La Crida d'Avalon - Capítol 31: Deixar enrere
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 28/02/2015 a les 23:59:33
Última modificació 28/02/2015 a les 23:59:33
Tots els capítols de La Crida d'Avalon
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 31: Deixar enrere

Capítol 31: Deixar enrere

 

La Julie va treure el cap per la finestra. El sol brillava i no hi havia cap núvol a la vista. 1 de maig i tenien festa. Un pícnic amb els Desterrats en algun lloc apartat de l'illa. Havia de ser un dia perfecte, seria un dia perfecte. I ella ho havia de gaudir tot.

—Ja estàs desperta? —va sentir que la Hilary li preguntava des del llit.

—És clar. Tu com és que ho estàs? Saps que hi ha festa, oi?

—Ja, és que no podia dormir més.

—Això sí que és una sorpresa. No vas anar a dormir a les tantes de la matinada, ahir? Fins on jo sé, tenies una cita.

—Sí, ja. Aquest és el problema.

La Julie va sospirar. Evidentment, el seu dia perfecte havia de començar amb problemes.

—A veure, tu diràs.

 

 

 

Després d'esmorzar, els Desterrats van anar a buscar tot el que necessitaven pel pícnic i van sortir cap al seu destí sense perdre temps. Havien d'allunyar-se de la zona habitada pel costat de la infermeria i seguir cap al nord-oest. Després calia passar un tros boscós, fer una bona estona de pujada i llavors arribarien al descampat que havien dit les sacerdotesses bessones. Se suposava que hi havia un petit llac i un lloc al costat perfecte per fer-hi un pícnic.

—Quant heu dit que falta per arribar?

—No et queixis tant, Mei, que encara hem de fer tota la pujada bèstia —va fer la Julie.

—I no podíem fer un pícnic, no ho sé, a la platja?

—Si parles tant gastes més energies —va tallar l'Àlex.

—Tu no tens dret a dir-me res, que fa una estona eres tu el que es queixava.

La Julie va mirar enrere i va veure en Heath a un parell de passes, en silenci. Va aprofitar que els altres semblaven decidits a discutir una bona estona i es va acostar a ell.

—Estàs molt callat.

—No tinc ganes de cansar-me —llavors va sospirar—. Ho saps, oi? No té sentit, que t'ho amagui.

La Julie li va dirigir una mirada trista.

—Em sap greu, Heath. No em pensava que t'agradés tant com per demanar-li de sortir. Si ho hagués sabut t'ho hauria advertit. Ho sento.

—Nà, no ho sentis. Algun dia havia de passar, que em donessin carabasses a mi. Sempre era al revés. El que pots tenir clar és que, si en algun moment torno a ser jo el que en dóna, seré molt més delicat. Això segur.

—La Hilary és especial, eh?

—Molt. Al principi em cridava l'atenció perquè feia el que volia amb mi, i perquè quedava clar que no me l'hauria de treballar gens. Però mica en mica... la cosa va anar canviant, no sé com. És brutalment honesta. Si diu el contrari del que pensa, sempre és per sarcasme. No menteix. Sota cap concepte. I sempre troba la manera de passar-ho bé, saps? Mai no havia conegut ningú tan divertit i que visqués amb tanta intensitat tot el que té davant.

—Ho sé. Quan érem petites i vivíem juntes... era gràcies a ella, que les ombres d'aquella casa no se m'emportaven. No sé com hauria acabat, si hagués estat sola.

—Si voleu podeu venir amb nosaltres! —va cridar la Marta.

Van mirar amunt i es van adonar que ja sortien del bosc i que la resta estaven a uns quants metres d'ells.

—Pugem! —va cridar la Julie abans de tornar-se a girar cap a en Heath—. No vols que ho sàpiguen, els altres?

—No, ara no. Al vespre ho diré als nois, suposo.

—Fes-ho. Necessites tenir algú amb qui parlar-ne.

—Bé, sempre puc venir-te a raptar.

La Julie va somriure una mica i va accelerar. En Heath la va seguir, una mica decebut. Es pensava que la faria riure, què era allò de només somriure i a més a més sense ganes?

Al cap d'aproximadament una hora i mitja, van arribar al descampat sense més problemes que les queixes de la Mei i l'Àlex pujant de freqüència i en Heath que continuava una mica callat. Van anar apareixent alguns núvols que, de fet, eren molt útils, perquè els feien ombra; però a part d'això el sol va continuar brillant i el dia era perfecte.

Com que encara faltava una estona per dinar, van decidir investigar una mica què hi havia per la zona. Després van córrer amunt i avall amb diversos jocs, i sense saber com ni per què, van acabar tots dins del petit llac que hi havia en aquella esplanada. Com que el temps continuava portant-se bé, van sortir per assecar-se al sol mentre dinaven el pícnic que havien preparat el dia anterior.

Després de menjar, van decidir descansar una estona allà, relaxar-se una mica. La Julie es va estirar mirant les formes dels núvols, intentant desxifrar les formes que podien fer, quan va notar que l'Àlex, una mica incorporat al seu costat, li donava un cop de colze.

Va aixecar el cap una mica per mirar on senyalava i va veure que en Mike estava estirat a la gespa i tenia la Marta estirada amb el cap sobre la seva panxa, i tots dos reien d'alguna cosa. La Julie va fer que no amb el cap, somrient. És que si no fossin tan estúpids... el que donaria ella per poder tenir una oportunitat com aquella.

Però no la tenia. I esperava de veritat que ells dos l'aprofitessin i que fossin molt, molt feliços.

Una mica a l'esquerra, en Heath i la Mei jugaven a algun joc de cartes i culpaven l'altre cada vegada que alguna cosa no sortia com volien. Com sempre.

—Què penses? —va preguntar-li l'Àlex.

—Que sou el millor que hauria pogut demanar. I que congelaria aquest moment, aquí, ara, perquè fos per sempre.

—Hi estic d'acord. Però eh, ho podem repetir.

La Julie va somriure. Ara tot era al seu lloc, tot encaixava perfectament. Era el moment perfecte en el seu dia perfecte. Com havia de ser.

 

 

 

Al cap d'unes hores de ser allà, van decidir que si volien arribar a baix abans que es fes fosc havien de començar el viatge de tornada. La Julie va recollir en silenci i va deixar que parlessin els altres. Havia passat tot tan ràpid... Però ja s'ho esperava. Almenys havia fet bon temps tot el dia. I la veritat era que s'ho havien passat molt bé. Només li quedava deixar-ho anar i acceptar que el dia ja s'havia acabat.

La baixada es va fer molt més curta que la pujada i van poder arribar als edificis just abans que es pongués el sol. Van desfilar directament cap a l'edifici principal per tornar tot el material cap a la cuina.

Tot just entrar, però, van trobar l'Ayleth amb cara preocupada i acompanyada d'un parell de sacerdotesses.

—Passa res? —va preguntar en Mike.

—Sí, sí, són males notícies, molt males notícies. Hem vist que aquesta nit hi haurà una batalla molt important a Hogwarts que pot significar la fi de la guerra. I hi heu de ser. Tots. És per això, que us hem preparat.

Els Desterrats van trigar un moment a reaccionar. Tot era massa sobtat. Havien de marxar d'Avalon, així, d'un moment a l'altre? Després de tots aquells mesos allà?

—Els altres ja estan preparant les coses. La Vanessa també ha volgut venir, tot i el seu estat. Hi ha insistit, i és major d'edat. No la podem retenir.

—Tenia entès que la Vanessa havia tornat a classe —va dir la Marta, estranyada—. No se suposa que està bé?

L'Ayleth i la Maerwynn, una de les altres sacerdotesses, es van mirar amb cara estranyada.

—No, no està bé. Us ho havia d'explicar la Julie, ahir al vespre li vam comentar que ens preocupava i aquest mati li ho hem confirmat. La Vanessa té oficialment problemes de salut mental. Probablement, és la tercera de la profecia. La que embogeix. No us ho ha dit?

Els Desterrats van mirar al seu voltant, alarmats.

—Digueu-me ara mateix que sabeu on és la Julie —va dir la Marta.

—M'ha donat la cistella que portava i m'ha dit que entrem, que ella anava a l'habitació a buscar alguna cosa —va fer la Mei amb la veu tremolosa—. No fa ni cinc minuts que ha sortit.

—Per què? Què passa? —va preguntar l'Ayleth.

—No tenim temps d'explicar-ho —va dir l'Àlex—. Nois, ens separem. Anem tots cap al precipici per diferents camins. El més probable és que sigui allà, però hem de cobrir tanta terra com sigui possible durant el camí. Marta, Mike, vosaltres hi aneu pel camí directe i arribareu per dalt. Us separeu com vegeu per no saltar-vos ni un milímetre. Sou els millors candidats per raonar amb ella —tots dos van fer que sí i van sortir corrents. L'Àlex va mirar la Mei i en Heath—. Nosaltres anirem per la costa i arribarem per baix. Mei, tu cobreixes el lloc on ens trobem sempre tots sis. Heath, la zona de les classes. Jo passaré per les habitacions abans d'anar-hi.

—D'això res —va dir l'Ayleth, que anava entenent què passava—. Jo vaig a les habitacions i ja la hi retendré si veig que és allà. Tu vés directe i passa pel bosquet. Puc fer res més?

—Avisa la Hilary —va dir en Heath. No tenia gaires ganes de veure-la, però la necessitaven allà. Era un dels seus millors recursos i no la podien malgastar.

—Ho faré. Vosaltres correu!

 

 

 

La Julie va deixar de córrer quan era a uns 100 metres del precipici. Ja s'havia fet del tot fosc i bufava un vent prou fort. Tot el que sentia al seu voltant era el soroll que feien les ràfegues i que no deixaven que sentís res més.

Però sí que hi podia veure. Que fes vent havia provocat que no hi hagués ni un sol núvol al cel, i s'havia il·luminat amb un munt d'estrelles.

Com si no hagués estat prou difícil allunyar-se dels Desterrats com si res, aquelles estrelles estaven aconseguint que encara tingués més ganes de tornar enrere. Era una temptació tan gran... li quedaven moltes coses per dir, moltes coses per fer.

Però no. Feia temps que havia pres aquella decisió. Havia de deixar de pensar en si mateixa i preocupar-se per les altres noies. Des del principi, des que va acceptar quedar-se a Avalon, va saber que no permetria que aquella profecia la dominés. Que ella se n'aprofitaria i aniria un pas per endavant. La Verònica també ho va entendre i va manipular els fets perquè passés com ella volia. I la Julie seria la següent.

Per moltes estrelles que hi hagués.

 

Vols que baixem?

No, que va, si s'hi està molt bé aquí. Però amb la condició que no et tornis a estirar d'aquella manera.

Fet —va respondre en Fred acomodant-se al seu costat—. I ets una noia intel·ligent de voler-te quedar aquí dalt. Ho veus tot.

Per primera vegada, la Julie va fer una mirada al seu voltant. Es va adonar de tots els camps que es veien al lluny cap a totes bandes, camps que onejaven amb el vent. El Cau s'aixecava al mig, estranyament en harmonia amb el paisatge. I si mirava amunt... milers d'estrelles, més de les que havia vist mai, brillaven en un cel net de qualsevol tipus de contaminació.

No havia vist mai tantes estrelles juntes.

És el que m'agrada més d'aquest lloc —va dir en Fred mirant amunt—. Ni tan sols a Hogwarts es veuen tantes estrelles.

 

En Fred. Després de tots aquells mesos rondant i intentant oblidar-lo, no ho havia aconseguit. Li hauria agradat poder parlar amb ell. Poder-li explicar per què marxava, poder-li explicar fins a quin punt era important per a ella. Fins a quin punt la va ajudar quan se sentia sola.

Però aquell record, aquell moment, seria l'única despedida que tindria. Només era un record més que se sumava als que la volien fer tirar enrere. En Fred i les estrelles. En Harry obrint el regal que li va fer en el seu últim aniversari. Els Desterrats prenent el sol durant el pícnic. Esperava que fossin feliços, tots i cadascun d'ells. Que la Mei deixés d'amagar aquell mirall al calaix. Que en Mike i la Marta es diguessin el que sentien. Que en Heath tornés a casa i recuperés el temps perdut amb la seva àvia. Que la Hilary continués repartint llum. Que en Fred no deixés mai de fer bromes. Que en Harry guanyés aquella guerra i pogués superar totes les pèrdues que li havia suposat.

I l'Àlex... ja feia gairebé un any que no estaven junts i encara no havia aclarit què en pensava. Últimament tornaven a estar units, i ella havia tingut l'esperança que recuperaria el seu millor amic. Per un moment, va desitjar haver-se mantingut allunyada d'ell. Per no fer-li tant de mal.

Quan va arribar a la punta del precipici, les paraules de la profecia li van venir al cap.

Un d'ells es desfigurarà.

Un altre es perdrà en la fosca.

El següent embogirà.

I un altre donarà la vida.

Un d'ells s'enfrontarà a la seva por.

Un altre perdrà la por per sempre.

Dos més frenaran l'envestida.

I l'últim podrà passar la barrera i acomplir la seva funció.

 

Es va preguntar qui s'enfrontaria a la seva por o la perdria per sempre. La Lydia, potser. O la Cindy. I qui frenaria l'envestida. I qui passaria la barrera, i quina seria la seva funció.

Però no era moment per a preguntes. El que sí que sabia era quina era la seva funció. Donar la vida. Donar la vida perquè no ho haguessin de fer les altres. Perquè poguessin tenir un futur. Aquest seria el seu últim regal: un futur per tota la resta.

Es va imaginar aquest futur mentre el vent li fuetejava la cara. Els va veure a tots feliços i vivint cada dia, un luxe que ella no es podia permetre. Un luxe que no era per a ella.

Es va imaginar aquest futur i, més segura que mai, va saltar.

 

 

Help me leave behind some reasons to be missed._____________________________________________

 

Gaaaah. No sé com començar, després d'això. Crec que no hi ha gaire res que pugui dir.

Quan vaig veure com m'havia quedat la profecia, vaig saber que la Julie voldria ser la que donés la vida i que faria el que fos perquè no ho haguessin de fer les altres. Que seguiria els passos de la seva mare i que voldria donar la vida per amor.

No és un capítol gaire llarg, però jo crec que ja és prou intens. I la cançó del final també va sortir tota sola, em va semblar perfecta pel moment. Si la voleu escoltar, he escrit el capítol amb la cançó de fons, és Leave Out All The Rest de Linkin Park.

SABIES QUE en principi en Heath no s'havia d'enamorar de la Hilary? Senzillament se suposava que hi havia d'haver un embolic, però que l'Ayleth els pillava i quedava allà. Al final, em va semblar molt més interessant afegir-hi l'enamorament, perquè és una cosa que a en Heath no li havia passat mai. I ja era hora!

Apa, fins el pròxim!

 

Marta


Llegit 550 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarLovegood*Weasley 25 comentaris01/03/2015 a les 12:22:29
#25503Encara no he escrit cap fanfiction

Comença l'acció!!!!!!!!!!!! VISCAVISCAVISCA!!!

Donarà la vida la Julie??? Jo crec que és massa aviat. I a més a més, sent la protagonista no pot ser que deixi de sortir tan aviat.

Està bé lo del Heath però queda molt desapercebut amb el final del capítol.

Lovegood*Weasley




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris02/03/2015 a les 09:51:45
#25504Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

T.T

Okay, he plorat. No havia pensat en això, que triessin ells mateixos i que la Julie donés la vida per a les altres. Esperava que es tornés a trobar amb el Fred, i vaig pensar que moririen tots dos junts, potser. Però està bé així. M'ha fet molta pena, però m'agrada molt. Com la Lily. Ara les altres estan protegides pel mateix encanteri d'amor de la Lily? Emsembla molt bonic.

Uix.M'ha agradat molt com has descrit tota l'última part i com pensava en el Fred i en Harry i en les noies i els Desterrats... fua. Perdona que no comenti més, potser quan ho hagi paït una mica més ok.

Molt bon capítol. Gràcies *.*




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris02/03/2015 a les 12:51:01
#25505Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Rosa: sí, comença, comença! És un argument, sí. Però poden passar moltes coses, encara, sense la Julie! D'aquí dues setmanes ho veurem. Sí, és que lo del Heath és secundari, la idea ja era que hi fos en segon pla. Tot això de la Julie és moooolt més important!

Agatha Black: la Julie ja havia dit unes quantes vegades que, en lloc d'esperar que les coses de la profecia passessin, podien avançar-se i fer que passessin com elles volien, encara que la gent amb qui parlava no ho van entendre. Tots menys en Liam, és clar, que sempre entén més que la resta. M'alegro que t'hagi agradat tant! Hahaha tranquil·la, s'entén, una mica és l'efecte que buscava... apa, d'aquí dues setmanes veurem què passa amb els Desterrats :)




Avatarhpkarina 373 comentaris03/03/2015 a les 15:54:10
#25507Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

ERES MALVADA! JA M'HAS FET PLORAR! ALE! A LA MERDA!!

Pos jo no crec que se mora perquè hi ha una escena que no sé per què la veig a ella allà, jo crec que estarà molt malament i que Marta farà està tècnica tota xungade curar a gent xD

M'ha agradat molt molt molt molt molt el capítol!!! I ara ja comença l'acció!! La batalla i tot! Aiiii quines ganeteees!! :D :D :D

I aixòde Heath.... Bueno, ja saps què en pense XD

Poz ezoXD

Ale, fins al próxim!!

Un besot enormee! ^^




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris04/03/2015 a les 16:16:58
#25510Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Hahahahhaha ploreu ploreeeu! Crec que entenc l'argument que dónes i que sé a quina escena et refereixes. Hm, la tècnica, semblava que no se'n recordava ningú! És una possibilitat, sona a drama que faria jo hahah Però em sembla que seria més lògic que cridessin la Kaylein, si es donés el cas, no? La Kaylein pot arribar a cinc minuts, i la Marta entre 2 i 3. Ziiiii, batalla, batalla! D'aquí poquíssim arribarem a Hogwarts! Que es troba a faltar! HAHAHA sé el que en penses, sé el que en penses... Fins el pròxiiiim!




AvatarLaia Weasley 140 comentaris08/03/2015 a les 18:54:48
#25515Encara no he escrit cap fanfiction

UAAAAA!

Quin capitulàs!! M'ha agradat molt, i ffff l'ultim paragraf ha estat molt intens, la profecia es molt cruel, pobre vanessa... I la Julie, crec que encara no ha de morir! Es que no pot morir! Tot i que en el fons l'entenc, el paragraf on la julie ha recordat els seus moments ha estat  molt bonic, i en Fred... deumeu que pasarà... es a dir que pasara quan ell mori? o moriran els dos? 

I aixo de la batalla m'ha sorpres molt, que rapid ha passat! si estem practicament el final,i.. tinc moltes ganes de veure com es desenvolupa tot! i finalment veure qui son les demes de la profecia! Estem cap el final de la fic o que??

Quines ganes del seguent!!

Petooooons




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris09/03/2015 a les 17:15:36
#25521Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Bieeeeeeeen! Bieeeeeeeen! Has tornaaaaaat! Has tornaaaaaaaaat! Ball de la victòria! Hahah et trobàvem a faltar, per aquí! ^^

Molt intens, molt intens. M'alegro d'haver-ho pogut transmetre :) I queda molta profecia per endavant... és horrible saber que no ho poden evitar, per això la Julie i la Vanessa decideixen aprofitar-se'n. En Fred serà un tema recurrent a partir d'ara i fins l'explosió. La batalla, ja tocava! Per una banda som al final de la fic, perquè són les últimes hores, però d'altra banda encara queda molt, perquè la batalla és LLARGUÍSSIMA. Ja ho veureu!

Moltes gràcies per haver tornat i fins diumenge! ^^