La Crida d'Avalon - Capítol 47: La calma que prepara la tempesta
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 23/08/2015 a les 20:27:12
Última modificació 23/08/2015 a les 20:27:12
Tots els capítols de La Crida d'Avalon
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 47: La calma que prepara la tempesta

Capítol 47: La calma que prepara la tempesta

 

Un munt de sensacions i pensaments van inundar el cap de la Julie. O era el cap d'en Harry? Quan estaven així, mai no se sabia...

Els records del que havia passat a en Harry abans de l'atac de Voldemort van arribar a la consciència de la Julie i va començar a ser conscient d'on eren i per què hi eren. Pel que semblava, estaven estirats al terra del Bosc Prohibit d'una manera bastant incòmoda, però no podien moure's. Havien de pensar que estaven morts; que en Harry estava mort.

El dolor que li recorria el cos era bastant punyent. Estaven estirats panxa a terra, amb les ulleres clavant-se'ls al pols, la boca oberta i el bra esquerre en un angle estrany. Seria tan fàcil fer un petit moviment i estar més còmode... però no, s'havien de quedar quiets.

Què està passant?, va pensar en Harry. La Julie hi va reflexionar un moment i va adonar-se que tenia raó. Com era que no estaven tots celebrant la mort d'en Harry? On hi hauria d'haver crits d'alegria hi havia corredisses i xiuxiuejos.

‪—Missenyor... missenyor... ‪—mormolava la Bellatrix.

Podien obrir els ulls? Tenien tantes ganes de saber què passava...! Però no, havien de fer servir els altres sentits al màxim perquè no es podien permetre arriscar-se d'aquella manera. Olfacte? Sí, l'olor de bosc i poca cosa més. Tacte... el terra, la vareta que notaven al pit i la capa que fa invisible, que també portaven guardada dins la samarreta i havia quedat allà. Millor, no haurien sabut què fer si haguessin caigut la capa o la vareta. Gust, poc més que el gust de sang d'alguna ferida que es devien haver fet a les genives caient a terra. Quedava l'oïda. Fressa de peus que es movien amunt i avall, murmuris, tot lluny d'ells. Fins que una veu més forta es va alçar.

‪—Ja està.

‪—Missenyor...

Va semblar que una gran munió de gent s'allunyava alhora d'un mateix lloc. No ho van aguantar més i van obrir i tancar els ulls en un instant, esperant que no els hagués vist ningú.

La imatge que havien pogut visualitzar era en Voldemort, que s'aixecava mentre cavallers de la mort s'allunyaven de la seva persona. Amb ell, només s'hi havia quedat la Bellatrix.

Què havia passat? Semblava que, per alguna raó, en Voldemort havia caigut a terra. Potser al mateix moment que el malefici havia tocat en Harry, potser tots dos s'havien quedat inconscients alhora. El problema era que si Voldemort acabava de tornar en si, volia dir que...

‪—Missenyor, permeteu-me...

‪—No necessito que ningú m'ajudi ‪—va dir en Voldemort amb fredor a una Bellatrix de veu tremolosa‪—. El noi, és mort?

I aquí ho tenien. Va semblar que el cor els bategava més fort encara mentre notaven els ulls de tots els cavallers de la mort que hi havia a la clariana a sobre seu. Els va agafar pànic de moure un peu, o un braç, o respirar massa clarament, i que els descobrissin. Però ser tots dos també ajudava, perquè per fer un moviment havien d'anar perfectament sincronitzats i fer-lo tots dos alhora. Aquest era el problema normalment, tot i que aquell cop els seria un avantatge.

‪—Tu ‪—es va sentir un espetec i un xisclet de dolor‪—. Vés-te'l a mirar i digues-me si és mort.

Qui devia ser? Tan de bo poguessin parar el cor durant un minut i després tornar... Tan de bo només miressin el cos i no el toquessin, perquè el que quedava clar era que Voldemort no s'hi volia acostar, sospitava que alguna cosa no havia anat bé.

Unes mans fines els van tocar la cara, van aixecar-los la parpella i es van acostar al pit per notar el cor, que bategava sense aturar-se.

‪—És viu, en Draco? És al castell? ‪—va preguntar.

El xiuxiueig era pràcticament inaudible, i a jutjar per la cascada de cabells que notaven a la cara, la cabellera tapava la visió a tots els del voltant.

La Julie va veure un record molt recent d'en Harry, en què agafava el Malfoy i el treia de la Sala de la Necessitat en flames, just abans de l'explosió.

‪—Sí ‪—van xiuxiuejar en perfecta sincronització.

Ella va apretar el puny i es va apartar d'ell.

‪—És mort! ‪—va anunciar amb veu triomfal.

Finalment, els crits exultants van arrencar al seu voltant per no aturar. Entreobrint els ulls van veure tot de fogonades de colors que sortien de tot arreu i van esperar que cap no els toqués, tot estirats a terra fingint que en Harry estava mort.

Mentrestant, van tenir temps de pensar en què acabava de passar. La Narcissa els havia salvat perque sabia que els cavallers de la mort anirien a Hogwarts a vantar-se que havien matat en Harry, i que aquesta seria l'única manera de trobar el seu fill. Era igual, qui guanyés la guerra. Una vegada més, el fet que Voldemort fos incapaç d'entendre una cosa tan senzilla com l'amor li havia costat molt car.

‪—Ho veieu? ‪—se sentien els crits de Voldemort‪—. En Harry Potter ha mort per la meva mà, i no queda ningú capaç d'amenaçar-me! Crucio!

Van aguantar les batzegades i els atacs i van continuar inerts, tot i que va ser molt difícil. Ser dos ho alleugeria, però. Tenien el consol de l'altre.

Els van aixecar i els van tirar amunt, una, dues, tres vegades, per deixar-los caure a terra després amb les ulleres perdudes i la vareta moguda. Tots els cavallers de la mort van riure quan el cos va picar a terra per últim cop.

‪—I ara ‪—va fer Voldemort‪— anirem al castell per ensenyar-los com ha acabat el seu heroi. Qui carregarà el noi? No, espera...

Va notar com algú molt pesat caminava fins a ell, fins i tot va tremolar una mica el terra. Voldemort i els seus sequaços reien.

‪—Carrega-te'l a coll ‪—va dir‪—. Si el portes tu es veurà més bé, no trobes? Va, Hagrid, agafa el teu amic. I les ulleres; poseu-li les ulleres, que el reconegui tothom.

El mig-gegant els va aixecar amb delicadesa. Va ser un canvi, després de les batzegades i les mans violentes que li havien posat les ulleres. Uns llagrimots grossos els van mullar la samarreta. Pobre Hagrid... es morien de ganes de dir-li, de fer un moviment, però sabien que no podien. Ja li demanarien disculpes després, si tot anava bé. Ja tindrien temps de parlar-hi.

‪—Camina ‪—va ordenar Voldemort.

En Harry i la Julie van notar com es posaven en moviment i van fer un esforç per deixar els membres inerts mentre notaven tot de branques i fulles que xocaven amb ells i els esgarrinxaven la pell. Mentrestant, els cavallers de la mort cridaven i en Hagrid plorava. I entre tot aquell garbuix, a ningú no se li va acudir acostar els dits al coll del cos per mirar si tenia pols.

Un soroll molt fort darrere de la processó delatava que hi havia dos gegants obrint-se pas sense miraments a través dels arbres, que anaven caient un per un. Fins i tot el Bosc Prohibit era víctima d'aquella batalla.

‪—Bane!!!

El crit d'en Hagrid va estar a punt de fer-los saltar.

‪—Deveu estar contents, de no haver tingut de lluitar, ramat de mules covardes! Esteu contents, que en Harry Potter sigui m-mort?

En Hagrid va arrencar a plorar i no va poder continuar el seu discurs. Quants centaures hi devia haver, mirant com avançava la processó? Era veritat, que no havien aparegut pel castell... però ni que ho haguessin fet, haurien hagut de morir igual per matar l'horricreu, tot i que això en Hagrid no ho sabia. Al cap d'una estona, presumiblement quan ja els tenien prou lluny, alguns cavallers de la mort els van deixar anar alguns insults. Clar, ara que tenien els gegants al mig i els centaures no els podien fer res... La imatge dels centaures emportant-se la professora Umbridge va aparèixer a la memòria d'en Harry i la Julie la va veure i va somriure interiorment.

Una ràfega d'aire fred els va tocar i van deduir que ja havien sortit del boscatge i eren molt a prop de Hogwarts. El moment s'acostava.

‪—Alto.

Van notar uns sotracs i es van aturar. La fredor dels demèntors va arribar després de l'aire fred, però no els podia afectar, no ara que eren dos, no ara que havien sobreviscut.

Algú els va passar pel costat, i van saber que era Voldemort quan va començar a parlar, amb la veu amplificada perquè ressonés pels prats i el llac i se sentís clarament a l'interior de Hogwarts.

 

 

 

Es van mirar amb confusió, buscant una resposta a les preguntes que els ressonaven al cap. No tenia sentit. Res no tenia sentit.

‪—A veure, posem-hi ordre ‪—va dir la Mei‪—. Hi hem de trobar un sentit. N'ha de tenir. La Julie...

‪Però no va poder acabar la frase perquè una veu fosca va ressonar per tota l'escola, una veu que semblava sortir de cada pedra, de cada finestra, de cada llibre.

‪—En Harry Potter és mort. L'he mort quan fugia mirant de salvar-se mentre vosaltres sacrificàveu les vostres vides per ell. Us portem el seu cos per demostrar-vos que el vostre heroi ja no es d'aquest món.

»Hem vençut la batalla. Heu perdut la meitat dels vostres combatents. Els meus cavallers de la mort us superen en nombre, i "el nen que va sobreviure" ha deixat d'existir. La guerra s'ha acabat. Aquell qui oposi resistència, tant si és home, com dona, com nen, el matarem, juntament amb tots els membres de la seva família. Si sortiu del castell ara mateix i us agenolleu davant meu se us perdonarà la vida. Els vostres pares i els vostres fills, els vostres germans i les vostres germanes viuran i seran perdonats, i formareu part amb mi del món nou que construirem plegats.

Tots es van quedar un moment parats, mirant a l'infinit i en silenci. I llavors, en sincronització, els que podien es van aixecar i van arrencar a córrer cap als jardins. Ho havien de veure, havien de saber què havia passat, havien de veure amb els seus propis ulls que en Harry s'havia mort, que ja no hi era, que també l'havien perdut a ell.

Quan van arribar al pòrtic d'entrada a l'escola, ja estava ple de la gent que havia sortit del Gran Saló, que òbviament havien arribat abans que ells. I llavors els crits van començar, crits que els confirmaven què havia passat, que els confirmaven la gran pèrdua que acabaven de patir. Es van començar a marejar. Cada vegada tenia menys sentit.

‪—Jo no em passo al seu bàndol ‪—va dir l'Àlex immediatament‪—. Vosaltres feu el que us doni la gana, jo lluitaré fins el final.

‪—I no seràs l'únic ‪—es va avançar la Júlia‪—. Fins la mort.

‪—Silenci! ‪—va cridar Voldemort davant de l'allau de crits i insults que li venien a sobre. Com que no es van aturar, va deixar anar un encanteri i tots van callar‪—. Ja n'hi ha prou! Deixa'l a terra, Hagrid, als meus peus, que és on li toca ser!

Amb els moviments de la multitud s'havia fet més fàcil seguir què passava, i van poder veure com en Hagrid deixava en Harry als peus de Voldemort.

‪—Ho veieu? En Harry Potter és mort! Baixareu dels núvols, ara, il·lusos? No va ser mai ningú! Només era un nen que deixava que els altres se sacrifiquessin per ell!

‪—T'ha guanyat ell! ‪—va cridar en Ron.

A l'instant, l'encanteri es va trencar i tots van començar a cridar, a moure's, a tirar endavant per acostar-se als seus adversaris i demostrar-los que eren ells els que tenien raó, els defensors de Hogwarts, que en Harry no fugia, que ell havia guanyat i ells guanyarien en la seva memòria. I Voldemort parlava, però no se sentia per sobre de la cridòria fins que algú es va avançar i va acostar-se de veritat als cavallers de la mort.

Van haver d'ofegar un crit. Era en Neville, que havia sortit de la multitud per atacar Voldemort, però ara estava estirat a terra per culpa del contraatac.

‪—Qui és aquest? Qui és aquest que s'ha ofert per demostrar què passa als qui continuen combatent quan la batalla està perduda?

‪—I una merda ‪—va dir l'Àlex. Tot seguit, ell i la Júlia es van endinsar entre la gent.

‪—Ei! No marxeu, no...! Ja hi som ‪—va fer la Marta.

‪—Anem-hi ‪—va continuar la Yentl.

‪—No, hi anirem nosaltres ‪—va dir en Mike‪—.Vosaltres us en torneu al despatx, que la cosa es posarà lletja i no podeu ser al mig.

‪—Però...

‪—Res de peròs. Si us queixeu, us fem marxar del castell com a la resta de menors.

‪—I la Júlia? ‪—va preguntar la Lydia, amb angoixa‪—. L'he de trobar!

‪—La trobarem nosaltres ‪—li va assegurar en Mike.

‪—Ens ocupem de cuidar-la. Mentrestant, cuideu vosaltres en Heath per nosaltres. D'acord?

La Lydia i la Yentl es van quedar pensatives un moment, valorant les opcions que tenien. Mentrestant, en Neville s'encarava a Voldemort. L'Àlex i la Júlia havien desaparegut.

‪—D'acord ‪—va dir la Yentl‪—. Anem.

No gaire convençuda, la Lydia la va seguir cap al despatx de la McGonagall. La Mei, en Mike i la Marta es van mirar. La Marta es va passar les mans pels cabells.

‪—En Harry i la Julie són morts. Tots dos.

Semblava que en aquell moment els començava a caure a sobre la realitat. Eren morts. Les seves banderes, els que havien de guanyar la guerra. S'havien mort. Ja no hi serien mai més.

‪—I ara què?

‪—Ara ho hem de guanyar nosaltres ‪—va dir la Mei‪—. I... i si no ho aconseguim, haurem obert un camí. I haurem fet que els que han mort no hagin mort en va.

‪—Té raó ‪—va dir en Mike‪—. Els ho devem. A en Harry, la Julie, l'Airina, l'Amy, el professor Woodrive, en Remus, la Tonks, i tots els que han deixat la vida en aquesta guerra o l'altra. Potser som menys, però tenim el doble de força, la que ens donen ells. Deixem que menyspreïn aquesta força i guanyarem.

‪‪—I si no podem guanyar, haurem lluitat ‪—va acabar la Marta‪—. I haurem lluitat a primera línia, si així podem salvar els de darrere. Qui ve amb mi?

Com a resposta, en Mike va encendre una flama al palmell de la mà i la Mei va somriure quan es va sentir un tro entre els núvols.

‪S'acostava una tempesta.

 

Listen to the Music of the Night.________________________________ ____________________________

 

I s'acosta, s'acosta! Que queden només 3 CAPÍTOLS I EPÍLEG! Mare meva, que surrealista que és tot plegat... Bé, espero que tot i que aquest capítol sigui molt igual que el que passa al llibre no se us hagi fet llarg! Aviat acabarem d'aclarir els assumptes que queden dels Desterrats, i veurem el final de la batalla... Per cert, us ha agradat el títol? Jo li volia posar "Se atormenta una vecina", però m'ha semblat que no acabava d'encaixar amb l'ambient general xDD

Intentaré penjar el pròxim aviat perquè va molt junt amb aquest, o sigui que estigueu atent(e)s :) Teniu ganes que els Desterrats sàpiguen que la Julie ha tornat? Perquè jo en tinc moltíssimes!

SABIES QUE la missió de la Julie podia ser tant ajudar a matar el Voldemort com ajudar a matar el Harry? Si ho recordeu, la profecia tenia dues parts, i la primera senyalava qui eren els 9 i deia que, depenent de quin costat es posessin, la guerra es decantaria d'un costat o de l'altre. Per això els cavallers de la mort van anar segrestant les criatures a mida que naixien, fins i tot els més fidels ho van continuar fent quan se suposava que Voldemort estava mort.

Per sort, la Julie ha anat a parar on li tocava! Us imagineu un cara a cara entre germans enfrontats al final de la ff amb una Julie Slytherin que s'ha posat del costat de Voldemort? Gah, horror. Seria interessant, però no xDD

Apa doncs, fins el pròxim! Un petó!

 

Marta


Llegit 441 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris24/08/2015 a les 17:37:20
#26045Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Holaaaaaa!

Que bé que has trobat una mica de temps per escriure! I aviat tindrem la continuación pel que dius! Uhhh només tres capítols! O.O No m’ho puc creure, després de tants anys! Ah, ah, i la del repte la penjaràs aviat, també? Jo vull feedback de la meva, que no em comenta ningú T.T No sé si a la penya li fa pal perquè és molt llarga!

Bé, al que anàvem, el capítol! Sí que ja és conegut, però m’ha agaradat recordar-ho! Recordo que vaig pasar molts nervis amb la mare del Malfoy, que ho hagués pogut engegar tot a rodar, però vam tenir sort!

Ohhh i l’escena del Neville és LO MÁS, però em sembla que el Mike i companyía no arribaran a temps de veure com mata la Nagini, oi?

Aaaai quines ganes que el Harry s’aixequi i els deixi a tots amb un pam de nas! Segueix aviat!

Petons!




AvatarLovegood*Weasley 25 comentaris26/08/2015 a les 16:15:52
#26055Encara no he escrit cap fanfiction

La veritat és que no se m'ha fet gens llarg. La veritat és que se m'ha fet una mica curt i tot. El següent capítol aviat! Millor, perquè jo tinc moltes ganes de llegir tot el que vindrà ara.

El títol del capítol la veritat és que m'ha agradat molt. Sobretot amb l'última frase.

Lovegood*Weasley




Avatarhpkarina 373 comentaris01/09/2015 a les 21:28:28
#26069Tinc 4 fanfictions i un total de 43 capítols

Iiii Per fi he pogut llegir i comentar! Sí que és molt paregut però ens deixa veure un poc de com continuarà tot! Tinc moltes ganes de què els desterrats sàpiguen que Julie està viva, no em puc ni imaginar la seua alegria! Tres capítols i epíleg?? Què dius??? Buff... ploraré.... Però moltíssim, ja fa tant que aquesta aventura va començar.... No em crec que s'acabe... Necessite els desterrats en la meua vida!!!! A veure si penjes promtpe! ^^ Una besada enorme!




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris04/09/2015 a les 02:14:14
#26098Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Gee: ara em posaré amb tot hahaha És tan surrealista...! A tu et queda temps, però ja t'arribarà, ja. Jo crec que quan s'acabi tindré un buit existencial important. Sí que veurem com el Neville mata la Nagini, sí! Però he volgut tallar un trosset perquè em semblava que posar tot tot el que passava al llibre era una mica excessiu i ja feia molt que durava hahaha Aviat, aviat, a veure si m'afanyo a posar-me al dia de tot i llavors acabo aquesta finalment. Gràcies per comentar i fins el pròxim! ^^

Rosa: sí, és que no és massa llarg el capítol! Però està bé que no s'hi faci, perquè no deixa de ser una cosa que en realitat ja heu llegit tots. Síi, era la idea, relacionar el títol amb la frase final, m'alegro que t'hagi agradat!

Roser: els diàlegs són exactament extrets del llibre hahaha síiii, serà molt maco, ja ho veureu *-* tu ploraràs? Doncs imagina't el que ploraré jo! Riu-te'n del buit de quan acabes de llegir un llibre, el buit de quan acabes d'escriure'l ha de ser molt bèstia. No trigaré a descobrir-ho xD Ooooh, però els Desterrats hi seran sempre! <3 (no sé si això va més per tu o per mi xD)