La Crida d'Avalon - Capítol 46: La costa (II)
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 29/07/2015 a les 23:55:20
Última modificació 29/07/2015 a les 23:55:20
Tots els capítols de La Crida d'Avalon
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 46: La costa (II)

Capítol 46: La costa (II)

 

 

Inspira. Expira. No pensis. Inspira. Expira.

—Estàs bé?

La Julie es va adonar que en algun moment s'havia posat dreta i va allargar el braç perquè l'Emelin no s'hi acostés. No podia parlar; hiperventilava. On havia anat, tota la tranquil·litat? No s'haurien d'haver acabat, ja els seus problemes? Per l'amor de Déu, estava morta! Morta! I ni així no podia trobar una mica de punyetera calma!

—Molt bé —va dir, intentant regularitzar la respiració— . Per començar, no tinc cos i no hauria de tenir aquestes reaccions físiques; i a més, també acabo de rebre unes notícies... desagradables, o sigui que ara mateix estic molt confosa, i espantada, i emprenyada. Per tant, ni se t'acudeixi tractar-me d'idiota ni suavitzar els fets. Queda clar?

L'Emelin va aixecar una cella i va haver-se d'aguantar les ganes de somriure. Definitivament, s'entendrien. Les coses clares, com li agradaven a ella.

—Com l'aigua.

La Julie va fer que sí bruscament i es va tornar a asseure, però aquella vegada amb els peus fora de l'aigua i tensa, com un gat a punt d'atacar.

—Sóc un horricreu.

—Ets un horricreu. Més ben dit, eres un horricreu.

—I en Harry també.

—Exacte.

—I ara que m'he mort, l'horricreu també s'ha mort, no? Perquè... suposo que estic morta, oi?

—Ets en un lloc de pas. Però sí, quan hi hagis passat t'hauràs mort definitivament. Ho sento.

—No, no, no ho sentis, està bé. És el que ha de ser. L'horricreu s'ha mort?

—Sí, s'ha mort.

La Julie va mirar a l'infinit, pensativa. O sigui que tots els dubtes, tots els dilemes... en realitat havien estat en va. Sempre s'havia hagut de morir, sempre havia estat aquest, el seu destí, si volia que tinguessin una oportunitat real de derrotar Voldemort. Ni tan sols havia tingut una altra opció.

Llavors, va començar a lligar caps i va fer cara de pànic.

—Si en Harry és un horricreu, vol dir que també s'ha de morir? —va preguntar a poc a poc, greument, amb por de la resposta.

L'Emelin es va posar dreta, amb cara de satisfacció, i li va allargar la mà per ajudar-la a aixecar-se.

—Ara vas a la meva. Em sembla que ja saps la resposta. O és que no has sentit les veus?

La Julie va parar l'orella i es va adonar del xiuxiueig que cada vegada se sentia més fort. Venia del cor del bosc, d'algun lloc enmig dels arbres.

—Part de la teva funció ja s'ha acomplert —va dir l'Emelin— . Havies de morir perquè morís l'horricreu, i això ja ha passat. Però crec que no series aquí si no fos perquè hi tens una missió. Dic crec perquè, al contrari del que puguis pensar, jo tampoc no sé què passa a la profecia, i vaig deduint mentre veig com avança tot. I em sembla que aquí hi tens una altra missió.

Les veus de fons continuaven sonant i s'anaven definint a mida que passava el temps.

—L'has d'ajudar. Has d'ajudar en Harry a tornar.

La Julie es va agafar a la mà de l'Emelin per aixecar-se i va arrencar a córrer enmig dels arbres, perseguint les veus que cada vegada estaven més a prop. Una mica més... una mica més...

—Julie!

Va notar com l'estiraven per la màniga i queia a terra.

—Ei! —es va queixar—. Es pot saber què fas?

—No m'escoltaves —li va recriminar l'Emelin—. T'he dit que paressis i has passat de mi.

—No et sentia.

—No m'escoltaves —li va dir tallant—. Sigui com sigui, hem d'esperar que el professor Dumbledore li aclareixi un parell de coses. Tu fa molta estona que has arribat i has tingut temps de fer les teves preguntes, però ell no. Queda't aquí al costat i ja apareixeràs després.

La Julie va mirar endavant i va veure que els arbres s'acabaven a un metre d'ella i donaven lloc a una mena d'espai molt gran, lluminós i buit, amb una gran cúpula de vidre al sostre. Si es girava per mirar enrere, el bosc continuava fins a la platja, com ho havia vist abans. Que estrany.

Mentre la boira del nou espai es dissolia, una taula amb dues persones assegudes s'anava fent nítida. No va trigar gaire a veure que eren en Harry i el professor Dumbledore.

—Així... també sóc mort, jo? —va preguntar en Harry.

—Bona pregunta... —va dir en Dumbledore amb un ampli somriure—. Fet i fet, però, estimat Harry, jo diria que no.

 

 

 

La Julie va moure una mica el cos per desencallar-se. Ja feia una bona estona que escoltava com en Harry i el professor Dumbledore parlaven i li feia mal el cap. No s'havia assabentat de res del que havia passat amb el professor Dumbledore i el llibre de la Rita Skeeter, tants mesos aïllada a Avalon... I ara li venia tot de cop. Per no parlar d'Horricreus i Relíquies, que s'estava fent un embolic com una catedral. Per què havia de ser tot tan complicat?

Els dos interlocutors de la taula feia uns minuts que estaven callant i, com ella, semblava que intentaven assimilar tot el que havia passat en aquella conversa. Però quan li va semblar que ja n'hi havia hagut prou, va fer un pas i es va avançar. En Harry immediatament va girar el cap, com si no s'hagués adonat en cap moment que era allà i la descobrís ara. Però en certa manera segur que havia estat així.

El noi es va aixecar de cop i va córrer a abraçar la Julie.

—Ja era hora! Em pensava que no et veuria en cap moment...

—Aquí em tens —va fer la Julie, estrenyent-lo fort—. Jo tenia l'esperança que no et veuria per aquí fins d'aquí molt de temps, però ja veig que no hi ha manera. Tot i que si es pot arreglar, ja no hi ha cap problema. Tornes enrere i ja està.

—Tu també pots, llavors, no? —va dir en Harry enretirant-se una mica—. Si ets aquí és que pots tornar enrere.

—Em temo que no és tan senzill —va respondre el professor Dumbledore—. Però benvinguda, Julie, tot i que ja deu fer una bona estona, que ets per aquí. Et vull felicitar i dir-te que has estat molt valenta, molt valenta. T'has sacrificat per algú sense saber que t'havies de morir si volíem derrotar a Voldemort.

—Però... no entenc com puc ser un horricreu. Jo no tinc una cicatriu. No puc parlar amb les serps, no tinc visions de què pensa Voldemort, com en Harry.

—Harry, respon-me una pregunta —va dir el professor Dumbledore—. A qui et vaig enviar quan necessitaves minimitzar els efectes de Voldemort al teu cap?

—Al professor Snape.

—Perquè és un expert en Oclumència. No va ser la millor idea per a tu, ho reconec, però no deixa de saber-ne molt. Ara, Julie, respon-me qui et va criar després que els Cavallers de la Mort et segrestessin.

—El professor Snape.

—Si no tens cicatriu és perquè tu no vas rebre l'atac directament, però la resta de símptomes els hauries de tenir, i de fet els tindries si no fos perquè en Severus et va posar encanteris repressors per evitar tot això.

—Però ara s'ha acabat, no? —va preguntar en Harry—. Ara l'horricreu ha mort. Tot això desapareix.

—Exacte.

—I ara que tots dos horricreus són morts has de trobar la manera de matar la serp i després eliminar Voldemort d'una vegada per totes —va dir la Julie.

—Jo? I tu què?

—Jo no puc tornar, Harry.

—Per què?

—La sang que et manté viu és la que et va prendre Voldemort. A tu, no a mi. La de la nostra mare.

—Que va morir per salvar-nos, a tots dos, i que també corre per les teves venes. Encara que es posés davant meu, no vol dir que no intentés salvar-te a tu, també! Et van tenir amagada durant mesos perquè no et trobés, per salvar-te. Això ha de comptar per alguna cosa.

—I de les relíquies què me'n dius? Les tenies tu, no jo. Tu controles la mort.

—Les he deixat enrere per morir. No les he tingut quan m'he sacrificat. Les he tingut mentre hi anava. No és el mateix.

—És igual, Harry. M'he de morir i ja està.

—Tots els teus punts han estat bons, Julie —va dir el professor Dumbledore, obrint la boca per primera vegada des que havia sortit el tema—. Però el teu germà té raó, en tot això. La sang que us protegeix és la mateixa, i les relíquies l'han ajudat a arribar fins aquí, no l'ajudaran a sortir-ne. En això esteu igual.

—I ara vindrà el "però", oi? —va preguntar la Julie—. Sempre hi ha un "però".

El professor Dumbledore la va mirar, veient-la molt més gran de cop.

—Però sí que hi ha un problema, i és molt més simple que les relíquies i els horricreus. Harry, a tu t'ha matat Voldemort amb un encanteri que t'ha aturat el cor. És així?

—És així.

—Per tant, tens un cos sencer on tornar.

Una llumeta es va encendre al cap de la Julie i les peces van quadrar dins del seu cap. Tot era tan complicat que no havien pensat en els aspectes més simples, en els aspectes més pragmàtics.

—Jo he mort per l'impacte de les pedres de la paret. No només se m'ha aturat el cor, els meus òrgans estan destrossats. Ni que tornés al meu cos i el cor em tornés a bategar, em moriria a l'instant per la resta de ferides. És així?

El professor Dumbledore va assentir, amb mirada trista, mentre en Harry feia cara de desesperació.

—Llavors jo tampoc no vull tornar.

—No, Harry —va fer la Julie, que sabia que això passaria—. Has de tornar, cal que tornis. Has de derrotar Voldemort.

—M'és igual, el que hagi de fer! No vull tornar a un món on tota la meva família és morta!

—Harry...

—No, ni Harry ni hòsties. Sempre he fet el que em tocava sense plantejar-m'ho dues vegades, però per una vegada vull ser egoista. S'ha acabat, Julie. M'he cansat de pensar sempre en els altres. Gairebé divuit anys, i digues quantes vegades hem pogut decidir per nosaltres mateixos i no hem fet el que els altres esperaven de nosaltres. Profecies, adults, dolents, bons, és igual. Tots ens han marcat el camí. Per una vegada el vull decidir jo. I no penso tornar.

—Ets l'únic que pot vèncer Voldemort!

—Ah, però no ho sóc. La profecia m'ha portat fins aquí. No podia morir mentre ell fos viu perquè tenia l'horricreu a dins, i això ja està solucionat. A partir d'ara, estic sol. I puc prendre la meva pròpia decisió.

—I decideixes no tornar a un lloc on hi ha tanta gent que t'estima?

—En tinc més aquí que allà —va respondre en Harry, amb una inflexió de dubte a la veu—. En Sirius, l'Amy, en Remus, la Tonks, en Dobby, la Hedwig, professors, antics companys. La nostra família sencera, Julie. Tu i els nostres pares. Ja és hora que puguem estar tots junts.

—Si et penses que tota la teva família és aquí, t'equivoques de mig a mig. En Ron, l'Hermione, els Weasley, en Neville, la Luna. Ells també són la teva família, i t'esperen. Els d'aquí em sembla que no en marxarem, o sigui que tindrem paciència i t'esperarem. Ja ho has vist, hi estem prou bé.

En Harry va mantenir la mirada amunt, però al cap de poc es va desinflar i la Julie li va passar el braç per les espatlles.

—Estarem bé i et vigilarem perquè triguem mooolt de temps a tornar-nos a veure. I quan arribi el moment, ens tornarem a trobar.

—Jo seré un home vell. I tu et quedaràs per sempre als 17. No està bé.

—Ja... però és així.

En Harry va mirar amunt, a la cúpula, i de cop l'energia li va tornar als ulls i es va deixar anar de la Julie.

—Hi ha una manera! És clar que pots tornar!

—Vols dir?

—Que sí! Recordes què fèiem a primer quan jugàvem tots dos a Quidditch? Aquell encanteri de l'Hermione? Ens fusionàvem tots dos en un sol cos! Érem dues ànimes vivint en un sol cos! Podem tornar tots dos, i tu podries viure amb mi dins meu, i...

—I passar una vida sencera així? No, Harry, gràcies però no. No pots viure una vida sense privacitat, amb mi dins del teu cap. Estaries renunciant a qualsevol relació íntima que tinguis en un futur. A ser tu, amb la teva individualitat.

—Hi estic disposat.

—I m'ho crec, però no pot ser. No ho penso fer, Harry. Tots tenim un temps, i el meu s'ha acabat. Però tu encara tens moltes coses a fer.

En Harry es va tornar a asseure, capcot. El moment d'eufòria havia passat. En el fons, sabia que la Julie tenia raó, però... quan l'havia vista havia pensat que si decidia tornar, podrien tornar tots dos junts i derrotar Voldemort, que no ho hauria de fer sol, i que el futur els esperava.

El professor Dumbledore s'esperava en un costat, mirant els dos germans, que estaven asseguts de costat sense dir res. Semblava que en Harry ho estava assimilant. Però ja era ben veritat, que de vegades ser el que es queda és molt més difícil que marxar... I ells eren massa joves per tenir aquells problemes. D'alguna manera, el professor Dumbledore se'n sentia culpable, en part. Ell era un dels que els havia posat tant de pes a les espatlles. I ara ja estava, ja havien crescut massa ràpid, ja no hi havia manera de tornar-los aquells anys.

En Harry es va girar a mirar-lo.

—Haig de tornar, oi?

—Això ho has de decidir tu.

—Puc triar?

—Sí, i tant —li va dir el professor Dumbledore amb un somriure—. Dius que som a King's Cross, oi? Doncs diria que... en cas que decidissis no tornar, podries... agafar un tren.

—Amb la Julie.

—Sí.

—I on em portaria?

—Enllà.

—En Voldemort té la vareta d'àlber.

—Cert. En Voldemort té la vareta d'àlber.

—I vostè, vol que torni?

—Crec que, si decideixes tornar —va dir el professor Dumbledore—, hi ha la possibilitat que en Voldemort desaparegui del mapa. No ho puc assegurar, per això. Però sí que sé segur, Harry, que ara tu ara tens menys por de tornar aquí que no pas ell.

La Julie va estrènyer la mà d'en Harry en senyal d'aprovació i de suport, i en Harry la va mirar, trist.

—No compadeixis els morts, Harry. Compadeix els vius, i, sobretot, els qui viuen sense amor. I pel que fa a tu, Julie... et sembla bé que t'acompanyem? Em sembla que l'Emelin t'està esperant a la costa.

—Sí, no ho allarguem més. Ja he tingut aquest temps extra abans de morir definitivament, o sigui que... ja he estat afortunada. Estic a punt per marxar.

El professor Dumbledore va fer que sí amb el cap i va començar a marxar cap als arbres. Estranyament, tots els metres de vegetació que la Julie havia corregut ja no hi eren, i just després de la primera línia ja hi havia la platja. L'Emelin s'esperava allà al costat.

La Julie també va posar-se en marxa, amb en Harry darrere. Van fer el trajecte en silenci, sense mirar-se, fins que van arribar al costat de l'aigua.

—Estàs segura que no hi ha cap altra manera? —va preguntar en Harry.

—A no ser que trobis una manera de guarir el meu cos... No n'hi ha cap, no, Emelin?

—A curt termini no. Necessitaries la millor guaridora que hagi passat mai per Avalon per arreglar el teu cos abans no sigui massa tard, perquè la carn es deteriora i ja fa hores que s'han aturat les funcions vitals. I necessitaria una bona estona, tot i així. O sigui que...

—No, és clar que no. Cap problema. Marxo, doncs. Fes una abraçada als Desterrats de part meva, Harry, i digues-los que es mereixen una bona vida.

—Vinga, som-hi —va dir l'Emelin—. El teu germà ha de tornar a King's Cross. I tu acabes la teva vida aquí, al costat d'Avalon, com els grans herois. Com el Rei Artús!

—Exacte. Com el Rei Artús —va dir una nova veu.

Una figura encaputxada va sortir d'entre els arbres. L'Emelin va ofegar un crit i es va tapar la boca amb les mans abans de fer un pas enrere.

—Senyora...

Van veure com s'agenollava immediatament i intentava recuperar la compostura.

—Diu la llegenda que, quan el Rei Artús estava a punt de morir, va aparèixer la Dama del Llac i el va portar cap a Avalon salvant-li la vida. I per això he vingut.

La dona es va treure la caputxa i la Julie va poder reconèixer la cara que havia vist en tapissos, escultures, quadres i tot tipus de representacions mentre era a Avalon. Va necessitar un moment per assimilar-ho.

—Morgana...

—La mateixa. T'he estat vigilant, Julie, durant tot el temps que has estat a Avalon, i he de dir que poques vegades he vist una alumna més prometedora. Podries arribar a Dama del Llac, si t'ho proposessis.

La Julie volia respondre, però no li sortien les paraules. Què li havies de dir, a un personatge llegendari, quan te'l trobaves davant?

—Però ja sé que aquest no és el camí que tu vols seguir, i ho accepto. Havia pensat que et salvaria si em prometies que aniries a l'illa, però sé que no seria just.

—La pots salvar? —va preguntar en Harry, envalentonant-se—. Però si l'Emelin ha dit que es necessitava pràcticament un miracle!

—L'Emelin ha dit que es necessitava la millor guaridora que hagi passat mai per Avalon. I resulta que la tens davant. Pel que fa a l'estona que cal... tu torna al cos d'en Harry, Julie. Aneu junts a matar Voldemort, sigueu un mateix cos, una mateixa persona. Sempre ha estat la vostra missió.

En Harry i la Julie es van mirar. La missió. Aquella era la missió.

—I si ho aconseguiu... no patiu, que jo mentrestant ja m'hauré ocupat de tot. Aneu a buscar el cos de la Julie i ella hi podrà entrar.

Els altres es van quedar tots callats. Aquell si que era un gir que no s'esperaven. Morgana havia aparegut... i per salvar la Julie!

—Però qui sóc, jo? Per què t'has... per què s'ha molestat a venir a salvar-me?

—L'Emelin t'ho ha intentat explicar, Julie. Ets molt més important pel món del que et penses. Era la segona vegada que volies donar la vida, avui. I ho has fet sense dubtar. Quan has dit que aquí hi veies el camí a Avalon, he sabut que t'havia de salvar. Avui, i només avui, se't retorna el sacrifici que has hagut de fer per una profecia que, al capdavall, ha sortit de l'illa. Avui Avalon et torna tot el que li has donat.

La Julie va mirar amunt, cap a la boira d'Avalon. Estava morta, ho sabia i ho acceptava, i de cop... no ho estava. Podia tornar. Podia tornar, amb els Desterrats, amb en Harry, amb en Fred. Aquell futur a què havia renunciat tornava a ella.

—Em pensava que estaries més contenta —va dir Morgana.

—No, i ho estic, només és que costa d'assimilar, que puc tornar. I... ara sé que en Harry em maleirà, però crec que si ha de tornar algú no sóc jo. Si pogués... podria tornar l'Airina al meu lloc?

—L'Airina ja és a l'altra banda, Julie.

La Julie va fer una ganyota. Ho sabia però no ho sabia, que l'Airina ja no hi era. No ho volia saber.

—L'Emelin, doncs. Ella sí que ha donat a Avalon. La vida mateixa, ha donat. Si Avalon té un deute amb algú és amb ella, no amb mi.

—I és per això que has de tornar, Julie —va dir l'Emelin amb els ulls entelats—. És per voler regalar la teva oportunitat, que se't dóna. I sisplau, no et passis de bona persona, perquè hi ha un límit molt fi entre la generositat i l'estupidesa. És la teva vida, la que se't retorna. No hi vulguis renunciar tan ràpid. Agafa-t'hi.

La Julie va sospirar i va notar com els ulls se li començaven a omplir de llàgrimes. Aquell matí s'havia llevat tan convençuda que no veuria el sol sortir un altre cop, que li costava d'imaginar que ella vivia i totes aquelles altres persones morien. Però l'Emelin tenia raó. No podia anar regalant la seva vida així com així només perquè ja s'havia fet a la idea de morir-se. I d'acord, sabia que tornava al dolor que hi havia, però també tornava per fer-se gran amb els seus amics, per veure com els seus fills anaven junts a l'escola, per ser testimoni dels primers cabells blancs, de les primeres arrugues, de com tots anaven envellint mica en mica. Per això, tornava.

—No perdem més temps, doncs. Què esperem?

La Julie va veure com una barca apareixia a la costa i hi va pujar. En Harry, en canvi, es va quedar a la sorra, que anava desapareixent i es convertia en la gran sala amb la cúpula que havia identificat com a King's Cross. Morgana va pujar a la barca amb la Julie i va començar a remar.

—Digui'm una última cosa —va dir en Harry—. Això és real, o ha passat dintre el meu cap?

El professor Dumbledore va somriure, i les seves paraules van ressonar entre la boira que els envoltava.

—És clar que passa dintre el teu cap, Harry; però això no vol dir que no sigui real!

 

Give me a chance to be the person I wanna be.____________________ ____________________________

 

NO. EM. PUC. CREURE. QUE. HAGI. ACABAT. AQUEST. CAPÍTOL.

Molt bé, molt bé, primer de tot demanar mil disculpes, en especial a la Potter_granger, que no sabia què estava passant ni per què no penjava. He tingut un estiu que ha començat molt complicat, psicològicament i amb el munt de feina que faig. El diumenge que vaig penjar l'últim capítol vaig rebre una notícia inesperada i vaig necessitar fer una aturada. I després m'ha costat moltíssim reenganxar-me. De fet, aquest capítol està escrit a trossos molt curts perquè no trobava mai el moment, i quan el trobava em costava concentrar-me perquè sabia que ho havia de fer ràpid perquè no tenia temps i llavors encara ho feia més lent.

Però en fi, espero que em perdoneu per aquest temps tan llarg sense penjar, i més deixant la ff a la meitat d'un capítol de dues parts tan important com aquest.

Tot i això hi ha bones notícies! I és que com heu vist... la Julie torna!

Sí, sí, sé que potser no acaba de quadrar al 100% amb la trama de la Rowling, però és una d'aquelles coses que dic que ara potser la faria molt diferent, però la vaig planejar fa molt de temps. I crec que la Marta de fa 4 anys es mereix que seguim la seva trama, ja que se la va currar MOLTÍSSIM i va fer una feinada i res, que ho he volgut mantenir tot com estava. Sincerament, estic molt orgullosa del que vaig ser capaç de fer amb 15-16 anys, i potser no acaba de quadrar del tot, però he fet totes les justificacions que he pogut per fer-ho al més plausible possible. Perdoneu si no us sembla prou!

Al final m'haureu de donar la raó, que no he sigut ni de bon tros tan cruel com us esperàveu, oi que no? ^^ La Julie i el Mike, que eren dels que em retreieu més, han acabat tots dos salvats. De fet m'havia de frenar a l'hora de fer segons quins comentaris perquè la meva reacció amb la mort de l'Airina (snif) i la Julie va ser molt diferent, la de la Julie em divertia xDD

En fi, doncs, que aquí el tenim. Disculpeu un altre cop. I si alguna cosa en aquest capítol no s'entén bé (perquè, com he dit, l'he escrit a trossos molt petits i no té la continuitat que hauria de tenir), pregunteu i veurem si ho puc respondre xDD

Pel que fa a la previsió de quan puc continuar... la veritat és que avui he decidit que no anava a dormir fins que pengés el capítol, perquè 1) És el meu sant i us volia fer el regal, i 2) Dissabte marxo de colònies sense ordinador o sigui que no podré escriure RES. I després ve la Festa Major del poble, o sigui que... sí, ho tenim complicat xDD Però us prometo que intentaré apretar per anar penjant en forats (a l'agost no treballo o sigui que ja guanyem molt) i intentaré acabar la ff a principis de setembre!

Res doncs, això és tot. Avui no hi ha Sabies què perquè tinc la impressió que ja he xerrat prou xDD Fins aviat, espero que us agradi!

 

Marta

 

PD Sé que tinc comentaris pendents! M'aniré posant al dia de tot!


Llegit 514 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarLovegood*Weasley 25 comentaris30/07/2015 a les 00:23:00
#25997Encara no he escrit cap fanfiction

I pel teu sant ens fas un regal del capítol! (Felicitats per cert)

Al final la Julie acaba viva! Hi ha moments de contradiccions que si pot viure, que si no... Però al final s'ha acabat resolent i hem tingut segona part!

(He sigut la primera de comentar, eh?)

Lovegood*Weasley




AvatarPotter_granger 349 comentaris30/07/2015 a les 00:38:00
#25998Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Ei, això vol dir que qua acabis no hi haurà més Julie Potter? Jooo... Però la Julie s'ha salvat, que bé! És massa bona, sort que l'han parat a l'hora de donar la seva vida a l'Emelin. Et faré un comentari decent quan tingui internet. Potter_granger




Avatarhpkarina 373 comentaris30/07/2015 a les 00:46:00
#25999Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

JULIE NO ESTÀ MORTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA SÍÍ ÍÍÍÍÍÍÍÍ

lalalalalfelicitatgegegegegegebieeennnnnntomatomatomatomaJedviuuuuuuuuu< /p>

AIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII IESTICMOLTEMOCIONADANOSÉNIQUÈDIRAVOREANEMPERPASSOS

Hmmmmm..... Val, no ha dit que facen la fusió esta rara entre Harry i Julie? Entonces per què Julie agarra el barquet?? O.o

Bufffff per un moment me pensava que la mataves, eeh?? XDDD

Vale, vale, vale... No eres TAN cruel... Bueno, de fet, sí, perquè has estat gaudint de com patíem tots per Julie i de com ens preocupàvem per Marta i Mike.... Eres cruel :D

Sempre que vénen les Festes Majors tenim lapse sense capítol xDD Però bueno, te mereixes un bon descans i desconnectar! ;)

Tinc ganes de llegir el próxim capítol, aixina que espere que trobes temps!

Una besada molt forta i sort a les colònies!

Rouss.




AvatarLaia Weasley 140 comentaris30/07/2015 a les 22:00:54
#26000Encara no he escrit cap fanfiction

OOOOOOOHHHH!!!

Que fort! No m'ho puc creureee!! Ens tornes la Julie!! *ball de la victoria*                                              Anava llegint el capitol i pensava: bueno sera l'ultim cop que la veurem, que li pasara... etc.                    I m'he posat taaaant contenta quan he vist que ens la salvaves!! Si el final no ets tan cruel com creia... xD

I bueno em moro de ganes de que pasara ara, perque ara si que ja estem en les ultimes... em fa molta pena que s'acabi... :( :(

I que pasa amb tots els desterrats, i la resta...

Ens veiem espero que aviat!

Petooons!




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris30/07/2015 a les 23:48:50
#26001Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Oooooh! Quin munt de comentaris! ^^

Rosa: veieeeeu com us vaig dir que no us havíeu de preocupar tant, que no seria tan gros? Però això no són contradiccions, és el procés que fan ells per entendre les coses i resoldre els dubtes que tenen! Sí, al final tot s'acaba bé, see? Primera, primera :)

Potter_granger: A veure... ja us ho explicaré millor, però tinc la intenció de fer més Julie Potter, tot i que d'una manera molt diferent i menys en serio, sense tanta trama i tanta continuïtat. Aviat us ho faré saber :) Sí, la Julie ja s'havia fet tant a la idea que ara li semblava que havia de donar la vida fos com fos, i no és així. Tranquil·la, mil gràcies per comentar! ^^

Roser: hahahahah si sóc un amor d'escriptora, mireu que felices que us faig ^^ Hm, sí, això està relacionat amb la mort del rei Artús. Quan mor, Morgana el va a buscar i se l'emporta a Avalon en barca per salvar-li la vida. La intenció era que fos paral·lel, de manera que ho he fet per això! Igualment van al mateix lloc. Hahah això és per què em coneixes, i jo crec que potser ara ho hauria fet ^^' Doneu gràcies que fa tant de temps que està pensat, això! Veus? Això sí que em fa cruel, si de cas, no lo altre xDD I knoooow, però intentaré penjar tot i que hi hagi FM, eh? Almenys intentaré avançar el capítol! Fins el pròxim doncs! ^^

Laia Weasley: si és que us vaig avisaaar, que no n'hi havia per tant! I vosaltres que no em crèieu! Al final he salvat molta gent que hauria pogut morir. Tinc tantes ganes de veure'ls a tots junts un altre cop...! Sí que acabem, sí, ja falta ben poc. Estic molt emocionada perquè llegiu l'epíleg! Com li he dit a la Potter_granger, hi ha més Julie Potter, però d'una manera molt diferent. Ja ho veureu! ^^ Tan aviat com pugui! Moltes gràcies per llegir i comentar!




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris31/07/2015 a les 23:07:22
#26003Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Ahhhh!

Me l'he llegit aquest matí al tren però no l'he pogut comentar fins ara que he arribat a casa! Mola molt! M'ha agradat molt com t'ha quedat escrit, així barrejat amb l'escena que tots coneixem de King's Cross. Molt ben enllaçat, està guai!

Jo també m'alegro que la Julie finalment pugui viure. La seva funció, finalment, serà matar el Voldemort juntament amb el Harry. Té sentit. I també té força sentit el que has epxlicat de la sang de la Lily, que córrer per les seves venes, així que tot i que ella no tingui les Relíquies és plausible. I també m'ha agradat moltíssim que fessis servir un recurs de la primera fanfiction (això de fusionar les dues ànimes en un sol cos) en aquesta última. És una detall molt Rowling, això de treure al final alguna cosa que hem fet al principi, molt, molt temps abans. Molt bé!

I molt guai el personatge de la Morgana! Molt adient, evidentment. Pregunta, per això, a tu que sembla que ho domines més, tot això d'Avalon: Pel que tinc entès de les llegendes artúriques, la Morgana era una fetillera malvada, no? I de fet era l'enemiga de Merlí (tot i que si no m'equivoco era germanastra del Rei Artur o alguna cosa aixi...?). Ets tu que l'has feta bona a la teva fanfic o és que ho tinc malentès i en realitat no era pas malvada...?

Res, doncs m'ha agradat molt, i espero que ens puguis alegras aviat amb el desenllaç. Que això ja s'acaba! O.O

Petonets! G




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris14/08/2015 a les 15:43:06
#26035Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

M'alegro que t'hagi agradat, perquè m'ha costat molt decidir què es quedava i què sacrificava... ho he intentat fer al més fidel possible! No sé com em fico en aquests marrons... hahaha Sí, aquesta era la seva funció des del principi! Si us hi fixeu bé, la profecia ja deia des de la primera ff que les persones d'aquesta profecia havien de ser el suport d'en Harry, que l'havien d'ajudar a derrotar Voldemort, i així ha estat. De fet, ho explicaré en el Sabies que del proper capítol, però la funció de la Julie podia ser tant matar Voldemort com matar el Harry. Ja us ho explicaré millor! :) Estic molt contenta que ho trobis plausible, perquè jo mateixa no ho acabava de veure clar!

Sí, un dels objectius d'aquesta ff era recuperar coses de totes les altres, fer-ho una mica un tribut a tot el que he escrit al llarg d'aquests 7 anys i mig! De fet, la primera vegada que vaig presentar la ff vaig dir això: "Un altre tema d'aquesta fanfiction és que recuperaré coses de TOTES les ff anteriors (llevat d'Instants, potser)." No ho deia per dir!

I llavors hi ha el tema de Morgana... les llegendes artúriques són, com hem dit, llegendes, i hi ha deu mil versions on tothom hi diu la seva. Evidentment, una dona amb poders a l'Edat Mitjana era la bruixa i era la dolenta, però com vaig comentar en algun capítol la meva principal font i la versió que he utilitzat (bàsicament pel pragmatisme que suposava, pq se centrava en Avalon i no en Camelot) és la novel·la The Mists of Avalon, de Marion Zimmer Bradley, una novel·la que se centra en les dones de les llegendes artúriques i que, òbviament, té a Morgana com a protagonista. És un punt de vista diferent i és molt interessant!