La Crònica dels Tres Germans - 23: In the face of fear there are no heroes
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 15/09/2014 a les 15:44:36
Última modificació 15/09/2014 a les 15:44:36
Tots els capítols de La Crònica dels Tres Germans
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


23: In the face of fear there are no heroes

 

 

El James va esperar pacientment que la infermera que l’atenia li acabés d’embenar la mà. S’hi havia fet un tall quan havia intentat trencar la finesta de l’edifici on s’amagaven els Vlads, però només havia aconseguit fer-se mal. Li semblava una bajanada que l’estiguessin atenent per aquella nimietat quan hi havia gent amb ferides molt més greus. Però no tenia ganes ni de parlar, i molt menys de discutir, així que va deixar que la noia li acabés d’enganxar l’esparadrap i després es va beure el dit de poció blau cel que li va atansar sense queixar-se.

Els efectes del Felix Felicis havien passat feia una estona i l’havien deixat una mica deprimit. És clar que, va pensar, tampoc no era que s’hagués pogut sentir gaire feliç de totes maneres. Els hospitals ja no són alegres normalment, i molt menys quan veus coneguts que han pres mal. No s’havia fixat que hi havia tanta gent ferida. Quan s’havia acabat desmaiant a la neu d’esgotament i nervis, els elfs domèstics encara estaven traient gent de l’edifici. Havia despertat en una camilla de Sant Mungo un parell d’hores després, envoltat de crits i corredisses, amb la seva mare i la seva germana al costat. L’Albus s’havia posat a ajudar als sanadors, que l’havien reconegut de les pràtiques de l’estiu, i el Harry, com sempre que es posava nerviós, estava escridassant el personal.

Ara d’allò ja en feia una hora, i el Harry, amb un parell de punts a la cella i el turmell embenat s’havia acabat deixant caure en una cadira de la sala d’espera, amb la resta de la seva família, el Ron i l’Hermione i la professora McGonagall. Quan el James va tornar amb ells amb la mà embenada va arribar un sanador.

—L’hem perdut, professora McGonagall —va informar amb veu greu.

La McGonagall va assentir amb pesar i va sortir a parlar amb el sanador, mentre el James s’asseia, abatut. Amb aquell ja en feien tres. Tres elfs domèstics de Hogwarts que havien perdut la vida salvant els aurors. L’Hermione es va tapar la cara amb les mans, desolada, mentre el Ron li acariciava la cabellera maldestrament amb el braç que no tenia en el cabestrell. Aleshores el Harry es va aixecar d’una revolada, amb fúria, i va llançar la seva cadira contra la paret, i va caure al terra amb una pota de menys.

—En Rhys estava complint amb el seu deure, però és viu! —va cridar el Harry—. L’Ernie McMillan va venir per voluntat pròpia! També l’han mossegat, però sobreviurà! Però als elfs domèstic els van ordenar, ordenar que es fiquessin a aquell edifici per salvar-nos. I hi han deixat la vida!

Va llançar una altra cadira pels aires.

—Servents! Esclaus!

El Ron i la Ginny es van mirar i van omplir la sala d’encanteris silenciadors, perquè els sanadors ja els havien advertit que si el Harry no es mantenia calmat l’immobilitzarien.

L’Hermione va fer un sanglot. Estava destrossada. Se sentia immensament culpable per tot allò, perquè havia estat seva la idea de fer acudir la McGonagall amb els elfs domèstics i de ficar-los allà dins per salvar la pell dels aurors, i dels seus amics de l’ED. Era l’única cosa que podien fer, és clar, però allò no volia dir que estigués bé.

En aquell moment el James va notar una presència que entrava a la sala. Era l’elf domèstic més curiós que havia vist mai. Se’l veia jove i tenia els clàssics ulls enormes i orelles punxegudes dels elfs domèstics. Però el que el va destarotar van ser les seves maneres. No es movia com un servent. No semblava un servent. De fet, va pensar, no ho era. Duia un barret de cowboy al cap, amb dos forats perquè i sortissin les orelles, i en caminar les seves botes de pell feien ressonar les seves passes. La resta del cos la cobria una samarreta marró que li arribava ben bé fins als genolls. Era el primer elf domèstic lliure que veia el James.

—Senyor Harry Potter? —va demanar l’elf domèstic, amb una veu no tant aguda com la de la majoria—. El Buddy no ha pogut evitar sentir-lo, i li agradaria dir-li un parell de coses.

Ho va dir educadament, però amb una mirada ferma i desafiant que el James no havia vist mai en aquella raça. Tant el Harry com la resta es van quedar estupefactes davant d’aquella visió i se’l van quedar escoltant en silenci.

—El Buddy li vol demanar en primer lloc que no insulti els elfs domèstics pensant que feien el que han fet només en qualitat d’esclaus —li va deixar anar—. El Buddy treballa a Hogwarts, però amb un contracte, el Buddy és el elf lliure. El Buddy coneixia el Vílnius, un dels elfs domèstics que ha mort, i ell també era un elf lliure. Com el Buddy, va acudir perquè va voler. I pel que fa a la resta d’elfs domèstics... la professora McGonagall va demanar als elfs que anéssim amb ella, però no els insulti pensant que si no fóssin servents s’hi haguessin negat. De vegades als elfs els manen fer coses que no els agraden, però salvar la vida d’aquells que protegeixen la gent dels Vlads és no és una d’elles. Ajudar els altres és una cosa que fem per naturalesa, no perquè ens ho mani cap humà.

Tots es van mirar, una mica abromats per aquelles paraules. El Buddy, tot i el seu aspecte irrisori, amb els seu posat de dur i la seva roba de cowboy, els acabava de posar al seu lloc.

—Tens raó, Buddy —li va dir el Harry al final—. Lamento haver-te ofès. No és la primera vegada que un elf domèstic em salva la vida. Tenia un amic, un elf domèstic lliure, com tu.

—El Dobby, senyor —va assentir el Buddy—. Tothom a les cuines de Hogwarts coneix la història del Dobby. El senyor Harry Potter és un bon mag. No a tothom li sabria greu la mort d’uns quants elfs. El Buddy li voldria demanar una cosa, senyor Harry Potter.

—Digues —el va animar a seguir el Harry.

—El Buddy sap que el senyor Harry Potter contracta gòblins, i vampirs, i gegants, i homes llop al Departament d’Aurors. El Buddy pensa que potser li caldria un elf domèstic. Al Buddy li agradaria molt treballar per al senyor Harry Potter.

Allò va agafar desprevingut al Harry, que es va quedar mirant l’elf amb uns ulls gairebé tan grans com els d’ell, però després va posar cara de considerar-ho i finalment va dir:

—Doncs això d’aparetre i desaparetre de tot arreu... I podeu fer màgia sense vareta, oi?

—Algunes coses, senyor Harry Potter —va assentir l’elf, movent les orelles amb entusiasme—. El Buddy pot moure objectes sense tocar-los, senyor! I pot crear camps de protecció contra sortilegis al seu voltant!

—Hi hauria algun problema amb el contracte que tens a Hogwarts?

—No, senyor Harry Potter, el Buddy ja ho ha parlat amb la professora McGonagall i a ella li sembla bé!

—A mi em sembla una idea de nassos! —va exclamar el Ron, alçant la mà des de l’altra punta de sala.

—Doncs a mi també —va assentir el Harry—. Buddy, et presento el Capità Weasley. Presenta’t aquesta tarda al Departament d’Aurors al Ministeri i demana per ell, que et prendrà jurament i et farà el contracte. Revisarem el teu cas per veure si has de fer l’entrenament d’interí amb el Sergent Columbus o si et contractem com a Agent Especial. Com està el Columbus, per cert?

—Bé, avui ha descobert que no li afecten les mossegades dels Vlads —va explicar el Ron—. Ara, va amb un collarí de benes des del pit fins a la barbeta. Una mica més i se’ns dessagna per la jugular.

El Buddy, l’elf domèstic cowboy va fer una salutació marcial i es va girar aleshores cap a l’Hermione.

—Vostè és la senyora Hermione Weasley, oi?

L’Hermione va obrir els ulls, sorpresa, i va assentir amb el cap.

—No se senti culpable tampoc, doncs —va dir el Buddy—. Mai ningú no havia lluitat tant pels drets dels elfs domèstics, senyora Hermione Weasley. A Hogwarts sempre s’ha tractat bé els elfs, però va marcar vostè una diferència en moltes llars de bruixots.

Dit això, va marxar. L’Hermione es va eixugar els ulls amb un mocador, amb cara d’estar molt millor. El Harry, que semblava molt més revifat després d’haver parlat amb ell, va buscar el James amb la mirada.

—Ara tu —li va dir, amb ulls enfadats—, explica’m això de ficar la teva germana a dins de l’edifici per avisar-nos.

El James va fer un sospir. Ja ho estava esperant. No n’estava precisament satisfet, de tot allò. I no tenia excuses gaire bones.

—Jo... em sap greu —va fer el James, despentinant-se el cabell—. Però no puc dir que me n’arrepenteixi exactament... Mira, faltava un minut i mig perquè es fes de dia. No vaig tenir temps de pensar. Hi havia un forat i jo no hi cabia, i la Lily sí i... vaig haver de prendre una decisió. L’edifici hagués explotat de totes maneres, i nosaltres haguéssim estat allà...

—No els hauries hagut de deixar sortir de casa! —va cridar el Harry—. Ni tu tampoc no hauries hagut de venir! Va ser bona idea anar fins al Ministeri i trobar la Lizzbell, però a partir d’allà...!

—No hi havia temps de formar cap equip de rescat en mitja hora, papa —va intentar explicar-li l’Albus, que no veia just que el James se les carregués d’aquella manera—. No hi havia aurors, no hi havia ED, no hi havia ningú al Ministeri, encara. Quedava mitja hora. El James no volia que vinguéssim. I vam ser la Lily i jo qui vam voler acompanyar el James perquè no anés sol. I si li hagués passat alguna cosa pel camí? No va ser culpa del James.

—I vaig ser jo qui va decidir entrar a l’edifici  —va dir la Lily valentament—. Res del que m’hagués manat el James m’hagués parat.

—James, et vaig deixar l’Albus i la Lily al teu càrrec —va començar a dir la Ginny, que també estava enfadada.

—Hauríeu mort! —va cridar el James.

—El més important és la vostra seguretat, per sobre de la nostra! —va bramar el Harry.

—Doncs jo no vull ser orfe si puc evitar-ho, d’acord!? —va cridar encara més el James, amb llàgrimes als ulls—. Pensava que tu ho entendries!

I dit això va marxar de la sala, perquè no volia ser-hi, amb els seus germans, a qui havia posat en perill, amb el seus pares que el culpaven, i a sobre els seus tiets, que eren allà observant l’esceneta incòmodament. Va girar a la dreta en una de les cantonades i va seguir passadís enllà, sense preocupar-se d’on anava.

—Eh, James! —va sentir que el cridaven des d’una altra sala d’espera.

Eren els Longbottom. El Neville duia un parell d’esgarrinxades a la cara i el cap embenat, però era evident que li havien donat l’alta, perquè ell, la Hannah, el Frank i l’Alice ja marxaven.

—Com estan els teus pares? —va demanar el Neville—. Al Ron i l’Hermione ja els he vist abans, però...

—Estan bé, estan bé —va dir el James, esperant que no se li notessin els ulls llagrimosos—. Ja els han curat i tenen l’alta, però el meu pare es vol quedar una estona per assegurar-se de com està tothom.

—És clar.

—Tio, per què no ens vas avisar? —li va recriminar el Frank, que sortia darrere del Neville carregant una bossa de benes i medicaments—. Hauríem vingut amb tu...

—Mira, no vaig tenir temps de planejar res —va dir el James—. Tan bon punt me’n vaig assabentar vaig arrencar a córrer sense pensar. Ja me n’he emdut una bona esbroncades per això, no us molesteu. Només m’hagués faltat posar més gent en perill.

—Doncs jo crec que se us ha d’agrair que vinguéssiu, tu i els teus germans —va dir el Neville encongint-se d’espatlles—. Ja parlaré amb el teu pare quan tingui una estona.

Van anar tirant tots junts passadís enllà, sense dir gran cosa, fins que van arribar a un vestíbul ple d’ascensors que dividia el sector d’urgències improvitzat del qual venien i el següent. Hi havia un cartell que anunciava: Psiquiatria.

—Us sembla que anem a veure els avis? —va proposar el Neville—. És Nadal.

—És clar que sí —va assentir la Hannah de seguida, i el Frank va fer que sí amb el cap.

—Alice? —va demanar el Neville, alçant les celles amb un posat sever.

—Jo... jo em quedo amb el James —va dir l’Alice mirant el terra.

—Ni parlar-ne —s’hi va negar el Neville amb una mirada reprobadora—. No et fa vergonya? Fa anys que no els veus! Se t’han de passar aquestes ximpleries!

—Papa, no puc —va dir la noia, mirant la porta de Psiquiatria.

—Són els teus avis! —va exclamar el Neville, enfadat—. I són els meus pares! Et creus que són aquí per gust?

—Ja sé que no, però...!

—Ara mateix entres a visitar-los amb nosaltres o...

—Papa —el va interropre el Frank, posant-se enmig de l’Alice i el Neville—. Prou. Deixa-la en pau.

El Neville va fer un sospir, va negar amb el cap, i es va dirigir cap a Psiquiatria sense dir res més. La Hannah es va mirar reprovadorament la seva filla i va afegir:

—Ja en parlarem després, d’això —i va marxar darrere del seu marit.

El James, el Frank i l’Alice es van quedar sols al vestíbul.

—Gràcies —li va mussitar l’Alice al seu germà.

—Sé el que sents —va dir el Frank, assentint, i li va posar una mà a l’espatlla a l’Alice—. Espero que algun dia els puguis veure.

L’Alice va obrir la bossa que duia i en va treure un objecte. Era una pinça pel cabell, de l’estil que li agradaven a ella, amb una preciosa flor vermella de Nadal que brillava com si tingués fulgor propi.

—La veig veure ahir en una botiga i la vaig comprar per a l’àvia —va explicar—. L’hi donaràs, siusplau?

—És clar —va assentir el Frank, que va agafar la pinça amb compte i se la va endur amb ell cap a dins de la secció de psiquiatria.

El James i l’Alice es van quedar sols. Ell no sabia ben bé què dir. Es va sentir idiota per no haver-se adonat mai d’allò: els avis de l’Alice no eren mentalment estables. Coneixia la història, és clar, però no hi havia caigut mai. La por de l’Alice devia provocar molt de ressentiment a casa seva.

—Vols anar a la cafeteria? —va dir al final.

 

*   *   *

 

Deu minuts després, tots dos estaven asseguts al costat d’una finestra, mirant com nevava, amb un got de cafè bullent cadascú. A l’Alice li agradava l’olor que feia el cafè sol. Era dolça i amarga a la vegada i l’escalfor que li transmetia sempre la feia sentir més assossegada, més que no pas nerviosa.

—No ho faig expressament —va defensar-se abans que el James pogués obrir la boca—. No és que no els vulgui veure, és que...

—No t’estic retraient res —va dir el James, fent un glop del seu got de cartró—. Entrar en aquella ala de l’edifici deu posar els pèls de punta a qualsevol; a tu t’ha de resultar insoportable. No funciona si treuen els teus avis d’allà, per això?

L’Alice va negar amb el cap.

—De petita abans el pare els duia a casa de tant en tant. Fins el dia que vaig muntar l’espectacle —va dir, mirant la superfície ondulada del cafè.

Es va quedar mirant aquella superfície, que creava ones concèntriques provocades per l’aire que corria suaument per la cafeteria. Començaven al centre de la tassa, ben petites, i aleshores creixien cap enfora, fins que xocaven amb les parets del got. Era una visió hipnotitzant.

—Devia tenir set o vuit anys —va dir, amb la mirada fiza al got—. Crec que era Nadal, el Frank i jo érem a una sala d’estar de la Marmita Foradada, sola amb els nostres avis, perquè els nostres pares havien sortit un moment, no recordo a fer què. Jo estava asseguda a terra, jugant amb uns trens que ens havien regalat. I llavors, del no res, la meva àvia em va agafar pel braç, per aquí —va explicar, apartant la mirada del got per dirigir-lo al seu braç, que va agafar també amb la mà dreta—. Pel seu aspecte semblava una dona dèbil, però em va agafar amb força, em tallava la circulació. Aleshores se’m va quedar mirant amb els ulls molt oberts, com si m’estigués travessant la ment amb la mirada, i va fer un... un soroll, així com gutural, no va ser una paraula... era com si intentés parlar, però el so era com un grunyit que no acabava de sortir...

El James se la mirava amb preocupació.

—Se’m va tallar la respiració —va seguir explicat l’Alice—. El cor m’anava a cent i sentia com em palpitava el braç per on no podia passar la sang, per on ella em tenia agafada. I em mirava, amb els ulls oberts, un ulls molt blaus que no sabien on eren ni què veien. Em vaig quedar garratibada, i el braç em feia mal. Intentava mirar-la per esbrinar què volia dir-me, per mirar de saber què faria a continuació. Però no en tenia ni idea. Tenia la cara desencaixada, la mirada desquiciada, no sabia què era el que pretenia, ni si sabia qui era jo, ni si estava en control de la situació. I aquell sorols, aquell soroll gutural que feia... Em vaig posar a cridar. Vaig cridar amb totes les meves forces, fins que el Frank, que era allà amb mi, em va estirar i la meva àvia em va deixar anar. Seguia mirant-me, amb els ulls clavats en mi. Jo crec que seguia cridat, sé que el Frank em deia alguna cosa, que intentava calmar-me, i aleshores la mare va aparèixer al llindar de la porta, però jo no podia parar de cridar, així que vaig arrencar a córrer i em vaig tancar a la meva l’habitació.

El James es va adonar que tenia la boca oberta, i seca. Va fer un glop de cafè, sense apartar els ulls de la seva amiga, que seguia parlant gairebé com hipnotitzada i deixant-ho anar tot.

—Aviat vaig sentir coms’acostaven les passes de la mare per veure què tenia —va seguir l’Alice—,  però l’únic que vaig pensar era que em faria tornar amb ella un altre cop, i no volia, no volia tornar a ser en la mateixa habitació que aquella dona que no hi tocava i que no sabia el què es feia, i que em traspassava amb aquells ulls blaus... Així que vaig arrossegar el llit uns metres i vaig aconseguir posar-lo contra la porta. La mare va intentar obrir però no va poder, és clar. El pare va venir a buscar-me després, però em vaig quedar arraulida a terra amb una manta a sobre, en silenci, fins que es van cansar de cridar-me.

El James va esperar una estona quan va acabar, per veure si seguia, però quan va veure que no, es va atrevir a preguntar:

—I t’hi vas quedar tot el dia, allà tancada?

L’Alice va assentir.

—No havia menjat res en tot el dia, així que quan es va fer fosc em moria de gana —va explicar—. Però no havia volgut sortir de l’habiatció de cap manera, preferia morir-me de gana abans que tornar-me a trobar amb la meva àvia. Sé que era completamente irracional, però...

No va acabar la frase. Només va fer un glop de cafè, amb els ulls tancats.

—El Frank em va venir a tocar a la porta passada mitjanit —va seguir, com si no hagués deixat la frase anterior a mitges—. Només em va dir que els avis ja no hi eren i que em portava menjar. Vaig desfer la barricada que havia muntat i el vaig deixar passar. No em va demanar que li expliqués res. Només em va dir que sabia el que jo sentia. Va ser per aquella època que ens vam començar a adonar de la connexió que hi havia entre nosaltres.

—Va ser a partir d’aquell dia, que ja no vas tornar a veure els teus avis? —va demanar-li el James, amb tota la delicadesa que va poder.

—Sí —va assentir ella, amb els ulls encara clavat al cafè, i el James va notar que li brillaven un mica de llàgrimes contingudes—. I sap molt greu, ja sé que no és culpa de la mava àvia...

El James li va atansar de seguida un tovalló perquè s’eixugués abans de plorar; sabia que no li agradava gens fer-ho. Va pensar que havia de dir alguna cosa, però no sabia ben bé com animar-la, així que va decidir seguir preguntant sobre el tema, en comptes d’això, per mirar d’entendre-la millor.

—Només va ser això, per això, el que et va fer agafar aquesta por? El dia que et va agafar la teva àvia?

—No, i ara —va dir l’Alice—. Allò va ser el dia que els vaig agafar por a ells, als meus avis, pel que m’has dit de veure’ls fora de Psiquiatria, que tampoc no puc. El tema de no entrar al sector de Psiquiatria ja ve de més abans, però no ho recordo. No m’ha agradat mai. De petita ja era una mica reticent i... va arribar un moment en què no volia entrar-hi.

—I no va ser per cap situació en especial?

L’Alice es va encongir d’espatlles.

—Ho he estat parlant moltes vegades amb el Frank. Ell diu que va haver-hi un dia que em vaig separar d’ells per l’ala de psiquiatria i que em vaig perdre. Que podria ser que m’hagués passat alguna cosa que em fes agafar aquesta por irracional... si és així, jo no ho recordo. No el recordo pas aquell dia, ni perdre’m per l’hospital, ni que passés res...

—Però... —la va tallar el James, una mica preocupar per allò—. Creus que no ho recordes perquè en realitat no va passar res important o...

—O per què tinc algun record bloquejat? —va acabar la pregunta per ell—. No ho sé —va afegir després d’uns segons de silenci.

—I... —va fer el James amb certa reticència, perquè sabia com es podia prendre aquell suggeriment l’Alice—. No has pensat mai en... no ho sé, en acudir a un especialista que pogués esbrinar...

—No penso anar a un psiquiatra, James —el va tallar l’Alice amb un to d’advertiment—. Ni se t’acudeixi suggerir-ho. No vull posar els peus en un psiquiàtric i vols que vagi a veure a un psiquiatra jo? No estic boja. No tinc cap problema mental.

—Però si tens algun traum...

—No tinc cap trauma! —va exclamar l’Alice amb un cop a la taula i la gent que hi havia per allà se’ls va mirar—. Estic bé. Estic perfectament. No tinc cap problema mental. No estic boja, no tinc traumes, no sóc bulímica, ni depressiva ni res, m’has entès?

—Està bé, està bé! —va fer el James, mirant de calmar-la—. No he dit res, d’acord? En cap moment he volgut insinuar que tinguessis cap malaltia mental.

—Només em fan por el bojos —va dir l’Alice, encara una mica exaltada—. No és res tan descabellat, no? Al Frank li fa por l’aigua i ningú no el martiritza d’aquesta manera! Hi ha gent que té por de les abelles, o les aranyes, o les mòmies i ningú no suggereix que vagin a psiquiatra!

—Tens raó, tens raó —va insistir el James—. Ja està, oblida-ho, d’acord? No he dit res.

L’Alice va fer un sospir i es va tornar a quedar mirant el cafè una altra vegada.

—Segur que quan arribi a casa m’esperarà una esbroncada de la meva mare —va dir—. Sempre em diu el mateix. Que faci un esforç, encara que no m’agradi, pel pare, que ell ho passa molt malament i que el tema dels seus pares és molt delicat per ell... Sé com va passar, sé que els van torturar i que es van quedar així per no donar informació de l’Orde del Fènix. No et creguis que no n’estic orgullosa. N’estic moltíssim, del meu cognom i de la meva família i de tot el que han fet, ells i el els meus pares amb l’ED... Però no puc. No puc.

El James va assentir. Era com si els seus avis fossin demèntors. No voldria acostar-s’hi per res del món.

—A mi també m’espera bronca a casa —va dir-li el James—. De fet me n’he anat en plena esbroncada perquè estàvem davant dels meus tiets, i els meus germans...

—M’ha dit el meu pare que ha hagut d’entrar la Lily a l’edifici a avisar-los...

—Sip —va assentir el James, estoicament—. Jo no hi cabia així que hi he fet entrar a una nena de tretze anys. Shi hauria pogut quedar. Què et sembla?

—Doncs força qüestionable… —va dir l’Alice—. Però crec que jo en el teu lloc hagués fet mateix. Si la teva germana hi volia entrar… És clar que…

—Un s’ho ha de pensar dues vegades, oi?

L’Alice havia dit una cosa, per això, que sempre li havia fet molta curiositat.

—I a què ve això de la por del Frank a l’aigua? —va preguntar el James, per canviar de tema, que ja estaba fregit—. Mai no m’ho ha volgut explicar. Quan alguna vegada li proposava d’anar al llac sempre em deia que no sabia nedar, i quan li preguntava que com era que ell en sabia i tu sí, només em responia que no li agradava l’aigua. És per alguna cosa que passés?

—Sí —va dir l’Alice, més calmada ara que no estaven parlant de psicòtics—. Érem molt petits, devíem tenir quatre o cinc anys. Això ho recordo molt bé, i mira que en fa anys... Havíem anat d’excursió amb els pares a un bosc i mentre ells preparaven el dinar el Frank i jo estàvem jugant a fet i amagar. Recordo en aquell moment jo acabava de descobrir al Frank i l’estava perseguint... i de cop i volta va caure cap avall, a dins de la terra.

—Com? —va fer el James, sorprès

—Era un pou —va explicar l’Alice—. Era un antic pou que s’havia tapat temps enrere amb unes fustes, però ja estaven podrides. No ho va veure, i quan hi va trepitjar, les fustes van cedir i va caure dins el pou. Era ple d’aigua i pel que es veu les parets relliscaven per la molsa i la humitat que havia anat sortint.

—Ostres!

—Sí, per sort era allà amb ell i vaig anar a buscar els pares corrents —va explicar l’Alice—. Però és clar, encara no havíem après a nedar, en aquell llavors, així que es va anar enfonsant... Per quan el pare el va treure ja estava inconscient. El van haver de reanimar...

—Què dius! —va exclamar el James—. No en tenia ni idea!

—Sí, no li agrada gens parlar-ne —va assentir l’Alice—. A més li fa una mica de vergonya això de no saber nedar i evita el tema si pot.

—Ni que fos per avergonyir-se’n! Gairebé la palma!

—Des d’aleshores no es fica enlloc que hi hagi aigua que sigui més gran que una banyera.

El James i l’Alice es van quedar mirant els gots, buits.

—Què? —va fer el James, alçant-se—. Anem a aguantar males cares?

—Quin remei...

 

*   *   *

 

El Harry Potter es va anar a ficar al llit quan el Ron va haver marxat de Grimmauld Place. Li havia explicat que havia pres jurament al Buddy i que ara ja tenien oficialment un elf domèstic al departament. Havien fet broma de pensar en la cara que posaría el Malfoy quan ho sabés. És clar que el Harry no les acabava de tenir totes, amb aquell elf. Ni tan sold el Dobby era tan resolut. El Ron li havia dit que el Buddy havia demanat que la seva placa tingués forma d’estrella, suposava que perquè encaixés amb el seu uniforme de cowboy. Era ben bé que el Departament d’Aurors feien tots plegats una fila d’allò més curiosa.

El Harry es va remoure al llit. Tot i que l’operació havia estat un fracàs el dia acabat força bé tenint en compte les probabilitats. Però tot i així… tot i així hi havia alguna cosa que no el deixava dormir. Hi havia alguna cosa que no estaba gens bé però no aconseguia donar-se de què era.

Va tancar els ulls i va mirar de deixar la ment en blanc. Tot sovint, el Harry tenia somnis que eren en realitat records. I en quella ocasió es va trobar a la Casa de les Petxines. Amb el Ron i l’Hermione… i l’Ollivander. Devia tenir poc menys de disset anys. I l’Ollivander tenia agafada una vareta de fusta clara entre les mans, la vareta del Draco Malfoy.

—La puc fer servir sense por? —va sentir-se preguntar el Harry.

—Diria que sí —va respondre l’Ollivander—. La propietat de les varetes  es regeix per lleis molt subtils, però una vareta presa per força acostuma a sotmetre’s a la voluntat del nou amo.

—Així no cal matar l’amo anterior de la vareta per apropiar-se-la?

—Si cal? —va fer l’home, empassant saliva—. No; jo diria que no cal matar-lo…

La imatge es va desfer, es va tornar fosca i el Harry es va trobar al despatx de direcció, uns mesos més tard, fet un desastre… tenia dues varetes a les mans. Una era la seva vareta de grèvol i ploma de fènix, que havia aconseguit reparar amb l’altra vareta, una vareta molt més poderosa.

—Tornaré la vareta d’àlber al lloc d’on va sortir —va dir, mirant el retrat de l’Albus Dumbledore—. Si em moro de mort natural com l’Ignot, perdrà tot el poder, oi? Ningú haurà vençut el seu propietari anterior. Serà el seu final.

El Harry es va tornar a regirar en el llit. Hi havia alguna cosa que no encaixava… sentia veus, veus de tots dos records que s’anaven lligant. No cal matar l’amo anterior… Tornaré la vareta d’àlber… Si em moro de mort natural… Perdrà tot el seu poder… Si em moro de mort natural… Ningú haurà vençut el seu propietari anterior… No cal matar l’amo anterior… No; jo diria que no cal matar-lo… Una vareta presa per força acostuma a sotmetre’s a la voluntat del seu nou amo…

I aleshores una altra imatge va sorgir entre els seus somnis. Una de molt més recent. Una en què ell apuntava amb la seva vareta cap al sostre, a punt per fer-lo volar pels aires, però aleshores una veueta cridava “Expulsiarmus!” i li prenia la vareta.

Aleshores el Harry es va despertar de sobte amb els ulls com plats i va fer un crit:

—Lily!


Llegit 758 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris15/09/2014 a les 15:51:12
#25124Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Ahhhh, espero que amb aquest últim tros per fi entengueu el per què de toooooooooot el que han hagut de passar els aurors. G, has muntat tot aquest merder només perquè la Lily pogués dir "Expulsiarmus"? 

Doncs sí! Creieu-vos-ho, senyors! ^^

Doncs apa, un altre capítol. Fa moooolt i molt de temps que la gen em preguntava per les pors dels Longbottom. Aquí teniu les explicacions. Espero que us agradin. No sé si algú havia pensat fins ara que l'Alice no pot veure els seus avis... no perquè no vulgui, sinó per què no pot.

Ahhhh i què us sembla el Buddy? ^^Tenim un nou auror!

El títol és de la novela 1984 del George Orwell. Suposo que molts l'haureu llegida o sabreu de què va. Si no, us la recomano, especialment a tots aquells que us agrada tant Els Jocs de la Fam i Divergent... Tot això va començar amb 1984, probablement. Va ser dels primers (o almenys dels més famosos en aquells temps) en què es feia un llibre de de ficció ambientat en futur distòpic. Si no l'heu llegit, feu-ho! Molt recomanat! ^^

Doncs apa, a comentar!

Fins aviat!

Agatha Black




Cassandra Ross Anònim15/09/2014 a les 17:25:58
#25125Encara no he escrit cap fanfiction

Hola,
avui el comentari el faig sobre la marxa i et vaig comentant el que m’agrada i els errors que veig, d’acord?

Quan el Buddy renya el Harry sobre els elfs, dius "el Buddy és el elf lliure” i penso que hauria de ser “el Buddy és un elf lliure”. Després del discurs de l’elf, dius que estan “abromats”, això és un castellanisme i seria “aclaparats”. Quan l’elf parla a l’Hermione, li diu "però va marcar vostè una diferència” per a la mentalitat dels mags respecte el tracte amb elfs, i crec que quedaria millor “però vostè va marcar una diferència”. Ha sigut molt emotiu ;D

Quan el James es disculpa per haver ficat la Lily a dins de l’Hotel dels Vlads diu "Però no puc dir que me n’arrepenteixi exactament…” i seria “Però no puc dir que me’n penedeixi exactament…”, perquè si no és un castellanisme. Quan l’Albus justifica el seu germà diu "El James no volia que vinguéssim. I vam ser la Lily i jo qui vam voler acompanyar el James perquè no anés sol. I si li hagués passat alguna cosa pel camí? No va ser culpa del James.” Jo penso que hi ha massa repetició del nom del James, que potser amb pronoms o així es podria solucionar. Quin zasca per al Harry que el fill li digui que no es vol quedar orfe si ho vol evitar. És molt propi del James, també.
Quan el Frank li diu al James que volia venir i aquest li respon "Ja me n’he emdut una bona esbroncades”, hi ha dos erros. Un és “emdut” enlloc d’ “endut”, suposo que un error d’escriure ràpid. L’altre és “una bona esbroncades”. Què volies dir? Una bona esbroncada queda millor que unes bones esbroncades. Me n’alegro que el Neville intercedeixi a favor del James, segur que després ho arreglen amb el seu pare.  M’ha agradat que l’Alice es vulgui quedar amb el James i el Neville sigui massa obtús per veure-ho xD Sort que el Frank intercedeix a favor de la seva germana, que si no…
A l’escena del James i la Alice, que vaja no han fet més que parlar de tots els traumes que tenen a la família Longbottom. Ho he trobat molt interessan i més enllà de parlar ells dos, suposo que tindrà alguna mena de sentit per a més endevant —si no és que el té per a més endarrere i no me’n recordo. L’escena m’ha agradat molt, a part que feia segles que volia una escena d’ells. No m’he fixat en els errors, encara que n’hi havien.
L’escena final és molt intéressant. L’Ollivader va dit aquestes paroles textuals al libre? Molt intéressant! Uala. Ara la Lily és la propietaria de la vareta! No se m’hauria acudit. No hi hauria pensat… A veure què passa. De veres que tot és perquè la Lily sigui la propietaria? Ala!
Petons!
Cassie.




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris15/09/2014 a les 17:53:15
#25126Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Buaaaaa, perdoneu tots els errors! Molts són de picatge i molts perquè l'he escrit a la feina i el corrector del programa és en castellà i em canvia sol les paraules, i els accents molts cops! Després el repasso (no m'ha donat temps abans) i el corregeixo tot! Sorry que ho hagueu hagut de llegir així, de vegades ni concorda! Merci Cassie pels apunts, així és més fàcil arreglar-ho! :P




Avatarginny loovegod 314 comentaris15/09/2014 a les 17:58:29
#25127Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

Oh My God. FLIPA FLIPA FLIPA FLIPA FLIPA.

*pausa per respirar*

M'encanta aquest capítol perquè aclareix moltíssimes coses. És shock rere shock, i m'encaaaanta!!

Primer de tot, els elfs: Gràcies per posar al Buddy, perquè abans del seu discurs jo estaba en plan sobbing igual que l'Hermione xd ha sigut un moment molt emotiu, com quan es va morir el Dobby. I el mateix per als aurors i/o membres de l'ED que hagin pogut morir o prendre mal, que, per molt que fossin allà per voluntat pròpia... uff, deixa mal cos. 

Però bé, tinc ganes de veure com es recupera el departament i com avança la lluita contra els vlads, especialment ara que hi ha el Buddy, que a mi em sembla maquíssim jeje. Una pregunteta per això: quan el Harry diu que tot plegat li fa mala espina, es refereix només a la imatge/personalitat lluitadora del Buddy o a que realment no es fia d'ell? M'imagino que és el primer, vaja, però és que m'ha sobtat el comentari!

El passat dels Longbottom! molt, pero molt, molt heavy. Mai no havia caigut en això dels avis dels bessons, i mira que fa anys que sabem que l'Alice té aquesta por! Ho trobo molt trist, això de no poder evitar tenir por a la teva pròpia família, especialment quan saps que són bona gent i que les raons per les quals ara estan com estan són completament honorables. Una cosa és la por del Sírius, per exemple, que es duia malament amb la seva família perquè no compartia la seva manera de pensar i coneixia de què eren capaços els seus pares, però és que una altra de molt diferent és la por de l'Alice cap als seus avis, que està plena de culpa perquè sap que no ho mereixen.

També penso, per això, que tot i que per al Neville és un tema molt delicat ell hauria d'intentar entendre millor l'Alice. El Neville mateix va tenir durant tota la seva època a Hogwarts un munt de pors molt més petites que la de l'Alice però que el privaven igualment de fer moltíssimes coses, i va acabar superant aquestes pors senzillament perquè estava sofrint les conseqüències immediates d'una guerra. El cas de l'Alice és molt més profund. Està molt possiblement originat en un dia de la seva infància del qual no en coneixem la gravetat, i que molt possiblement s'hagués hagut de tractar tan bon punt en van veure els primers símptomes. I aquesta por ha anat creixent fins al punt en què no la deixa fer una vida del tot normal; penso que el Neville coneix prou bé la seva filla com per saber que mai exageraria sobre res així, i que la seva por realment està ben fonamentada. No només això, sinó que mai ningú ha fet res per ajudar-la. 

La por del Frank és igualment comprensible i hagués pogut ser igualment tractada des del principi, penso jo. Espero sincerament (perquè saps que m'estimo molt els bessons xd) que tots dos millorin! Veig que de moment ho estas fent sortir de forma força regular; espero que això signifiqui que en acabar l'última fanfic hagin pogut millorar mooolt i mooolt en aquest aspecte. 

Okay, perdona per tot el rollo que t'he posat abans xD Anem al més heavy de tot. Omg Omg Omg Oooooou mai frikin Got. no m'ho crec. Bueno, ara que penso en el títol de la fic i en la imatge i en la història, sí que m'ho crec. Però però però però la Lily amb la vareta d'Àlber!! la Lily és perillosa sense vareta... cooooom coi se t'acudeix encasquetar-li la vareta més poderosa del món? Estamos locos? XD 

És clar que ara cada germà està en possessió d'una relíquia de la mort. El James té l'anell, l'Albus té la capa, i la Lily la vareta. Ca jebi. Ara poden viure per sempre i mai s'acabaran les aventures dels tres germans, wiii! XD 

no, ara en sèrio, no tinc ni idea de què pot passar a partir d'ara. això fica als germans en un perill molt gran, no? bàsicament tothom se'ls pot tirar al damunt per aconseguir les relíquies. Potser el harry troba alguna solució inmediata (léase desarmar la Lily i culpar al James xdd) però això em deixa amb molta curiositat. Espero llegir la continuació mooooolt aviat! :D

Una petita pega, per això: no m'acaba de quadrar que en tots els anys que el Harry porta al Departament d'aurors no l'hagin desarmat mai. Podria significar això que realment l'amo de la vareta no és la Lily, sinó que és algú altre que podria estar perdut per qualsevol lloc del món?

Eeeenfi, sorry pel comentari tan llarg! és que m'ha motivat molt aquest capítol jeje. Ja tinc ganes de llegir el següent! ^^

Sigues feliç! :)    Erin




Avatarginny loovegod 314 comentaris15/09/2014 a les 18:10:02
#25128Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

Per cert, no he pogut evitar notar el petit fet de que CADA SANT ANY arruïnes el nadal dels teus personatges. A la pròxima fic més et val aconseguir que els pobrets magatotis tinguin un nadal tranquil, plàcid, divertit i ple d'harmonia, o te les veuràs amb la MamiErin. Queda clar? XD

loveya! :P  

 




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris15/09/2014 a les 20:29:52
#25129Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

A veure, que contestaré abans de posar-me a repassar i corregir:

Cassandra Ross: Okay, t'ha quedat mig comentari en negre però ja ho he pogut llegir que ho he copiat en un word. Moltes gràcies per les correccions. Saps què ha passat? He escrit aquest capítol a la feina (no tinc corrector en català, sinó en castellà, i està constantment posant-me "o" al final dels adjectius XD i canviant-me els accents de direcció i posant-los quan no toca) i com que volia penjar a les abans de les 4 perquè me n'anavana bona estona i sé que hi ha gent que es conecta per la tarda per llegir el capítol, doncs l'he penjat sense repassar-me'l (cosa que no s'ha de fer mai) i a sobre hi ha repeticions i faltes de picatge que no hi serien després d'una segona llegida. Després ho arreglo tot! Però igualment ja em serveixen els comentaris, que així és més ràpid, si sé el que busco!

Que bé que t'hagi semblat emotiu el Buddy! A mi també m'agrada molt! I també ho és la conversa a crits entre els Potter! Sí, el Neville és maco i intercedeix a favor del James... però perquè no eren els seus fills, eh també? Si arriben a ser-hi el Frank i l'Alice no sé pas si hagués reaccionat prenent-s'ho amb tanta calma... com que al final tot surt bé és molt fàcil dir "vaig fer bé" però es coses haguessin pogut acabar com el rosari de l'aurora!

Per cert, l'Alice no diu de quedar-se amb el James per quedar-se amb el James, sinó perquè realment no vol entrar a Psiquiatria de cap de les maneres! Com has vist, la seva por és més que fonamentada! Aquesta escena és per explicar una mica els impostorus de l'Alice i el Frank, que ningú no els va entendre gaire. Sabem que l'Alice té por als bojos i el Frank a l'aigua des de fa molt, pe`ro no sabíem per què... la Geena té el trauma de la mort de la seva mare, força recent (la mort és el seu impostorus) i el James un demèntor, que s'explica per si sol, però molta gent m'havia preguntat el per què de les pors dels Longbottom. Així que és molt explicatiu en referències anteriors... tot i que sí, suposo que seguirà sortint més endavant. De totes maneres, no ha intentat ser cap escena romàntica, a no ser que un s'ho agafi pel fet que l'Alice, tot i ser molt reservada, li explica aquestes coses al James en total confiança, quan probablment no ho hagi explicat ni a la Geena. 

Pel que fa a les paraules de l'Ollivandres, sí, són cites del setè llibre, paraula per paraula. No cal matar l'amo duna vareta per quedar-se-la, només cal prendre-li per la força (per exemple amb un expulsiarmus). De fet precisament en això es basa l'error del Voldemort per pensar que la vareta d'àlber és seva: com que l'Snape mata el Dumbledore, ell mata l'Snape per aconseguir la vareta. Però la cosa no va anar aixó: el Draco Malfoy va desarmar el Dumbledore, i després el Harry va desarmar el Draco. Per tant, la vareta és del Harry, no del Voldemort. Tot es basa en això. I m'encanta la fatxenderia amb la que el Harry al final del llibre no té en compte la possibilitat que algú pugui desarmar-lo. Només pensa en què el puguin assassinar o no! XD

Gràcies per comentar!


I ara, ginny_loovegod!

Hola! Que bé, tenir-te per aquí tan tangiblement! Et pots explaiar en els teus comentaris tant com vulguis! Que bé que t'hagi agradat tant! Jo e pensava que no agradaria gaire, aquest capítol, perquè no és gens divertit. Portem ben bé 4 capítols que no tenen gens d'humor, oi? Hi hauré de fer alguna cosa al respecte!

Els elfs! Sí, jo també estava mig moixa per com els elfs havien arriscat la vida per rescatar els aurors sent simples servents, però després he pensat "Qui ho diu, que no ho haguessin fet de totes maneres, si fossin lliures? Bé que hi ha anat els de l'ED, no? Perquè haurien de ser menys, els elfs? Així que m'he inventat aquest elf amb aires de Gryffindor (XD realment és un xulo!) per dir-los quatre coses ben dites. Ah, i el Harry no ha dit pas que li fes mala espina! Ha dit que "no les acabava de tenir totes" perquè és una elf que el sobta molt, perquè té una personalitat fins i tot més forta que la del Dobby i a sobre sho creu! No sap ben bé com tractar-lo, perquè aquest elf no està per ximpleries. És molt educat però no té pèl a la llengua! Ara mateix, el Harry, igual que jo, no té clar si posar-lo a entrenar amb el Columbus. Per un moment me'ls veig a tots dos escridassant-se l'un a l'altre "A fer flexions!", "No vull!" "Així que el cowboy no vol eh?" "No!" "Calli, individu menyspreable!" "A mi no em doni ordres, que sóc un elf lliure!". I el que té el departament d'aurors és que s'hi donen ordres i s'han de complir, i el Harry ara mateix no veu el Buddy gaire por la labor! XDD per això diu que "no les té totes", amb ell.

Els traumes dels Longbottom. No havíeu caigut en els pares del Neville i la por de l'Alice, oi? Doncs sí. I sí, és molt trist, està en una posició una mica xunga. Però ja deixo veure que se l'estima, amb el detall aquest de veure una cosa i comprar-la per ella, el decorat aquest del cabell...

El Neville entendria millor aquest tema amb l'Alice si la seva por fos una altra. Al Frank li té molt en compte, això de l'aigua, per exemple. Però els pares del Neville són una llaga molt gran. Recorda que no en volia parlar amb ningú quan era a Hogwarts, li va demanar al Harry que no en digués res a ningú. És molt i molt delicat. I ell no entén com se sent l'Alice. L'Alice ho sap, i el Frank ho entén perquè pot sentir el que sent ella, però és difícil d'explicar. I l'Alice ha viscut un petit trauma allà dins, és cert, el dia que es va perdre, i va passar tanta por que va bloquejar el record, però l'únic que sap el Neville és que l'Alice es va extraviar i després la van trobar, però com que no recorda que passés res d'anormal, no li ha donat cap importància. El Frank li dóna, perquè va sentir dins seu que en passava alguna. De totes maneres, la por de l'Alice podria ser igual sense haver estat causada per cap trauma. No sé si t'ho he comentat mai, però li vaig donar a l'Alice el meu impostorus. Jo no he tingut mai episodi traumàtic directament amb cap boig, però sé que no podria posar un peu en un psiquiàtric. I no puc tenir un boig al costat. Quan de vegades puja algú al tren que parla sol o que fa alguna cosa estranya, he de baixar i agafar-ne un altre, no ho puc evitar, si no començo a tenir palpitacions. En el meu cas és una por irracional, que és el que creu el Neville que té l'Alice. No crec que sigui tan evident, si alguna cosa és un trauma o no. Hi ha gent que té por a les serps o a les aranyes, i no precisament perquè mai els hagi mossegat una serp o res així... Gent que té por als llocs tancats i no és que els llocs tancats els facin cap mal! Es pot tenir por  alguna por sense que tingui cap sentit! En Neville ja s'ho creu, que l'Alice té por als bojos, no pensa que estigui exagerant, però creu que és una cosa a la qual hauria de plantar cara, sobre tot perquè l'afecta tan directament. Però per a l'Alice és una por tan, tan gran que no pot fer-hi res.

La del Frank també és molt comprensible. I el Neville no hi ha fet res, és veritat, però té un motiu per no fer-hi res, i és que sap que Frank és un noi molt valent. Que no diu que "no" pel simple fet de dir no. Si diu que no és perquè realment ha decidit que no vol i punt. No és que sigui un nen poruc que no es vol enfrontar a les seves pors, sinó que "l'aigua no". És com... saps que hi ha nens, que gairebé no els grada res de menjar i que els pares els han d'obligar que mengin de tot. Bé, posem que hi ha un nen que menja absolutament DE TOT, que tot ho prova, no fa fàstic a res però... no ho sé, no vol menjar tomàquet. Només tomàquet. Lobligaries a menjar-lo? Jo crec que no. Si diu que no vol tomàquet no és per rebequeria, és perquè realment no li diu agradar. Okay, doncs no cal que mengis tomàquet, si no vols. AMb el Frank va passar el mateix: "No vull aprendre a nedar, perquè NO em ficaré a l'aigua. I és l'única cosa que no m'atreveixo a fer. I si vols que jo em fiqui a l'aigu, tu tira't d'un paracaiguda. No? Doncs no hi ha natació per a mi, moltes gràcies."  I li ho respoecta. De la matixa manera, respectaria la por de l'Alice. Però és que justament l'Alice li ha anat a agafar por als seus pares, i això és massa important per ell, com per passar-li amb tanta indulgència. Pensa que per Nadal el Neville ha de triar si el vol pssar amb els seus pares o amb l'Alice, perquè ella es nega a ser a la mateixa habitació que ells. És fort, és molt fort, haver de triar així...

Rollo perdonat! Perdona tu el meu, que és pitjor! I ara anem pel plat fort! OMG la Lily té la Vareta d'Àlber! XD Ara el títol de la història comença a tenir sentit, oi? ^^ Hahaha, sí, la Lily ja fa por sense vareta. Pe`ro són coses que passen, no ho ha buscat, és una posseïdora de la verat "accidental". tabé ho va ser el Draco Malfoy, accidentalment, i també ho va ser el Harry, accidentalment! Ha tingut amos que han estat gran mags, perquè l'han anada a buscar, però ha tingut amos que... mira, que se l'han trobada sense voler! N'hi ha que l'han tinguda sense tenir-la, com el Malfoy! I, dins de tot, jo diria que és la relíquia menys sorprenent de totes. Què? Et fa molt bo en duels, okay. També hi ha gent que és molt bona i no la guanyen mai, no és un do TAN espectacular. Vull dir, és que la pedra et fa parlar amb els freakinf deads, m'entens? I això que està trencada i no funciona bé! I la capa mola és clar, però... no sé, és com tenir qualsevol capa i anar-ne comprant de noves quan se't gasten, no? Vull dir, que l'únic que té se "sensacional" és que no es gasta. Gran cosa! XD El que sí que té la vareta és que és la que porta més problemes, perquè més gent sap de la seva existència. La resta, es creu que són llegendes i històries per a nens, mentre que de la vareta hi ha registres i com diu el Harry "ha portat molts maldecaps" al llarg de la història.

Però sí, això posa els tres germans en un perill considerable, sobre tot a la Lily. la part bona és que això de les relíquies "no ho sap ningú" de moment, a part del Harry el Ron i l'Hermione (i la Ginny, suposo). I tampoc no sap gaire gent que la Lily li ha tret al Harry, perquè tot i que uns quants ho han vist, només el experts en varetes saben el que comporta un simple expulsiarmus quan un no se l'espera. Però això de la vareta tindrà una solució final, i és l'única solució real que li veig, no com la del Harry d' "esperar morir d'una mort natural". 

I això que dius que no et quadra que al Harry no l'hagin desarmat mai... a mi sí que em quadra: el Harry és el rei de Defensa Contra les Forces del Mal. Se li donen bé els duels, els encanteris... per merlí, es va carregar al Voldemort! Dos cops! Evidentment que ningú no ha desarmat mai el Harry... no directament. Per exemple, hi ha una escena (el Nadal de l'Exèrcit de la McGonagall) en què un Vlad es troba de cop en possessió de la vareta del Harry. Però és evident que no li ha pres, perquè en aquell moment els Vlads ni tan sols no tenen varetes. La té per algun descuit (per exemple, el Harry pot haver caigut i perdre la vareta, i això no compta com "guanyar-se-la" ni "treure-la a la força" sinó simplement és recollir-la. No, ningú no ha desarmat mai en Harry. I mean, he's HARRY FREAKING POTTER! XD

Wiiiii! Doncs moltes gràcies per comentar i perdoneu les parrafades totes dues! XD

 

 

PD: M'he oblidat de dir que la setmana que ve no hi haurà capítol perquè marxaré de vacances... Sorry, però ja em tocava, que no tinc vacanes des del novembre de l'any passat!




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris20/09/2014 a les 14:29:47
#25146Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Que fort que l'hagis liat tant per aconseguir que la Lily fos la propietària de la vareta d'àlber. Que fort. Cada dia et tinc més respecte xDDD

A veure, doncs, comencem pel Buddy. M'encanta! L'escamot d'aurors ja em semblava genial, i posar-hi un elf domèstic com ell no fa més que enriquir-lo encara més. Tinc la sensació que el veurem sovint, i mola, mola molt! Sort que ha aparegut per a calmar el Harry, que jo crec que necessitava dormir més que res.

I em sap greu que el Harry s'hagi enfadat tant amb el James. Entenc tot el que diu, de veritat que sí, però també crec que ha d'entendre que el James ja ho ha vist, tot això, i que ja se sent culpable de per si. Espero que no sigui gaire estricte... M'ha agradat molt veure com l'Albus el defensava. Com més gran es fa, més surt la seva vena Gryffindor :)

I l'Alice, pobra! No hi havia caigut, en això. Suposo que en algun moment sabrem què va passar, i que no serà un moment gaire agradable. Però segur que tindrà el James allà per ajudar-la, a que síiiiiiii? ^^ Si és que m'encanten. Els volem veure junts! Patada al Paris! (Pobre Paris, que ens l'estimem molt, eh? Però ja n'hi ha prou, ju.)

VOLEM MÉS SLOAAAAAAAAAAAN!

Fins el pròxim i que vagin bé les vacances!




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris20/09/2014 a les 15:47:01
#25147Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

marta_ginny: Caram que bé que m'hagi guanyat el teu respecte amb aquesta embolicada de troca! XD Sí, elñ Buddy és guai, oi? Intentaré que vag sortint, com els altres.

Estic d'acord amb tu amb això que dius del Harry i el James. És evident que el Harry té raó, pe`ro de vegades en un moment tens un reacciona com pot i sense pensar... no és exactament culpa del James, sinó de la situació... I sí, a mi també m'està agradant cada vegada més l'Albus. Vull que sigui molt més protagonista, perquè trobo que el seu personatge és molt interessant! I

sí que sap molt greu això de lAlice amb els seus avis... ningú no hi havia caigut, tampoc, que els avis són bojos. Anirà sortint, sí, i el James sempre serà alà per ajudar-la *.* A veure què fem amb el Paris, que tampoc no li ho vull fer passar malamen, al pobre!

More Sloan coming soon! Hahahaha, gràcies per comentar! Ciao!