La Crida d'Avalon - Capítol 24: Germans i problemes
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 19/10/2014 a les 13:38:24
Última modificació 19/10/2014 a les 13:38:24
Tots els capítols de La Crida d'Avalon
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 24: Germans i problemes

Capítol 24: Germans i problemes

 

 

—Ens veiem demà!

La Marta va aixecar el braç distretament per dir adéu a la Júlia, que s'allunyava sense tenir clar si li havia d'haver explicat el que no havia dit en dos mesos.

Conscient que la Júlia l'observava, va caminar amb tranquil·litat cap on havia quedat amb els Desterrats, amb la intenció de comportar-se com si no hagués passat res. Després ja parlaria amb la Mei i li explicaria, tenia tant de dret de saber-ho com ella.

No va trigar gaire a arribar a un punt de la costa de l'illa, el lloc preferit dels Desterrats per trobar-se i practicar. Estaven tots ocupats: en Mike tenia una pila de branquillons davant i intentava calar-hi foc, l'Àlex era al costat de l'aigua i n'aixecava gotes cada vegada més grosses, la Mei provava de fer volar una dent de lleó i la Julie i en Heath discutien quin tipus de planta era un petit arbust que havien trobat. Es va unir a ells, seria bo per les pràctiques de Botànica i li impediria pensar.

—Ei, Marta! —va fer en Heath—. Arribes just a temps per dir-li a la Julie que no té raó.

—I una merda! —va dir la Julie, enfadada—. Ets tu, que no en tens ni idea.

La Marta va riure i es va asseure amb penes i treballs per culpa de la túnica.

—De veritat, tinc ganes que ens deixin portar les túniques de primavera. Les he vistes, són molt més pràctiques.

—Hauràs de tenir paciència durant 15 dies, ja ho saps. El dia de l'equinocci. 21 de març.

—Ja pot anar arribant aviat. A veure, ensenyeu-me aquesta planta...

Mentrestant, l'Àlex havia decidit que s'avorria de tant de practicar, i que feia massa temps que no es divertien ni feien bromes. Va dirigir la mirada a la boleta d'aigua de dos centímetres de diàmetre que tenia davant seu i se li va acudir una idea. Faria pràctiques de punteria.

Va provar quantes boletes podia aixecar i controlar alhora. Si poguessin ser cinc... Les va aixecar, una per una. Quan va arribar a tres va notar que s'acostava al seu límit, però ho va continuar intentant. La quarta es va aixecar amb dificultats. Seria impossible que fossin cinc.

Va dirigir la mirada als tres que parlaven de plantetes i va decidir que cap allà en dirigiria dues, a veure qui tocava.

Amb un somriure satisfet, va començar a moure les boletes, concentrat perquè no caiguessin a terra. La primera que va arribar va ser la de la Mei, que la va veure venir i la va allunyar amb una ràfega de vent. L'Àlex li va fer mala cara i ella li va somriure àmpliament.

La segona va anar directament al seu objectiu: la petita flama que en Mike havia aconseguit encendre amb gran dificultat tot just feia uns segons. L'afectat es va queixar mentre l'Àlex reia, i els tres que discutien es van girar al moment perfecte perquè una de les boletes impactés contra la cara de la Marta i la Julie pogués aixecar la mà per controlar l'aigua. Tot i el fracàs per haver-se oblidat que la Julie tenia molta facilitat per l'aigua, havia tingut dos èxits millors del que s'esperava, i mentre la Marta s'assecava i en Mike continuava queixant-se, es va posar a riure davant de les males mirades dels altres cinc.

I, de cop, el terra a sota seu es va enfonsar i va caure dins d'un forat.

Després d'un moment de sorpresa, els altres van mirar al seu voltant per adonar-se de què havia passat i van trobar en Heath amb les mans a terra i somrient. A poc a poc, van començar a riure mentre l'Àlex continuava preguntant-se per què havia caigut en un forat que abans no hi era. Només quan els altres ja s'havien d'agafar la panxa i la Mei estava tirada a terra rient es va adonar d'en Heath.

—Heath! Has estat tu!

—Culpable —va dir ell, extremadament satisfet de veure com els altres reien.

—Va, ajudeu-me a sortir d'aquí.

Quan es van tranquil·litzar es van acostar cap allà i el van treure del forat. Tenia alguns blaus i esgarrinxades als braços.

—Ja et val.

—No sento cap mena de remordiment.

La Marta es va avançar i va dir:

—Va, porta aquest braç.

Li va resseguir les esgarrinxades amb el dit índex i van desaparèixer.

—Continuo al·lucinant cada vegada que fas això —va dir en Heath.

—Diu el que acaba de crear un forat perquè l'Àlex caigui.

—I els blaus?

—Els blaus no els puc curar, són una ferida interna. Si de cas t'hauria de fer un cataplasma.

—Aaaaala, doncs quina estafa de curadors si no podeu curar blaus —va bromejar l'Àlex.

La cara de la Marta va canviar i es va aixecar. Sense dir res, va marxar.

—He dit res mal dit? S'ha notat que ho deia de broma, no?

—Jo diria que sí —es va aventurar en Heath.

—S'ha notat, s'ha notat —va confirmar la Julie—. Vaig a veure si li passa res.

L'Àlex es va aixecar i es va espolsar la terra i els branquillons de sobre. Els altres es van quedar quiets.

—Ostres, ara em sap greu haver fet la broma. Li deu haver passat alguna cosa a classe, la veritat és que no li hem preguntat.

—Però si sempre diu que li va molt bé, està encantada amb la professora —el va disculpar la Mei.

—I qui no. És la Kaylein, és un amor. No crec que sigui això —va dir en Heath.

—Va, vés-hi —va dir l'Àlex a en Mike, que no havia dit res—. La Julie necessitarà ajuda per saber què li passa. I si li explica a algú serà a tu.

En Mike va fer que sí i va sortir corrents en la direcció que havien marxat les altres dues.

—Espero que no sigui res greu —va dir la Mei.

—Espero que no —hi van estar d'acord els altres.

 

 

 

La Julie es va parar esbufegant. L'havia perduda de vista, feia deu minuts que la buscava però no la trobava per enlloc.

Va veure una figura una mica més lluny i va córrer cap allà, però ben aviat es va adonar que era l'Ayleth.

—Julie, on vas tan de pressa? Que busques algú?

—La Marta. Ha passat per aquí?

—No, jo no l'he vista. Però vine, seu. L'altre dia, quan vam parlar, em vas deixar una mica preocupada.

La Julie s'hi va acostar, una mica contrariada.

—És que em posa molt nerviosa, que la profecia encara no hagi començat. Fa dos mesos, que som aqui. És angoixador.

—T'entenc. I tampoc no vols que comenci, perquè això només portarà desgràcies.

—Exacte.

—Estaria bé que poguéssim saber, almenys, què li passarà a cadascú.

—No ho tinc clar. A mi no m'agradaria, saber que em desfiguraré d'un moment a l'altre. Per molt que acabi passant. I a més...

—A més?

—Això ens dóna un cert control sobre la profecia. Vol dir que, sabent què ha de passar, podem fer que passi com nosaltres volem.

—Com ara?

La Julie es va maleir. Havia parlat massa, ningú no podia saber què pensava.

—No ho sé. Però mira la Júlia i la Lydia, estan convençudes que, com que són bessones, o elles o la Vanessa i la Verònica seran les que pararan l'envestida. Aquest convenciment deu servir per alguna cosa, no?

L'Ayleth va fer cara de no tenir-ho gaire clar.

—Ja ho veurem, suposo.

—Ja ho veurem. Escolta, et sap greu si vaig a buscar la Marta?

—Fes, fes. Ja parlarem.

En marxar, la Julie va notar la mirada inquisitiva de l'Ayleth al clatell. Pel que semblava, a partir d'ara estaria vigilada.

 

 

 

En Mike va mirar a dreta i esquerra intentant trobar qualsevol indici que la Julie o la Marta haguessin passat per allà, però tot era en va. Si hi havien estat, ja feia estina que n’havien marxat. Potser el més sensat seria anar a mirar a les habitacions, potser havien anat cap allà.

Va començar a córrer en aquella direcció, però es va aturar en sentir que algí el cridava.

Es va girar i va veure que era la Júlia, que venia d’una arbreda força espessa.

—Júlia! Què hi feies, aquí dins?

—Passejava. I tu, què fas? Busques algú?

En Mike la va mirar sospitosament. La coneixia prou bé com per adonar-se que sabia alguna cosa que no li deia.

—La Marta —va respondre, curiós per veure com reaccionava—. L’has vista? Ha desaparegut i no sabem què li passa.

La Júlia va sospirar. Ja pensava que devia ser això, però esperava equivocar-se.

—Em temo que jo sí. Vine, seu.

 


 

—O sigui —va recopilar en Mike—, que li has dit a la Marta que el seu germà i el germà de la Mei estaven al punt de mira dels professors de Hogwarts perquè els havien enganxat moltes vegades. Però per què li ho has dit ara?

—Es va adonar que sempre que m’ho preguntava intentava evitar parlar-ne, de manera que avui ha fet una assentada i no he tingut més remei que explicar-li tot.

—I ara l’has vista entrar a l’arbreda?

La Júlia va assentir.

—L’he seguida, perquè continuava preocupada pel que li he explicat. Ha intentat pujar un arbre, però ha caigut per culpa de la túnica i crec que es deu haver dislocat l’espatlla, perquè ha fet un crit bastant gros i ha fet el moviment que ens havien ensenyat per posar-la a lloc. Aquí he pensat d’anar a ajudar-la, però he vist com venies i mentre ella intentava pujar a l’arbre he sortit.

—Segur que no pensa dir a ningú que s’ha fet mal.

—Això jo ja no ho sé. Total, que he pensat que seria millor que t’avisés a tu i hi anessis tu. Crec que ha aconseguit pujar a l’arbre, encara hi deu ser.

—Gràcies, Júlia. I tu, com vas?

—Això que la profecia no comenci ens té a totes molt nervioses.  Però com que segur que la Lydia i jo serem les que pararan l’envestida, de moment estic més relaxada que les altres —va dir, convençuda—. Però pensar a qui pot passar cada cosa...al final ens tornarem totes boges, si no deixem de fer-ho.

—De tota manera, millor que no comenci, encara. Les primeres són les pitjors.

—També és cert —la Júlia es va aixecar—. Va, vés cap dins. Abans la Marta no marxi.

—Estaràs bé?

—Jo sempre estic bé, ja ho saps.

I tant, si ho sabia. Era una experta a fer que semblés que estava bé. Però últimament ho estava poc. Entre la seva família, la profecia i tot… costava, això d’estar bé. I amb l’Airina per allà, la Lydia anava amb ella i la Júlia s’estava quedant sola. Per si això fos poc, compartir habitació amb la Vanessa era igual que no compartir-la amb ningú, i, en el pitjor dels casos, volia dir compartir-la amb la Verònica. I tenint en compte el caràcter de totes dues, sempre xocaven.

—A què esperes? —va preguntar la Júlia—. Va, corre!

—Aquesta conversa no s’ha acabat —va avisar-la en Mike—. Tan aviat com pugui, parlarem.

En Mike va pensar en la seva pròpia germana. Sabia que ella estava bé, perquè era a Pirinë i, a més, era de sang pura. No li calia preocupar-se per ella, per tant, podria dedicar el seu temps a la Júlia, a qui veia com una germana petita des de feia molt de temps.

—Sí, buana —va dir la Júlia de mala gana.

En Mike es va donar per satisfet i va entrar a l’arbreda.

La Júlia el va mirar des de lluny, sabent que en a partir d’aquell moment la tindria controlada. Poc sabia ell que també estava controlat, i que la Júlia no pensava frenar fins que aquell talòs s’atrevís a dir-li a la Marta què li passava pel cap.

 

 

 

En Mike va seguir les indicacions de la Júlia, i no va trigar gaire a trobar un arbre igual que el que li havia indicat. No hi podia distingir moviment, però era molt espès i sabia que a la Marta li agradava enfilar-se tan amunt com podia.

—Marta? —va preguntar.

No va obtenir cap resposta.

—Marta, sé que ets aquí dalt. Si no dónes senyals de vida, pujaré jo.

—Creu-t'ho. No t'agrada pujar als arbres —va dir ella des de dalt.

—Ho vols comprovar?

La Marta no va dir res més i en Mike va sospirar. Si no fos tan tossuda, es podria estalviar de pujar a l'arbre; perquè tenia raó, no li agradava gens. Així com no li agradava pujar en escombres. No era que tingués vertigen, només que no s'hi sentia còmode.

Però no li deixava cap altra opció, de manera que va començar a escalar. Es va sorprendre de trobar-la molt avall, perquè l'arbre era prou alt i fort com per anar més amunt.

—M'estranya que no hagis pujat més.

En Mike va apreciar com feia una mirada llampec a l'espatlla que es devia haver dislocat.

—És culpa de la túnica —va mentir—. Encara no entenc per què no ens deixen anar amb pantalons.

En Mike va ponderar si la branca on era la Marta els aguantaria a tots dos, però es va acabar decidint per una que hi havia uns centímetres més avall, just al costat, que els deixaria cara a cara. Seria més fàcil parlar amb ella, així.

—Què hi fas, aquí? Se suposa que no t'agrada deixar de tocar de peus a terra —li va dir la Marta, amagant que li sabia greu haver-lo fet pujar darrere d'una aparença d'estar enfadada.

—És que resulta que hi ha una persona molt tossuda que s'entesta a no deixar-se ajudar.

—Mira qui parla.

En Mike va esbufegar.

—Ja, però jo ho faig sempre. El que és estrany és que siguis tu, que no ho acostumes a fer.

La Marta sabia que tenia raó. Va pensar si valia la pena discutir el fet que era molt negatiu per ell que no ho fes mai, però era conscient que això voldria dir que li podria donar arguments per obligar-la a explicar què havia passat. I no ho volia fer. Perquè, realment, era molt egoista dir davant dels altres que havia sortit d'aquella manera perquè estava preocupada pel seu germà. Perquè en Mike tenia la Berta, la Mei en Parker i ni parlar de com de preocupada podia estar la Julie pel Harry. I no s'havien enfadat per una broma.

—A l'Àlex li ha sapigut greu, fer-te enfadar. Diu que més valdria que hagués callat.

—No ha estat culpa seva. Era una broma.

La Marta va tancar els ulls i es va arrepenjar al tronc, molt més tranquil·la que abans però sense cap intenció de dir què li passava.

—He exagerat, ja ho sé. Li demanaré disculpes quan el vegi.

En Mike es va estranyar de veure-la tan serena, però no va afluixar.

—I no m'explicaràs per què t'ho has pres tan malament?

—Nop.

—Així que admets que t'ha passat alguna cosa.

—Ho admeto.

—I tot i així no em diràs què és?

—No —va dir la Marta, rient una mica.

—Eh! —va dir en Mike, obrint molt els ulls—. No entenc res.

—No cal.

—I per què no m'ho vols dir?

—Perquè tots tenim coses que ens preocupen, no? Són moments difícils. Però vosaltres no us dediqueu a molestar els altres amb aquestes coses, així que jo tampoc ho faré. Senzillament m'ha enganxat en un mal moment. Ens pot passar a tots, no?

En Mike la va mirar, sense estar-ne gaire convençut.

—Vinga, Mike, tu hauries de ser el primer d'entendre'm. Ho fas sempre. Cada dia.

—Això no és...

—És clar que és veritat! —va dir ella, obrint els ulls per primera vegada des que s'havia arrepenjat—. Et penses que no me n'adono? Ho veig, quan et passa alguna cosa. Ahir mateix, per exemple. I sé que no ho vols explicar, però vinc a parlar amb tu una estona per veure si confies en mi com per explicar-m'ho. Però mai no ho fas.

Es va fer enrere una mica mentre parlava, i es va adonar que havia dit massa i, per si això fos poc, s'estava posant vermella. Va mirar cap a un altre costat amb l'esperança que no se n'adonés, però ell estava massa absort en els seus pensaments com per veure-ho. Sabia que quan estava malament, sempre era la Marta, qui l'animava, però no que fos expressament. Creia que era simple casualitat.

—Tinc problemes a les classes —va dir-li—. Això és el que em passava ahir. Ja saps com és la professora del foc. No em va sortir bé el que ens va demanar i em va clavar un moc. Per sort, només ho vaig sentir jo. Ja està, no hi ha més.

La Marta es va girar per mirar-lo.

—Però Mike, això ens ho pots explicar sempre que ho necessitis. Els teus problemes són els nostres —en Mike continuava mirant avall—. Mike...

La Marta li va apartar els cabells que li tapaven els ulls i en Mike va aixecar la vista de cop. Ella va apartar sobtadament la mà i es van mirar als ulls durant una fracció de segon fins que van retirar la mirada.

—He parlat amb la Júlia —li va dir en Mike, avergonyit.

—Déu méu, llavors ja sabies què em passava! I jo aquí fent discursos sobre per què no t'ho diria —va dir, una mica enfadada.

—L'he trobat a la sortida de l'arbreda i m'ha dit on eres i què et podia passar. Estava preocupada.

—Si et sóc sincera, prefereixo saber-ho que no veure com la Júlia evita explicar-m'ho. Almenys així la meva imaginació no es pot inventar situacions pitjors.

—I tu pensa qui va davant de tot. En Ged, l'Apol·lo, la Gregory. Tu et penses que deixarien que els passés res greu?

—Veure les cicatrius de la Júlia no és agradable.

En Mike hi estava completament d'acord. Cada vegada que la mirava se li regirava l'estómac.

—Això que et diré ara és confidencial, perquè la Júlia no vol que se sàpiga, però crec que no li sabrà greu que t'ho hagi dit. La Júlia és la que està pitjor amb diferència perquè, a part de deixar-se enxampar molt sovint, els professors li tenien molta tírria perquè era l'ovella negra dels Malfoy. I tot i que la McGonagall hi intervingués sovint, de poc servia. Ni en Frank ni en Parker tenen aquest problema. D'acord?

La Marta va assentir.

—A part, són molts. Es cobreixen les espatlles els uns als altres. Sobretot als més petits. Els de sisè i setè estan pendents de tothom. Pensa-hi. No només aquells tres. En Dietmar, en Carlo, la Laia, la Flower. I els que no són de l'Ala Nord. En Neville, la Ginny, la Luna, tots els altres. No et negaré que deuen haver tingut problemes, però estan en un gran grup i això és el millor que els pot passar.

La Marta va somriure, agraïda.

—I ara que parlem d'espatlles...

—Oh, merda. Te n'has adonat?

—També m'ho ha dit la Júlia.

—La Júlia té la llengua molt llarga.

—De manera que ara baixarem de l'arbre i anirem a buscar la Kaylein perquè t'hi doni un cop d'ull.

—Sóc guaridora. Ja me l'he posat a lloc.

—I t'ho hauries d'embenar, i això no t'ho pots fer a tu mateixa —va dir en Mike, fent rodar els ulls.

—Que no.

En Mike va aixecar les celles.

—Si no hi vas, t'hi faré anar jo.

—Que t'ho creguis. No baixaré d'aquest arbre.

—Jo crec que si et faig caure en surts viva, no som gaire amunt. Ho podríem comprovar —va fer,

—Ni te m'acostis —va dir la Marta, posant una mà entre ells dos.

—Vaaaa.

—Que no!

—Molt bé, doncs. Baixaré i et deixaré aquí, perquè estàs prou bé com per baixar sola sense fer-te mal.

—És clar que ho estic.

—Perfecte.

En Mike va començar a baixar, i la Marta va dubtar uns segons.

—Mike?

—Sí?

—Potser m'aniria bé una mica d'ajuda.

En Mike va somriure i va mirar amunt per veure com la Marta intentava no mirar-lo. Li devia fer bastant de mal, com per haver-li demanat. S'havia d'assegurar que deixés que li miressin. Sí, definitivament se n'havia d'assegurar.

 

 

 

First, when there's nothing but a slow glowing dream.________________________________________

 

Com vaig prometre, és diumenge i toca capítol! Avui seré ràpida, que tinc un munt de feina per fer.

Per començar veig que el tema del personatge nou no va tenir gaire èxit xDD Però aniré descobrint coses sobre ella fins que surti. De moment, us diré que es diu Yentl :)

Aquest capítol no és gaire rellevant pel que fa a l'acció, però així podeu veure com ha passat el temps, què estan aprenent, com estan les relacions entre ells, el tema de la profecia i les teories que tenen. I ara que comencem a conèixer més els altres de la profecia (cosa que anirà a més a partir d'ara), a veure si teniu més teories sobre què volen dir algunes parts de la profecia i a qui li poden passar :)

I la Júlia, com l'heu vista? Serà un tema que anirà sortint a partir d'ara, perquè és veritat que està bastant sola. Com creieu que acabarà?

SABIES QUE, quan era petita, la Júlia sentia com li deien constantment que estarien millor si s'haguessin quedat la Lydia? Com que eren partidaris de Voldemort, els van deixar quedar-se una de les bessones, i en veure que la Júlia no creixia amb el caràcter que se suposava que havia de tenir, sempre li recordaven que la Lydia hauria estat una millor opció.

Recordeu que, qualsevol pregunta que tingueu que pugui sortir resposta als Sabies que serà benvinguda! Capítol dedicat a la Laia Weasley, l'Agatha Black, la Roser, la Marta i la Rosa. Fins d'aquí dos diumenges!

 

Marta

 


Llegit 486 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Avatarhpkarina 373 comentaris19/10/2014 a les 17:18:59
#25205Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

Hola, holaaa!!! Aiiiiii Els M&M!!! M'encanteeeeeeeeeeeen per l'amor de Déu, que se declaren el seu amor incondicional LLYA!!!!! I need them together! alkjnszldkfjnslknlzkjndlzkjndlkzjnckzxjnv

Me sap mal per Àlex (IQUE HO DIGA JO ÉS VERY IMPORTANT YA TU SABEH!) però pobre, ara li sap mal xD

M'encanten Julie i Heath! hahahaha i em fa molta gràcia veure com avancen amb els poders i tal! Els pot servir per a la batalla final (i estic segura que ho faràs servir i que els cavallers de la mort se quedaran súper shockeeed!)

De la profecia no se m'acut res nou que afegir però tinc molta por que comence, perquè serà molt trist tooot!

I Júlia me fa molta peneta! :( ara mateixa li donaria una forta forta forta abraçada i una galeta!

Pel que fa al nou personatge, pel nom, pareix que siga una sacerdotesa d'Avalon, nusé XP

I bé, that's it! Ens viem en dues setmanes! ^^

una besadeta!

Rouss




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris20/10/2014 a les 11:57:45
#25207Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Hola! Que bé, capítol nou! Es troben a faltar, ens tenies molt mal acostumats, hehehe. 

Que bonica l'escena amb el Mike i la Marta, espero que passi alguna cosa entre ells aviat. Entenc que la Marta es preocupi, per això; és el seu germà... Però sí, és clar, molts tenen germans i en problemes hi són tots... el germà de la Julie especialment, hehehe! 

Es creuaran algun cop, els Desterats amb el Harry i companyia? Molaria que es trobessin algun cop. Que els ajudessin amb el robatori de Gringott o alguna cosa així...! Hahaha, no em facis cas, que se m'en va. M'agrada sentir coses de tant en tant pel que fa a la història de a Rowling. Avui, per exemple, que han anomenat el Neville, la Ginny i la Luna, fa gràcia sentir-ne a parlar de tant en tant!

La Júlia em cau molt bé! Està bé que expliqui una mica les coses, perquè tots si desterrats se les porten, amb això de guardar-se secretets. Crec que algun dia haurien de seure tots i buidar el pap, i fer una sessió de teràpia conjunta, que els aniria molt bé!

Apa, que vagi molt bé i a esperar 15 dies! Fins aviat!

A. Black




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris20/10/2014 a les 23:28:22
#25219Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Roser: hahahha pacièeeeeeeeencia, que són lentets... ja veuràs, si t'acabarà caient bé l'Àlex i tot. Temps al temps! ^^ Els faran servir, tot i que no ben bé com t'esperes... (huhuhu m'encanten els spoilers cruels xDD). La profecia no portarà gaires coses positives, això és veritat, però és necessària. La Júlia l'anirem veient més sovint, crec, m'agrada la idea de fer-la sortir amb més freqüència, està en una situació interessant. Yentl nom de sacerdotessa? No va per aquí, no xDD

Agatha Black: estic escrivint per avançat per intentar penjar-ne més sovint més endavant. Aviat, aviat... bé, depèn de què entenguis per aviat xD La Marta té raó en això, però un cop han vist que li passa alguna cosa, no té gaire sentit que s'ho calli. Volia que es creuessin, però  era molt complicat fer-ho quadrar, o sigui que no. Almenys, no fins la batalla final (que, si t'hi fixes, només falten dos mesos!). M'agrada mencionar-ho, tot i així. Hahahah m'imagino la reunió de grup, amb la Júlia de moderadora i fent-los parlar a tots. De fet, la Marta no ho acostuma a amagar, és la que més explica el que li passa. Tot i que si no tinguessin secrets no seria ni la meitat de divertit!




AvatarLaia Weasley 140 comentaris23/10/2014 a les 20:02:49
#25223Encara no he escrit cap fanfiction

Jeje que mono em Mike...

 I que tossuda es la Marta... Vuull que estiguin juntss jaaa :) son adorableess...

Jiji l'avanç dels poders es important...m'encanten els poders de la Marta alla amb un pum i ho guareix tot... em recorda una mica a a memories d'idhun amb els poders curatius... i en Heath tmb mola amb el seu super poder de la terra, be la veritat es que tots els poders son fantastics...

La Júlia em fa peneta, i mira que es molt mona i em cau moltbe, ho esta passant malament, pero jo crec que tindra un magnific recolzament dels desterrats :)

Fins la segueent!

Petons




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris24/10/2014 a les 00:09:39
#25225Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

M'alegro molt que us agradin tant com a parella! Però em sembla que tothom s'adona de la bona parella que farien menys ells dos ahahhaa i és una llàstima! De manera que paciència, que les coses bones es fan esperar ^^ De fet tot tot no ho guareix, com ha dit, només les ferides petites i externes, per les ferides internes necessiten saber fer cataplasmes, pocions, potingues i tal. Almenys, amb el que saben ara. La veritat és que no ho he fet voluntàriament, però quan vaig mirar com havia ideat la màgia curativa em vaig adonar que era com una barreja de Memòries d'Idhun i d'Eragon ahhahaha De manera que et dono la raó. I aquestes influències es veuran més com més coses sàpiguen! 

Veig que la Júlia té molt bona acceptació, crec que la faré sortir més! Trobo que està en una situació molt interessant, i que els Desterrats poden ser un bon suport. Tot i això, no durarà gaire, la situació. Ja ho veureu! ^^