La Crida d'Avalon - Capítol 45: La costa (I)
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 21/06/2015 a les 00:45:23
Última modificació 21/06/2015 a les 00:45:23
Tots els capítols de La Crida d'Avalon
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 45: La costa (I)

Capítol 45: La costa (I)

 

El cap li rodava. Tot era blanc. Estava envoltada d'una boirina incerta que no li deixava veure més enllà. La pell, tota suada, no estava coberta de cap roba. Els cabells pèl-rojos li havien quedat cap enrere, tots despentinats.

On era? Què havia passat? L'últim que recordava era que corria per Hogwarts, pels passadissos de Hogwarts, lluitant contra els cavallers de la mort, que havien entrat. Estava sola. Sola? No, sola no. Hi havia en Harry. I en Fred. I la Marta, en Mike i l'Àlex. En Ron i l'Hermione. Sí... hi eren tots.

I llavors, tot volava. Ells, la paret, les pedres. Les pedres! Hi havia una pedra molt grossa que anava cap a en Fred, sí! Va tenir un mini-atac de pànic per un moment. L'havia tocat? Estava bé, en Fred? Llavors, va veure com la pedra s'acostava, i ella estirava el braç d'en Fred per apartar-lo d'allà però no hi era a temps, i llavors feia un pas i...

O sigui que era això. Estava morta? Era allò, el que hi havia després de la mort? Un lloc blanc i incert on estava sola? Doncs quina gràcia. Almenys s'hauria pogut retrobar amb els seus pares.

De cop, va tenir fred i va desitjar que hi hagués alguna cosa per a vestir-se. Immediatament va aparèixer una pila de roba, tota ben plegada, davant seu. S'hi va acostar i es va vestir; era un vestit blanc de tela molt suau i agradable a la pell. De seguida es va sentir una mica millor i va poder mirar al seu voltant per investigar.

El primer que va notar va ser que el terra de sota seu no era llis, sinó més aviat sorrenc, i en sortien algunes herbes que la molestaven als peus descalços. O sigui que tenia tacte, clarament tenia tacte, perquè podia notar el terra i la tela del vestit. Que estrany.

La boira s'anava alleugerint, i començava a distingir algunes coses. Un parell de metres davant seu hi començava un bosc força frondós, que s'allargava pel seu voltant. El va anar seguint, girant, i va veure que els arbres s'aturaven abruptament quan arribaven a la costa, just al costat de l'aigua, sense deixar lloc per a una platja. Ella era a la clariana entre el bosc i l'aigua.

Aquell lloc... hi havia estat abans, oi? N'estava segura. I no feia gaire temps. Hi havia estat amb els Desterrats, hi havia lluitat amb els Desterrats.

Llavors hi va caure. Era a la costa de llac on s'amagava Avalon, a l'altra banda de l'illa, on hi havia la trapa per a entrar-hi. Però la boira que amagava Avalon ara era molt diferent de la boira que hi havia vist durant els mesos que hi havia estat. Molt més brillant, molt més blanca.

—Benvinguda —va dir una veu de noia.

Es va girar i es va trobar davant d'una desconeguda. Era jove, no devia tenir ni vint anys. Tenia els cabells negres, molt llargs, recollits en una trena, i uns ulls verds que la Julie estava segura que havia vist en algun altre lloc. Portava una túnica lleugera, semblant a les que havien portat a Avalon però que feia la sensació que era molt més còmoda.

La noia es va asseure a la costa, amb els peus a l'aigua, i va fer un senyal a la Julie perquè s'hi acostés. Ella ho va fer però es va quedar a certa distància, tot i que li inspirava confiança; potser perquè tenia els mateixos ulls que l'Ayleth, la Dama del Llac.

—Tenia ganes de conèixer-te, però no esperava que fos en aquestes condicions —va continuar la noia—. Sóc l'Emelin, la filla de l'Ayleth.

Les peces van encaixar de cop al cap de la Julie. La filla de l'Ayleth, que havien assignat com a guardiana d'Avalon i havia donat la vida per protegir l'illa quan la Ruella i els altres hi volien entrar. Segons havia dit l'Ayleth, una gran possible successora com a Dama del Llac, més poderosa del que era ella mateixa. Hauria estat una de les Dames del Llac més memorables, al nivell de poques.

La Julie va pensar que sempre l'havia fet més gran, però semblava de la seva edat, potser un any més. De tota manera, l'Ayleth era força jove, o sigui que tenia més sentit que fos així.

—Jo sóc la Julie. Però ja ho saps. On sóc?

—No ho sé. On diries que ets?

—A Avalon. Bé, no a Avalon. A la clariana on hi ha la trapa per arribar-hi. Només que sense trapa. I molt més blanca.

—Sí? —va preguntar, somrient—. Jo hi veig la costa d'Avalon, però des de l'illa. Diria que sóc a la platja del nord, el meu lloc preferit.

—També era el nostre lloc preferit! Sempre hi anàvem, amb els Desterrats, per practicar i...

Va notar una punxada de nostàlgia i es va posar trista de cop. Ja estava. No els tornaria a veure mai més; o almenys, fins al cap de molt de temps, si tot anava com havia d'anar.

—... i per estar junts.

—Els trobes a faltar, oi?

—Molt. Estan bé? —va dir de cop, adonant-se que ells continuaven lluitant a Hogwarts—. Els ha passat res?

—En Mike ha quedat molt malament després de l'explosió, però la Marta li està fent una tècnica de curació que va aprendre a Avalon.

—Però això és molt perillós! —va fer alarmada.

—No et preocupis que es recuperarà. Tots dos, es recuperaran. T'ho dic jo.

—I els altres? Hi havia més gent, a l'explosió!

—Tots bé. Masegats, però res mortal.

—En Fred?

—T'has posat entre ell i la pedra i li has parat al cop. Has donat la vida per ell.

—I ho he aconseguit?

—Sí, sí. Està bé, almenys físicament. Molt en xoc. Com els altres.

—Ja, suposo que és normal. Però ho superaran. No sóc tan important.

—Que no ets important? —va fer l'Emelin—. Ets important per tots ells, pels que estan destrossats des que t'has mort. Pels que ho saben i pels que encara no. I deixant això de banda, has donat la teva vida per algú que estimes. Això et converteix en una de les persones més importants del món.

—Per què? Qualsevol ho hauria fet.

—No, no tothom ho hauria fet. Salvar algú a costa de la teva vida et fa important, Julie. Et fa important pel món. I a més, fa que la teva mare estigui molt orgullosa de tu.

La Julie es va incorporar.

—La meva mare? És aquí? La puc veure?

—Està ocupada perquè en Harry la necessita. Ell també ha de prendre una decisió molt difícil i molt important, d'aquí una estona. Però tot i que està trista perquè tenies molt per davant, també està contenta que estimis tant. I el teu pare vol que sàpigues que està igualment orgullós de tu.

La Julie va assentir amb un nus a la gola. Ho entenia, que no podia ser amb ella. Però res d'això no negava el fet que el seu pare, en James, i sobretot la seva mare, la Lily, havia dit que n'estava orgullosa. Totes dues havien donat la vida per amor. I això feia que la Julie se sentís més a prop d'ella del que ho havia estat mai.

—Tu també ets important, doncs. Tu també vas donar la vida.

—Jo vaig donar la vida perquè era la meva obligació, no et confonguis.

—Tu vas donar la vida perquè estimes Avalon i els seus habitants. Ningú no t'ho hauria retret, si no ho haguessis fet. Va ser la teva decisió. I va ser una decisió molt valenta.

L'Emelin va somriure.

—Avalon s'ho val. Sé que tots els que hi hem viscut som tossuts, i ens agraden les cerimònies excessives, i ens costa mirar més enllà dels nostres nassos. Però això és perquè en el fons tenim por. Sabem que la nostra responsabilitat és molt gran, i tenim por de no estar a l'alçada. I tot i que siguem tossuts, i cerimoniosos, i tancats... Avalon no deixa de ser casa meva, el lloc on m'he criat i que m'ha donat més del que mai no hauria pogut tornar-li.

—És clar que li vas tornar! Vas donar la vida!

—I tot i així no em sembla prou.

—Doncs a mi em sembla de sobres.

La Julie va aixecar la vista i va mirar a la llunyania, cap a les aigües boiroses del llac, i hi va distingir una barqueta que s'acostava però quedava massa lluny com per a saber si hi havia alguna cosa a dins.

—Com és que veiem coses diferents? —va preguntar.

—Cadascú hi veu una cosa diferent, aquí. I encara veiem coses prou semblants, tu i jo. Si hi hagués algú altre, potser ens veuria senzillament assegudes al terra d'una habitació descalces, i per nosaltres tenim els peus a l'aigua.

La Julie es va parar un moment a pensar. La diferència de percepcions era una cosa tan estranya! El que una persona ho veu d'una manera, una altra persona ho veu d'una altra.

—I la barca? La veus, tu?

—Una barca? Jo veig un rai, que s'acosta amb alguna cosa a sobre. Pots distingir què és?

—Per mi, és dins de la barca. No veig res.

—Bé, no passa res, ja s'acostarà. No trigarà gaire.

—I mentrestant, què hem de fer?

—No ho sé, parlar. De què vols parlar?

—De la batalla. Continuo preocupada pels altres.

—És una batalla, Julie. Sempre hi haurà gent que viurà i gent que morirà.

—En certa manera, potser no hauria d'estar tan preocupada, perquè jo m'he mort i la veritat és que no s'hi està tan malament. Però... sempre hi ha temps, per venir aquí. I no hi ha temps per quedar-se allà. A més, la gent que deixes enrere, queden tan malament... Sap molt de greu pensar que no ens farem vells junts, que no seré testimoni de com els cabells se'ls tornen blancs, que mai no veuré com els nostres fills juguen junts.

—Però digues-me una cosa. Canviaries res del que has fet?

La Julie va fer que no amb el cap.

—Mai de la vida. Em posaria davant d'aquella pedra tots els cops que fes falta.

—Encara que això esborrés el teu futur?

—Encara que això esborrés el meu futur.

—Veus? És això, el que et fa important. El món ha perdut una gran persona.

La Julie va notar com es posava vermella, si és que això era possible. Se suposava que era una cosa... no tenia cos, hauria de ser... un fantasma? Es va imaginar pels passadissos de l'escola, amb el Nick-de-poc-sense-cap. Ugh, no. No podia quedar-se enrere, tot i que era temptador pensar que podria tornar a veure els altres. Ella havia fet la seva tria, i havia d'assumir-ne les conseqüències fins el final. Així era com havien de ser les coses.

—Així doncs, com estan els altres?

—Els de l'explosió? Bé, estan bé, ja t'ho he dit.

—Sí, sí, ells ja ho sé, però em refereixo a la resta.

L'Emelin es va quedar amb la vista clavada a l'aigua, tot i que la Julie no deixava de mirar-la a ella interrogant, esperant una resposta. Com que no deia res, la Julie va seguir la seva mirada fins la barca, que ja estava a prop. Hi podia distingir alguna cosa dins, mal deixada al fons.

No va ser fins llavors que va sentir un soroll, una fressa d'alguna cosa que es regirava i forcejava. Alguna cosa que patia.

—D'on ve, això? —va preguntar, alarmada.

L'Emelin només va fer un cop de cap senyalant la barca.

La Julie es va aixecar i es va endinsar més cap a l'aigua, fins a poder veure completament què hi havia dins de la barca. Quan ho va fer, va desitjar no haver-ho vist mai.

Va fer un xisclet i va saltar enrere de cop, gairebé caient a l'aigua. Era... una criatura, una mena de nadó esquelètic sense roba que tenia la pell plena de nafres. Semblava moribund, li costava respirar. Feia una barreja de pena, por i fàstic.

—Què és, això? —va preguntar mentre es tornava a acostar a la costa—. Què li ha passat?

—No podem fer-hi res —va respondre l'Emelin—. És una cosa que ha mort amb tu.

—Amb mi? No ho entenc.

—Aviat ho sabràs.

—No pares de dir "aviat"! Quan serà, aviat?

—Depèn. El temps no passa de la mateixa manera, aquí. Ja fa dues hores que hi som i per a nosaltres no han passat més d'uns quants minuts.

—Abans t'he fet una pregunta. Què ha passat als altres? Vull dir, les de la profecia han d'estar bé, perquè he donat la vida i així no han hagut de ser elles, però...

—No ha estat així.

—Com? No, vull dir, he donat la vida, això és evident, no?

—Sí, però que hagis donat la vida no vol dir que siguis la de la profecia que dóna la vida.

La Julie va començar a angoixar-se mentre assimilava el que estava sentint. No! Per això havia de donar la vida! Per les altres! Havia anat massa tard? Si ho hagués fet a la tarda... per què l'havien aturat, eh? Si hagués mort a la tarda hauria estat el mateix final per a ella i un de millor per a una de les altres!

Li feia pànic preguntar qui havia estat. Cada opció era pitjor que l'anterior. Però ho havia de saber...

—Ha estat l'Airina, oi? —va dir, caient-hi de cop—. Ha d'haver estat l'Airina.

L'Emelin no va respondre res i la Julie ho va entendre.

—No és just —va dir, molt trista—. No s'ho mereixia.

—I tu sí?

—És diferent, no és...

—No és el mateix? En què no és el mateix? Que no ha donat la vida com tu?

—Però ella tenia en Charlie, i la Lydia, i els seus pares! I tothom se l'estimava!

—I tu tenies en Fred, i els Desterrats, i el teu germà. I no em diràs que a tu t'odiaven.

—Jo ja tenia la intenció de donar la vida, ja havia perdut l'esperança de tenir un futur. Ella no.

—Les coses van com van.

La Julie es va desplomar i va perdre tots els ànims. Allò era horrorós.

—Llavors... no ho entenc. L'Airina ha donat la vida.

—Sí.

—I la resta de la profecia? Què hi pinto, jo, si no sóc la que dóna la vida? Què hi faig, aquí?

L'Emelin va respirar profundament mentre la Julie la mirava impacient.

—Has sentit a parlar mai dels Horricreus?

—Dels...? És clar que n'he sentit a parlar! Però què hi tenen a veure?

—Lord Voldemort volia tenir-ne molts. Set, exactament. Però es va trobar amb un entrebanc al camí.

—No ho entenc. Què hi té a veure, això, amb el que et preguntava? Què més ha passat, a la profecia? —va fer, alterada.

—Quan Voldemort va voler matar en Harry, tenia l'ànima tan esmicolada que un bocí li va saltar al nadó que tenia davant. Però això no va ser tot. Hi va haver un altre trosset que va anar una mica més lluny, que va trobar una porta secreta i es va escolar al cos del nadó que hi dormia aliè a tot el que passava fora.

La Julie va començar a hiperventilar, esverada. Li feia mal el cap. Li podia fer mal el cap?

—No! Menteixes, no pot ser. Què més ha passat, a la profecia?

—La Lydia s'ha enfrontat a la seva por. En Matt ha perdut la por per sempre. La Hilary i la Cindy han parat l'envestida.

—I en què em converteix, això, a mi!? EN QUÈ EM CONVERTEIX!?

—Abans t'he dit que el teu sacrifici t'ha fet important, i era per alguna cosa més que el que he mencionat!

—Què se suposa que vol dir, això!?

—Que has creuat la barrera! Que tot el que ha passat, tota la profecia, ha estat perquè puguis creuar la barrera! I ara et toca acomplir la teva funció.

Les paraules van ressonar al cap de la Julie, familiars i alienes alhora. Es repetien, sense parar, sense donar-li un segon per a respirar.

I l'últim podrà creuar la barrera i acomplir la seva funció.

 

Like walking into a dream, so unlike what you've seen.__________________________________________

 

I avui sí, que sóc puntual! I amb sorpreses i novetats!

La primera, el capítol en si. És veritat que no respon gaires preguntes directament, però hi ha moltes respostes implícites i a mitges. I preguntes noves que es plantegen.

Us ha fet il·lusió, tornar a veure la Julie? A mi moltíssima, que la trobava molt a faltar! Què us sembla, que a "King's Cross" ella hi vegi la costa que la portava a Avalon des de terra ferma? La veritat és que no ho he decidit fins que he escrit el capítol... I que es trobés l'Emelin? Us recordàveu d'ella? Bàsicament només se la menciona en un lloc, quan l'Ayleth explica als Desterrats que l'illa està bloquejada i no es pot entrar-hi ni sortir-ne i els demana ajuda. Llavors la menciona i explica el mateix que pensa la Julie. He volgut donar una mica d'importància al sacrifici d'ella, també, explicar-lo una mica més, sobretot com a paral·lelisme amb la Julie, perquè es moren amb una edat molt semblant: la Julie uns mesos abans de fer els 18, l'Emelin quan feia poc que els havia fet.

També he volgut mencionar els Rondadors, en James i la Lily, almenys. Tinc la sensació que la Lily estaria MOLT orgullosa de la Julie, tot i que trista, com he dit. Però ara ells estan amb en Harry. Amy inclosa :)

La resta de preguntes i respostes es presenten soles, em sembla. El tema dels horricreus, el paper de la Julie a la profecia i el que això vol dir a partir d'ara... Perquè hi ha molts problemes pel camí, coses que potser no heu pensat. I és que, ara mateix, hi ha una diferència molt gran entre en Harry i la Julie. A veure qui la veu!

Per últim, dir-vos que com que aquesta part i la següent van molt lligades, he decidit que l'altra la penjaré... (drumroll...) dimarts! La volia penjar dilluns, però aquesta és una promesa que no sé si podré acomplir hahaha pot ser que hi sigui dilluns, però no vull prometre res. Si voleu passar a donar un cop d'ull potser el trobareu, però si fos que no, dimarts hi seria segur!

I llavors quedaran quatre capítols + els dos de l'epíleg i PLORARÉ.

Però en fi, això ja vindrà.

SABIES QUE no he decidit qui trobaria la Julie en aquesta "afterlife" fins aquest matí, quan he començat a escriure el capítol? Havia passat per mil opcions: l'Snape, l'Amy, l'Airina, el Dumbledore abans d'anar amb en Harry, en James i la Lily... i més. Però cap no em convencia. I llavors, m'ha vingut de cop que hi havia l'Emelin. Bàsicament he pensat que el Dumbledore era el "guia" del Harry, i l'Ayleth la de la Julie, però és clar, l'Ayleth està viva, i he caigut que l'Ayleth no podia ser però la seva filla sí.

Apa doncs, això és tot per avui. Fins dilluns/dimarts!

 

Marta


Llegit 609 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarPotter_granger 349 comentaris21/06/2015 a les 13:59:18
#25850Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

A veure, la Julie ha passat la barrera (entre la vida i la mort?), però segueixo sense imaginar-me quina és la seva funció en la profecia (juntament amb en Harry, matar Voldemort?). Això sí, jo tinc una pregunta: reviurà com en Harry o és una mort definitiva? Segurament es resoldrà a la segona part, no?

Per últim, BUAAAAH, INTENSIU DE LA CRIDA D'AVALON!!!!! Que bé, en un o dos dies tindrem la segona part!




Avatarhpkarina 373 comentaris21/06/2015 a les 15:59:33
#25852Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

Holaaa!! Perdona per no comentar l'altre capítol, vaig de cul, ja ho saps! ^^''' Me perdones?? *////*

M'ha agradat mlt veure Julie i saber que no mor ( o és el que he entès, que li passa com a Harry); no pot ser que jo ho comentara en algun lloc que li passaria com a Harry??? I en què es diferència del que li passa al germà? Buuuffff no sé, me sona que a Harry li deixaven triar si volia viure o morir, no??? I ara, la funció de Julie és matar a Voldemort???? El matarà junt amb Harry???

Jo no recordava a Emelin, però ha estat guai, els paral·lelismes i tal! I m'ha fet molta peneta lo de LIly i James, se m'oblida que també són els seus pares! XD

Això de què ella se veu a Avalon ha estat bonic :)

Tan pocs capítols quedeen?? :O Aiii, quina peneta.... I pensar que ens vam conèixer per esta ff!!! :D Però tinc ganes de veure com acaba tot i de l'epíleg! ^^

Síiííí, dillunssss (o dimarts) bieeeeeeeeeeeen!!!! :D :D :D

Molts besets i fins a la pròxima!!

Rouss




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris21/06/2015 a les 17:01:43
#25853Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Potter_granger: sí, exacte, la Julie ha passat la barrera entre la vida i la mort, i això permetrà que pugui acomplir la seva funció (que encara no sabem quina és). De fet, ni tan sols ells, ho tenen clar, quina és la funció. Ah, aquesta és la gran pregunta, que està relacionada amb la "diferència" que he dit. Penseu com han mort tots dos, perquè han mort de maneres molt diferents, i què vol dir això. I si no se us acut, no us preocupeu, perquè com has dit, demà o passat-demà ho sabreu :)

Roser: MAL, MAAAAAAAAAAAAAAAL. Quina mena de fan número 1 ets, tu? TT Hahahah vinga, va, posem-nos seriosos i responem el comentari. Ei, ei, qui ho ha dit, que la Julie no es mor? Perquè estic segura que jo no ho he dit xDD La diferència, com he respost a la Potter_granger, rau en la manera que han mort tots dos i el que això significa, no puc dir res més. I la funció no te la diré, que no la saben ni ells hahhaa No et preocupis que no us demanava que recordéssiu l'Emelin, per això la Julie explica bé qui és. Bé, no a Avalon Avalon, al camí que porta a Avalon. Penseu en tota la ressonància que pot tenir, això! Claaaar, són 50 de ff i 2 d'epíleg! Hahaha no t'havies parat a pensar que en faltaven tan pocs, oi? Fins aviat!




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris25/06/2015 a les 16:42:12
#25866Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Okay! Com ja t'he dit abans, perdó pel retard, i aquí va el comentari, que ja era hora!

Comencem pel futur de la Julie. Jo crec que ella, tot i que ara és en el limbo aquest, ara morirà, quan hagi fet el que hagi de fer. El Harry no mor per dos motius: la sang de la seva mare que va morir per protegirlo a ELL (perquè era a per qui anava el Voldemort) i 2) és el Senyor de la Mort, ja que té les tres relíquies, i la Julie no les té. Això`fa el Harry immortal, i a la Julie no. No crec que la Julie pugui salvar-se. ha hagut de morir per matar l'horricreu.

A banda d'això... o sigui que una part del Voldemort va anar al Harry, i una altra la Julie... La funció d el Julie es matar el Gat, que potser també en té un tros? (hahahahahahaha!) Nah, va, posem-nos seriosos...

M'agrada que sigui l'Emelin qui se li apareix a la Julie, ho trobo encertat com a "equivalent del Dumbledore". De totes maneres no sé quina pot ser la seva funció, si l'ha de fer al Limbo aquest... com no sigui ajudar el Harry a tornar a la vida...?

Tinc moltes ganes de llegir la segona part. No t'apuris, per això, el més important va primer. Petonets, molt anims i fins aviat!




AvatarLovegood*Weasley 25 comentaris26/06/2015 a les 17:18:47
#25869Encara no he escrit cap fanfiction

Ho sento que comento una mica tard...

Al capítol. La Julie!!!!!! M'ha agradat molt que es trovés a la costa per anar a Avalon. La veritat és que no me'n recordava de l'Emelin però quan ho ha dit ja hi he caigut.

Lovegood*Weasley




AvatarLovegood*Weasley 25 comentaris27/06/2015 a les 17:21:13
#25872Encara no he escrit cap fanfiction

Acabo el comentari que en aquell moment vaig haver de marxar.

En la diferència entre el Harry i la Julie una cosa curiosa és que el Harry es mor com el James, matat directament per Voldemort  i la Julie com la Lily, donant la vida per algú.

Bàsicament volia comentar això però no vaig tenir temps.

Lovegood*Weasley




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris30/07/2015 a les 23:53:40
#26002Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Gee: la majoria del que has dit ja es respon al següent capítol! Però m'ha fet molta gràcia això del gat hahahah Mardito gat... I sí, a mi l'Emelin també m'agrada molt! En realitat té l'edat de la Julie, tot i que sempre crec que l'havíem fet més gran... i això està molt bé, perquè són molt semblants!

Rosa: No m''hi havia fixat, en aquesta diferència, és molt interessant! Que bé! Faig coses guais sense adonar-me'n xDD Per la resta ja es respon al següent, o sigui que... ja està tot dit!