La Crida d'Avalon - Capítol 25: Llum, aigua i foc
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 02/11/2014 a les 12:01:47
Última modificació 02/11/2014 a les 12:01:47
Tots els capítols de La Crida d'Avalon
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 25: Llum, aigua i foc

Capítol 25: Llum, aigua i foc

 

Quan la Marta va obrir els ulls, el primer que va fer va ser mirar per la finestra. El sol ja estava sortint, de manera que no valia la pena intentar tornar a adormir-se, però encara no calia despertar la Mei.

Es va descotxar i es va asseure a un costat del llit. Notava l'embentage de l'espatlla sota del pijama; no s'havia afluixat en tota la nit. I, per molt que li fes una mica de ràbia admetre que en Mike tenia raó, li feia molt menys mal que el dia anterior.

Quan es va acabar d'arreglar, el sol feia una estona que havia sortit. Va despertar la Mei, que no començava les classes fins un parell d'hores més tard però si s'havia de llevar sense que l'avisés ho portava clar, i va anar a esmorzar. Era el problema dels dilluns: sempre s'havia de llevar aviat perquè tenia formació a primera hora.

Tots els Desterrats començaven més tard; per això, quan va arribar al menjador, només hi va trobar la Vanessa i la Verònica, en un racó, i l'Airina i la Lydia en una taula de quatre. Va anar a esmorzar amb elles, i ben aviat va arribar tota la resta. La Hilary i la Cindy es van asseure en una altra taula, i la Júlia, davant de la sorpresa de la Marta, es va unir a les Hufflepuff després de fer una llambregada ràpida a la taula de la seva germana. La Lydia, per sort o per desgràcia, no se'n va adonar.

La resta de l'esmorzar va passar amb tranquil·litat. La Marta sempre s'havia entès molt bé amb l'Airina, que era una persona agradable, intel·ligent, senzilla, honesta, amb moltes ganes d'ajudar els altres i un somriure a punt davant de qualsevol situació. La Marta solia pensar que encaixaria igual de bé o, fins i tot, més, entre els Hufflepuff.

Era curiós que la seva millor amiga fos una persona com la Lydia, que tot i que no li agradés admetre-ho, tenia molts dels trets de Slytherin de la seva família. Era ambiciosa, brillant, i li costava una mica mirar més enllà del que eren la seva persona i aquells que estimava; de la resta ja se n'ocuparia algú altre. Això sí, si eres dins el cercle de gent que li importaven, faria el que fos per tu. I, a part d'això, era una actriu nata, que podria enganyar el mateix Innominable. Potser aquest era un dels fets que la diferenciaven de l'Airina: la Ravenclaw no sabia mentir.

La Júlia va continuar esquerpa durant el camí cap a la classe i no es va acostar a elles en cap moment. La Marta es va preguntar si tenia res a veure amb el que havia passat el dia anterior, però no ho semblava. Li hauria d'explicar a en Mike, segur que ell sabria què fer.

—Bon dia, noies —va dir la Kaylein quan van arribar. Els de la llum havien tingut sort, els havia tocat una instructora competent i que, a diferència de la majoria, era simpàtica i es preocupava per què els seus alumnes aprenguessin. Aquell dia se la veia excepcionalment radiant—. Espero que avui vingueu amb energia, perquè he preparat una classe especial.

Les noies es van mirar, animades. Allò volia dir que s'estalviarien embenatges, cataplasmes i preparacions de potingues vàries? Ja feia un mes que no aprenien res més. Però ho acceptaven, perquè sabien que era necessari i que ja havien assolit tot el que podien fer, al seu nivell, de curació amb màgia. Què volia dir, allò?

—He decidit que, com que aneu molt ràpid, us ensenyaré una nova tècnica de gran dificultat. I us ensenyo aquesta en concret perquè sé que sou prou responsables com per entendre que no l'heu de fer servir.

—Que no l'hem de fer servir? —va preguntar la Hilary—. I llavors, per què l'aprenem?

—Com he dit abans, crec que sou unes noies responsables. I heu de saber que aquesta tècnica pot ser mortal i només s'ha de fer servir en casos extrems i sota un gran domini. Hi ha hagut gent que ha mort intentant salvar algú altre d'aquesta manera, i vull que em prometeu que no la fareu servir i no es tracta d'un cas extrem, ni fins que la tingueu dominadíssima. Queda clar? —va preguntar, més seriosa i resoluda del que l'havien vista mai.

Totes van assentir, en silenci.

—Bé. Recordeu que us vaig dir que la màgia només ens podia servir per curar ferides externes i no internes? Doncs ara vull que us n'oblideu. Quan cureu feries externes, el que feu és refer teixit, i els òrgans interns no són més que teixits. L'única diferència és la quantitat d'energia que requereix per culpa de la distància i de la complexitat que té. I, com sabeu, aquesta energia surt de nosaltres. De manera que, si no controlem bé la tècnica o ens passem en el temps que la mantenim, ens podem quedar sense energia, i aquí és quan passa a ser mortal. Per això no ens podem arriscar a fer-ho servir per curar ferides menors, com ara cremades, que tot i ser greus, no són mortal. Estem parlant de lesions en òrgans vitals. De lesions fatals.

Totes es van quedar callades.

—Veig que us ho preneu seriosament —va dir la Kaylein, relaxant-se una mica. No cal dir que l'havia preocupat que algunes no n'entenguessin la gravetat—. Ara us faré una demostració —va posar la mà plana davant seu—. Les que sigueu dretanes ho haureu de fer amb la dreta. Molt bé, atentes, que comença.

En un tancar i obrir d'ulls, una bola d'energia d'uns 10cm de diàmetre va aparèixer a sobre del palmell de la mà.

—Quan aquesta esfera s'hagi format, ens acostem al pacient, que haurem deixat estirat en una superfície plana, i enfonsarem aquesta bola d'energia al seu pit, just a sobre del cor. A partir d'aquí, 30 segons o, com a molt i si us surt molt bé, un minut, i això és importantíssim. D'acord? Bé. L'organisme ho identificarà com a cura i, amb cada batec del cor, bombarà aquesta energia a través dels vasos sanguinis fins a qualsevol cèl·lula que pugui estar danyada. Cal que mantingueu la mà premuda al cos del pacient, perquè si no l'energia desapareixerà. Recordeu, trenta segons; si us sortís molt bé, un minut. Cap pregunta?

—Quanta estona ho podries aguantar, tu? —va preguntar la Vanessa, admirada.

—Quatre minuts, cinc ja és perillós però crec que ho aguantaria. Tot i això, no ho he hagut de fer servir mai, i espero que vosaltres tampoc no ho hagueu de fer. Sí, Verònica? —va afegir quan va veure que la noia havia aixecat el braç.

—La Vanessa no ho pot fer. Ja saps que té una constitució fràgil

Algunes de les noies van bufar. La Verònica tenia aquest costum de pensar que la seva germana necessitava la seva ajuda exclusiva en tot, fins i tot a l'hora de parlar. Amb prou feines deixava que la Vanessa articulés paraula.

—Ja hi havia pensat. Com ho veus, Vanessa? Jo penso que ho podries provar uns minuts, perquè avui només intentarem crear l'esfera d'energia, que serà esgotador perquè no ho sabeu fer, però hauríeu d'anar molt lluny perquè fos mortal. Quan et cansis, t'atures i mires les altres o vas a descansar. Per cert, ara que hi som —va dir aixecant la veu—. Quan acabeu de fer les pràctiques i en l'hipotètic cas que l'haguéssiu de fer servir, res de dormir. Ni de broma, m'heu sentit? Us heu d'esperar entre dues i tres hores o podríeu no despertar-vos.

—Jo crec que ho puc provar —va dir la Vanessa, tan pàl·lida com sempre però amb resolució—. Si em canso ja pararé.

La Verònica va fer mala cara.

—Perfecte. Tot aclarit, doncs —va dir la Kaylein—. Comencem!

 

 

 

—Com mola —va dir l'Àlex, quan la Marta li va explicar què havien après—.Escolta, he d'anar a classe.

—És veritat, que ara teniu Aigua.

—Sep. I tu hauries d'anar a descansar, que estàs esgotada. Ens veiem després i m'ho acabes d'explicar.

—Tens raó. Fins després!

L'Àlex es va afanyar a caminar. No anava tard, però la professora, la Dimia, detestava la impuntualitat. I, per ella, impuntualitat era no arribar cinc minuts abans de la classe.

Va respirar tranquil quan va veure que la classe encara no havia començat. La Dimia, però, ja havia començat a donar indicacions, i les noies que ja havien arribat s'havien començat a posar en parelles. No quedava ningú lliure.

La Dimia era la sacerdotessa més gran i, juntament amb la més jove, la del foc, la més orgullosa i carca. Li agradava que els seus alumnes patissin per aconseguir els seus objectius, i sempre els portava al límit. Algun dia s'havien arribat a fer mal, però com que aconseguia bons resultats, ningú no li deia res.

—Avui m'han imposat la classe, per cert —va dir, enfadada perquè li havien aixafat l''autoritat. Només faltava que s'emprenyés!—. Julie, qui t'ha dit que puguis arribar tard a la meva classe? Estàs castigada. Queda't després de classe. Avui treballarem per parelles, aniràs amb l'Àlex.

L'Àlex la va maleir interiorment. Feia set mesos que la Julie i ell havien tallat, i havien intentat no quedar-se sols des de llavors. Els era molt incòmode. I ara es veurien obligats a treballar junts.

—Cada parella té un cubell a uns 20 metres del riu. Es tracta que entre els dos traslladeu aigua del riu al cubell. I heu de controlar l'aigua entre tots dos, res d'anar sol. Sense compenetració, no us en sortireu. I perdreu. Si no arribeu a omplir la meitat del cubell, us quedareu fins que ho aconseguiu. Si feu servir qualsevol dels altres elements, us buido el cubell. Només el control de l'aigua. Sí? Vinga, doncs. Airina i Cindy, al primer; Vanessa i Verònica, al segon; Àlex i Julie, al tercer. I la Júlia? Pensa fer-nos l'honor de la seva presència?

Ningú no sabia on s'havia ficat. Havia anat a la classe anterior.

—Bé, doncs. Comenceu —va dir, desganada.

—Com ho fem? —va prendre la iniciativa l'Àlex—. Ho intentem com la Cindy i l'Airina?

Les dues noies estaven cara a cara i amb les mans aixecades i caminaven de costat mentre controlaven una massa d'aigua que flotava entre elles.

—Com vulguis —es va arronsar d'espatlles.

Ho van intentar, però l'aigua va caure al cap de dues passes. Van anar reduint la mida de la bombolla a veure si funcionava. Però no van aconseguir arribar ni a la meitat del camí.

—Julie! —li va cridar la Dimia—. Penses concentrar-te?

La Julie va fer mala cara.

—Et passa res? —li va preguntar l'Àlex—. Sembla que tinguis el cap a una altra banda.

—T'ha castigat mai, la Dimia?

L'Àlex va fer que no.

—A mi sí. Et tira al riu i t'has d'aconseguir assecar tu sol. Diu que així practiques el teu domini de l'aigua.

La mirada de l'Àlex va canviar d'incredulitat a terror.

—Però segur que no ho pot fer, això! Vull dir, ens podem posar malalts!

—Ja, és un càstig dissuasori.

L'Àlex es va passar la mà pels cabells, preocupat. Hi podia fer res? Si pogués...

—Escolta, creus que si acabem primers serviria de res?

—No, i ara. Ja la coneixes. I a part, les altres ja han aconseguit posar aigua al cubell i nosaltres no hem arribat ni a la meitat del camí.

—Però elles vénen d'una classe esgotadora i només han tingut mitja horeta per descansar, d'aquí poc fallaran. Si aconseguim compenetrar-nos...

—Saps que no podrem.

—Ho podríem intentar.

—Oh, vinga, Àlex. No em pots ni mirar a la cara. Com vols que ens compenetrem per fer això?

L'Àlex va mirar què feia la Dimia. Pel que semblava, els havia deixat per inútils i estava supervisant les altres.

—Potser seria hora que comencéssim a comportar-nos com a persones normals. Va, Julie. Ho podem provar. Abans de rendir-nos.

La Julie va fer cara de no tenir-ho gaire clar.

—Vaaaaaa.

—D'acord, d'acord. Per provar-ho no hi perdem res.

 

 

 

—Veus? —va dir l'Àlex, amb un somriure, quan van ser els primers de sobrepassar la marca de mig cubell—. Som un gran equip!

L'Àlex va aixecar la mà i la Julie la va xocar, contenta.

La Dimia els va mirar aixecant les celles, incapaç de fer-los un compliment. Bah, ella s'ho faria.

El cert és que els havia costat una mica, aconseguir compenetrar-se, i havien quedat bastant mullats, però quan havien trobat el punt havien començat a fer pujar el nivell de l'aigua molt ràpid.

—Vinga, més! —va fer la Julie, il·lusionada.

Però quan van arribar al riu, va fer un moviment ràpid de la mà i una bombolla petita d'aigua es va estampar a la cara de l'Àlex. L'Àlex, per la seva banda, va obrir molt la boca, ofès, i va començar a controlar una bombolla que va fer filigranes al voltant de la Julie fins que va trobar una manera de mullar-la.

—Buah, Àlex, vigila amb la punteria! Ara tinc l'orella tapada!

Però no estava enfadada, sinó que reia. I l'Àlex també.

—Molt bé, temps —va dir la Dimia—. Julie, tu et quedes. Els altres podeu marxar. I si veieu la Júlia, li dieu que si torna a faltar sense avisar no cal que es presenti més a classe.

Els ànims de la Julie van desaparèixer en un moment. A més, pel que semblava, l'Àlex s'havia esfumat sense dir res.

Va esperar que les altres s'allunyessin per complir el càstig. Almenys, encara li quedava la dignitat. No volia que la vegessin d'aquella manera.

L'aigua estava fredíssima, i la Julie va estar segura que es constiparia tan bon punt hi va entrar. En va sortir tremolant. Notava l'aire que se li clavava a la pell com agulles de cosir. Vinga... aigua fora... aigua fora...

Llavors, sorpresa, va notar com es començava a assecar sola. Aquella escalfor... havia de ser foc, i no l'estava fent servir. Què...?

Va ser en aquell moment que va veure moviment darrere d'uns arbustos. I hi va poder distingir en Mike, l'Àlex, la Marta i en Heath. En Mike i l'Àlex es veien concentrats. Devien ser ells, els que estaven fent evaporar l'aigua. La Julie es va posar a la feina ràpid per ajudar-los. Amb una mica de sort acabarien de seguida!

—Gràcies, nois —va dir quan la Dimia va haver desaparegut—. Us en dec una.

—A l'Àlex, si de cas. Ens ha buscat a tots i ens ha fet venir corrents. Bé, a tots menys a la Mei, que venia amb nosaltres però de cop ha desaparegut.

La Julie el va mirar amb agraïment. No només havia aconseguit que se sentís millor a la classe: també havia fet que se salvés d'una mala estona.

—Gràcies —li va dir sincerament.

—No es mereixen —va respondre ell, traient llenya a l'assumpte—. Per cert, Mike, saps res de la Júlia? No ha vingut a classe...

—No? —va preguntar, estranyat.

—Aquest matí estava molt rara —hi va intervenir la Marta—. Per cert, Julie, en Heath i jo t'hem preparat una infusió per evitar refredats. Si anem a buscar aigua calenta te la podràs beure.

—Jo buscaré la Júlia —va anunciar en Mike—. Àlex, pots encarregar-te de donar un cop d'ull a la Mei? Últimament està molt distant, també. I ha marxat molt alterada.

L'Àlex va assentir. Mentre s'allunyava dels altres, va fer una mirada ràpida cap a la Julie. S'ho havia passat molt bé, aquella hora, i estava content que les coses entre ell i la Julie es comencessin a normalitzar. La continuava veient com algú molt especial que s'havia estimat molt, i sabia que sempre la veuria així, però ja no estava enamorat d'ella.

Potser no seria tan difícil, ser amics. Potser no.

 

 

 

En Mike va arribar a la classe amb la Júlia darrere. Li havia costat, convèncer-la, però com que no semblava disposada a explicar què li passava, en Mike havia assegurat que això volia dir que no passava res i que podia anar classe. De manera que la Júlia es va veure obligada a triar entre explicar el que, en realitat, en Mike ja sabia, i anar a classe.

Per tant, va anar a classe.

Era l'última classe del dia. Ja passaven de les sis i el sol es començava a pondre. Com feia uns dies, havien d'intentar aguantar una flama tan gran com poguessin davant seu durant uns minuts. Era una feina que requeria molta concentració, i la Júlia sabia perfectament que si ho aconseguia en Mike es relaxaria una mica. I aquest era el seu objectiu. Calmar en Mike.

Ell, per la seva banda, no li treia l'ull de sobre. Alguns podrien pensar que era sobreprotector, però coi, estava preocupat per la Júlia. No era normal que es comportés d'aquella manera.

Va veure que hi havia alguna cosa estranya quan va deixar de mirar-la i es va fixar en una llum que hi havia a la llunyania i el moviment de persones que es distingia pel voltant. La professora també ho va veure. Quan unes quantes persones es van acostar cap a ella va demanar als alumnes que continuessin practicant i va anar a veure què passava.

Però no estava prou lluny, i van sentir què li deien.

—Acabem de rebre un patronus de l'Orde del Fènix demanant ajut per salvar els nens de l'escola. L'atacaran aquesta nit.

En Mike no va tenir temps d'horroritzar-se per la notícia, perquè just en aquell moment, un crit agut va tallar la foscor del crepuscle.

 

Una absència d'oxigen. Una sensació d'ofec.___ _______________________________________________

 

I ja sóc aquí, un altre diumenge!

Al final m'acostumaré a fer capítols de 3000 paraules hahahah Disculpeu pel final, que l'he escrit molt ràpid, però és que la primera escena m'ha quedat molt més llarga del que em pensava... he volgut explicar massa coses!

I hi ha prou temes per comentar, em sembla. Començant per les relacions entre la gent de la profecia. I després la tècnica que han ensenyat a les de la Llum. Creieu que en algun moment l'hauran de fer servir? Després, que l'Àlex i la Julie es portin millor. I que la Júlia estigui així de rara. I, per acabar, el crit del final. Teories?

SABIES QUE la Dimia és molt més gran que totes les altres sacerdotesses? De fet, va ser professora de gairebé totes. Sempre s'ha considerat a si mateixa necessària per mantenir les velles tradicions i maneres de fer, i estava en contre de deixar que les de la profecia i els Desterrats fessin classes a Avalon.

Fins el pròxim!

 

Marta


Llegit 531 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris03/11/2014 a les 09:04:59
#25250Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Wow! Quin capítol més llarg i interessant! M'ha encantat que sortissin algunes formacions, sempre em preguntaven quina mena de màgia feien, gràcies!

A veure, per parts. Primer la formació de la Llum. Por supuestísimo que l'haurian de fer. De fet, pel comentari de la Verònica... tinc la sensació que li tocarà fer l'encanteri aquest a la Vanessa i possiblement hi deixi la pell. Aquí va una teoria XD Després, la formació de l'aigua entre la Julie i l'Àlex *.* Que monos, m'encanta que sigui amics La relació entre els Desterrats hauria de ser molt forta, així que està bé que hagi superat la distància entre ells!

Buah, i despré sles males notícies a la classe del foc! Espero que puguin anar a ajudar a evacuar l'escola. Bé, potser les de la profecia s'haurian de quedar segures a Àvalon, pe`ro els Desterrat segur que volen anar a ajudar!

I el crit... doncs vés a saber! Podria ser que estiguessin atacant Àvalo, a la vegada que ataquen l'escola? No ho sé! Quines ganes de seguir llegint! Bé, doncs, dues setmanes. Està bé si segueixes fent-los tan llargs, jo també els faig llarguets, normalment!

Fian aviaaaaaat (Espero els teus pròlegs amb ànsia, btw, tot i que entenc que estiguessis acabat això! XD)




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris07/11/2014 a les 10:48:19
#25265Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Sembla que ets l'única que ho pensa, quin fracàs amb els comentaris... ^^' Jo pensava que ara que penjo amb regularitat la cosa aniria bé, tu, però tot el contrari. En fi, va a èpoques, això... Anyway, moltes gràcies per comentar! La intenció sempre era començar a explicar formacions des d'aquest moment, no sé si les veureu totes però definitivament en sortiran més (encara que no tinguin tanta importància com en aquest capítol).

Hahahha es nota que tu també escriu, no es posa res perquè sí! Per tant, votes per la Vanessa com la que dóna la vida, no? O més tard, quan la profecia ja s'hagi acabat? Interessant.

Sí, la veritat és que tenia ganes que l'Àlex i la Julie s'acostessin una mica. Que el que han viscut junts, ja des d'abans de sortir, ha estat molt intens, i no podia ser que les coses quedessin d'aquella manera. A veure si poden ser "només amics", doncs!

Ja veurem al següent capítol què passa amb l'escola. Les sacerdotesses tenen una decisió molt important per prendre, i ràpid, perquè falta poc perquè tanquin el British i tan bon punt els muggles desapareixin atacaran. Esperem que no toquin el Partenó, però. Més els val. Que si no els pego xDDD I el crit també ho sabreu de seguida :) I espero que sigui una cosa que us sorprengui!

Pròlegs en procés ^^' Fins el pròxim!




AvatarLaia Weasley 140 comentaris07/11/2014 a les 15:51:08
#25266Encara no he escrit cap fanfiction

Heeeeeeey!!

Que guaai el capitol... m'ha agradat com les coses es normalitzen entre l'Alex i la Julie ( 7 mesos ja fa que ho van deixar?? Quant!!) començo a entendre xq la Julie s'en va enamorar xD... Es conya... pero l'Alex es monissim, m'ha agradat com ajudat a la Julie assecar-se... Que percert quins metodes te aquesta dona!!

Aviaam la tecnica de la llum... nose, mes aviat la trobo perillosa... pero molt util en casos extrems.. i si, crec que la tindran que fer servir ateses les circumstancies.. tot i aixi m'alegro per les sacerdoteses perque confiin fins aquest punt que els hi ensenyen la tecnica

El crit... nose pero em preocupa, es posible que sigui de la júlia...? Bueno nose no vull fer teories.. I que faran amb el tema de l'escola?? Aiix.. 

Bon capitool :)

Petooons

 




Avatarhpkarina 373 comentaris07/11/2014 a les 20:57:56
#25268Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

HOLAAAAAAAAAAAAAAAAA SÍ M'HA COSTAT LA VIDA PERÒ QUE CONSTE QUE FA DIES QUE VAIG LLEGIR EL CAPÍTOL I QUE ÉS LA TERCERA VEGADA QUE COMENCE UN COMENTARI, ESPERE QUE SIGA LA DEFINITIVA PERQUÈ TAMPOC NO TINC GAIRE TEMPS I LA VERITAT ÉS QUE NO RECORDE MOLT BÉ TOT LE QUE VOLIA DIR AIXINA QUE SEGURAMENT SERÀ UN COMENTARI CURT AMB MAJÚSCULES I FRUSTRACIÓ:

1. ESTIC SEGURA QUE L'ENCANTAMENT ESTE DE CURAR TOH XUNGO L'HAURAN DE FER, I MEAN.. COME ON I SEGUR QUE L'HAURÀ DE FER MARTA PER A CURAR A JULIE/MIKE JA VUERÀS I SEE IT, I CAN SEE IT! (or maybe Louis)

2. ALEX, LLUNY DE JULIE (tot i que és xaxi que comencen a normalitzar les coses) PERÒ LLUNY OK? NO TE LI ACOSTES QUE TE PEGUE

3. QUÈ LI PASSA A JÚLIA? ESO NO ES BIEN, MI NO GUSTAR :(

I NO SÉ, NO RECORDE MOLT MÉS QUE VOLIA COMENTAR PERÒ QUE M'HA AGRDAT MOLT MOLT MOLT

UN BESIKU ENORME PLE DE FRUSTRACIÓ UNIVERSITÀRIA

Rouss. 




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris08/11/2014 a les 00:39:58
#25269Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Yaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaay, comentaris! Ja m'estava començant a desesperar, gràciees ^^

Laia Weasley: tenint en compte que ho van deixar a mig agost, quan eren a la Plaça Grimmauld, i ara ja és març... compta hahaha Si l'Àlex és un amor! Només que últimament l'he deixat una mica de banda, no només perquè cregui que ara la trama passa per altres personatges, sinó també perquè la ff anterior estava molt centrada en ell ja. 

I tens raó, la Dimia té mètodes... qüestionables, deixem-ho en qüestionables. És clar que la tècnica de la Llum és perillosa; de fet, és perillosíssima! Per això la Kaylein els deixa tan clar que han d'anar amb molt de compte. Hi poden deixar la pell. M'ha agradat molt aquesta observació de la confiança que els tenen les sacerdotesses. És un tema que ben aviat es tractarà! Nova teoria del crit: ara, la Júlia. Aviat ho sabreu! ^^

Roser: hahahhaa almenys no m'has desquadrat la pàgina... que ja és tot un mèrit! Nova teoria per la tècnica! Aquesta és molt més diferent de l'altra, no té res a veure amb la profecia ara. El que totes coincidiu és que en tornarem a parlar. Ju, com em coneixeu, ja sabeu que m'encanta el drama xDDD Baaaah, si l'Àlex s'està portant perfectament, no et pots queixar! Si algun dia hauràs d'acceptar que és un amor de persona... Lo de la Júlia està relacionat amb el que vaig explicar a l'últim capítol, el tema de sa germana i l'Airina i la Vanessa i la Verònica i que se sent sola, la pobra. Però estem veient que l'afecta més del que pensàvem. Hahhahaha que et sigui lleeeeeu ^^