La Nit del Gran Alliberament - Nit d'estels, bons auguris
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 02/09/2015 a les 16:52:59
Última modificació 02/09/2015 a les 16:59:36
Tots els capítols de La Nit del Gran Alliberament
impresora Versió per imprimir
Pròxim capítol >


Nit d'estels, bons auguris

Nit d'estels, bons auguris

       Un estel fugaç va travessar el cel de punta a punta. De fet, el cel era un dibuix de llumetes que s'allargaven lluents viatjant entre tot d'esbarts de mussols esverats. Una pluja d'estrelles queia màgicament sobre el barri muggle, i una bruixa de cabells ros palla, emblanquit per les angoixes d'aquells temps de guerra, s'endevinava a través dels vidres entelats de la finestra de les golfes d'una de les casetes.

       Aquella nit, la Doris Crockford s'havia quedat desperta fins molt tard cosint. Tenia una vista de linx i la foscor de la nit no era un impediment per treballar. Per la inusual claror d'aquella nit, no li calia cap espelma.

       Vestia una túnica creuada de color verd caqui i observava el seu gandul gat siamès rebolcar-se al seu coixí de plomes, tot parant l'escalfor de la llar. Només feia tres mesos que vivia al barri muggle i, com que havia de ser provisional, encara no s'havia acostumat a portar roba muggle. Amb prou feines tenia una camisa de cotó de color blau cel, però que encara no havia aconseguit endevinar per on se l'havia de posar. Ui, no, no... On hi hagués una bona túnica...

       En realitat, cosia sense parar atenció a l'encanteri. Llançava llambregades intermitents a la finestra, però el cor li botava d'expectació: serà cert? serà possible...que per fi siguem lliures?! De fet, ja li havien arribat fragments de la notícia que havia començat a voltar. L'espill comunicador que tenia penjat a la paret li resultava d'allò més útil. Encara no s'ho podia creure, tot i que l'ambient estranyament màgic i festiu del carrer ho evidenciava.

       Una òliba va planar majestuosament davant la finestra del taller. La Doris la va reconèixer de seguida. Tenia les plomes més netes i llustroses de tot el país; cap altra òliba no s'hi podia comparar. Portava una nota de pergamí, així que la Doris va obrir la finestra i va deixar passar el mussol.

 

   Deixa de mirar-te el carrer per la finestra i surt a celebrar-ho, dona. Vine a La Marmita Foradada; en Tom ha obert una ronda de pastís de carbassa per a tothom!

Gladis

 

       La Doris va contemplar la possibilitat de sortir a comprovar-ho. La carta de la seva amiga Gladis havia de voler dir alguna cosa per força. La bruixa es va mirar el gat. Ell també la mirava, tot recelós empetitint els ulls de fera.

   ―Surto una estona, Morfeu ―li va dir, encara amb l'ai al cor. El gat la seguia mirant fixament―. Si això que diuen és veritat, quan torni et portaré un tall de fetge enorme, d'acord?

       En Morfeu es va aguantar immòbil, tot mirant-la.

   ―Entesos ―va dir finalment―. I cosiré un coixí ben còmode.

       En Morfeu va roncar i es va tirar a sobre de la seva mestressa, que el va amanyagar afectuosament. Des que vivia en aquest barri muggle, que s'estava tancada a casa. Des que els Cavallers de la Mort havien fet volar la seva humil merceria, que cosia però no despatxava. No sortia ni de nit, ara que en Dumbledore li havia aconsellat molta prudència. Amb prou feines treia el nas al carrer per comprar quatre coses que li calien i s'encaminava de nou a casa ben de pressa i tornava al recambró de cosir. En Dumbledore mateix l'havia avisada ―molt breument, és clar― dels plans de l'Innominable sobre el Cau de Gòldric i, molt amablement, li havia trobat aquella caseta on poder-se traslladar una temporada per si passava res.

       La Doris es va decidir a apagar la llar amb un cop de vareta i va posar un peu al carrer. El sol encara trigaria a sortir, però aquella matinada nocturna era especialment clara. Els núvols que feia dos dies que anunciaven pluja havien desaparegut completament i el cel resplendia amb una quantitat desmesurada d'estels fugaços. Els mussols estaven més esvalotats que mai. I el fil de lluna brillava amb una estranya lluïssor ataronjada.

       Una colla de bruixots, que com ella no vestien d'incògnit però feien un esvalot que la Doris estava segura que despertaria els muggles, va passar per davant seu amb les cares somrients i els ulls brillants de goig. La Doris els va estar a punt de demanar educadament que no fessin tant de xivarri, però un dels bruixots, que duia una capa blau marí i tenia un ull tapat, se li va avançar:

   ―No pateixi, bona dona! ―va exclamar amb els braços enlaire―. L'Innominable ja no hi és i ja no tornarà mai més!!

   ―Els carrers són nostres i nosaltres som lliures! ―va cridar un altre dels bruixots.

       La Doris es va mirar el grup de bruixot amb esglai, encara sense acabar-s'ho de creure. Si no ho preguntava directament, no es quedaria tranquil·la.

   ―És cert el que es diu, que l'Innominable ha estat derrotat? ―va demanar al bruixot borni.

       Tota la colla va assentir amb vehemència i alegria, i se'n va anar enllà del carrer, joguinejant amb unes piules màgiques que xiulaven i treien espurnes mentre giraven. La Doris va pensar que ja era hora que es plantés al rostre un gran somriure. Pel que semblava, l'Innominable havia desaparegut. Durant més d'una dècada, els bruixots havien tingut ben poca cosa per celebrar. La bruixa es va convèncer que ja era hora que es divertís i de sobte va recordar-se que la seva amiga Gladis l'esperava a La Marmita Foradada. «Doncs cap a la Marmita Foradada!», es va dir.

       Si hagués tornat a casa seva, al Cau de Gòldric, la Doris hauria vist l'immens forat que hi havia a la casa dels Potter. Havia quedat completament destrossada! I, en veure-ho, ella també hauria quedat destrossada. Però no va passar per allà, sinó que des del lloc mateix on era, va alçar la vareta disposada a anar cap a Londres. La Doris va haver de tancar els ulls immediatament perquè una llum colossal va inundar el carrer. Semblava mentida que aquell esclat ensordidor que tot mag reconeixia prou bé no hagués despertat els muggles; però ella s'havia tapat les orelles previngudament.

       Ja feia temps que no agafava el Nitrèpid Bus, i aquell enorme autobús de tres pisos de color violeta llampant, que havia aparegut allà mateix, la van sobresaltar. Les pelades i tortes lletres blanques del parabrisa li van recordar que aquests viatges solien ser mogudets.

       Una noieta amb la cara tota pigada i els ulls negres com l'ònix, rodonets i petits va baixar els esglaons de l'autobús amb un sol salt. Amb prou feines devia arribar als catorze anys i feia cara de múrria. Els cabells carbassa, que els tenia fets un garbuix de rínxols, se li enfilaven pel caparró sota el barret frigi que portava. El seu cap d'escarola i el seu somriure lluminós i entremaliat van saludar la Doris efusivament.

   ―Senyoreta Crockford! ―va exclamar tirant-se-li al coll.

   ―Hola Gínger ―La Doris va correspondre la seva abraçada i també es va deixar portar quan la va agafar pel braç per acompanyar-la a dins.

       Prou que no canviaria aquella nena esbojarrada a qui la Doris havia tingut el plaer de fer de mainadera! Cuidar i ensenyar aquella criatura havia estat una tasca ben bonica, però alhora molt difícil.

       La Gínger portava l'uniforme violeta d'acompanyant del xofer, però a sota calçava els seus habituals mitjons de ratlles de colors (naturalment desaparellats) sobre mitges negres. A dins de l'autobús, havien muntat una senyora festa. Els llits de llautó estaven arrambats a banda i banda de l'autobús i els viatgers festejaven ballant al ritme d'una cançó de lletra esperançadora que sortia d'una petita ràdio sintonitzada amb màgia. La Doris va reconèixer la cadena de Ràdio Màgica Que Canti-Qui-Pugui, que, després de tant de temps de repressió, s'arriscava a tornar a retransmetre lliurement. Un bruixot amb aire recollit feia cara de voler encantar el violí barroc que duia perquè toqués tot sol, però pel que semblava els altres preferien la marxa de la cançó que cantava a ple pulmó la bruixa de la ràdio.

   ―Vingui a ballar, senyoreta Crockford! ―va instar la Gínger.

       La Doris, però, no tenia cap intenció de ballar. No en sabia gens i no volia fer el ridícul. La noieta pèl-roja li va assenyalar una safata plena de galetes de gingebre, que levitava amunt i avall de l'autobús, esquivant els caps i barrets d'uns i posant-se davant del nas d'uns altres. Les havia portades un bruixot client del Nitrèpid Bus, que quan havia pujat ja duia una trompa com un piano de whisky de foc (segons la va informar la Ginger) i que ara es passejava per tots tres pisos dedicant-se a palpar tots els coixins de tots els llits, convençut que en una de les coixineres hi havia d'haver un galió.

   & nbsp;   La Doris va agafar una de les galetes, la va mossegar amb gana, i va veure que la Gínger se n'acabava de ficar tres o quatre alhora a la boca.

   ―Ehem... ―va tossir una veu des de la cabina del conductor ―. Com hem quedat, Gínger?

       La noia va posar els ulls d'ònix com plats, com si recordés alguna cosa molt important. Tenia la boca plena de galetes de gingebre, però se les va empassar de cop i va començar a recitar amb veu neutra:

   —Benvinguda al Nitrèpid Bus, transport d'emergència per a bruixots. Tan sols ha d'enlairar la mà de la vareta i pujar a l'autobús, que nosaltres el durem allà on vulgui anar. Em dic Ginger Watkins i sóc l'acompanyant de viatge d'aquesta nit.

       La Doris es va aguantar el riure per no resultar maleducada. En aquell paper, la Gínger quedava ben còmica.

   —Vaig a Londres —li va dir la bruixa, i va treure el moneder de la seva túnica creuada verd caqui.

   —Ah, que va a La Marmita Foradada?

   —Això mateix —va respondre la Doris—. Una amiga m'ha dit que hi ha festa grossa.

   —Segur que sí —va dir la Gínger—. Són onze sickles.

       La Doris li va donar unes quantes monedes de plata i, recollint el bitllet blau indi que li va donar la Gínger, va tornar a guardar el moneder.

       Immediatament després, l'autobús es va tornar a aturar, i la Doris es va haver d'agafar on va poder per no perdre l'equilibri. Els altres bruixots del Nitrèpid Bus s'amuntegaven els uns damunt dels altres d'un cantó a l'altre cridant «iuuuooooo» a cada sotragada. El bruixot incomprès del violí va baixar i van pujar un grup de sis a qui la Gínger va recitar el discurs amb un sospir.

       Quan van tornar a arrencar (amb un altre «iuuuooooo» dels passatgers), la Doris es va tombar cap a la finestra i va apartar un xic les cortines morades per fer un cop d'ull al carrer. Les papereres i bústies dels muggles s'apartaven en veure passar fugaçment el Nitrèpid Bus que, com de costum, portava una velocitat dubtosament contemplada al codi de circulació dels muggles... Un fanal va ajudar a la desesperada un pal de llumetes de colors (un samframtor, que els muggles fan sevir per regular el seu trànsit) a apartar-se dels fars del gran autobús violeta. Quan va tornar a mirar cap a la festa, es va preguntar com era que els bruixots encara no tenien la cara verda. Ella ja començava a marejar-se:

   —I, bé —li va demanar a la Gínger—, què fa el teu germà?

       La noieta va somriure.

   —En Frank està fent cinquè. Com pot...—va afegir. No era fàcil estudiar en aquests temps—. Si la justícia torna a Hogwarts i el professor Dumbledore ho pot fer, segur que serà monitor.

       En Frank no podia ser més diferent de la seva germana. A banda de ser un homenàs de cabells negres i llisos i ulls marrons mel, era molt més seriós i responsable que la Gínger.

   —I els teus progressos de màgia? —va demanar la Doris.

       Ella va arronsar les espatlles amb un somriure tort i una ganyota.

   —No passo de fer levitar plomes...

      La Gínger era llufa, i els seus intents d'embruixar els objectes no solien resultar... Però ella s'ho agafava bé i no era una cosa que la preocupés gaire.

       La Doris va anar a saludar l'Ernie, el conductor. Era un bruixot de cabells blancs que portava unes ulleres gruixudes de cul de got. Era increïble el deliri que portava en la conducció i la seva calma particular.

   ―Perdona, Doris ―va dir l'Ernest Estropey en to de disculpa, amb la seva veu tranquil·la―, però farem una mica de volta. Ja deus haver notat que aquests bruixots tenen ganes de gresca...

   ―Va, Ernie ―va dir la veu riallera de la Gínger―, vés a divertir-te una estona. Ja et substitueixo jo al volant.

   ―No, Gínger ―es va negar l'Ernest, esquivant una bústia muggle amb un cop de volant―. De cap manera. Si et deixés fer de conductora, em caurien uns quants crits de la teva mare.

       La Gínger no hi va insistir (coneixia bé els crits que podia fer la seva mare...), però se li va esborrar el somriure.

   ―A més ―va afegir el conductor―. Ja sé que continues amb la idea de desmuntar-me el motor...

       El somriure entremaliat de sempre va tornar al rostre de la noia.

   ―Així... ―va voler saber la Doris―. Continues encaparrada a ser nectànica?

   ―Mecànica ―va corregir, arrossegant les vocals.

       De sobte, l'Ernest va fer una frenada brusca, perquè un esbart de mussols va passar ben arran del parabrisa. La Doris es va haver d'agafar a la barra vertical de llautó del llit que tenia just al costat, que va relliscar i la va precipitar cap endavant.

   ―Sí, Gínger ―va seguir el conductor, encaminant-se per la calçada i refent la ruta amb la velocitat que portava―, però ja t'he dit moltes vagades que aquest motor no té cap cargol ni cap femella muggles, sinó una pila d'encanteris. No saps el problema que tinc quan en falla un, perquè abans he de descobrir de quin encanteri es tracta per tal de poder-lo reemplaçar...

   ―Em pensava que t'hi ajudava l'Edgar Bones...

       La veu de la Doris es va trencar.

   ―Em sap greu... ―es va disculpar de seguida. L'Edgar Bones, juntament amb la seva esposa i els seus fills, havia estat una de les víctimes més fatals de l'Innominable.

   ―Sí que era un manetes, amb tot el que eren els conjurs de funcionament d'engranatges ―va dir l'Ernest a poc a poc, amb una nota de pena a la veu―. Sempre que podia em donava un cop de mà...

       Hi va haver un moment de silenci. La Doris recordava bé el nano que va entrar a Hufflepuff l'any que la van fer monitora de la residència...

   ―Senyoreta Crockford ―va dir la Gínger a la Doris―, vol veure com he après a fer malabars?

       La noia ho deia de bona fe, amb la intenció d'apartar-los aquells pensaments tristos... Allò era una festa. En aquell moment, però, l'Ernest va pitjar el fre provocant un gran sotrac. Les portes de l'autobús es van obrir i la Gínger va anar a recitar el seu discurs a les bruixes que pujaven embriagades de la xerinola que es respirava pels carrers i assedegades de més sorpreses i soroll.

       El bruixot de les galetes havia quedat adormit al segon pis, allà on la Gínger acompanyava les bruixes, que es volien afegir als crits juganers i les corredisses animades que venien d'allà.

       La Doris va somriure a l'Ernest i immediatament es va precipitar d'esquena contra la ventalla de vidre de darrere la cabina, del cantó esquerre del conductor, perquè va tornar a arrencar.

   —La propera parada ja és La Marmita Foradada, Doris —va informar-la el conductor, apujant-se les ulleres gruixudes de cul de got i procurant no emportar-se per davant un grup de bruixots que semblava que havien organitzat un concurs d'equilibrismes sobre unes catifes voladores.

       La Doris va mirar al seu voltant a veure si trobava un lloc on poder seure, però no en va torbar cap. Va veure amb sorpresa com, de la girada brusca de l'Ernest, una casa sencera havia hagut d'apartar-se de la trajectòria del Nitrèpid Bus.

   —M'alegro tant que per fi l'Innominable hagi mort.

       La veu tranquil·la de l'Ernest Estropey va inundar el cor prudent de la Doris Crockford d'una esperança nova. Però tants anys en guerra no podien acabar-se així, de sobte. Aquella nit clara, els estels queien (segurament a causa d'algun sortilegi) i la gent estava contenta. Segurament haurien de passar encara una transició, però segur que ja no podia succeir res pitjor que no s'hagués esdevingut ja. Aviat les coses tornarien al seu curs normal.

   —Jo també —va dir la Doris—. Encara no entenc què deu haver... Com pot haver... Tu no saps què ha passat aquesta nit?

       L'Ernest va brandar el cap amb tranquil·litat, sense deixar el volant de l'autobús boig.

   —Jo només sento rumors —va contestar l'Ernest—, no en sé res del cert. Aquesta nit he tingut més feina que mai. Els bruixots diuen que alguna cosa l'ha aturat... Alguna de les seves víctimes ha estat capaç de derrotar-lo.

   —Però qui? —va demanar la Doris, embolicant-se amb la seva túnica verd caqui—. Quin bruixot ha estat capaç de derrotar-lo...?

   —No ho sé —va sospirar l'Ernest—. Però ha d'haver estat un bruixot molt poderós...

       I, inesperadament, va pitjar el pedal del fre amb força. Amb la frenada, la Gínger gairebé va caure per les escales de cargol quan baixava de dalt.

   —La Marmita Foradada —va dir a temps.

 

--

 

Antares Black

---------------------

I aquí el primer capítol d'aquesta fic breu!

 


Llegit 429 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris02/09/2015 a les 19:11:37
#26078Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Ohhhhh, que guai! Quan t'he vist connectada ja m'he imaginat que anaves a penjar, però m'he esperat i no el veia. Ara ja sí! Veig que, com jo, t'has decidit per una història llarga! ^^

M'ha agaradat molt, aquest principi, éstà molt ben escrit i m'encanta com a dins el Nitrèpit Bus s'hi respira aquest aire esbojarrat de sempre! Ja tenim la Doris, una ex-hufflepuff costurera, exresident de la Vall de Godric, i l'Ernie, el conductor (aquest ja sabíem qui era!). També m'agrada molt la Ginger, m'agrada el seu nom, que fa molt per ella, la seva personalitat, i el seu aspecte, així tot Pipi Langstrump! Queda molt bé, er treballar en aquest autobús!

Bones descripcions, tant del paisatge com dels personatges, com de l'ambient. De moment fa molt bona pinta. Però ara m'en vaig a la Marmita Foradada, a veure què hi passa!




Cassandra Ross Anònim02/09/2015 a les 20:08:13
#26081Encara no he escrit cap fanfiction

Hola!

M'ha agradat moltíssim. Sobretot el tema que hi ha la xerinola dels carrers però també tenen un moment per recordar totes aquelles persones que s'han mort. El gat de la Doris mola molt, eh? xD I la Gínger... No sé d'on ha sortit el seu nom però aquest personatge és molt estrafolari i m'encanta. És com aquells personatges tan especials que sempre fas tu.

També està molt bé tot el tema que es veu que t'has documentat per poder escriure aquesta fanfiction i això és una d'aquelles coses que s'agraeix. La narració també m'agrada molt, sobretot el principi del capítol que fa referència al títol. Molt interessant, perquè ja hem trobat els dos protagonistes de la història, a veure com continua ^^

Fins al pròxim!

Cassie.




AvatarAntares_Black 340 comentaris15/09/2015 a les 16:54:58
#26139Tinc 9 fanfictions i un total de 42 capítols

Perdoneu que hagi trigat tant a respondre-us! Als altres capítols, també hi teniu respostes!

Agatha: Sí!! Ja que teníem l'oportunitat d'escriure més d'un capítol, ho he aprofitat! La cosa sorgia a mesura que escrivia. Quan ja havia escrit gairebé dos papers (i pensa que tinc la lletra minúscula), ni m'ho hauria pensat!

Sí!! ^^ La Gínger recorda la Pipi. Però la diferència és que la Gínger és estrafolària però no tan esbojarrada com sembla, en el fons. És perfectament conscient dels temps difícils que corren (fixa't com parla del seu germà, que fa cinquè com pot) i és una lluitadora; i l'ocupa la justícia i la llibertat. No sé si us hi heu fixat, però porta un barret frigi!!!! És un personatge que m'ha agradat molt de fer. En canvi, la Pipi (que també m'agrada) sembla que visqui a la inòpia! hahahaaa

-------------------

Cas sandra: M'alegro que t'hagi agradat en Morfeu! A mi també m'agrada! És un gandul, eh, per això!! hahahaaa Havia de ser siamès!! ;)

Sobre el nom de la Gínger. Aquest nom es fa servir per designar els pèl-rojos. Ve de gingebre. De fet, només és un tipus de pèl-roig (dels cinc que descriuen els laboratoris de genètica), però es fa servir de manera general, juntament amb la pila de sinònims per pèl-roig. El seu ús és més aviat com a adjectiu (és a dir, que es diu que “és gínger”, per dir-ho així, però no que “és una gínger). Segurament erròniament, s'ha cregut que era hipocorístic de Virgínia i s'ha fet servir així en alguns casos (però tinc entès que no ho és realment, però podria ser). Em va sembla prou resolutiu per a ella, destacant únicament que és pèl-roja. Però suposo que ja en parlaré al fil del fòrum dels noms dels personatges.

«És com aquells personatges tan especials que sempre fas tu.». Moltes gràcies pel compliment!!

La veritat és que sí que m'he documentat força!! M'alegro que es noti, vol dir que ho he fet bé! I m'he tornat més boja del que us penseu! hahahaa Ja explicaré la meva experiència amb la Doris Crockford, perquè no té preu! xD

Segueixo contestant!

Antares