La Crònica dels Tres Germans - 41: Loco es el que lo ha perdido todo, todo, menos la razón
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 30/06/2015 a les 23:46:41
Última modificació 30/06/2015 a les 23:46:41
Tots els capítols de La Crònica dels Tres Germans
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


41: Loco es el que lo ha perdido todo, todo, menos la razón

El dia següent, l’Alice va passar gairebé tot el mati dormint, mentre el James, el Frank i la Geena jugaven a cartes a la vora d’ella. El James seguia sense poder marxar de la infermeria, i Madam Pomfrey li havia aconseguit la poció blava que li havien estat posant per intravenosa a Sant Mungo, i era una meravella, gairebé se sentia flotar.

El dia va passar amb prou normalitat fins que a mitja tarda l’Alice va tenir una altra crisi. Aquella vegada, tot i que la mirada se li va enfocar i fins i tot va poder pronunciar paraules intel·ligibles, els va deixar a tots amb molt mal cos.

—Són aquí! Són aquí! —va exclamar de cop i volta, i tots tres van alçar la vista de les seves cartes alarmats—. Ja venen!

—Què dius?

—Em busquen! —va exclamar la noia, tot el seu cos tremolant—. Són aquí, venen a per mi! Em volen agafar i...

—Madam Pomfrey! —va cridar la Geena, mentre tots s’alçaven per agafar l’Alice, que pretenia sortir corrent.

—No! —va començar a xisclar la noia, quan va veure que estava atrapada—. No! No! Deixeu-me anar! Ajuda! Socors!

Madam Pomfrey va aparèixer de seguida amb una agulla.

—Mantinguin-la quiera, siusplau —els va demanar.

De seguida que li va posar la injecció, l’Alice va relaxar els músculs i va caure adormida a la llitera.

—Què li ha posat?

—Un sedant—va respondre Madam Pomfrey, que feia cara de preocupada—. Potser sí que hauria d’anar a Sant Mungo...

—Per què? —va preguntar el Frank—. Què ha estat això? Un atac de pànic?

—Mmmm... —va rumiar la infermera—. Podria ser, però... normalment els atacs de pànic venen desencadenats per una situació estressant, i ara mateix estava molt tranquil·la. Em fa por que més aviat no sigui...

—Què? —va demanar el James.

—Un brot esquizofrènic —va contestar Madam Pomfrey.

El James, el Frank i la Geena es van quedar mirant, sense saber què dir.

 

*   *   *

 

Preocupat pel tema, el Frank va anar a parlar amb la directora, per explicar-li el que havia passat i veure si se li acudia a ella alguna opció que no fos enviar-la a Sant Mungo de nou. Per la seva sorpresa, la McGonagall s’ho va quedar pensant una estona fins que va dir:

—El seu cas és delicat però potser... Hm... potser conec algú que pugui fer-hi alguna cosa.

—Ni tan sols no sabem què té.

—Exacte. Crec que el primer pas seria diagnosticar-la. Però sense haver d’anar al psiquiatre. Em pregunto si... Bé, deixi-m’ho consultar, i veurem si podem fer-hi res.

 

*   *   *

 

L’Alice dormia plàcidament, mentre el sedant anava desapareixent mica en mica. Aleshores, en un moment donat, va començar a sentir els tambors. Al principi era només un murmuri suau, però el soroll va anar pujant gradualment de volum.

Anaven a per ella. Anaven a per ella!

Eren els bojos, l’anaven a buscar. S’havia escapat i ara anaven a recuperar-la, a portar-la de nou a la sala dels electroxocs. Sentia les seves passes. S’acostaven. Ja venien! Venien a per ella!

Va obrir els ulls de cop, sobresaltada, sense saber on era.

—Ja venen! —va exclamar.

Decidida, es va aixecar del llit on estava estirada, va apartar els llençols d’una revolada, i es va posar dempeus, sense importar-li anar descalça. Els tambors... sentia els tambors cada vegada més a la vora... Va mirar al seu voltant. Semblava que les parets de la s’estiguessin fonent... i eren cada vegada més a prop, totes, totes s’acostaven a ella, l’habitació s’estava encongint... la sala era una trampa! I els bojos venien per aquella porta, la d’allà, ja venien i ella es quedaria tancada a la sala...

—No m’agafaran.

Aleshores va veure un moviment al llit del costat. Ja n’hi havia un! N’hi havia un allà, amb ella! No podia deixar que l’atrapés!

Així que sense pensar-s’hi, se’n va anar cap a la finestra més propera i la va obrir de bat a bat. Va enfilar-se a l’ampit d’un salt, sense dubtar, sense fer cas del vent que l’empenyia cap a dintre ni de la persona que cridava darrere seu. No l’agafarien.

I va saltar.

 

*   *   *

 

El James, que era qui s’havia despertat al llit d’angoixa, va cridar i es va llançar cap a la finestra. Va agafat el primer que va tocar, que va ser una màniga del pijama de l’Alice. La noia es va quedar penjant de la seva mà, cridant i rebregant-se, llançant coses a l’aire, a punt de caure d’una de les zones més altes del castell.

—Alice, no! Para!

S’havia despertat quan havia sentit moviment al llit de l’Alice. Primer només havia reaccionat fregant-se els ulls, mirant d’ubicar-se. Però quan havia vist a l’Alice a l’ampit de la finestra havia botat del llit de seguida.

Era de nit i possiblement ningú no els sentia. El James va mirar d’agafar l’Alice de la mà, però la noia estava fent tot el possible per deixar-se anar. SI seguia rebregant-se d’aquella manera, es desfaria de la samarreta del pijama i cauria al buit.

—Alice! —va cridar el James de nou—. Alice per favor, no et deixis anar! Sóc jo!

Allò va fer que l’Alice mirés cap amunt, penjant de la màniga de la samarreta, i aleshores el noi va veure que se li enfocaven els ulls i, de cop, la mà de l’Alice es va aferrar al seu canell.

—James! —va exclamar, amb una veu que ja era la seva—. James, agafa’m!

—Et tinc, et tinc! —va cridar ell—. Et pujo a poc a poc! Dóna’m l’altra mà!

L’Alice va fer un esforç per allargar la mà dreta, agafar la del James, i mica en mica anar pujant de nou fins a l’ampit de la finestra, on es va quedar a la gatzoneta i es va abraçar al James tremolant. Ja no se sentien tambors per enlloc, i les parets de la sala semblaven ben quietes.

—Què ha passat?

—Jo... els tambors...

—Quins tambors?

—Et juro que sentia uns tambors i... i passes que s’acostaven, que veien a per mi...

—Estàs segura que no estaven somiant? —va preguntar el James, i ella va fer que no amb el cap efusivament.

—No, no, era real, era de veritat, al menys dins del meu... —i aleshores va callar de cop i es va agafar més fort al James—. James, què em passa?

—No ho sé, Alice... —va murmurar el James, amanyagant-li els cabells—. No ho sé...

—No em vull tornar a adormir, no vull...

—Espera un moment —va dir el James—. Vaig a la cuina i torno, d’acord?

—No em deixis sola, siusplau! —li va suplicar l’Alice amb ulls de pànic, i el James va entendre que seria millor que no ho fes.

—Eh... val... a veure... Kreacher?

CRAC.

—Sí, amo James? —va preguntar la veu del vell elf domèstic, que va fer una reverència.

—Perdona que et molesti, Kreacher, —va dir el James amb cara de disculpa—, ja sé que vam prometre que no ho faríem més però... Que podries anar les cuines i portar-nos cafè?

—És clar, amo James —va fer el Kreacher servicialment i va tornar a desaparèixer amb un espetec.

—Cafè? —va preguntar l’Alice.

—Has dit que no volies dormir, no? —va fer el James, asseient-se al llit—. Així al menys et faig companyia... i parlem una mica, si vols.

I van passar tota la nit parlant. Dels sorolls i els “somnis” que tenia l’Alice, del que havia passat amb els vlads, de com havien sortit d’allà, i el que havia passat a Sant Mungo.

L’Alice estava extremadament preocupada pel que podia tenir, però no li volia dir al James el que sospitava què li passava. Que s’estava... que s’estava convertint en un d’ells.

 

*   *   *

 

Al final no van dormir en tota la nit, i encara seguien desperts quan algú va picar a la porta, força després que hagués sortit el sol, cap allà les deu del matí.

—Bon dia —els va saludar una dona que no havien vist mai cap dels dos—. Que és per aquí, la infermera?

—Ha sortit fa una estona —va dir el James—. Crec que ha anat a Sant Mungo a buscar medicaments i algunes instruccions.

—Vaja —va fer la dona, rascant-se el cap—. Té unes pastilles boníssimes per la migranya i em va dir que les vingués a recollir avui. A veure si me les ha deixat per aquí...

Devia tenir uns quaranta anys, un cabell castany molt poblat per l’alçada de les espatlles i duia unes ulleres quadrades que denotaven (o la feien veure) molt intel·ligent.

—És profe? —va murmurar-li l’Alice al James, ja que a Hogwarts no s’hi acostumava a veure gaires adults, a banda dels professors.

—Diria que no... potser és una formadora dels de sisè i setè... —va respondre el James igual de baixet.

—Doncs no hi ha res... —va dir finalment la dona creuada de braços—. Us fa res si m’espero aquí amb vosaltres, fins que arribi?

—No, no, agafi una cadira, si vol... —va dir el James—. És vostè formadora?

—Formadora? —va preguntar la dona asseient-se en una cadira—. No, no, sóc la psiquiatra de l’escola.

—Ah, vostè és la doctora Melfy? —es va sorprendre el James—. Li fa vostè teràpia a la meva germana, la Lily!

—La Lily Potter, sí —va assentir la dona—. Ets el James o l’Albus?

—El James —va dir ell amb un somriure.

L’Alice no va dir res. S’havia quedat de pedra. Una psiquiatra! Potser ella sabria... no, no li ho podia pas preguntar. Ella no anava al psiquiatra. I molt menys feia teràpia! Bah! No pensava parlar de res de tot allò amb una loquera. Ella estava perfectament. Perquè ho estava. Només tenia... malsons.

—Perdona... estàs bé? —va sentir que li preguntava aquella dona—. Et tremolen les mans...

—Eh? —va fer l’Alice, i es va amagar les mans sota els llençols—. Oh, sí. És que hem passat la nit prenent cafè.

—No feu cara d’haver descansat gaire, no —va dir la doctora amb un somriure.

El James aleshores es va alçar del llit per anar al bany, aprofitant que l’Alice no s’havia de quedar sense vigilància. Així que l’Alice i la psiquiatra es van quedar soles a la sala. L’Alice es va remoure incòmodament al seu llit. Per Merlí, si estava estirada i tot! Esperava que no li parlés, perquè ella no pensava dirigir-li la paraula. Huh!

—Saps que si un psiquiatre parla amb tu, no és el mateix que anar al psiquiatre, oi? —va dir la doctora Melfy, i l’Alice va posar els ulls com unes taronges. Com ho sabia, el que estava pensant?—. Suposo que també deus saber que les teràpies es compten per hores i es cobren força cares.

—Què vol dir-me? —va fer l’Alice empetitint els ulls.

—Que el fet que una persona parli amb una altra que resulta ser psiquiatra no vol dir que estigui en teràpia.

Aleshores alguna cosa va encaixar en la ment de l’Alice.

—No està aquí per Madam Pomfrey, oi? —va preguntar-li directament—. Qui l’ha feta venir?

—Ah, ja m’ha dit la directora que ho entendria de seguida...

L’Alice va respirar profundament, sense desviar la mirada de la dona. La McGonagall l’havia enviat a parlar amb ella. La directora havia evitat que anés a Sant Mungo, a l’ala de psiquiatria i ara li enviava una psiquiatra a... a què, a fer un cafè?

Però estava tan preocupada que es va sentir pronunciar les paraules abans i tot que no hagués decidit dir-les:

—He estat en xoc, cridant i murmurant de tant en tant. Ahir em vaig despertar i vaig sentir tambors, i gent que s’acostava. I vaig pensar... vaig saber que veien a per mi.

—Qui?

—Els bojos. Els tarats. Em volien portar amb ell a la sala de les tortures. És on he...

Va callar.

—Sé on vas estar fa unes nits —va assentir la doctora Melfy, que es va netejar les ulleres amb la samarreta—. No tens per què avergonyir-te de res.

—No me n’avergonyeixo! —va exclamar l’Alice, molesta—. Però em vaig llançar per la finestra per evitar que m’agafessin! Per sort el James em va agafar.

Tot i que ho va intentar dissimular, l’Alice va veure que la doctora semblava una mica contrariada.

—Alice, tot això podria... no ho sé dir segur perquè t’hauria de fer un tractament, però... podria ser un brot esquizofrènic.

—No ho és —va respondre l’Alice, amb cara pètria—. Jo no estic boja.

—Es podria controlar fàcilment, saps? Potser amb alguns medicam...

—No em penso prendre cap droga estranya —li va deixar clar l’Alice—. Ja pot marxar per on ha vingut, i moltes gràcies pel seu diagnòstic.

—Està bé, està bé —va dir la doctora, mirant de calmar-la—. No prendràs res que puguis relacionar amb... medicaments, ja ho he entès. Parlem una mica, per això.

—Jo no faig teràpia.

—No t’he demanat pas diners, que jo sàpiga —va dir la doctora—. Mira, crec que et puc ajudar. Però si prefereixes anar llançant-te per les finestres, és cosa teva. Ja ets major d’edat, pel que m’han dit.

L’Alice se la va mirar dubitativa.

—Està disposada a fer això sense cobrar res?

—Per molt que et sobtar, no sóc una mala persona, Alice —va dir la doctora Melfy i va somriure de nou—. De vegades la gent fa coses per ajudar a altra gent sense esperar res a canvi.

L’Alice es va adonar que estava arrugant els llençols del llit ansiosament. I va saber el que faria.

—Llavors podem... quedar, de tant en tant?

—És clar —va assentir la doctora—. Pots venia a la meva cons...

—No aniré a cap consulta.

La doctora Melfy va fer un sospir.

—No pateixis. Trobarem algun lloc on et sentis segura de tant en tant en tant i... parlarem. Si t’incomoda algun tema, m’ho dius, i el deixarem.

L’Alice va empassar saliva i va fer un sospir.

—Què vol que li expliqui?

—La crisi que vas tenir ahir... —va començar a preguntar la dona—, com la vas superar?

—Mmm... va ser quan vaig caure, però diria que va ser de l’ensurt —va respondre l’Alice, mirant de recordar—. Però em sembla que calmo força amb... amb el James.

—Heu estat parlant tota la nit?

—Sí.

—I no has tingut més... al·lucinacions?

—No —va respondre l’Alice, que va sentir un calfred quan va sentir aquella paraula. Al·lucinacions. Ara era una persona que tenia al·lucinacions.

—I... alguna altra vegada havies parlat amb algú de... de temes psicològics, d’aquesta por que tens?

L’Alice va pensar. Mirava de no parlar-ne mai amb ningú, però...

—Per Nadal. Amb el James, a Sant Mungo. Els meus avis estan ingressats a psiquiatria, i jo no vaig poder anar amb la meva família a visitar-los, i el James em va acompanyar a la cafeteria i vam prendre un cafè i vam estar parlant de... d’això.

—Calmadament, no vas entrar en pànic ni res d’això?

—No... no, estava molt calmada. El James ajuda.

—I, perdona que t’interrompi, però... has dit que vau estar prenent cafè?

—Sssí... —va fer l’Alice una mica insegura.

—Igual que aquesta nit.

—Sí.

Aleshores va veure que la doctora Melfy somreia.

—D’acord, Alice, els propers dies, vull que provis una cosa —li va explicar—. Vull que portis en tot moment cafè a sobre.

—Cafè?

—Sí —va dir la doctora Melfy—. Crec que podries provar-lo descafeïnat perquè de veritat que és important que dormis, però el que m’interessa és que, cada vegada que et sentis ansiosa, o neguitosa... o sobretot si comences a sentir tambors, passes, tot això que m’has dit... vull que en aquests moments, prenguis cafè. I vull que quan ho facis, relacionis el gust i l’olor del cafè amb les converses que has tingut amb el James. Aquesta nit, el dia de Nadal a la cafeteria... creus que ho podries fer?

L’Alice es va rascar el cap. Allò no semblava pas cap tractament estrany i, d’acord, el cafè era una droga, però no pas una que prenguessin els bojos, no? De fet, dubtava que els en deixessin prendre.

—Suposo, però... això funcionarà? Farà que parin les... les...

—Al·lucinacions —va acabar la doctora Melfy per ella—. No ho sé. És possible, si tens molta força de voluntat, i pel que he vist en aquests quinze minuts, sembles una persona molt decidida. No crec que et faci mal.

L’Alice va assentir, pensarosa.

—Ho... ho intentaré. Cafè.

—Cafè —va assentir la doctora Melfy—. I procura no quedar-te sola aquests dies, sisplau. Per si...

—Per si em llanço per alguna altra finestra? —va inquirir l’Alice.

—Exacte —va assentir la dona amb un somriure.

Aleshores el James va tornar del bany, pel que semblava dutxat i tot i la doctora es va alçar de la cadira.

—Vaja! —va exclamar de sobte, i es va treure un pot de pastilles de la butxaca—. Però si encara em quedaven pastilles de la migranya! Quin cas... Bé, serà millor que me’n vagi doncs... Fins una altra! Un plaer, James, Alice.

Ells dos li van dir adéu cordialment, l’Alice més esquivament del que pretenia i es va quedar mirant el James.

—Què? —va fer ell una mica alarmat—. Que ha passat res?

—Ehm... sí, però res dolent—va fer l’Alice—. James, creus que podries anar a la cuina a per més cafè?

—Més? —va exclamar el James, que ja no sabia quanta estona més podia seguir així.

—Sí, però aquesta vegada dels descafeïnat —va respondre l’Alice—. Crec que podrem fer una becaina i descansar... i tancarem les finestres amb baldó. 


Llegit 721 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris01/07/2015 a les 00:29:27
#25926Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Verd, verd, verd... jo aquesta nit en comptes de somiar amb bojos, somiare amb serps i colors verds que em perseguiran. XD

Va, al que anem, al capítol. Que ara és verd, els meus capítols són verds. Verds. M'hi hauré d'acostumar, com l'Alice a les al·lucinacions. Pot ser que sigui una al·lucinació...? Meh!

Bé, doncs, quan vaig dir que algú ajudaria l'Alice ningú no va pensa en la opció més... òbvia, potser? En aquesta fanfic vaig presentar una psiquiatra. I treballa a Howarts, també. Teni una psiquiatra a Hogwarts. Però és una dona intel·ligent i sap tractar l'ALice d'una manera que a ella li sembla acceptable.

No sé què en penseu, de tot plegat. Espero que més o menys s'entengui tot el que he anat descrivint al capítol... M'ha fet molta angúnia posar-me al cap de l'Alice quan salta per la finestra... pobreta. U.U En realitat me l'estimo molt, l'Alice...

I res, doncs, espero que comenteu molt i que no us empatxeu amb tant de veeeeeerd. XD

Molt deprimida, 

Agatha Black

 




AvatarPotter_granger 349 comentaris01/07/2015 a les 15:12:32
#25929Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Buah, fortíssim! L'Alice pot tenir esquizofrènia. Crec que sí, que l'està desenvolupant. Pobra, no m'estranya que estigui com està. S'està transformant en una de les persones que ella tem (malalts mentals...). I el James és increïble. Cafè! Fantàstic, francament fantàstic.

I no et deprimeixis, dona! Que heu estat molt a prop de guanyar!

Ànims!

Potter_granger




Cassandra Ross Anònim01/07/2015 a les 18:26:58
#25933Encara no he escrit cap fanfiction

Hola!

(Verd, duh.)

M'ha semblat interessant, el capítol. Encara que tambe tela, és una mica dur. Quan han comentat que podria ser esquizofrènia m'ha semblat molt lògic, però clar no hi vaig caure perquè de fet no en sé gaires coses i clar. Però pel poc que sé, s'adiu força. Pobra Alice, sobretot amb el tema aquest que s'està convertint en allò que més por li fa. (Em sembla interessant, perquè si tinc ben entès, l'esquizofrènia es desenvolupa després d'una situació molt estressant o traumàtica o una cosa per l'estil; com va ser el rapte).

Haver-nos pogut posar en el cap de l'Alice ha sigut molt interessant sobretot per poder veure el seu punt de vista. Jo ja la veia morta, duh. Però sort que no, perquè no és el que convé i tu en certa manera ens vas prometre una mica de calma. M'agrada molt que es vagi veient la relació entre el James i l'Alice :) D'aquí sortirà una relació amorosa, i si no una amistat molt important i forta.

Ja no me'n recordava de la doctora Melfy, encara que amb aquell comentari de la McGonagall m'he aturat un moment a pensar qui podia ser. És una dona molt llesta, i molt bona persona, perquè ha aconseguit emparaular l'Alice en que faci sessions sense que les consideri com a tal i així. Que bona. La idea del cafè em sembla molt interessant, encara que és bastant dolent per la salut, segons sé, encara que sigui descafeinat, diria.

La Lily ja no va més amb la psiquiatra? És un cas perdut? xD

Trobo a faltar els altres; és a dir, la Lily, l'Albus i els seus amics. Ja en tenim bastant, de Magatotis de moment. (Tot i que és molt interessant, com ja he dit abans.)

Fins aviat,

Cassie.




Avatarginny loovegod 314 comentaris02/07/2015 a les 20:03:03
#25937Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

Vale, per enèsima vegada... És molt estrany llegir les teves fics amb el verd de fons. Però molt. No és que sigui especialment competitiva però és que senzillament es fa molt estrany! Això sí, enhorabona a tots els slytherins que us mereixeu la victòria! Ara que estem a l'estiu jo podré comentar bastant més així que potser aquest trimestre tindrem una mica més de possibilitats :)

Ara, sobre el capítol! wow, mola molt! la veritat és que últimament tots els capítols se'm fan molt curts, potser és que són més intensos! En aquest cas, m'ha agradat molt veure el punt de vista de l'Alice: tot i que alguns cops veiem el que pensa la resta dels magatotis, normalment els capítols se centren més en el James, i ha sigut molt guai poder veure com sent l'alice totes les coses que li estan passant. Pobreta, la veritat és que fa penaeta veure-la sofrir així, tant que ens l'estimem! Com ha dit la Cass, la cosa es torna molt heavy perquè realment s'està convertint en allò que a ella li fa més por. Mentre llegia em venia al cap District 9, suposo que per aquesta "transformació" que està fent l'alice. Tot i que en aquest cas no hi ha àliens :P. 

Molt, molt, molt maca l'escena amb el james. I el frank preocupat anant a parlar amb la mcGonnagall :( pff és que és molt lleig tot plegat. Però la doctora Melfy ajudarà, oi? Ja han començat prou bé al meu parer, ara toca veure com evoluciona i com aprèn a portar-ho tot bé. Això del cafè sembla molt bona idea: de fet, saps que jo faig una mica el mateix? per suposat que no estic ni de molt lluny en la mateixa situació que l'alice, però fa anys que relaciono el cafè amb tranquil·litat: Tothom qui conviu amb mi sap que sempre acostumo a anar amb un cafè a la mà, i immediatament que en prenc un em poso de més bon humor. Així que sóc testimoni de que funciona ^^

Een fi, espero que els vagi a tots molt bé... Tinc ganes de veure també com es recupera l'albus, i why not, potser una miqueta del sucre dels capítols anteriors ajuda a superar tot el que ha passat últimament. (ehemehemsloanialbusjamesialiceehemehem) Al cap i a la fi, la primavera la sangre altera! hehehe

Marxo ja! Sigues feliiiiiiiç

Erin

 




AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris02/07/2015 a les 20:57:36
#25938Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Okay, no sé què ha passat, us he enviat les respostes, i ña pàgina se n'ha anat enrere en comptes d'endavant i me'ls ha esborrat... i estaven molt currats.Us respondré en algun altre moment. XD




Avatarharry_james_potter 119 comentaris02/07/2015 a les 23:36:17
#25939Tinc 1 fanfictions i un total de 3 capítols

La psicquiatra,. d'acord, no hi havia pensat més...

Molt gran el capítol, l'he trobat molt instructiu.




Avatarharry_james_potter 119 comentaris04/07/2015 a les 21:16:42
#25943Tinc 1 fanfictions i un total de 3 capítols

Per cert, el títol del capítol és una cita del Quixot que la diu ell mateix, oi?




AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris16/07/2015 a les 16:12:57
#25972Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Vaig taard, vaaig tard, però vaig prometre que penjaria això avui! XD

 

Potter_granger: Sip, l’Alice està desenvolupant esquizofrènia... o alguna cosa semblant, però com que no es farà proves no ho sabrem mai del cert... pe`ro sí, sí que va per aquí. Sí, i ara a veure com va amb el cafè ;)

Gracies per comentar! Petonets!

 

Cassandra Ross: Jo tampoc no en sé gaire, d’esquizofrènia, la veritat és que, com a l’Alice, tot això em faa una mica de repelús, però vaig estar mirant per internet, i diria que podria ser plausible que en tingués. Espero que no l’hagi liat parda.

Sí, us vaig premetre calmaa i ara hi haurà una mica de calma. I sí, aviat tindrem Alice/James XD

Yaaaa ningú no va pensar en la dra Melfy! Precisament havia fet aparèixer una psiquiatre en aquesta fanfic (que no psicòloga, que no els trago, un psiquiatre és algú que tracta malalts, ho vull deixar ben clar. A Hogwarts no tenen psicòlegs perquè la McGonagall els trauria d’una puntada de peu, però crec que una psiquiatre pot servir de molt). La Lily hi segueix anat de tant en tant, passa que ja no poso totes les sessions, principalment perquè no sé ben bé què s’hi fa, al psiquiatre (ni vull saber-ho mai!)

I pel que fa al cafè.. bé, sí, no és gaire bo per la salut però pitjor és l’esquizofrènia XD. No, ara en serio, no vull fer spoiles, però l’addicció al cafe serà el MENOR dels problemes de l’Alice, perquè li esperen coses, i coses grosses. Però serà més endavant. I hasta aquí puedo leer, i us quedeu amb les ganes, au.

I pel que fa alaltres, els veurem al priper episodi, ja, a l’Albus, la Lily, l’Sloan i possiblement alguns més.

Fins aviat i gràcies pel comentari! ^^

 

Ginny_loovegod: Menys mal de la copa interresidències, que si no, de què em trobo jo comentaris teus XD

Oi que és rara, la meva fic de veeeerd? Ja m’hi estic acostumant a la pàgina principal i tal, pe`ro a la meva fanfic, no... T.T

Que guai que se’t facin curts els capítols! Sí, probablement sigui perquè passen moltes coses importants. Pel que fa als punts de vista, sí, el narrador principal és el James, però de vegades també “moc la càmera” als caps del Frank, l’Alice, la Geena, l’Albus, la Lily , el Harry i, en aquesta última ff, l’Sloan. Crec que als altres no els he posat mai, que ara recordi... Els Potter, els magatotis i  l’Sloan. Ah, i va haver-hi una escena del Ron. N’hi haurà moltes més en les fanfics properes, d’ell, ja et deus imagginar per què ;)

Ah, la veig veure, la peli aquesta de District 9! La veritat és que no em va agradar gaire, però això de les transformacions està molt ben tractat. No ho havia relacionat amb això de l’Alice...

La Dra. Melfy ajudarà molt, sí. A mi també em cau molt bé. No sé qui una vegada em va dir que tenia tírria als Ravenclaw, però no és veritat. En aquesta fanfic n’hi ha tres que surten “regularment” (l’Anne Boot, la sergent Belacqua i la Dra Melfy) i totes tres molen molt, no trobeu?

A mi també m’encanta el cafè, i em posa de bon humor i em dóna energia. Però li he donat a l’Alice, aquesta addicció, perquè en un futur n’haurà de combatre una altra... (calla, Gee, callaaaa, que te’n vas de la llengua!)

I siii, siii, Albus/Sloan, James/Alice, estpy en ello XD

Petonets!

 

Harry_james_potter: Que sàpigues que si no segueixo amb la fanfic és culpa teva i del teu repte, que em té MOLT enfeinada.

M’acabes de recordar el títol, que no l’havia explicat! No, no és del Quixot! En volia posar alguna del Quixot, però no en vaig trobar cap d’adequada per aquest capítol. Aquesta frase, de fet, no sé ni de quin llibre és, perquè la vaig trobar solta en una web de cites. És d’un escriptor britànic, Gilbert Keith Chesterton, i no vaig saber trobar si és d’algun escrit seu o simplement una frase cèlebre d’ell. Si algú ho sap o ho esbrina, serà un bonic detall que m’ho digui! ^^

Gràcies per comentar!