La Crida d'Avalon - Capítol 40: Punts d'inflexió
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 10/05/2015 a les 19:34:23
Última modificació 10/05/2015 a les 19:34:23
Tots els capítols de La Crida d'Avalon
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 40: Punts d'inflexió

Capítol 40: Punts d'inflexió

 

Va obrir els ulls, però la llum li va fer mal i els va haver de tornar a tancar de cop. On era? Què estava passant? No podia recordar res...

Mica en mica, va anar parpallejant per acostumar-se a la llum, però no se'n sortia i va decidir desistir. Se sentia estrany. D'una banda estava fet pols, i de l'altra, notava com si l'acabessin de fer de cap i de nou. Com si... com si l'haguessin posat a una rentadora i l'haguessin rebregat a base de bé, i ara l'haguessin tret, net i brillant com si fos acabat de comprar però encara notant com l'acabaven de marejar. Ja, potser no era una metàfora gaire bonica. Potser la metàfora del fènix hauria estat més encertada i poètica.

Però fos com fos, no deixava de ser una sensació estranya. Estava ple d'energia, com mai, però tenia un malestar, sobretot aquella pressió al pit... què se suposava que era?

Apretant els ulls, va fer un esforç per treure-s'ho de sobre i de seguida es va sentir millor. Però no deixava de notar-hi un dolor estrany; ja no una pressió, sinó una cremor, com si hi tingués una rascada d'aquelles que et fas als genolls amb l'asfalt quan ets petit, jugues pel carrer i caus a terra.

Feia mal, però bé, ja trobaria algú que li curés. Almenys s'havia pogut treure aquell pes de sobre, perquè no només era el pes, també s'estava menjant els seus cabells i no era gaire agradab...

Espera, cabells. Cabells eren de persona. Va obrir els ulls de cop i es va incorporar per veure qui acabava d'apartar de sobre seu. Va esquitllar, passant ràpid, que es trobava en alguna mena de despatx ple de piles de llibres. I la seva mirada es va aturar en la Marta, que tenia al costat inconscient.

—Marta! Marta! —va cridar en Mike, sense entendre res—. Marta, estàs bé?

Va començar a sacsejar-la, però no responia. On se suposava que eren? L'últim que recordava era que eren en un passadís, amb l'Àlex, la Julie, en Harry, i...

I hi havia hagut una explosió. I llavors, no res. Fins ara. Havia quedat inconscient? Com havia arribat fins allà, a un despatx estrany? I la Marta? Havia quedat ferida a l'explosió, també? O...?

Va lligar caps quan va notar una punxada a la cremada que li havia quedat al pit i va agafar la mà de la Marta, per trobar-la tota cremada. Què havia fet?

—Marta! —va cridar sacsejant-la encara més fort—. Fes el favor! Desperta't!

No s'ho podia creure. Com... com se li havia acudit? La Kaylein ho havia deixat ben clar, que havien d'anar amb molt de compte, que només ho havien de fer servir com a últim recurs, que...

—Marta! —va fer quan va veure que entreobria els ulls.

Va respirar, alleujat, mentre la Marta parpellejava per acostumar-se a la llum, com havia fet ell una estona abans. Però ja es veia que tota l'energia que tenia ell, a ella li faltava. En Mike es va deixar caure al llit, encara recuperant-se de l'ensurt, mentre ella es despertava.

—Estàs bé... —va poder dir la Marta, fent un esforç, quan el va veure.

—Gràcies a tu, pel que sembla. Es pot saber en què estaves pensant?

La Marta va somriure i va tancar els ulls.

—Eh, eh, no, ni de broma, no tanquis els ulls que t'adormiràs. I ja has tingut molta sort de despertar-te una vegada, no sé si et despertaries una segona.

—Probablement no —va dir ella—. Com et trobes?

—Jo? Perfectament, el problema no sóc jo, aquí. Tu com estàs?

—Oh, mai no havia estat millor.

—Vinga, va, no diguis mentides. Puc fer res per ajudar-te?

La Marta va fer que no amb el cap lleugerament.

—Llavors em preocuparé que no t'adormis, haurem d'esperar una bona estona, oi? No passa res, esperarem fins que et recuperis.

La Marta va tornar a fer que no amb el cap i, amb un esforç titànic, es va girar una mica de costat per quedar mirant en Mike.

—He anat massa lluny.

En Mike va aguantar-se les ganes de cridar. No, no podia ser, no podia permetre que passés, no podia permetre que la Marta es morís quan era ell, el que ho hauria d'haver fet. No podia.

Li va apartar uns cabells de la cara.

—Per què ho has fet?

La Marta va intentar respirar profundament, però només va aconseguir que li sortís un sorollet estrany, ofegat, del coll. Fos com fos, havia arribat el moment. I ja que li havien estat concedits aquells minuts perquè fes el que havia de fer, els havia d'aprofitar abans no fos massa tard de veritat.

—Perquè t'estimo —va deixar anar de cop—. Perquè em vaig enamorar de tu el primer dia que et vaig veure, fa gairebé set anys, quan treballaves amb Madame Malkins i no podies estudiar. Estava enamorada de tu quan vaig anar a suplicar al Dumbledore que donés feina a la teva mare perquè tu poguessis venir a l'escola, i ho he estat des de llavors cada dia, tots i cadascun d'ells, només que, de tant en tant, me n'he oblidat. I...

Es va aturar perquè s'ofegava, però en realitat ja havia dit el que havia de dir. Va esperar, pacientment, mentre recuperava la respiració (o ho intentava), però en Mike es va quedar mirant el sostre i no va dir res. Va tancar els ulls, amb acceptació, però no es penedia d'haver-ho fet. Almenys ho havia intentat.

—Bé, jo només volia que ho sabessis. I ara que ja ho saps, ja puc dorm...

—Ni se t'acudeixi —va dir en Mike abans d'incorporar-se, acostar-se a ella i fer-li un petó.

Va agafar-la de sorpresa, però la Marta de seguida s'hi va abandonar. Després de tants anys... L'únic que li sabia greu era no haver-li dit abans, que no tinguessin una mica més de temps. Però tot això havia passat a ser secundari. L'únic que importava eren ells dos, i la resta del món desapareixia, s'aturava per un moment, l'únic que existia eren ells.

Però la Marta es va separar de cop i va començar a tossir, sense aire.

—Perdona, perdona —va dir en Mike de seguida—. No ho hauria d'haver fet, estàs bé?

—Pobre de tu que no ho haguessis fet —va fer la Marta, somrient tot i que notava com la poca energia que li quedava se li anava escolant, ràpid. Es va preguntar quant podria aguantar, quant de temps tenia. Probablement no més de deu minuts.

Quan el va tornar a mirar esperava veure'l content, com ella, però s'havia posat seriós de cop. El va esguardar, amb preocupació. En Mike s'hi va acostar i va posar el seu front a tocar del d'ella.

—No vull que marxis —va dir, posant-se seriós de cop—. No ho permetré.

La Marta va notar que tenia ganes de plorar, però no se sentia amb forces ni per això.

—Jo tampoc. Però és el que és.

—Hi ha d'haver alguna manera que et torni l'energia o alguna cosa així.

—Eh, Mike —va dir ella, entenent què passava—. Ni per un moment se t'acudeixi pensar que tens cap mena de culpa del que pugui passar, d'acord? He estat jo, qui ha pres la decisió. Sabia quines conseqüències em podia portar i les he acceptat.

—Tot i això... segur que no hi puc fer res? Bé us devia explicar alguna cosa, la Kaylein, us devia dir com fer algun remei...

La Marta va arrufar el front, pensant.

—Hi ha una poció energètica bastant bèstia que ajuda a no adormir-se i accelera la recuperació. Però em faltarien alguns ingredients.

—No n'has agafat i n'has posat a la bossa de granadura? —va dir en Mike aixecant-se—. Hem de buscar la Julie i demanar-li que...

La Marta va notar com se li regirava l'estómac i se li feia un nus al coll. És clar. En Mike no ho sabia. No ho podia saber.

—Per la bossa no et preocupis, la tinc jo i no hi ha prou ingredients.

—Llavors aniré a la infermeria a agafar...

—Mike, para. Vine, seu.

—Passa res?

—Recordes què ha passat abans que perdessis el coneixement?

—Sí, l'explosió.

—No has estat l'únic que ha rebut. La Julie...

En Mike va notar com el pols se li anava accelerant. No. No podia ser. Havia de ser broma.

—Què li ha passat? —va dir, amb una veu més tranquil·la del que es pensava que la podia fer.

—Mike, la Julie és morta.

La Marta va girar el cap per quedar-se de cara al coixí i que en Mike no l'hagués de veure. Ell, per la seva banda, es va quedar quiet, amb els punys apretats. La Julie. Era la segona vegada que la donava per morta, aquell dia. Només que aquell cop ho estava de veritat. I no semblava real.

—Mike, estàs bé? —va preguntar la Marta—. T'abraçaria, però no puc.

—Tranquil·la —va dir, amb un nus a la gola—. A ella no la puc salvar, però a tu sí —va recuperar la compostura tant com va poder—. Creus que a la infermeria hi haurà els ingredients que falten?

—Deixa'm pensar. El que em falta... sí, aconita i essència de Benúria. Hi haurien de ser, i si no són allà, n'hi hauria d'haver al despatx del Llagot.

—En vaig a buscar.

—N'estàs segur?

—Estàs de broma?

—Mike, no estàs bé. Necessites descansar.

—El que necessito és veure com et recuperes.

La Marta va mirar amunt, cap a en Mike. Ell tenia la mirada clavada endavant. Tant de bo pogués fer res perquè se sentís millor, però sabia que no podia. Ella mateixa es trencava per dins cada vegada que pensava en la Julie. Seria tan feliç, si els veiés en aquell moment...

—Et prometo que si me'n surto tindràs l'abraçada que necessites.

En Mike va somriure lleument.

—Et prohibeixo que no te'n surtis. Cosa que vol dir que ni et passi pel cap dormir, d'acord? Seré aquí de seguida.

—Agafa díctam, també. Per les cremades.

—Perfecte. Díctam, aconita i essència de Benúria —va dir abans d'acostar-se a ella per fer-li un petó ràpid—. Vols res més?

—Sí. Que tornis.

L'expresssió d'en Mike es va tornar més suau.

—Et prometo que l'últim que vull ara és desaparèixer de la teva vida. Tenim un futur per endavant, tu i jo, d'acord? Jo et prometo que tornaré si tu em promets que no t'adormiràs. Tracte?

—Tracte.

 

 

La Mei va apuntar amb la vareta abans de sortir per la cantonada, però tenia tota la pinta que l'Ala Nord s'havia buidat després del que semblava una inundació. Almenys, el passadís per on anava estava xop, i no s'hi veia ningú. Si això no era prova suficient...

Es va arrapar a la paret quan va sentir un soroll a les escales que portaven cap al segon pis. No eren corregudes, com se sentia per tot arreu aquella nit. Semblava una veu humana. Una veu que plorava.

Va treure el cap i s'hi va acostar a poc a poc, sempre amb la vareta a punt. Fins que va veure qui hi havia i la va abaixar de cop.

—Draco —va dir, fluixet.

Després d'un any parlant a través d'una pantalla, allà el tenia, brut i desmillorat, però no deixava de ser ell, en carn i ossos.

En Draco la va veure i es va eixugar les llàgrimes ràpidament. Va agafar fort la vareta, però no la va apuntar.

—Ets tu —va dir, només.

—Sí, sóc jo. Per què ploraves?

—No plorava.

La Mei el va mirar aixecant les celles.

—És igual —va fer ell—. Saps res de les meves germanes?

—Fins on jo sé, són a la Sala de la Necessitat.

—Doncs jo en vinc i no les hi he vist pas.

—Potser les han traslladat, tenien els menors d'edat controlats.

—Espero que sí.

—I ara que ho saps m'explicaràs per què ploraves?

—Però que no plorava! —va dir, a la defensiva.

—Perdona, d'acord, no t'he de pressionar.

La Mei es va asseure al seu costat, a les escales grises.

—Puc fer res per tu?

En Draco va fer que no amb el cap, i la Mei va pensar que semblava que tingués deu anys més dels que tenia. Se'l veia gran i cansat.

—És en Crabbe. Ha conjurat un foc estúpid i no n'ha pogut escapar.

La Mei va notar que se li removia alguna cosa per dins.

—Ei, no és culpa teva.

—No, si ja ho sé. Gairebé ens mata, a tots, i és culpa seva, però no deixa de ser un dels únics amics que he tingut mai.

La Mei li va agafar el braç i es va arrepenjar a la seva espatlla.

—Em sap greu. En Crabbe no ha estat mai gaire sant de la meva devoció, però em sap greu.

En Draco va mirar a terra. Estarien jugant a aquell joc que tenien per sempre? Perquè cap dels dos no podia negar que no hi havia cap lloc millor on la Mei es pogués arrepenjar que la seva espatlla, i no podien amagar fins a quin punt se sentien tranquils, així, tots dos sols.

—Saps que ens hauríem d'estar matant? —va dir la Mei.

—Ja, n'estic una mica cansat, d'aquesta història. També se suposa que no havíem de traficar amb informació i ho hem fet durant un any.

—I ha estat ben útil, almenys per a mi. Ens ha salvat la vida unes quantes vegades.

—Tots dos sabem que no parlàvem per això.

—Tse, si de cas seràs tu, que no parlaves per això —va dir la Mei, separant-se—. Els meus interessos eren purament estratègics.

—Ja —va dir ell, somrient.

—Sigui com sigui, estàs millor?

—Sí, suposo que sí. Necessitaré temps.

—Parlant de temps, en Heath i en Liam m'esperen. Si no m'afanyo marxaran sense mi. Estaràs bé?

—És clar que sí, jo sempre estic bé —va dir en Draco aixecant-se i oferint-li la mà per ajudar-la.

—Ja, en això ets com la Júlia. Vosaltres sempre esteu bé, i mentrestant us aneu consumint per dins.

—Potser m'hi assemblo més del que m'agrada admetre.

—Potser sí.

—Ens veiem al final de la batalla?

—Em sembla bé. Fins llavors... bona sort.

La Mei va fer senyal de marxar, però es va adonar que encara tenien la mà agafada de quan l'havia ajudat a aixecar-se. Tímidament, la va separar i el va mirar un últim moment. Ell va fer una salutació militar i va dir:

—Bona sort, soldat Snicket.

—Soldat Malfoy...

En Draco es va quedar quiet mentre la Mei s'allunyava. I just quan la va perdre de vista, va girar cua i es va ficar per un passadís fosc i estret.

 

 

 

En Mike va entrar a l'habitació d'una revolada cinc minuts després d'haver-ne sortit. Havia tingut sort: just en sortir del despatx, havia trobat una elfa que havia sortit a defensar l'escola, i ella havia accedit de seguida a portar-lo on volgués aparetent. A més, havia pogut agafar tot el que necessitava a la infermeria, on havia trobat una altra sorpresa.

Va mirar al llit aguantant la respiració. La Marta estava estirada, i l'únic moviment que es podia detectar en ella era el dels ulls, que obria i tancava a gran velocitat per no adormir-se.

—Ei, Marta, ja sóc aquí! —li va dir asseient-se al seu costat—. Necessito que em diguis què he de fer.

—Pot —va dir, només.

—Un pot? Sí, ja, en deus tenir un a la bossa de granadura, no? On és?

—Mitjó.

Va mirar-li els peus i, efectivament, hi va trobar la bossa de granadura entaforada al mitjó dret.

—Agafo el pot i hi poso l'aconita i l'essència. No?

—Primer la potinga verda.

Va remenar la bossa de granadura fins que hi va trobar la motxilla que havia fet servir la Marta per posar tot el que s'havia emportat d'Avalon per curar gent si calia. En va treure un pot i la potinga verda que deia.

—Una cullerada —va dir la Marta abans que ell pogués preguntar.

—Molt bé, molt bé, sí. I ara?

En Mike va anar seguint les instruccions de la Marta amb rapidesa mentre ella s'anava apagant, mica en mica.

—Fet! —va cridar al cap de pocs minuts—. T'ho pots beure de seguida?

—Si no, serà tard. M'he d'incorporar —va fer, cada paraula més difícil que l'anterior.

En Mike es va acostar a ella i li va aixecar el tors. Com que no tenia paret on arrepenjar-la, es va posar darrere seu i la va agafar per la cintura amb el braç dret mentre amb la mà esquerra li acostava la medicina.

—Estàs segura que ho he fet bé? —va dir, abans de donar-la-hi—. Mira que no voldria intoxicar-te... D'acord, ho entenc, una intoxicació alimentària no és precisament la teva principal preocupació, ara —va dir quan va veure la mirada que li feia—. T'ho dono.

Li va fer beure tota la beguda, tot i que tenia un color estrany i feia una olor encara més estranya. Ella s'ho va empassar tot, sense protestar. Per l'amor de Déu, havia de funcionar. Funcionaria, oi? Oi que sí?

—Buf, sí que tenia raó, la Kaylein. Es nota el canvi de seguida.

La Marta va intentar aixecar la mà, però tot i que ho va aconseguir, no deixava de sacsejar-se i la va tornar a deixar caure sobre el llit.

—Estàs millor, doncs? —va preguntar en Mike deixant el pot buit de medicina i agafant-la per la cintura també amb el braç esquerre.

—Molt millor. Però la Kaylein també ens va dir que no ens havíem de deixar enganyar, que la gent fa servir això i treballa al màxim, però llavors acaben morint d'esgotament perquè en certa manera el que fa és enganyar-te. Si me'n surto necessitaré un bon descans biològic, això només és una solució momentània.

—Escolta una cosa —va dir en Mike—. Hi he trobat companyia, a la infermeria. I tinc notícies bones però una de... molt, molt dolenta.

La Marta va tancar els ulls.

—No sé si estic preparada per saber-la.

—Si no t'ho dic jo t'ho diran ells, que vindran d'aquí uns minuts per ajudar-te amb la infermeria que penses muntar. Ja els he dit que vagin fent propaganda.

—Ells? Ells qui?

—En Parker, en Frank, la Yentl, la Júlia i la Lydia.

—Estan bé?

—Físicament sí. Psicològicament... no. S'han amagat bàsicament perquè a la Lydia no li paraven de venir atacs de pànic —en Mike va sospirar—. Suposo que no hi ha manera fàcil de dir això, però l'Evangeline Gray ha matat l'Airina.

La Marta es va girar de cop.

—Que ha fet què? No, no, no, no, l'Airina no. L'Airina és massa bona. Ella no. Sisplau, digues que ella no...

—Ho sento.

La Marta va notar un sentit de buidor dins. Era massa horror com per gestionar-lo. L'Airina sempre havia estat una persona a qui admirava. No podia ser que ella hagués marxat. No. No era just.

Es va arrapar més a en Mike i el va abraçar, ara que els braços només li tremolaven una mica.

—Aquí tens el que et devia. No és que jo també en necessités una ni res.

En Mike li va fer un petó al front.

—Si et sóc sincer, em sento malament, en certa manera. Per sentir-me feliç ni que sigui per un moment amb tota aquesta desgràcia al nostre voltant.

—És horrible. I el que ens arribarà aquí quan s'escampi que fem una infermeria... no serà fàcil.

—Jo he dit a l'elfa que, si volia ajudar, anés per Hogwarts buscant gent que necessités cures i els portés aquí.

—I com es diu, aquesta elfa?

—Nikki.

—Doncs un hurra per ella.

Es van sentir uns trucs a la porta i en Mike es va incorporar bé.

—Deuen ser els altres, que s'han quedat a recollir medicines. Creus que t'aguantaràs tu sola?

—Sí, ja me'n sortiré.

En Mike es va aixecar i va anar cap a la porta. En obrir-la, la Yentl va entrar corrent amb un fez al cap.

—Qui necessita el Doctor, eh? A punt per servir-vos! Oh, Marta, hola! Has vist? He trobat un fez al rebost de Madame Pomfrey... qui ho hauria dit, eh? La doctora de l'escola, fan del Doctor! Ho pilles? Eh? Anem a curar geeeeeeeeeeent!

 

 

 

En Heath va mirar enrere, però la Mei no apareixia.

—Potser li ha passat alguna cosa —va dir.

—Nà, no ho crec, es veu una zona tranquil·la —va fer en Liam—. I se sap cuidar bé. Mira, per allà arriba.

En Heath va poder respirar tranquil, per fi. De veritat que un minut més i res no l'hauria aturat de sortir darrere d'ella.

—Es pot saber on t'havies ficat? —va dir-li mentre començava a caminar—. Gairebé em fas agafar un cobriment de cor!

—Diu la veritat, jo ho he vist —va intervenir-hi en Liam—. Ja em pensava que li hauria de fer el boca-boca.

En Heath el va mirar arrufant les celles.

—Perdó, perdó —es va disculpar la Mei—. Prometo que a la pròxima seré més ràpida, m'he trobat... uns quants obstacles.

—Que no passa res, dona, no t'has de justificar —va dir en Liam—. Girem per aquí.

Però va resultar que just quan hi arribaven una figura sortia corrent d'aquell passadís. Una figura que va tenir sort que fossin del mateix bàndol, perquè si haguessin estat cavallers de la mort ja l'haurien pogut matar com a mínim 10 vegades.

—Laia! —va dir en Heath—. Estàs bé?

—És la Stella! —va cridar, desesperada—. Estàvem fent la ronda, tan tranquil·les, i llavors ens hem trobat l'Esquenagrisa, que ha dit que matar-nos hauria estat massa ràpid i poc plaent, i llavors ha vist la Stella i ha dit que tenia una pell perfecta i que era la noia de bellesa perfecta i que no hi havia res que tingués més ganes de fer que destrossar aquella pell i veure com s'anava dessagnant lentament, sense pressa. I se l'ha emportada. I d'això ja fa uns minuts, i em fa por que la mati, i...

—Ei, para, para —va fer en Liam—. No tens ni idea de cap on han anat?

—No ho sé, per aquí a prop.

—No, si fos aquí sentiríem com crida.

Just en aquell moment un crit esgarrifós va tallar la nit, i tots van girar el cap a la mateixa direcció.

—Cap allà!

En Heath es va posar davant del grup i només va haver de seguir els crits continus per saber on havien d'anar. Aquell camí els va portar a un replà poc il·luminat. Però quan hi van arribar, els crits havien cessat.

—És allà! Lumos! —va fer la Mei, i va córrer cap a ella amb la Laia darrere.

En Heath va poder apreciar, des de la distància, el gran toll de sang que l'envoltava, i no li va fer cap mena de gràcia. També es podia veure, clarament, totes les seccions que havia patit la seva pell. Era per tot arreu. Cames, braços, cara... La roba, estripada per poder fer més mal. I ella inconscient, i feia tota la impressió que amb més sang fora el cos que dins.

Es va girar per fer un senyal a en Liam perquè l'acompanyés, però quan estava d'esquena va sentir com la Mei i la Laia cridaven i es va girar de cop. I va veure, com si fos a càmera lenta, que l'Esquenagrisa s'acostava d'algun racó corrent i amb la mandíbula oberta.

Tot de flaixos van passar pel cap d'en Heath. La seva infància, orfe, amb les germanes mortes i odiant la seva àvia. Sol, si no fos per la seva cosina petita. Tot gris. I llavors, Hogwarts. Els Desterrats, la Stella, tot de colors. A classe. Pels jardins. Mirant una posta de sol. Lluitant. A Avalon.

I tot, tot ho havien fet junts. Ell, el noi que sempre havia dit que era "especial" però mai no s'ho havia cregut de veritat, que havia acceptat que es passaria la vida sol, havia trobat una família. Una família que l'havia acceptat, amb les seves rareses, que li havia fet creure que era especial de veritat, que mereixia que l'estimessin. El grup de Gryffindors que havia acceptat una serpota entre ells. I la serpota en cap, que s'havia convertit en la seva millor amiga tot i que ell no era un Slytherin exemplar. Els seus amics. La seva família. Els que li havien ensenyat que havies de lluitar per allò que t'estimaves.

I era el que estava a punt de fer.

La Mei va remenar les butxaques buscant on havia deixat la vareta, desesperada, però no trobava res. La Laia també rebuscava. Però l'Esquenagrisa era cada cop més a prop, i van saber que no hi eren a temps, que aquella mandíbula oberta que s'acostava es tancaria ben aviat, i que s'emportaria el que fos pel camí.

I a l'últim moment, una ombra va aparèixer al mig i va rebre tot l'impacte.

En Heath va notar un dolor agut a l'espatlla i va cridar. Va ser vagament conscient que alguna força havia allunyat l'Esquenagrisa de sobre seu, però havia deixat de veure-hi. El dolor s'escampava de pressa, i ell no podia parar de cridar.

En Liam va arribar i va discutir alguna cosa amb la Mei, intentant fer-se sentir per sobre dels seus crits, però ell només va poder entendre una frase que es quedaria gravada al seu cap la resta de la seva vida.

—L'ha mossegat! L'ha mossegat!

 

I may have failed, but I have loved you from the start.____________________________________________

 

(Penseu que això ho vaig escriure per penjar-ho ahir a la nit, però hpcat no ha funcionat fins avui tardet... poseu el comentari en context! hahaha)

I aquí va una de les meves trames preferides de la batalla. Bé, totes les que surten en aquest capítol m'agraden molt, la veritat. Però la de la Stella i el Heath? Massa. Massa. Però bé, us en donaré explicacions al pròxim, que s'acabaran d'aclarir algunes coses.

EEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEH QUE LA MARTA I EL MIKE ESTAN JUNTS! QUÈ, EH? JA ERA HORAAAAAA!

I ho dic jo que ja sabia que tot portava cap aquí, coi, que ja els hi tocava. És una d'aquestes escenes que gairebé s'han escrit soles perquè tenia pràcticament cada moviment decidit dins del meu cap xDD Suposo que per això s'ha allargat tant, perquè hi ha molts detalls. Però bé, també s'ho mereixen, que han esperat molt.

I la Yentl al final? Adorable xDD

(Un dia podríem comptar quantes referències a DW he fet en aquesta ff hahaha)

La Mei i el Malfoy s'havien de trobar en algun moment, i volia que es veiés aquesta mena de relació que tenen de "sí però no", perquè és una dinàmica que no sé si seran capaços de superar en algun moment de les seves vides. Tots dos són conscients que hi ha alguna cosa i que l'altre ho sap, però hi ha massa obstacles pel mig, és tot massa difícil.

I vaig a dormir que demà he de matinar i no sé com m'ho faré xDD En fi, això em passa per deixar el capítol per última hora (com si hagués tingut gaires opcions, amb els treballs...). I ANAR A DORMIR SABENT QUE EL MIKE I LA MARTA JA ESTAN JUNTS? My goodness, de veritat que em sembla com si la ff s'estigués acabant, ja. Que és molt fooooooooort!

(I la frase de la cançó és de Fall For You, que la ballen al final de tercer, quan en Mike li diu que se'n va. Si és que aquests dos tindran feina en triar quina és la seva cançó xDD).

SABIES QUE, en uns inicis, el competidor d'en Mike havia de ser en Toby? De fet, en l'explosió, en Mike es moria perquè la Marta pogués acabar amb l'altre. Fins que vaig decidir que què coi, patada al Toby, que en Mike molava més.

I apa, (quefortquefortquefort) fins diumenge que veee!

 

Marta


Llegit 523 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarPotter_granger 349 comentaris10/05/2015 a les 21:25:21
#25688Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Wooooooooo!!! (Primera!)

Marta-Mike! Ja era hora! Són una parella adorable, i mira que han tingut problemes per estar junts! És que m'encanten! En Mike es moníssim, i encara bo que no ens has matat la Marta. No ho hauria aguantat!

D'altra banda, una pregunta: quan l'Esquenagrisa mossega en Heath, està transformat? Si és que sí, agafa el "NOOOOOOOOO, QUÈ LI HAS FET??!!!" I si és que no, dóna per bo el "Uffff, quina sort ha tingut!".

I m'encanta la Nikki! Ah, encara em tens donant voltes a allò d'en Liam. Voto per la Mei o la Julie, tot i que la Mei ara sembla que està més d'en Malfoy que d'en Liam. I si en Malfoy i ella acaben reconeixent els seus sentiments per l'altre, hurra!

Crec que fins aquí

Potter_granger




Avatarhpkarina 373 comentaris10/05/2015 a les 23:19:10
#25689Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

Estic assimilant-ho, demà comente XD




AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris11/05/2015 a les 12:06:51
#25691Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Wooooo!

Quantes coses, capítol llarg! El Mike i la marta són vius, el Mike i la Marta són vius! Yeeeeee! Espero que ara els que han anat a ajudar siguin considerats amb ella i que es pugui recuperar bé... S'hauria de quedar estirada i només anar donant instruccions.

M'ha fet plorar quan el Mike li ha dit a la Marta que l'Airina havia mort... s'ha posat tota trista i jo també, com si em vingués de nou... Aix.

També ha estat molt maca l'escena de la mei i el Malfoy, ha estat com un oasi de tranquil·litat enmig del capítol... i després la Mei amb els altres... el Heath, la Stella... Molt xunga, aquesta escena, pe`ro m'ha agaradat molt com has descit els pensaments del Heath... Si ho he entès bé, doncs, tant el Heath com la Stella ara seran homes llop? És que he vist l'Stella tota plena de sang... només l'ha desgarrat amb les urpes, o l'ha mossegada, també?

I evidentment, l'escena del Mike i la marta ha estat suuuuuperbonica *.* M'encanten ells dos.

I ara falta veure el que estan fent el Fred i l'Alex. Si el Crabbe ja és mort, ara hi haurà el parón de mitjanit, suposo, el Harry el Ron i l'Hermione veuran com mor l'Snape, i uuuuuui, el Harry haurà d'anar al despatx de direcció a veure els cords al pensiu, però es trobarà allà una infermeria muntada, i apaa, allà a veure el drama entre tots els malalts. Uf! Xungo.

Bé, doncs amb moltes ganes de seguir endavant! Ja que da poc! Ànims! ^^




AvatarLaia Weasley 140 comentaris11/05/2015 a les 15:44:43
#25693Encara no he escrit cap fanfiction

UEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE!

Perfiii una bona noticiaaaa! En Mike i la Marta estan junts!!!! I VIUS!! M'encantamoltmoltttt:)                                        Ha sigut molt maca la declaració que li ha fet, estiic molt feliç de que perfi estiguin junts!!

Vale, penso que en Malfoy i la Mei també haurien d'estar junts jajaja, m'ha agradat molt la seva escena espero que algun dia (si no ens mates la Mei) puguin aclarir-se una mica.

I l'Stellla que li has fet!! Pobree... ha sigut molt emotiu quan en Heath ha recordat tot el que ha significat Hogwarts per ell, però ara és un home llop? o com va la cosa? i l'Stella que? S'acabara de dessagnar i es morirà o nmes quedarà desfigurada??

Aiiis vull saber que pasaaaa!!

Fins la proxima!!

Petooons

 




Avatarlluna_de_plata 264 comentaris11/05/2015 a les 16:02:56
#25694Encara no he escrit cap fanfiction

Vale, un sec que he de pair dos capítols.

1) La Marta i en Mike son vius. YEY.

2) La Marta i en Mike estan junts. Doble YEY.

3) La Julie segueix morta. No yey.

4) Ens has recordat que la Airina tambe es morta. No yey.

5) La Stella potser es morta. ET MATO.

6) En Heath potser es mort. I ET DISSOLC EN ACID. (Sincerament la idea de Heath l'home llop mola XP)

Tinc poc mes a dir apart de... Estic una mica en un shock constant amb aquests últims capítols. No em crec que la Julie es quedi morta. Aquests Potter tenen la tendència de no mantenir-se morts del tot. Encara que sigui en modo espiritu jo crec que tornarà d'una manera o d'un altre. Em sembla que em moriré de pena el moment que en Harry es trobi la seva germana bessona morta. Em transpassat el drama d'en George i en Fred a en Harry i la Julie.

Lo de el Doctor era necessari per el capitol, necessitem riure desesperadament.

EN MIKE I LA MARTA ESTAN JUUUUUUUNTS!! em sembla que m'acaba de permear el cervell ara XP Si us plau han estat ANYS de "Will they/Wont they"... Si que sembla una mica final tot aixo. Ara a veure com acaben en Malfoy i la Mei :D




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris11/05/2015 a les 17:16:09
#25695Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Potter_granger: síiiii, ja era hora hahaha No dona, de veritat us vau creure que seria capaç de matar-los? Crec que estic programada genèticament perquè em sigui impossible fer-ho haha Està transformat, està transfomat. De sort... bé, depèn de com t'ho miris. Però com he dit, ho aclariré al pròxim. Sí, la Nikki ha estat improvisada, però necessitava una manera per moure'ls dins del castell perquè no tenia clar si podien aparetre ells mateixos. La Mei sempre ha estat més pel Malfoy que pels altres hahaha però com ja he dit, no sé si podran sortir d'aquesta mena de tensió que tenen i superar les dificultats, perquè és molta pressió. I el cas és que tots dos ho saben perfectament, què sent l'altre. Però és això, és molt, molt complicat. Merci per comentaaar!

Roser: hmmmmm oc. (xD)

Agatha Black: llarguíssim, que no s'acabava maaaaaaai! És que sembla que no em conegueu, com volíeu que matés la Marta i el Mike? Bé, d'acord, potser ara ho hauria fet (tot i que ho dubto), però no el meu jo de fa tres anys xDD Seran consideradíssims! Pensa que també porten la Lydia que està xunga i la Júlia que porta una culpabilitat a sobre que no se l'aguanta... la infermeria serà un lloc moooolt interessant! Sí, no tenia pensat de posar-ho però m'ha semblat que no tenia sentit que no ho sapiguessin, que s'havia mort l'Airina. Tot i així em fa més mal quan en parlen sense saber que s'ha mort, com si l'haguessin de veure al cap d'una estona. Aix. La relació de la Mei i el Malfoy és un estira i arronsa que s'haurà de veure com acaba. I no, la Stella no ha rebut cap mossegada, però l'ha torturat durant molta estona, i ha perdut MOLTA sang. En Heath... bé, en Heath sí que ha estat mossegat. I de moment això és tot el que sabem. Ui, encara falta una mica, pel parón, no serà pas al pròxim! (però és veritat que no trigarà). Quan l'Snape es mor encara no hi ha la pausa, és després! (us prometo que quan acabi la batalla us passaré el meu esquema quadrat al minut hahaha) NOOOOOOOOO, no són al despatx de direcció, que la McGo no és la directora, que no som a la teva ff! Hahahhahahahah

Laia Weasley: veeeeeeeeeus? Si és que ja us ho vaig dir que no seria tan cruel, que també hi hauria coses maques hhahahhaha Una mica de felicitat no va malament, no? Hmmmmmmmmm aclarir-se... sí, ja. No sé si ho acabo de veure xD És aquesta, la dinàmica que tenen, i com he dit no sé si en podran sortir. Però jo també penso que haurien d'estar junts, o almenys intentar-ho, perquè la tensió hi és i no ho poden negar. M'ha agradat l'apunt de "si no la mates" hahahahah però què us penseeeeeeeeeeeu? No sóc una psicòpata! Al pròxim, al pròxim tindreu les respostes. a tot el tema de la Stella i el Heath, l'únic que puc dir per ara és que és lluna plena i que l'únic que ha rebut una mossegada és el Heath. Hasta aquí puedo leer!

Marta: però si tu no has de pair reeeeeeeeeeeees, que ja ho sabies gairebé tot hahahah i el que saps del que ve ara! Però bé, espero anar introduint-hi coses que et vinguin de nou i siguin una sorpresa perquè també sigui interessant per a tu, que si no ja em diràs quina gràcia. Això del Heath ho sabies? Sé que et vaig explicar part del procés, però no sé si et vaig dir el final. M'agrada perquè arribes a les mateixes conclusions que jo xDD Però si en Harry hi era, ell ja ho sap? Els que no ho saben són la Mei i en Heath, ara. Bé, i la Júlia i la Lydia i tal, que no trigaran gaire. I la Hilary! Pobra Hilary TT És claaaaaaaaar que ho estan, com volíeu que no ho estiguessin? Em sento realitzada com a persona després d'haver escrit això hahaha Fins el pròxim!




Avatarhpkarina 373 comentaris11/05/2015 a les 18:08:58
#25696Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

Val, ara que el shock principal ja ha passar anem per punts:

Marta i Mike: Ho he passat malament, ho he passat molt malament i ens has fet patir, però ara estan junts FINALLY!!!!!!! I sóc molt molt molt molt molt feliç, perquè s'ho mereixen, que ho han passat molt malament tots dos i ja era hora que foren feliços i que es digeuren que s'estimen i ja prou de tonteries, hombre ya! Espre que no me'ls faces patir més i que els esprere una vida junts molt llarga i feliç! Marta dient-li que l'havia estimat des del primer dia ha estat realment bonic, m'ha encantat! No podia ser més perfecte el moment! (bueno sí, Julie podria estar viva i feliç amb Fred i Airina podria no haver mort i bueno, això)

Airina: .......... Ara ja ho saben...... Buf... No tenien prou shock amb Julie morta que ara saben que Airina també ha mort.... Com afectarà això a la batalla? Vull dir, moralment és un xoc molt gran! I ara que ho pense, quin lloc ocupa Julie a la profecia si ha mort? No se suposava que només un moriria i este un era Airina?

Stella i Heath: PERÒ COM HAS POGUT FER QUE HEATH SIGA UN HOME LLOP, DESPRÉS DIUS QUE NO ERES CRUEL, NO!!!!!! ALEEEEEE ALMENYS DIS-ME QUE STELLA NO ESTÀ MORTA I QUE VIURAN JUNTS FOREVER AND EVER I SERAN FELIÇOS I STELLA TINDRÀ CURA D'ELL DURANT LES NITS DE LLUNA PLENA, PORFAPLIS!!! I sí, estic a favor de Stella perquè és l'única a l'altura de Liam per a fer de parella de Heath i ara que parlem de Liam, jo vull saber qui estava enamorat!

Mei i Draco: per favor, esta escena se mereixia un bes, i ho saps i m'encanten i vull que Draco envie a la merda a la família i se li delcare a Mei però tots sabem que la declaració de Draco no seria tope de OOOH QUE BONICO sinó que simplement agarraria a Mei per la cintura, li plantaria el bes de la seua vida i li somriuria tot presumit i Mei li somriuria també i es tornarien a besar i no caldria dir-se res més I SERIA TAN BONIC

Yentl: YENTL I LOVE YOU EL FEEEEEEEEEEZ EL FEEEEEEEEEEEEEEEZ M'ENCANTAAAAAAAAAAA DOCTOR WHOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO Loving you, per què eres tan perfecta?????? :D :D :D :D :D JO VULL A YENTL DE PROFE D'ESTUDIS MUGGLES QUAN TOT AÇÒ ACABE I FICANT DOCTOR WHO ALS ALUMNES DURANT TOT L'ANY I QUE A FINAL DE CURS L'EXAMEN SIGA TIPO "DIGUES ALMENYS DOS COMPANIONS MASCULINS DEL DOCTOR" "DIGUES QUIN ÉS EL TEU DOCTOR PREFERIT I ARGUMENTA-HO" "QUI ÉS MÉS ROÍ, ELS CYBERMEN O ELS DALEK?" "QUAN VA TENIR LLOC LA GUERRA DEL TEMPS" ETC ETC ETC

I fins ací el meu comentari, espere no haver-me deixat res i no deccebre't XD

Fins a la próxima!!!! Un beset!

Rouss




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris12/05/2015 a les 21:08:35
#25698Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

FELISIDADES PER LA COHERÈNCIA

Imagina't que ara que ja sembla que tot està bé agafés i en matés un dels dos hahahah seria graciós, no? Tinc la sensació que m'estic convertint en una psicòpata i que quan comenci a escriure les meves pròpies històries serà una massacre ^^' M'haureu de frenar hahah A veure, no afectarà de cap manera concreta... siguem sincers, a la batalla es va morint gent, s'ha mort gent i es morirà més gent. I la batalla ha de continuar. Bon diaaaaa, això m'ho van preguntar fa un parell de setmanes ja hhaahah Et diré el mateix que vaig dir en aquell moment: és una cosa que entendreu més endavant, d'aquí uns capítols es recuperarà el tema, però per ara toca descans de la profecia. 

Trobo que t'has recuperat molt de pressa dels Globus nooo? Hahaha sobre aquest tema, com ja he dit, en parlaré al pròxim, perquè encara queden incògnites per a resoldre. (Confesso que havia començat a repondre't una cosa però ho he hagut d'esborrar perquè si he decidit deixar el tema Heath pel pròxim és per alguna cosa hahaha). La veritat és que l'has clavat en com es declararien la Mei i el Malfoy, és exactament això... i després serien capaços de continuar com si no hagués passat mai. Però no, ara no tocava :) I repeteixo el que he dit, estan en un cercle viciós que no sé si té sortida. 

Mare mevaaaaaaa, si és que són millors els futurs que munteu vosaltres pels meus personatges que no els que se m'acudeixen a miiii! Hi haurà gent que acabarà de profe a Hogwarts, però no, no serà el cas de la Yentl, tot i que m'encanta el que has pensat com a futur paral·lel. Encara que em guardo la idea, mai se sap hahahaha




AvatarLovegood*Weasley 25 comentaris15/05/2015 a les 19:54:16
#25713Encara no he escrit cap fanfiction

HOMBREEEE!!!!!!  PER FIIIII!!!!!!!! La Marta i el Mike estan junts!!!!

La Yentl m'ha fet molta gràcia encara que no tenia ni idea de què era el fez però m'he posat a riure.

Ara ja hi ha més gent que saben que l'Airina és morta... Però sobre la Julie, els hi diran als que acaben d'arribar a la infermeria?

Acabo aquí el comentari que he de marxar.

Lovegood*Weasley




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris20/05/2015 a les 19:37:05
#25736Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Ja tocava! Hahaha El fez és una referència a Doctor Who, et sona un doctor (el Mauch Jr no, l'altre que has vist, el més jove) que portava un barret vermell? Aquest barret és un fez xDD És una de les coses més característiques de l'11è doctor! Volen mantenir amagat que s'ha mort la Julie perquè no es desanimi la gent, i trigaran una mica a dir-ho als altres de la infermeria. Però al final ho hauran de fer, perquè no tindran més remei! De fet no sé si passa al pròxim capítol ja hahaha