La Crida d'Avalon - Capítol 42: Seguretat
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 24/05/2015 a les 00:57:19
Última modificació 24/05/2015 a les 00:57:19
Tots els capítols de La Crida d'Avalon
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 42: Seguretat

Capítol 42: Seguretat

 

La Marta va esperar que el sedant fes efecte i es va allunyar de la Kelsie. El despatx s'havia omplert molt en poca estona, i la Kelsie i la Casey ocupaven els dos últims llocs que quedaven lliures. Amb una mica de sort, al cap d'una estona podria marxar algú i hi cabria més gent, però mentrestant... sempre quedava el terra.

Fos com fos, la majoria dels pacients estaven estables i la infermeria calmada. Des de la Jane, no havien hagut de portar ningú a l'habitació. La Susan i el Sawyer ja havien reaccionat, en Heath i la Stella s'havien pres un analgèsic que els suprimia el dolor però els mantenia desperts (i ella, a més, havia rebut una transfusió de sang de la Yentl, que ara descansava a sobre d'una manta), i en Toby ja es trobava molt millor. Els que havien arribat últims estaven sedats i respiraven acompassadament. En Frank i en Parker feien la ronda amb la Lydia, la Júlia preparava més sedants, i la Marta va pensar que podria anar cap a acabar l'extracció de l'essència de díctam.

En Mike ho va observar tot i va pensar que era el moment de marxar. Ell no hi feia res, allà, no servia d'ajuda. A més, es trobava molt millor i tenia moltes ganes de poder anar a fora a donar un cop de mà. Allà sí que seria d'utilitat.

Però quedava el problema de la Marta. Si s'assabentava que pensava marxar, segur que es posaria les mans al cap i li diria que no, que ell encara estava convalescent, que s'havia de quedar allà dins fins que es recuperés del tot. I el cas era que ell estava perfecte, després de tota l'energia que ella li havia traspassat. De fet, feia temps que no se sentia tan actiu.

Per tant, només li quedava una opció: havia de sortir sense que ningú el vegés. I ara era el moment perfecte: tots estaven ocupats, concentrats, tranquils, xerraven, ningú no el cridaria per traslladar cap malalt. L'únic que havia de fer era acostar-se a la porta sense fer soroll amagat darrere de les prestatgeries que formaven un passadís per arribar-hi. Tenia sort, perquè era un lloc una mica apartat i hi havies de mirar expressament per adonar-te de què hi passava. Només eren un parell de passos més... ja hi arribava... ja hi arribava...

—Es pot saber on vas?

En Mike va fer rodar els ulls. Ja estava, l'havia enxampat amb les mans a la massa.

—Sisplau, no cridis —li va dir a la Marta—. He de marxar a donar un cop de mà a fora. Ara aquí ja esteu tranquils, no em necessiteu.

—Però si no fa ni una hora estaves gairebé mort! Has de fer convalescència, no anar saltant per allà!

—I tu també se suposa que has de fer convalescència i estàs més atrafegada que ningú!

—És diferent, no m'hi estic jugant la vida, aquí!

—Qui ho diu que no? M'has donat gairebé tota la teva energia. Jo estic perfectament, millor que abans, fins i tot. Tu hauries de seure i parar quieta. I no ho faràs, oi? Doncs no em diguis que no he de sortir a fora.

La Marta va mirar a terra. En Mike se sentia malament. No volia fer-la sentir culpable, però si havia de servir perquè el deixés sortir, era necessari.

—Intenta entendre-ho —va dir.

—Si ho entenc —va fer la Marta, aixecant la mirada—. Però intenta entendre'm tu a mi. Ja t'he perdut un cop, avui. No podria aguantar perdre't un altre.

En Mike es va adonar que estava patint per aguantar les llàgrimes i la va abraçar. No sabia què dir-li. No li podia prometre que no es moriria, perquè no estava a les seves mans decidir-ho. Però el destrossava, saber que la deixava d'aquella manera.

—Shhht. Ja està —va dir, quan va notar que es posava a plorar.

Va intentar imaginar-se com se sentiria ell si es morís ella, i no li van sortir les paraules. I dos cops? Horrible. Era necessari que aguantés i que passés d'aquella nit; no per ell mateix, sinó per la Marta.

—Ei, t'ho he dit abans i t'ho repeteixo. Tenim un futur per davant. I no penso deixar-lo escapar així com així.

—Però no ho decideixes tu, què passarà.

—No, és veritat que no. Però decideixo lluitar fins al final per aquest futur. Que em sembla que ens el mereixem.

La Marta es va separar amb la cara xopa i el va mirar.

—És igual, el que ens mereixem. No em diràs que ens mereixem un futur més que l'Airina, i que la Julie, i elles no el tindran. La justícia no compta —en Mike volia obrir la boca però la Marta el va aturar—. No, no, no ho dic per convèncer-te. Ja sé que has de marxar i que seria molt egoista fer-te quedar. Però en algun moment sortiré perquè aquí ja no serviré de res. I sortiré a lluitar, amb tots els altres. L'únic que et demano és que facis tot el possible per ser-hi quan això passi, perquè saps que sóc una patata i necessitaré algú que em cobreixi les espatlles —va dir, rient una mica i eixugant-se el nas amb la màniga.

En Mike va somriure.

—Quan faci falta.

La Marta va fer que sí amb el cap i en Mike la va acostar a ell per fer-li un petó, l'últim abans de desaparèixer darrere de la porta.

La Marta sentir un soroll metàl·lic a la seva esquena i es va girar de cop. La Lydia estava palplantada mirant cap a ella, i una palangana que portava a la mà li havia caigut a terra. I no era l'única. Tota la resta dels que estaven mitjanament conscients s'havien quedat mirant-la, alguns, com la Júlia, amb la boca oberta.

—No m'ho puc creure —va dir.

I això va ser el tret de sortida. Tots els altres es van mirar entre ells, incrèduls, i es van posar a cridar i parlar i riure i aplaudir. I, en un racó, en Heath li allargava tres sickles a la Stella amb mala cara.

 

 

 

En Ged va tancar la porteta amb un somriure.

—Apa, fet.

Davant seu, hi havia una gàbia metàl·lica amb quatre hàmsters corrent i xisclant dins. La Mei s'hi va acostar, la va agafar i la va posar dins d'un armari. Va tancar la porta amb clau i es va allunyar, espolsant-se les mans.

—Qui té les varetes?

—Les he agafat jo —va dir l'Apol·lo—. Apa, quedeu-vos-en una cadascú. Si trobeu algú que no en té, doneu-li!

—Perfecte.

—Recordeu-me de qui ha estat la idea de convertir els cavallers de la mort en hàmsters —va demanar en Liam.

Els altres tres es van mirar, rient.

—Crec que ha estat una cosa espontània —va fer la Mei.

—Sí, una connexió telepàtica —hi va afegir en Ged.

—I no ho neguis, la idea t'ha encantat, quan t'ho hem dit —va exclamar l'Apol·lo.

—No et diré que no —va dir en Liam—. Algú té idea d'on ens hem ficat?

—Només sé que som per les masmorres —va respondre l'Apol·lo—. Podríem buscar la manera de pujar i veure si necessiten res als jardins.

—Per mi bé —va dir la Mei, arronsant-se d'espatlles.

—Per aquí —va guiar els altres en Ged—. Si no m'equivoco, això és l'aula de pocions, o sigui que ja estem situats.

—Oh, perfecte —va fer la Mei—. Darrere teu.

L'Apol·lo va fer una rialleta i la Mei el va mirar.

—Què?

—Res, penso en els quatre que hem deixat allà i em pregunto si els trobaran.

La Mei també va somriure, imaginant-s'ho.

—A mi m'encantaria, que els trobessin. Segur que li alegraríem el dia a algú.

—I aposto que avui hi ha molta gent que necessita que li alegrin el dia.

Tots dos van deixar de somriure. Tanta incertesa, tanta tristesa...

—Has perdut algú, tu? —va preguntar la Mei, la imatge del Malfoy gravada al seu cervell.

—No, de moment no. Almenys, que jo sàpiga. Tu?

—Igual. Que jo sàpiga no. Però en Heath i la Stella són a la infermeria, i qui sap què els pot haver passat. La Marta deu estar bé, si és a la infermeria, i els altres... els altres fa hores que no els veig.

—Bé, esperem que estiguin tots bé.

La Mei va mirar l'Apol·lo i va pensar com havia canviat, en l'any que feia que no es veien. No només físicament. D'acord, portava els cabells més llargs, li havia crescut la barba i havia deixat de portar la roba apretada que deixava notar tots els músculs que tenia (perquè la Mei continuava pensant que en tenia més que la resta dels humans). Però era una cosa més profunda. Havia passat de ser un paó real a un dels caps de la Resistència de Hogwarts, amb tot el que comportava. I això, encara que ell potser no n'era conscient, el feia molt més atractiu del que era abans.

—Què penses? —li va preguntar ell.

—Que portes unes grenyes de cuidado —li va dir, aixecant les celles.

—Eh! A mi m'encanta, el meu nou look! El meu agent va decidir dimitir per culpa d'això, però bé, ell s'ho perd.

—I ara que t'has quedat sense carrera, què penses fer?

—De moment, sobreviure aquesta nit. Si ho aconsegueixo... ja ho veurem.

—Sí, ja, suposo que això és el que pensem fer tots. Però a part d'això, t'ho has plantejat? Vull dir, imagina't que matem l'Innominable i guanyem, has pensat què faries?

—No et diré que no. I la veritat és que no he arribat a cap conclusió, només que... m'he cansat d'incertesa, l'únic que vull és estabilitat. Buscar una feina, independitzar-me... i trobar algú que m'hi vulgui acompanyar.

Els flashbacks van començar a inundar el cap de la Mei. Tota l'època que havia estat fent el ruc amb l'Apol·lo, veient-se d'amagat entre classes... semblava que fes una eternitat. I havia dit la paraula clau: estabilitat. Seguretat. Això era el que volia dir l'Apol·lo. I això era tot el que li faltava a... l'altre.

—Apol·lo...

—Ei, nois, que us quedeu enrere!

Va mirar endavant i es va adonar que en Ged i en Liam s'havien avançat bastant.

—Ja anem! —va cridar l'Apol·lo—. Què deies?

—No, res, res. Afanyem-nos.

 

 

 

—Què fan? —va preguntar la Júlia mentre s'asseia al costat de la seva germana.

—Dormen —va respondre ella, sense deixar de mirar en Heath i la Stella—. Al final els he pogut convèncer perquè es prenguin el sedant.

—En Heath continua sense convertir-se?

—Sí, sembla que avui li fa efecte, la poció. Li he explicat que només seria per aquest mes i que el següent tindria la transformació normal, i ho ha entès. I la Stella ha reaccionat molt bé a la sang de la Yentl. Hem tingut sort de tenir una donant universal.

—Afegim-ho a la llista. Dona, jueva, filla de muggles i zero negatiu.

La Lydia va somriure una mica.

—I tu? Com estàs?

—Vaig fent —va dir, arronsant-se d'espatlles—. Quan tinc alguna cosa per a concentrar-me és més fàcil no pensar-hi. Pensar-hi fa massa mal.

—Escolta, Lydia, hem de parlar. He estat pensant el que m'has dit abans i... tenies raó. He estat egoista i injusta amb tu i amb l'Airina. L'enveja ha pogut amb mi. I no hi ha res al món que desitjaria més ara mateix que tornar-la a la vida i dir-li quant de greu em sap. I llavors, arreglar-ho i ser germanes totes tres.

—Mai no et va tenir rancor.

—Era molt millor que cap de nosaltres.

La Lydia no podia fer més que donar-li la raó.

—Mira'ns —va continuar la Júlia—. Som unes egoistes, totes dues. Portem la marca de la casa. Ens agrada guanyar. Però ho hem de fer per ella, Lydia. Hem de ser millors. Hem de fer un servei. Hi ha moltes coses que podem arreglar si ens preocupem pels altres. I... ja ho sé, que vaig tard i tot això. Però encara que ja no podem ser tres, hi continua havent lloc per a dues. Si... si tu ho vols, és clar. I ja sé que no sóc ella. No vull substituir-la. Només vull ser una altra germana, formar part de la teva vida, ajudar-te com ho hauria fet l'Airina si jo m'hagués mort.

—Júlia... estic cansada. Ara mateix no vull ser millor, ara mateix l'únic que vull és ficar-me en un forat i dormir, i que quan em despertin tot s'hagi arreglat.

La Lydia es va arrepenjar a la cadira mentre la Júlia la mirava amb cara trista. Les coses no haurien d'haver anat d'aquella manera.

—Però en una cosa sí que tens raó —va continuar la Lydia—. L'Airina es mereix tots els homenatges del món. I l'homenatge més gran que li puc fer és ser el que ella sempre havia volgut que fos.

—Ella t'estimava per com ets.

—Sí, ja ho sé. Però li sabia greu que no em preocupés més pels altres. I això s'acaba aquí.

—Què feu, noies? —va dir la Marta, acostant-se—. Tot bé?

—Perfectament —va respondre la Lydia—. Tu com estàs?

—Jo? Molt bé, molt bé.

—Tens totes les ungles ratades.

La Marta les va mirar i va sospirar.

—No fa ni mitja hora que en Mike ha marxat i em sembla inaguantable. I no només ell, fa hores que no sé res de la Mei i l'Àlex. Hi ha tanta gent, allà, fora... La Loren, la Hilary, la Cindy, en Ged, l'Apol·lo, en Liam. I tants altres.

—I la Julie? —va preguntar la Júlia.

La Marta va tenir un moment de pànic. És clar, quan havia fet la llista no l'hi havia posat. I havien dit que els altres no ho podien saber per evitar que es desanimessin... Què se suposava que havia de fer, ara?

Però algú altre va decidir per ella.

—Heu combatut amb valor —va ressonar per tot Hogwarts la veu forta i freda de l'Innominable—, i Lord Voldemort sap apreciar el coratge.

>> Però heu tingut moltes baixes. Si continueu resistint-vos-em, morireu tots, l'un darrere l'altre. I no vull que això passi. Cada gota de sang màgica que es vessa és una gota perduda i malbaratada.

>>Lord Voldemort és compassiu. Ordenaré a les meves forces que es retirin ara mateix.

>>Teniu una hora. Honreu els morts i tingueu cura dels vius.

>>I ara m'adreço, Harry Potter, específicament a tu. Has permès que els teus amics morissin per to en lloc de venir-me a trobar. T'esperaré una hora al Bosc Prohibit. Si, passada aquesta hora, no compareixes i no te'm rendeixes, la batalla recomençarà. I aquesta vegada entraré en combat personalment, Harry Potter, i et trobaré, i castigaré tots els homes i totes les dones i tots els nens que han tractat d'amagar-te de mi. Una hora.

La Júlia, la Marta i la Lydia es van mirar amb els punys apretats. Una mica més enllà, se sentien els roncs lleugers d'algun pacient.

 

We are the heroes of our time.______________________________________ ________________________

 

Bona niiit! Vaig ràpid ràpid!

Finalment, tenim la pausa de la batalla de Hogwarts; ara toca anar a veure qui s'ha mort i tot el que ha passat mentre no ho vèiem. Retrobades esperades que passaran, retrobades esperades que no passaran... i després tornem-hi, que no ha estat res i la batalla continua.

Avui tenim un capítol tranquil·let també, amb la relació de la Marta i en Mike que es fa pública (almenys per unes poques persones haha), la Mei i els seus dubtes de futur... penseu que l'Apol·lo significa més seguretat que el Malfoy? També hem vist una conversa que necessitàvem entre les bessones Malfoy, i finalment el tema de la Julie i com de difícil pot ser mantenir-ho amagat. Val la pena, però?

He dit que ho mantindria curt i ho mantindré curt. De cara a la setmana que ve veig complicat penjar capítol, però faré el que podré!

SABIES QUE l'Apol·lo havia continuat treballant de model fins a meitat de setè? Com ell diu, quan va començar a preocupar-se més per altres coses, el seu agent va dimitir, i a ell tampoc no li va saber greu, en el fons.

Apa doncs, fins el pròxim!

 

Marta


Llegit 525 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarPotter_granger 349 comentaris24/05/2015 a les 13:36:59
#25755Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Bé, capítol tranquil!

Que sapiguem, no s'ha mort ningú. Però... ai, el proper! Qui ens mataràs? Espero que ningú més, dels Desterrats i companyia, perquè si no...

M'ha encantat l'escena Marta-Mike. I és veritat que l'Stella té un sisè sentit, no en falla ni una!  Que bé que hi havia la Yentl, una donant universal. Han tingut sort!

Saps que encara segueixo capficada amb el tema d'en Liam? Sí, al cap de dos capítols, em tents menjant-me el coco per intentar esbrinar a qui estima en Liam. Tinc diverses candidates: Julie, Mei, Airina o una de les bessones Malfoy. M'inclino més per la Lydia, però la Júlia tampoc està descartada.

I fins diumenge que ve (si pots)!

Potter_granger




AvatarLovegood*Weasley 25 comentaris24/05/2015 a les 13:47:14
#25756Encara no he escrit cap fanfiction

Ja ho saben els de l'infermeria! I en Heath ja ha perdut tres sickles...

La conversa entre la Mei i l'Apol·lo ha estat bé. I m'ha agradat molt la conversa entre la Júlia i la Lydia.

No sé què més comentar.

Lovegood*Weasley




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris24/05/2015 a les 23:21:00
#25757Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Potter_granger: sí, tranquil·let, aquest, tan d'acció com d'emocions. El proper no veureu com es mor ningú (crec), però evidentment trobarem certs cossos, començant pels que va posar la Rowling (Llopin, Tonks, etc.). I falta veure què fan amb la Julie! Sí, és guai, aquesta escena, també feia temps que l'anava barrinant! La Stella ho sap tot, fins i tot abans que passi! Hahaha

La Yentl ha de ser una donant universal, s'afegeix a la llista de coses que té que la fan una "desterrada de veritat", com diu ella! Si no ja haurien trobat algú altre, però la Stella no sabia quin tipus de sang tenia i era un problema hahah (Ja us dic jo que té B+, però ella no ho sap).

Síii? Continues donant tombs al tema del Liam? Hahahah pooobra, tranquil·la que en algun moment ho sabreu (si no surt a la ff us ho diré jo!), però haureu de tenir una mica de paciència, encara. Ostres, i després la dramàtica sóc jo, eh? Mira que posar-hi l'Airina... això sí que seria trist! xD

 

Rosa: doncs oc.

 

 

Hahahah noooo dona nooo, alguna cosa encara es pot respondre! El Heath la veritat és que s'ha mosquejat bastant, però bé, no trigarà gaire a estar més content sobre això, com tots els altres (i espera que se n'assebenti la resta de l'escola!). Mai no és mal moment per recordar l'Airina... la veritat és que és un drama! Apa doncs, fins el pròxim :)




Avatarhpkarina 373 comentaris25/05/2015 a les 18:58:49
#25759Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

Hola, hola! Vaig llegir el capítol ahir però no estava amb l'humor per a comentar xD (no és pel capítol, eeeh??)

Aiiiiii que els M&M ja són oficials i públics!!!! ^^ Però Mike, per favor, no muigueeeeeeeeeeeeeees!!! Pobra Marta..... :( I m'ha fet molta gràcia el moment de Heath apgant-li a Stella!

La conversa de les bessones era necessària i espere que a partir d'ara tot vaja a millor entre elles! (si no decideixes matar-ne a alguna ¬¬)

M'ha fet molta gràcia que convertiren als cavallers de la mort en hàmsters XDDD molt enginyós!!

Uiiii, ara és quan Harry se sacrifica! A veure com intervenen els desterrats en esta part de la guerra!!!

No podran guardar el secret de Julie durant molt més temps.... :( (i ja tinc ganes de tornar a saber de la profecia i de com va! Que ja no me'n recorde bé xDDD)

I fins ací el comentari, espere que sí que pugues pujar capítol! Com a regal de tornada!!! *///*

Un beset!

Rouss




AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris26/05/2015 a les 14:53:35
#25760Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Uf, un altre de tranquil·let. M'havia promès fer com tu i penjar el meu capítol abans de llegir i comentar, però macho, és que aquest capítol és molt llarg, no s'acaba mai, porto 10 pàgines i encara no estic... i tenia ganes de llegir!

M'ha encantat l'escena en què tots s'adonen que el Mike i la marta estan juuunts! Que monos! *.* POBRE DE TU QUE LI PASSI RES AL MIKE, ARA! Ni a la Marta, eh? Que després també sortirà, pel que entenc. Ja n'hi ha prou! XD

Em moro de ganes de saber què estan fent el Fred i l'Alex, per cert! Pe`ro m'ha agaradat veure això de la Mei amb el Liam i l'Apol·lo. M'ENCANTA AIXÒ DE TRANSFORMAR CAVALLERS DE LA MORT EN HÀMSTERS! pojq3rfoneodn3oihendo3ed FAN! Com ja deus sospitar, jo prefereixo l'Apol·lo que el Malfoy! Hm! XD

I m'ha agradat molt que per fi les bessones tornin a ser germanes com cal *.* Per l'Airina!

Uhhhh, que guai, ja ha passat això del Voldemort. I ara ve el descans per aquests (que no pel Harry, és clar!) així que, com has dit tu, retrobades!

Segueix aviat i petonets!




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris06/06/2015 a les 12:36:25
#25798Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Roser: hahhah fins a tals punts us penseu que arriba la meva crueltat? (no contesteu aquesta pregunta xDD). Entre el Mike i les bessones... el cas és que hi ha personatges en qui no esteu pensant, personatges que són fora i que fa molta estona que no veiem. Però bé, hasta aquí puedo leer! Les bessones ja estaran bé, a partir d'ara :) De moment són allà dins i no els pot passar res, no? De moment hahaha El moment dels hàmsters m'ha semblat necessari pq calia una mica d'humor, que si no aquests capítols són molt foscos i molt tristos. Una miiiiica, una mica falta, però no gaire! Us haureu d'esperar un parell de setmanetes perquè vegeu com va encara! El regal de tornada va ser la meva presència hahaha

 

 

Agatha Black: sí, de vegades tot xoca hahaha jo comentaré el teu (que ja l'he llegit) aquesta nit després de penjar el meu, suposo. Hahahhaha tinc moltes amenaces sobre el meu cap si els passa res, pel que veig, però et diré el mateix que a la Roser: hi ha personatges que fa molta estona que no veiem i que us haurien de preocupar més. Aviat veurem a tothom, que toca sortir a donar un tomb pel castell després de dos capitols molt tancats a la infermeria! Sabia que us agradarien els hàmsters hahaha si és que són coses que només poden sortir del cap de certs personatges... i ajuntar aquells 4 dóna molt de si! Evidentment que prefereixes l'Apol·lo, evidentment (està clar que la Mei no). Però... bé, no dic res, que ho veuràs a l'epíleg xDDD

Síiii, quan us deia que les bessones acabarien fent les paus gràcies a unes circumstàncies no gaire agradables em referia a això. No hi havia més remei. Pobre Harry... però encara el veurem un moment passant pel Gran Saló, em sembla, intentaré colar-ho. A veure què passa. I llavors ja el tornarem a veure després, però bé, això no toca, encara, que han de passar moltes coses pel mig! Fins el pròxiiim ^^