La Crònica dels Tres Germans - 35: The Invisible Man (p.I)
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 19/03/2015 a les 12:32:31
Última modificació 19/03/2015 a les 12:32:31
Tots els capítols de La Crònica dels Tres Germans
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


35: The Invisible Man (p.I)

El mes de febrer va passar ràpidament, i març semblava que anava pel mateix camí. Els alumnes es van sorprendre molt quan van arribar a l’última setmana del segon trimestre i la Rose va anunciar a l’hora d’esmorzar del dilluns que faltaven dotze setmanes justes pels exàmens, cosa que els va escandalitzar a tots. A alguns en més mesura que a alguns altres, és clar.

Aquella mateixa tarda, els professors van penjar al vestíbul els resultats dels exàmens parcials de tots els cursos, amb els alumnes ordenats per rànquing. Aviat es van adonar que no havia estat gaire bona idea.

—No pot ser! —va cridar la Rose—. No em crec que l’Al m’hagi superat en cinc assignatiures! Cinc! Vull una revisió! Professora McGonagall?

L’Albus és clar, mirava de passar desapercebut i confondre’s amb el mobiliari de camí a la biblioteca.

Els Magatotis, en canvi, estaven força satisfets. L’Alice era la primera en Transfiguració i en Criança, el Frank en Pocions i la Geena en Història de la Màgia. El James se’n va anar tot convençut a mirar la llista d’Encateris, però...

—Segon lloc? Com que segon lloc? Qui...? Anne Boot? —va exclamar, tot ofès, mirant el nom de sobre del seu—. Boot! M’has tret el primer lloc a Encanteris!

—Sí que em sap greu —va respondre la noia de Ravenclaw, amb un to de no sentir-ho gens—. A veure si estudiem més.

—Serà poss...!

—Tranquil, James, mira, ets el primer en Defensa —li va fer notar la Geena, assenyalant la llista del costat.

—Ah sí? Ah. Hm —va fer, mirant-se la llista ja una mica més calmat—. I tu vas cinquena en Defensa, Anne, fótet.

—Madura —li va dir la noia i se’n va anar.

Els de tercer estaven molt més preocupats, però se n’havien sortit més o menys sense problemes, fins i tot la Lily, que havia fet un esforç sobrehumà perquè la part teòrica de les assignatures li compensés la porqueria de proves pràctiques que havia fet amb la seva vareta trencada.

—Anem a la biblioteca? —va suggerir l’Sloan als altres tres.

—Eh? —va fer la Lily sorpresa—. Però si hem aprovat els parcials!

—N’has suspès tres.

Només tres —va corregir ella—. No podem anar a celebrar-ho? La setmana que ve és festa! Ja estudiarem!

—Però si ens acaben de posar un metre de redacció de Transfiguració per dijous! —va exclamar el Kilian—. No sé tu, però jo en una tarda no ho acabaré pas! I segur que ens posen més deures per aquesta setmana...

—Hum, sí, jo volia consultar algunes coses... —va comentar l’Sloan, i a l’Hugo també li va semblar bé, així que la Lily va seguir els seus amics remugant i arrossegant els peus.

Mitja hora més tard ja estava badallant mentre mirava de copiar de la redacció de l’Hugo al seu costat, mentre l’Sloan semblava enfrascada en el seu llibre.

—Què busques? —li va preguntar—. Això de les transfiguracions parcials que dèiem abans?

—Mmm? —va fer l’Sloan—. No. No, estic buscant coses sobre bruixots famosos de fa un temps.

—Què? —es va sobresaltar l’Hugo—. Teníem un treball d’Història de la Màgia? No fotis, que jo no tinc res a apuntat...!

—No, no, no pateixis —va dir l’Sloan—. És només... és una cosa que estic investigant, no són deures.

—Què investigues? —es va interessar la Lily.

—Recordes la vareta d’àlber? —va dir l’Sloan abaixant la veu, i tots van acostar el cap per poder parlar fluixet—. Mireu això que he fet.

Els va mostrar un paper ple de noms, fletxes i paraules tatxades o encerclades. Per l’estat del paper semblava que feia setmanes que el duia amunt i avall.

—Què redimonis és, això? —va preguntar la Lily.

—És evident que qui sigui que tingui la vareta imbatible serà el portador d’una màgia molt poderosa, oi? —va raonar l’Sloan.

—Oi —va assentir la Lily.

—Bé, això és una llista dels mags més notables dels últims segles... —va dir assenyalant els noms—. I m’he adonat d’una cosa curiosa... que molts d’aquests mags s’han batut en duel els uns amb els altres i que, tot sovint, quan un era desbancat n’arribava un altre amb un poder semblant...

—Vols dir que es guanyava la vareta? —va preguntar el Kilian.

—Exactament —va assentir l’Sloan—. I això vol dir que és possible que pugui seguir-li el rastre a la vareta.

—I com ho portes?

—Doncs millor del que em pensava... crec que, amb algunes excepcions, la majoria de posseïdors de la vareta han estat uns fatxendes de cagar-s’hi.

—Fins que els han desbancat? —va endevinar la Lily.

—O assassinat directament —va respondre l’Sloan—. Quan mates l’amo d’una vareta, la fas teva, també.

—Interessant —va rumiar la Lily—. Però per què estàs mirant tot això, Sloan? Ja et vaig dir que pretenia fer servir la vareta de la meva àvia...

—No estic buscant la vareta per a tu, Lily... Ni tampoc per a mi —va afegir ràpidament, veient la cara que posaven els seus amics—. Sabeu perfectament que els Vlads també van al darrere de les Relíquies de la Mort, tal com ens va explicar la Lily, que li va dir el seu pare. I si volen la capa de l’Albus... com no haurien de voler la vareta d’àlber?

—I l’aniràs a buscar abans que ells? —va pensar la Lily.

—T’has begut l’enteniment? —va exclamar l’Sloan, que de vegades li venien ganes d’escanyar-la—. Evidentment que no! Si arribo a descobrir qui té la vareta actualment, li ho explicarem al teu pare i els Aurors se n’ocuparan.

—Ah, també podem fer això, suposo —va dir la Lily, que no havia pensat en l’opció "avorrida" de l’aventura.

—I per què no ho deixem per després, gent? —va preguntar el Kilian—. Que no és per res, però jo vull aprovar Transfiguració, sabeu? I he tret un Deficient al parcial!

—Benvingut al club —va rebufar la Lily.

—Pots anar a buscar un llibre de transfiguracions parcials, Lils? —li va demanar l’Hugo—. En McMillan ens n’ha recomanar un d’un tal... Alcius Archenwald.

—Vaig —va assentir la Lily, que va baixar del seu tamboret d’un salt i sen va anar al passadís de transfiguració.

Va trobar el llibre al prestatge de dalt de tot. No hi arribava des d’allà i va veure que un noi de Ravenclaw ja estava fent servir l’escala en un altre departament. En altres circumstàncies hagués fet un encantament atraient, però amb la vareta com la tenia el més probable seria que acabés a la infermeria.

Així que va decidir escalar. Va aprofitar un parell de buits que hi havia els prestatges i es va enfilar estanteria amunt...

Cinc minuts més tard, a la seva taula els seus amics van notar que encara no havia tornat.

—Es pot saber on és? —va preguntar l’Hugo, mirant per on havia marxat.

—Psssssst! —van sentir aleshores i tots tres es van girar—. Pssssst! Aquí a dalt! —va seguir la veu amb un to d’urgència contingut.

L’Hugo, el Kilian i l’Sloan van alçar el cap en direcció a una llibreria de més enllà i s’hi van trobar la Lily a sobre de quatre grapes. S’hi van dirigir de seguida abans Madam Pince no els veiés.

—Lily, es pot saber què diantre fas aquí dalt? —la va renyar l’Sloan, mirant cap amunt.

—És que el llibre era molt amunt, i no tenia escala i no podia fer un encantament atraient, i aleshores he escalat i una cosa ha portat a l’altra i... m’he quedat atrapada —va sospirar al final.

—És pitjor que un gat —va remugar l’Sloan tapant-se les mans amb la cara.

—Doncs ja em direu com cridem els bombers —va riure el Kilian, que semblava que ho trobava molt graciós.

—Em podeu baixar levitant? —va demanar la Lily.

—Però tu et penses que peses com una ploma? —va dir l’Hugo, a qui se li escapava el riure.

—A veure, Lily —va rumiar l’Sloan—. Mira de penjar-te de la vora de la llibreria i quan estiguis penjada, saltes i t’agafarem.

—Val —va assentir la Lily, i es va disposar a penjar-se—. Agafeu-me, eh, que no em vull... oh, oh.

Lamentablement, el pes de la Lily va fer trontollar la llibreria sencera, que va caure inexorablement cap endavant. I amb ella, la Lily, que va caure sobre els seus companys. I amb ella, tots els llibres, que els van caure a sobre d’ells quatre.

—Esteu bé? —va preguntar el Kilian.

—Mmm... sí, però diria que la llibreria ha empès l’altra llibreria i... heu sentit mai a parlar de l’efecte dominó?

—Què? —va exclamar l’Sloan i tots quatre van sortir corrent—. Oh, no! Nonononononono...!

Va ser com veure-ho a càmera lenta. Una llibreria trontollava i queia a sobre de la que tenia darrere, amb tots els llibres, i aquesta pel mateix pes, feia el mateix, trontoll i caiguda que va. Com havia dit l’Hugo, era com veure les peces de dominó quan s’han preparat en forma d’U.

Tots quatre es van posar a córrer per mirar de parar l’esfondrament, però les llibreries pesaven massa i queien de forma inexorable.

—Nonononono!

La gent estava tan parada que ningú no va poder fer res a banda de mirar-s’ho tot amb els ulls com plats i la boca oberta. Al final, tant el terrabastall com el moviment van parar i la biblioteca va quedar en silenci, enterrada en llibres.

—Ups.

Madam Pince es va acostar als quatre de tercer, que s’havien quedat palplantats al mig de la biblioteca envoltats d’un núvol de pols, llibres i pergamins que s’havien deixat anar. Semblava que tenia la cara desencaixada.

—Jo... mai... no... com...!

No semblava capaç de posar en ordre els seus pensaments furibunds ni tan sols per expressar-nos. Que també devia ser normal, va pensar la Lily. Si ja es posava a cridar com una llunàtica quan a algú li queia un llibre a terra...

Es van quedar tots quatre palplantats mirant com Madam Pince s’anava posant de color escarlata mentre cridava sons incomprensibles i, de fet, es van alegrar quan la directora va entrar a la biblioteca a veure què havia estat aquell rebombori. Sí, s’acostava un càstig, però almenys ella podria completar alguna frase.

La McGonagall primer no va dir res, només va mirar la destrossa del seu voltant i finalment només va mussitar:

—Huh. És la primera vegada que ens passa, això.

Va desviar la mirada cap als quatre de primer, va murmurar un "evidentment" cansat i va caminar cap a ells, fent un símbol amb la mà a una taula on hi havia l’Albus, la Rose, i els seus amics.

—Senyoreta Weasley, per què no acompanya Madam Pince a la infermeria i que Madam Pomfrey li doni algun calmant? I vostès quatre, ja poden començar a endreçar llibres...

—No! —va exclamar aleshores Madam Pince, que semblava haver recuperat el do de la gramàtica—. Fora! Fora de la meva biblioteca! No els vull tornar a veure en tot el curs! FORA!

Abans Madam Pomfrey no acabés de recuperar totes les seves habilitats i els estrangulés un a un, la McGonagall va engrapar l’Hugo i la Lily per l’avantbraç i se’ls va endur, amb els altres dos seguint-los ràpidament.

—No hi ha càstig, doncs? —va preguntar la Lily, esperançada.

—Bon intent —va dir la McGonagall—. Tenen càstig ara mateix. Si Madam Pince no vol que endrecin les seves coses, endreçaran les meves. Anem al meu despatx.

—Però si hi té un munt de coses, allà! —es va queixar la Lily.

—Miri, Potter, no m’estiri de la llengua que em trobarà.

 

* * *

 

I, aleshores, va passar.

Però millor que ens posem en cotext.

 

* * *

 

Quan va passar, els Magatotis eren a la Sala Comuna. Ja havien tornat de sopar i estaven fent els deures a la vora del foc en un silenci força desacostumat. El James estava repassant Encanteris, perquè tot i que fos el millor en Defensa, li mosquejava que l’Anne l’hagués superat en la seva assignatura preferida... a veure qui l’aguantava, ara.

I, de cop i volta, es va sentir una explosió. No havia sonat gaire a la vora, res no va trontollar, per la qual cosa probablement havia passat uns quants pisos per sota.

Tothom, per això, es va sobresaltar.

—Ho heu sentit? —va preguntar algú.

—Deuen haver estat els Magatotis —va respondre algú altre encongint-se d’espatlles.

—Ei, que som aquí! —va exclamar l’Alice, fent senyals amb la mà per fer-se veure—. Nosaltres no hem estat.

—La Psicòpata, llavors? —va suggerir algú, ara amb un to de dubte.

El James va treure el Mapa de Magatotis, encuriosit i va buscar la seva germana. Era al despatx de la McGonagall, amb els seus amics i la McGonagall mateixa. Era poc probable que estiguessin fent explotar coses davant dels nassos de la directora...

Aleshores li va cridar l’atenció un munt de puntets agrupats al vestíbul. Hi havia una bona munió. Potser havia passat alguna cosa all...? I quan es va fixar bé en els puntets li va entrar el pànic. Va veure puntets, i més puntets, que entraven des de fora, i que seguien fent cua pels jardins.

—Ens estan atacant! —va exclamar i de cop i volta tothom es va alçar, alarmat.

—Bé, si ens quedem tancats aquí no... —va començar a dir algú però l’Alice el va fer callar.

—Els Vlads ja han entrat abans a les sales comunes! Hem de tocar el dos!

—Però on podem anar? —va preguntar una nena de segon.

Els Magatotis es van quedar mirant els uns als altres.

—La Sala de la Necesistat —va dir el James al cap d’uns moments—. La porta no s’obre si els de dins no volen. On són els monitors?

Va mirar al seu voltant. Com que encara no eren les deu, la gent estava desperdigada pel castell. No hi havia ningú de setè pel voltant, i la Rose i l’Albus tampoc no hi eren; probablement eren a la biblioteca, encara.

—Som nosaltres els únics, James —va dir la Geena, referint-se a ella i el Frank.

—Però nosaltres anem al vestí... —va començar a dir el Frank.

—Després —el va taller el James i li va allargar el Mapa de Magatotis—. Hi ha un passadís secret que comença aquí la sortida de la torre i que porta fins al setè pis. Agafeu-lo perquè no us vegin, tanqueu els nens a dins i ens veiem al vestíbul. Espereu-vos una mica abans de tancar, que si trobem més gent pels passadissos els enviarem al setè pis, també.

Tots quatre es van aixecar i van agafar les varetes.

—Molt bé, tothom, —va dir el Frank, alçant la veu—, seguiu-nos a mi i a la Geena, que anirem per un passadís secret fins a una sala on estarem segurs!

—I per què no podem anar a lluitar? —va voler saber un intrèpid nen de primer, que s’havia enfilat a un sofà amb aire desafiant.

El Frank el va alçar a pes i se’l va posar a sota el braç com si fos una barra de pa.

—Quan tinguis els disset et deixaré anar a caçar Vlads quan vulguis, d’acord?

—Guai —va assentir el nen, satisfet i es va deixar portar.

Tots els alumnes de Gryffindor van sortir de Sala Comuna en riuada. El James i l’Alice van fer un gest de "fins després" i es van separar del grup, tot dirigint-se escales avall, cap al vestíbul.

 

* * *

 

Quan va passar, l’Albus i la resta dels seus amics de cinquè eren a la biblioteca, encara mirant com una dotzena d’elfs domèstics ajudaven Madam Pince a tornar a posar en ordre les llibreries i els llibres que contenien.

—Trigarà setmanes en tornar a ordenar els llibres alfabèticament per temàtiques —va comentar la Rose, amb un sospir de tristesa.

—Ha molat molt, per això! —va comentar el Lorcan—. M’ha encantat quan han començat a córrer darrere les llibreries blancs com la llet...

BRUUUUUUUUM!

Es va fer un silenci a la biblioteca. Com que era al primer pis i quedava molt mes a la vora del vestíbul, l’explosió es va sentir molt més forta. Fins i tot els elfs domèstics van parar d’endreçar llibres i es van girar, alarmats.

—La Lily és amb la McGonagall —va descartar-la l’Albus.

—Potser els Magatotis...? —va començar a dir l’Andrea.

Però va quedar interrompuda quan una veu va cridar l’Albus per mirallet intercomunicador.

—James?

—Al, són els Vlads! —va exclamar la veu del seu germà—. Són aquí a la porta del vestíbul i en van arribant més!

—Què dius! —va fer l’Albus, i tots cinc van fer un bot de la seva cadira—. On ets?

—Corrent cap al vestíbul amb l’Alice. El Frank i la Geena han anat a portar gent a la Sala de la Necesisitat. Arreplegueu tothom que pugueu i pugeu al setè pis!

—Nosaltres venim al vestíbul! —va exclamar el Charlie.

—Crec que tota ajuda serà poca...

L’Albus es va guardar el mirallet a la butxaca i es va mirar els seus amics.

—Albus, som al primer pis, —va dir la Rose—, no podem enviar tothom a córrer escales amunt. Els Vlads poden volar, els veuran.

L’Albus ho va rumiar, mirant-se el munt de gent que encara hi havia a la biblioteca. Els elfs encara miraven de descobrir d’on venir aquell soroll... els elfs!

—Escolteu-me siusplau! —va exclamar—. No és cap broma, aquesta explosió! Ens estan atacant els Vlads i són al pis de sota! No sortiu! Els elfs domèstics, siuplau, agafeu gent i porteu tothom que pugueu al setè pis, ja hi ha gent entrant a...

—La Sala de la necessitat, senyor? —va demanar un elf amb un veu estrident.

—Exacte! Nosaltres cinc anem a... a avisar la resta.

L’Albus, la Rose, el Charlie, l’Aldrea i el Lorcan es van dirigir corrent cap a la porta, però la Rose va engrapar el seu cosí pel braç.

—Al, tu no! No veus per què han vingut els Vlads?

—La Capa d’Invisibilitat—va caure-hi aleshores el noi.

La Rose va assentir.

—Has d’anar a la Sala de la Necessitat amb els altres —li va dir ella—. No pots deixar que es facin amb la capa!

—No penso anar-me’n i deixar-vos batallant!

—No tens més remei —li va dir la Rose.

Els altres van assentir i van marxar cap al vestíbul, mentre que ell va quedar enrere a la biblioteca. I si donava la capa a algú perquè a guardés...? No, no es refiava de ningú que no fos de l’EM, i l’Scorpius tampoc no era a la biblioteca. No la podia deixar en mans de ningú més. No hi havia cap manera de fer que els Vlads no trobessin la capa, sense haver d’amagar-la?

I aleshores li va donar un cop al cap. Evidentment! La Capa estava feta perquè ningú no et trobés! Ni a tu, ni a ella. Només l’havia d’utilitzar! Es posaria sota la capa, i així ningú no la veuria! Ha, i a sobre això li donaria avantatge amb els Vlads. No notarien la seva presència i els podia atacar quan menys s’ho esperessin!

Així que es va posar la capa i es va fer invisible. Quan va marxar de la biblioteca, els elfs gairebé s’havien endut tothom.

 

* * *

 

Quan va passar, els quatre de tercer eren al despatx de direcció, amb la McGonagall.

L’Hugo estava enfilat en una escala, netejant els marcs del piló de quadres d’ex-directors que hi havia per les parets. El Kilian estava endreçant l’escriptori, sense poder-se creure que la directora hagués acumulat tanta cosa en aquells calaixos. A l’Sloan l’havien posat a endreçar flascons de memòries platejades per ordre cronològic, i li estava costant lo seu, perquè n’hi havia centenars. La Lily estava classificant el correu de la directora en quatre cistelles, que la McGonagall mateixa havia marcat com "Personal", "Ministeri", "Queixes de pares/consell/alumnes/personal docent/gent que no hauria de ficar el nas on no li demanen" i "Periòdic profètic i altra brossa". La McGonagall els mirava entretinguda mentre prenia una tassa de te asseguda en una butaca de cuir que feia fila de ser ben còmoda.

Aleshores van sentir l’explosió i van alçar el cap, sorpresos. La McGonagall, acostumada a sentir explosions setmana sí setmana no al castell, no es va esglaiar pas, però sí que es va alçar per anar a obrir la porta i parar l’orella. Primer no se sentia res més, però aviat van començar a escoltar una mena de brunzit, com de mola gent corrent a la vegada i murmurant.

—No es moguin, aniré a veure què... —va començar a dir la director, però va quedar interrompuda per unes passes que van pujar l’escala de cargol a tota velocitat.

—M, són els Vlads i els demèntors! —va informar l’Agatha, que va aparèixer al llindar de la porta—. Alguns alumnes estan corrent cap al setè pis; la Geena i el Frank els esperen allà per tancar-los a la Sala de la Necesistat. Es va corrent la veu d’anar cap allà, però molts encara no ho saben...!

—Doncs encarrega-te’n que ho sàpiga tothom! —va resoldre la McGonagall en una fracció de segon, mentre tornava al despatx per agafar resoludament la seva vareta—. Avisa tots els quadres, tots els fantasmes, que facin una ronda per tot Hogwarts i que avisin tothom d’anar cap allà.

Després es va girar cap als de tercer, que s’havien quedat blancs.

—Vostès quatre quedin-se aquí, no té sentit que els enviï a córrer —els va dir la directora—. Ara mateix els poso encanteris protectors per parar un regiment; no pateixin que no els podran agafar.

Dit això, va sortir del despatx i va tancarà la porta. La Lily i els seus amics la van sentir murmurar encanteris durant una estona, i després van escoltar les seves passes apressades baixant l’escala de cargol.

—Què hauran vingut a fer, aquest cop? —va voler saber l’Hugo—. Però si ja saben que el Mirall no és aquí!

—Hum —va fer només l’Sloan, rumiant alguna cosa.

—Ho sabrà ja el meu pare? —es va escandalitzar la Lily—. Phin! Eh, Phin!

El quadre del Phineas Nigellus Black va deixar de fer veure que dormia, i se la va mirar, molest.

—Et tinc dit que és "professor Black"!

—El meu pare és a casa? —va seguir la Lily fent cas omís.

—Sí, ha arribat fa una estona...

—Digues-li ara mateix que agafi els aurors, que estan atacant Hogwarts un altre cop! —el va instar ella.

—Només compleixo ordres de la directora, senyoreta! —li va deixar anar el retrat de l’ex-director.

—A veure si ens entenem, professor Black! —va cridar l’Hugo, enfilat a la seva escala, amb un pot d’alcohol a la mà, amb el qual havia estat netejant els marcs dels quadres—. O avisa el Harry o se m’escaparà un raig d’alcohol al quadre, no sé si m’explico!

El Phineas Black no va trigar ni dos segons en desaparèixer del quadre. Els altres es van quedar quiets esperant, menys l’Sloan, que havia obert la seva motxilla i n’havia tret un llibre de la biblioteca i el pergamí ple de noms que els havia mostrat abans.

—Sloan, has robat un llibre de la biblioteca? —va demanar-li el Kilian.

—No l’he robat; el penso tornar —va respondre la noia, passant pàgines—. Però no era moment demanar-li a Madam Pince que me’l deixés endur.

—Ens estan atacant! —va escandalitzar la Lily—. Es pot saber què fas, ara, llegint?

—És que, com ha dir l’Hugo, és molt estrany que siguin aquí, els Vlads, quan ja saben que el mirall no hi és... A no ser que... Hum.

—Hum? —va repetir la Lily—. Hum, què?

—A no ser que hagin vingut a buscar una altra cosa... —va murmurar l’Sloan.

—Vols dir la Capa de l’Albus? Com han de saber que la té ell? Es pensaran que la té el meu pare, a casa, o al Ministeri...!

—No em refereixo a la capa... —va seguir l’Sloan—. És que... crec que... Hum. Com és la vareta del teu pare, Lily?

—Què?

—La vareta del teu pare —va seguir ella, tranquil·lament però amb un punt d’urgència—. És una vareta molt llarga, de fusta clara?

—A què ve, això? No, no diria que és molt llarga, no ho sé, normal, n’he vist de més llargues, i la fusta és fosca, gairebé negra.

—Hum —va fer l’Sloan.

—Para de fer "hum"! —va cridar la Lily—. Què saps que no estàs explicant?

—Disculpin —les va tallar el retrat del Phineas Black—. El senyor Potter ja ha estat informat i es dirigeix al Ministeri per muntar una brigada.

La Lily va assentir.

—Algú sap on està enterrat, Lord Voldemort? —va preguntar l’Sloan, impassible.

—DE QUÈ COLLONS ESTÀS PARLANT? —va cridar la Lily.

—Van enterrar-lo? Van cremar el seu cos?

—I jo què sé!

—Hum.

—Sloan, —va dir la Lily, intentant mantenir la calma—, o m’expliques què és el que està passant o et juro que t’ho trec a cops!

—Abans a la biblioteca he arribat a rastrejar la vareta fins a un tal Adalbert Grindelwald —va explicar l’Sloan ràpidament—. I acabo de llegir aquí que era un mag malvat a qui va vèncer l’Albus Dumbledore —va seguir assenyalant el quatre del Dumbledore que hi havia darrere d’ella—. A l’Albus Dumbledore el va matar un tal Snape...

—Que també tenim aquí —va dir l’Hugo, assenyalant un altre quadre.

—I a ell el va matar el Voldemort... —va seguir la Lily en veu alta—. Oi?

El quadre del Severus Snape va assentir.

—I a Lord Voldemort el va matar... —va dir l’Sloan.

—El meu pare —va acabar la Lily—. El meu pare. El meu pare! El meu pare té la vareta?

—Pel que m’has dit, no —va dir l’Sloan—. Es diu que la vareta d’àlber és molt llarga, i molt poderosa, i l’àlber té una fusta clara.

—Potser no sap que és seva —va murmurar la Lily.

—Potser no —va assentir l’Sloan—. Però estic convençuda que el Grindelwald, el Dumbledore i el Voldemort sabien exactament què tenien a les mans, i dubto molt que els assassinats aquests fossin per casualitat.

—Aleshores vols dir que la vareta se la va quedar el Voldemort? —va preguntar l’Hugo, que mirava de seguir-los el ritme.

—Però no sé què farien aquí els Vlads si ell no està enterrat aquí... —va dir l’Sloan.

—El Dumbledore sí, que està enterrat aquí —va dir la Lily—. La tomba aquella blanca que hi ha en un racó dels jardins, sabeu? Potser pensen que és allà.

—Aleshores no passa res, no? —va dir el Kilian—. Encara que obrin la tomba no la trobaran pas, si sabem que després d’ell la va tenir el Voldemort.

Tots quatre es van mirar en silenci.

—A no ser que algú l’hagués posat allà després que l’hi traguessin —va dir una veu rogallosa que els va fer un bot a tots.

Es van donar la volta per veure que qui havia parlat havia estat el retrat de l’Albus Dumbledore.

—Què has volgut dir, amb això? —li va preguntar la Lily.

—No sé si seria gaire recomanable que us expliqués segons què... —va començar a dir el retrat del venerable home d’ulleres de mitja lluna—. Hi ha coses que és millor que romanguin secretes...

—Hugo, passa’m l’alcohol —va dir la Lily.

—No ens alterem, siusplau —va respondre el Dumbledore, que per un instant va posar cara de pànic.

—Què saps de la vareta?

—Res que no sapiguem els altres —va saltar el Phineas Nigellus Black.

—Sempre obrint la boca quan no toca, i mirant de cridar l’atenció —li va retreure el retrat de l’Snape—. Black havies de ser!

—Mireu que no tinc manies! —va exclamar la Lily, brandant el pot d’alcohol com si fos una espasa—. Ja podeu anar cantant! No estem xafardejant! No sé si us n'heu adonat però ENS ESTAN ATACANT! I pot ser que sigui precisament per això! Si hi ha alguna manera de saber on és la vareta d’àlber l’hem d’agafar abans no ho facin ells!

—Està bé, noieta, està bé —va dir al final l’Albus Dumbledore—. Deixa d’amenaçar els meus col·legues. Seieu. Seieu i us ho explicaré tot.


Llegit 667 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris19/03/2015 a les 12:37:08
#25537Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Hola, Hola!

Ha! Una setmana justa i ja penjo de nou! Bé per mi! Pe`ro no us hi acostumeu, que no prometo pas seguir amb aquest ritme! XD

Bé, doncs com veieu és una primera part (el títol va més per la segona part, però suposo que ja veieu que tindrà a veure amb l'Albus; ja el comentaré a la segona part), així que és un capítol llarg. No el tinc acabat encara, però he pensat que segurament preferiríeu que pengés el que tingués ja.

Emocionant, eh? Doncs no us queda res. ARA VE LO BO! Això només és per preparar-se, pe`ro si voleu coses fortes... ja podeu estar atents, perquè la Lily aconseguint la vareta d'àlber serà el MENYS important que passarà a continuació. I no dic res més!

Espero que us hagi agradat i que comenteu molt! Fins aviat!




Avatarharry_james_potter 119 comentaris19/03/2015 a les 18:03:13
#25540Tinc 1 fanfictions i un total de 3 capítols

Visca, visca, visca! 2 capítols en molt poc temps! Moltíssimes gràcies Agatha!!!

Bé, ara a llegir, quer volia ser el primer :P ...




Avatarharry_james_potter 119 comentaris19/03/2015 a les 18:55:36
#25541Tinc 1 fanfictions i un total de 3 capítols

Aquest capítol està molt bé però, pel meu gust, els quadres dels directors s'acoquinen amb massa facilitat. A part d'axiò, un capítol excel·lent.




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris20/03/2015 a les 09:16:00
#25542Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

harry_james_potter: Ohhh que bé veure't per aquí de tant en tant! I m'alegro que et faci tanta il·lusió. A veure si puc anar penjant regularment! No prometo res, però faré el possible. Pel que dius sobre els quadres... bé, pensa que l'alcohol faria desfer la pintura; crec que això probablement els mataria. Alguns sobreviurien en altres quadres, com el Phineas Nigellus Black, però molts dels quadres segur que no tenen més retrats (el de l'Snape mateix, per exemple). A mi em sembla que s'acoquinarien molt, amb aquesta amenaça! XD Moltes gràcies per comentar i fins aviat! ^^




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris20/03/2015 a les 16:31:24
#25543Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

YAAAAAAAAAAAAAAAY!  Els quadres són la clau de la vida xDDD M'ha agradat molt i tinc la sensació que em costarà molt fer un comentari elaborat tenint en compte tots els spoilers que sé... però en fi, som-hi que almenys s'intentarà hahaha

Punts per la Sloan per tota la investigació que ha fet! Em sembla molt guai que li agradi tant tot el tema de les varetes, realment li queda molt bé com a ofici futur :) A la botiga, investigant i venent varetes, i després tornant a casa amb l'Albus i els nens... ho veig, ho veig xDDD (too far?)

I parlant de l'Albus... mala idea, MOLT mala idea. Si és que... No hi ha cap lloc més segur que la Sala de la Necessitat, i si n'hi hagués, no seria al mig del marrón. El que se li ha acudit té un cert sentit, però no prou per mi. Nope.

Que guai que tornem a veure els de l'edat de la Lily! I també n'han sortit alguns de l'edat de l'Albus, cosa que també està molt bé. Que si no ens n'oblidem!

Tinc moltes ganes de llegir els pròxims! A veure si m'espera alguna sorpresa a mi també ^^ Fins aviaat!




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris20/03/2015 a les 17:17:33
#25544Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

marta_ginny: Hahaha, per a tu no gaires sorpreses, no...! XD Els quadres són la clau, com em va suggerir algú amb molt de seny!

Sí que has anat una mica lluny amb l'Sloan, pe`ro no pas més del que hi he anat jo... crec que li seguirà agradant la varetologia, i ara per ara m'agradaria que fos la successora del sr McPhreson, i també parella de l'Albus. Però no deixo res dit, perquè abans també pensava que l'Albus seria gai i al final no ho és, o sigui que potser després els trobo un altre futur, qui sap!

A mi la idea de l'Albus no m'ha desagradat, la veritat té sentit. L'Al no es vol quedar amagat a la Sala, s'emporta la capa, igual que el James segur que s'ha emportat també l'anell perquè, on el deixes? Cap dels dos no es tancaria a la Sala de la Necessitat i deixaria els altres lluitant. És igual com d'importants siguin les relíquis, no ho són pas més que la vida dels seus amics! El que passa és que les coses es torceran, és clar....

Sí, la veritat és que intento fer-los sortir tts, els de l'EM, tant els de tercer, com els de cinquè com els de sisè. Evidentment els magatotis són els protagonistes de la saga, però vull que els altres sonin familiars. Acosumo a fer servir les sessiones de l'EM per anar mencionant els seus noms i que mai no s'oblidin...!

Moltes gràcies per comentar, i fins aviaaaat! Petonets!




AvatarLaia Weasley 140 comentaris25/03/2015 a les 22:13:04
#25550Encara no he escrit cap fanfiction

Daaaleee!!!!! Capitoool:)

I perrrfii tema  vareta de la Lily, i aixo cada vegada esta mes interesaant, molt bona idea aixo d'avisar pel quadre, pero una mica bestia la solucioo jajajaja, m'encanten els quadres dels directors, es com si mai haguesin mor...

I les notees no m'extranyen, amb la vareta trencada... els magatotis havien de ser tots els primers en algo :) he rigut en l'escena en que el James s'adonava que era el 2n en encanteris i havia sigut destronat per l'Anne jejeje... I la Rose molt Hermione, sempre la primera of course jajajaja

I bueno que tinc moltes ganes del seguent :))

petooons




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris27/03/2015 a les 09:14:24
#25551Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Laia Weasley: Ostres, no havia vist el teu missatge; la pàgina no m'ha avisat! Ho he vist de casualitat avui!

Sí, per fi comença a sortir la vareta (ja la tindrem al proper capítol), i la idea dels quadres la devem a la marta_ginny, perquè no tenia ni punyetera idea de com fer que ho descobrissin.

Ah, que bé que t'ha fet una mica de gràcia això de les notes del principi. Tot i que els capítols siguin dramàtics, sempre intento que paret del capítol sigui divertida i rel·laxada. I el següent... ja sé que ja fa una setmana, pe`ro encara no el tinc acabat... vaig per la meitat més o menys, a veure si el puc penjar entre avui i demà... faré el que pugui.

Fins aviat! Gràcies per comentar.

PS: Estic molt sorpresa que ningú no hagi comentat res de com l'han liat els de quart a la biblioteca! No és que em vulgui tirar floretes però crec que és de les millor entremaliadures que se m'ha acudit mai :(




Ursula Black 27 comentaris02/10/2015 a les 01:09:28
#26211Tinc 1 fanfictions i un total de 4 capítols

Iiiiiii ja la tornem a tenir liada. T'encanta eh, fer-nos patir? Mare meva, no vull ni imaginar-me com acabarà el següent capítol!

I era plenament necessari que la Lily s'assabentés d'aquesta manera que el seu pare és (era, més aviat) el propietari de la vareta? Calia? TT

El tema dels parcials m'ha semblat curiós. L'Anne m'encanta. Trobo molt divertida la relació que té amb en James, i que a ell li faci ràbia que el superi en la seva assignatura preferida és còmic.

Bé, poca cosa més a dir. M'encanta, u know it!

Xoxo C.