La Crida d'Avalon - Capítol 38: Corre
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 26/04/2015 a les 01:53:17
Última modificació 26/04/2015 a les 01:53:17
Tots els capítols de La Crida d'Avalon
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 38: Corre

Avui faré una mica de comentari ràpid abans de començar en lloc de fer-lo al final! No he pogut penjar el capítol a les 12 com faig normalment, però és que havia anat allargant el moment d'escriure l'última escena fins que he trobat que ho havia de fer sí o sí. Una escena que es va crear al cap d'una Marta de 12 anys just després de llegir el setè llibre. Una escena que, des que la vaig idear, gairebé no ha canviat. Una escena que té més de 7 anys.

És molt fort, això, emocionalment, per mi. Vénen més escenes que ja vaig pensar fa temps i que seran fortes d'escriure, però no n'hi ha cap que tingui tants anys com aquesta. Com ja vaig dir, és el PRIMER que vaig idear d'aquesta ff (després d'un parell de capítols que anava improvitzant mentre escrivia, o sigui que no els compto).

Per cert, la frase del final es refereix al que pensa la Julie a mig capítol!

En fi doncs, espero que en gaudiu molt. Preparades? A llegir!

 

 

 

Capítol 38: Corre

 

La Marta va fer detonar l'última explosió i el túnel va quedar completament bloquejat. Satisfeta, va fer que sí amb el cap i es va girar per marxar.

Va veure la Julie arrepenjada a una finestra, mirant cap a fora, nostàlgica. No semblava que contemplés la batalla, encara que també era veritat que des d'allà dalt no podien veure gaire cosa perquè la perspectiva no ajudava.

—Hauríem de tornar —va dir-li, però es va posar al seu costat, a la finestra—. Pensant?

—Sí, alguna cosa així.

—En Fred?

La Julie va sospirar.

—Tant se'm nota?

—A tots dos, se us nota. La veritat és que al principi m'he quedat en xoc, no ho veia a venir.

—Ja, ve del juliol, la cosa.

—Per això vas tallar amb l'Àlex?

—No, llavors ja feia molt de temps, que estàvem malament, amb l'Àlex. Suposo que era el que necessitava per admetre'm a mi mateixa que era millor deixar-ho estar.

—Però... va passar res? N'heu parlat?

—No, què dius! Si no l'he tornat a veure des de llavors...

—A ell també li agrades.

La Julie va respirar profundament. No ho havia de sentir, allò. Havia de donar la vida i no necessitava obstacles. Calia un canvi de tema.

—Per cert, què et semblaria donar una mica de tomb abans d'anar a buscar els altres?

—Una mica de tomb?

—La torre de Ravenclaw queda bastant a prop. Podríem... ja saps, anar-hi a donar un cop d'ull.

—Però... però tu hauries d'anar a buscar en Fred. I no em repliquis. Aplica't la xerrada que m'has fet a mi abans.

La Julie va somriure. No li podia explicar, que ella continuava amb la mateixa intenció que aquella tarda i que parlar amb en Fred només seria contraproduent, perquè sabia que li discutiria.

—I hi aniré, no et preocupis. Quan haguem passat a buscar en Mike. Només és fer una mica de tomb.

La Marta va dubtar un moment, però la temptació era massa gran. Amb un gran somriure als llavis, va abraçar la Julie i van arrencar a córrer cap a la torre de Ravenclaw.

 

 

 

L'Àlex es va girar de cop amb la vareta a punt quan va sentir que s'obria la porta, però va resultar ser l'Amy Sumner.

—Necessitem reforços. Estan a punt d'entrar i hauríem de tenir efectius per tot el castell.

—I per què ens veniu a buscar a nosaltres? —es va queixar un noi de Ravenclaw.

—Heu fet molt bona feina, però quan entrin a dins de poc servirà.

—És clar —es va avançar de seguida en Charlie—. Jo surto.

—Nosaltres també! —va cridar en Mike estirant l'Àlex.

—De cap manera! —va replicar el professor Flitwick—. No em podeu prendre els meus millors atacants!

—Amb tots els respectes, Filius, però els millors estan desaprofitats, aquí: els cavallers de la mort s'han concentrat a l'altre costat del castell i n'hi ha pocs, per aquesta banda. A més, sou moltíssims, us en podreu sortir amb tres menys. Gràcies, nois. Aneu cap al setè pis.

—A prop de la Sala de la Necessitat? —va preguntar en Charlie.

—Sí, exacte, per allà. La Hilary i la Cindy ja han començat a tirar i s'ocuparan de la mateixa zona però pel sisè pis, potser les trobareu mentre hi van.

—Perfecte.

—Vinga, va, doncs, ja podeu marxar!

En Charlie va sortir escopetejat i en Mike i l'Àlex van anar darrere seu.

—Eh, Charlie! No vagis tan ràpid!

—Amb una mica de sort, l'Airina encara serà a la Sala de la Necessitat. M'he d'afanyar!

—I jo he de trobar... —en Mike es va aturar un moment, buscant qualsevol excusa—. Una armadura! He de trobar una armadura!

En Charlie va posar-se a córrer amb en Mike darrere. L'Àlex va fer rodar els ulls i va dir:

—Enamorats.

 

 

 

La Cindy va treure el cap per la cantonada del passadís, i un altre cap va aparèixer a sobre del seu.

—Puah, Hilary, m'estic menjant els teus cabells. Podries, sisplau...? Gràcies.

—Vinga, continuem, que no hi ha ningú.

—Però s'ha de mirar per si de cas!

—Si ni tan sols han entrat al castell, encara... I a aquest pas entraran abans que aconseguim arribar a la posició que ens han assignat.

—Uau, que tècnica.

—Calla.

—D'acord, tampoc no calia ser tan...

—No, no, calla, de veritat. No sents passes?

La Hilary va parar un moment i es va adonar que tenia raó. Un bon grup de gent venia de la direcció on es trobava la Sala de la Necessitat.

—Si són enemics, no podrem amb ells —va reflexionar la Cindy—. Ens hem d'amagar. Girem per aquest passadís.

Es van amagar just quan el grup girava la cantonada. Però no eren enemics. Eren la Ginny, la Júlia, la Yentl, en Frank i en Parker, que corrien i no els van veure. Una mica més enrere hi anaven la Nimfadora Tonks, la senyora Longbottom i la senyora Miller.

—No se suposa que aquests haurien de ser a la Sala de la Necessitat? —va preguntar la Hilary, estranyada.

—Se suposa. La Lydia, la Vanessa, la Laine i l'Oliver també hi havien de ser. Potser han anat per una altra banda.

—Sí, potser sí.

—Vinga, va —va animar-la la Cindy—. Afanyem-nos. Hem d'arribar a les escales per anar al sisè pis.

 

 

 

La Julie es va aturar quan va arribar a un creuament de camins, i la Marta hi va arribar de seguida.

—Digues-me que ja has anat a la torre de Ravenclaw abans —va dir-li la Marta, mig suplicant.

—Doncs... sé que és més o menys per aquí, però no sé quin camí és... exactament.

—O sigui que ens hem perdut.

—No, és clar que no! Només hem de...

—Ens hem perdut.

—D'acord, ens hem perdut.

La Marta es va començar a tocar els cabells, nerviosa. Se suposava que allò havia de ser un desviament d'uns minuts, no es podien perdre per Hogwarts. Segur que la resta de l'equip d'en Fred devien estar preocupats perquè no tornaven.

—Mira, escolta, girem cap a l'esquerra —va dir la Julie després de reflexionar-hi una mica.

—N'estàs segura?

—No, però el que no podem fer és quedar-nos quietes.

—En això et donaré la raó.

La Julie va començar a caminar, decidida. La qüestió era caminar com si sabessis on anaves. Llavors, a algun lloc arribaves.

Quan feia uns minuts que anaven per aquell camí, però, va començar a pensar que li sonava molt i que hi havia estat abans. Aquelles pedres... aquell passadís... les finestres de la paret que donava als jardins...

—Julie, hem tornat a la Sala de la Necessitat —va dir la Marta, una mica desanimada—. Mira aquell passadís, si gires a la dreta un parell de vegades hi arribarem.

La Julie va seguir el passadís amb la mirada i ho va reconèixer. Sí, ja sabia on eren. La Marta va continuar parlant.

—Bé, no hem trobat la torre de Ravenclaw, però almenys ja sabem on som. Ja podem tornar enrere.

I de cop, es van començar a sentir corregudes i uns passos que anaven cap a elles. La Julie va indicar-li a la Marta que es quedés quieta i es va començar a acostar a poc a poc a la cantonada d'on venien els passos. Eren dues persones; tres, com a molt. Un pas més. Un altre. Ja hi arribava. Els passos eren més a prop...

I de cop una figura va aparèixer per la cantonada, li va agafar la mà i la va estirar perquè corregués. Algú altre els seguia. Va reconèixer de seguida la rialla d'en Fred, que era el que la tenia agafada. En Percy els seguia darrere i va fer un crit a una Marta atònita perquè s'hi afegís.

—Us estàvem buscant! —va cridar en Fred sense parar de córrer—. Els cavallers de la mort han entrat al castell!

La Julie es va sorprendre de veure que es posava a riure. Però si era terrible!

—I com és que estàs tan content?

—Perquè just entrar s'han topat amb bombes fètides, recepta especial de Bromes dels Bruixots Bessons! Els que no s'han desmaiat em sembla que s'han enfadat una mica!

—Una mica?

En Fred es va posar a riure altre cop i la Julie no va poder evitar somriure. Podia aturar aquell moment? Ells dos, corrent, agafats de la mà. Era fàcil, imaginar-se un futur amb ell. Seria tan bonic, rendir-se i intentar sobreviure aquella batalla... per què havien de tenir tots l'opció de viure menys ella? És que no se'l mereixia, ella, un final feliç? Per un moment el va visualitzar. Potser sí, que encara hi era a temps. Potser ella també en podia tenir un. Almenys, ho podia intentar.

—Escolta, Fred, que t'he de dir una cosa...

I llavors va notar com la vareta li fugia de la mà i es va parar de cop. En Fred va reaccionar a temps i va aturar un atac dirigit a tots dos que la Julie no podia parar.

—Vénen d'aquest passadís! —va cridar en Percy—. Són tres, com a mínim!

En Fred va fer una estrebada per treure la Julie de la trajectòria dels atacs dels cavallers de la mort.

—Però hi ha la meva vareta! L'he de trobar!

—El que has de fer és deixar de posar-te on et volen!

—Esperem que vinguin a la llum —va dir la Marta, amb la vareta a punt—. Així estarem en igualtat de condicions. Tu posa't darrere nostre.

La Julie ho va fer amb recança. Se sentia desprotegida, sense la vareta. Havia de poder fer alguna cosa, però!

La Marta va tallar l'aire amb la vareta i la Julie es va adonar que les figures encaputxades acabaven d'aparèixer. I no eren tres. Eren cinc. Qui era, que havia dit que quan sortissin a la llum estarien en igualtat de condicions? Perquè ni de conya.

—Buscaves això? —va dir una de les figures encaputxades amb la vareta de la Julie a la mà.

La Julie va obrir molt els ulls. Havia de fer-se amb la vareta, els havia d'ajudar! Però ja era tard, perquè els encanteris anaven d'una banda a l'altra i qui passés pel mig de tot allò cauria en qüestió de segons.

Va mirar la Marta amb preocupació. Totes dues sabien que era un absolut desastre, amb els duels. I no només això: els odiava. El seu oponent, el que tenia la vareta de la Julie, semblava passar-s'ho la mar de bé. No trigaria gaire a superar-la.

En Percy i en Fred es batien cadascú amb dos cavallers de la mort, i no semblava que ho portessin gaire millor que la Marta. L'únic que podien fer era defensar-se i recular, cada vegada més lluny.

La Julie va apretar els punys. Se sentia tan, tan inútil! L'havien preparada per això! Havia de fer alguna cosa!

I llavors hi va caure. És clar, que l'havien preparada. I no necessitava vareta. No la necessitava per res.

Va tancar els ulls i es va concentrar. El seu objectiu era el que s'estava enfrontant amb la Marta, perquè tenia la seva vareta. Havia de tenir clar cap on apuntava. Molt bé, aigua fora. S'havia d'assecar... més... més...

Quan va obrir els ulls, una flama va aparèixer a la capa del cavaller de la mort, que va fer un crit per girar-se i apagar-la. Aquell temps va ser el que va necessitar la Marta per estabornir-lo i fer un moviment de vareta elegant que va portar la vareta de la Julie directament a la seva mà.

La Julie li va donar les gràcies amb un cop de cap i van córrer a donar un cop de mà als altres dos. Ara, almenys, estaven igualats en número. Però es notava, es notava que els altres encara dominaven, perquè ells havien de continuar reculant, i reculant...

La Julie va decidir combinar les habilitats que havia après a Avalon amb els encanteris, i de seguida va passar a ser l'única del seu bàndol que començava a superar el seu oponent. Va veure un moviment darrere però no hi va fer cas i va llançar una ràfega d'aire cap a l'altra banda que també va ajudar en Fred i en Percy. Espera, i la Marta? On s'havia ficat?

Va sentir un crit darrere i va veure la Marta a terra. Va intentar dirigir la vareta cap a l'encaputxat que l'havia desarmat, però la va haver de tornar a posar davant seu per parar una flamarada que s'acostava a tots ells i, quan es va tornar a girar, va trobar la Marta cridant i un raig de llum vermella que no podia parar a un metre d'ella.

 

 

 

—Ja hi som —va anunciar la Cindy—. Les escales són al següent passadís.

—Perfecte. Si no hem trobat ningú fins aquí, hauríem d'arribar sense problemes.

—No cantis victòria abans d'hora —va dir la Cindy parant-se de cop—. Mira qui puja per allà.

La Hilary va mirar a les escales i, efectivament, hi havia una dona que pujava amb presses i sense fixar-se en qui hi podia haver pels voltants. La van reconèixer de seguida. Evangeline Gray. I per alguna raó, anava xopa fins els ossos.

La Cindy va reaccionar de seguida i li va llançar un encanteri estabornidor, però l'Evangeline va aconseguir rebatre-li i va arrencar a córrer. Es va perdre per un passadís estret.

—Què fem? —va preguntar la Cindy—. La seguim o anem cap al nostre lloc?

—Estàs de broma? No podem deixar que campi per aquí! Si ens fiquem per aquest passadís arribarem al mateix lloc que ella sense que sàpiga que la seguim. La podrem enganxar per sorpresa.

—Vinga, doncs. Tu primer.

 

 

 

L'Evangeline va aturar-se quan va arribar al final del llarg passadís, esbufegant. Semblava que les marreques aquelles no l'havien seguit. Millor, volia dir que sabien el que els convenia.

L'atac a la descastada no havia sortit com ella hauria volgut, però a qui li importava. Deixar-la viva li faria més mal que no haver-la matat, després d'haver-se carregat la seva amiga de l'ànima. I això ja la deixava ben satisfeta.

Va treure el cap per la finestra i va fer els senyals de llum que havien acordat. De seguida va veure unes figures que volaven cap allà. L'Alessia Ruella, la Jane Doe, en Taro Mundass, l'Aidan McArthur i l'Amabelle Kelly. La majoria dels seus antics companys del complot d'Avalon de feia 3 anys. Potser l'última vegada no havia funcionat, però aquella seria la definitiva. Acabarien amb aquestes criatures que jugaven a ser grans i no tenien ni idea de què estava passant al seu voltant. És que només li calia pensar en el Potter i...

I era allà. El Potter, just davant seu, al seu mateix passadís, a la part il·luminada, llançant un sortilegi a algú amb els seus amiguets. Va mirar l'Alessia i totes dues van somriure sense que calgués dir-se res. Acabarien amb aquell desgraciat que pretenia vèncer el seu senyor. I llavors, tindrien el reconeixement que es mereixien.

La Hilary i la Cindy van sortir del passadís just quan arrencaven a córrer i les dues capdavanteres van necessitar que en Mundass i la Jane Doe repel·lissin els seus encanteris. Les Hufflepuff, per la seva banda, es van posar a punt per atacar i defensar en Harry.

—De veritat us penseu que hi teniu res a fer? —va preguntar la Ruella amb una riallada—. Sou dues. Nosaltres som sis. Si teniu un mínim d'enteniment, ja podeu arrencar a córrer.

La Hilary va somriure maquiavèl·licament.

—Els que haurieu de córrer sou vosaltres.

Va mirar la Cindy i es van entendre a la primera. Havien de fer servir el seu fort. I totes dues sabien quin era.

En un obrir i tancar d'ulls, el passadís es va omplir de boles de foc que sortien de les mans de les Hufflepuff i anaven cap als cavallers de la mort. Els encaputxats no podien fer res més que saltar per intentar evitar-les, cosa que els impedia atacar.

—Hilary, hauries de fer una ràfega que se'ls emporti, que jo no feia Vent! —va cridar la Cindy mentre llançava boles de foc ben controlades.

Un encanteri li va passar fregant-li la galta i no la va tocar de miracle. Era el Mundass, que d'alguna manera havia aconseguit superar el foc. La Hilary va fer un Protego just a temps i va aturar el següent, que la Cindy ja es veia a sobre.

—Ho haurem de fer d'alguna altra manera! —va cridar la Hilary—. Ara no puc deixar de fer aquest escut!

—Tinc una idea millor —va dir la Cindy fent un moviment de vareta que reforçava l'escut de la Hilary—. Totes dues tenim una mà lliure!

La Hilary va veure què volia dir i es va acostar a ella. Van posar les mans que tenien sense fer servir l'una davant de l'altra, amb els palmells mirant-se. Una bola de foc va aparèixer-hi i es va anar fent gran, a poc a poc. Cada vegada guanyava més mida. Alguns dels seus oponents, quan la van veure, es van fer fonedissos pels passadissos.

—Mai no hem fet una bola tan gran! —va cridar la Cindy quan va arribar al metre de diàmetre—. Vols dir que...

—Fes-me cas, podem fer-ho! Només una mica més!

La Cindy va fer cara de circumstàncies. Però la Hilary tenia raó, només era una mica més. Una mica més... una mica...

—Ara! —va cridar la Hilary.

La Cindy va fer un moviment endavant amb la mà perfectament sincronitzat amb el de la Hilary. I la bola va sortir disparada contra els cavallers de la mort que quedaven, que no van tenir més remei que deixar d'atacar i, en una ràpida decisió, saltar per la finestra.

La Hilary i la Cindy van respirar amb esgotament. Tenien la mateixa sensació que si acabessin de fer el cim d'una muntanya.

—Cindy —va dir la Hilary—. Te n'has adonat, de què hem fet, oi?

—Sí —va respondre la Cindy—. Dos més frenaran l'envestida. Hem estat nosaltres. Hem frenat l'envestida.

L'Evangeline va mirar qui més quedava, que no hagués desertat a mitja batalla. L'Alessia, la Jane Doe i en Mundass. En el seu trajecte per l'aire, va tenir temps per mirar per la finestra del costat de la que havien fet servir per escapar-se i gairebé va perdre el control del vol quan va veure el Potter. Sense perdre temps, va apuntar la vareta cap allà.

I va deixar anar l'encanteri.

 

 

 

La Marta va obrir els ulls. Semblava que era a Hogwarts, encara, i no estava morta. Què havia passat?

—Vinga, princesa, amunt —va dir-li l'Àlex mentre li allargava la mà—. En Mike ja s'està encarregant de donar-li una lliçó a aquell desgraciat.

La Marta va girar el cap de cop i va veure que, efectivament, en Mike es batia en duel amb el que havia estat a punt de matar-la. En Fred i en Percy continuave lluitant i la Julie ja havia aconseguit superar el seu tota sola.

—Què ha passat? D'on heu sortit?—va preguntar.

—Hem pogut fer un contrasortilegi abans que el malefici et toqués. Havíem sortit de la torre de Ravenclaw per patrullar pels passadissos per si passava això. En Charlie també anava amb nosaltres, però hem trobat en Harry, en Ron i l'Hermione, que han dit que havien desallotjat la Sala de la Necessitat feia una estona i ha sortit a buscar-la.

—I on són, aquests tres, ara?

—Ara vénen, ens hem avançat.

Es va sentir un cop i va veure com el cavaller de la mort amb qui havia estat lluitant en Mike queia a terra, estabornit. L'home amb qui es batia en Percy va recular amb un gest brusc, i li va caure la caputxa, deixant al descobert un front prominent i una cabellera amb flocs de cabells blancs...

—Bona nit tingui, conseller! —va dir en Percy mentre llançava un sortilegi a en Thicknesse—. Li vaig comentar que plegava?

—Estàs de broma, no, Perce? —va fer en Fred mentre el cavaller contra qui lluitava queia abatut per tres conjurs estabornidors simultanis i en Harry, en Ron i l'Hermione apareixien. En Thicknesse havia quedat estès a terra, afectat per una sèrie d'erupcions en forma d'espines, com si s'estigués convertint en un eriçó de mar. En Fred va mirar en Percy, tot enriolat, i la Marta va veure que tenia la mà de la Julie agafada i va somriure. Es va començar a acostar a en Mike, amb l'Àlex seguint-la. No podia perdre temps, ella.

—Veig que sí, Perce, que estàs de broma... —va continuar en Fred—. Em sembla que no et sentia dir cap acudit des de...

Va haver-hi una explosió. S'havien ajuntat tots i, en aquell mateix instant en què semblava que tenien momentàniament el perill a ratlla, tot va esclatar. La Marta va notar que sortia disparada i perdia tots els altres de vista. De fet, va deixar de veure res. Es va fer una bola i es va protegir el cap amb els braços. Se sentia com si flotés enmig d'un caos. Al seu voltant només se sentien crits i xiscles, i ella mateixa es va posar a cridar sense entendre res del que estava passant...

I de cop, tot es va aturar. Estava mig colgada sota la runa d'una paret que s'havia esfondrat, i el vermell del seu voltant li feia veure que li devia sortir sang d'algun lloc. Quan va notar l'aire de la nit, va entendre que havien fet saltar la paret del castell. Va respirar profundament aquell aire fred, adolorida però viva.

I llavors ho va sentir. Un crit que amb prou feines semblava humà. Un crit ple de dolor.

Se li va encongir el cor de pànic de què podia trobar. Algú plorava, i algú més s'havia posat a cridar. L'Àlex va aparèixer entre la runa del seu costat, també sagnant però sense cap més problema.

—No... no... —deia una veu tremolosa de noi—. Em venia a mi, m'estava a punt de tocar a mi, i llavors s'ha posat al mig i...

La polseguera va anar disminuint a mida que la Marta i l'Àlex s'acostaven. Tots els altres ja hi eren. La Marta va poder distingir dues figures dretes, dues estirades a terra i tres agenollades al costat de la de la dreta. Va notar com el cor se li accelerava i li començaven a caure llàgrimes dels ulls. El noi que abans havia parlat estava agenollat. Un noi pèl-roig.

En Fred.

La Marta va perdre la força de cop i va caure de genolls a terra. Perquè allà, davant seu, hi havia els cossos d'en Mike i la Julie.

 

But we go on pretending stories like ours have happy endings._________________________________


Llegit 618 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Avatarlluna_de_plata 264 comentaris26/04/2015 a les 02:18:07
#25639Encara no he escrit cap fanfiction

I'M NOT BUYING WHAT YOU ARE SAYING TODAY.

 

Nope. I impolitely refuse.


They are not fucking dead. 

 

I fins aqui el comentari d'avui.

 

No, mentida, ho sento. Vale... Uhmm.... Fantastic com sempre pero redeu com ens estas donant per tos els cantons. Repeteixo que no m'ho crec, que no ho vull creure i no ho creure. Madre... es k estic molt atacada ara mateix. Mirare a veure si dema puc fer un comentari decent.

 

Ale, fins dema. 




Avatarhpkarina 373 comentaris26/04/2015 a les 03:22:51
#25640Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 

Nope.

Nope.

Nope.

Nope.

Nope.

Julie i Mike. Nope. Nope. Nope. O siga. Nope. Que no. I és clar, ara una setmana esperant, no? NO. 

A més, no se suposa que Airina ja ha donat la vida? JULIE NO POT MORIR

Ah, i el detall de Charlie pensant "ara veuré a l'Airina" HAHAHAHAnofagràcia

"No seré tan bèstia" era ironia no? #hatingyou




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris26/04/2015 a les 12:14:15
#25642Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

HAHAHAHA ja veig la línia general dels comentaris xDD

Marta: poca cosa puc respondre a això hahaha excepte que m'alegro que t'hagi agradat i que espero que no t'afecti massa com per no continuar llegint i comentant! Diumenge que ve més i millor!

Roser: estàs segura que una setmana és molt? Estàs segura que no vols passar per un procés d'acceptació abans de veure com reaccionen tots? Reconec que totes les referències a l'Airina, que tots es pensaven que estava viva, han estat una mica cruels ^^' Però ells no saben que s'ha mort; a més, havia de treure el Charlie d'allà perquè volia que ell trobés l'Airina abans que ho sentís per algun altre lloc i de la manera equivocada. No sé si té gaire sentit, però dins del meu cap sí que en té hahahah Quan em vau preguntar, jo sempre vaig parlar de l'explosió, mai vaig afirmar que en Fred es morís (com a molt molt si dèieu que era l'escena de la mort del Fred us donava la raó perquè originàriament és així). El cas és que hi ha una explosió i en Fred és allà, i això no ho podia canviar. El que sí que podia fer era posar algú altre al mig perquè ell no es morís, perquè realment és això, el que he afegit: personatges. I evidentment, havia de ser la Julie. Aquesta és l'explicació del que ha passat hahaha (O sigui, que he salvat el Fred, adoreu-me (?))




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris26/04/2015 a les 15:25:41
#25644Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Eh... CATACROQUER TOTAL

Però pero pero pero...

hm

eh...

Re spira.

Vale. La Cindy i la Hilary paren l'embranzida. Okay. Fins aqu´bé, m'ha encantat l'atac convinat de foc i tot això. Molt ben explicada l'escena de la batalla, amb el Percy, i el Fred i els altres. La Julie mor. Okay, ja era una cosa que havia paït abans però vaja... és xungo igual,però és el que ella volia. Però...

WTF are you talking about? COM POTS MATAR EL MIKE? Co  pots matar el Mike i la Julie abans que puguin parlar, que pugui dir-se el que senten els uns pels altres! És injust, és molt injust. Ara m'enfado i no respiro i... i... i...

T.T

Joh. M'he desinflat de cop. El que no acabo d'entendre... La Julie era la que havia "d'acomplir el seu destí". Quin era, el destí? Morir, també? Salvar el Fred? Ha de fer alguna cosa important, el Fred, i necessitava que algú el salvés i tota la profecia anava de salvar-lo a ell? O potser és perquè la mort de la Julie ara inspirarà el Harry per fer el que ha de fer i decidir-se a morir, i aquest és el sentit de tot plegat? Perquè, si no, en realitat la mort de l'Airina i la de la Julie és ben semblant, no? Moren per salvar algú que estimen. Però a la profecia estaven ben difierenciades. 

Quin drama. Quin drama. Ara a veure què passa amb el Fred i amb la Marta. Potser podran contactar amb ells dos d'alguna manera? La pedra de la ressurrecció? O no sabran mai el que la Julie i el Mike sentien per ells i seran infeliços per sempre? O simplement algú els ho dirà i ja està...?

FUCK.




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris26/04/2015 a les 16:31:15
#25645Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Catacroquer xDDD afegiré aquesta paraula al meu diccionari personal! Sí, ja vas preveure que elles dues serien les que pararien l'envestida, ben vist! Pel que fa a la resta de la profecia, ho entendreu en els propers capítols. A mi m'encanta anar-hi afegint coses d'Avalon, com ara els atacs del foc, les plantes verinoses i les tempestes que van crear fa una capítols... Respira, respira, que si et mors no podràs continuar escrivint i recaurà sobre la meva consciència hahaha

No et puc respondre gaires coses sobre aquest capítol, però el que sí que et puc dir és que l'Àlex, per exemple, sap què sent el Mike, i la Julie li acabava de confirmar a la Marta que li agradava el Fred. El problema no és que no ho sabran els que queden vius. El problema és que els que es moren no ho sabran mai. Aquest és el problema.

Però bé, tot això ho veurem al pròxim capítol! Diumenge, més i millor ^^




AvatarLaia Weasley 140 comentaris26/04/2015 a les 22:01:19
#25647Encara no he escrit cap fanfiction

ENS ACABES DE MATAR EN MIKE I LA JULIE???

ENS ACABES DE MATAR EN MIKE I LA JULIE???

ENS ACABES DE MATAR EN MIKE I LA JULIE???

ENSERIOOOOOOOOOOOOOOO OOOOOOOOOO?

Nomopuccreure.....pero que crueeeeeel! aixo es molt cruel Marta! MOLTMOLTMOLTISIM #DRAMA 

Acabo d'agafar un trauma i no se si em recuperare! i a sobre t'he de perdonar per no matar en Fred...

Aviam la Cindy i la Hilary ok, com a minim no es moren (DE MOMENT)

Jope ja ens la pensaves matar des de que tenies 12 anys? Aidios..

Ahsi percert ara si que m'he quedat a quadres perque que representen la Julie i en Mike a la profecia??

Apa, adeu! fins el proper..




AvatarPotter_granger 349 comentaris28/04/2015 a les 14:24:51
#25656Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

pER QUÈ ELS MATES???

Buff, l'Airina, en Mike i la Julie??? M'ho dius de debò? (Saps que la meva hipòtesi era que en Liam estava enamorat de la Julie?) Buff, a veure si després, quan ho hagi paït, et puc fer un comentari en condicions.




AvatarPotter_granger 349 comentaris28/04/2015 a les 19:24:10
#25658Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Val, crec que ja ho he assimilat.

En Mike i la Julie no tenien cap paper a la profecia? Molt bé: la Júlia s'ha desfigurat, la Verònica s'ha passat al costat fosc, la Vanessa ha embogit, l'Airina ha donat la vida, la Lydia s'ha enfrontat a la seva por i en Matt l'ha perdut per sempre. La Cindy i la Hilary han parat l'embestida. I el que farà la seva funció... és en Harry, potser?

Ara què passarà amb la Marta? Acabarà amb en Louis? I en Liam... està enamorat de la Mei? O potser de la Stella? O... de la Marta?

Diria que no tinc res més per comentar

Potter_granger




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris28/04/2015 a les 22:50:25
#25659Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Laia Weasley: #DRAMAAAA hahaha és el meu hashtag preferit! La veritat és que esperava que hi hagués una miiica més d'il·lusió pel fet que en Fred estigui viu... bàsicament per això, existeix, aquesta escena, perquè jo no vaig voler que es morís! I llavors vaig pensar que algú s'havia de posar al mig i sacrificar-se i mira, d'aquí va sortir tot. Nooo, la Cindy i la Hilary estan bé (com tu dius, de moment hahah). Doncs sí, tu, ja pensava matar-la amb 12 anys, dit així no m'ho havia plantejat... també és veritat que llavors no hi estava tan implicada, en la Julie. No, en Mike no era pas de la profecia! L'única que quedava era la Julie!

Potter_granger: tomaaaaaaaaaaa! Visca els retoooooooooorns! Hahaha respira, dona, respira. Com ja he dit, la Julie era l'única que quedava de la profecia, la resta de Desterrats no hi tenien reees a veure! Bona recopilació, la de la profecia, tot està bé. Per la Marta no us preocupeu: ella ja trobarà la seva manera de ser feliç, en certa manera. I el fet que la Julie s'hagi mort no treu que en Liam pogués estar enamorat d'ella, no? Però també és veritat que hi ha moltes altres opcions viables! A veure si continues comentaaaant ^^




AvatarLovegood*Weasley 25 comentaris30/04/2015 a les 12:52:34
#25664Encara no he escrit cap fanfiction

NO, vale NO.

Deixo aquí la part de lamentar-me perquè ja  ho he paït una mica.

Ara es pensaran que la Julie és la que ha donat la vida de la profecia perquè realment no saben que la profecia ja ha avançat MOLT.

La resta ja t'ho he comentat en persona així que, adéu

Lovegood*Weasley




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris20/05/2015 a les 19:40:11
#25737Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Si és que vas tenir bastant de temps per pair-ho... però ja vaig veure la teva reacció quan ho vas llegir, o sigui que em dono per pagada hahaha Evidentment! Es pensaran que la Julie és la que dóna la vida i fins que no sàpiguen que l'Airina també és morta no s'ho plantejaran (de fet, trigaran bastant, i no seran els Desterrats, els que hi cauran). (Veus? SI al final t'he respost xDD)