius, que m'inspira més que en Draco). I, mira, també ha volgut que tingués l'última paraula contra l'Skeeter (que, de fet, no ho he afirmat enlloc... xD). Sí, és cert que ha sortit poc, però tampoc volia que quedés massa forçat. Ja ha estat prou amable. Però, sí: crec que amb la guerra ha entès moltes coses... I mercès, Agatha Black, per trobar-la una aparició «estel·lar» :P Em pensava que us semblaria fora de lloc...

De fet, això de l'andana set i mig i l'Orient Express no m'ho he inventat del tot. Ho va mig insinuar la Rowling en una entrevista, i em va fer gràcia posar-ho perquè és una cosa molt inspiradora de saber.

Que jo sàpiga, la Rowling no ha parlat mai de cap sala d'objectes perduts a l'estació màgica, però vaig pensar que, com és habitual en els llocs públics, n'hi hauria d'haver una. Però la veritat és que no vaig pensar en cap moment en la Sala de la Necessitat... Potser sí que s'hi pot veure una semblança, però no era la idea. I tampoc no està pensada a partir de «Cementiri de Llibres Oblidats».

Sí! Com ja et vaig comentar, Agatha Black, estic explorant l'estil de l'acció! Espero sortir-me'n :) Tu que el tens més per la mà, com ho has vist? Pel que fa la transformació de l'Skeeter: Veig la transformació de l'animàgic com un plaer i un dolor alhora. Em veig a mi mateixa (perquè ja saps que jo sóc també animàgic ;) ) canviant de forma. El meu cos canvia, com si l'ànima canviés de carcassa... Però continues sent tu. És una mica com l'efecte de la poció de la mutació, però (continues sent tu i) és una sensació diferent. No sé si «anguniosa» seria la paraula (tampoc no és la Metamorfosi de Karka xD), però sí que deu ser impactant de veure. (Aquest tema també el podríem esprémer més ;) m'agrada.)

Ah! I, després del meus dubtes respecte si era una abella, una vespa, un escarabat o en què redimonis es transformava l'Skeeter... Amb vaig basar en una frase genial que em va dir un dia l'Agatha Black: «potser li quedaria millor ser una vespa, que ni fan mel ni serveixen per a res, simplement existeixen per FOTRE el personal! XD». Em quedo amb això! xD

No he pensat fer-ne cap continuació. Pot ser que faci sortir la sala dels objectes perduts en una altra ocasió, però crec que el one-short en si no el continuaré. Una mica com el que passa amb la de La Cinquena Fundadora: no les continuo, però en reapareixen elements en altres fanfictions.

Cassandra Ross, dius que t'ha costat molt adonar-te que era després que marxés el tren? :S Només diré: quarta línia del segon paràgraf. Però m'alegro que hagis estat atenta a la referència a l'Ull-foll! ;) I si hi ha alguna paraula mala escrita, sempre agraeixo que m'ho diguis, si us plau :)

Només m'agradaria afegir una última cosa. No sé si us hem parat a examinar el fotògraf. Tot i que surt força, no n'esmento mai el nom. Tots els personatges de la ff tenen nom, fins i tot el noi de la finestreta, l'Èric (el de la noia no, perquè amb el curt diàleg que li he fet tenir, no sabia com encabir-lo i no volia que quedés forçat) i això que només surt un instant! Molta presència olfactiva (l'olor de formatge) i visual (el seu aspecte exageradament desmillorat), però té tan poca personalitat que per no tenir no té ni nom!

 

Mercès a totes per llegir i per comentar!!

 

Antares

PD: Agatha Black: No et preocupis, tinc molt present el teu MP! I em ve molt de gust de seguir parlant amb tu, eeh!! Però el meu setembre és un xic caòtic i, ara quan acabi de comentar les fics del repte, vaig directe a respondre't el MP i algun dels comentaris del Clan de Magatotis que volia contestar. :D




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris04/09/2014 a les 18:17:03
#25050Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Primer oneshot del concurs llegit! ^^

M'ha agradat molt! He trobat molt bona idea això de la sala, dóna molt de joc! Llàstima que s'hagi acabat tan ràpid, però, jo hauria preferit que hagués estat una mica més llarga i que el final quedés més elaborat! És l'únic que m'ha faltat, però la resta ha estat molt bé! L'aparició del Malfoy el millor, claríssimament hahaha

I això de tantes andanes també és una idea molt bona, que es podria explotar en algun altre repte!

No passa res perquè t'hagi quedat llarg, està molt ben escrit i entra molt bé. Felicitats!




AvatarAntares_Black 336 comentaris04/09/2014 a les 22:39:27
#25078Tinc 8 fanfictions i un total de 36 capítols

P { margin-bottom: 0.21cm; }A:link { }

Hola, marta_ginny!

Mercès per llegir i pel cometari! :)

 

La veritat és que m'he cenyit al màxim de sis mil paraules i m'hagués agradat poder-me esplaiar més al final (i això que he ampliat el límit per error).

Vaja! Sembla que en Malfoy ha arrasat!! xD Em pensava que em tiraríeu la seva escena pel cap! M'alegro que us hagi agrat, no les tenia totes!

Crec el 1995 de l'etiqueta de l'orella extensible d'en Fred i d'en George no us ha deixar veure la resta dates. Sabeu qui és Evangeline Orpington? Espero que hagueu identificat la propietària del paraigua volador del cap d'àliga (m'he pres la llibertat de referenciar-la :3) i que accepteu la meva barroera “traducció” de la Ignatia Wildsmith ;)

Antares