La Crònica dels Tres Germans - 35: The Invisible Man (p. II)
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 02/04/2015 a les 13:28:56
Última modificació 02/04/2015 a les 13:30:53
Tots els capítols de La Crònica dels Tres Germans
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


35: The Invisible Man (p. II)

L’Albus va arribar corrent al vestíbul amagat sota la capa d’invisibilitat gairebé traient el fetge. La imatge que va veure no va fer que se sentís gaire millor, tampoc.

El nombrós grup de Vlads i demèntors encara no havia pogut anar més enllà del vestíbul, però la cosa no pintava gaire bé. Com que la majoria dels professors es dedicaven a guiar els alumnes cap algun lloc segur i protegir-los, no en quedaven gaires de disponibles per protegir l’entrada del castell. En aquell moment només eren la directora, la seva nevoda, el Neville i el Hagrid. A més, hi havia alguns alumnes acorralats al Gran Saló, i el James i l’Alice estaven plantats a les portes per evitar que els atacants hi entressin. De moment els demèntors estaven confinats a les portes del castell, mantinguts a ratlla pel paó de l’Andrea i el castor de la Rose. La majoria estaven fent sortilegis de llum solar a tort i a dret, tret del Charlie, que semblava que ja s’havia carregat tres o quatre Vlads amb les dues estaques de fusta que duia a la mà, a jutjar pels pilonets de cendra que hi havia aquí i allà.

L’Albus va treure la seva vareta sense dubtar. Havia trobat feia poc, en un antic llibre de caçadors de vampirs de la biblioteca, un sortilegi per conjurar petites espines de fusta, que venien a ser el mateix que estaques. Gràcies a la seva posició privilegiada (ja que ningú no el podia veure) podia apuntar molt bé.

El James i l’Alice mantenien a ratlla amb encanteris de llum solar un grup de quatre Vlads que pretenia entrar al Gran Saló, on hi havia ven bé una dotzena d’alumnes que havien anat a sopar tard i que s’havien quedat atrapats. Malauradament la majoria eren petits i no es podien defensar sols ni molt menys.

Aleshores es va sentir un CRAC i el James va veure com uns metres al seu costat hi aparetia el seu pare aferrat a l’agent Buddy, l’elf auror.

—Ens ha avisat la Lily! —va informar el Harry, que va treure la vareta i amb un parell de moviments es va obrir pas fins el seu costat.

—Hem de treure aquests nens del Gran Saló! —va cridar el James, llançant un malefici petrificant a un vlad.

—Buddy! —va cridar el Harry i l’elf va fer una salutació marcial—. Abans de buscar els altres aurors, vés un moment a les cuines i que uns quants elfs vinguin al Gran Saló!

L’elf va desaparetre de nou. En els instants que el Harry i el James s’havien distret, un Vlad se’ls va acostar una mica massa. Però abans que arribés a ells, del no res van aparèixer unes peites estelles que es van clavar directes al cor del Vlad i es va convertir en cendra.

—Què ha estat això? —va exclamar l’Alice, que va fer un bot de l’ensurt.

Aleshores el James va sentir un formigueig al clatell i una veu que va dir:

—L’home invisible, que està de part vostra.

—Al?

—Ben amagadet perquè no trobin la capa —va assentir la veu intangible, que va fer aparèixer unes estelles de nou, que aquest cop un altre Vlad va esquivar.

—Mola aquest sortilegi! —va exclamar el James.

Lacio spinas —va indicar-li l’Albus—. Suposo que no hauràs deixat l’anell tirat per algun lloc.

—No sóc inútil, el duc a sobre, amagat. Lacio spinas!

Un dels Vlads es va convertir en cendres. Lamentablement n’hi havia molts, i no paraven d’arribar-ne més per la porta. Esperava que arribessin molts aurors i molt, molt aviat. La petita barrera de Patronus de la Rose i l’Andrea s’estava diluint des de feia una estona, i ells no podien deixar de prestar atenció als Vlads per conjurar més patronus.

—Saps on para la Lily? —va preguntar la veu de l’Albus.

—Al despatx de la McGonagall, tancada —va dir el James, esquivant un malefici.

—Menys mal. Aquella encara en faria alguna...

 

* * *

 

—Molt bé —va dir la Lily, resoluda—. Hem d’arribar a la tomba del Dumbledore, doncs.

—Com sortim d’aquí? —va preguntar l’Hugo, mirant la porta tancada del despatx.

—Doncs tirem la porta a terra i...

—La McGonagall ens ha tancat amb màgia —va recordar-li l’Sloan—. Dubto que puguis tirar a terra res de res. I no hi haurà posat un simple alohomora, per defensar-nos dels Vlads.

—Alguna idea? —li va preguntar la Lily de braços creuats, i l’Sloan es va posar a donar una volta pel despatx—. Encara no em puc creure que el meu pare ens mentís tan descaradament. Sap perfectament que és el propietari legítim de la vareta d’àlber, sap perfectament on és perquè ell la va deixar allà, i en canvi va i...

—Saltarem per la finestra —va dir l’Sloan, traient-hi el cap.

—Val... —va fer la Lily i després va recapitular—. Com? Què has dit?

—Que saltarem per la finestra —va repetir l’Sloan—. Dóna al sud i la porta de l’escola és a l’est, així que els Vlads no ens veuran.

—Hi ha algun camí per escalar? —va preguntar el Kilian, acostant-se a la finestra i mirant cap a baix.

—No, saltarem fins a terra —va seguir l’Sloan, que semblava que no veia la cara de perplexitat dels altres—. Au, vinga, acosteu-vos, que és per avui!

Se la van quedar mirant amb la boca oberta mentre veien que s’enfilava a l’ampit de la finestra.

—Saps que som a l’alçada del cinquè pis del castell —va dir la Lily—i que cada pis mesura com...

—Són gairebé vint metres fins al terra sí —va dir ella—. Au, va, no patiu que no ens passarà res.

—Tantes hores amb la Lily l’han feta embogir —va dir el Kilian als altres—. Havia de passar en un moment o altre.

—Calleu d’una vegada i veniu cap aquí! —va ordenar l’Sloan—. Em podeu dir moltes coses però no sóc una tarada com la Lily. Si dic que no ens farem mal és per alguna cosa. Deixeu de fer el gallina. Confieu en mi?

—És clar que sí, però...

—Doncs tot el que demano és un salt de fe.

Els altres tres es van mirar.

—Home —va resoldre al final la Lily—, he de dir que, si morim, deixar-se caure al buit és una manera força guai de fer-ho.

Així que ella es va enfilar a l’ampit de la finestra al costat de l’Sloan i es va posar dempeus, i l’Hugo i el Kilian van fer al mateix a la finestra del costat.

—Preparats? —va fer l’Sloan—. Un... dos... i tres!

I van saltar. La Lily va notar com l’estómac li feia un bot mentre queia al buit i notava l’aire passant rabent cap amunt a tot el seu voltant. Però no era una caiguda gaire llarga. Ja esperava estampar-se contra el terra quan...

Aresto momentum!

La caiguda va frenar uns centímetres abans de tocar a terra. L’encanteri de l’Sloan la va subjectar en l’aire un parell de segons i després la va deixar anar a terra suaument

—Esteu tots bé? —va preguntar l’Sloan a les fosques i tots van fer que sí—. Doncs ara sense fer soroll... Lumos!

Tots quatre es van posar a caminar per la gespa dels jardins darrere la vareta il·luminada de l’Sloan, esperant que no els descobrissin. Feia un fred espantós, segurament relacionat amb el fet que hi havia demèntors a la vora. Se sentia força escàndol que venia del costat est, on hi havia vestíbul, però van mirar de no fer-ne cas.

—On hem d’anar? —va preguntar l’Sloan.

—Veus el llac negre? —li va dir la Lily—. L’hem d’anar bordejant pel costat esquerre durant una estoneta, i arribarem on hi ha la tomba.

No van trigar ni deu minuts en arribar-hi, tot i que anaven una mica lents; era una nit sense lluna, i anaven agafats de les mans per no perdre’s ni ensopegar amb res.

—Aquí està, mireu!

La tomba blanca s’alçava en una plana a la vora de llac. Tot i que gairebé no hi havia llum, semblava que tingués una mena de fulgor propi, molt lleu.

La Lily, l’Hugo, el Kilian i l’Sloan s’hi van acostar.

—Nois, no sé si és gaire bona idea, això de profanar la tomba del Dumbledore...

—Doncs gaire tranquil·la no ha estat, que diguem —va rebatre la Lily—. Primer la va obrir el Voldemort per treure’n la vareta i després la va tornar a obrir el meu pare per guardar-la de nou. Crec que al vell Albus no li farà res que el destorbem un momentet de res per protegir la vareta.

—Completament d’acord —va dir l’Sloan, pràctica—. Creieu que entre tots quatre podem moure aquesta llosa de marbre?

Ho van provar.

Van parar per respirar.

Ho van provar de nou.

Van desistir.

—Encanteris per moure objectes? —va demanar la Lily, esperant suggeriments.

—Hm... mobiliarbus! —va fer l’Sloan, apuntant la llosa amb la vareta.

Va semblar que trontollava una mica, però no es va moure de lloc.

—Potser si ho fem tots a la vegada? —va suggerir l’Hugo.

Ell, el Kilian i l’Sloan (la Lily malauradament no tenia una bona vareta), van fer l’encanteri tots tres a la vegada. El marbre va trontollar lleument i es va alçar un dit de la tomba.

—Vinga, vinga! —els va animar la Lily, mentre la llosa anava lliscant mica en mica cap a un costat—. Només que pugui ficar la mà... Val, crec que ja hi arribaré!

La llosa va caure amb un cop sord quan van abaixar les varetes, deixant una escletxa pou ampla com por posar-hi la mà. Les dues noies van acostar-s’hi amb reticència. De dins la tomba en sortia una olor estranya, de pols i humitat... l’olor que fa el temps oblidat. L’Sloan va ficar la vareta encesa dins la tomba i la Lily va veure la vareta. Com havia dit l’Sloan, era molt llarga, i d’una fusta de color clar. També es va fixar que tenia molts nusos en la seva superfície. Procurant no mirar gaire la resta del contingut del sarcòfag, la Lily va ficar-hi la mà i, amb compte de no tocar res més, va agafar la vareta llarga i nuosa i la va treure de la tomba de marbre.

Tots se la van quedar mirant.

No va passar res d’especial.

—Doncs no sembla res de l’altre món —va fer la Lily, sospesant la vareta.

—Què esperaves, focs artificials?

—Unes miserables espurnes, almenys, no?—va suggerir ella.

—Au, va, tanquem la tomba de nou —els va urgir l’Sloan—, que no sembli que hem estat aquí.

La Lily es va mirar la vareta des de tots els angles mentre els altres tres tornaven la llosa al seu lloc. Era una vareta maca, d’acord, més que la seva decididament, però li semblava una mica aparatosa i força senzilla dins de tot. En la seva ment, la Vareta d’Àlber hauria de tenir inscripcions misterioses en runes antigues, i incrustacions d’or, i al menys tres o quatre pedres precioses al mànec. Era l’Excàlibur de les varetes, per Merlí! I en canvi tot el que tenia eren uns petits nusos cada tres o quatre dits. I ja està. Havia vist varetes més boniques i més espectaculars a la vista, la veritat. No semblava més especial que qualsevol altra vareta.

És clar que, va pensar també, potser precisament estava feta per no cridar l’atenció i passar desapercebuda. Tenia sentit, és clar, però no era com acostumaven a funcionar les coses al món dels mags.

—Marxem d’aquí abans no ens enxampin —va dir el Kilian quan la tomba va tornar a quedar abans.

—Sí, tornem a entrar al castell —va assentir la Lily—. Per on entrem?

Es van mirar l’Sloan, que per la seva sorpresa, va dubtar.

—Doncs no havia pensat com tornaríem.

—No saps cap encanteri que ens pugui pujar al castell? —va demanar la Lily.

—Eh... no.

—I ara què fem?

—Doncs bona pregunta —va dir l’Sloan, mirant al seu voltant—. Tal com ho veig o ens n’anem a Hogsmeade i ens amaguem a algun lloc...

—Ni parlar-ne —va negar la Lily—. Imagina’t que ens rastregen i posem en perill a qui sigui que ens refugiï.

—... O entrem per la porta principal —va acabar l’Sloan.

Tots quatre van intercanviar mirades. No semblava que hi hagués gaire més alternatives. La Lily es va amagar la vareta dins la túnica i l’Hugo va empassar saliva.

—Doncs apa—va dir el Kilian, mentre s’encaminaven cap a la porta—. Amb dos collons.

 

* * *

 

Al vestíbul, mentrestant, les coses s’estaven posant una mica lletges. Per sort, havien aconseguit treure tots els nens del Gran Saló, i ja anaven arribant aurors, però semblava que no s’havia pogut reunit tot el departament a temps, i no eren gaires. Eren la sergent Belacqua, la Lizzbell, el Columbus i un parell més, a banda del Harry i el Ron, és clar. De professors no n’havien arribat gaires més.

El James intentava esquivar Vlads i malediccions a com podia, i fent brandar la vareta a tort i a dret. La Geena i el Frank acabaven d’arribar, però no podien fer gran cosa perquè tenien els seus Patronus conjurats evitant que els demèntors arribessin al vestíbul, així que eren bàsicament els altres qui els havien de protegir.

—La Rose i l’Andrea estan bé? —va cridar-li el Frank al James, quan va passar per allà.

—Sí, només s’han desmaiat! —va cridar el James, a la vegada que va deixar un Vlad petrificat.

Es va quedar mirant les dues noies esteses a terra. Els Patronus que havien fet s’havien anat debilitant per la quantitat de demèntors que hi havia i, quan s’havien fos, els demèntors havien corregut cap a elles i havien caigut al cap de pocs segons. Per sort el Frank i la Geena havien arribat a temps per prendre el relleu, però les dues noies havien quedat esteses enmig del vestíbul.

—Lorcan! —va cridar-lo el James quan va veure que el noi passava corrent per allà—. Queda’t aquí amb el Frank i la Gee i fes protegís, un darrere de l’altre, d’acord?

El noi va assentir i es va posar a la feina, mentre el James arrencava a córrer cap on eren la Rose i l’Andrea i les va començar a arrossegar poc a poc en direcció al moble on hi havia els rellotges de sorra. Pel camí va notar que algú invisible conjurava estaques i encanteris de llum al seu voltant per protegir-lo. L’Albus era allà. Per desgràcia, no va ser l’únic en adonar-se’n.

—La Capa d’Invisibilitat! —va cridar una vlad de cabells llargs i foscos—. Hi ha algú sota la capa!

—Que em trobin, si poden— va murmurar la veu de l’Albus al seu costat.

—Vés amb compte —va dir el James, i va seguir arrossegant les noies.

Va passar pel costat del seu pare i el seu tiet que estaven esquena contra esquena batallant amb quatre Vlads a la vegada. Va fer una última estrebada i va aconseguir amagar els cossos de les seves cosines darrere els rellotges de sorra. Però es va trobar que ja hi havia algú més.

—Home, Mundungus, quant de temps! —va exclamar amb mala baba—. Tu per aquí, amagadet...!

—No se’m donen bé els duels! —es va defensar l’home fet una boleta rere el moble—. Ja li he dit al Harry, li he dit! Però em fa cas? Noooo! Jo no sóc un heroi!

—Ja es nota —va remugar el James—. Mira, si no vols sortir no surtis, però fes alguna cosa de profit. Protegeix-les a elles dues —va dir assenyalant la Rose i l’Andrea—. I mira de reanimar-les si...

Aleshores el James va sentir un crit de pànic que va reconèixer molt bé i va alçar el cap. Per un moment, va sentir que se li parava el cor.

Uns quants Vlads havien atacat el Lorcan a la vegada, que havia hagut de deixar de protegir el Frank i la Geena. I un Vlad havia agafat la Geena, que era la que acabava de cridar, i li acabava de clavar una queixalada.

Abans que el James pogués reaccionar, però, el Frank li va clavar un ganxo al vlad que va fer que deixés anar la noia. El Frank va agafar en braços la Geena de seguida, i la vareta li va relliscar.

I aleshores els demèntors van entrar en riuada.

 

* * *

 

La Lily, l’Sloan, el Kilian i l’Hugo estaven amagats i morts de fred rere una columna al jardí, veient l’aglomeració de demèntors que estaven intentant entrar al vestíbul. Pel moment, els demèntors encara tenien el pas barrat pel falcó i el cavall del Frank i la Geena.

—Molt bé, Sloan —va murmurar la Lily—. Ets l’única que va poder fer un Patronus corpori l’altre dia... Conjura’l.

L’Sloan va tancar els ulls i va alçar la vareta... que li va tremolar del fred. Va semblar que en començava a sortir una boira platejada però no es va esboirar de seguida.

—No puc... l’altre dia podia...

—Estàs bé? —li va preguntar el Kilian.

—No teniu molt de fred?

—Són els demèntors —va explicar la Lily—. Jo estic tremolant i... no em trobo gaire bé.

—No puc pensar en cap record feliç... —va dir l’Sloan—. Quan ho intento només em venen al cap coses tristes...

Pensava en els seus pares, separats. En la seva mare, que s’havia oblidat del seu aniversari, i en el seu pare, que l’havia anat a veure amb la seva amant... i també pensava que no sabia on vivia, ara, i ja de pas, que no tenia on anar per Setmana Santa, i que estaria sola a Hogwarts, i que no sabia què diantres faria a l’estiu, perquè no es podia acoblar dos mesos sencers a casa de la Lily...

—El James va dir que era més difícil quan hi havia demèntors a la vora... —va dir l’Hugo, que s’agafava els braços tremolosos.

—Potser hi ha algun altre encanteri que faci efecte amb els dem...

—Mireu! —va exclamar el Kilian, quan els dos Patronus de l’entrada es van esvair—. Estan entrant!

—Oh no! —va exclamar l’Sloan.

—Correu! —va cridar la Lily—. Ara almenys podem entrar! No ens podem quedar aquí, anem!

I, sense esperar els altres, la Lily va arrencar a córrer. No podia conjurar Patronus, però al vestíbul hi havia el seu pare, els seus germans, els seu tiet, els seus amics... per sobre del seu cadàver si els feien mal! Potser tenia la vareta trencada, però que li caigués un llamp si no podia llançar-se a sobre del primer vlad que enxampés.

Però quan va arribar a la porta, va haver de parar, i se li va caure l’ànima als peus. No quedava ningú en peu... bé, els Vlads. Tots els seus amics eren a terra, el seu pare semblava ferit i els vlads els estaven xuclant l’anima a tots, dansant per sobre dels seus cossos inconscients... alguns encara tenien els ulls oberts, el James la va mirar, des de terra i li va fer un gest perquè marxés.

No pensava fer-ho.

Va treure la seva vareta, trencada, estellada, i amb la pols verda de dins caient-li mica en mica.

Expecto Patronum!

No va passar res. Els seus amics acabaven d’arribar, però en aquells moments se sentia molt feble.

Expecto... expecto patronum...

Estaven morint, tots estaven morint. I la seva vareta no feia res.

Expecto patronum...

Va sentir que l’Sloan, al seu costat, es desmaiava. Li semblava que no trigaria en desmaiar-se ella també. El seu pare... el James... i l’Albus? No veia l’Albus per enlloc, devia haver marxat a protegir la capa... Expecto...

I llavors va veure el Vlad. Era al mig del vestíbul i l’estava mirant directament amb un somriure sorneguer. Els cabells llargs i rossos, la pell blanca com la cera, els ulls rasgats i el somriure afilat. Tot era culpa seva. Com s’atrevia? Com s’atrevia anar a la SEVA escola, amenaçar la SEVA família, fer mal els SEUS amics?

I aleshores es va enfadar. Tota la tristesa, tota la depressió se li va transformar i li va bullir dins la sang. I es va adonar que no tenia més remei que fer el Patronus. O el feia, o morien. Punt.

Així que, sabent que amb la seva vareta trencada no arribaria enlloc, la va llançar a terra, es va treure la vareta d’àlber de la butxaca, la va alçar cap amunt i va cridar.

O ho feia, o morien.

Expecto Patronum!

La llum blanca va ser tan cegadora que fins i tot ella va haver de tancar els ulls. Alguna cosa enorme es va materialitzar en l’aire i va semblar ocupar tot l’espai disponible. Els vlads es van espantar tant en veure tanta llum que es van arraconar a les parets, i els demèntors van parar de xuclar ànimes, petrificats.

La cosa platejada del sostre era monstruosa. Esplèndida, sí, però monstruosa, descomunal, majestuosa i... platejada. Era un drac. I estava molt, però molt cabrejat.

Va batre les ales i va semblar que una ràfega d’aire creuava el vestíbul. Va obrir la boca i va mirar la Lily només un moment. I aleshores va escopir foc, molt de foc platejat que es va endur demèntors per endavant, i altres van sortir esperitats per les portes pel costat de la Lily, per sobre, per sota, per tots els racons que trobaven disponibles. Les flames platejades van tocar la Lily, però no li va fer cap mal, només una mica de pessigolles. Unes pessigolles agradables i alegres, que li van recordar com de feliç era en realitat i tot el que podia fer.

Va sentir que, al seu costat, els seus amics s’aixecaven de terra, i això començaven a fer tots els altres al vestíbul. No hi havia temps per perdre, no ara que els demèntors es retiraven.

—Correeeeeeeu! —va bramar la Lily als seus companys.

El drac platejat va sortir del vestíbul i va perseguir els demèntors pels jardins i es va esvair quan els demèntors van desaparèixer dels terrenys de Hogwarts.

La Lily va córrer pel vestíbul, veient els vlads pasmats, fins on era el seu pare i el James. Ja estaven tornant en si.

—Papa! —va cridar la Lily, i entre ella i el James van intentar ajudar-lo a aixecar-se.

Semblava que tenia mal en un braç... Però li podia donar la vareta d¡àlber, i aleshores ell podria...

—Compte! —va cridar el James, i va fer abaixar el cap a la Lily, que va esquivar un malefici pels pèls.

Es va girar i va veure que tenia el vlad ros a mig metre. Amb un moviment de vareta, el vlad Nosferatu va fer rodolar la vareta del Harry dos metres enllà pel terra, i amb l’altra mà va fer uns moviments ràpids i forts i va engrapar la Lily i el James pel canell on subjectaven les varetes.

—Què et penses, marreca? —va dir el vlad, escopint les paraules—. Que perquè saps fer un Patronus corpori dels grans ja ho tens tot guanyat? Tinc notícies per a tu. Nosaltres no som tan febles. No com els demèntors, ni com vosaltres els humans. Ja n’estic fart de vosaltres, Potters. Digueu adéu.

Però aleshores el Nosferatu va notar que algú li posava una vareta just al centre de l’esquena.

—No hauries hagut d’amenaçar els meus germans —va dir la veu de l’Albus, encara invisible—. Lacio spinas.

I el Nosferatu es va esvair, convertit en cendres.

El James i la Lily van sentir que la sang els circulava de nou pel canell i van tornar a respirar. Van veure la resta de vlads, que s’havien quedat descol·locats en veure que acabaven de matar el seu líder. Per desgràcia, el seu astorament no va durar gaire. La vlad de cabells llargs i negres els va assenyalar amb el dit i va xisclar:

—Han mort el Nosferatu! A per ells!

—Tothom quiet! —va cridar la Lily, vareta d’àlber en mà. I després va seguir, en una veu molt més normal—: Bé, tothom no, els que no sou vlads us aixequeu i tal, i us poseu darrere meu ARA MATEIX!

—Però Lily... —va fer el James que no entenia res—. Què...? Què és aquesta vareta...?

—Ara no és moment, no creus? —va dir la Lily—. Vlads quiets! Tothom darrere meu!

—I es pot saber què ens penses fer, nena estúpida? —va dir la vlad, caminant cap a ella amb aire desafiant..

—Tots plegats sou una mica bocamolls oi? —va dir la Lily, i quan va veure que els humans s’havien agrupat, va cridar—: Lumos solem!

La Lily no entenia com era que la vareta estava responent tant bé a les seves ordres, però no era moment per posar-se a qüestionar coses. Com ja s’esperava, la llum que va generar la seva vareta va ser tan intensa que els vlads van córrer a protegir-se, alguns cridant de dolor perquè devien tenir unes cremades força lletges. Com ella, la resta dels humans es protegia els ulls amb la mà.

—Disperseu-vos! —va cridar el James aleshores.

I tothom va arrencar a córrer en direccions diferents, alguns pel passadís de la dreta, altres pel de l’esquerra, alguns se’n van anar en direcció a les masmorres... i la Lily, quan va recuperar la visió, el primer que va veure va ser el James, així que el va seguir escales amunt.

Un parell de vlads van arrencar a córrer darrere d’ells, però el Harry ja s’havia tornat a fer amb la seva vareta.

—Correu! —va cridar, mentre deixava petrificats els dos vlads. No els deixaré passar, correu, tots tres!

Va ser aleshores que el James i la Lily van veure, darrere seu, que a l’Albus se li havia caigut la caputxa, i que el seu cap flotava corrent darrere seu. El James va posar cara de pànic quan seva mirada es va creuar amb la de la vlad de cabells negres, que també havia vist l’Albus, i es va alçar en l’aire i va levitar darrere d’ells, esquivant els maleficis del Harry. Tenia mitja cara cremada de l’encanteri de la Lily, però això no la parava.

—Ràpid! —va exclamar el James, fent un esprint i escoltant les passes apressades de l’Albus i la Lily darrere seu—. Per aquí, conec un camí fins al setè pis!

Sense preocupar-se de tornar-se a tapar, perquè la caputxa li cauria igualment corrent, l’Albus va seguir escales amunt el James i la Lily, i després van girar a l’esquerra i van seguir per un passadís fosc. Va mirar enrere un moment i va veure que la vlad també girava la cantonada, volant sense l’ajuda de cap artilugi.

—Ràpid! —va bramar i es va posar a córrer tan ràpid com li ho permetien les seves cames, fins a posar-se a l’alçada de la Lily—. Corre, corre, corre! —va cridar, agafant-la de la mà i estirant-la una mica més, i llançant maleficis cap enrere sense mirar.

Però la vlad anava amb avantatge perquè ella sí que els podia veure a ells i, a més, es movia molt més de pressa lliscant en l’aire. I se seguida va arribar a l’alçada de la Lily i l’Albus.

Quan va sentir els crits, el James va girar. La vlad havia engrapat els seus germans pels turmells i els estava arrossegant per terra cap enrere a tota velocitat. Sense dubtar-ho, el James va donar mitja volta i va arrencar a córrer capa l’Albus i la Lily, que estiraven els braços en la seva direcció amb cares de pànic absolut.

—James! James! —cridava la Lily mentre patalejava sense èxit—. James, corre!

El James va córrer tant com va poder, i va guanyar velocitat però va veure que la vlad es dirigia cap un balcó. I un cop arribés al balcó se’ls enduria volant i ell no hi podria fer res. Va esprintar més, una mica més, fins que va notar que la gola li cremava i els músculs de les cames li feien mal i tot. El balcó era molt a la vora, just davant seu. A sis metres... quatre, tres, dos...

Va fer un salt cap endavant amb totes dues mans estirades i va engrapar la Lily i l’Albus d’una mà cadascú. Lamentablement la vlad era més forta i els va arrossegar fora el balcó, sense parar d’estirar.

—James! James! —cridava la Lily, amb llàgrimes als ulls.

Els cossos de l’Albus i la Lily eren en l’aire fred de la nit, estirats pels peus per la vlad, i per la mà pel James, que s’havia aferrat a la barana amb les cames. No permetria que se’ls enduguessin. No.

La Lily seguia cridant el seu nom, agafada a ell amb unes mans que començaven a suar. L’Albus només s’aferrava a la seva altra mà, sorrut però a consciència.

Les mans del James van començar a relliscar. La vlad era molt més forta que ell, i seguia estirant amb els ulls brillants clavats en els seus. No els podia seguir aferrant gaire temps. No a tots dos. Els braços li estaven fent fiblades de dolor, i les mans dels seus germans relliscaven irremeiablement. Però no els va deixar anar. No deixaria anar. Va tancar els ulls amb força i va deixar anar un crit mentre estirava.

—James —va sentir que deia l’Albus, i això el va fer obrir els ulls, perquè no era un crit com el de la Lily, sinó una veu molt pausada, tranquil·la, i decidida.

El James i l’Albus es van mirar una fracció de segon. I es van entendre. No podien arriscar la vida de la Lily. No un altre cop. El James només en podia salvar un i, tot i que l’Albus tingués la capa, la Lily era una nena. L’havia de salvar a ella. De nou, només tenia una fracció de segon per pensar i havia de prendre una decisió.

Així que l’Albus i el James es van deixar anar.

El James va agafar la Lily amb totes dues mans i va fer una estrebada, que va fer que la vlad es quedés només amb la seva sabata a la mà, i ells dos van caure al terra del balcó.

—Insensat —va dir només la vlad, amb un somriure, mentre s’allunyava amb l’Albus penjant—. Retirada! —va cridar aleshores, i la seva veu va ressonar als jardins—. Tenim la capa! Retirada!

—No! —va cridar la Lily aleshores posant dempeus i dirigint-se a la barana—. No! Albus! Al! AL!

El James es va alçar i la va anar a agafar abans no es fotés daltabaix del balcó.

—Deixa’m! Deixa’m James! —xisclava la Lily, patalejant amb les llàgrimes caient-li galtes aball, mirant el en direcció als vlads, que ja marxaven en estol—. Per què l’has deixat anar? No! Al! Al! ALBUS!

—James! —va cridar una veu des de darrere seu, i el James es va voler morir en aquell instant en reconèixer el seu pare, que s’acostava corrent ple de sang i amb un braç penjant—. James! Lily! Esteu bé? Què ha passat? On és l’Albus?

La Lily es va deixar caure a terra i el James va caure amb ella, de genolls. De nou, havia pres una decisió. De nou, era culpa seva. I de nou, ara ho havia de dir al seu pare.

Li va tremolar la veu quan ho va haver de pronunciar, amb el cap cot i mirant a terra.

—A l’Albus se l’han endut els vlads.


Llegit 828 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris02/04/2015 a les 13:50:13
#25557Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Okay! Capítol hiperllarg i això que és una segona part! Però és que, com heu vist, aquest segon atac tenia tela!

Vale, coses per comentar!

La Vareta: La Lily té a vareta, per fi! Toma patronus! Supereu això si us atreviu! Un maleït drac! XDDD Com l'Albus (que té un fènix), el patronus de la Lily és un animal màgic. Ja he psoat alguna vegada la relació entre la Lily i els dracs (ja de petita els dibuixava per les parets de casa seva, no sé si ho recordareu), la seva vareta té un interior de drac, i bé, diguem que a mi em sembla que li pega molt! XD Evidentment, es necessitava almenys la vareta d'àlber, com per tenir prou poder com per conjurar-lo! Suposo que us preguntareu si els Vlds no se n'han adonaty... bé, no. En primer lloc perquè el seu líder (que és qui coneix una mica els plans del Senyor Malvat que encara no ha sortit) ja està mort, i probablement els altres no saben gaire cosa de la vareta, només anaven a per una capa d'invisibilitat. I, en segon lloc, erque encara que algun hi sabessin (com el Nosferatu) no s'imaginarien que és la vareta d'una nena de 14 anys.

L'Albus: Eh... okay. Mmm... sí, hem perdut l'Albus. Una mica. Hm. Sí, ja us vaig dir que per Setmana Santa les coses no anirien exactament com estaven pensades... i aquí tenim el perquè. Diguem que ara mateix el Harry no estarà gaire centrat en el robatori del Miral al museu... Bé... ara la cosa es posa xunga.

Més: si us pregunteu si ha pres mal algú a la batalla, la repsosta és sí però no ha mort ningú de moment. La geena està bé, perquè el Frank ha parat el Vlad que l'havia mossegat a temps, el Mundungus ha pogut protegir la Rose i l'Andrea, i la Lily bàsicament els ha salvat la vida a la resta.

I... no em mateu pel que li he fet a l'Albus. Però el James, de nou, ha hagut de triar entre l'Albus i la Lily i crec que ja li va quedar clar que arriscar la vida de la nena de 14 anys no havia estat gaire encertat. El pobre ha fet el que ha pogut.

I ja està! Comenteeeeeeu!

Petonets!
 

Agatha Black




AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris02/04/2015 a les 14:14:56
#25558Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Aaaaaai, m'he oblidat de comentar el títol! The Invisible Man, H.G. Wells, 1897. És la història d'un científic que té la toeria que si fa certs experiments amb un cos, aquest podrà ser invisible. Ho prova amb ell mateix, com no, i ho aconsegueix. El problema és que després no pot aconseguir ser visible un altre cop.

PS: No teníeu moltes ganes que morís el Nosferatu d'una puta vegada? XD Vale, s'han endut l'Al, però ell s'ha endut el Nosferatu per endavant.




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris02/04/2015 a les 22:15:58
#25559Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Gaaaaaaaaaaaah l'Albuus! La que lies per fer el que vols que passi... Amb la Lily i l'Expulsiarmus igual hahaha Si és que... Estic veient a venir que mentre estan ficats amb el tema Albus els vlads robaran el mirall o algo, perquè si som a Setmana Santa s'està a punt d'acabar el curs i alguna cosa ha de passar! Sabrem qui és el "jefe" dels vlads en aquesta ff o haurem d'esperar a la següent? L'infiltrat de Hogwarts segur que sí, oi? Espero que sí, almenys! Jo repeteixo que quan pugui rellegiré la ff per veure si se m'acudeix algú...

ET JURO QUE VAIG ESTAR PENSANT PATRONUS I SE'M VA ACUDIR UN DRAC PER LA LILY i vaig pensar que ja t'ho comentaria i després me'n vaig oblidar completament O.o I no he recordat que ho vaig pensar fins araaa! La idea me la va donar el fènix de l'Albus. M'encanta que tinguin patronus màgics! I a la Lily li queda que ni pintat! (OK, acabo d'obrir el portàtil i m'he trobat el comentari a mig fer i sense enviar u.u)

Anyway, la Lily està demostrant que pot ser prou responsable com per tenir la vareta d'àlber, l'ha fet servir de la millor manera que podia! Profanar la tomba del Dumbledore però... eugh.

I sí, sort que el Nosferatu s'ha mort ja... Que tocava, que porta molt de temps tocant els nassos! Hombreyá.

Dooooncs no puc comentar gaire res més sense desvetllar el que sé que toca ara... o sigui que ho deixo així! Fins el pròxim, a veure si és aviaaat!




AvatarArwen Black Moderador/a 152 comentaris04/04/2015 a les 16:10:02
#25561Encara no he escrit cap fanfiction

jsakjfhsfg joé, al final no m'he pogut resistir a llegir els capis que em faltaven; però m'ha anat molt bé, sempre em fa sentir millor aquesta història. A veure. Com ho dic. Impressionant! Ja té la vareta! I un drac, uau, no se m'havia acudit! I per sobre de tot: L'ALBUUUUUUUUUS D:

Hah, a sobre vas deixant indirectes com "si us pregunteu si ha pres mal algú a la batalla, la repsosta és sí però no ha mort ningú de moment", vale, vale, DE MOMENT, eh? Segueixes en el teu pla de matar gent, no t'ho perdonaré, que ho sàpigues. Al menys que siguin morts guais... m'ha encantat quan la lily s'ho ha pensat i ha dit algo com que era una manera guai de morir, caient al buit, hahahaha

Sobre els capítols anteriors, només dir que em va encantar l'efecte dominó de la biblioteca que ningú et va comentar XD m'encanta el detall de saber que no havia passat mai encara! xD I els motius dels patronus de cadascú genial...m'encanta com t'ho curres. I hi ha una frase que em va fer molta gràcia tot i que no pretenia fer-ho, era així com "i es va tapar les mans amb la cara", imagina't l'escena literalment... o sigui, no es tapa la cara amb les mans, sino les mans amb la cara... ai potser està ben dit, però em va fer molta gràcia xD ^^"

Mundunguuuuuuuuus s'està bé aquí darrere el moble dels rellotges de sorra, eh? ¬¬ M'ha agradat molt l'encanteri de les estelles de fusta. Ara al mirall que el bombin, suposo, ja que primer és l'Al...? Pobre James, és genial que hagi hagut de decidir dues vegades coses que al Harry li semblaran fatal. O sigui, per ell no és genial, òbviament, però m'agrada molt que hagi passat. No estic d'acord amb la bronca que li fotrà segurament el Harry, però, si tot va com l'última vegada, ja que les decicions que pren el James són lògiques i millors que no haver fet res i que morissin tots els aurors o que la vlad s'emportés als dos germans. Segurament hi ha coses importants a comentar en les quals no he pensat, ho sento, però he intentat parlar de vàries coses que pensava... Com sempre, moltes gràcies per escriure. Moltes, de veritat! I love you! Ah, i com més hiperllargs els capítols millor :D




AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris04/04/2015 a les 20:31:22
#25564Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

marta_ginny: Hola! Siiiii, lio una mica massa només perquè passin petites coses que em venen de gust. Però ja està bé, perquè així faig avançar l'argument!Això dels mialls ho veurem en els propers dos-tres episodis. La cosa no anirà com prevista, però d'alguna manera.... anirà.

Encara no sabrem qui és el jefe dels vlads, ni tampoc l'infiltrar a Hogwarts (això últim, a la propera, quan acabin Hogwarts). Però suposo que us agrdarà saber que una de les dues parelletes de magatotis acabarà junta en AQUESTA fanfic. 

Ohhhh, també vas pensar en un drac per a la Lily? És que li pega molt, oi? ^^ I sí, la Lily ha estat molt reponsable amb la vareta: l'ha rescatada, l'ha amagat fins a l'últim moment i l'ha feta servir per salvar tothom. I sí, a mi també m'ha semblat una mica anguniós això de la tomba, així que mirat de fer-ho de la manera més respectuosa possible: mirant poc i tocant molt poer sobre XD

La veritat, no tenia planejat matar el Nosferatu tan aviat, però em venia de gust canviar. La vlad de cabells llargs i foscos serà la nova líder: ja ha sortit anomenda abans, es diu Llacrimosa i és MOLT més gore que el Nosferatu (tu ja saps per on vaig, amb això). 

 

Intentaré publicar aviat! Petonets!

-------------

 

Arwen Black: Ohhhh quina l·lu veure un comentari teu! Em fa força happy que "no hagis pogut aguantar la temptació"! ^^ I també m'encanta que la meva història t'ajudi i et posi de bon humor!

Hahahaha, això de no ha mort ningú de moment no anav pas amb segones! XD Ja han mort alguns personatges (aurors i elfs, sobretot; ningú gaire conegut), però hi haurà gent que morirà, sí. La vida és dura, especialment quan hi ha alguna mena de guerra.

Síii, merci per comentar això de la biblio del capi anterior! XD Em va semblar divertidíssima, la situació! I em va encantar buscar patronus per a tots! Encara en falten dos, el de l'Hugo i el KIlian. Suposo que sortiran en algun moment... si no, recordeu-m'ho i ja us ho diré. I això de "es va tapar les mans amb la cara" és un error semàntic meu XD Hahahaha ni me n'havia adonat... estic fatal.

 

Ah! A mi també em va agradar buscar un encateri per caça vampirs/vlads. Vull dir, sempre m'imagino que els encanteris de llum solar els fa mal, els crema, però no els mata (perquè no és el sol de veritat, que sí que els deixa fregits), i com que són molt ràpids és una mica xungo clavar-los una estaca de debò (a no ser que siguis un Zürich com el Charlie) i no és que un vagi sempre amb algun símbol religiós a sobre per encastar-li a la cara (a no ser que siguis algú molt religiós) o amb aigua beneïda i alls guardats per si de cas a les butxaques. Així que m'ha semblat guai posar un encanteri que realment els pugui matar.

Pel que fa al mirall... sí, el primer és l'Al, però no em bombaran, no XD Sortirà el tema als propers 2-3 capis. A mi també em sembla que la decisió queha pres el James és la més encertada donades les circumstàncies. En aquest cas és diferent de l'altre cop, que era arriscar la vida d'una nena per salvar altres vides. Aquí no ha arriscat la vida de ningú. Ha hagt de triar, i crec que ha triat el més correcte... i a més, amb el consentiment de l'Albus. 

Moltes gràcies per comentar, que ja sé que estàs hiperocupada! Petonets. I tinc moltes ganes ja de llegir un capítol teu ;) Muaaaa!

 




Avatarivi_potter 512 comentaris05/04/2015 a les 16:56:21
#25565Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

Holaaa!!!

Bufa quan de temps!! Una passada, una passada! Ja havia oblidat com m'agradava aquesta història! Increïbles els dos capítols, la Lily amb la vareta d'àlber ha estat lo más! I bé... pobre Albus. Em moro de ganes de saber què passarà, dubto que el tinguin allà tancadet i passan-t'ho bé... Pobre James, la decisió ha estat dura, molt dura!

Molts petons!




AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris05/04/2015 a les 20:44:43
#25567Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

ivi_potter: Ohh, has tornat! Els magatotis també et trobaven a faltar! I jo! XD Sí, per fi tenim les tres relíquies... bé, o no, perquè els vlads s'acaben d'endur la capa... XD Yaaaa pobre Albus... però bueno, diguem que no és el que ho passarà pitjor...! Pobre James, també ja... bé, espero seguir aviat. Gràcies per comentar! Petonets! ^^




Ursula Black 27 comentaris02/10/2015 a les 01:09:36
#26212Tinc 1 fanfictions i un total de 4 capítols

OMG... OMGOMGOMGOMGOMG!! Quin capitulàs! 

Definitivament t'agrada fer-nos patir amb les decisions que prens respecte els protagonistes eh! Quin fart de plorar que m'he fet quan el James ha deixat anar l'Albus... sempre s'emporta la pitjor part, pobrissó. 

Ai l'AL! Se l'han endut els Vlads. Mala puta! Però què s'ha pensat? Amb l'Al no es posa ni déu! >.< Què collons passarà, ara? Com tornaran a rescatar l'Albus? Pobre de tu que me'l matis... pq sé donde vives.

Au, a seguir! xoxo