La Crònica dels Tres Germans - 38: It (p.II)
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 27/05/2015 a les 17:08:54
Última modificació 27/05/2015 a les 17:08:54
Tots els capítols de La Crònica dels Tres Germans
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


38: It (p.II)

 

Quan la Llacrimosa va marxar, el James es va tornar a posar en posició fetal, intentant protegir-se el cap el cap amb els braços, però sense gaire èxit, perquè el dolor que li produïen els quatre demèntors de la sala no era pas físic. Seguia sentint crits de dolor, dels seus amics, del seu germà, dels aurors que devien estar massacrant fora...  I es va sentir dèbil, trist, terroritzat i sol, molt molt sol...

Es va preguntar com algú podia aguantar allò en una cel·la d’Azkaban, com algú podia passar dia rere dia vivint en aquella foscor, en aquell fred, en aquell infern de desolació, terror i depressió. Com s’ho havia fet el Sirius, durant dotze anys?

“Quan se’m feia insuportable, en convertia en gos... els sentiments dels animals són més simples, més primaris...”

El James sentia que estava apunt de desmaiar-se, a punt de rendir-se per complet a la foscor, però aquesta idea es va anar obrint pas a cops en la seva ment. Els sentiments dels animals són més simples. Es podia transformar sense vareta. I els demèntors eren cecs, no ho sabrien, ningú no el veuria...

Amb un esforç sobrehumà, el James va mirar de concentrar-se i parar de pensar en dolor, en patiment i en mort. Quan va obrir els ulls va veure que ja no es cobria el cap amb una mà, sinó amb una urpa. Ho havia aconseguit. Així que es va relaxar amb un sospir, mentre els demèntors seguien donant voltes al seu voltant.

I era veritat, el patiment no era tant. Ja no era pànic, ni desolació, en tot cas només... tristesa. Perquè ara tots aquests conceptes tan complexes ja no eren comprensibles per la seva ment i tot era més... simple.

Simplicitat. Això era el que necessitava en aquells moments. Pensaments ordenats, senzills i sense càrrega emocional.

Què era el que més pressa corria? El Frank. Deu minuts. Quants n’havien passat, ja? Cinc? D’acord, cinc minuts. Era probable que els aurors arribessin abans de cinc minuts? No. Aleshores havia de sortir ell d’allà. Com? Estava envoltat de demèntors. Necessitava un Patronus. Però no tenia vareta, no podia fer màgia. Espera, però s’havia transformat en lleó. Allò era màgia. Màgia sense vareta. D’acord, màgia sense vareta. Quina màgia es podia fer sense vareta? Transformar-se. Podia atacar els demèntors, en forma de lleó?

Va intentar aixecar-se, però va tornar a caure com un plom, derrotat. No, segur que no podia fer res contra ells, se sentia més dèbil que un gatet... Necessitava màgia d’una altre tipus. No duia a sobre cap poció ni res que l’ajudés a enfrontar-se a un demèntor... què podia fer?

Estava cansat, molt cansat, i dèbil, i trist. I li venien a la ment records depriments... la Llacrimosa s’emportava l’Albus pel balcó de Hogwarts... La seva família tancada al cau dels Vlads a punt de volar pels aires... Quan gairebé el van expulsar de Hogwarts a segon... Aquella vegada que la Lily havia estat malalta i van pensar que no se’n sortiria... Aquella vegada, més petit encara, quan s’havia enfadat amb els seus pares i havia fugit de casa tot sol per la nit. Quina edat devia tenir? Set o vuit anys? S’havia perdut per Londres i havia acabat en un carreró de mala mort, i aleshores havien aparegut un parell de criminals i el van començar a perseguir... Potser aquella vegada va ser la que més por va passar. Va ser el dia en què va fer màgia per primer dia, el dia que es va adonar que era un bruixot.

De cop i volta es va sentir com si tingués set anys de nou, i corria, corria pels carrers foscos, llòbrecs i boirosos de Londres, per davant d’aquells homes esparracats i armats amb navalles, que duia als talons i el cridaven perquè parés. L’aire fred li cremava la gola, i els peus se li queixaven de tant de córrer, i ja es penedia d’haver marxat de casa, ni tan sols recordava per què s’havia enfadat amb el seu pare, aquell cop... només volia desfer-se d’aquells homes, volia sortir volant i quedar fora del seu abast.

Va tancar els ulls de l’esforç, i aleshores va saltar i, tot i que seguia corrent, va notar que no hi havia terra sota els seus  peus. Quan va obrir els ulls, va veure que havia saltat... sí, havia saltat cap amunt, seguint una angle de trajectòria gegantí, i ja era molt per sobre dels homes, que s’havien quedat de pasta de moniato mirant cap al cel, i ell ara flotava suaument primer per sobre de les copes dels arbres, i després per sobre dels edificis... des d’allà va poder reconèixer casa seva i hi va arribar volant i va poder aterrar davant la porta de casa. Es va enfilar per les canonades i es va tancar a la seva habitació, tremolant sota els llençols.

Havia passat tanta por, i estava tan penedit del que havia fet, que mai no va dir a ningú el que havia passat aquella nit. Els seus pares i l’Albus ni tan sols no se n’havien adonat. Era el seu secret. Aquell dia, havien passat les dues emocions més fortes que havia sentit mai... pànic per un costat, i per l’altre havia volat, havia fet màgia, i era bruixot, i aniria a Hogwarts... I es quedaria aquell record per a ell.

Aleshores el lleó va obrir els ulls a la cel·la dels demèntors i es va adonar del que necessitava per poder fer màgia sense vareta. Es podia fer màgia sense vareta, és clar que sí. I ho havia aconseguit feia temps, amb por. No, por no. Pànic, terror. I si volia fer un encanteri prou poderós com per fer fora els demèntors, havia de multiplicar aquell pànic a la màxima potència. Potser així tenia una oportunitat. Potser així podia salvar el Frank.

Per sort, estava rodejat de demèntors, que l’ajudarien a arribar a l’estat de terror que necessitava, i va entendre el que havia de fer per tenir alguna possibilitat.

Va fer un últim esforç per tornar-se a convertir en humà i, aleshores, en comptes de protegir-se i intentar tancar-se perquè els demèntors l’afectessin el mínim possible, el que va fer va ser el contrari: es va estirar de panxa enlaire, perquè li prenguessin tota l’alegria de dins seu, i es va forçar per fer que tota la tristesa, tot el dolor, tota la por i l’angoixa li omplissin l’ànima fins l’últim bocí.

I llavors va deixar que la por l’embargués. Por de tot. Por dels demèntors, dels criminals que persegueixen nens, dels monstres, de les serps, de la foscor, de les rates, de les aranyes -milers i milers d'aranyes- de les joguines macabres que assassinen per la nit, de les abduccions dels àliens, de les guerres nuclears, de les onades, d'ofegar-se al mar, de les malalties terminals, de les alçades, dels avions, de les habitacions tancades, dels espais petits, de les multituds, de la falta d'aire, de les agulles, del dentista, del foc, de les pistoles, de les bombes, del voodoo, dels somnis, dels fantasmes, de l'home del sac, de fer-se vell, de la mort, dels sarcòfags, de la sang, del que s’amaga darrere les cortines, dels gossos grans, dels ganivets, de morir cremat, dels ovnis, dels dracs, dels verins, de l'autoritat, de la tortura, del dolor, del dolor, del dolor d'estar jaient a terra mentre et fan mal intentant protegir-te cap fins que et quedes inconscient i ja no et pots protegir més...

Es va sentir tremolar, del pànic que li rebullia per dins. Era ara o mai. O feia un Patronus, o el Frank moria. Va agafar aire i va notar com li omplia els pulmons.

—Expecto Patronum!

Amb els ulls oberts, va veure com l’encanteri funcionava. Per sobre seu es va materialitzar un lleó platejat, que va atacar els demèntors a l’acte. Tots quatre van fugir, sense tenir clar què era el que havia passat i per què, i aviat el James es va trobar sol a la cel·la, esgotat de tota l’energia que havia hagut de fer servir sense el canalitzador  que era una vareta. Va agafar i treure aire un moment i es va mirar el rellotge. Les cinc i sis. Què!? Quatre minuts!?

Es va posar dempeus com va poder, amb les cames tremolant-li i va sortir per la porta que els demèntors havien deixat oberta en fugir. Hi havia un corredor desert; segurament els vlads havien anat tots a combatre els aurors, amb la tranquil·litat que ells quatre estaven distrets.

Va sentir la veu de l’Alice cridar, sonava a la vora. Va córrer dues o tres cel·les, buscant-hi el seu germà, la Geena, o el Frank, que era qui menys temps tenia, però no els va veure. Quatre sales més enllà va veure la cel·la on hi tenien l’Alice i li va semblar que se li parava el cor. La va veure estirada en una camilla, lligada de mans i peus i quatre persones rondaven al seu voltant sense ser-hi del tot. Va sentir la necessitat imperiosa de treure-la d’allà però alguna cosa el va parar.

Personal. Important.

El Frank havia de ser la seva prioritat. Si salvava l’Alice, el Frank moriria. Si salvava el Frank, podia tornar per ella més tard.

—Aguanta, Alice —va murmurar el James i, completament a contracor, va seguir corrent.

Es va treure de la butxaca la brúixola de l’oracle i va murmurar el nom del Frank. La fletxa es va posar en moviment i ell va apretar el pas. Faltaven dos minuts. Dos minuts... Va passar pel costat d’una cel·la on li va semblar veure-hi un noi de cabells foscos lligats. L’Albus. Es va apuntar la cel·la mentalment per tornar-hi també després, però quest cop no va parar de córrer. Tot li feia voltes, l’encanteri que havia fet l’havia deixat fet pols, però ara no podia parar, no podia... El Frank...

La brúixola el va guiar fins a unes escales que pujaven al pis superior de l’edifici i les va escalar tan ràpid com va poder, saltant els esglaons de dos en dos. Es va preguntar què devia ser, aquell lloc. Una fàbrica abandonada, potser? En feia tota la fila... un minut. Un maleït minut i encara no trobava el Frank.

Quan sentia que estava a punt de defallir, la fletxa de la brúixola va girar bruscament a l’esquerra, i va saber que el Frank era en aquella cel·la.

Així era.

Per la finestreta de la porta va veure que el seu amic era en un tanc de vidre que estava gairebé ple d’aigua, tret de tres o quatre dits a la part superior.

Sense dubtar-ho, el James va obrir la porta d’una coça, i just quan el Frank es va adonar que era allà, va ser quan el tanc es va acabar d’omplir, i ell va fer una última glopada d’aire abans de quedar-se completament cobert per l’aigua gelada.

El James s’hi va acostar i va posar les mans contra el vidre, i el Frank va fer el mateix des de l’altra banda. Era un vidre gruixut, no el podia tombar pas d’un cop de puny... On cony eren les varetes quan fotien falta? El James va mirar al seu voltant buscant alguna cosa contundent amb què poder trencar el vidre, però no hi havia res, només les parets. El Frank, des de dins del tanc va començar a patalejar i a picar contra vidre histèricament sense cap èxit. S’estava quedant sense aire, es quedava sense aire...

El James va posar les mans contra el vidre i es va concentrar.

—Reducto!

No va passar res.

—Va, va, va... —va fer el James, que va notar que li tremolaven les mans—. Reducto! Reducto! Reducto, cony!

Però no tenia ni de bon tros l’energia com per tornar a fer màgia com aquella a pèl.

Aleshores va veure que el Frank començava a deixar anar l’aire que li quedava als pulmons. Bombolletes de vida que desapareixien cap a la part superior del tanc.

Nonononono, no havia fet el que havia fet per ara haver de veure com moria el seu millor amic davant dels seus nassos.

—Frank! —va cridar, sentint que la sang se li gelava—. Frank, no! Mira’m! Trenca el vidre! Pots fer màgia, pots fer-la, vinga! Frank!

Però el Frank ni el sentia a ell ni sentia res de res. Incapaç de fer res, el James va veure com el Frank tancava els ulls i com flotava cap a la base del tanc... i va veure com moria.

—NO! NO, FRANK! FRANK!

Va tornar a picar el tanc amb totes les seves forces, mentre les llàgrimes li regalimaven galtes avall i va cridar de desesperació, i va mirar de tombar el maleït tanc però estava fortament clavat al terra. No podia pensar, no podia fer màgia, no podia fer res, i el Frank estava mort... estava mort... Ni tan sols no el podia mirar. No volia mirar el cos inert del seu amic que...

...que podia reanimar.

Aquest pensament el va colpejar com una bufetada. La gent ofegada podia aguantar uns minuts tècnicament morta i es podia reanimar. O no. Però ho faria. Trauria el Frank d’allà, i el reanimaria, i qualsevol altra opció quedava descartada.

Va agafar aire profundament i va mirar de deixar el cap fred per pensar. Com trencava aquell vidre? Va posar les mans a sobre el tanc i va notar la superfície llisa i gelada. Gelada. L’aigua estava molt freda. Potser amb calor? Si canviava bruscament la temperatura del vidre, es trencaria?

Sabent que era l’única opció que tenia, es va començar a buidar les butxaques a veure què hi trobava. En va sortir un encenedor. Era l’encenedor que havia utilitzat dues nits abans per fer volar pels aires Ca l’Alfred. D’acord, tenia un encenedor. Ara necessitava alguna cosa per cremar. No tenia paper, no tenia fusta... roba, la roba cremava.

—Va, va, va! —es va apressar ell mateix.

Es va treure la samarreta en dos segons, intentant no pensar que el Frank ja duia un minut i mig mort, i la va col·locar a terra, arrugada davant del vidre. Va acostar-hi l’encenedor i la va encendre. Al principi, degut a la seva suor, va semblar que la samarreta no cremava, però en menys de deu segons en van sortir flames, que es van enlairar davant del vidre. El James va esperar amb tota la sang freda que va ser capaç de reunir que el foc escalfés el vidre. Però passaven els segons, i no va poder esperar gaire.

Així que va començar a clavar coces al vidre. Una vegada i una altra, sense parar, cada vegada més fortes, utilitzant tota l’energia que li quedava. I en un moment donat, va veure que al vidre s’hi obria una escletxa. Animat per l’avança, va seguir clavant cops de peu al vidre, mentre la seva samarreta seguia cremant, sense fer cas a les flames i llavors...

Llavors el vidre va petar en bocins, i el James es va haver de protegir la cara amb els braços perquè no li anessin a sobre. És clar que no va servi de gaire perquè a darrere hi va anar una riuada d’aigua que va sortir del tanc, així com el Frank, que va quedar estès als seus peus.

Mort.

No, mort no. Pre-reanimat.

Sense perdre un moment, el James li va donar la volta al que va mirar de no veure com el cadàver del seu amic, amb les mans tremoloses com mai, i el va deixar de panxa enlaire. Li va buscar el pols, però evidentment no en tenia. Quanta estona duia en aquell estat? Tres minuts potser? Collons, collons, collons!

El James va agafar aire i va col·locar les mans a sobre d’on li va semblar que devia ser el cor del Frank, i va començar a prémer. No havia reanimat mai ningú, no havia rebut mai classes de primers auxilis... Com es feia allò? Només ho havia vist a les pel·lícules. Un, dos, tres, quatre, cinc, i donar aire, no?

—Va, James, molt bé, pots fer-ho —va mirar de donar-se ànims a ell mateix—. Un... dos.. tres... quatre... cinc.

I li va obrir la boca per passar-li el seu aire.

—Un... dos... tres... quatre... cinc..

Més aire.

—Un, dos, tres, quatre, cinc —va dir amb més convicció, i li va tornar a donar aire—. Va Frank, no fotis, tio, torna, torna, torna...

Un, dos, tres, quatre, cinc. Aire. Ja hauria d’haver tornat en si, a hores d’ara? Bé, era igual, no pensava parar. Un, dos, tres, quatre, cinc. Aire. Estava acaloradíssim, i ni tan sols l’aigua gelada que li havia caigut a sobre evitava que la suor li anés relliscant front avall. Un, dos, tres, quatre, cinc. Aire.

—Collons, Frank, VA! DESPERTA, COI!

Va començar a picar-li més fort a sobre el pit. UN, DOS, TRES, QUATRE, CINC. Aire. Va, va, va, havia de despertar, no se’n podia haver anat d’aquella manera, no davant dels seus nassos, per Merlí! UN, DOS, TRES, QUATRE, CINC! UN, DOS, TRES, QUATRE, CINC! UN, DOS, TRES, QUATRE, CINC!

I aleshores el Frank va obrir el ulls de cop i volta i va començar a escopir aigua i més aigua, i el James es va deixar caure a terra, abatut, mentre el Frank es donava la volta i seguia tossint a quatre grapes. Després, també es va deixar caure de bocaterrosa, ignorant el fet que el terra estava ple de vidres trencats. El James li va donar uns copets a l’espatlla, mentre donava gràcies al cel mentalment, i es van quedar tots dos respirant amb dificultat uns moments.

—Hem de sortir d’aquí —va dir el James.

El Frank se’l va mirar amb els ulls com taronges.

—Sí o què? —va exclamar, i es va fregar la cara amb les mans—. Com m’has tret?

—He calat foc a la meva samarreta i el vidre s’ha esquerdat.

El Frank es va mirar el tanc trencat amb gest contret.

—Digue’m que no m’has estat fent el boca a boca mig en boles.

—No es mereixen, home —va remugar el James.

—On són les noies?

—He vist on tenen l’Alice mentre venia cap aquí, i també l’Albus —va explicar el James ràpidament, incorporant-se amb dificultat—. Però no sé on és la Geena. Crec que serà millor que ens separem i anirem més de pressa.

—I els vlads? —va preguntar el Frank.

—Els aurors acaben d’arribar. Dues hores tard, però han arribat i els vlads ens han deixat sols. No sé què ha degut passar amb el portarreu...

—Dues hores tard, dius? —va fer el Frank, arronsant el front—. James, quan vas encantar el portarreu, vas tenir en compte la diferència horària entre Grècia i Londres?

—Hòstia.

Allò li acabava de caure com un altre tanc d’aigua freda. La puta! Els portarreus devien seguir el fus horari on es trobaven aquell moment, i les tres a UK eren les cinc a Grècia!

—És igual, ara! —va exclamar el Frank, i va mirar el seu voltant—. Deixa’m que m’emporti la brúixola aquesta i buscaré la Geena, que tu ja saps on són els altres.

—Val —va assentir el James, i es va alçar amb un esforç sobrehumà.

Necessitava un respir... però ja respiraria més tard. Es va ajupir per agafar el que quedava de la seva samarreta, que s’havia apagat amb la riuada d’aigua que li havia caigut a sobre, i en va estripar un parell de tires. Amb elles, va embolicar amb compte la part inferior d’un parell de trossos de vidre que va veure ben afilats. Potser no tenia vareta, però que el partís un llamp si no podria fer mal amb allò.

Darrere seu el Frank també es va posar en peu com va poder, tot i que notava que el que hauria de fer després d’allò seria estirar-se i reposar, però no hi havia temps. Amb la brúixola en una mà i el mirallet intercomunicador a l’altre es va dirigir a la porta per marxar. Abans de fer-ho, però, es va girar un moment per mirar al seu amic, que l’acabava de fer tornar d’entre els morts.

—James...

El James es va girar i va somriure.

—Gràcies per salvar-te la vida? De res.

—En realitat anava a dir que com li comentis a algú que m’has fet el boca et boca et mato... —va dir—. Però bé, sí, això també.

Va esquivar un tros de vidre que li va llançar el James i se’n va anar a buscar la Geena. El James va sortir de la sala uns segons més tard, armat amb dos vidres trencats.

Molt bé, qui primer? Alice o Albus? Era evident que l’Alice ho estava passant molt pitjor i que necessitava la seva ajuda com abans millor, però no sabia en quin estat la trobaria, ni si els quatre bojos que hi havia a la sala l’atacarien. El més intel·ligent, i més prudent, era a anar a treure l’Albus, i entre tots dos rescatar-la a ella.

—Aguanta, Alice —va tornar a murmurar per ell, mentre engegava a córrer pel passadís cap a les escales—. Ja vinc. Aguanta...

Va baixar les escales de tres en tres, tan ràpid com va poder i va buscar amb la mirada la cel·la on havia vist el seu germà. Aquella. La va obrir d’una coça. No estava tancada, però li va ser igual, la va obrir d’una coça de totes maneres.

A dins, l’Albus, que estava assegut a terra amb els dos braços alçats lligats a la paret, va alçar el cap sorprès.

—James! —va exclamar—. Què hi has, aquí?

—Mira —va respondre el James—. Passava per aquí hi he pensat, coi, ja que hi ets, passa a rescatar el teu germà.

Anant per feina, el James es va dirigir cap a les cordes que lligaven l’Albus i es va posar a tallar-les amb un dels vidres.

—Com és que estàs tot xop? I la teva samarreta?

—Portes aquí una setmana tancat i el que més t’interessa ara mateix és per què no tinc samarreta?

Va acabar de tallar una de les cordes i l’Albus es va deslligar l’altra amb la mà lliure. El James se’l va repassar amb la mirada. Estava brut i fet un fàstic, però no semblava que hagués rebut mal.

Es van fer una abraçada desesperada.

—Ja em pensava que podriria aquí —va sospirar l’Albus.

—Estàs bé?

—Una mica deshidratat diria, i no he menjat gaire —va respondre l’Albus, fregant-se la cara—. Però no m’han fet mal, només em passejaven per aquí i em canviaven de sala quan els rotava, no sé per què. Ni tan sols em dirigien la paraula, a part d’algun insult... Com has arribat aquí? I el papa?

—A fora, entretenint els vlads —va dir ràpidament el James.

—I t’ha deixat entrar a tu a dins? —es va estranyar l’Albus, que aquell no era per a res el rescat que esperava.

—Bé, no, jo no diria que m’ha “deixat” precisament... —va dir el James—. He vingut amb els Magatotis, però hem de sortir d’aquí cagant llets, així que ja et posaré al dia més tard.

Dit això li va allargar a l’Albus un dels dos vidres que havia embolicat amb la samarreta.

—Hem d’anar a rescatar l’Alice, és una cel·les més enllà —li va dir—. Té companyia, però crec que els podrem mantenir a ratlla amb això.

—És ella, qui crida des de fa estona? —es va preocupar l’Albus, i més encara quan va veure que el James va assentir.

 

*   *   *

 

El Frank va córrer seguint la direcció que assenyalava la brúixola. Sentia com la seva suor es barrejava amb l’aigua que encara li regalimava de la roba, i que el cap li feia voltes. Se’n feia creus que hagués tornat a la vida feia poc minuts. Havia estat mort. Mort! Tenia por de perdre els sentits i desmaiar-se, però havia de trobar la Geena.

El problema va ser que va veure que la brúixola el guiava cap a fora de fàbrica abandonada d’on eren. Com era, que l’havien dut fora, a ella? On la devien tenir?

Abans de sortir per la porta principal, però, va haver de parar perquè uns vlads van passar a la vora. Estaven batallant amb els aurors, allà fora. Amagat, el Frank va mirar per una finestra. Per sort, la batalla semblava ser molts metres enllà, on li semblava que havien aparegut ells amb el portarreu feia una estona. Però havia d’anar amb compte, perquè hi podia haver vlads custodiant la fàbrica, i ell no tenia vareta.

Així que abans de sortir va decidir agafar el mirallet intercomunicador, maleint-se per no haver-hi pensat abans. Se li va parar el cor, però, quan va dir el nom de la Geena i tot el que van sortir del mirall en resposta van ser crits desesperats.

—Geena! —va cridar el Frank—. Geena, què passa, on ets?

La Geena seguia cridant sense sentir-lo, així que va insistir, amb el cor encongit de sentir-la d’aquella manera.

—Geena! Gee! Sóc el Frank! Para! Parla’m!

—Frank? —va preguntar la Geena amb veu rogallosa al final, i aviat el Frank va veure que els ulls mel de la noia apareixien al mirallet—. Frank ets tu? Ajuda’m! Ajuda’m siuplau!

—És clar! On ets Geena, què et passa?

—Sóc en un taüt... —va dir la noia, i el Frank es va adonar que parlava amb dificultat—. M’han enterrat! M’han enterrat no sé on! I em començo a quedar sense aire...

—No, no, no, no pateixis Geena, jo et trec —va dir el Frank—. Mira de respirar amb tanta calma com puguis. Ja vinc. Et prometo que et trauré.

Va veure que la Geena es fregava els ulls i assentia sense dir res.

—Dóna’t pressa, siusplau.

Sense perdre un moment, el Frank va tornar a agafar la brúixola i va sortir corrent cap a fora. Esperava que, a aquella distància, el confonguessin amb algun altre vlad i no s’adonessin que era allà fora. Per Merlí, i si el veien? Però no pensava deixar morir la Geena de cap manera.

Va arribar al punt de terra on marcava la brúixola. Els vlads l’havien deixat ben aplanat, no semblava que hi haguessin fet pas res. Allò dificultaria la tasca, perquè la terra no estava remoguda i ell no disposava de cap pala, només de les seves mans.

Tant se li’n va donar. Allà a sota hi havia la Geena.

Es va posar a gratar el terra, traient sorra humida de mica en mica, notant com les pedretes se li clavaven en els espais entre les ungles dels seus dit. Feien mal, molt mal, cada vegada més, però era igual.

—Geena —va dir al mirallet—. Ja estic cavant, t’estic traient, d’acord? Com estàs?

—Em sembla que em desmaiaré... —va dir una veureta dèbil—. No puc respirar...

—No et desmaïs, Gee, siusplau —va pregar el Frank, que va notar que li començaven a sagnar els dits, però malauradament no duia ni mig metre de forat—. Geena, Geena, aguanta...

Però va veure clar que no arribaria de cap de les maneres. Va notar alguna cosa salada a la boca, i va ser aleshores quan es va adonar que estava plorant. No arribaria a temps. Quant trigaria? Hi arribaria prou aviat com per reanimar la Geena, igual que el James havia fet amb ell? Poc probable...

—Geena! Geena, estàs desperta?

—Sí... —va dir ella amb esforç, que començava a entendre que es moriria allà—. No passa res, Frank, no passa res, no és culpa teva... Ves-te’n, siusplau, que no t’agafin...

—Geena, escolta’m! Jo no arribaré a temps, has d’aparetre!

—Ja saps que no en sé... —va fer ella amb un fil de veu—. Has de marxar...

—Et sortirà bé!—va dir el Frank, plorant a llàgrima viva—. Ho faràs ara i et sortirà bé!

—No puc, estic molt dèbil, i...

—Geena, no em deixis! No puc aparetre jo perquè no sé a quina profunditat estàs! Ho has de fer tu, Geena, ho has de fer...

—En el millor dels casos em trostrinxaré...

—No, estaràs bé! Geena, siusplau, siusplau...

L’alternativa era inimaginable pel Frank. No podia existir un món sense la Geena, ella era el seu món, no havien passat per tot el que havien passat junts per acabar-se tot d’aquesta manera.

—Geena, siusplau, siusplau, no em deixis, no t’envagis... Gee? Gee?

Però va notar que ningú no contestava.

—Geena! No! NO!

Es va posar a gratar amb més força al terra, amb els dits sagnant-li, el nas regalimant-li i les llàgrimes caient, i mesclar-se amb la terra humida que tapava el taüt i que no s’acabava mai.

—GEENA! GEENA!

Va seguir cavant, sense parar.

—No em facis això, no em pots deixar, no te’n pots anar, t’estimo, t’estimo, t’estimo...

—Frank.

Va parar de sobte, pensant que estava somiant. Però no. La Geena havia aparés al seu costat sense que se n’adonés. Estava viva i sencera.

—Geena! Geena estàs bé?

Es va acostar a ella, sentint que el seu cor tornava a bategar i la va estirar per agafar-la, i la va embolcallar entre els seus braços

—Crec que em desmaiaré... —va dir la Geena.

—Està bé —va dir el Frank—. Jo me n’encarrego.

Donant gràcies al cel, va notar que la Geena perdia el coneixement, i sense deixar d’abraçar-la, va desaparetre de nou a dins la fàbrica, abans que no els trobessin.

 

*   *   *

 

L’Albus va seguir el James pel corredor sense preguntar-li res, perquè entenia que la situació era delicada. Però quan van arribar a la cel·la on hi havia l’Alice i va veure el panorama, se li van posar uns ulls com unes taronges.

—Però què coi li fan!? Estan tarats?

—Estan més que tarats —va dir el James, notant que li veien arcades de veure l’Alice patint d’aquella manera—. Aquesta me les pagarà... mala puta.

Tot i que aquella porta estava tancada perquè els quatre bojos que acompanyaven l’Alice no en sortissin, va cedir després d’unes quantes coces dels dos nois. Tant el James com l’Albus van entrar empunyant els vidres en direcció als desconeguts per evitar que se’ls acostessin, però estava clar que vivien al seu món, i que estaven més desubicats que ells mateixos.

L’Alice, a la llitera, havia deixat de cridar, però el James va dubtar que fos perquè les descàrregues elèctriques haguessin parat, perquè encara veia com el seu es convulsionava de tant en tant. Va esperar que s’hagués desmaiat, però quan va arribar a ella i li va girar el cap va veure que tenia els ulls oberts, perduts en l’infinit.

—Alice, què t’han fet? Què t’han fet?

Tenia les mans i els peus lligats amb una mena de manilles, però aquests sortien de la llitera amb unes corretges de cuir.

—Albus, ajuda’m!

Tots dos es van posar a desfer les corretges a corre cuita, guaitant la porta amb por que aparegués algun Vlad. Quan el James va agafar l’Alice amb braços, l’Albus va dir una cosa que el va deixar completament descol·locat.

—Sé on tenen la capa i la meva vareta... i segurament les vostres també.

—Què?

—Ja t’he dit que m’han estat passejant per aquí, aquests dies —va dir l’Albus ràpidament—. Ho tenen en una sala del tercer pis. Pots tu sol amb l’Alice?

—Sí, però Al, no pots...

—Quedem a la porta. Ja vinc.

I abans que el James pogués aturar-lo, l’Albus va desaparèixer de la sala. Hòstia! Bé, l’esperaria a la porta i si no apareixia buscaria el Frank i li donaria l’Alice i ell aniria a buscar-lo...

Un dels bojos de la sala, una dona vella d’ulls grans que estava ajaguda en un racó li va copsar la mirada. Pobres... no els podia deixar allà, eren innocents, no importava el seu estat mental. Però no podia amb tots. Bé, primer trauria l’Alice i després... després ja veurien.

Amb l’Alice en braços, va caminar pel corredor en direcció a la sortida. Un metres abans d’arribar-hi, el Frank li va fer un senyal; estava allà arraulit amb el cos inert de la Geena.

—Està bé? —va preguntar el James.

—S’ha desmaiat —va respondre el Frank, que es va aixecar de seguida en veure la cara desencaixada de l’Alice—. Què...?

—No ho sé —va dir només el James.

—He vist l’Albus passar corrent!

—Ha anat a buscar la capa i les nostres varetes... hem quedat aquí.

Però aleshores una llum cegadora va entrar per la finestra més propera. El James i el Frank es van tapar els ulls amb les mans, però el Frank va caure en el podía ser allò.

—James, els aurors deuen estar fent aquesta llum perquè els Vlads entrin dins! Hem de sortir, perquè vindran a refugiar-se

—No! —va exclamar el James—. Hem d’esperar l’Albus!

—L’esperarem fora, va!

Tot va pasar molt de pressa.

Veient que no podien fer res més, el James i el Frank van agafar les noies i se les van endur cap a fora, on la llum era cegadora. Els Vlads, massa preocupats per refugiar-se de la llum, no els van fer cap cas, i van entrar a la fàbrica volant per la porta, per les finestres, per qualsevol forat que els pogués proporcionar ombra i seguretat.

On era l’Albus? Per què trigava tant? On s’havia ficat?

—James! —van sentir aleshores que cridava algú des de sobre seu, i el James i el Frank van alçar la mirada cap amunt.

D’una finestra de tres pisos més amunt, en va sortir el cap de l’Albus.

—James, les varetes! Les tinc! I la capa!

—Albus, salta! —va bramar el James—. Els Vlads estan entrant, salta!

Massa tard.

Amb un nus al coll, el James va veure com una mà agafava l’Albus i se l’emportava cap a dins. L’Albus va tenir temps de llançar les varetes per la finestra, que van caure als peus del Frank i el James. I també llançar la capa, però com que voleiava, va trigar molt més en caure, i una mà la va caçar al vol abans que descendís.

—Me l’has jugada, James! —va cridar una veu enfadadíssima, i el James va córrer cap endavant per poder veure com la Llacrimosa tenia el seu germà agafat pel coll al llindar de la finestra, protegida de la llum, i amb la capa a l’altra mà—. T’he avisat! T’he avisat del que passaria!

—No! —va exclamar el James, amb el cap alçat—. Deixa’l marxar! Queda’t la capa i l’anell, però deixa’l anar!

—No, James, m’has traït —va dir la noieta, amb la cara desencaixada de la ràbia—. Tu i jo teníem un pacte i has fet venir els aurors! No deixaré que marxeu com si res. T’he dit que mataria el teu germà davant teu i ho penso fer.

—No! —va exclamar el James, mentre veía com l’Albus lluitava per deslliurar-se sense cap èxit—. Entro jo! Entro jo, però deixa’l anar a ell!

El Frank, que havia recuperat les varetes, va llançar-li un parell de malediccions, però van veure que hi havia un escut protector a l’edifici.

—S’ha acabat, James —va dir la Llacrimosa, somrient—. Se us ha acabat guanyar. Tinc la capa, tinc l’anell, i tu has perdut el teu germà. Mira com mor.

—NO!

Però tot i els crits del James, la Llacrimosa va clavar els seus ullals al coll de l’Albus. I l’Albus va cridar, i temps es va parar.

El James va cridar encara més fort, va sentir que les orelles li pitaven i va perdre el món de vista. Va intentar córrer cap a dins de l’edifici, però alguna cosa li ho impedia… era el Frank, el Frank el tenia agafat i no el deixava anar. La llum era cegadora, però veia el seu germà, en la foscor, amb la Llacrimosa a sobre xuclant-li les constants vitals, deixant-lo sec… La llum l’envoltava, i sentia que hi havia gent que corria cap a ells, però la seva mirada estaba fixa en l’Albus… No… no… L’havien anat a buscar, l’havien anat a salvar, ell l’havia deslligat, l’hauria hagut d’obligar a anar amb ell, hauria… hauria…

I aleshores, la Llacrimosava alçar el cap.

—Aquí el tens —va dir satisfeta, i va treure cos inert de l’Albus per la finestra, agafant-lo pel coll amb una sola mà—. Aquí tens el resultat dels teus actes.

I el va deixar anar.

El James va córrer a agafar-lo abans que no toqués a terra, i va caure a sobre d’ell. Va buscar-li l pols al canell, al coll, però no el trobava. Va veure que el Frank era al seu costat i li estaba dient alguna cosa, però no el sentia, no sentia res. Dins seu només ressonava la veu del Ron. “El més important és l’Albus. Dóna’ls el que vulguin. Res no val més que una vida humana”. Havia anat a rescatar el seu germà, era la prioritat i… i l’havia perdut.

Va mirar al seu voltant. Els aurors ja eren a pocs metres i va veure els seus pares, que s’acostaven a ells, cridant. No podia dir-los que havien perdut l’Albus, no podia.

—Frank —va sentir-se dir amb veu ronca—. Cuida de les noies.

I dit això, va agafar l’Albus, es va concentrar… i va desaparetre.

CRAC.

En aquell moment, el Harry, la Ginny, el Neville, la Hannah i molts aurors van arribar on era el Frank, de genolls a terra, al costat dels cossos inconscients de l’Alice i la Geena. Els Vlads s’havien tancat a dins l’edifici, i alguna cosa havien fet, perquè els aurors no podien accedir-hi.

—Frank! —va exclamar el Harry—. Què ha passat? On són l’Albus i el James?

—U… u… una vlad ha mossegat l’Albus —va dir, en estat de xoc—. I l’ha deixat anar i el James l’ha agafat i…

—On han anat, Frank?

—No… no ho sé.

 


Llegit 649 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris27/05/2015 a les 17:15:02
#25765Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Uf, pensava que no hi cabri tota, aquesta segona part!
 

Okay, part dos. La veritat és que l'he anat escrivint a trossos, perquè he anat de cul aquestes dues setmanes, i entre això i que aquest capítol era molt llarg, no sé si ha quedat gaire cohesionat. Potser m'hi hauria hagut d'allargar més, no ho sé...

Ok, coses:

1- No em mateu pel final

2- Ja sé que això de fer màgia sense vareta està una mica afat pels pèls, però la cosa és que es pot fer si un està prou enfadat o espantat, així que, amb el vostre permís, me n'he aprofitat. Sé que en teoria un patronus pot ser difícil, però... en les circumstàncies adequades, amb uns quants demèntors i tot... per què no? M'he assegurat que el James quedés fatigadíssim, però.

3- Espero que ho hagueu passat malament amb el Frank, amb la Geena i... bueno, amb el drama del final. Aquesta vegada no ha estat una ferida superficial, aquest cop a l'Albus l'han deixat sec. Ja us ho dic abans que ningú no em pregunti.

4. Quedaran traumes? YOU BET.

Noemmateunoemmateunoemmateu! >.<




Avatarharry_james_potter 119 comentaris28/05/2015 a les 13:16:25
#25768Tinc 1 fanfictions i un total de 3 capítols

ORADA! T'has trastocat?! No he passat tanta por com al capítol anterior, però Déru ni do... I aquest final?! Mare de Déu, aquí t'has passat! No sé si els personatges tindran o no traumes, però jo sí, carat!

Necessito el següent capítol JA o m'infartaré :'(




Avatarharry_james_potter 119 comentaris28/05/2015 a les 13:16:45
#25769Tinc 1 fanfictions i un total de 3 capítols

Fora conyes, el capítol és molt bo




Cassandra Ross Anònim28/05/2015 a les 20:34:34
#25778Encara no he escrit cap fanfiction

No et mereixes que et saludin, per aquest final de capítol. Estàs en el lloc més profund d'on es pot odiar algú virtualment. Quedes avisada.

Ok, modo amenaza fuera.

M'ha semblat un capítol molt interesant, i encara que ara m'he adonat que és molt llarg aquesta no ha sigut la meva impressió quan me'l vaig llegir ahir. Com dius tu, el tema de la màgia sense vareta m'ha semblat una mica agafat pels pèls, però bé, el fanon serveix per agafar-nos els llibres de la Rowling per on ens doni la gana. Tot i així, hagués estat bé que alguna cosa (a part de l'Albus *mirada assassina*) li hagués sortit malament al James, que al grosso modo se n'ha sortit prou bé.

L'escena del Frank ha sigut la més OMG. Jo ja em pensava que l'havies matat, i com que hi havia algú que deia que et maleïa, pues vaig pensar que ella la palmava. Sort d'això dels minuts extres, mola saber-ho... Mai se sap. D'aquesta fanfic una de les coses que m'agraden són això, que es veu que et documentes (o això suposo) per donar-li més realisme. Comparat amb el Frank, crec que la salvació de l'Albus i l'Alice ha estat molt pim pam. M'ha encantat la conversa entre els dos germans, de veritat xD L'escena de la Gee, pues també ha molat molt.

I el final ha sigut tant OMG. Ja no sé ni què vol aquella mala pècora que no sigui fer mal. Ara, que el James també tela, eh? Per què no se n'ha recordat de les paraules del seu tiet? LES VIDES HUMANES SÓN MÉS IMPORTANTS. Espero que tard o d'hora n'aprengui una mica. I això de sec, sec, no es pot solucionar? SEGUR!? Vale, espero que estiguis buscant una solució perquè sinó m'agafarà alguna cosa. No pot estar mort, l'Albus. Dels tres germans, és el més centrat i qui sempre les passa putes. Em vas prometre un Albus_Sloan, o sigui que ja el pots anar ressucitant. Okis?

Ni idea d'on ha anat el James, així que ja pots anar escrivint rapidet. L'última anada d'olla és que se'n vagin a l'Oracle, però no ho crec, o sigui... L'actitud aquesta del Frank, i la seva reacció, crec que és el que m'ha impactat més de tot el capítol. De veritat.

Espero que actualitzis aviat. MOLT aviat.

Cassie

PSD-. Això dels portarreu i la diferència horària dels fusos ha sigut tant divertit xD




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris29/05/2015 a les 14:32:04
#25779Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

harry_james_potter: Ja, okay, ja sé que m'he passat. Era una cosa que no estava prevista fins fa relativament poc, que se'm va acudir aquest gir. Ja sé que és fort, però... és que em donava la sensació que sempre se'n sortien tots de rosetes i... d'acord, vull que odioeu profundament la Llacrimosa! Merci per comentar!

 

Cassandra Ross: Okay, hola a tu també! XD QUina bronca, tu! Hahahaha!

Sí, és un capíto, molt molt llarg i he trigat molt en escriure'l perquè he estat amb vàries coses aquesta setmana. M'alegro que es faci curt, per això! A mi també em sembla que dins de tot se n'han sortit molt bé de tot donades les circumstàcies. Evidentment, no sé si haureu notat que l'Alice no està bé. el Frank i la Geena gairebé l'han palmada (bé, el Frank l'ha palmat amb totes les lletres), pe`ro no els quedaran les seqüeles emocionals que a ella li quedaran. Ha estat precisament perquè "se n'han sortit" que he posat aquest final, perquè en principi l'Albus tornava a casa amb els altres sa i estalvi. Ha estat un gir d'última hora que se'm va acudir fa només 3 o 4 setmanes, així que molt nou.

A mi també m'ha fet angúnia l'escena del Frank. Al meu cap tot era molt fosc i molt heavy XD I sí, sí que m'he documentat al respecte d'això de les reanimacions (perquè no en tenia ni idea, jo, com el James). Ho he buscat per internet i es veu que amb temes d'ofec es pot reanimar la persona una bona estona després de palmar-la. En general, no es recomana intentar reanimar algú després de 10 minuts que hagi mort, perquè els danys cerebrals són massa grans, però pel que vaig entendre, si mor ofegat (per aigua, no per aire) aquest temps fins i tot es pot estirar una mica més, no sé gaire bé perquè, però sembla que és així.

Sí, el rescat de l'Albus ha estat un pim-pam perquè ell no estava a punt de morir (tenia una escena pensada amb una banyera de sang, perquè a l'ALbus li fa molta impressió la sang i crec que és el seu impostorus, però després em va semblar que no tenia que els vlads li fessin allò a ell quan només el tenien xk algú anés a rescatar-lo, no perquè confessés res). La situació de l'Alice era xunga per ella, però rescatar-la era fàcil, sí. De totes manere,s ja haureu notat que no està bé.

Pel que fa al final, sí, el James ha recordat les paraules del Ron, però l'ALbus ha marxat sense preguntar mentre ell estava carregant l'Alice i no ha reaccionat a temps. Però sí que n'ha après. Està en ello. No ha desaparegut per por al seu pare, sinó per fer alguna cosa amb l'Albus. Pots tenir confiança en les teves anades d'olla. Normalment, quan algú em surt amb l'Oracle sempre dic "que nooooooo", però aquest cop no ho diré ;) I pel que fa  al Frank, només s'ha quedat a quadres perquè acaba de veure morir l'Albus, i de cop el James desapareix i s'ha quedat en blanc i no entén res.

Actualitzaré aviat, que ja estic escrivint la continuació. Porto 3 pàgines i normalment en faig 7 o 8, així que per la setmana que ve, segurament. Merci per comentar! La veritat és que amb aquest capi esperava 50.000 comentaris i ha estat força fluix! :( A veure el finde! Petoneeeets!




Avatarivi_potter 512 comentaris02/06/2015 a les 12:29:31
#25784Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

Mare meva! :O

Aquest d'avui ha estat un atèntic drama... No sé que coi farà el James amb l'Albus, que està mig mort o mort del tot (es pot convertit en un vlad? com va la cosa, ara mateix no ho recordo) però tot té molt mala pinta... La Geena i el Frank estaran bé, de les seqüeles vull dir. Però l'Alice no. Ho tinc claríssim vamos. No sé com se'n sortirà d'aquesta però estic segura que li costarà molt, molt i molt. Només espero que sigui possible una recuperació, sinó ja ens podem anar despedint de l'Alice de sempre (cosa que espero que no passi).

El Harry s'estirarà dels cabells, i ben estirats! No em vull ni imaginar el que sentirà sabent que els seus dos fills estan qui sap on... Uf. He patit, i molt!

Tinc moltíssimes ganes de veure com continua tot això!

Una abraçada,

Ivette




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris03/06/2015 a les 21:11:18
#25785Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

ivi_potter: Ui, que bé, algun comentari més! Quina il·lusió quan l'he vist! XD Mira que han passat coses fortes i molt poqueta gent m'ha comentat! 

Del que em preguntes de l'Albus, no, no es converteix en vlad. Els vlads el que fan és que se't mengen les constants vitals i et deixen en una mena de coma del qual no es pot sortir. Et quedes tancat dins d'un cos inútil, no et pots comunicar, ni mour'et, ni parlar ni res. Imagina't quedar-te petrificat però de manera permanent. 

La Geena i el Frank estan "bé" dins de tot. L'Alice no, com has dit. Però l'Alice és forta. Ho superarà amb una mica de temps i ajuda. Però evidentment el seu trauma ha augmentat. 

I el Harry... bé, no té més remei que esperar!

 

Moltes gràcies per comentar! Petonets!

G




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris06/06/2015 a les 00:59:33
#25795Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Molt bé, tenia molt pensat què volia posar en aquest comentari però me n'he oblidat ^^' Suposo que això també vol dir que m'agafes en fred i que no hi haurà més Snapes, per avui. Però només et vull fer saber que vaig trobar una foto que és LA PERFECCIÓ i que me l'estic guardant per algun moment crític (com, per exemple, el que vas presagiar amb les 13 cadires. Ehem -que de fet em continua tenint pensant, perquè fer-nos un spoiler tan gros i tan aviat ha de voler dir alguna cosa, t'has d'estar guardant un as dins la màniga). Suposo que és el que té que ens llegim entre escriptores, que ens és més fàcil plantejar-nos coses que poden estar passant pel cap de l'altra.

COSA QUE EM PORTA A PENSAR QUE L'ALBUS NONONONONONONO. M'HI NEGO I NO M'HO CREC. NOPE. NOPENOPE. I AM NOT BUYING THAT. Perquè sé què és matar el teu primer personatge important (i, a més, molt jove) i no et veig les seqüeles emocionals que porto jo a sobre. O sigui que pel que a mi respecta, fins que en tinguem una confirmació rotunda, l'Albus només... ha deixat de respirar temporalment. A més, si van a veure l'Oracle deu ser perquè el James té un pla per revertir el procés o alguna cosa així. Hi he estat pensant i no sé si l'Albus tornarà amb el seu cos com abans, però que el tornarem a veure n'estic segura, perquè el que és important és que l'ànima encara hi és (era així, oi, com funcionaven els atacs dels vlads?). Només necessita un recipient. I per acabar, dius que això de l'Albus ho vas planejar fa 3-4 setmanes, i un assassinat no el planeges amb tan poc temps (sobretot tenint en compte que l'Albus només t'havia de servir per portar els Magatotis a la situació). O sigui que NO. Aquest és el meu monòleg sobre per què l'Albus NO ESTÀ MORT. Punt final.

(I QUE NO POTS DEIXAR LA SLOAN MÉS SOLA DEL QUE ESTÀ, NI TU ETS TAN CRUEL)

Què més... em preocupa molt l'Alice. Els altres estaran bé, però no l'Alice. Només et salves perquè sé que això provocarà que tingui més atenció del James, i que... que m'agrada el drama, d'acord, ho admeto. Però em continua fent molt de mal per la pobra Alice, que sembla que últimament és la que rep més de tots, i no em sembla béeeee. Una mica de tranquil·litat per la pobra...

Confirmo això dels deu minuts! El tema és que cada minut que passa sense que arribi aire al cervell hi ha un 10% menys de possibilitats que el pacient es recuperi. Això explica per què al cap de 10 minuts ja no hi ha esperança. Però les maniobres de reanimació allarguen aquest temps, perquè tenen els pulmons "funcionant" (encara que no ho facin automàticament). Almenys, això és el que m'han dit als cursos que he fet per tema de treballar amb nens i tal. Això era perfectament factible, i personalment no em molesta que t'hagis pres la llibertat d'estirar una mica el fil amb això de la màgia sense vareta. És creïble i, sobretot, necessari, o sigui que per mi bé.

Apa doncs, això és tot, no? Si se m'acudeix res més ja t'ho diré! Fins el pròxiiiim! ^^




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris06/06/2015 a les 08:05:32
#25796Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

marta_ginny: Okay, no et contesto perquè en una estoneta ja penjo el capítol nou i quedarà respost pràcticament tot... ^^Això sí: em fa por aquesta represàlia que tens prepara per mi... ***king shit! Pitjor que la cara de l'Snape al meu mur? XD




Avatarginny loovegod 314 comentaris30/06/2015 a les 23:52:39
#25924Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

OH MY GOD.

vale no sé per què no et vaig arribar a comentar mai aquest capítol. Ha sigut impressionant. Moltes, moltes emocions; masses gee :'(

M'ha agradat molt el principi, amb tot el tema de la màgia sense vareta. La veritat és que és un tema que queda molt poc explotat als llibres de la rowling (també perquè suposo que un cop tens vareta ja no depèns d'aquesta magia) i per això ja va bé que tu estiris del fil i inventis pel teu compte. Trobo que ha sigut una bona solució, tot i que ha deixat al pobre james en un estat més aviat trist xd. Molt, molt guay com salva al frank, també! com ha dit la Marta, això de la tècnica que utilitza el James per salvar-lo és més que correcta ^^ Jo també treballo amb nens i ho vaig haver dd'aprendre, això. Tot i que espero no haver-ho de fer servir mai! :S

Vale, a veure. Prenem-nos un minut per parlar del Frank. Que sé que l'escena és molt dramàtica (jo mateixa estava amb llagrimetes als ulls mentre llegia) però és que e´s un noi taaaaan mono! no puc, és que el moment on comença a cirdar i a gratar el terra i a plorar mentres va dient "t'estimo, t'estimo, t'estimo..." oh god és que és massa. Els necessito junts i feliços aviat, porfis (anda que no queda xd)

Molt guai això del james de Personal i Important. Veig que és un tema recurrent durant aquesta part de la fic, no? però és que realment és un tema molt molt important (valgui la redundància xd) i que s'ha de tractar amb molt cuidado. Com es veu després, potser no ha sigut la millor idea considerar important abans que personal. Però només en aquest cas. Jo també hauria fet com el james i realment crec que ha fet bé pensant lògicament. 

I el final. Oooooh god. De veritat que tinc moltes ganes de veure com li va tant a l'albus com a l'alice. La llacrimosa aquesta és una filla de sa mare, però no es pot negar que és un personatge molt guay i molt explotable. Tot i així, és horrible i la vull castigada! xdd

Aaaniways, ho deixo aquí! Aviam com continua tooot!

Sigues feliç!

 

Erin