La Crònica dels Tres Germans - 22: Lume v'è dato a bene e a malizia
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 08/09/2014 a les 19:33:15
Última modificació 08/09/2014 a les 19:33:15
Tots els capítols de La Crònica dels Tres Germans
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


22: Lume v'è dato a bene e a malizia

 

El James es va quedar mirant la nota amb els ulls com taronges i mentre sentia la corredissa de l’Albus , la Lily i l’Sloan pujant les escales.

 

éS uNa TRaMPa.

Si Feu eXPLoTaR eL SoSTRe,

eXPLoTaReu ToTS

 

No l’acabava d’entendre del tot, però hi havia una cosa clara: els Vlads els havien parat una trampa. Quan els altres van arribar els va mostrar la nota. La Lily se la va mirar esglaiada, i a l’Albus se li va tallar la respiració.

—El sostre? —va fer l’Sloan, amb cara d’estranyada—. Quin sostre?

—No ho sé, deu tenir a veure amb el pla dels aurors —va respondre el James—. Però és una trampa. S’han ficat tots a la boca del llop, són exactament on els volen els Vlads! Hem d’avisar la mare.

—No podem, James —va dir l’Albus, mentre els James ja alçava la vareta—. Ens ha especificat que no la contactéssim. La podríem ficar encara en més problemes.

El James va abaixar la vareta.

—Però alguna cosa hem de fer! —va cridar la Lily, angoixada—. Aquí hi diu que explotaran tots!

Tots quatre es van mirar, sense saber exactament què fer. A qui coi podien avisar que els pogués ajudar? Els aurors eren tots a la trampa, la sergent Belacqua s’hi estava dirigint i els seus familiars i amics devien ser tots amb l’equip de rescat. El James es va mirar el rellotge. Dos quarts menys cinc de set. Fos el que fos el que pretenien fer els aurors, ho farien a trenc d’alba, havia dit el seu pare.

—A quina hora surt avui, el sol?

—A les vuit i quatre minuts —va respondre l’Sloan sense dubtar.

Tots se la van quedar mirant, perplexos.

—Com és possible que sàpigues això? —va demanar el James.

—Es... una d’aquestes coses —va respondre l’Sloan, assenyalant-se el cap una mica avergonyida—. Tu preguntes, jo responc. A les vuit i quatre minuts.

El James es va tornar a mirar el rellotge. Una mica més d’una hora i mitja, tenien.Va respirar fons i va intentar concentrar-se en el Felix Felicis que s’acabava de prendre. Va sortir del despatx d’una revolada i va començar a baixar escales amb els altres trepitjant-li els talons.

—Què fas, ara?

—On vas?

El James va entrar a la seva habitació, es va treure la bata que duia i es va començar a encabir en uns texans.

—Me’n vaig al Ministeri.

—Al Ministeri? —va fer l’Albus, des de la porta—. A fer-hi què? No hi ha ningú! Ningú que sàpiga de què va això, almenys!

—Tinc la sensació que si vaig al Departament d’Aurors hi trobaré alguna pista que em digui on puc localitzar el pare.

—Que tens la sensa... es pot saber què t’empatolles? —va exclamar l’Albus.

—No t’ho sé explicar exactament, d’acord? —va fer el James, buscant un jersei gruixut pel bagul—. M’he begut un glop de Felix Felicis que va fer Frank. Crec la poció sap el que es fa. M’ha fet pujar al despatx abans i és gràcies a això que he trobat la nota.

—Poció de la sort? —va preguntar l’Albus amb el nas arrufat—. Sabies que si no està perfectament preparada és un verí mortal?

—Em refio força del Frank —va dir el James esqüetament—. Lily, passa’m la bufanda de Gryffindor. On és la navalla del Sirius...?

La Lily li va donar la bufanda al James sense dir res. Només es mirava l’Albus. No sabia què dir. No sabia què era el Felix Felicis. No sabia què era el que pretenia el James. Només sabia que si no ho aconseguia, el seu pare, la seva mare i tots els seus amics volarien pels aires.

—Vinc amb tu —va dir sense pensar.

—No diguis bajanades —va fer el James, embolicant-se la bufanda al coll i mirant al seu voltant, per si hi havia alguna cosa més que hagués d’agafar. Potser la brúixola de l’Oracle? Tot i que buscar el seu pare per tot Londres podia portar hores... no, era millor anar al Ministeri, això deia la poció.

—James, escolta’m!

Va sentir que l’Albus l’agafava per les espatlles i es sacsejava. Quan havia crescut tant?

—James no aniràs sol enlloc —li va dir resoludament—. Et recordo que tu també vas a ficar-te a la gola del llop, saps? I si t’intercepten pel camí? I si et passa res? La Lily i jo t’acompanyem, això és cosa de tots.

—No, Albus, no! La Lily i tu sou menors, ni tan sols podeu fer màgia!

—Podem fer màgia en casos de necessitat —li va dir l’Albus—. Farem el que tu diguis, però sol no surts d’aquesta casa.

—La mama ha dit... —va començar a dir el James.

—La mama ha dit que féssim el que tu ens diguessis —va dir l’Albus, i va sortir de l’habitació per anar a vestir-se ell també—. I és el que farem, però tots junts! L’Exèrcit del Dumbledore va a rescatar els aurors, i l’Exèrcit de la McGonagall els rescatarà a tots!

—Però Albus...!

—Deixa de perdre el temps discutint! —li va etzibar l’Albus ja des del pis de baix—. Anem contrarellotge! Lily fes el favor de reaccionar, que marxem!

La Lily va arrencar a córrer també escales avall. L’Sloan estava massa al·lucinada i es va quedar allà al passadís sense saber què fer. Què era això d’anar a rescatar els aurors? S’havien trastocat o què? I ara es parlaven tots a crits des de pisos diferents...

—Algú s’ha de quedar a casa per si tornen o si la mare ens envia algun patronus! —va cridar el James, mentre acabava d’agafar tot el que necessitava. Vareta, brúixola per si de cas, Felix Felicis, escombra...

—L’Sloan es queda! —va cridar l’Albus des de baix.

—Eh? —va fer la noia, des del passadís del James.

—Només ens faltaria ficar-nos en algun conflicte internacional si et fessis mal —li va dir el James mentre sortia per la porta—. Agafeu les escombres!

—Anem volant? —va cridar la Lily—. No podem aparetre?

—Com t’he de dir que encara no sé aparetre? —va bramar el James, fregant-se els ulls—. En metro trigarem massa, ens poso uns mimetitzadors, i anirem volant; serà el més ràpid!

—Agafo la capa d’invisibilitat?

—Agafa tot el que ens pugui servir!

Cinc minuts després ja eren tots al vestíbul.

—Tens mirallet intercomunicador, Sloan? —li va demamar el James i la noia va assentir—. Doncs et quedes aquí i si hi ha notícies ens avises a l’acte. I mmm... si veus que es fa de dia i encara no tens notícies de ningú...

—Contacta amb la Rose i l’Hugo —va dir-li l’Albus—. Ells ja es posaran en contacte amb algú.

El James va assentir i es va apressar en fer encanteris mimetitzadors als seus germans i a ell mateix, i va encantar les altres dues escombres perquè seguissin la seva. Després es va treure el que quedava de Felix Felicis de la butzaca i el col·locar a la mà invisible del seu germà.

—Si voleu venir, hi anem amb normes —va dir—. Per començar, bebeu-vos això, queden tres hores per cadascú.

 

*   *   *

 

Quan van aterrar prop del centre de Londres el James tenia els punys ben entumits del fred que feia; estava començant a nevar de nou. Va treure’ls l’encanteri mimetitzador al seus germans i a ell mateix i es van dirigir tots tres cap a la cabina telefònica de color vermell que hi havia al final del carrer.

—Heu entrat mai al Ministeri? —va preguntar-los el James.

—Una vegada, fa anys, vaig venir-hi amb la mama —va respondre l’Albus.

—Jo a dins no hi he entrat mai... —va dir la Lily.

—Bé —va fer el James caminant resoludament—, doncs mola, però no et distreguis mirant a teu voltant, que hem d’anar per feina.

La Lily va assentir mentre el James els feia entrar a una cabina, on s’hi van encabir amb dificultat. Va despenjar l’auricular i va marcar la seqüència 62442. Automàticament, la cabina es va anar enfonzand en el terra com si es tractés d’un ascensor. A la vegada, es va sentir una veu que els demana el motiu de la visita.

—Anem a salvar la pell als aurors, que han ficat la pota fins al fons —va dir el James, de mala lluna—. No es tornaran a refiar dels contactes del Mundungus mai més...

Mentre descendien sota terra, es va sentir un dringueig que provenia del compartiment per on queia el canvi de les trucades. L’Albus hi va mirar i va veure que en comptes de monedes, el que havien caigut eren tres xapes de color violeta amb unes lletres blanques que deien “Missió de Rescat”. Si no hagués estat una situació tan delicada, li hauria semblat irrisori. Però en aquell moment tots tres es van col·locar les xapes a la solapa de l’abric i van sortir de la cabina telefònica, que ja arribat al Ministeri.

Van travessar el vestíbul desert corrent, l’Albus i la Lily donant llambregades a la immensa escultura daurada del bruixot, la bruixa, el centaure, i l’elf domèstic, i el James passant de tot, en part perquè la veia tot sovint i part perquè la trobava ridículament presumptuosa. No van trigar gens a arribar a l’ascensor i de nou, s’hi van ficar tots a dins. El James va prémer el número dos i van començar a descendir encara més.

—Segona planta —va anunciar una veu femenina, quan van arribar—, Seguretat màgica: Departament Contra l’Ús indegut de la Màgia, Oficines administratives del Wizengamot i Departament d’Aurors.

—Som-hi —va dir el James i tots tres van arrencar a córrer passadís enllà, traient-se els abrics i els barrets de llana, perquè s’estaven rostint, allà dins.

El James no sabia exactament què esperava trobar-hi, a l’oficina del Departament d’Aurors. Potser algun plànol amb el lloc on havien anat els aurors. Potser alguna pista. O algun informe o permís que els dongués alguna idea.

El que definitivament no esperava era trobar-hi un membre de la unitat d’aurors assegut en un escriptori i mossegant-se les ungles nerviosament.

—Ui! —es va sobresaltar la Lizzbell von Überwald en veure’ls—. Què hi feu, vosaltrrres, aquí?

—Lizzbell? —va exclamar el James, completament desol·locat—. No has anat amb els atres?

—No puc —va respondre la dona pèl-roja amb el seu estrany accent, encongint-se d’espatlles—. No m’han deixat, vaja. Com que planegen atacarrr de dia, em quedarrria frrregida com el Vlads. Ja he dit que no em feia rrres si podia serrrvirrr d’ajuda, perrrò el capità Weasley ha dit que serrria un desastrrre trrrobar les meves cendrrres entrrremig de les del Vlads. M’han deixat de guàrrrdia. I la Kathleen tampoc no m’ha deixat acompanyarrr-la desprrrés.

—La sergent Belacqua ha marxat ha marxat amb la nostra mare i l’Hermione, oi? —va demanar la l’Albus.

—Sí —va assentir la Lizzbell—, esperrro que només fos una falsa alarrrma i estiguin tots bé...

—No és una falsa alarma, Lizzbell —va dir el James i es va treure l’anònim de la butxaca de l’abric per mostrar-li a la vampiressa—. Ho acabem de trobar, per això hem vingut.

Ella el va agafar, va posar els ulls com plats i va començar a deixar anar una filagarça de paraules en romanès que van sonar molt a insults.

—Lizzbell! —va exclamar el James—. Saps de què va això del sostre?

—Sí! —va eclamar ella—. Era el pla!

—Explica’ns-ho! —va demanar l’Albus, i la Lizzbell es va alçar i va caminar fins a un escriptori que hi havia a la vora, del que va tornar amb un plànol del centre de Londres.

—Mirrreu —va començar a explicar, assenyalant un edifici proper al Globe, on el James s’havia reunit feia uns mesos amb el seu pare, quan havia passat l’adebacle de la Llei de Secretisme—. Aquest és l’edifici on ens han dit que s’amaguen els Vlads. Es veu que és antic i està tot tancat i barrrat perrr evitar que hi entrrri qualsevol escletxa de sol. El prrrblema és a parrrt d’estarrr tancat i barrrat, té encanterrris prrrotectorrrs a tot el voltant, que fan que no se’l pugui atacarrr amb màgia des de forrra, ni tampoc que es pugui aparrretrrre a dintrrre.

—I aleshores com hi pensen arribar? —va preguntar l’Albus, fruncint el ceny.

—Perrr les claveguerrres —va respondre la Lizzbell i va col·locar un altre plànol a sobre, que era molt més difícil d’entendre: els carrers subterranis de Londres—. S’ha de donarrr molta volta, perrrò a trrravés de les claveguerrres es pot accedirrr al soterrrrani de l’edifici. El pla era esperrrarrr a trrrenc d’alba, que els Vlads s’adorrrmissin, i aleshorrres ferrr volarrr pels airrres el sostrrre de l’edifici...

—Així els Vlads quedarien fregits, i els aurors tan panxos —va assentir el James—. Era un bon pla.

—Per què hi anaven tants aurors? —va preguntar la Lily—. Fer volar el sostre ho pot fer una persona sola, t’hi dic jo, que sé del que parlo...

—Perrr si els vlads els descobrrrien abans que es fes de dia —va respondre la Lizzbell—. Com que s’havien de colarrr en silenci pel soterrrrani i esperrrarrr fins que sorrrtís el sol...

—Ja ho entenc... —va fer el James—, però com ho hauran fet el Vlads per aconseguir que l’edifici sencer exploti quan surti el sol?

—Deu ser algun encanteri —va rumiar l’Albus—. Tot i que no en conec cap que faci explotar res amb simple llum. Alguna mena de substància? I si...? Huh! Em pregunto si...

—Albus les càbales per després! —va exclamar el James, que s’estava posant negre, ja que allò era més complicat del que es pensava—. Què podem fer per avisar-los? Ens dóna temps d’atrapar-los, a través de les clavegueres?

—Impossible —va dir la Lizzbell, negant amb el cap—. S’hi ha d’entrrrrar en un punt que queda ben bé a un quilòmetrrre i allà dins tot és força laberrríntic, i el terrrreny s’ha de recórrrrerrr amb compte. No hi arrrribarrríeu a temps, mirrreu quina horrra és!

Quedava menys de mitja hora perquè sortís el sol. Tots quatre es van mirar, intentant buscar la manera més ràpida de solucionar tot allò.

—Haurem d’anar fins a l’edifici aquest i intentar entrar-hi des de fora d’alguna manera —va resoldre el James, i els altres dos van assentir.

—No crrrec que... —va començar a dir la Lisbell.

—Tranquil·la —va dir el James—. Tinc la sensació que tindrem sort, ja ho veuràs!

—Vinc amb vosaltrrres —va dir, agafant les seves coses.

—Però si està a punt de sortir el sol! —va fer la Lily.

—Doncs rrrecolliu-me! —va exclamar la Lizzbell, sortint de l’oficina amb aire decidit i els altres tres e svan apressar a seguir-li el pas—. No em penso quedarrr aquí esperrrant que tots els meus amics la palmin!

 

*   *   *

 

Van sobrevolar el Thames en les seves escombres, seguint la Lizzbell que anava transformada en rat-penat per anar també més de pressa. Però quan van arribar a l’alçada del teatre de Shakespeare, tots van començar a caure sense remei. La Lizzbell es va veure  transformada a la força en humana, i les escombres dels Potter van deixar de funcionar.

—Aresto momentum! —va cridar el James quan eren a tres metres del terra. Allò va frenar la seva caiguda, i van quedar sostinguts en l’aire per uns segons, fins que es van deixar caure.

—Es pot saber què ha passat? —es va queixar la Lily, alçant-se de terra i espolsant-se la roba.

Ja no eren invisibles. Quan les escombres havien deixat de funcionar i havien començat a caure, els encanteris mimetitzadors del James s’havien desfet, també.

—És el que us he dit abans —va explicar la Lizzbell—. Els encanterrris prrrotectorrrs. No es pot fer màgia des de més d’un quilòmetrrre de distància de l’edifici. La meva trrransforrrmació en rrrat-penat es considera màgia. Els encanterrris mimetitzadorrrs i els que fan volarrr les escombrrres també.

—Falten menys de deu minuts perquè surti el sol —va informar el James, va arreplegar l’escombra i va arrencar a córrer. Els altres no van trigar en seguir-lo.

Hi havia alguns muggles passejant pel carrer, de camí cap a la feina, o fent les compres matitunes als forns de pà, que miraven encuriosits aquella dona gòtica i blanca com la cera i els tres joves corrent amb escombres a la mà. Les cases i altres edificis eren plens de garlandes nadalenques, i les llums que decoraven els carrers començaven a apagar-se ara que era a punt de fer-se de dia.

—James —va musitar l’Albus sense deixar de córrer—. Si no es pot fer màgia... què fotem amb tots els muggles? Vull dir... la Lizzbell en qualsevol moment es converteix en cendres... i no sé què passarà amb l’edifici, peò... diguem que hi ha una baixa probabilitat d’esdeveniments corrents en els següents minuts.

—Me la sua el que puguin veure els muggles! —va exclamar el James, esprintant ara que ja podia veure l’edifici—. Ja se n’ocuparà el Ministeri, tu! Ara em preocupa salvar el pare i la mare! Quatre minuts!

—I ara, què?

Acabaven d’arribar davant de l’edifici. La veritat era que feia fila d’anar-se a derruir sol sense cap mena d’ajuda, però sí que estava ben tancat i barrat. Algunes finestres tenien unes cortines tupides que evitaven passar la llum del sol, i les que no, estaven pintades de negre directament. Els Potter i la Lizzbell s’ho van quedar mirant. Hi hauria alguna manera d’entrar sense haver de trencar res? Perquè si entrava alguna escletxa de sol a dins de l’edifici potser volarien tots pels aires...

—Allà hi ha un forat a la finestra! —va exclamar l’Albus—. Té una cortina tupida per la part de dins que tapa el sol! Però no sé com ens ho farem per enfilar-nos-hi... és un tercer pis!

—Jo me n’encarrego —va dir el James sense dubtar i va fer un dels seus salts mortals cap amunt.

Sí, l’agilitat felina funcionava tot i els encanteris protectos dels Vlads. Es va enfilar de seguida a una finestra del primer pis, va passar per un tauló de fusta clavat que hi havia a la paret i va poder anar pujant fins a la finestra en qüestió. Quan va ser-hi davant es va eixugar la suor del front. No quedava gaire temps. Però va veure que no hi cabia de cap manera per aquella finestra. El cap li cabia, sí, un braç també... però les seves espatlles no, ni en broma. Va provar de trencar el vidre d’un cop de puny, però l’únic que va aconseguir va ser fer-se un tall al dors de la mà. Potser els Vlads havien posat algun encanteri per aguantar el que quedava de l’edifici intacte, perquè la veritat era que estava tot en molt mal estat. Hauria de ser molt més esquifit per entrar.

—No hi cabo! —va informar als de baix, i va mirar el rellotge.

Un minut. La mare que els havia parit, un minut! Tan a prop, tan a prop, recoi, i no podia passar! Sentia que les mans li tremolaven, però no pas pel dolor del tall.

—James! —va cridar la Lily des de baix—. Hi cabria, jo?

El James es va girar per tornar-se a mirar el forat i va saltar del tercer pis sense perdre temps, aterrant amb elegància. Alguns muggles es van girar, sorpresos, però no en va fer pas cas.

—Puja a coll-i-bè, Lily!

Notant que ni ella, ni l’Albus, ni la Lizzbell no volien perdre el temps preguntant-li per la seva agilitat, el James va arreplegar la seva germana i es va tornar a enfilar paret amunt, mirant de no pensar que anava a ficar la seva petita germaneta a dins d’aquell edifici. Si no aconseguia aturar els aurors a temps, ella volaria pels aires amb l’edifici complet. Els seus pares no li ho haguessin perdonat mai. No sabia si s’ho podria perdonar ell.

—Quinze segons! —va cridar l’Albus—. Catorze, tretze, dotze...!

Però el compte enrere li va fer prendre una decisió. I va decidir confiar en la Lily.

—Tens la vareta? —li va preguntar el James, quan van arribar a l’ampit de la finstra foradada, i la Lily va assentir amb el cap—. Res de llum solar, d’acord? Fes l’encanteri de Lumos i busca el papa... i córre!

—Deu, nou, vuit...!

El James va ajudar la Lily a ficar-se per la finestra trencada i a descórrer la cortina, es van aguantar la mirada una fracció de segon, i llavors la Lily va tornar a córrer la cortina abans que els rajos de sol arribessin a la finestra.

I es va trobar a dins, a les fosques.

—Lumos.

La tènue llum de la vareta va il·luminar l’edifici. No era un edifici qualsevol, semblava un teatre, o una església abandonada, potser. Ella es trobava en una mena de llotja o tribuna al pis de dalt, però es va atansar a la barana i va veure perfectament el que passava al pis de baix de tot.

Uns quants aurors apuntaven amb les varetes el que semblaven Vlads adormits a dins d’uns taüts oberts, i al centre de tot de l’edifici, una figura sostenia en una mà la vareta enlairada apuntant el sostre i, en l’altre un rellotge. Era el seu pare, i va veure com es preparava per pronunciar l’encanteri. Així que la Lily va agafar la seva vareta i va cridar l’única paraula que li va venir al cap:

—Expulsiarmus!

Les classes de l’EM havien servit per alguna cosa, al cap i a la fi. La vareta del Harry Potter va volar els aires, fins a l’altura de la llotja on era la Lily, que la va agafar al vol.

—Papa! —va exclamar la Lily, i va arrencar a córrer pels esglaons de fusta que hi havia pel costat de la llotja—. És una trampa! No podeu fer volar el sostre; l’edifici sencer explotarà!

—Lily!? —va exclamar el Harry, fruncint el front—. Què hi fas aquí!?

—Escolta’m! —va cridar la nena, i se li va plantar davant, obviant la dotzena de persones que se la miraven amb la boca oberta—. El James i l’Albus són a fora amb la Lizzbell... bé, ara la Lizzbell ja deu se un piló de cendra, però...!

—Què!? —va cridar el Harry.

—Hem rebut un anònim d’aquells! Bé, tu l’has rebut, perquè anava al teu nom, però l’ha trobat el James, i llavors ha dit que...

—Lily, què hi fas aquí? —va xisclar la veu de la Ginny, que va aparèixer d’entre les ombres, acompanyada de l’Hermione, el Kreacher, el tiet George, el Neville, la Luna, el professor McMillan i alguns més amb les varetes il·luminades—. Us he dit que us quedéssiu a casa!

—Ja seríeu tots morts, si ens haguéssim quedat a casa! —va bramar la Lily, que estava perdent els estreps per moments, perquè ningú no l’estava escoltant—. No sabeu com hem hagut de córrer per arribar fins aquí...!

—Es despertaran els vlads! —va exclamar el Ron.

—No hi ha Vlads! —va cridar la Lily—. No sé què és el que hi ha a dins dels taüts, però no són Vlads, us ho puc jurar!

—Doncs té raó —va dir la veu del Rhys, el gòblin, que havia ficat la mà dins d’un taüt sense manies, i tothom es va girar en sentir-ho—. És una figura de cera. A les fosques i amb la llum de les varetes semblava real... I es pot saber què hi ha aquí sota...? Per Ragnuk I! Comandant! Aquests taüts són plens d’explosius!

—Us ho estic dient! —va exclamar la Lily, mentre el Harry i alguns altres anaven cap allà—. Si entra sol a dins de l’edifici, tot això explotarà!

—Com? —va fer el Harry, mirant dins el taüt amb la llum de la seva vareta—. Rhys, és una bomba muggle? Com funciona això?

—Teòricament amb un detonador... però no és aquí...

—Algú s’ha fixat en aquestes coses que pengen dels sostre? —va dir una veu femenina que mirava enlaire amb la vareta alçada, i la Lily va reconèixer la sergent Belacqua—. Ho dic perquè sembla que n’hi ha força i sembla que estan posades just a sobre dels taüts...

El Rhys s’ho va mirar empetitins els ulls i va arrencar a córrer amb les seves cames curtetes per una de les escales de fusta que duien a una llotja. Allà es va enfilar a la barana i, amb molt de compte, va poder arribar fins a un dels objectes de penjaven del sostre, sota les mirades expectants dels aurors, a sota.

—Són detonadors —va informar—. Però què coi és això de què pengen? Fils de pescar...? Oh! —va exclamar quan el fil es va trencar i el detonador se li va quedar entre les mans—. Això és... senyor Potter, sembla que estan lligats del sostre amb... cabells!

—Com dius? —va fer al Harry, tan estranyat com la resta, i el Rhys va baixar amb el detonador agafat amb delicadesa i, efectivament, en penjava un petit floc del que semblaven cabells.

—Doncs és exactament el que diu la Lily! —va exclamar l’Hermione, posant-se al seu costat—. Són cabells de Vlads! Han col·locat un detonador sobre cada caixa d’explosius! Si entra llum de sol a l’edifici, els cabells es desfaran, oi? Llavors els detonadors caurien sobre els taüts amb els explosius i tot l’edifici explotaria! Han utilitzat la llum, que és la seva feblesa, com la seva arma per fer que sigui el nostre enemic!

Els aurors i els membres de l’Exèrcit del Dumbledore van començar a intercanviar mirades i murmuris.

—Hem de sortir d’aquí! —va exclamar el Harry de cop i volta—. Haurà de ser per les clavegueres perquè no podem obrir portes ni finestres, ni desaparetre...

Però en aquell moment algú va aparèixer per un racó. Era un algú molt alt i prim, amb la pell blanca com el guix i uns ullals esmolats que va posar els ulls com plats quan els va veure a tots allà.

—Vlad! —va cridar algun dels aurors, i tots van veure com el Vlad desapareixia de nou en la foscor.

—Ens estaven vigilant! —va cridar el Harry—. Saben que hem descobert la seva trampa!

—Harry! —va exclamar el Ron—. Crec que estaven amagats per les clavegueres, també, i que l’han enviat a veure què passava!

—I ara per on sortim? —va exclamar la Ginny—. Ens tenen bloquejada l’única sortida! I com ens ataquin... No podem defensarnos amb encanteris de llum solar!

—Doncs no ho dubtis! —va exclamar el Ron, preparant la vareta i mirant cap on havia desaparegut el Vlad.

—Senyor Potter —va dir la veu lenta i greu del sergent Columbus, que era el que era més a la vora de la sortida, amb la vareta apuntant el passadís—. Veig moltes figures que s’acosten...

—Bloquegeu la porta! —va exclamar el Harry—. Feu servir les tapes dels taüts! Fustes de les parets, quadres, el que trobeu! Bloquegeu-los el pas!

—Però ens quedarem tancats a dins, senyor! —va cridar la sergent Belacqua, mentre alguns ja es posaven mans a l’obra—. I els Vlads són molt forts, no crec que triguin a arribar fins a nosaltres!

—Haurem de buscar la manera de sortir... —va rumiar el Harry, veient el caos que s’havia format al seu voltant—. Potser podríem obrir un forat al terra...

—Abans que arribin a nosaltres, senyor? —va fer la sergent amb veu de dubtar-ho molt.

La Lily va veure que el seu pare se la mirava directament a ella i llavors va mirar la figura que tenia al costat.

—Kreacher, tu pots aparetre?

—Sí, amo Harry —va assentir el vell elf—, i puc portar algú, però pas tanta gent...

—Emporta’t la Lily! Ara!

I sense perdre un moment, el Kreacher va agafar-li el braç a la Lily. L’últim pensament que va tenir ella abans de sentir el CRAC va ser el d’intentar salvar algú més, així que va engrapar el primer braç que va trobar i es va deixar engolir pel remolí que se’ls va endur d’allà.

 

*   *   *

 

Les coses a fora de l’edifici no havien anat gairebé, tampoc. La gent muggle, que havia quedat impressionada per l’agilitat del James a l’hora d’enfilar-se per les parets, s’havia convertit en una munió quan la Lizzbell s’havia fregit uns segons més tard amb la llum del sol i s’havia transformat en cendres.

Algú havia intentat anar a tocar les cendres, fascinat amb allò que es pensava que era un espectacle de carrer, però l’Albus l’hi havia fomut un cop d’escombra al cap. Ara el James els mantenia a ratlla amb la vareta (que els muggles trobaven molt divertida, especialment quan en feia sortir espurnes cada vegada que intentava que no s’acostessin) mentre l’Albus intentava escombrar la Lizzbell i posar-la tota a dins del seu barret de llana. Era una feina complicada tenint en compte que la cendra s’havia barrejat amb la neu.

Al James ja no li tremolaven les mans perquè s’havien adonat que l’edifici no havia esclat des que s’havia fet de dia, cosa que era bon senyal, però ara començava a estar seriosament preocupat per la situació que tenia davant. No podia ser que hagués violat la llei de secretisme per segona vegada en el que anava d’any.

Evidentment, només li faltava que en aquell moment apareguessin amb un CRAC el Kreacher, la Lily i la tieta Hermione, agafant-se pels braços els uns als altres. La multitud es va posar a aplaudir.

—Què ha passat? On sóc? —va fer l’Hermione.

—T’he arrossegat amb nosaltres a fora —va explicar la Lily—. Ho sento, m’ha semblat que m’havia d’endur a algú si podia.

—Però el Ron...

—Noies! —va exclamar el James amb un somriure postís—. Saludeu! Feu una reverència, saludeu el nostre públic!

L’Hermione i la Lily, perplexes davant d’aquella gentada, van fer una reverència i el públic es va posar a aplaudir amb ganes de nou.

—I això és tot senyores i senyors! —va exclamar l’Albus, que ja havia acabat amb les cendres de la Lizzbell, i es va posar a aplaudir el James—. Un aplaudiment pel gran Filibuster i els seus ajudants! S’accepten donacions! I si els ha agaradat el nostre espectacle, no se’l perdin properament al Globe! Estiguin atents a les cartelleres! Bon Nadal a tothom!

I, veient que pel que semblava l’espectacle havia acabat, els muggles van començar a escampar la boira, mentre ells s’agrupaven.

—Veig que te n’has sortit, Lils! —la va felicitar el James, però va veure que ni ella ni la seva tia no tenien gaire bona cara—. Què ha passat?

—Que els Vlads eren a les clavegueres —va explicar la tieta Hermione—. I tan bon punt han vist que l’edifici no ha esclatat han entès que havíem descobert la trampa i ara estan atacant.

—I són tots a dins tancats! —va exclamar l’Albus.

—Ja em diràs, no tenen manera de sortir!

—Però els elfs domèstics poden… —va murmurar el James, mirant-se el Kreacher.

—Sí, amo James —va dir el vell elf, amb la seva veu aguda—. Però no puc portar gaire gent!

—Porta la mama i el papa, siuplau! —li va suplicar la Lily, espantada.

—Lily, el papa no pot deixar els aurors sols —va intentar fer-li entendre el James—. Creus que pots tornar a dins i portar la mare i alguns dels aurors més joves? I els de l’ED…

—Faré el que pugui… —va dir el Kreacher i va tornar a desaparèixer amb un CRAC.

—Necessitem més elfs! —va exclamar l’Albus—. Qui té elfs? L’Sloan no va dir que tenia una elf?

—Hogwarts! —va exclamar l’Hermione i va treure la vareta—. Expecto patronum! Professora McGonagall! Agafi tots els elfs domèstic que pugui i vingui de seguina a Londres, a Great Guildfort com abans millor! Tot el departament d’aurors està atrapat!

La llúdriga platejada de l’Hermione va desaparèixer, i l’únic que van poder fer va ser esperar, mentre la Lily parlava amb l’Sloan pel mirallet intercomunicador, explicant-li com estaven les coses.

La McGonagall no va trigar ni cinc minuts a arribar amb una vintena d’elfs domèstics, i sense fer gaires preguntes els va enviar cap a dins l’edifici. Per tot el voltant van començar a sentir-se CRACS, d’elfs desaparetent i aparetent amb gent. Detant en tant, algún era fins i tot prou valent com per arreplegar un vlad i endur-se’l a fora, on la llum del dia el fregia a l’instant. Alguns dels aurors que van aparetre, però, ho van fer inconscientment. El Rhys, per exemple, va aparetre amb un Vlad mossegant-li el coll. El James va córrer cap a ell tan bon punt el Vlad es va transformar en cendra, va buscar-li el pols i semblava que era viu, però no era el cas d’alguns altres.

Quan van aparetre els ses pare la Lily i l’Albus van córrer a abraçar-los, però ell es va quedar amb el Rhys, perquè era un dels primers aurors que havia congut, i li queia francament bé. Va respirar alleugerit, però, quan va veure aparetre la sergent Belacqua, que va córrer cap on era i li va començar a fer un sortilegis curatius al coll del gòblin.

—Un de vegades aprèn més amb la pràctica que amb la teoria, eh James? —li va dir la Belacqua amb un somriure trist—. Gràcies per venir a rescatar-nos.

—Gràcies a la Lizzbell, que era al Departament… tenim les seves cendres a la gorra del meu germà.

Dit això va deixar el Rhys amb la Belacqua i se’n va anar a abraçar els seus pares. La seva mare era intacta, i al Harry només li sagnava la cella.

—El Columbus m’ha prtegit i l’han abatit entre quatre… —va dir ell només i es va dirigir al lloc on jeia l’enorme sergent, inconscient i sagnant per totes bandes, amb unes quantes marques d’ullals al voltant del coll. El James va esperar de debò que encara fos viu. Al cap i a la fi era mig-gegant, no? Segur que podía suportar millor l’atac d’un membre d’un altre clan…

Aleshores es va deixar caure al terra, abatut en mig de la neu, i va tancar els ulls, deixant que els altres s’ocupessin de les coses, ara que hi havia gent més qualificada que ell al seu voltant. Tot el cansament es va apoderar d’ell, i tot es va tornar blanc.

 


Llegit 1310 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris08/09/2014 a les 19:46:50
#25096Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Hola!

Uuuuui, pensava que me'l tallaria, però al final m'hi ha capigut tot en un! És tan llarg que no l'he pogut penjar fins ara, encara l'estava escrivint! Perdoneu si hi ha alguna falta de picatge, no l'he pogut repassar gaire perquè no hagués penjat fins demà, al final!

Ha estat emocionant, eh?

Què, comencem pel títol? Vinga: És de la Divina Comèdia de Dante, escrita a principis del segle XIV, es desconeix la data exacta. Aquesta vegada sí que he trobat la frase original en italià! Traduïda vol dir més o menys: "La llum us és donada per bé i per maldat". Em refereixo, és clar, al pla dels Vlads. Fins ara els aurors i tothom feien servir la llum solar com a arma defensiva, com allò que els defensava contra els éssers malèfics. Aquesta vegada, però, els Vlads han trobat la manera d'aprofitar-se'n i la llum ha estat l'enemiga dels aurors, ja que haguessin mort tots.

Pel que fa al capítol espero que us hagi agradat! Ha estat molt complicat de rumiar perquè tingués sentit (tant el pla dels aurors, com el dels Vlads, com el de l'Hermione i la Ginny con el James, l'Albus i la Lily!). També ha estat una mica xungo d'escriure, espero haver plasmat bé el nerviosisme d'anar contrarrellotge i d'haver pres decisions... moralment dubtoses... per part del James. Ha estat bé ficar la Lily allà dins? És cert que no hauria tingut temps de fer res més però... Hauria hagut de posar en perill la vida d'una nena, per salvar la de tants adults? Jo crec que al final, ha estat decisió de la mateixa Lily, pe`ro bé, el James era l'adult i aquí i estaven al seu càrrec. Què en penseu?

I què en penseu de la resta? Per fi ha aparegut de nou la Lizzbell, que la tenia una mica bandonada, i Rhys... Comenteu moltíssim, eh? Petoneeeeets!

Agatha Black




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris08/09/2014 a les 20:35:07
#25097Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Vale, ho reconec, porto tota la tarda actualitzant la pàgina per veure si penjaves capítol xDD

Quin estrés de capítol! Si això et preocupava no tenia per què, que és un no parar, i tots els plans queden molt ben quadrats! M'imagino la cara de la Sloan, pobra, que la deixen sola a casa mentre se'n van cap allà...

I el tema moral ja és més durillo. És molt fàcil dir que ha fet bé després d'haver vist que ha funcionat (tot i que no ha pogut evitar la carnisseria, pobre Columbus i pobres tots els altres). Jo crec que, com has dit, era la decisió de la Lily, i a més, sent allà al costat també haurien volat pels aires, no? O sigui que no tenia res a perdre. I la Lily havia begut Felix Felicis, cosa que no s'ha d'oblidar. Peeeeeeeeeerò no deixa de ser una decisió xunga. A veure què en pensen el Harry i la Ginny quan en puguin parlar amb tanta tranquil·litat com sigui possile. No crec que puguin enfadar-se gaire, perquè en el moment no tens temps ni de pensar, senzillament fas.

La Lizzbell és molt guaaaaaaai! I el Rhys espero que no sigui l'última vegada que el vegem, el pobre :/ I els elfs, com estan? N'han atacat cap?

Apa, fins el pròxim!




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris09/09/2014 a les 07:18:11
#25098Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Marta_ginny:

Uhhhh, quina expectació! Ja et veig allà actualitzant tota la tarda, hehehe!

M'alegro que sigui un estrés de capítol; és el que es pretenia! Sí, crec que els plan al final encaixen prou bé. I l'Sloan... sí ja em semblava prou moralment incorrecte que el James s'endugués els seus germans petits, però ja hauria estat massa que s'emportés  l'Sloan, també!

Pel que fa  a la decisió de la Lily... crec que quan pren una decisió ella ja no hi ha qui la pari. No crec que el James hagués pogut impedir que s'hi fiqués. I bé, sí, els del voltant també haurien explotat, però la cosa és que ja d'entrada no se l'hauria hagut d'endur, sinó que es hauria hagut de deixar a una distància prudencial. El James tenia el Felix Felicis molt present tota l'estona i anava fent el que li dictava, i és veritat quen vas contrarrellotge no estàs per posar-te a considerar els pros i els contres. Crec que la Ginny hi entendrà millor que el Harry, per això. 

Xiiii, Lizzbell! El Rhys estarà bé, de moment conservaré tots els aurors coneguts. Els elfs... bé, alguna desgràcia que altra passarà. Serà molt dur que la palmi un "servent" que només complia ordres per salvar la vida d'altres que s'havien ficat allà solets...

Moltes gràcies per comentar! Un petonet!

 

 




Cassandra Ross Anònim09/09/2014 a les 19:37:58
#25104Encara no he escrit cap fanfiction

Hola!

Déu meu, quin capítol! Semblava com una d'aquelles noveles policiaques que un dia em vaig prometre que no llegiria mai més però eh, m'ha encantat! El fet que els tres germans vagin amb el Felix Felicis apora sort, és clar, però igualment..., James! La teva germana té tretze o catorze anys, no te la pots endur!!! Els Potter —els pares— els diran alguna cosa al respecte o estaran massa agraïts per haver-los salvat la pell? Justament la Lily.

Tota la història i com tot tenia sentit m'ha agradat molt, i sobretot el tema dels cabells m'ha semblat molt original. També m'ha fet molta gràcia que són justament els elfs qui els tornen a treure d'un apuro. Pobres criatures, les tenen molt marginades i sempre són les que es poden saltar les regles i salvar els altres. M'ha agradat també retrobar la Lizzbell, encara que al principi la confonia amb la Belacqua, no sé perquè. —Són les úniques dones, oi? Doncs això.

He vist alguns errors, i te'ls comentaré en la mesura que pugui. —Em vaig llegir la història ahir, a veure si me'n recordo. El Thames què és? Suposo que et refereixes al riu Tàmesis, que travessa Londres, no? :D En algun moment, pels volts de la conversa amb la Lizzbell al Ministeri em sembla recordar que deies alguna cosa com "realizandr", deu ser algun castellanisme o així, no? Em sembla que hi havia altres coses però ara no les recordo.

L'escena en la que el James li diu a la Sloan que es quedi a casa per no ficar-se en un conflicte internacional m'ha fet gràcia. El comentari que la Lizzbell fa sobre que quan surti el sol la recullin també va fer que em partís de riure. Per algunes altres coses també molt divertides fa que aquesta fanfiction mereixi ser llegida pels petits detallets :D

Petons, fins aviat!

Cassie.

PSD—. Actualitzes cada dilluns, oi? Així ja no són tant dolents :D




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris10/09/2014 a les 08:30:50
#25105Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Cassandra Ross: Com és això que no llegeixes novel·les policiaques? Les de la Rowling tampoc? The Cookoo's Calling mola molt! Me n'alegro que t'hagi agradat el capítol, per això!

Sí, el que ha fet el James ha estat bastant qüestionable. Evidentment el Harry tindrà una xerradeta amb ell, però vaja, és que deia la marta, anaven a contrarrellotge i quan no tens temps de posar-te a pensar... només fas el que et diuen els teus instints. I el que diu el felix Felicis.

M'agrada que diguis això de "justament la Lily". En realitat, aquests tres últims capítols, només han servit perquè la Lily fes una cosa que havia de fer i m'havia d'empescar la manera. Sembla que de moment ningú no se n'ha adonat, per això... tots hi caureu al proper capítol.

Estic amb tu amb això que els elfs molen molt. No sóc especialment fan del Kreacher, perquè crec que no té cap mena de personalitat, però molts elfs molen moltíssim, com el Dobby. Poden salvar la pell a la gent en moltes ocasions i són més poderosos del que se'ls dóna crèdit. La Lizzbell i la Belacqua són les úniques dones... bé, les úniques que anomeni sovint. La Kathleen Belacqua és sergent, és alquimista i porta el Departament forense i el de Narcòtics. A la Lizzbell von Überwald la va contractar el Harry quan van descobrir els Vlads, perquè els pogués ajudar a entendre i a batallar certes coses, perquè s'assemblen molt als vampirs.

Ui, sí que pot ser que hi hagi molts errors, perquè no he pogut repassar el capítol, que el vaig acabar d'escriure molt tard! Si els has localitzat i m'ho pots dir t'ho agrairé molt, per això! El Thames és el riu de Londres, evidentment. Sé que en català es diu Tàmesi (Támesis és en castellà), però com que és un nom propi i Thames m'agrada més com sona el deixo així, a l'anglesa! ^^ No he trobat això al queal et refereixes que es diu al Ministeri amb la Lizzbell, per això. Si te'n recordes, digues-m'ho!

Sí, a l'Sloan és millor deixar-la a casa, evidentment, amb el pare ambaixador i tota la pesca. I la Lizzbell, evidentment, pobreta, no té més remei que la recullin quan es queda fregida. Sort que duien escombres, mira! Sempre procuro posar moments una mica humorístics, fins i tot quan les escenes són una mica delicades, en general m'encanta que les històries facin gràcia. Normalment tinc personatges com la Lily, l'Aberforth o fins i tot el Frank i el Lorcan, que són molt irònics.

Fins aviat! 

PS: Sip, publico sempre els dilluns, últimament, si no passa res! ^^ 



 




AvatarLaia Weasley 140 comentaris10/09/2014 a les 23:35:39
#25109Encara no he escrit cap fanfiction

Ooooh!! Que emociooonaaaaant!!

M'ha encantaat! La veritat es que els tres germans en accioo son fantastics.. jeje m'agrada la versio de la Lily en accio ttot i que mencanta l'esbojarrada i amb unes sortides que ningu sespera

En James m'agradat com es feia carrec de la situacio,com s'exesperava pero confiant amb la Lily ( que ja es veu el nivell de desesperacio), pero que el final ha acabat tot be i ells han quedat com herois.... tambe m'ha agradat lu dels elfs, com tambe salvaven a tots els aurors, ells tambe son herois...

La Lizzbell, fonentse davant dels muggles i despres tots ho arreglaven com si fos un espectacle ha estat una escena bastant divertida

be, en aquest capitol la Sloan ha quedat en segon pla pero m'ha agradat com automaticament deia l'hora que sortia el sol,

Beneitt Felix Felicis.... Bueno aviam si ningu es mori o quedi massa malferit per culpa dels malparits dels Vlads..... 

Graaan Capitool!!

Petoons :)




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris11/09/2014 a les 08:19:20
#25110Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Laia Weasley: Que bé que et sembli tan emocionant, és el que es pretenia! Els tres germans en acció molen, sí, d'això anava aquesta quarta part!

El James ho passa una mica malament havent de prendre totes les decisions. Crec que alguna d'elles no ha estat del tot encertada, però com ja comentava, no ha tingut gaire temps per parar-se a pensar. Sí que han estatuna mica els hoerois del dia. Però no pas per sobre dels elfs, que ja veurem en el següent que han estat magnífics.

L'escena de fora de l'edifici... bé sí, no puc evitar posar sempre alguna cosa humorística, hehehe. I l'Sloan és molt graciosa, amb els seus comentaris específics XD

El Felix Felicis ha anat molt bé, sip! Morirà algú, morirà gent, però no serà dels personatges principals, que és que els aurors encara han de donar molta guerra i són dels meus personatges preferits! M'alegro que t'hagi agradart tant! Fins aviat!