La Mort d'en Malfoy - SORPRESES
Escrit per hermione1980
Enviat el dia 27/05/2015 a les 00:32:24
Última modificació 27/05/2015 a les 00:32:24
Tots els capítols de La Mort d'en Malfoy
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


SORPRESES

El temps passava lentament fins als exàmens finals. El Harry estava més serè, però no per això estava millor. Ara li guardava cert rancor al Draco per haver-se matat sense donar-li l’oportunitat de fer res per a ajudar-lo. Per no donar-li temps per descobrir el que sentia.

 

L’Hermione i el Ron no deixaven d’observar-lo. I en Harry sabia perquè: el Dumbledore els hi ho havia explicat, sabent que el Harry mai ho faria, i els hi havia recomanat que el vigilessin bé. Estaven sorpresos, mai s’ho haguessin esperat. El Harry enamorat del Malfoy! En lloc de retreure-li el compadien, perquè d’amor més impossible que el seu no n’hi havia. Segurament esperaven que fes alguna estupidesa, que atemptés contra la seva vida en un moment de depressió, però el Harry era ben conscient de quin era el seu deure i sabia que la seva vida no li pertanyia fins després d’haver acabat amb Lord Voldemort.

 

El Dumbledore li havia insinuat que un dels motius més importants del Draco per a a suïcidar-se havia sigut la seva iniciació com a Cavaller de la Mort. El Harry no sabia si creure-ho. Per molt que li dolgués, el Draco sempre havia esgrimit els seus ideals sobre la puresa de sang i la lleialtat de la seva família cap a l’Innominable. Ara que havia mort el Harry no el consideraria un sant. Era molt conscient de tots els defectes que el ros havia tingut, i també tenia present que per aquests defectes s’havia enamorat d’ell.

 

El Dumbledore de tant en tant el cridava al seu despatx per a parlar. El Harry havia rebutjat el suggeriment de visitar un psicòleg i l’home no l’havia pressionat. Ara que els dos sabien on estava el problema tot anava millor. El Dumbledore seguia preocupat per ell, per suposat, així que intentava per tots els mitjans conservar la cordura del noi fent-lo parlar i descarregar-se.

 

El Harry sabia que no s’estava tornant boig del tot. Havia perdut el Draco, sí, i es tindria que resignar a viure amb això com havia viscut amb la resta de morts. Aquesta seria més dura, sens dubte, i en alguns moments pensava que no podria continuar endavant, però tenia un objectiu i això el mantenia ferm.

 

El Dumbledore el mirava compadint-lo i no parava de repetir-li que les vacances serien bones per ell, que es trobaria millor després. El Harry ho dubtava. Amb el seu estat d’ànim per terra i havent d’estudiar per als exàmens no veia què podia tenir l’estiu de bo, sobretot si el passava amb els Dursley.


Abans del banquet de final de curs el Dumbledore el va cridar al seu despatx.

 

-Hem pensat que el millor per a tu serà que aquest any comencis les vacances a Grimmauld Place amb els Weasleys i altres membres de l’Ordre.

 

El Harry el va mirar inexpressivament.

-Desgraciadament hauràs de tornar amb els Dursleys encara que només sigui una setmana –va seguir l’ancià intentant passar per alt la no reacció del noi-, però segur que et semblarà millor una setmana que dos mesos.

-M’importa el mateix –digué el Harry impertorbable, fent que el somriure del director tremolés-. Viure amb els Dursley o a la casa que el Sirius odiava i on va estar relluït tant de temps... –va encongir les espatlles-. De totes maneres el Draco hi serà així que em dona igual a on m’envieu.

El somriure de l’Albus havia desaparegut completament i mirava al Harry amb certa llàstima.

-Definitivament aniràs a Grimmauld Place. Ho necessites.

El Harry no tingué molt temps per a mirar l’antiga casa de la família del Sirius. Als cinc segons d’entrar es va veure atrapat entre els braços de la senyora Weasley, qui sens dubte s’havia assabentat del seu enamorament perquè s’havia llençat a abraçar-lo abans de mirar els seus fills. Quan la Molly el va soltar el Remus Lupin agafà el seu lloc. L’abraçada del licàntrop era relaxant, comprensiva, era com tornar a casa i el Harry va haver de contenir durament les llàgrimes mentre li tornava el gest. Als ulls de l’home el Harry podia veure-hi un dolor semblant al seu, així que tots dos es comprengueren sense necessitat de paraules.

Durant el sopar va intentar mantenir una jovial conversa que es sentia massa forçada. Durant el viatge en tren el Harry no havia fet més que mirar per la finestra ignorant a tot el món i el Ron i la Ginny s’havien contagiat del seu estat d’ànim, acabant per traslladar-lo a la resta de la família. El Remus era l’únic que tenia un somriure sincer i la dirigia al Harry constantment. El morè sentia no poder compartir el seu aparent bon humor. Les cartes que s’havien intercanviat durant el curso li havien sabut a poc i tenia la necessitat de parlar amb el Remus de tot el que el preocupava, com havia fet després de la mort del Sirius.

Tot i així el licàntrop el va esquivar després de sopar amb l’excusa de que era molt tard i que parlarien l’endemà. En Harry va anar al llit arrossegant els peus.

Mentre estava ajagut d’esquena mirant al sostre i escoltant els roncs del Ron, va repassar l’actitud del Remus i la va trobar bastant desconcertant. Semblava que es moria de ganes de parlar amb ell però ho evitava.

Com que no podia dormir va decidir baixar a la cuina per un got d’aigua, tot i que només volia passejar-se. Va trobar el Remus fregant un got i un plat a la manera muggle.

-Tampoc pots dormir? –preguntà el licàntrop. L’havia sentit venir des de lluny.

En Harry es deixà caure pesadament a una cadira i recolzà els colzes sobre la taula.

-No dormo molt bé últimament –va dir sospirant de cansament.

-Alguna cosa he sentit. Però no et preocupis, dins de res estaràs dormint com un liró –digué l’home amb un somriure mentre s’assecava les mans amb un drap de cuina. Va posar una mà a la seva espatlla i el va mirar carinyosament abans de sortir de la cuina-. Confia en mi, Harry, tot sortirà bé.

En Harry li retornà un somriure tremolós. Si el pogués creure!

Durant tres dies el Remus va estar molt estrany amb ell. Pel general no desitjava parlar amb ell sobre la seva obsessió pel Draco Malfoy desviant la conversació amb certa tensió, però a vegades treia el tema ell mateix. Li feia preguntes ràpides que requerien ràpides respostes i després semblava com si li canviés l’ànim de repent i sortia amb alguna cosa diferent.

A més, menjava dues vegades. A la Molly no li molestava que algú repetís els seus plats, li encantava veure la gent menjar, per això el Harry no entenia per què el Remus ho feia d’amagat. I el vigilava estretament. Com si alguna cosa anés a atacar-lo en qualsevol moment mentre no mirava.

Quan li va dir al Ron les seves inquietuds el pèl-roig li digué que potser hi havien fantasmes a la casa, perquè les coses es movien soles de lloc. Més ben dit, les seves coses es movien soles de lloc. Un matí el Ron havia despertat amb un mitjó brut a la boca i encara que el Harry jurava i perjurava que ell no ho havia fet el pèl-roig no el creia del tot.

- Estan passant coses estranyes, Harry –intentà mig disculpar-se quan comprengué que el morè s’estava cabrejant amb les seves sospites-. Falten pàgines dels meus llibres de text, no trobo alguns dels deures que hem fet, l’altre dia hi havia gelatina al meu calaix de la roba interior, un dels meus suèters s’ha tornat rosa...

En Harry el mirà llargament a l’espera de que digués el que pensava: que feia tot allò inconscientment perquè s’estava tornant boig, però el Ron no digué res més i es limità a donar la volta i deixar-lo sol.

El quart dia va succeir el més estrany de tot. El Severus Snape va aparèixer a Grimauld Place.

-No es quedi parat a la porta, Senyor Potter, està barrant el pas. Entri d’una vegada i segui –va dir el professor fulminant-lo amb la mirada i assegut còmodament al llit del Remus.

Com que el licàntrop estava dret a uns passos d’ell el Harry es preguntà a qui dimonis li estava barrant el pas, si es suposava que tots dos homes volien parlar amb ell a soles. El Ron s’havia quedat a baix esperant intrigadíssim a que el Harry li digués perquè l’havien cridat.

El morè va entrar a l’habitació tancant la porta darrera seu i seient al llit de davant. Es sentia bastant perdut. ¿Perquè volia parlar amb ell, l’Snape? No seria sobre la seva nota a l’examen de pocions, veritat? El Harry sabia molt bé quina nota havia obtingut, així que podien estalviar-se el drama.

-He suspès, oi? –preguntà intentant semblar trist, més que res pel Remus, que es preocupava molt per les seves qualificacions.

-És clar que sí! Què esperava? –l’Snape semblava ofès- S’ha passat tot el curs tocant-se la panxa i ni tant sols va respondre un terç de les preguntes de l‘examen. Pocions no s’aprova per favoritismes, senyor Potter, un s’ho ha de treballar! I això es una cosa que vostè no ha intentat fer des del primer dia d’escola.

-Severus... –va advertir serenament el Remus.

El professor el fulminà amb la mirada.

-No ho faig per gust, així que no pressioneu –digué amb les dents serrades.

El Harry els mirà encuriosit. El fosc home el mirà intensament. Mirà a un costat de l’habitació i premé els llavis. Tornà a mirar al Remus de mala manera.

-M’hauria de negar –remuguejà empipat. El Remus el mirà sèriament.

-Ja saps què va dir el Dumbledore –el tallà-. El noi ho necessita.

-Clar, perquè el "meravellós heroi del món màgic" necessita... –va començar a dir l’Snape sarcàsticament, però el Remus el tallà apuntant-lo amb la vareta. El mestre li retornà un somriure retorçat-. No pots obligar-me amb un Imperius.

-Cert. Però et puc convèncer amb un Cruciatus – amenaçà l’home llop.

En Harry observava atordit tot l’intercanvi sense saber on volien arribar. L’Snape va endurir la mandíbula i els seus ulls es tornaren més malèvols.

-No creuràs que les teves patètiques amenaces m’espanten, oi?

El Lupin somrigué de costat.

-El Dumbledore va dir...

-Sé molt bé el que va dir! –s’empipà el professor. Es girà cap al Harry-. Espero que es comporti, Potter.

El Harry el mirà, mut, esperant que l’Snape fes allò que tant es negava a fer. Per suposat el que no s’esperava era que simplement digués:

-El Draco Malfoy s’amaga al Nº 12 de Grimmauld Place.

En un segon l’espai buit que hi havia entre ell i la porta s’omplí amb la presència imponent de un molt viu Draco Malfoy.

Fidelio, sens dubte. D’una altra manera no podria explicar-se la presència del ros a la casa i que no l’hagués vist fins llavors. I estava molt guapo, amb aquella mirada de fúria als ulls i el cabell cuidadosament despentinat. Vestia una camiseta blau Ravenclaw i uns pantalons beix molt muggles. I calçava sabatilles d’esport. El Draco Malfoy amb sabatilles d’esport!

El Harry estava impressionat, i no només per aquell detall, si no perquè estava viu. Gloriosament viu! I a menys d’un metre de distancia.

Sense acabar de creure-s’ho encara el Harry s’apropà a ell ràpidament ignorant la ganyota desdenyosa que adornava les seves pàl·lides faccions i que el morè tant havia trobat a faltar. El Draco s’espantà del seu sobtat moviment i es tirà enrere per instint. El Harry no li donà importància. Ell només volia tocar-lo, comprovar que era real, que no estava en un món oníric on els seus desitjos es feien realitat. Avançà una mà per a tocar-li la galta.

-Las mans fora, pervertit!

Un cop al canell i el seu avançament parà.

-Ets tu de veritat! –gemegà el Harry mirant-lo àvidament.

I abans de que el Draco pogués evitar-ho tenia al Harry Potter abraçat a ell i plorant sobre la seva espatlla de una manera que mai havia vist.

-Deixa’m! –li cridà. Però el Potter no li va fer cas. Es més, li acaricià el cabell amb reverència.

El Draco mirà desesperat cap al Lupin i a l’Snape, però cap dels dos homes era a l’habitació. L’havien deixat sol amb un Potter desequilibrat i toquetejador!

-Però em vols soltar d’una vegada? –cridà de nou intentant alliberar-se. El Harry l’apropà més cap a si.

- No, Draco, no et deixaré anar mai –gemegà a la seva orella, fent que al ros se li ericessin els pèls de la nuca.

-Maleït Dumbledore!

 

------

&n bsp;

Veieu com us vaig dir que no us espantessiu?? No està mort! Fins aquí arriba la part ja existent del fic, escrita per Arel M a fanfiction.net. A partir d'aquí la resta serà per part meva. Tinc bastantes idees per anar continuant!


Llegit 394 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Avatarhermione potter 236 comentaris28/05/2015 a les 16:33:33
#25772Tinc 8 fanfictions i un total de 69 capítols

Ostres tu!

Això et dic jo que no m'ho hagués esperat, ara que em fa una mica de pena en Draco havent d'aguantar en Harry així xD

Però pobre Harry, que malament ho estava passant abans de saber que estava viu, encara que potser era una nostàlgia profunda (ho sento, però em costa molt imaginar-me en Harry enamorat d'en Draco, ja m'acostumaré).

Doncs a partir d'aquí la història farà girs suposo, a més si tu ja tens una idea aproximada del que faràs... Ara el que em toca fer és esperar (m'ho dic per fer-me a la idea xD)

Bé, petonets i fins al pròxim! Ens llegim!




AvatarPotter_granger 349 comentaris28/05/2015 a les 19:18:57
#25774Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

És boníssima!

No m'hauria esperat mai el Harry enamorat del Malfoy. Ja em pensava que era mort! Però... li han fet un obliviate o alguna cosa així perquè oblidi el Harry, no? Si no, no s'explica que es comporti així, si eren parella (o això ho he suposat jo?).

Bé, espero el proper amb impaciència.

Ens llegim,

Potter_granger




hermione1980 7 comentaris31/05/2015 a les 11:54:15
#25782Tinc 4 fanfictions i un total de 9 capítols

M'alegro de que us agradi!

No eren parella! Que t'ha fet pensar això? El Harry està enamorat del Draco però no han estat mai junts. Per això el Draco reacciona així.

Crec que el pròxim capítol serà l'explicació del Draco de com han arribat fins aquí, però no puc assegurar res fins que no l'escrigui.

Petons!