La Crònica dels Tres Germans - 39:It's perilous to study too deeply the arts of the Enemy, for good or for ill
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 06/06/2015 a les 09:47:27
Última modificació 06/06/2015 a les 09:47:27
Tots els capítols de La Crònica dels Tres Germans
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


39:It's perilous to study too deeply the arts of the Enemy, for good or for ill

CRAC.

El James va aparetre mig ajagut enmig de la muntanya. Plovia.

Va deixar el cos inert de l’Albus sobre el terra moll amb molt de compte, i es va estirar al seu costat, i va respirar, sentint com les gotes de la pluja repicaven sobre el seu tors nu.

No es podia creure que hagués tingut energia suficient com per fer un aparetratge, però se n’havia sortit. Estava esgotat, físicament i mentalment esgotat. No entenia com no s’havia desmaiat. Però encara faltava una mica, una mica més i podria descansar.

Així que va fer un últim esforç per incorporar-se, tremolant tot ell. Va passar-se les mans pel cabell, per treure’n l’excés d’aigua, i es va agenollar al costat del cos del seu germà.

—Sé que ets per aquí dins, Albus —va dir, ja sense esma ni tan sols per plorar—. Crec... crec que pot haver-hi una opció. Tu confia en mi, d’acord?

Sabia què era el que feien els vlads quan et mossegaven durant una bona estona. Ho havien estudiat a classe amb l’Agatha McGonagall. No eren com els vampirs, que es bevien la teva sang i et convertien en un d’ells, sinó que el que els alimentava eren les constants vitals dels cossos. Més o menys, o això era el que havia entès. Deixaven el teu cos com mort, com en una mena d’estat vegetatiu, i no tenies manera de fer que respongués. No podies parlar, no et podies moure, et quedaves tancat en una carcassa sense servei, sense respiració, sense pols... però tu et quedaves tancat a dins, i aleshores, si no se n’adonaven, et donaven per mort i t’enterraven i et quedaves atrapat per sempre. O, si algú sabia el que havia passat, l’únic que podia fer era matar-te, per alliberar-te de la presó de carn i os. Era l’únic que es podia fer, en aquest cas.

Això deien. Però el James pensava esgotar totes les possibilitats.

Va alçar el cos de l’Albus i se’l va carregar a l’esquena. Tots els seus músculs es queixaven, les cames li tremolaven i se sentia febril. Una mica més. Només una estona més.

Es va posar a caminar sota la pluja amb pas feixuc fins arribar a una paret de roca que hi havia allà mateix, una paret davant de la qual ja s’havia plantat dues vegades anteriorment. Ja començava a fer-se de dia...

Amb un sospir, va agafar la vareta que havia recuperat instants abans, i la va deixar reposar sobre el palmell de la mà.

—Deixa’m entrar a veure l’Oracle, siusplau.

Com les dues vegades anteriors en què havia estat allà, la vareta li va saltar de la mà tota sola, va dibuixar un arc en la paret de pedra, i l’interior de l’arc va desaparèixer, formant l’entrada d’una cova. El James va armar de valor, va respirar profundament, i va endinsar-se en la foscor de la cova amb dificultat. Encara recordava l’últim cop que havia estat allà. Li havia donat a l’Oracle a canvi dels seus serveis una Capa d’Invisibilitat que no era la Relíquia que ell es pensava que era. Esperava que l’Oracle no ho hagués esbrinat, perquè si era així... si era així dubtava molt que accedís a ajudar-lo.

Va seguir el passadís de la cova a les fosques, seguint la mica de fulgor de llum de li arribava de més endavant. Quan va arribar a l’obertura de la cova, un enorme pollastre negre d’ulls vermells el va anar a rebre i se’l va quedar mirant amenaçadorament. Darrere seu, va veure l’Oracle, que estava d’esquenes a una foguera, remenant una marmita enorme que, pel que sabia el James, tant podia contenir brou de verdures com una poció capaç d’arrasar continents.

—Vaja, vaja —va dir la veu enrogallada de l’Oracle, que va seguir remenant la caldera sense girar-se—. Mira qui ha tornat amb la cua entre les cames.

El James va sospirar i va sentir que les cames li farien figa al cap de poc, així que es va acostar a una taula de fusta vella i clivellada i hi va posar el cos de l’Albus de panxa enlaire.

—No pateixis —li va murmurar el James, que va pensar que si a ell l’acabessin de portar allà dins estaria escagarrinat—. Jo me n’encarrego. Et tanco els ulls perquè no se t’assequin, d’acord?

Ho va fer i després es va deixar caure en un cadira del costat, i es va mirar l’Oracle.

—Al meu germà l’ha mossegat un vlad —va explicar.

—I què? —va respondre l’Oracle, donant-se la volta i el James va poder reconèixer la seva cara marcida, lànguida i arrugada, i aquells ulls blaus que sabien molt més del que volia semblar—. Vens perquè faci la feina bruta, perquè tu no n’ets capaç?

—Vinc perquè desfaci el que han fet els vlads —va dir el James—. Vull que torni a tenir contacte amb el seu cos.

L’Oracle va deixar anar un soroll que va ser entre un ronc i una riallada, com si es burlés d’ell.

—Saps perfectament que el que s’ha de fer amb els qui han rebut una mossegada de vlad és acabar amb el seu patiment i alliberar la seva ànima.

—És el meu germà —va dir el James entre dents—. Digui’m el preu i el pagaré. Torni’l a la vida.

—Em vens amb exigències després de prendre’m el pèl l’última vegada? —va exclamar aleshores l’Oracle—. A mi? Després de pagar-me amb una capa i fent-la passar per una Relíquia de la Mort!?

El James es va alçar de la cadira, ara enfadat.

—Jo li vaig pagar el peu que em va demanar, no la vaig enredar! —va tòrcer el James, que estava tant fatigat, enfadat i preocupat per l’Albus, que ni tan sols va parar-se a tenir por—. Vostè em va llegir la ment i em va demanar la Capa! Vostè va pensar que sabia què era, però es va equivocar! Jo no ho sabia! No sabia res de les Relíquies de la Mort! Em va demanar la Capa i jo l’hi vaig donar! Així que no em vingui a dir que la vaig estafar, perquè jo no sabia què li estava entregant!

Li va aguantar la mirada a l’Oracle amb fermesa, sorprès de no tenir por. En aquell moment, ja havia passat el pitjor que podia passar, havia perdut el seu germà, i d’alguna manera, tota la resta li importava ben poc.

—Torni el meu germà a la vida.

—No puc —va respondre l’Oracle.

Aleshores el James es va ficar la mà a la butxaqueta petita dels texans, en va treure l’anell amb la Pedra de la Resurrecció i el va deixar sobre la taula, davant de l’Oracle.

—I ara? —li va preguntar amb veu desafiant.

La vella es va acostar a la taula ranquejant i va agafar l’anell amb la cura amb la que algú hauria agafat un gatet acabat de néixer i se’l va mirar des de tots els angles.

—Ja se’l pot mirar tant com vulgui, que aquesta pedra no és cap rèplica —va sospirar el James.

—Ja ho veig —va remugar la vella.

—M’ajudarà?

L’Oracle li va clavar la mirada amb intensitat.

—Estàs de sort, jovenet.

—Ja sabia jo que si donava alguna cosa bona...

—No t’equivoquis, marrec —va tallar-lo l’Oracle—. M’has donat una de les poques coses que existeixen en el món que poden acomplir una cosa com aquesta. Potser l’única.

—Vol dir que la Pedra pot tornar a la vida els mossegats per vlads? —es va sorprendre el James.

—No; està trencada —va sospirar la vella—. Però per sort conserva alguns dels seus poders, encara. Ja no és tan poderosa com va ser-ho una vegada, però podem potenciar la seva màgia, si fem servir l’encanteri adequat.

—Aleshores jo podria reviure els mossegats, amb això?

—Tu? —va fer la vella amb somriure tort—. No, tu no, però algú com jo potser podrà.

—Potser? —va preguntar el James amb neguit.

—La pedra està trencada. Ara veurem si serveix d’alguna cosa... o si no.

L’Oracle va fer un moviment amb la mà i l’anell va desaparèixer entre els plecs de la màniga de la seva túnica. Després, es va dirigir cap a un bagul, que es va obrir amb un potent grinyol (que el James estava segur que no era natural, sinó que l’Oracle probablement l’havia oxidat expressament per fer més efecte) i es va posar a rebuscar entre multitud de llibres polsegosos. Finalment, al cap d’una estona en va treure un grimori de pàgines esgrogueïdes i cobertes cuir plenes de runes.

—Necessitaré que m’ajudis a preparar el teu germà per l’encanteri, noi.

—Disculpi, però... —va començar a dir el James—. De quina mena de d’encanteri estem parlant?

L’Oracle li va fer un somriure fosc i desdentat.

—Oh, de la mena que no us ensenyen a Hogwarts.

 

*   *   *

 

Molts quilometres enllà, al descampat del qual havia desaparès el James, els aurors encara no acabaven d’entendre el que havia passat.

—Senyor Potter —va dir el caporal Rhys, el gòblin, acostant-se a ell amb la seva destral a les mans—, no podem entrar a l’edifici. Sembla que l’han bloquejat des de dins amb algun encanteri.

—Vol que hi entri jo, senyor? —es va oferir el Buddy, l’elf cowboy—. Jo segur que puc!

—No, sol ni parlar-ne —va respondre el Harry—. Potser la Lizzbell...

—La sergent s’ha fregit, senyor —el va tallar el Rhys, assenyalant el sol que acabava de sortir—. El Columbus està recollint les cendres.

—Doncs que no entri ningú —va ordenar el Harry—. Envolteu el perímetre de l’edifici, que he de parlar amb els nois.

El Harry va girar cua i va tornar on hi havia el Frank, l’Alice i la Geena estesos a terra, acompanyats del Neville i la Hannah. La Ginny es va acostar cap a ell de seguida.

—Crec que els hauríem de dur a Sant Mungo com abans millor, Harry —li va dir en veu baixa—. La Geena ja ha despertat, però no sabem què té l’Alice, està convulsionant i no ens parla. I el Frank està en xoc, no acabem d’entendre el que ens explica...

—Està bé, a veure —va fer el Harry mirant de mantenir la calma—. Que el Neville i la Hannah portin els seus fills a Sant Mungo directament. Tu agafa la Geena i la sergent Belacqua i passeu primer per casa seva, expliqueu al seu pare el que ha passat i convenceu-lo perquè deixi que la Belacqua la dugui a Sant Mungo també. Tu queda’t allà per si apareix el James, i jo em quedaré aquí amb la resta d’aurors.

—Avisa’m si arriben —va assentir la Ginny, una mica blanca—. Harry... creus que és veritat això que ha dit el Frank? Que han mossegat l’Albus?

—No ho sé, Ginny, sé el mateix que tu! —va cridar el Harry sense prendre-ho, perdent la compostura—. Espero que no! Espero que el James torni aviat! Espero que totes les ferides que tinguin siguin superficials i que estiguin sans i estalvis! I per Merlí que espero que el James sàpiga el que es fa...

 

* * *

 

—No tinc ni idea del que estic fent... —va dir e James, amb un guix a la mà.

Havia enretirat tots els mobles del centre de la cova i s’havia posat a dibuixar un cercle a terra, tal i com li havia manat l’Oracle. Ella, en sentir-lo, va aixecar el cap del llibre i va mirar el cercle. Tenia forma d’ou.

—Bé, el que compta és la intenció —va dir amb els llavis premuts—. Ara dibuixa-hi un pentagrama a dins.

El James es va rumiar allò.

—No estem parlant d’un pentagrama musical, oi?

—No —va dir l’Oracle amb un somriure tort, tal i com es temia el James—. Un pentagrama dels altres.

El James va fer girar el guix entre els dits, reticent. Allò no li agradava gens...

—No sé si...

—Vols salvar el teu germà o no? —va saltar l’Oracle—. Perquè t’asseguro que a mi me la bufa!

—Però pretén vostè fer màgia negra!

—Oh! —va exclamar la vella amb posat dramàtic—. Oh, vaja, disculpa! És que havia entès que volies tornar el teu germà a la vida! Potser el que volies dir era que volies conjurar un ram de flors!

—No hi ha cap altra manera de...?

—De reviure morts? No, no hi gaires maneres més.

El James va agafar aire profundament i es va fregar la cara amb la mà que tenia lliure. No sabia si havia de fer allò... Però quina era l’alternativa? Deixar que el seu germà morís?

L’Oracle, que se’l mirava ara amb cara d’entendre el dilema amb què s’enfrontava el James, va fer un sospir i es va acostar una mica a ell amb el llibre de màgia a les mans.

—Mira, noi... la màgia és màgia. Ja sé que la gent parla de màgia blanca, i màgia negra, però... on és la línia que les separa? Qui pot dir què és acceptable i què no? On acaba una i comença l’altra? Ja sé que la es diu que la màgia negra és la que "corromp" l’ànima, però... Jo crec que el importa de veritat és la intencionalitat, no la màgia en sí. La gent és la que es corromp i qui corromp altra gent, no pas la màgia. Un és qui decideix què fa i per què.

—Però...

—Pensa per exemple en els maleficis —el va tallar la vella—. Estic segura a Hogwarts us n’ensenyen, de maleficis, oi?

—Bé, sí, a Defensa fem alguns...

—Són maleficis —va dir l’Oracle—. Què fa que siguin què fa que siguin acceptables?

—Home, que els fem servir com encanteris defensius, no pas per atacar.

—Així és la intencionalitat, el que compta.

El James s’ho va pensar.

—No ho sé, suposo...

—I què és el que vols fer, ara? Vols reviure el teu germà per fer-lo el teu esclau, per fer-ne un ínfer?

—És clar que no! —va exclamar el James—. El vull reviure perquè és el meu germà!

—I faràs mal a algú, per reviure’l?

—No...

—Aleshores qui pot dir que la màgia que farem és malèfica?

El James es va rumiar allò. De veritat que li semblava que no estava en condicions de prendre aquella mena de decisions morals en aquell moment, però el que deia l’Oracle tenia sentit.

—Està bé —va accedir al final—. Com es fa, el pentagrama aquest? És només una estrella de cinc puntes o hi ha alguna cosa més?

—Té, copia’l del llibre —va dir la vella, allargant-li el grimori.

Era una mica més complex que una simple estrella invertida, però tampoc no res de l’altre món. Força senzill, en realitat. Uns quants símbols, unes runes aquí i allà... semblava mentida que fos tan fàcil. Allò ho podia fer qualsevol...

—Aquí hi diu que mentre dibuixo el pentagrama hauria d’entonar uns càntics... —va llegir el James del llibre.

—Parafernàlia de nigromants tocats de l’ala —va dir l’Oracle, pràctica com normalment—. L’essència de la màgia és molt més simple del que els bruixots volen fer creure. Tot el que cal és determinació, i voler-ho amb prou ganes.

El James va assentir, pensant en el patronus que havia conjurat una estona abans sense ni tan sols tenir vareta, i va tornar a la feina. No tenia clar si li agradava l’Oracle o no. Era evident que l’havia ajudat vàries vegades, però tot en ella deia "Slytherin" a crits. Sabia que no ajudaria ningú si no en podia treure alguna cosa a canvi, alguna cosa que la fes més poderosa del que ja era, que no era poc. I no tenia cap mena de moral. Si un vlad li oferia alguna cosa prou bona, el James no dubtava que l’ajudaria sense cap mena de remordiment.

Tot i així sabia el que es feia, i era la seva única bassa si volia tornar a veure el seu germà. Mentre dibuixava el pentagrama, va tornar a recordar les paraules del seu tiet: "Cap mirall, cap anell, cap relíquia no és més important que una vida humana. Fes el que calgui per salvar-lo". Una mica més animat per aquelles paraules i les de l’Oracle, el James va acabar de dibuixar l’estrella i va comprovar, amb satisfacció i culpabilitat a parts iguals, que li havia quedat molt bé.

—Ara què necessitem? —va preguntar, alçant-se.

—Bé, com que hem de salvar una vida, n’haurem de sacrificar una a canvi.

—Com diu?

—La Mort s’ha de cobrar una vida —va explicar l’Oracle—. No es pot guanyar contra ella, ni tan sols jo no sóc tan poderosa. Una vida per una altra vida; així és com funciona.

Per enèsima vegada, el James va sentir que el cor li parava de bategar. Com que havia de sacrificar una vida? Però...

—Vol dir que jo he de morir perquè el meu germà visqui?

En aquell moment l’Oracle se’l va quedar mirant amb els seus ulls blaus i fiblants com si s’hagués begut l’enteniment.

—Què? No! Evidentment que no! Farem un sacrifici animal dels de tota la vida!

—AH! —va fer el James, que va sentir que la sang li tornava a córrer per les venes.

—Mira que sou medievals, els bruixots! —va exclamar l’Oracle—. Per a la Mort, una vida és una vida, els humans no valeu més que qualsevol altra criatura. Sacrificis humans... Perquè no surts a buscar unes quantes verges, ja de pas? Tot ho feu més escabrós del que és en realitat!

—Perdó —es va disculpar el James.

—Ja que aquest estat li ha causat un vlad, un fill de vampirs, sacrificarem un rat-penat —va dir l’Oracle, que es va enfilar en una cadira per arribar a una gàbia que penjava del sostre de la cova, on hi havia tres rat-penats que aletejaven intranquils, i amb raó—. S’ha de ser pràctic, però en la màgia hi ha coses més adequades que d’altres.

El James va assentir i va seguir mirant el llibre d’encanteris.

—Què és això que diu de "vessar la sang del reviscut"?

—La sang és molt poderosa, però com que tu ets aquí no ens caldrà fer-li res al teu germà, perquè com veuràs, posa que s’ha d’entregar voluntàriament, aquesta sang, i el teu germà no pot fer res ni voluntàriament ni a contra voluntat. Quan jo t’ho digui, et faràs un tall a la mà amb aquell ganivet de plata i deixaràs caure unes gotes de sang a cadascuna de les puntes del pentagrama.

—La meva sang serveix perquè som germans?

—Exactament —va assentir l’Oracle.

Bé, una mica de sang no era res comparat amb donar la vida, com havia pensat abans que hauria de fer.

—També hi diu que s’han de posar cinc espelmes negres per invocar la Mort...

—No veig per què la Mort hauria de voler tantes espelmes —va dir la vella, comprovant l’estat de l’Albus—. Posaràs una espelma, i de les blanques, que són més barates.

—Però... —va fer el James, que no li semblava que aquell fos moment per ofendre la Mort.

—La Mort tindrà una espelma blanca, i li encantarà tenir-la, m’explico? —el va tallar l’Oracle—. Visc en una cova, no puc anar malgastant espelmes!

El James es va alçar i va anar a encendre una espelma blanca, que va col·locar al peu del pentagrama, i va esperar que l’Oracle acabés de consultar el llibre. Esperava que allò fes efecte. La veritat era que la confiança i la calma de l’Oracle el feia estar força tranquil. Allò va permetre que deixés de pensar en el seu germà, i la ment li va volar als seus amics. Se li havia encongit el cor quan havia vist l’Alice d’aquella manera... I el Frank necessitava atenció urgent. I Merlí sabia pel que havia passat la Geena. Suposava que el seu pare ja els hauria enviat a Sant Mungo... I parlant del seu pare, era ben estrany que no l’hagués contactat...

Es va palpar les butxaques i va notar que no tenia el mirallet. De conya, l’havia perdut amb tot el que havia passat. Si li havia caigut a la sala del tanc, no l’hauria reconegut entre tants vidres trencats...

—Noi, vés col·locant el teu germà al centre del pentagrama.

El James va sortir del seus pensaments i es va acostar a l’Albus.

—Em pot sentir, si li parlo?

—Sí —va assentir ella, tot i que el James es preguntava com ho devia saber—. Ni tan sols no està mort, el seu cos.

—Però no té pols...

—Sí que en té. Però és tan dèbil que no es pot sentir. Forma part del verí dels vlads. Et deixen tancat, però el cos va tirant mentre no et matin, amb les funcions vitals justes per sobreviure. Sembla un cadàver, però està conscient. Has sentit a parlar de la poció de la mort en vida? El verí dels vlads és una cosa semblant, però no és reversible. A menys que es tingui un poder especial —va especificar, mirant-l’anell amb la pedra negra trencada.

—Creu que funcionarà, l’encanteri aquest? —va preguntar el James mentre l’alçava en braços.

—Diria que sí. Però tot depèn del poder que conservi la Pedra de la Resurrecció.

El James va col·locar l’Albus al centre del pentagrama, i li va apartar els cabells de la cara.

—Està bé, Albus, ara sentiràs que fem algunes coses estranyes, no sé si ens has sentit parlar... però amb una mica de sort et posaràs bé. Et deixo els ulls tancats perquè hi haurs sang implicada i crec que preferiràs no veure-ho. Bé, doncs... aguanta, siusplau, perquè probablement hauràs de posar una mica de la teva part, d’acord? Ens veiem d’aquí una estona.

—Què? Tot a punt?

El James va assentir i es va enretirar un parell de passes per deixar espai a l’Oracle, que es va acostar al cos de l’Albus amb l’anell en una mà i un rat-penat histèric a l’altra.

—Doncs comencem.

 

* * *

 

Quan el James va despertar una estona més tard, tot de flaixos d’imatges del que acabaven de fer li van anar tornant a la ment.

Tot i que l’Oracle havia dit que no seria tan escabrós com podria semblar, a ell li semblava que aquell encanteri era el més horrible que havia fet mai. No tenia clar quina havia estat la pitjor part: si quan l’Oracle havia obert en canal el ratpenat viu, vessant tota la seva sang a sobre del cos inert de l’Albus, o si quan ell s’havia hagut de tallar la mà amb el ganivet de plata, o el moment en què tot s’havia quedat misteriosament a les fosques, amb l’excepció de l’espelma blanca que havia encès abans i, per algun motiu, el pentagrama de guix, que brillava en la foscor. En aquell moment, tot i la foscor, el James havia tingut una sensació estranya, com si hi hagués algú més amb ells, algú incorpori, relacionat amb la boira negra que els havia embolcallat i ho havia omplert tot... en aquell moment se li havien eriçat els pèls dels braços i el clatell i, no sabia si de l’esgotament o de la impressió, havia perdut el coneixement.

Semblava que estava estirat en una superfície dura. Va sentir que algú murmurava sons incongruents al seu costat, així que va obrir els ulls. Efectivament estava estirat sobre una taula de fusta, i tenia la mà esquerra embenada, allà on s’havia fet el tall. Al costat hi tenia el seu germà que, tot i que seguia estàtic i amb els ulls tancats, era qui grunyia.

—Albus? —va preguntar preocupat mentre s’incorporava, i va sacsejar-li el braç.

Encara tenia la roba coberta de sang, tot i que semblava que li havien netejat la cara.

—Hi ha hagut sort —va dir la veu de l’Oracle, que es va acostar a ells amb un vol de sopa a la mà—. Has estat unes hores inconscient. Té. Pren-te això.

—Què ha passat? —va preguntar, una mica desubicat—. Per què està així, l’Albus?

—L’encanteri ha funciona, però em temo que la recuperació serà una mica lenta —va explicar ella, mentre el James feia un glop de la sopa—. Com que el verí és de vlad, el teu germà hauria de passar tantes hores al sol com sigui possible, perquè acabi de remetre del tot.

—Per què m’he desmaiat?

—L’encanteri gasta molta energia, i quan has vingut ja m’ha fet l’efecte que estaven a les últimes, però no he volgut dir res perquè necessitava la teva ajuda. Et recomano que vagis a algun hospital i que et mirin bé. Crec que necessitaràs cures intensives.

El James va assentir. Ja pensava anar a Sant Mungo de totes maneres, i dubtava que els seus pares li donessin elecció, la veritat.

—Així l’Albus es posarà bé?

—Jo crec que sí —va assentir l’Oracle—. En uns dies es podrà moure i parlar... en unes setmanes probablement tornarà a ser el de sempre.

El James es va eixugar la suor del front i va notar que estava bullint. Bé, era igual, havia de marxar. No sabia quantes hores feia que havia desaparegut de la fabrica dels vlads, però els seus pares devien estar dels nervis...

—Bé, doncs gràcies per tot —va murmurar, quan va haver enllestit la sopa.

—Gràcies per la pedra.

El James es va despentinar els cabells, incòmode amb allò.

—Si mai... si mai li passa això a algú altre... el puc fer venir aquí perquè el revisqui amb l’anell?

—Sí, és clar... —va dir la vella—, ho faré sempre que em donin a canvi alguna cosa que valgui l’esforç. Alguna cosa... equivalent als meus serveis.

El James es va crispar.

—No els podria reviure simplement per ajudar-los? Per fer el correcte?

—El correcte segons qui? —va preguntar la vella amb un somriure desdentat—. Jo no serveixo ningú. No jugo amb cap equip. Aquesta és la meva feina, i cobro pel que faig.

—Però estem parlant de qüestions de vida o mort! —es va exasperar el James, que no entenia com algú podia ser tan obertament despietat.

—I a mi què m’importa, la vida o la mort? La gent neix i mor constantment! Per què hauria d’interferir en el curs natural dels esdeveniments si no tinc res a guanyar-hi?

—És injust —va murmurar el James, que va baixar de la taula i es va acostar a l’Albus, per endur-se’l.

—No sé què vols que et digui, noi —va dir la vella, recollint el vol de sopa buit—. La vida és injusta. A mi no em donis la culpa.

 

* * *

 

Al James li va costar horrors tornar a fer un aparetratge després de tot allò, i quan per fi ho va aconseguir després de molts intents, va saber que defalliria segons després. Per això, quan es va trobar de nou al descampat, amb l’Albus als braços i el sol ja alt al cel, només va aguantar conscient el temps just perquè el seu pare s’acostés i poder dir-li:

—L’Albus necessita que li toqui el sol.

I tot es va tornar fosc de nou.

 


Llegit 756 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris06/06/2015 a les 10:13:28
#25797Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Apa. Suposo que estareu satisfets. Com va dir la Marta, un no decideix la mort d'un dels personatges principals així de cop i volta mentre està fent la història. Les morts són una cosa molt pensada, així que teníeu raó: l'Albus viu, gràcies a la pedra. Vaig decidir posar aquesta escena perquè, com potser podeu endevinar, no serà l'única vegada que veurem aquest encanteri. Tornarà a sortir, molt més endavant, i vull que us soni tot el que es necessita per dur-lo a terme: sang del reviscut entregada a voluntat, una vida a canvi, algú poderós que faci l'encanteri, espelmes i... la pedra, que ja no tenim.

No sé què us ha semblat que el James recorri a la "màgia negra" per reviure l'Albus? Jo crec que l'Oracle té part de raó quan parla de la intencionalitat de les coses... Al principi el pla era que el James entregués l'anell als vlads a canvia de l'Albus al final, i tots tornessin a casa, però m'ha semblat millor posar-ho també una mica més complicat als vlads i que ara la pedra la tingui l'Oracle.

Per cert! No sé si ho haureu pensat, però bye bye rondadors (sí, estic molt trista! :( Però, com el James, crec que ha valgut a pena ).

El títol és de El Senyor dels Anells (sí, ja tocava!), de La comunitat de l'Anell. La frase la diu l'Elrond, l'elf, i m'ha semblat adequada, no només per la màgia negra, sinó també perquè tot aquest capítol fa referència a un "anell de poder". Crec que li queda bé.

Doncs res, espero que us hagi agradat i que comenteu molt! Petonets i ens veiem a Sant Mungo!




AvatarPotter_granger 349 comentaris06/06/2015 a les 16:15:01
#25799Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Hola!

Sé que fa molts capítols que no comento, però em vaig llegir els dos anteriors i aquest, i no me n'he pogut estar. La veritat és que he patit molt, però m'alegro moltíssim que n'hagin sortit tots il·lesos (o gairebé). Ara a veure com es recupera l'Albus.

L'Oracle no té moral, oi? Vull dir que, sempre que fa una cosa, és a canvi d'una altra.

Ara m'hauré de posar al dia, o aniré més perduda que jo què sé.

Potter_granger




AvatarLaia Weasley 140 comentaris07/06/2015 a les 21:26:54
#25806Encara no he escrit cap fanfiction

Heey!

Vale, jo ja sabia que no mataries a l'Albus :) no ets tan cruel..

En James es un gran germa, mira que recorre a la magia negra... percert quina oracle! No te gaires sentiments o que?? Ais venen ganes de dirli 4 coses...

Bueno el final ens hem hagut de despedir de la pedra :'( i amb ella dels rondadors :'( :'(, però millor que la tingui l'oracle que no els Vlads no? aiai...

Ara vull veure que pasara amb els magatotis i el traumes que els hi han quedat....

No puc esperaaar!

Petons

 




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris07/06/2015 a les 22:10:58
#25807Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Potter_granger: Hola de nou!

A veure si ho he entès bé... portaves temps sense llegir la fanfic i t'has llegit aquests 3 últims sense haver llegit els anteriors? O és que els has llegit tots però sense comentar? Hahaha, t'has degut quedar de pedra, si no sabies on eren ni a què venia tota aquesta missió de rescat!

Sí, al final se n'han sortit tots. L'Albus trigarà una mica a ser el de sempre, però estarà bé. L'Alice també, però serà una mica xungo tot plegat.

I no, l'Oracle no té moral. És una persona poderosa, i molt intel·ligent i, dins de tot, el que diu té certa lògica. Però és molt interessada, i sempre anirà pel millor postor. 

Merci per comentar!

 

Laia Weasley: Holaaaaa! ^^

La veritat és que si que sóc tan cruel com per matar l'Albus o qualsevol d'ells... però no encara, no encara. Tot al seu temps. Jo també crec que el James ha fet el correcte, en aquesta situació. I com ja he dit, tornarem a veure aquest encanteri en un futur... llunyà.

I a mi tampoc no em cau bé l'Oracle. El personatge m'encanta, el trobo que té molt de suc i m'encanten totes les escenes en què surt, que a part de tenir força sentit... diguem-ne filosòfic, també són molt còmiques, perquè és molt diferent dels bruixots adults que coneixem, és... és única, crec jo. Però no, no em cau bé. Jo sempre col·loco tots els personatges de la fanfic en residències, siguin muggles o bruixots (el Paris i el seu pare són de Hufflepuff, la Leigh és Ravenclaw, la Lizzbell és Hufflpuff, en Rhys i en Buddy són Gryffindor, etc), i com ja he dit al capítol  l'Oracle és Slytherin. No dic que sigui exactament una mala persona... però sí que é un compotament molt reprobable.

Síiii, ens hem d'acomiadar dels rondadors... estic devastada...! Però no serà un adéu per sempre! ;)

Els Magatotis i els seus trames al proper capítol! Fins avaiat! Gràcies per comentar!

 




Avatarharry_james_potter 119 comentaris08/06/2015 a les 01:31:30
#25808Tinc 1 fanfictions i un total de 3 capítols

Tinc un mal presentiment... I si l'Oracle dóna la Pedra de la Resurrecció als vlads?

Perdoneu-me, de vegades em surt la vena alarmista.




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris08/06/2015 a les 18:10:45
#25809Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

harry_james_potter: hahahahaha, home, no tindria remordiments per donar-los-la, però no passarà perquè només els ho donaria a canvia d'alguna cosa igual o més poderosa. No canviaran una ralíquia per una altra perquè les necessiten totes tres i no hi guanyarien res ;) De moment l'anell està tranquil·let amb l'Oracle.




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris10/06/2015 a les 21:35:55
#25812Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

See? Feia bé de guardar-me la foto aquella per una ocasió més dura. I la tinc ben guardada, per això no et preocupis que ja sortirà quan la liïs molt (¬¬).

Hm, curiós, així que tornarà a sortir! Entenc que no serà l'Oracle, la que farà la propera resurrecció! Ja tinc tema en què pensar... Qui pot ser prou poderós? Voldran ressuscitar a Lord Voldemort? A Dràcula? O serà de l'altre cantó i voldran ressuscitar algun dels aurors, o dels nois? O potser serà algú poderós però antic també d'aquest bàndol? Gaire antic no pot ser, perquè si necessiten la sang... i estic veient que la vida a canvi no serà d'un animal. SHOOT. Així és com vols fer lo de la tretzena cadira? TT El tema de les espelmes em recorda l'enverinament de la McGo hahaha però no, no hi pot tenir res a veure.

M'estan venint un munt de coses al cap quan penso en com pot passar això... perquè clar, si no fos l'Oracle l'haurien d'anar a buscar igualment, si ella té la pedra, i donar-li alguna cosa d'igual valor a canvi (o sigui la vareta, perquè és L'ÚLTIMA RELÍQUIA QUE ELS QUEDA! OMG, al final la Lily era la millor Custòdia xDD). A no ser que algú li prengui a l'Oracle... em costa de creure que algú li pugui entrar a robar, però vaja, tot és possible (em sabria greu, li tinc un odi-carinyo molt guai hahaha). Aquesta idea agafaria més força si pensaves fer que l'anell el tinguessin els vlads (per tant, l'acabaran tenint ells d'alguna manera). Ara pateixo per l'Oracle! Cosa que em torna a pensar que la resurrecció la faran els Vlads, si són els que tenen la pedra. O això o els l'haurem d'anar a robar.

A mi em sembla bé que fes servir màgia negra, evidentment, i crec que la justificació de l'Oracle és adequada (tot i que no puc adjudicar-li del tot l'adjectiu "correcta"). Qui decideix que la màgia negra és dolenta? Tot i que la reflexió final de l'Oracle també m'ha agradat molt, i crec que tornarà a sortir en algun moment.

Oooooooooooh els Rondadors! TT No hi havia pensat... Sí sí que ha valgut la pena, és clar, però no deixa de ser trist.

VOLEM (volem? Almenys jo ho vull) VEURE EL RETROBAMENT DE L'ALBUS I LA SLOAN! I mean, alguna cosa ha de passar, després d'això, no? Que l'Albus ja es deu haver adonat que no té temps per perdre, que no te n'adones i... pam, ja està, ja s'ha acabat. O PORTO LA MARTA I EL MIKE I QUE ELS HI FACIN UN DISCURS, HOMBREYÁ. I AL JAMES I L'ALICE TAMBÉ (tot i que l'Alice... l'Alice ara té coses més importants en què pensar. Em fa una por... Crec que tot i que no es tornarà boja tindrà alguns brots d'alguna cosa i es tindrà tírria a si mateixa perquè en certa manera creurà que s'ha convertit en allò que més por li fa. No... crec que ella i el James ja seguiran el ritme que han de seguir, ara, que aquests no els hem d'apressar. Tot i que... tenen tan poc temps! TT).

En fi, que t'he escrit un comentari prou llarg hahaha per compensar la tardança ^^' I si hagués continuat algunes de les reflexions... Tinc molt en què pensar, sí. A veure què en surt.

Apa doncs, continua aviaaaat!




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris12/06/2015 a les 16:30:45
#25814Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

marta ginny: hahaha, sí, vas fer bé, vas fer bé, perquè pitjors coses passaran com molt bé sospites XD

L'encanteri tornarà a sortir, però sí que no diré ni qui el farà ni com, ni a qui es ressucitarà, ni la vida a canvi. Però com molt bé has dit, no es pot fer amb qualsevol persona, perquè es necessita sang de la persona. No té res a veure amb la tercera cadira, són dos temes diferents (tot i que lleugerament relacionats, ara que hi penso), però no, la vida que es donarà no és la tercera cadira XD Les espelmes tampoc no estan relacionades amb l'emmetzinament; només són espelmes. I sí, com comentes es necessita la pedra que are té l'Oracle. ja farem coses, ja XD

A mi també em sembla que han fet bé amb l'encanri, igual que em semblarà perfecte que el facin després tenint en compte l'altrenativa (que encara no sabeu, perquè està tot relacionat amb una profecia que encara no ha sortit). Quina reflexió t'ha agradat, "la vida no és justa"? No no, ho és. Però jo sóc jo i a les meves històries les coses m'agrada que siguin justes. Com diu Cervantes "Quizás la mayor locura es ver la vida tal y como es, y no como debería ser". 

Jaaaaaa, no pensàveu ens els rondadors. Se acabó lo que se daba. Que consti que a mi em fa més pena que a ningú! T.T

 

I pel que fa a retrobaments... sí, suposo que sortiran l'Albus i l'Sloan. Però crec que no teniu en compte que tot i que comença a ser evident que a l'Sloan li agrada l'Albus, a ell no li agrada ella, almenys no de moment. No és una relació que li passi pel cap ara mateix. Li cau bé, i mira d'ajudar-la perquè veu que l'Sloan "l'admira" d'alguna manera i això li agrada... crec que la veu com la germana que li agradaria que fos la Lily, intel·ligent i que estigués pendent d'ell... O això em sembla a mi. Encara no tinc del tot clar com anirà avançant, però encara queda, per aquesta relació. 

El James i l'Alice airan més de pressa. Com bé sospites, l'Alice no estarà del tot bé, però rebrà una ajuda inesperada caiguda del cel. No puc dir més, anirà sortint als propers capítols.

No pateixis per la tardança, millor tard que mai! 

Petonets i fins la propera!

Muaks!




Avatarharry_james_potter 119 comentaris13/06/2015 a les 14:13:10
#25815Tinc 1 fanfictions i un total de 3 capítols

<<[...] l'Alice [...] rebrà una ajuda inesperada [...]>>
Aquesta "ajuda inesperada" podria vindre de la mà de l'Agatha McGonagall? :P




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris14/06/2015 a les 16:22:33
#25817Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Hehehe, no, no serà l'Agatha, serà un altre personatge, algú intel·ligent i amb bones idees. ^^




Avatarginny loovegod 314 comentaris30/06/2015 a les 23:41:15
#25923Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

Hellooo!

OMG m'ha encantat aquest capítol! Que heavy tot per l'amor de Déu!

 

Trobava molt a faltar a l'oracle! tot i que és una mica cabrona és un personatge molt autèntic, i sempre fa molt riure amb la seva falta de manies xd Trobo que el james ha fet totalment el correcte... per molt que estigui fent servir màgia "negra" (per cert, molt bona la reflexió de l'oracle) el james l'ñunic que esta fent és tornar a la vida a un noi innocent, que només ha sigut al lloc incorrecte al moment incorrecte. Encara no era el moment de morir de l'albus, i això no ho pot rebatre ningú. 

M'agrada molt el pensament del james de que l'oracle seria slytherin. Sí, jo també ho penso, tot i que continuo amb l'esperança (probablement vana xd) de què algun dia l'oracle deixarà d'obrar tan interessadament. Sí que és veritat que entenc el seu punt de vista... quan s'és inmortal, què importa com vagi o deixi d'anar el món? però per l'altra banda això és un motiu més per fer tot el que es pugui per millorar, no? Si es té la saviesa i els mitjans, per què no fer-los servir? 

Molt graciosa tota la ceremònia! em recorda a quan els magatotis van voler invocar un dimoni i gairebé el van ruixar amb oli bullent xd realment mètodes molt ortodoxos no és que ho siguin, però efectius no ho pot negar ningú que ho són!

En fii, que m'ha agradat moltíssim! hehehe aviam si ens fas tornar a veure l'oracle!

Sigues feliiiiiiç!

 

Erin