La Crida d'Avalon - Capítol 44: Incertesa
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 16/06/2015 a les 02:16:32
Última modificació 16/06/2015 a les 02:16:32
Tots els capítols de La Crida d'Avalon
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 44: Incertesa

Capítol 44: Incertesa

 

 

L'Àlex va recórrer el Gran Saló amb aparent tranquil·litat, tot i que per dins estava bullint de nervis. Aquella incertesa... l'estava destrossant. Fins aquell moment havia sabut què fer, però ara era molt diferent.

Va arribar cap als malalts i es va asseure al costat de la Marta, que vetllava un pacient.

—Encara no hi ha cap moviment? —va preguntar ella.

—Res de res.

Al seu voltant, l'ambient del Gran Saló era molt tens. S'havien traslladat tots els cossos a una aula, i els malalts que havien pogut transportar havien acabat tots al despatx de la professora McGonagall. Madame Pomfrey, la Júlia i la Marta s'havien quedat amb els que havien hagut de deixar al Gran Saló perquè moure'ls era massa perillós. Mentrestant, els que encara quedaven dempeus caminaven amunt i avall, indecisos.

—No deus pensar que en Harry... —va començar la Marta.

—S'ha entregat? Ja els tindríem aquí vanagloriant-se'n, no s'esperarien tanta estona.

—Però és l'única explicació. Ja ha passat l'hora, i ni tan sols han tornat a intentar entrar als terrenys del castell per acabar la batalla.

—Potser hauríem d'haver aprofitat aquesta estona per evacuar tothom.

La Marta va fer que no amb el cap.

—Tothom que és aquí hi és per voluntat pròpia. Si et diguessin que marxessis, com et sentiries?

—Ofès. Com a mínim.

—Doncs ja està.

L'Àlex es va aixecar i es va posar a caminar entre els malalts, intentant no mirar-los gaire les cares. La Marta va sospirar.

—Estàs segur que no vols anar a veure en Heath? Tots els altres hi són.

—Quan dius tots els altres, et refereixes a en Mike i la Mei.

—Sí, ja. Ja ho sé, que només som nosaltres, no cal que ho diguis com si jo en tingués la culpa.

—No, no, perdona. És més, si en Heath i en Mike hi són és gràcies a tu.

—Encara no s'ha acabat.

—No, és veritat. Encara no s'ha acabat.

Van mirar en Toby, que estava estirat a terra sobre d'una manta, inconscient. L'havien hagut de sedar després de l'atac de pànic que li havia agafat quan havia sabut que una de les bessones que anava amb ell en la seva fugida també s'havia mort. Era un dels grups que havia rebut més: la Jane, en Roger i ara ella. Només quedaven en Toby i l'altra bessona.

—L'hauríeu de portar al despatx de la Minerva —va dir Madame Pomfrey acostant-s'hi—. I quedeu-vos-hi fins a nou avís. Emporteu-vos la Júlia, jo sola ja faig, aquí.

—Jo hauria d'anar als jardins un altre cop —va fer l'Àlex.

—Pots deixar de presentar-te voluntari per les feines més perilloses? —va exclamar la Marta, enfadada.

—Algú ho ha de fer!

—Sí, algú amb molta més experiència que tu, com ara un auror! Has tingut molta sort, fins ara. Tu i en Fred, tots dos. I ja seria hora que deixéssiu de temptar-la d'aquesta manera.

—Hi he d'anar. Els aurors els necessitem vius per si entren. No podem permetre'ns perdre'n cap més. Ja n'han caigut molts.

Madame Pomfrey el va mirar, amb tristesa.

—No tot ho has de fer tu, ho saps, oi?

—Ho ha de fer algú.

—I pots deixar que aquesta vegada ho faci algú altre. Acompanya-les i vés a veure els teus amics, perquè no sabem si pot ser l'última vegada. Després, vés on vulguis.

—Què, doncs? —va preguntar la Marta—. Véns amb nosaltres?

L'Àlex s'ho va passar un moment.

—D'acord, fet. Però després tornaré als jardins.

—Em sembla bé. Vinga, va, ajuda'm a aixecar en Toby.

 

 

 

La Yentl va eixugar-se la suor del front i va tornar de seguida a atendre els malalts. Amb tots els que havien portat del Gran Saló, no donaven l'abast. La Hilary i la Cindy havien vingut a ajudar, però eren molts malalts. I el cas era que la majoria estaven estables, però la calor humana i les ferides havien provocat que hi hagués una atmosfera poc respirable. Encara que les finestres estiguessin obertes.

—Es nota que falta gent, hi ha molta feina —va fer la Cindy.

—Sí, ja, vés a buscar la Vanessa i la Verònica, ara. O l'Airina, ja que hi estem posats!

—Eh, Hilary, relaxa't —li va dir la Mei—. No cal faltar el respecte a ningú, ni a vius ni a morts.

La Hilary va clavar una puntada de peu a una taula i va fer caure tots els llibres de sobre.

—Hilary!

—Sí, ja, perdoneu, perdoneu —va fer de mal humor—. Només volia deixar anar la frustració d'una manera que només em fes mal a mi mateixa, però ja veig que no es pot.

—Ja t'ho recullo —va dir la Lydia—. Tu vés a... a fer alguna cosa.

—Li hauríem d'haver dit qui hi havia a l'habitació abans que tingués l'oportunitat d'entrar-hi —va sospirar en Parker acotant-se a ajudar-la.

—Ella també hauria pogut preguntar si hi podia entrar abans d'obrir la porta perquè li ha donat la gana —va replicar la Lydia—. I això no és fàcil per a ningú, que no actuï com si fos l'única afectada, aquí.

En Parker va continuar recollint en silenci fins que va arribar la Yentl.

—Tatxaaaaaan!

—Yentl, pots no cridar? —va preguntar la Lydia fent una ganyota.

—Però és que tinc la millor cosa del món per a vosaltres!

—I la millor cosa del món és?

—Ambientador!

La Lydia es va girar i va veure com la Yentl aguantava un munt de pots estranys.

—I es pot saber què és, això?

—Està basat en un invent muggle, per això no ho devíeu fer servir, a casa vostra —va explicar en Frank—. Però serà molt, molt pràctic per refrescar l'ambient. D'on ho has tret?

—D'un calaix. I flipa, no s'han d'endollar!

—Ja, els mags i l'electricitat no són gaire amics —va dir en Mike—. Porta, que t'ajudo a escampar-los per aquí.

La porta es va obrir i tots es van girar, esperant les males notícies. No havien sentit cap soroll que ho confirmés, però la batalla havia d'haver recomençat per força, amb l'hora que era.

—Hola, nois, com...? Buf, quina oloreta —va dir la Júlia des de la porta.

—Estem repartint ambientadors per aquí —va explicar en Mike—. I vosaltres, com aneu? Ens veniu a buscar? Ens necessiten a fora?

—No, de moment no —va fer l'Àlex—. Encara no ataquen.

—Però si ha passat l'hora —va dir la Lydia.

—Ho sabem.

—Per què no ataquen, doncs? —va preguntar la Cindy—. Sabeu si en Harry...?

—No, no se sap, però tampoc no han vingut a presumir-ne, o sigui que fins que es digui el contrari, en Harry és viu —va respondre la Júlia, tallant.

—Potser estan preparant algun atac més fort, que destrossi el castell des dels fonaments —va dir en Heath—. I no em mireu així, que segur que també ho havieu pensat.

—L'Innominable ha dit que entraria ell mateix a buscar en Harry. El vol matar personalment, no vol que mori perquè li caigui el castell a sobre.

—Deixeu de pensar-hi —va fer l'Àlex—. És el meu consell. Cada opció que se us acudirà serà pitjor que l'anterior. Sigui com sigui, podeu fer lloc per un altre pacient?

Tots els que eren dins el van mirar amb cara d' "estàs de broma?".

—Aquí s'ha d'alliberar —va dir la Marta, mirant a tots costats—. Els ambientadors no seran suficients, per molt màgics i fantàstics que siguin. A veure per on comencem...

 

 

 

—Com ho portes? —va preguntar l'Àlex quan finalment es va poder asseure al costat d'en Heath.

—Vaig fent. Estava pitjor, però des que en Mike m'ha recordat molt amablement que sempre he estat una mica animal estic més bé.

—Per això hi som.

—Va, Mike, fes-nos un favor i vés a buscar la Marta —va fer la Mei.

—No pararà quieta fins que ho tingui tot organitzat i ho sabeu.

—Oh, estic segura que si ets tu el que hi vas farà una excepció —va continuar amb un somriure d'orella a orella.

En Mike va fer rodar els ulls i es va posar dret. Els altres tres van aprofitar que havia marxat per mirar-se i fer un gran somriure.

—Us juro que encara no me'n sé avenir —va dir l'Àlex—. Sembla que no pugui ser.

—Oi que no? —li va donar la raó en Heath, sense poder-se aguantar—. És molt fort!

Es van girar a mirar-los i encara van fer un somriure més gran.

—Els nostres nens s'han fet graaaans! —va dir la Mei.

—Síiii! I has vist abans, que...

—Sí, ho he vist, ho he vist! Són la cosa més mona del...

—Ho séeee!

—Era el destí, nois, era qüestió de temps —va dir la Júlia, que passava per darrere, traient-li importància.

—Tu no enganyes a ningú, enana —li va dir en Heath aixecant les celles—. Que t'he vist quan te n'has assabentat i gairebé et poses a plorar de l'emoció.

La Júlia li va treure la llengua i va continuar caminant. Amb aquestes, en Mike havia aconseguit convèncer la Marta i tots dos s'havien acostat al racó d'en Heath. La Mei, en Heath i l'Àlex es van mirar amb somriure còmplice i van fer que sí amb el cap.

—De què parlàveu? —va dir la Marta, asseient-se.

—Nosaltres? De res, de res.

—Ja, me'n faig una idea —va fer en Mike.

—Això us passa per fer-nos esperar tant de temps. Haguéssiu anat més per feina i el tema no s'hauria fet tan gros.

—És igual, deixem-ho estar —va dir la Marta—. Heath, com et trobes?

—Jo bé, ja ho saps. El sedant no em fa efecte, però la poció de la Lydia ha reduït bastant el dolor.

—Però no del tot, oi?

En Heath es va arronsar d'espatlles.

—És millor que res. De moment, és l'única cosa a part del Díctam que m'ha fet efecte, o sigui que ja és prou.

—Sí, la Lydia hi té molta traça, amb això —va fer la Marta, somrient.

—I vosaltres què, per allà fora? Tinc entès que veure l'Àlex viu és pràcticament un miracle.

—No serà tant.

—Estaves o no a primera línia dels jardins?

—Sí, però...

—I t'has posat al mig de l'exèrcit d'acromàntules.

—És veritat, tot i que...

—I HAS ESCALAT UN GEGANT!

L'Àlex va somriure.

—Sí, aquesta és una història divertida.

—Però no pots anar així pel món, Àlex —va dir en Mike—. Una cosa és ser valent, l'altra és ser temerari. Si t'arrisques d'aquesta manera no només ets tu el que pot estar perjudicat, saps? Si et passa res, afecta la teva família i els teus amics.

—Quan te'n vas, els que es foten són els que es queden —va fer la Mei—. Mantingues això en ment.

L'Àlex va mirar a terra. Per això no volia anar amb la resta de Desterrats. Perquè sabia que trobarien la manera de fer-li veure que estava sent estúpid. I ell no volia adonar-se'n. Ja li estava bé, com anaven les coses. L'adrenalina que no el deixava pensar, per això es posava a primera línia.

—Sembla mentida que se la pugui trobar tant a faltar quan fa poques hores que hem parlat amb ella, oi? —va fer la Marta.

L'Àlex va apretar els punys quan va notar com li venien llàgrimes als ulls. No volia pensar. Pensar només feia mal. Ell havia d'actuar, era per això, que servia.

—No em faig a la idea que ja no hi parlarem mai més —va continuar en Heath—. Mai més és molt de temps.

—Ara que hi som tots cinc es nota més que mai el forat —va dir la Mei—. Es nota que hi falta una peça imprescindible. Què seríem, els Desterrats, si ella no hi hagués sigut?

—No existiríem —va dir en Mike—. Aniríem cadascú per la seva banda. L'Àlex i jo ens odiaríem. En Heath només seria un altre Slytherin. Jo hauria anat a Pirinë i mai no hauria tornat.

—Prou! —va cridar l'Àlex—. Ja n'hi ha prou. Calleu. No en parleu més.

Els altres es van quedar parats fins que la Marta es va aixecar i es va anar a asseure al seu costat,

—No cal que t'ho guardis, Àlex. Som nosaltres. Som els teus amics. Pots parlar del que vulguis, pots riure, pots plorar.

L'Àlex va mirar amunt i va esbufegar perquè no li sortissin les llàgrimes.

—Només és que em sembla que un món sense la Julie no és un món on valgui la pena viure.

—No ho diguis, això —va dir en Heath—. Ella no ho hauria volgut.

—Però és que és la veritat. Ja no sé què és veritat i què és mentida, què està bé i què està malament. A cada pas que faig tinc la sensació que estic vivint un malson. Veig com la gent es mor al meu voltant. Com a mida que passen les hores, tot és més negre. I no vull viure en un món com aquest.

—Per això som aquí —va dir la Mei—. Per arreglar-lo. Aquesta és la nostra missió. Farem que la Julie estigui orgullosa de nosaltres. Ho farem tots junts.

—Sabeu? Estic recordant quan vaig conèixer la Julie —va fer en Heath amb un somriure—. Acabava d'arribar a Hogwarts, i era la meva primera classe de Futurologia. Em vaig asseure darrere d'una pèl-roja de la residència vermella, que m'havien dit que tenien la pesta o alguna cosa semblant però jo no entenia per què. La professora Trelawney va dir que ens poséssim per parelles i érem els únics que quedaven sols.

—Nosaltres fèiem primer —va començar la Mei—. Tothom s'havia tornat boig perquè hi havia el Harry Potter a Hogwarts, i també havia vingut una altra Potter que ningú no sabia qui era. Va resultar que hi vam coincidir a l'habitació perquè ens van enviar a totes a Gryffindor, i ens hi vam acostar i li vam dir...

—Li vam dir que l'endemà aniríem a posar xiclets als coixins de les noies de Slytherin i li vam preguntar si s'hi volia afegir —va continuar la Marta—. L'Hermione ens va prohibir que ens acostéssim a ella durant dues setmanes.

—Jo treballava per Madame Malkins fent sabates —va explicar en Mike—. Em va preguntar si no hauria d'estar estudiant. Era molt estranya, en aquella època. Molt misteriosa.

—Jo la vaig conèixer amb l'intercanvi de corals, quan vam anar a Itàlia. La Marta i la Mei van acabar a l'hospital i vaig anar amb en Jack a veure com estaven. La Julie també hi era, és clar. Només que llavors era rossa.

—És veritat! —va riure la Mei—. Sí que era rossa, sí. Vivia sota una disfressa, era tan hermètica...

—Però va deixar que la coneguéssim —va dir en Mike—. I això és una sort que hem tingut.

Es van mirar, ara somrient tots. La Julie sempre havia estat la cola que els mantenia tots units, i ho continuaria sent encara que no hi fos físicament.

—Perdoneu, nois, però hem de parlar amb vosaltres —va dir la Júlia acostant-se amb la Lydia i la Yentl.

—Hem estat pensant i ens hem adonat d'una cosa —va fer la Lydia—. La Julie s'ha mort donant la vida per en Fred. Ja tenia la mania de donar la vida des d'aquesta tarda.

—Sí, però al final l'hem aconseguit salvar, a la tarda —va dir la Mei—. On voleu anar a parar?

—La Julie volia donar la vida per la profecia, perquè es pensava que així evitaria que les altres es morissin. Però el que ella no sabia era que algú ja havia donat la vida abans. Quan l'Airina s'ha sacrificat per la Lydia, ha acomplert el seu paper a la profecia —va continuar la Yentl.

Els Desterrats es van asseure més drets de cop. No. Era la Julie, la que havia donat la vida. No podia ser d'una altra manera.

—Si seguim la profecia... l'Airina ha donat la vida. La Lydia s'ha enfrontat a la seva por. En Matt ha perdut la por per sempre —va enumerar la Júlia—. Llavors, la Hilary i la Cindy han parat l'envestida, cosa que ha encadenat l'explosió que ha matat la Julie. Però la Julie no ho era, la que donava la vida, com ella mateixa havia planejat.

—Què vol dir, això? —va preguntar en Heath—. Que morir-se era la seva funció? O que el fet que s'hagi mort provocarà que la profecia no pugui arribar al final?

—En sabem tant com vosaltres.

Es van mirar entre ells, preocupats. Havien trobat confort en el fet que la Julie ja tenia pensat morir-se, que era el que volia fer per salvar les altres. Llavors... s'havia mort per no res? No havia aconseguit salvar l'Airina. No havia aconseguit donar-los seguretat.

Per què s'havia mort, doncs?

Per què?

 

It's been a long day without you, my friend._________________________________________________

 

Perdoneu perdoneu perdoneeeeeu! Ara que tinc temps és quan no penjo quan toca >.< Però és que estic aprofitant aquests dies per quedar amb gent que feia temps que no veia, i m'han donat feina al casal d'estiu del poble i estem fent reunions per programar... i m'he apalancat, també ha passat això. Les meves més sinceres disculpes!

Crec que aquest capítol sencer es defineix pel títol. Incertesa perquè els cavallers de la mort no ataquen, perquè no saben on és en Harry, perquè han perdut la funció dins de la batalla si no tenen contra qui lluitar i no saben què fer ni on anar, perquè no saben quin futur els espera. La incertesa de l'Àlex, que vol pensar però no vol pensar. I, finalment, la incertesa que els provoca adonar-se que la profecia no va com ells es pensaven i que no saben com s'ha acabat (si és que s'ha acabat).

També he volgut dedicar aquest capítol a la Julie, que des que s'ha mort han estat tots tan ocupats que no han tingut temps de plorar-la. Tenia moltes ganes de reunr els Desterrats que queden perquè passés això. Així, d'alguna manera, és com si hi fossin tots. Sobretot quan recorden quan van conèixer la Julie. Aquests flashbacks són bonics.

El protagonista d'aquest capítol, però, és l'Àlex. No hem fet gaires viatges al seu cervell, això és cert. Potser és el Desterrat que coneixem amb menys profunditat. M'ha semblat una bona ocasió per veure què li passa pel cap en un moment com aquest, com vol negar el dolor, com vol deixar de pensar, posposar el moment. Per acabar, també he volgut que sortissin els secundaris de la infermeria, amb la Hilary acabada d'arribar que s'ha trobat la Julie allà sense que ningú l'avisés. Aposto que a en Heath li deu fer mooooolta gràcia, tenir-la per allà...

SABIES QUE he hagut d'anar a rellegir els primers capítols on surt cada personatge, per escriure això? Estava entre que em queia la llagrimeta per l'emoció i em sagnaven els ulls per l'horror que són aquells capítols! Sigui com sigui, aquí teniu una llista de la primera aparició de cada personatge:

Julie: Julie Potter, capítol 1: Cap a Hogwarts!

Mei: Julie Potter, capítol 3: Les aprenents dels Weasley entren en acció!

Marta: Julie Potter, capítol 3: Les aprenents dels Weasley entren en acció!

Mike: Julie Potter, capítol 11: Hogsmeade

Àlex: Julie Potter, capítol 18: Il Palloncino

Heath: Els Desterrats (Julie Potter 3), capítol 4: Professors

 

Rellegint he trobat diàlegs que són PURE GOLD, com ara un en què l'Àlex mira la Marta i apareix el Jack en plan "ni se t'acudeixi, és per en Mike". Al capítol 18 de la primera ff xDD Gosh, com canvien les coses...

Per ceeert, vull donar les gràcies a les que continueu comentant, que sembla que després d'un punt àlgid hem tornat a caure en un debacle ^^' Moltes, moltes gràcies, espero que us continuï agradant!

Apa doncs, que jo me'n vaig a dormir! Pot ser que diumenge que ve (o abans) us trobeu una sorpresa... però això és tot el que puc dir! Bona nit! ^^

 

Marta


Llegit 453 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarPotter_granger 349 comentaris16/06/2015 a les 13:56:48
#25824Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Ostres... M'has tornat a deixar sense paraules! És que no em pensava que l'Alex sortís per aquí, i allò del gegant ha sigut boníssim. A més, tots aquests moments que han rememorat són... Buah, increïbles.

M'ha encantat, i no diguis que Julie Potter és un horror, perquè a mi no m'ho sembla.

Potter_granger




AvatarLaia Weasley 140 comentaris16/06/2015 a les 16:04:17
#25826Encara no he escrit cap fanfiction

Hey!

Aish ja se que feia un xic que no comentava, però no he tingut massa temps....

Aviam:

El capitol m'ha agradat molt per el tema de com van coneixer la Julie.. tots han sigut molt macos, i mai hauria dit que la Julie hagues fet tant com per unir aquest grup.. Ara pero crec que els Desterrats seran mes forts

L'Alex, em sap greu per ell, encanra m'en recordo de quan van sortir amb la Julie, com va avançar la seva relacio i com va acabar. L'Alex es un personatge que es mereix ser feliç (bueno en realitat tots, però com que et cargaras a més gent..)  

I el tema profecia, jo tampoc ho entenc! Es a dir quin es el paper de la Julie a la profecia?? Perque si l'Airina ja va donar la vida... 

Espero amb ganes el seguent!

Petons!




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris16/06/2015 a les 20:15:34
#25828Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Potter_granger: l'Àlex té un món interior molt interessant, encara que ell mateix ho negui. Hahaha estava pensant coses perilloses que havia pogut fer i se m'ha acudit que, per què no, podia haver escalat un gegant! De fet, l'Àlex sempre ha estat el guerrer. M'ha fet molta il·lusió tornar enrere a veure aquestes coses, realment he crescut amb aquests personatges i també és com... el moment en què jo els vaig conèixer, no només la Julie. Buf, m'alegro que Julie Potter t'agradi! Jo el que passa és que com que he anat millorant, li veig molt els fallos. Però bé, tenia 12 anys, o sigui que tampoc no em puc queixar hahaha Moltes gràcies, fins el pròxim! ^^

Laia Weasley: bieeeeeeeeeeeen has tornat! És que moltes vegades aquestes coses no les veiem mentre passen, però sí que ho podem notar amb una mica de perspectiva. Tu pensa en la vegada que es van trencar els Desterrats, va ser perquè la Julie es va enfadar amb l'Àlex i es va desvincular del grup. I quan la Julie va tornar, tots van unir-se un altre cop (menys en Mike, clar, que no hi era, però no li va costar, reincorporar-se, sempre hi havia tingut el seu lloc). Alaaaaa, però quina opinió teniu de mi? Que no sóc una assassina en sèrie, eeeeh? Hahhahha Tots es mereixen ser feliços, tots. Però és una guerra. I les guerres no tenen mai un final del tot feliç per a ningú. Aviat respondrem aquestes preguntes :) Fins el següent!




AvatarLovegood*Weasley 25 comentaris16/06/2015 a les 21:00:08
#25831Encara no he escrit cap fanfiction

I la millor cosa del món és... ambientador!

Anem al capítol (és que m'ha fet molta gràcia la frase), buf! l'Àlex realment està molt temerari...

Això de quan han començat a pensar en la primera vegada que van veure la Julie... és molt dur...crying

La Hilary a la infermeria... és que ja està bé!

Lovegood*Weasley




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris17/06/2015 a les 11:47:01
#25834Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Hola!

Crec que jo sóc l'esgarriacries de les teves lectores (no és la primera vegada que ho penso, que sempre em poso a favor dels qui no es posen els altres). Per què ho dic? Per la Hilary i l'Alex.

Primer ella, que la pobra està allà entre malalts, ningú no l'avisa que hi ha un lloc amb cadàvers (poseu un lletreret o algo, gent!) i es troba la Julie i l'Airiana allà halaaaaaaa tirades enmig. Jo crec que hauria reaccionat igual i m'hagués posat a clavar coces i a trencar coses. Ja sé que hi ha malalts, però merda, tots sembla que se'ls hagi gelat la sang! És normal que hi hagi algú que li bulli i que li agafi un atac de ràbia, no? XD Pobreta, jo l'he entès!

I després l'Alex, també entenc la seva manera de veure-ho. Pel que he anat veient és el més guerrer de tots, no? I com ell ha dit "algú hi ha d'anar, algú hi ha de ser, algú ho ha de fer". Perquè no ell, si és bo, se li dóna bé i ho vol fer. Potser és temerari, però si està disposat a estar en primera línia, millor que hi sigui algú que vulgui ser allà i que pugui ajudar i protegir que no pas algú que "li toqui" perquè ningú més no hi vol anar, no? Que este en guerra gent! A més a més, pels rumors que corren, crec que està sent l'heroi absolut! Ja me'l veig allà en plan indiana Jones entre les acromàntiles, i escalant gegants a lo Vengador absoluto! Quina gràci que m'ha fet! Jo el vull veure més en acció! XD Té, Alex, una Geestrelleta! XD

Va, i ara la part més emotiva: la reunió dels desterrats. Oh, m'ha agradat molt! M'ha semblat molt guai que tots expliquessin com van conèixer la Julie, m'ha caigut la llagrimeta... molt, molt maco. Especialment perquè s´pn moments que hem viscut realment a les teves fanfics! Per exemple, jo si en algun moment vull explicar com es van conèixer els magatotis m'ho hauré d'inventar, perquè no ho hem viscut. M'ha semblat molt ncertada, tota aquesta escena, molt guai, de veritat.

I ara pel que fa al final:

"Per què s'havia mort, doncs?

Per què?"

Això dic jo! Per què, per què, per què?Porto capítols i capítols preguntant el mateix! On és el motiu? Perquè com no s'hagi pogut acomplir la profecia perquè ha mort abans de complir-la me cago en to lo que se menea, m'explico? XD 

Apa, aquí ho deixem que ja m'he enrotllat prou! Petoneeets!




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris17/06/2015 a les 18:40:25
#25843Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Rosa: És que és la Yentl, què t'esperaves? És geniaaaaal, és molt divertida d'escriure, crec que la podria equiparar amb el Billy en el sentit que mai no hi ha res que puguin fer que estigui fora d'òrbita hahaha L'Àlex està molt temerari, és veritat! És que la situació és dura, ves, i fa molt de temps que són amics, els Desterrats. La Hilary és perfectament justificable, el que fa, no està passant per un moment d'aquells que se'n diu estupendos... jo crec que té una resposta molt natural! Que s'acaba de trobar una de les seves millors amigues, que es va criar amb ella, morta! Deixem-li una estona per respirar...

 

 

Gee: m'agrada, m'agrada que tingueu opinions diferents! A més, el fet que la Lydia, per exemple, que fa un comentari, tingui una opinió sobre l'actitud de la Hilary, no vol dir que jo tingui la mateixa! Els faig dir i fer el que crec que dirien o farien d'acord amb el seu caràcter, i em sembla que mentre que la Cindy s'ho empassaria i faria el que creu que és el millor per la situació, la Hilary explotaria, perquè ella és així. Igual que la Júlia va respondre amb molta rancúnia. Igual que en Mike va callar fins que va estar sol que va destrossar una porta a cops de puny, i igual que l'Àlex va esperar a tenir-ho tot controlat i llavors va començar a fotre cops a la paret fins que va quedar tot ensangonat. Potser sí que hauria pogut sortir algú més a justificar-la i l'opinió generalitzada hauria estat diferent... I pel que fa a la porta, no ho he dit (perquè me n'he oblidat ^^') però el cas és que estava tancada amb clau i la Hilary ha fet un Alohomora tan tranquil·la i l'ha oberta hahaha L'Airina no hi era, però! L'Airina l'havien portat al Gran Saló amb la resta, el cas és que la Julie la volen tenir amagada. Per això la tenen darrere d'una porta tancada amb clau. I pel que fa a la resposta de la Lydia, ella continua molt afectada, també, o sigui que també és normal que respongui amb mala llet.

I ara, l'Àlex. Sí, és el més guerrer, m'ha semblat una bona ocasió per a demostrar-ho, que és una cosa que sempre ha passat una mica per alt! A veure, el problema amb ser temerari és que pren més riscos dels que hauria de prendre, posant la seva vida en perill més del que seria necessari. I sí, d'una banda està molt bé, i jo estic molt contenta de tenir-lo allà a primera línia (sobretot, perquè de moment no li ha passat res), però el cas és que està sent imprudent perquè ara mateix l'únic que busca és l'adrenalina per no pensar, que és una cosa que no li agrada gens. L'Àlex, en si, és una persona que en certa manera té por dels sentiments. I s'oblida que no només és ell, l'afectat, si es mor. És com la xerrada que li fa el Harry al Remus al setè llibre. Es posa al límit perquè li fa por enfrontar-se a certes coses. Aquesta és la queixa que tenen els altres Desterrats. També em sembla que és important notar que la Marta no li diu res, quan normalment seria la primera de fer-ho, perquè en certa manera se sent molt culpable perquè ella no hi és, a primera línia, perquè ella no està arriscant la seva vida de la mateixa manera (tot i que s'oblida que s'ha estat a punt de morir i hauria d'estar en repòs xd). A mi em sembla que tots estan fent coses que demanen molta valentia, tot i que de maneres molt diferents.

Sí, hi ha gent que ho heu llegit pràcticament tot! (Tu no ser en quin moment vas saltar exactament xDD Potser et faltava en Heath). M'alegro que t'hagi agradat! I pel que fa al final... us vaig dir que anava per llarg, us ho vaig avisar! I també us vaig dir que aquest capítol posaria les últimes preguntes, que anirem responent a partir d'ara, o sigui que ja arribaaaa!

I després d'aquestes parrafades d'anàlisi psicològica dels Desterrats i els altres personatges, deixo la resposta hahahaha M'he passat? Si és així, ho sento ^^'