La Nit del Gran Alliberament - Deu anys després
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 02/09/2015 a les 17:11:15
Última modificació 02/09/2015 a les 17:11:15
Tots els capítols de La Nit del Gran Alliberament
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


Deu anys després

Deu anys després

 

       La Doris bevia una copa d'aiguamel dreta a la barra. Últimament solia a anar a La Marmita Foradada algunes tardes després de fer la migdiada. A la plaça del Cau de Gòldric on vivia, un grup de bruixots molt amants dels vespres a les tavernes màgiques havien instal·lat un portarreu en forma de còdol prop de l'estàtua commemorativa de la guerra. La taverna de la plaça del Cau de Gòldric feia reformes i els bruixots havien de tenir un lloc on anar a reunir-se. Durant el viatge, la Doris havia hagut d'aguantar-se ben fort el barret que portava sobre els llargs cabells blancs i llisos.

       En Tom, el taverner, fregava uns vasos mentre parava l'orella a l'emissora que sonava a la ràdio màgica. A la Doris li va semblar inaudit que en Tom escoltés la ràdio, i va pensar que es tractava d'un esdeveniment.

   —Què fan, Tom? —va voler saber la Doris.

       El taverner va fer un petit somriure. Seguia fregant els vasos i no deixava d'escoltar atentament la ràdio, arrufant les celles.

   —Un emocionantíssim partit de balabaves —va contestar en Tom.

       En Dèdalus Diggle, que conversava animadament amb un altre bruixot de cabells blancs i arrissats, es va girar.

   —Sí, “emocionantíssim”! —va riure.

   —Tom —va intervenir el bruixot de cabells arrissats—, les balabaves són avorrides...

   —... la balabava ha sortit disparada i... lluny de xocar contra la balabava del cercle per apartar-la-hi, ha quedat a fora de l'àrea de...

       Un grup de bruixes velles, que seien a la cantonada, també seguia el partit. Una d'elles es mossegava el llavi inferior, tota concentrada. Una altra, de barbeta prominent i amb els cabells grisos tallats arran, feia pipades curtes a la seva llarga pipa d'ivori, que tenia un preciós relleu d'un unicorni d'ondulada crinera. Al fons, un bruixot pàl·lid amb un turbant morat llegia el Periòdic Profètic; i en una taula, un bruixot amb un fes encantava una cobra. Tots dos feien la seva.

   —I ara la balabava ruixarà la cara del contrincant —va profetitzar amb cert escarni, però sense mala intenció, en Dèdalus Diggle amb una rialla burleta—. És el més emocionant que pot passar en aquest joc...

   —... el líquid fastigós! L'Spitgun agafa un altra balabava, i li tira l'alè i apunta...

       El taverner i les bruixes van decidir ignorar aquell comentari d'en Dèdalus. En Pius, l'ajudant d'en Tom, va treure el cap des de les escales que conduïen a les habitacions de la fonda.

   —Els llençols ja són a dalt —va dir el vailet a en Tom.

   —Molt bé, Pius —li va dir—. Fes-me un altre favor, noi. Porta aquest paquet, si us plau.

       En noi va acabar de baixar l'escala i va agafar el paquet gros que assenyalava en Tom. Era massa gros per fer-lo carretejar a un mussol, però en Pius el podia dur perfectament. Tanmateix, un cop el va haver agafat, es va quedar palplantat parant l'orella.

   —Fan el campionat de balabaves? —En Tom va assentir—. Amb l'Spitgun a la final?!

       En Pius feia cara de no voler-s'ho perdre.

   —No em diguis que tu també segueixes aquest joc ensopit i estúpid —es va sorprendre en Dèdalus.

   —I és clar que el segueixo! —va exclamar—. I no és estúpid, és molt emocionant! I l'estratègia de l'Spitgun és una obra d'enginy.

       En Dèdalus Diggle es va quedar amb un pam de nas, cosa que va divertir la Doris i va riure discretament.

   —Estic segur que guanyarà ell. S'ho mereix, és el millor! —En Pius es va guanyar una ovació aprovadora dels presents aficionats a les Balabaves.

   —No pateixis, Pius —va dir en Tom, en veure els ullets que va posar el vailet, que li demanaven per quedar-se—. He fet un sortilegi duplicant de llarga estona: Podràs tornar a sentir-ho quan tornis.

       En Pius va somriure i, tot i que hauria preferit seguir la final en directe, va sortir per la porteta amb el paquet sota el braç, ja pensant en el moment de tornada.

   —Guaita el noi! —va exclamar la Doris.

   —I ha fet servir un altre cop la paraula emocionant... —va dir-se en Dèdalus baixet per a si mateix, fent-se'n creus.

   —... declaracions de Ludo Grepp, cap del Departament de Jocs i Esports Mà...

   —Silenci! —va demanar educadament la bruixa de la pipa—, que ara declara...

   —A veure què dirà aquest ara... —va deixar anar a sota veu una altra bruixa del grup.

       La Doris va escoltar el que deia en Gepp sense gaire atenció.

   —Diu que també hi ha en Bartemius Mauch.

   —Ei, poca broma amb el senyor Mauch! —va dir el bruixot dels cabells arrissats—. Parla una pila de llengües, inclosos el goblinès i el sirenès...

   —Diuen que és el preferit per ser el proper cap del Departament Bruixiinternacional...

       L'afició va comentar les jugades de l'Spitgun, el preferit per ser el guanyador de la gran final, que competia amb Waterslow.

   —Però jo prefereixo el duel màgic —deia el bruixot dels rínxols.

   —També està molt bé —va concedir la bruixa de la pipa d'ivori.

   —És infinitament millor, Wilhelmina —va dir en Dèdalus.

       La Wilhelmina Grubbly-Plank va fer una pipada. No hi estava d'acord. Li agradaven molt tots dos. Ara la Berta Noca, que li agradava ficar-se en tot, feia comentaris esbojarrats per la ràdio. Demostrava que tenia molta memòria, recordant les moviment de cada jugador, però deixava anar comentaris grollers i un xic fora de lloc. Ni en Tom, ni la Grubby-Plank, ni la resta de l'afició no se l'escoltaven.

   —L'anunci que va posar l'Associació Internacional de Balabaves no va ser precisament encertat... —va prosseguir el bruixot dels cabells arrissats.

       Tots recordaven la fotografia de Kevin Hopwood ruixat per una balabava amb molt mala bava...

   —En Hopwood era un gran campió de balabaves —va comentar la Grubby-Plank.

   —Des de Nícanor Gryffindor i d'Alberta Toothil, els duelistes es queden curts —va comentar la bruixa que es mossegava el llavi—. El mateix conseller d'Afers Màgic, en Cornelius Fudge es reconeix fan de les balabaves.

   —En la modalitat dels tres cercles i un forat, Spitgun es disposa a tornar a llançar el tir penal...

       Tothom va quedar mut, atenent la ràdio.

   —... Waterslow encara s'està traient el líquid nauseabund... de la cara... Ecs! —l'afició fa fer cares de fàstic acompanyant l'ecs del locutor comentarista—. Spitgun tira l'alè a la balabava i... llança!

       L'afició estava en tensió. Fins i tot la Doris havia quedat atrapada en aquell núvol de suspens i d'emoció. En Dèdalus Diggle i el seu company de conversa també van callar i paraven atenció (encara que en Dèdalus no ho admetria...).

   —Vinga, vinga...

   —La balabava d'Spitgun ha entrat a un dels cercles i ha topat contra dues balabaves de Waterslow... i... una de les balabaves rodola cap a la vora del cercle... l'altra ha caigut al forat. La balabava de Waterslow és a punt de tocar la línia... i la travessa, queda a fora del límit! Spitgun guanya el campionat de Balabaves amb la seva balabava més propera al forat i... Dins del cercle!!!

       Una onada de crits va esclatar a la Marmita Foradada. Fins i tot la Doris va respirar tranquil·la.

   —Hi ha beguda per tothom! —va exclamar en Tom.

       Les bruixes de la cantonada s'havien posat dretes i cridaven. En Tom va omplir copetes de xerès per totes. A la Grubbly-Plank, que se li va apagar la pipa del sobresalt, es va posar a brindar amb la resta de l'afició.

       La Doris estava un xic encantada mirant-s'ho.

   —Au, que us en poso una altra.

   —Oh! —va exclamar la Doris—. Voleu dir que cal?

   —I tant! —va replicar el taverner—. No feu compliments.

       Des de sota les celles grises, en Tom va fer una mirada significativa a la gerra encantada, que va tornar a omplir la copa de la bruixa.

   —Convida la casa.

   —Gràcies... Prou, prou... Ja està bé.

       La tetera encantada va cessar, emmurriada. Va anar d'un tris que les bombolletes d'aiguamel de la superfície no vessessin pel cantell de la copa.

       Quan la Doris va fer un altre glop d'aiguamel, mentre en Tom i la Grubbly-Plank comentaven la jugada, la porta del pub es va obrir amb un grinyol. Un tímid fil de llum que venia del carrer amb prou feines es va poder escolar per la silueta de l'enorme cos del nouvingut. Portava una característica jaqueta de pell de talp, les butxaques de la qual es balancejaven de la mà de coses que devia carretejar a dins. Una salvatge mata de pèl fosc gairebé li cobria la cara, però de seguida el va reconèixer. Amb un cop de cap i un somriure, la Doris va saludar en Hagrid que, tan bon punt va travessar ajupit la biga de l'entrada, li van brillar els ullets d'escarabat; molts dels bruixots de la taverna que xerraven i bevien també el van saludar de lluny amb simpatia.

       En Tom va alçar la vareta apuntant suaument els vasos i les copes i li va dedicar un altre dels seus peculiars somriures torts.

   —Com sempre, Hagrid? —va dir content, però en Hagrid va negar amb el cap, tot i que feia una expressió de satisfacció i d'orgull.

   —No puc, Tom, avui no. He vingut per afers de Hogwarts.

       La seva mà es va precipitar sobre l'espatlleta d'un noiet que era al seu costat. La Doris ni tan sols s'havia adonat que hi havia una personeta al costat de la cintura del mig-gegant. El nano era baixet i prim, i semblava ben poca cosa. Fins i tot li havia fet l'efecte que tot el cos havia trontollat uns instants a causa dels copets del seu immens acompanyant.

       El nano anava vestit amb roba de muggle. Portava uns pantacons... (no... uns palatons... no, uns pantalons... això mateix) balders amb la sivella del cinturó clavada al darrer forat, que quedava ben separat de la resta de forats correguts. Només portava una sobrecamisa, prima per fer-li de jaqueta. Els cabells, negres com l'atzabeja, li quedaven drets i embullats i quasi tapaven uns ulls verds i atmetllats, sorprenentment familiars, que miraven tímidament rere les ulleres rodones. La Doris no hauria sabut dir què li feia pensar que la cinta adhesiva que les cobria per tots cantons no portava cap encanteri. El serrell esvalotat també li deixava mig al descobert el front, que tenia una... Mare meva!

   —Per les barbes de Merlí! —se li va avançar en Tom, observant el noiet embadalit —.No deu ser...? Pot ser que...?

       En Tom ho havia vist. Com la Doris també ho havia vist. I tota la taverna sencera també se'n va adonar. Un silenci inesperat i expectant va sobrevolar tota La Marmita Foradada. Els bruixes que brindaven la victòria d'Spitgun al Campionat de Balabaves van deixar caure les copes, i el bruixot que encantava la serp va cessar la música i va quedar immòbil. I en Tom va trencar el silenci fràgil.

   —Valga'm tot! Harry Potter... Quin honor!

       La Doris tot just mirava de recuperar-se de la commoció, que el taverner va sortir ràpidament de darrere la barra, va anar cap el nen que resultava ser Harry Potter i li va agafar la maneta, tot emocionat.

   —Ben tornat, senyor Potter, ben tornat.

       Devia estar molt content que el famós Harry Potter posés els peus a la teva taverna. El grup de bruixes de la taula van abandonar-hi les copes i s'hi van atansar totes alhora. La Doris també es va adonar que no hi havia ni un sol bruixot al local que no hagués clavat els ulls en en Harry Potter. La Grubbly-Plank pipava inútilment la seva preciosa pipa d'ivori, que no feia fum perquè, de la sorpresa, ni tan sols havia pensat a tornar-la a encendre.

       Els clients s'anaven alçant de les seves cadires i feien cua per estrènyer la mà del nen. En aquell moment, a la Doris li havia sobrevingut un torrent de records. A casa seva, encara tenia aquella peça de fil a la taula del recambró de cosir. Feia deu anys que no havia encantat les agulles per continuar aquell cobrellit, que volia regalar als Potter. Feia deu anys que no havia vist aquell nadó. Feia deu anys que ningú no havia vist els seus pares. Que ja no els veuria més. El record dels joves Lily i James Potter, els seus bons veïns, pesava al seu cor. Aquell noiet, que saludava desconcertat els clients de La Marmita Foradada, era el seu fill. El nadó que, amb tan sols un any, els havia alliberat a tots de la pitjor amenaça que el Món Màgic havia tingut en molts anys.

       Un halo màgic i misteriós envoltava aquell nen. Però per a la Doris Crockford era molt més que un nen. Finalment, també ella es va llançar a trobar-se amb aquells ulls verds tan clars.

   —Doris Crockfort, senyor Potter —Li donava la mà amb vehemència—. És increïble: veure'l en persona, després de tant de temps!

        Un altre bruixot va posar-se davant de la Doris, que segurament hauria volgut dir alguna cosa més...

   —Estic tan orgullós de saludar-lo, senyor Potter, tan orgullós!

       La copa del barret d'en Dèdalus també em va passar per davant dels ulls de sobte.

   —Estic encantat de poder-li donar la mà, senyor Potter —deia amb un gran somriure—, no s'imagina fins a quin punt! Sóc en Diggle, Dèdalus Diggle.

       En Harry va obrir més els ulls.

   —Jo a vostè el conec! —va exclamar, i a en Dèdalus li va caure el barret de copa de l'exaltació—. Un cop em va fer una reverència en una botiga.

   —Se'n recorda! —va cridar en Dèdalus, i va mirar tots els presents que tenia al seu voltat mentre ho deia, fent-se l'important—. Ho heu sentit tots? Es recorda de mi!!!

       A la Doris li va fer il·lusió tornar-li a donar la mà... no s'ho podia creure... El tenia al davant! Era en Harry Potter! Havien estat veïns durant un any i, en canvi, ell es recordava d'en Dèdalus Diggle, un bruixot que l'havia saludat en una botiga...! Però no d'ella, que algun dia li havia fet de mainadera i els havia tingut, a ell i els seus pares, a casa a prendre el te...

       Aleshores, el rebombori va cessar i en Hagrid va presentar a en Harry el bruixot jove i pàl·lid que portava aquell estrany turbant. La Doris havia sentit que en Dumbledore li havia ofert la plaça de Defensa Contra les Forces del Mal, que segons deien portava una maledicció... Estava neguitós com de costum i els tics nerviosos li sacsejaven el rostre mentre parlava. La Doris no va poder sentir el que tartamudejava a en Hagrid i al noi, però no va treure els ulls del damunt d'en Harry.

       En Hagrid es va excusar en veu alta i dirigint-se a tots els que encara llançaven llambregades al noi i murmuraven sobre l'esdeveniment. Tenien moltes coses per comprar i n'havien de fer via. La Doris Crockford va estrènyer la mà a en Harry un últim cop («estic molt contenta de tornar-lo a veure, senyor Potter!») i el Hagrid es va obrir camí a través de la taverna, cap a l'entrada de la Ronda d'Alla del pati del darrere.

   —No m'hauria pensat mai que l'arribaria a veure —deia un bruixot, tot eixugant-se una llàgrima amb la barba.

   —Ni jo tampoc... —responia un altre, igualment corprès.

        La Doris es va deixar caure a una cadira, amb la mà dreta encara suspesa. Es va mirar la mà que havia tocat en Harry. Havien passat deu anys i amb aquella mateixa mà havia aguantat la copeta per brindar amb avidesa per en Harry Potter, el nen que va sobreviure!

 

--

Antares Black


Llegit 544 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris02/09/2015 a les 20:02:13
#26080Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Oh, que maco, m'ha agradat molt!

D'aquest capítol he de comentar tot el partit de balabaves, genial! M'ha recordst ben bé a quan hi ha un partit de futbol en un bar, i em sembla d'allò més original que t'hagis decidit per balabaves en comptes del quidditch, que potser hagués estat el més típic. Em sembla molt guai com molts admiren el joc, fins i tot un jovenet (per cert, el Pius aquest, és el que és Conseller d'Afers Màgics quan el Voldemort puja al poder?), i com d'altres el troben ben avorrit, però s'hi acaben enganxant per pressió social (crec que els lectors hem fet el mateix, al final ja volíem saber si guanyava l'Spitgun o no!).

I m'ha encantat reviure l'escena del local. Recordava això que el Harry deia que havia vist el Dèdalus Duggle abans i també que coneixia el Quirrell... però m'ha sorprès trobar-hi la professora Grubly-Plank de Criança de Criatures màgiques! Quin bon detall! 

I ara una mica de comentari general...

Val, molt bona ffic, dins dels paràmetres, ben escrita, ben descrita, l'argument senzill i ben portat, molt adient per un relat curt, crec que has escollit molt bé els personatges i que has cuidat molt el llenguatge i les paraules que has triat. Crec que és dels millors! ^^ I com a crítica... només que crec que he trobat una mica a faltar l'Ernie. Només ha sortit al primer capítol, i de passada, perquè la Ginger s'ha endut tot el protagonisme. Pensava que en aquest tercer capítol tornaria a sortir i que la Doris agafaria el Bus de nou, aquesta vegada amb l'Stan. En canvi has posat més ambientació a la Marmita que no pas al Nitrèpid Bus, que era on em pensava que passaria tota la història.

Però bé, traient aquest punt que no sé si era obligatori o no que tots dos personatges assigats fossin els protagonistes, he de dir que m'ha agradat moltíssim! T'has inventat una bona història de la Doris (m'ha agaradat molt això que fos veïna del Potter, que hagués conegut el Harry de bebè, i el detall que estigués cosint la tela aquella pels Potter, i que no l'acabés mai...) l'has intercalada molt bé amb la història de la Rowling (tant a l'epíleg com amb les coses de què parlen l'Albus i la McGonagall , els estels, els mussols, etc), està molt ben estructurada i bellíssimament escrita. Felicitats per les descripcions. A mi això encara em costa una mica, les descripcions d'ambient, i d'objectes, i de personatges... però tu hi tens la mà trencada! 

Petons i molta sort! ^^




Cassandra Ross Anònim02/09/2015 a les 20:42:02
#26083Encara no he escrit cap fanfiction

M'ha agradat moltíssim veure la impressió que els causa aquesta escena des del punt de vista dels mags i bruixes que deu anys abans lluitaven contra Voldemort, celebraven que ell els havia derrotat. Sobretot des del punt de vista de la Doris, que recordava aquelles escenes amb els Potter. I tot allò de saber què estava cosint, suposo que també la nit del 31 d'octubre de 1981... Suposo que mai ho acabarà, o potser sí, algun dia? Per als fills del Harry? xD

El teu fort són les descripcions, de qualsevol cosa, se't donen molt bé. Amb el que em costen a mi, a vegades!! M'ha agradat que hagis sapigut crear l'ambient adequat i tal. I, també, el fet aquest del cercle que es tanca, amb la Doris agafant la mà del Harry amb la mateixa mà que deu anys abans brindava per ell.

Lamento que l'Ernie hagi sortit tant poc. Jo em pensava que sortiria més, no sé, fins i tot el tros del portarreu hagués pogut ser de l'Stan... No tenies pas un problema del límit de paraules. Aquesta desigualtat d'una i l'altre sap greu, perquè és un dels punts fluixos de la història. Però tota la resta està molt bé.

Fins aviat!

Cassie.




Unoi Anònim03/09/2015 a les 12:23:47
#26091Encara no he escrit cap fanfiction

Ooooooh!! Que bonica aquesta història! No hi ha gens d'accío (bé, potser exceptuant el Nitrèpid Bus...), però m'ha encantat! Molt ben escrita, i retrata molt bé les emocions i sentiments de tots els bruixots. M'ha agradat molt també la part final que s'enllaça amb el primer llibre. Així sembla que la FF formi part de la saga. Crec que és el primer text que em llegeixo de tu. M'agrada molt com escrius! 




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris07/09/2015 a les 20:37:37
#26117Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Antareeees! Vaig llegir la ff just després de penjar la meva, però com que les vaig voler llegir totes de cop no vaig tenir temps de comentar-les llavors... Fos com fos, aquí em tens!

M'ha agradat moltíssim! Redactes d'una manera molt bonica, que enganxa molt, i ho descrius tot d'una manera tan fina i detallista... m'encanta! De llocs, a persones, a partits de balabaves, genial. Jo també volia saber qui guanyava!

Però el que m'ha agradat més ha estat fins a quin punt t'has documentat per a escriure-ho. La pluja d'estels a Kent del Dèdal Diggle, per exemple! És una cosa que tenia a les meves notes inicials per la meva ff, però al final no ho vaig poder encabir, i m'ha fet molta il·lusió veure que algú altre hi feia referència. I ja no només això... has posat moltíssims detalls on jo no havia arribat (i m'hi vaig estar una tarda sencera!) que m'han agradat moltíssim. La quantitat de personatges i tot el que fan... Es nota que ho has cuidat molt i que t'hi has dedicat a consciència, i per això t'ha quedat tan bé, el resultat!

Per acabar, si he de criticar alguna cosa (veig que és el mateix que diuen en la resta de comentaris) és que m'ha faltat una mica més d'Ernie! El pobre només l'has fet sortir al principi... però bé, com que ja t'ho han dit no cal que jo hi posi més cullerada :) Exceptuant això, trobo que has escrit una molt bona fanfiction, que encaixa excel·lentment dins del món i la història de la Rowling, perfectament redactada i meticulosament documentada! Moltes felicitats!




Nigel 2 comentaris08/09/2015 a les 12:12:56
#26121Encara no he escrit cap fanfiction

He passat molt bona estona llegint aquesta fic. Estic segur que és un dels millors relats que he llegit de l’Antares. Felicitats, Antares!

Només començar, la portada et fa venir ganes de llegir-la: m'agrada molt. Fas unes portades molt maques, Antares. Me'n recordo de la de El Senyor dels Horricreus: brutal!

Com diuen els altres comentaris, és clar que el relat podria unir les històries de la Doris i l’Ernie i aquí, en canvi, has posat la Doris Crockford com a protagonista i l'Ernie com un personatge més, però està bé, jo penso que també és una opció. I aquest fet no fa que l'Ernie perdi força, el contrari, cada un dels personatges que surten estan contruïts amb gran profunditat i això ho has fet notar al llarg del relat.

És una història molt bonica, amb una energia que es conserva fins al final, molt detallista i evoca diversos sentiments. Hi ha trossos molt sentits i també hi ha bocins d'humor. Fa palès el contrast entre l’alegria que sent la Doris perquè s’ha acabat la guerra i la tristesa per haver perdut els seus amics Lili i James i el seu nen Harry. Està explicat des de la perspectiva d'un narrador bruixot i, per tant, ens submergeix al món màgic i reflecteix una visió peculiar del món muggle.

Un dels meus trossos preferits és al principi quan parles del Morfeu, el seu gat. Quan surt li promet que li portarà un tros de fetge enorme si el que diuen és veritat. I en efecte no se n'oblida.

Després m'agrada molt com parles del semàfor i dels pantalons com a coses estranyes, coses de muggles.

M'ha agradat el personatge de la Ginger, una noia que no s'acomplexa per ser llufa i li agradaria ser mecànica.

M'ha encantat aquest sentiment de la Doris quan s'adona que el Harry no se'n recorda d'ella, quan ella li ha fet de mainadera, l'ha cuidat quan era un nadó, alhora que en Dèdalus fa el fanfarró perquè en Harry se'n recorda d'ell, quan l'únic que ha fet per ell ha estat saludar-lo en una botiga.

L'últim paràgraf també és un dels meus preferits. Amb la mateixa mà... Ella no sap com dir-li, i tot queda en el record.

 

Una abraçada a tothom,

Nigel




AvatarAntares_Black 340 comentaris15/09/2015 a les 17:08:45
#26141Tinc 9 fanfictions i un total de 42 capítols

Oh! Cinc comentaris!! Cinc comentaris!!!

Ja els havia vist abans, però no us havia respost!! (ja veieu que ho faig ara i llarg... he. hee... Espero que almenys el llegiu...)

El comentari és per tots, però vaig seguint d'un en un el que heu anat dient per no perdre'm. Si hi ha coses repetides mireu el comentaris de més amunt ^^

Som-hi!!!

 

Agatha Black: Oh! Que bé que t'hagin agradat les balabaves!! A mi m'encanten!

No volia posar cap partit de quidditch. No només quedava típic, sinó que seria donar més bombo al quidditch. No és que no m'agradi gens gens. Està molt bé. Però volia deixar veure que hi ha molts altres jocs màgics. També vaig pensar en un campionat d'escacs màgics, però les balabaves em van tirar molt més en aquell moment.

De fet, el partit el vaig posar perquè hi havia d'haver alguna cosa que els donés algun motiu per celebrar alguna cosa. I és que al llibre, quan en Harry arriba a La Marmita Foradada amb en Hagrid, en Tom està molt content i també es diu que «Hi havia unes quantes dones velles assegudes a la cantonada que bevien copetes de xerès». Clarament havien de celebrar alguna cosa. I la victòria del seu jugador predilecte al Campionat de Balabaves era una idea molt temptadora.

«d'altres el troben ben avorrit, però s'hi acaben enganxant per pressió social». No, no ho has entès. No és com el quidditch o el futbol. Es veu que en general no agrada. Que és vist com un “esport” per a “gent gran” i “avorrida”. Es considera un joc lent, avorrit, sense acció... No hi ha pressió social perquè els acabi agradant. Sinó que és justament al revés. Si hi ha alguna pressió social aquí és justament al contrari: perquè t'acabi no agradant i avorrint. Fixa-t'hi que, a més, l'Associació Internacional de Balabaves havia de posar anuncis per tal de promocionar les balabaves... :(

Em fa pensar en la petanca (portat al món dels muggles, les balabaves són com una barreja de les bales i la petanca, oi? Encara que crec que s'assemblen molt més a la petanca). També és vist com un joc de “gent gran” (i d'”homes”, també força). La gent es pensa que és avorrit. Personalment, a mi m'agrada molt la petanca i hi jugo!! La gent se sol estranyar i et diuen que és avorrit (i quan ni tan sols saben com s'hi juga o en tenen una idea molt limitada). Fins i tot, els mateixos que hi juguen, per molt que els agradi, solen mirar de convèncer-te que estàs equivocat i que hauries de jugar ―com em deien a mi― a coses “més adequades a la teva edat”. Això sí que és pressió social, a la inversa. Però guanyar una colla d'homes incrèduls (en un partit realment emocionant i complicat, amb bons rivals) et dóna molts punts! I t'acaben tractant com una reina!!! hahahaaa

Les balabaves m'encanten. I es fa molt més emocionant i divertit, fins i tot, pel fet que les bales escupin el que perd! Suposo que per analogia. I comprenc la mer de bé en Pius, que li diuen que com és li agrada aquest joc.

No, en Pius també me l'he inventat! Vaig pensat que calia algú jove per allí i, naturalment li havien d'agradar les balabaves! I vaig pensar que en Tom podria tenir un ajudant. Es diu Pius perquè és un nom que m'agrada molt!

Ah!! La professora Grubly-Plank!! hahhaaaa Sí! És que al llibre diu que entre les dones que bevien xerès «Una d'elles fumava una pipa llarga». L'única bruixa que he caigut que fuma pipa era la professora Grubly-Plank. Aquest és el motiu pel qual us us heu trobat la profe a la taverna hahhaa He afegit descripció a la pipa. Ja que sabem que li agraden els unicors, em va semblar bé que la seva pipa tingués el relleu d'un unicorn. El fet que sia d'ivori és perquè resulta un material preciós, molt delicat. És encertat per a ella, oi?

 

Cassandra Ross: Em pensava que algú se li faria pesat que repetís l'escena de La Marmita Foradada, però veig que us ha agradat!! Volia que es lligués amb el que havia passat deu anys enrere i que quedés narrat des d'un altre punt de vista, de la Doris. Perquè en Harry no sap de què va tot plegat i, en canvi, els bruixots estan emocionats de veure'l: els uns de conèixer-lo i d'altres de trobar-se el famós Harry Potter en persona.

hahaha Podria acabar-ho pels fills d'en Harry, sí, bona pensada! ;)

Això de la mateixa mà que va brindar... Saps que vaig escenificar-ho? hahahaa Allò donant la mà a una persona invisible. Després m'asseia i em mirava les mans... hahhaaaa Sí, sí, ho vaig fer xD

 

Unoi: La idea era aquesta: que s'ampliés la història, però que alhora pogués encaixar amb el que sabem dels llibres. I mercès! De moment, em sembla que només t'has llegit dos textos meus (aquest i el de La Cinquena Fundadora: Ja vaig llegir el teu comentari, i t'he de respondre).

 

marta_ginny: No t'amoïnis! Jo també vaig trigar a comentar-te la teva! No sé ho has llegit...

La Gee també ho comentava: volíeu saber qui guanyava!! ^^

Sí que em vaig documentar, sí! Si no ho feia, no tenia idees... Fins que se'n va materialitzar una i, apa! Paper i bolígraf i a escriure!! ;)

Un moment... Has dit que «m'hi vaig estar una tarda sencera!»???!!!?!?!! Ô.Ô Només amb una tarda vas poder escriure els quatre (o tres i un interludi xDD perquè mira que és curtet) capítols!!!?!?!??!???? Renoi!!!! Això si que és anar com una moto!! Jo acostumo a escriure i escriure, i quan necessito parar, paro i deixo reposar el text. Em sembla molt fort que escriguis una fic en una sola tarda... Com també em sembla increïble quan la Gee penja cada dos dies... Sorprenent.

Mercès pel compliment!! Sempre miro de cuidar el llenguatge i m'agrada que les fics quedin lligades a la història de la Rowling! :D

 

Nigel: Oh! Algú que em comenta la portada!! ^^ De fet, aquesta i la d'El Senyor dels Horricreus són les úniques que tinc penjades, de portades. En tenia una per la fic de Les Tres Bessones a les Rondalles de Beedle el Bard, però en aquell moment no vaig saber posar-la... :(

La veritat és que sí que hi he posat molts personatges inventats (Morfeu, Gladis, Gínger, Frank, Pius, Spitgun, Waterslow) i potser per això han eclipsat l'Ernie (com deia l'Agatha). Però també m'ha agradat molt de posar-los-hi! I em fa pena si es quedessin tancats únicament en aquesta fic... Potser podria fer-los sortir en algun altre lloc :)

L'humor és un punt que també em costa... Però ho intento! L'humor fa amè el relat i, si em costa, l'he de treballar. I el contrast de l'alegria amb la pena per la mort de Voldemort (fi de la guerra) i la mort dels Potter, respectivament, volia que quedés molt clara. La Doris, per exemple, no té clar si ha d'estar contenta o trista. Per això es manté en aquest estat prudent d'espectador.

M'ha agradat molt que copsessis això d'en Morfeu! Com el punt de la mà, de brindar i de saludar en Harry, aquí lliga amb el principi de la història! I de passada faig notar un parell de coses: Per una banda, un punt d'humor (que en Morfeu és un manta!! hahahahaaa), i per altra que la Doris no té família, però que s'estima el seu gat com si ho fos perquè no en té. Pensa en el Morfeu, com pensaria en els seus fills, si en tingués.

Això de les paraules muggles dites per bruixots ho acostumo a fer! M'agrada canviar les paraules d'aquesta manera. Pantacons i palatons (per pantalons), semframtor (per semàfor), discopecta (per discoteca), returant (per restaurant)... Em resulta divertit. I així veiem clarament que la Doris no té massa contacte que diguem amb el món dels muggles (mira que fins i tot sent cosidora, encara que sap què són, dubta a l'hora de dir pantalons). Per ella sí, que són coses estranyes...

Ai la Gínger!! Sí! Li havia d'agradar la mecànica!! ^^ Em va agrada el fet que no s'acomplexés per ser llufa; ho has clissat. És vist com una cosa dolenta (és a dir, schlecht, vull dir de mala qualitat), però per ella no representa més que una part de si mateixa i no la preocupa.

Vaig descobrir que potser els que neixen llufes és com una “acumulació de tares genètiques”, per dir-ho d'alguna manera. Ho dic perquè, pel arbres de família (creats per la Rowling) que he vist, sembla que tenen tendència a ser llufes aquells que són descendents de famílies que s'han enllaçat internament (unions entre germans, per exemple). Em va resultar molt interessant.

(Això no vol dir, però, que passi sempre. I de cap manera no he volgut crear un personatge amb aquesta idea)

Sí, sent... mmm... frustrada? quan veu que en Harry es recorda d'en Dèdalus i no d'ella (a ell només el va veure un cop en una botiga i, en canvi, no es recorda de la Doris, que li ha fet de mainadera...). Ho has vist bé. I també li deu fer ràbia que en Dèdalus fanfarronegi; ella no s'ha posat pas a cridar: «Jo li feia de mainadera! Jo, eh, jo. També eren veïns. Haviem pres el te amb els Potter... Li feia robeta! Era la seva mainadera, jo, eh...». No :( És clar que no... Pobra.

 

Amb quedo amb això: «tot queda en el record».

Una abraçada, Nigel! I deixa't veure més sovint! ;)

----------------------------------

 

Veig que gairebé tots (l'Unoi no s'hi ha manifestat i en Nigel no ho dit com res negatiu) coincidiu en el fet que manca molt l'Ernie... Ho sé... ho sé!!! :( :( :( :( :( :(( :'( (!)

No podia posar l'Ernie a La Marmita Foradada... al segon capítol, ell era al Nitrèpid Bus; i als Deu anys després tampoc perquè el llibre no diu que hi fos... Però teniu tota la raó... Almenys podria haver sortit al principi de l'últim capítol... En comptes d'arribar-hi a través del portarreu, podria haver tornar agafar el Nitrèpid Bus... I, com diu la Gee, podria haver sortit l'Stan... No... M'hauria encès!!! Maleït Senspa!! (de Senspagà, Senspa). Assassí!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Bé, fora del fill de mala mare aquest... Sí, hauria quedat bé, perquè, a més, hauria ajudat la força del personatge de Gínger. S'hauria vist el canvi al cap dels anys.

La veritat és que m'he centrat més amb la Doris Corckford. Sempre m'havia resultat un personatge interessant (precisament per fet saber com es diu, però no saber res més d'ella...), i m'ha encantat escriure'n. L'he posada de protagonista a ella i no l'Ernie, però teniu raó que no ha sortit prou...

També he deixat comentaris resposta als capítols anteriors (les que em vau comentar), podeu llegir-los.

Ostres... Sabeu que estava convençuda que era Nintrèpid Bus amb ena, en lloc de Nitrèpid? Amb aquesta fic, em vaig adonar que tenia mal agafat el nom... Recordeu que sempre l'escrivia amb ena, no sé si ho havíeu notat... Vaig haver de reemplaçar la parauleta en tota la fanfic (sort que li dius a l'ordinador i ell t'ho fa tot sol). Fins i tot, vaig haver de corregir la imatge de portada, un cop ja la tenia feta... (que això no t'ho solet...) TT

Encara us he d'explicar les peripècies que he passat amb la Doris Corckford (que me l'estimo molt)... Però crec que ja he escrit prou comentari per avui... Un altre dia xDD

M'alegro molt que us hagi agradat la fic! =D

Fins aviat!

 

Antares

PD: No he entès mai perquè es diu Stan Senpagà... si igualment has de pagar el bitllet de l'autobús... I, a sobre, el paio no et dóna la xocolata si la pagues...