La Crida d'Avalon - Capítol 28: Germans petits
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 21/12/2014 a les 00:44:58
Última modificació 21/12/2014 a les 00:44:58
Tots els capítols de La Crida d'Avalon
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 28: Germans petits

Capítol 28: Germans petits

 

La Lydia va observar un moment com la Kaylein i la Marta, que ja dominava prou bé la nova tècnica, ensenyaven les bases de l'assignatura a la Yentl. Quan es va adonar que la Kaylein la mirava a ella, però, es va posar a la feina.

Aquella tècnica no li acabava de fer el pes. Li semblava perfectament típica d'aquella estúpida mania que tenien els Gryffindor per fer-se l'heroi. Total, per a què? El més probable era que morissin tots dos: tant el pacient com el guaridor. A més a més, li recordava massa que alguna d'elles hauria de donar la vida. I sabia que era molt egoista, i de veritat que no tenia ganes de veure com es moria cap de les altres. Però no tenia cap intenció de ser ella.

Va plantejar una situació en què pogues donar la vida. Per la Júlia, sens dubte. Per en Draco. Per l'Airina.

Cosa que li recordava que havia de parlar amb ella sobre un assumpte. S'hi va acostar sigil·losament, sense que ella se n'adonés. L'Airina estava joguinejant amb un núvol d'energia blanca, l'adequada perquè era la guaridora; però que tenia forma de tot menys d'esfera. Es va posar just darrere seu i li va murmurar a l'orella:

—Bu.

L'Airina va fer un bot i l'energia es va dissoldre instantàniament.

—Què fas? —li va preguntar fent cara d'enfadada—. Saps que odio aquesta mena d'ensurts!

—Normalment hauries notat que tenies algú a l'esquena. Que estàs distreta per alguna cosa en concret?

—No? —va fer l'Airina—. Què m'hauria de distreure?

—No ho sé, digues-m'ho tu.

I l'Airina va saber que estava perduda des del moment en què va veure la mirada acusadora que feia la Lydia. Aquella mirada que ella tant admirava i que reflectia astúcia, la mena d'intel·ligència que ella mai no podria tenir. La mateixa mirada que, en aquell moment, li assegurava que la Lydia l'havia descobert.

—Oh, d'acord. Tu guanyes.

La Lydia va fer un saltet d'emoció.

—Deixa'm endevinar. Alt, moreno, Ravenclaw i professor de Quidditch?

L'Airina va somriure i es va posar una mica vermella.

—Ho sabia! Com pot ser que no me'n diguessis res abans, eh? Quan va començar? Què ha passat? Qui va ser el primer d'apropar-se? Explica-li tot a la tieta Lydia!

L'Airina va sospirar i va tornar a crear energia per no mirar la Lydia a la cara mentre ho explicava. Aix, quina vergonya.

—A finals de novembre ens vam fer un petó. No va ser un, que busqués l'altre, la veritat. Senzillament va passar. Era complicat, perquè encara que només ens portem dos anys, no deixava de ser el meu professor. Però els altres mestres no hi van posar cap impediment. Suposo que són temps de guerra, i sabien que podia ser que no en tinguéssim cap més oportunitat. Per tant, mentre fóssim discrets, feien els ulls grossos. I en Charlie... —la cara se li va il·luminar—. Em feia oblidar la guerra. Amb ell, senzillament era feliç. Encara que estiguéssim engabiats sota terra. Encara que ens poguessin assassinar en qualsevol moment. Quan ens vam separar va ser molt dur. I ara... una nit i adéu.

—I el trobes a faltar.

—Més que mai. Veure'l ara només m'ha recordat fins a quin punt vull tenir-lo aquí, amb mi.

—Potser al juny ens donen festa. Aguantes dos mesos més i el vas a buscar. Ell també marxarà de Hogwarts, llavors. Ha anat a ajudar allà, oi?

L'Airina va assentir.

—I he d'admetre que estic contenta. Si no, hauria estat el primer que s'hauria presentat voluntari per missions perilloses de l'Orde del Fènix. Aquests mesos sota terra l'han fet més venjatiu —i, aquest cop, no se la veia segura d'estar-ne contenta.

—Estarà bé —li va assegurar la Lydia—. I no se m'acudeix ningú millor que tu per assuavir caràcters. Te'n sortiràs.

L'Airina li va somriure, agraïda. Si és que era impossible que arribés un moment en què no necessités la Lydia. Impossible.

 

 

 

En Frank i en Parker van sortir de la primera classe de Foc satisfets. Encara hi havia l'aura de por que havia deixat a l'aire la lesió de la Júlia, però havien pogut aprendre un parell de coses bàsiques. S'havien de posar les piles per enganxar els altres, però a banda d'això, cap problema.

—Frank! Espera un moment!

Es van girar per veure que la Lydia corria cap a ells.

—La Júlia diu que et vol veure.

—A mi? Per què? —va preguntar, estranyat. L'havia anada a veure amb en Parker aquell mateix matí. Com era que el feia cridar? I per què a ell sol?

—Ni idea —va dir la Lydia, i en Frank va saber que li passava el mateix que a ell pel cap.

—Jo vaig tirant cap a l'habitació —va dir en Parker—. Ja vindràs.

En Frank va assentir i va començar a caminar al costat de la Lydia cap a la infermeria. No van parlar de res; al capdavall, ells dos no es coneixien. D'acord que havien anat al mateix curs durant anys, però a la Lydia no li acabava de fer el pes unir-se als amics de la seva germana. I la Júlia sempre anava amb ell i en Parker.

Però no li podia retreure res. A la Júlia tampoc no li acabaven d'agradar, els amics de la Lydia. I no passava res.

Quan va arribar, la Lydia va murmurar que es quedava fora i en Frank va entrar. La Júlia ja l'esperava, incorporada i amb molta energia. Es notava que no sabia estar estirada, es moria de ganes de sortir a córrer.

—Molt bé, estupendo —va dir, sense ni saludar-lo—. Tenim una feina per fer. És a dir, ho estava fent jo, però òbviament ara no me'n puc ocupar, i...

—I quina és, aquesta feina?

—Ens toca fer de germans petits.

 

 

 

—O sigui, que encara no ha passat res? De veritat?

—T'ho juro. Des que hem arribat a Avalon, almenys, no, i dubto que hagués passat res abans. I tenint en compte que la Berta no és aquí, en Mike necessita una germana petita que s'ocupi d'ell. I penso fer-ho jo.

—Però com se suposa que els he d'ajuntar, jo? No sóc pas una Celestina, ja ho saps. Aquest tema més aviat em repel·leix.

—Frank, he estat a punt de morir-me. No vull que en Mike i la Marta s'adonin del temps que han estat perdent quan vegin l'altre sense vida. I queda clar que sols no se n'adonaran, d'això.

—Això no em soluciona el fet que no sé com fer-ho. Que sí, que en Mike és collonut, que m'encantaria tenir-lo de cunyat i que la meva germana està cega. Però de què em serveix, adonar-me d'això? Ho sap tothom!

—De moment, el que necessito és que els espiïs per veure com està la cosa. Parla amb la Marta, a veure si te'n diu res. Després ja buscarem maneres que es quedin sols i arreglarem atmosferes. Espero que quan vingui això, jo ja estigui fora d'aquí. D'acord?

En Frank va fer cara de no tenir-ho clar.

—Que sí, home, fes-me cas. Serem les millors Celestines del planeta!

En Frank no va poder evitar pensar que, per ajuntar aquells dos, haurien de ser les millors Celestines de l'Univers. Però en fi. No es tractava tant d'en Mike i la Marta com de la Júlia i les ganes que tenia de deixar d'estar tancada. Si allò l'havia d'ajudar a portar millor la convalescència, endavant.

—D'acooooord. Però m'hauràs d'anar guiant. D'acord?

—Sí sí sí sí sí! —va dir la Júlia, confirmant les sospites d'en Frank—.Vés venint quan puguis, porta'ls a tots dos algun dia! Així puc fer alguna cosa.

—Perfecte. I ara vaig a buscar la Lydia, que s'espera allà fora i es deu preguntar què diem. Alguna excusa pensada? Perquè suposo que no deus voler-ho compartir amb ella, això.

—Nà, de moment no. Li podem dir que li volem fer una festa sorpresa a la Laine i que no hem fet venir en Parker perquè és un boques i segur que no s'ho callaria. Igualment tampoc no es preocuparà durant gaire estona.

—Em serveix —va dir en Frank, arronsant-se d'espatlles.

Va acostar-se a la porta per dir-li a la Lydia que entrés, però abans d'obrir-la es va aturar un moment.

—I no et preocupis per la Lydia. Et té més en compte del que et penses.

—Com vols que no em preocupi? Puc ser la seva germana de sang, però ella sempre sentirà que la seva germana de veritat és l'Airina. Al capdavall, es van criar juntes. Fins que no vam tenir 10 anys no ens vam conèixer. I això no ho puc tirar enrere, oi? A Hogwarts era més fàcil, perquè hi éreu vosaltres i...

—I bones notícies, hi tornem a ser. Tots. De manera que no et mengis tant l'olla amb això, que passi el que passi, sola no t'hi quedes. Sí?

La Júlia va fer una salutació militar i en Frank va fer entrar la Lydia amb un gran somriure.

—Bones notícies! Estàs convidada a la festa del segle!

 

 

 

En Heath va agafar la piloteta anti-estrès d'en Mike al vol i la va tornar a llançar amunt. Allà, estirat al llit i sense cap més feina a fer que vigilar que la piloteta no caigués a terra (perquè, sincerament, si això passava no tenia cap intenció d'anar-la a buscar), semblava que fos a casa seva i que fos un dia com qualsevol altre, tranquil.

Però, evidentment, no podia durar gaire, i la porta es va obrir de cop amb en Mike que entrava corrent, agafant-se la panxa i gairebé plorant de com reia.

—D'acord, necessito... necessito un amagatall. Ja.

—Què has fet?

—He tenyit l'Àlex de rosa. Té els cabells de color rosa i em vol matar —va dir abans de desplomar-se sobre el seu llit amb llàgrimes als ulls.

—I si t'amagues a l'armari? És prou gran, em sembla que hi cabràs. Tanca la porta de l'habitació, jo faré com si no haguessis passat mai per aquí.

En Mike es va eixugar les llàgrimes i va fer el que li havia recomanat en Heath. Just quan va tancar la porta de l'armari, l'Àlex va obrir la de l'habitació i hi va aparèixer d'una revolada molt, molt emprenyat i amb els cabells molt, molt roses. Però l'única persona que va veure va ser en Heath, que estava estirat i llançava la piloteta.

—Has vist el traïdor?

—No, jo diria que no —va dir sense immutar-se i atrapant la piloteta per tornar-la a llançar—. Però trobo que aquest color t'escau molt, et fa joc amb els ulls.

I llavors, una rialla fortíssima es va sentir dins de l'armari i l'Àlex el va obrir amb una mirada assassina cap a tots dos.

—Ostres, Mike —va dir en Heath—. Ja era hora que sortissis de l'armari, tio. Ja no ho podies amagar més temps.

En Mike es va quedar a terra, amb els braços al voltant de l'estómac i sense parar de riure. En Heath continuava impassible, però l'enfadada de l'Àlex anava disminuint per moments. I llavors, es va sentir un crit a l'edifici de les noies.

—HÒSTIA PUTA, MEI!

Es van acostar a la finestra oberta i van saltar sense dubtar-ho ni un moment per anar a la finestra que tenien just davant, que també estava oberta, i van mirar dins.

I plovia.

No fora, no. Dins, a l'habitació. Van veure com la porta s'obria i hi apareixia la Julie, que es va tapar la boca amb les mans i va fer un pas enrere. Mentrestant, la Marta escridassava la Mei i intentava salvar coses de la pluja mentre la Mei apuntava cap amunt amb el dit i provava de fer desaparèixer els núvols grisos del sostre.

—ET PROMETO QUE SI COMENCEN A CAURE LLAMPS ET FAIG FORA DE L'HABITACIÓ! I VOSALTRES PODRÍEU DEIXAR DE MIRAR I AJUDAR!

—Potser així se me'n va aquesta porqueria del cap —va dir l'Àlex abans de saltar cap a l'habitació i reunir-se amb la Mei i la Julie.

—No li marxarà —va dir en Mike, i ell i en Heath el van seguir rient.

Al cap d'un parell de minuts, en Mike, l'Àlex, la Julie i la Mei havien aconseguit fer parar la pluja. Només quedava un petit núvol gris en un racó, però ni tan sols en queia pluja, per tant, van decidir que es quedaria allà i seria la nova mascota conjunta dels Desterrats.

—Li hem de buscar un nom —va dir la Mei, estirant-se al seu llit, gairebé tan xop com ella.

—Hi estic d'acord —va fer l'Àlex quan ell i els altres dos que havien treballat amb ells es van estirar al seu costat.

La Marta es va asseure i es va treure un llibre de sota la samarreta. De seguida va fer una mirada desanimada. No l'havia pogut salvar de mullar-se, i tot i que la majoria es podia llegir, havia quedat bastant fet pols.

—Ostres, Marta, em sap greu —va dir la Mei des de l'altre llit mentre en Heath agafava el llibre i s'asseia al costat de la Marta—. Estava practicant per Meteorologia i... ho sento, sé que era un dels teus preferits.

—No, no et preocupis. Ha estat un accident. Al capdavall, no és res greu, en compraré un altre quan marxem d'aquí i ja està. A més, és l'únic que vaig prendre quan vam sortir i en aquests mesos l'he llegit més de vint vegades. Ja me'l sé de memòria.

En Mike es va aixecar, va anar cap allà i la va abraçar. Tots tenien una manera d'escapar-se del que passava al seu voltant, i sabia tan bé com els altres que la de la Marta era llegir.

—Ei, jo porto un llibre. No serà el teu preferit, però així tindràs una mica de varietat, que llegir sempre el mateix se't faria avorrit.

—Jo també en vaig prendre un! —va dir la Julie—. Quan vulguis el pots llegir!

—I, bones notícies, crec que n'hi ha alguns d'amagats a la tenda de la meva àvia. Què us sembla si anem a investigar?

La Marta va somriure, es va estirar al llit un moment, com els altres, i va tancar els ulls.

—Per cert, Àlex —va dir sense obrir-los—. Per què tens els cabells de color rosa?

 

'Till the landslide brought it down.____________________________ _____________________________

 

I aquí arriba! Amb una setmana de retard, però he fet el que he pogut. Ara com que marxaré de vacances aniré penjant sense dia fix, si aneu passant ja ho veureu :) Anyway, sembla que això va una mica de caiguda ^^' Però moltes gràcies a les tres que vau comentar!

He intentat que sigui una mica de relax, que últimament han passat coses molt intenses i tocava una mica de pausa. Veure personatges més secundaris i el punt aquest que només poden donar en Heath (que trobo que està que se sale xDD si és que no he ni de pensar el que dirà, ve tot sol) i la Mei. Oh, i veure en Mike distès, que estava molt encarcarat. Mira que fer ploure a l'habitació... Alguna suggerència pel nom del núvol? Us agrada la nova mascota?

Apa, doncs, que vaig a dormir. Avui, 21 de desembre, celebrem l'aniversari d'en Mike! Yuhuuuu! I demà és un dia especial, perquè farà 7 anys que vaig començar a escriure Julie Potter (gosh, com passa el temps xDD).

SABIES QUE el primer capítol de Julie Potter el vaig escriure dues vegades? El vaig fer directament a la web i se'm va esborrar. I total, que el vaig haver de tornar a escriure.

Gràcies a tothom que llegeix i comenta! Un petó molt gran!

Marta


Llegit 464 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris22/12/2014 a les 13:45:26
#25407Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

HAHAHAHAHA, fan del "Sabies Que", En sé d'una que s'està quedant sense temes de què parlar! Hahahahaha!

Va, el capítol, ha etsta molt divertit, m'ha encantat tota la part dels Desterrats, l'Alex amb el cabell rosa, el Mike a l'armari, el Heath fotent-se'n i les noies amb problemes meteorològics a l'habitació! Molt guai.

I també m'agrada molt que la Júlia i el Frank es posin a fer de celestines *.* MartaMike forever! <3 La Lydia no em cau bé, per això. No sé per què. Deu ser pel verd, que ja sabeu que no congeniem massa. Hm.

Bé, doncs, que vagin molt bé aquests dies, que tinguis bon Nadal i que tornis aviat amb la fanfic! Jo també faré Break de Nadal amb la meva fanfic, hehehe. Petonets i fins aviat! ^^

G




AvatarLovegood*Weasley 25 comentaris23/12/2014 a les 22:43:57
#25411Encara no he escrit cap fanfiction

Capítol interessnt molts amors i ooooooh que bonic. Bé, menys els cabells roses i la tempesta.

Quan la Júlia ha dit: "Hem de fer de germans petits" he pensat, el Malfoy!!!!!!!!!!!!!????????

Avui no tinc res més a dir (encara que no acostumo a dir gaire cosa). Visca els comentaris xorrada!!!!!

Lovegood*Weasley




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris24/12/2014 a les 17:07:55
#25412Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Agatha Black: Doncs sí xDD Però a vegades ja n'he fet d'aquest estil, eh? Senzillament en guardo alguns de més interessants per capítols que hi escauen més.

He intentat que es puguin relaxar una mica, els pobres, que porten una temporada que tela (i el que els ve a sobre? Buuuuuf.) La Lydia és el que hem dit sempre, és molt bona amiga dels seus amics, i si no ets amic seu no t'odiarà però tampoc li va ni li ve el que et pugui passar. El tema de la Júlia i el Frank bàsicament ho faig per la Júlia, que la pobra està molt avorrida.

Mira, si tu també fas break així no em quedaré enrere! Bones festes!

Rosa: hahahha el Malfoy el veurem d'aquí poc, però d'una altra manera, ja sabeu com el tenim present. No és un capítol per comentar gaire cosa, és veritat... ja vindran més problemes!




Avatarlluna_de_plata 264 comentaris28/12/2014 a les 01:47:52
#25415Encara no he escrit cap fanfiction

NO HE MOOOOOORT

Crec, si ho he fet he posseit el meu ordinador.

... Sento molt no haber comentant en la tira? Ho sento molt de veritat. He estat seguint, pero s'hem ha pujat la feina al cap i no m'ha deixat respirar fins... ara.

Bo es veure que tot te molt bona pinta i m'alegra veure que encara hi ha moments per plans, accidents i riure entre els desterrats :)

Continua Marta que jo seguire llegint :)

Un peto i una abraçada




Avatarhpkarina 373 comentaris06/01/2015 a les 00:02:14
#25417Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

I PER FI HE TINGUT TEEEEEEEEEEEEEMPS!!!

Pos m'ha agradat molt, la veritat! ^^ M'encanta Júlia, aixòde fer de Celestina amb Frank serà d'allò més divertit! :D :D :D 

I Mike i Heath m'encanten! XDDD M'ha fet peneta això del llibre de Marta, a mi em faria molta molta molta pena (i ràbia) que se'm fera malbé un llibre, i encara més el meu preferit, d'aquesta manera! Però com tots són taaan majooos i taaan amor! :3

Bufff ni idea del nom xD (sempre li pots posar de oncoming storm, però massa llarg, no?)

I no sé què més dir aixina que fins a la pròxima!!

Rouss




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris11/01/2015 a les 16:12:10
#25423Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Marta: tomaaaaaaaaaaaa! Bien, has tornat! Ball de la victòria! No et preocupis, tot va a èpoques! Mira'm a mi, avui fa una setmana que dec capítol ^^' Sempre hi haurà moments per riure! M'alegro molt que hagis tornat, fins el pròxim!

Roser: ja era hooora hahaha Aquesta gent que se'n va a Nova York de guiris... Això de la Júlia és el que ha dit el Frank, és més per ella que per la Marta i en Mike. I el pobre Mike sempre el faig molt sosso, tenia ganes que sortís la seva part graciosa. I el Heath... és que de veritat que s'escriu sol xDD THE ONCOMING STORM O SIGUI M'ENCANTA I ES DIRÀ AIXÍ ES DIRÀ AIXÍ JA LI BUSCAREM ALGUN DIMINUTIU OH MY GOD ÉS EL MILLOR NOM POSSIBLE i tal.