Caradoc - Let's Not Pretend To Care
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 03/09/2015 a les 11:14:52
Última modificació 03/09/2015 a les 11:14:52
Tots els capítols de Caradoc
impresora Versió per imprimir
Pròxim capítol >


Let's Not Pretend To Care

Aquesta història participa al concurs de fanfictions sobre <<Els primers 11 anys després de la Primera Guerra Màgica>> amb els personatges Amelia Bones i Emmeline Vance.

 

3, 2, 1...

L'alarma va sonar, puntual, a les 5:50, com ho feia cada matí. L'Amelia va agafar el vell despertador i el va apagar; llavors, es va descotxar i es va aixecar del llit.

Va anar cap al petit lavabo, es va rentar la cara i les dents i es va mirar al mirall. Tantes nits de no dormir li havien fet sortir unes ulleres molt fosques sota els ulls blaus, però ho va obviar i va agafar un raspall i una goma de cabells per fer-se una cua alta, apretada, ni un cabell fora de lloc, tot era on havia de ser, com cada matí.

Va sortir i es va tornar a acostar al llit. Amb moviments ràpids i controlats va posar els llençols i les mantes al seu lloc i es va canviar amb roba esportiva. Va mirar el rellotge de la paret mentre pujava a la bicicleta estàtica: les 6, puntual, com tocava.

Va mirar per la finestra que tenia just al costat. A fora plovia; no era que fos una novetat, al novembre i al Regne Unit. Fos com fos... semblava adient, en certa manera, pel que havien de fer aquell dia.

Però el que havia de fer ara era seguir la seva rutina de cada matí i no pensar en el que li venia després, de manera que es va concentrar en les pedalades i va deixar la ment en blanc, amb l'únic so de la pluja que queia del cel gris.

Es va despertar del seu trànsit quan va sentir que les campanes de l'esglesiola del costat de casa seva tocaven els dos quarts. Mitja hora, bé, com tocava. Va baixar de la bicicleta i va travessar l'habitació, que estava impecable, sense res fora de la seva prestatgeria, del seu armari, del seu calaix, per anar a la dutxa.

Un cop allà, sota l'aigua, es va permetre un moment de relaxació i va pensar en el que havia de fer. Havia quedat amb l'Em i en Caradoc al Parc, i des d'allà desaparetrien per anar al Cau d'en Goldric. Tenia roba negra neta? Sí, és clar que tenia roba negra neta, se n'havia ocupat el dia anterior.

Aquelles pobres criatures... li semblava que veia les seves cares, les cares de 21 anys que se n'havien anat, com tantes altres. I el nen? La gent no parlava de res més. L'Albus havia dit que s'encarregaria de col·locar-lo ell. No sabia on havia anat a parar, i la veritat era que no ho volia saber. Segur que l'Orde del Fènix l'havia deixat en algun lloc segur.

Tenia la mateixa edat que la Susan, la filla del seu germà petit. Potser, en temps millors, podrien ser amics. La seva Susan. Veia la seva carona rodona, marca de la família. Fins que dues cares rodones més li van venir al cap, va fer un crit i va apagar l'aigua de cop.

Es va aguantar a la paret i va posar-se l'altra mà a la cara. Llavors es va adonar que estava plorant. Quanta estona devia fer, que plorava? No... allò no ho tenia controlat. Allò no estava a la llista.

Es va acabar de dutxar i es va assecar ràpid. Amb tot, s'havia endarrerit... embolicada amb la tovallola va anar a la cadira a buscar la roba negra que havia preparat el dia anterior i es va vestir, sempre amb la mirada posada al rellotge.

Va tornar al lavabo i es va tornar a mirar al mirall. Ara sí, va agafar la caixeta de maquillatge per amagar les ulleres que feia i pujar una mica el color de la seva pell, que es veia molt pàl·lida. Quan va acabar es va mirar, satisfeta. Així ningú no preguntaria. Així es pensarien que era més forta del que era.

Va tornar a agafar la goma de cabells i es va fer una altra cua alta, la marca de la casa, que evitava que la cabellera rossa la molestés. Tot al seu lloc, a punt per marxar; i a més, puntual.

Com si els altres haguessin d'arribar a l'hora.

Abans de marxar, va agafar la fotografia que havia emmarcat el dia anterior i la va portar a la prestatgeria. Era una foto que havia fet el dia en què havia anat a veure en Harry, i hi sortien tots dos: en James i la Lily, somrient.

Va col·locar la foto al final de la fila, que estava massa plena. En Fabian i en Gideon, la Marlene i la seva família, la Dorcas, en Benjy... i a la prestatgeria de dalt, les cares rodones que la miraven. Els seus pares, el seu germà Edgar, la Joanne, dona del seu germà i els dos nens, en Joe i l'Ellie. Tenien 6 i 3 anys, quan els cavallers de la mort els van matar.

L'Amelia va apretar els punys i es va eixugar una llàgrima amb violència. L'última en molta estona, perquè havia d'anar a un enterrament i s'hauria d'aguantar. Va respirar profundament i va canviar de cara. Un, dos, tres.

Va tancar la porta amb clau darrere seu i va desaparetre.

&nbs p;

 

 

L'alarma! L'alarma! Sona l'alarma! Què? Ah, sí, ja, l'alarma, l'alarma.

L'Emmeline va girar-se panxa avall i va posar el cap sota del coixí. Ooooh, quina creu. Ara que per fi havia aconseguit adormir-se... I per què no deixava de sonar, l'alarma? Ah, és clar, sí, perquè no l'havia parat.

Va aixecar el cap i va bufar per apartar-se els cabells de la cara. On era, el despertador? Aaah, a la cuina, perquè així s'havia d'aixecar i no es quedava adormida. Havia semblat una idea tan intel·ligent, la nit anterior... com se li havia acudit?

Finalment, va decidir que no podia més i el va anar a apagar, mig caminant i mig arrossegant-se per tot el pis fins que hi va arribar. Quan el va tenir apagat, se'n va tornar al llit i s'hi va deixar caure.

 

Va obrir els ulls i es va incorporar de cop. Quanta estona feia, que dormia? Va trigar un moment a enfocar la vista per veure el rellotge de la paret, pero quan ho va aconseguir, va fer un bot i va saltar del llit.

Va córrer cap a l'armari i va estirar la primera cosa negra que va trobar, que va resultar ser un vestit una mica descosit. Bah, ja estava bé. Llavors, va córrer cap al lavabo i es va mirar al mirall. Tenia els cabells, foscos, per tot arreu. Va agafar un raspall i se'l va passar més o menys, així almenys es treia els de la cara, i total, ni que es pentinés bé, al cap de dos minuts tornaria a estar fatal...

Ara tocava la cara. Buf, això sí que era un desastre. Es notava que havia estat fins tard plorant, perquè tenia els ulls vermells i feia unes ulleres que li arribaven com a mínim als genolls. Va posar les mans sota l'aixeta i les va omplir d'aigua que es va tirar a la cara per despertar-se una mica. Això ja faria. Tot seguit va tornar a l'armari de la roba i es va posar unes mitges, unes vambes i una jaqueta. També va agafar les ulleres de sol, que sempre servien per amagar una mica. Va mirar al seu voltant, a veure què més hi havia que pogués prendre... a part de roba, papers i coses que no sabia ni què eren tirades per tot arreu, no res, o sigui que ja ho tenia tot. Va picar de mans i va desaparetre.

 

 

 

Tal com havia previst, l'Amelia va ser la primera d'arribar al Parc, on s'havien trobat tantes vegades, tots sis, i on havien continuat quedant mentre veien com el seu nombre es reduïa sense que hi poguessin fer res. Ara eren la meitat.

En realitat, el Parc era un jardí privat d'ús restringit que pertanyia als habitants de les cases luxoses que hi havia al voltant, però mai no havien tingut problemes per colar-s'hi: un encanteri mimetitzador i au, cap dins. Ni les càmeres ni ningú que passés per allà els havia aconseguit veure. El jardí era molt gran, i tenia un bosquet en un costat, darrere d'un parc infantil. Era allà, on es dirigia, a una petita clariana envoltada per sis arbres que havien fet invisible a la resta de gent mitjançant un encanteri il·lusori. Per la resta de la gent, tot el que hi havia allà eren arbres.

No va trigar gaire a arribar-hi. Va encendre el llum d'oli del centre de la clariana i va mirar al seu voltant amb un somriure. Quan feia uns dies que es trobaven allà, cadascú va decorar un dels sis arbres a la seva manera i d'acord amb la seva personalitat. El seu, per exemple, estava ple de cintes daurades i platejades fines. El de l'Emmeline, amb cintes i llums de colors, excèntrics, forts. Del d'en Caradoc en penjava una bandera blau clar amb una fletxa platejada, dels Appleby Arrows. El de la Marlene, evidentment, dels colors de Gryffindor. La Dorcas, en canvi, hi havia penjat un munt de paperets amb frases dels seus llibres preferits, i sèries, i pel·lícules. Per acabar, en Benjy hi havia penjat un munt de llumetes i les havia unit amb fils perquè formessin constel·lacions. En Benjy i les seves estrelles.

Aquests tres últims arbres tenien un forat al mig, una mena de cova una mica més avall de l'alçada dels ulls on hi havia un objecte dipositat. En el cas de la Marlene, la placa de capitana de l'equip de Quidditch de Gryffindor. A l'arbre de la Dorcas, un exemplar del seu llibre preferit, Pride and Prejudice. I al d'en Benjy, un mapa celeste.

—Ei.

L'Amelia es va girar i va veure en Caradoc, que entrava a la clariana. A la mà, fent un soroll metàl·lic, hi portava un clauer dels Appleby Arrows. Sempre el portava a sobre, sobretot en els moments difícils. El tranquil·litzava.

—Ei —va respondre ella.

Es va acostar a ell i el va abraçar, fort. Va notar que començava a tremolar i li queien llàgrimes d'ell a l'espatlla. Va necessitar respirar profundament abans de dir res. Se li trencava el cor, cada vegada que el veia plorar, i últimament ho havia vist amb massa freqüència.

—Xxxxt. Ja està.

Ell va fer que sí amb el cap, però encara va trigar una estona a deixar-se anar i eixugar-se els ulls.

—Estàs bé? —va dir ella, eixugant-li un parell de llàgrimes que li quedaven.

—El màxim de bé que es pot estar en aquest moment, suposo. I tu?

—És clar, com sempre —va respondre l'Amelia amb un somriure.

En Caradoc va mirar-la amb preocupació. Sí, ella sempre deia que estava bé, mai no volia demostrar cap senyal de debilitat. Però la coneixia prou com per saber que només volia estar bé per assegurar-se que ho estiguessin els altres, i que quan estigués sola explotaria.

—Ei. Saps que pots parlar amb mi, oi?

—Sí, és clar. Per...

—Hola holaaaaaaaaaa! Ja sóc aquí! Sí, ja ho sé, sóc molt intel·ligent, he vingut en vestit i havíem de saltar una tanca, gràcies, aquí Ravenclaw, gràcies. Ui, perdó, que interrompo res?

L'Amelia la va mirar amb mala cara però de seguida va somriure i va córrer cap a ella.

—Em! Que contenta estic de veure't!

—Bon dia, Amy! Bé, bon dia no, que ja sé que tu ja fa estona que estàs llevada.

—Segur que tu no en fa gaire —va fer en Caradoc amb to de burxar-la.

—Sí, ja, mira, l'alarma, que fa coses estranyes. Fa gaire estona que us espereu?

—No, no gaire —va respondre l'Amelia traient-hi importància—. De fet, en Caradoc acaba d'arribar. Comencem a desenterrar?

—Som-hi.

Van treure el llum d'oli del mig de la clariana i el van deixar a un costat; llavors, van començar a cavar amb les mans just al centre de la rodona. No van trigar gaire a treure'n una capseta de llauna vella i rovellada. L'Emmeline la va aixecar com si fos el tresor més delicat del món i la va obrir per treure'n una foto on hi sortien ells sis, feliços com no ho havien tornat a ser, els colors de Gryffindor, Ravenclaw i Hufflepuff brillant a la llum de la flama.

—És bonica —va dir només l'Amelia.

—Quin curs fèiem? —va preguntar en Caradoc.

—Mira que ets desastre —va respondre l'Emmeline—. Això va ser principi de setè, quan van fer prefectes l'Amy i en Benjy.

—És veritat. Era una bona època.

—On és la foto de la Marlene?

—Espera que la busco... aquí, ja la tinc. La poso a l'arbre.

Un cop l'Emmeline la va haver col·locat, els altres la van mirar i van somriure. Hi sortia amb la roba de Quidditch i la placa de capitana de l'equip de Gryffindor, amb un somriure d'orella a orella que mostrava els ferros que havia portat tants i tants anys. S'havia negat al tractament màgic. Ja les feia, ella, aquestes coses.

—Sembla mentida que avui sigui el seu aniversari i ella no hi sigui —va dir en Caradoc—. Ja fa dos mesos que la van matar i sembla que fos ahir. Encallada sempre als 26 anys.

—Espereu un moment... —va dir l'Emmeline remenant les fotos—. Mireu aquesta.

Es van acostar per veure una foto de l'equip de Quidditch de l'últim any que havien estat a Hogwarts.

—Mireu qui és el caçador.

Ho van mirar i els va caure el món a sobre. Un James Potter de 12 anys, molt més baixet que els altres membres de l'equip, mirava la càmera amb una seguretat impròpia d'un nen d'aquesta edat. Una seguretat que el va acompanyar tota la vida.

—Massa joves... massa joves.

—Tots ho eren —va dir l'Amelia mirant els tres arbres que havien quedat sense amo.

L'Emmeline va engegar els llums de l'arbre d'en Benjy i ni tan sols es va molestar a amagar les llàgrimes que li van venir immediatament als ulls quan ho va veure. Havia aguantat massa dolor durant aquella guerra com per negar-se plorar quan li venia de gust i ho necessitava.

Va mirar a la dreta i va veure l'Amelia i en Caradoc asseguts de costat, el cap de l'Amelia arrepenjat a l'espatlla d'en Caradoc. Mira que era estúpida... mira que li seria fàcil, deixar-se estimar, si ho volgués. Mira que portava temps, ell, esperant-la.

Mira que eren afortunats, de tenir temps, quan tants altres s'havien quedat sense.

 

 

 

El Cau d'en Goldric continuava el seu moviment habitual, sense ser conscient que dos dels seus habitants estaven a punt de ser enterrats al cementiri. Sí, havien sentit les campanes, però ningú no sabia qui eren aquells estranys. Potser tenien algun parent llunyà al poble, potser n'eren descendents. Fos com fos, no era el seu problema.

L'Emmeline, l'Amelia i en Caradoc van travessar el carrer principal sense ser conscients de les mirades que els llançaven els vianants per culpa de les seves llargues capes. Era tan estrany, poder tornar a caminar tranquil·lament per un carrer, sense haver-se de canviar l'aspecte...

—Esteu segurs que no cal que ens amaguem? —va preguntar l'Amelia.

—Voldemort és mort, ho va dir el mateix professor Dumbledore —va assegurar l'Emmeline—. No tenim de què tenir por.

—És estrany —va dir només en Caradoc.

 

 

 

En Frank i l'Alice van tornar als seus llocs amb els ulls humits, com tothom, i van donar per acabada la cerimònia després del seu discurs. Es van acostar als forats que ja hi havia fets a terra i van observar en silenci com els enterraven.

L'Emmeline, amb la cara xopa, es va girar a mirar l'Amelia. Ni una llàgrima. Sempre pensant que el seu deure era mantenir-se serena per consolar els altres. Tan estúpidament altruista.

Com era d'esperar, quan es va acabar va desaparèixer i la van veure al cap d'una estona parlant amb els Longbottom, que estaven clarament més alegres que abans. Cinc minuts més tard, amb els Weasley. Al cap d'una estona va tornar.

—Heu vist en Remus? Fa estona que l'he perdut de vista...

—Ha marxat quan s'ha acabat la cerimònia —va dir en Caradoc.

—Pobre criatura... —va dir l'Amelia—. En James, la Lily i en Ben, morts, i en Sirius a la presó després d'haver-los traït d'aquella manera... I ara què farà?

—El mateix que nosaltres. Tirar endavant.

—El buscaré —va dir l'Amelia.

—Ja hi som un altre cop —va fer l'Emmeline eixugant-se les llàgrimes—. Pots anar-la a buscar, sisplau? —va preguntar bruscament.

—Jo? No em farà ni cas!

—Que no et farà...? Va, home, fes el favor. Si li fa cas a algú serà a tu.

—No. Ho sento, Em, però no. No me n'ha fet mai, de cas, i mira que li he deixat clar, jo. Em pensava que quan es van morir els altres veuria que ens estàvem quedant sense temps, i si no va reaccionar llavors no reaccionarà mai. Si li interessés prou s'hauria ocupat de buscar-me llavors. I si no ho va fer, és perquè ella no sent el mateix per mi que sento jo per ella.

—I una merda.

L'Emmeline es va acabar d'eixugar les llàgrimes amb violència i va caminar amb passos llargs i ràpids al llarg del cementiri fins a arribar a l'Amelia.

—Tu. M'he cansat de tanta tonteria. Aniràs a parlar amb en Caradoc i hi aniràs ara.

L'Amelia va fer cara de confusió.

—A parlar amb en Caradoc? Per què?

—No facis veure que no saps de què et parlo. Al final es cansarà, d'anar darrere teu, saps? I coneixerà algú altre que li donarà el que tu no li has donat mai. És això, el que vols que passi? És això?

—No... no ho entenc —va fer l'Amelia, amb tossudesa.

—Mira, que et vulguis torturar a tu d'aquesta manera... fes el que vulguis, al capdavall ets tu. Però li estàs fent molt de mal a una altra persona, i això sí que no ho accepto.

—En Caradoc i jo no tenim res.

—Perquè no t'ha donat la gana.

—Però no puc!

—Què vol dir que no pots?

—Per Merlí... hem vist passar una guerra! Tots hi hem perdut gent! I em preguntes per què no puc? He vist com es morien molts dels meus amics, els meus pares, el meu germà i la seva família, fins i tot els seus nens! No vull formar part de la vida d'algú d'aquesta manera! No vull que ell pateixi el que he patit jo per la meva família, si em moro! Veig... veig les cares d'aquelles criatures cada nit quan tanco els ulls. Amb prou feines si tenien consciència de res del que passava. No vull ser la cara que persegueixi el son de ningú. No vull una família. Sí, ja ho sé, sempre he dit que ser mare és el que més vull en aquesta vida, però no penso portar nens en aquest món. No en un món tan fosc.

—Però tot això... ja ha passat —va dir l'Emmeline amb un to sorprenentment suau—. Amy, ja està. Ja s'ha acabat. Voldemort és mort. Ja podem caminar pel carrer amb la nostra cara.

L'Amelia es va posar de cara a un arbre i s'hi va arrepenjar amb els ulls tancats. Allò era el que no volia. No volia que la gent veiés que no era tan forta com es pensaven tots.

El dolor mai no s'acaba, però canvia. És un lloc de pas, no un lloc on quedar-se. El dolor no és signe de debilitat, ni manca de fe. És el preu d'estimar.

L'Amelia va apretar els punys i va tancar fort els ulls. En Caradoc era l'última persona que volia veure, en aquells moments. No podia mostrar-se davant d'ell d'aquella manera, no podia deixar que la veiés així.

—És una frase que he agafat de l'arbre de la Dorcas.

—És bonica.

—És més que això. Amy, no cal que t'amaguis. Ja ho sabem, que pateixes. Ho sap l'Em i ho sé jo. I no per això ens sembles una pitjor persona.

—En podem parlar després? —va dir sense girar-se de l'arbre.

—No, no podem. Mira, Amy, aquest és el meu últim intent. Ja m'havia donat per vençut, però després d'haver sentit el que li has dit a l'Em...

—O sigui que ho has sentit. Perfecte.

L'Amy va donar un cop de puny a l'arbre, però immediatament li va començar a sortir sang.

—Au, auu!

—Però què has fet? —va preguntar en Caradoc, mig rient.

—Estava intentant expressar la meva frustració, però ja veig que quan me la quedo a dins em fa menys mal.

—Sí, segur.

L'Amelia es va girar i es va asseure a terra per mirar-se la ferida, que li havia quedat plena de filaments d'escorça d'arbre i pedretes.

—Va, ja que has interromput el meu monòleg (cosa que em sembla molt malament, per cert)... deixa que hi doni un cop d'ull.

—M'ho puc curar sola, gràcies.

En Caradoc va fer rodar els ulls mentre ella treia la vareta i feia desaparèixer la ferida en un moment.

—És que aquest és el problema. Ja ho sé, que ho pots fer sola, però no cal que ho facis. No tens per què fer-ho tot tu sola.

En Caradoc es va quedar d'esquena, amb ganes de donar un cop de puny a un arbre ell. O a alguna persona, no ho tenia clar, però la gent que abans rondava per allà ja havia marxat. L'Emmeline havia desaparegut feia una estona, però ell estava segur que s'amagava per algun racó escoltant què passava. I l'Amelia... l'Amelia no deia res. Potser no s'havia equivocat, quan s'havia rendit. Potser era el que havia de fer d'una vegada per totes.

Es va sobtar quan va sentir uns sanglots fluixos, continguts, i es va girar de cop. L'Amelia s'havia quedat asseguda al costat de l'arbre, abraçant-se els genolls i amagant el cap, i per molt insòlit que fos i per molt que intentés reprimir-ho, plorava.

—Eeeei. Amy —va dir, asseient-se al seu costat i abraçant-la—. Perdona. Potser no era el millor moment. Ja en parlarem més tard.

—No, no, si no t'has de disculpar, si és que el problema no el tens tu.

—Però som amics, no? Hi sóc per compartir els teus problemes. Només que si no me'ls expliques... llavors no et puc ajudar.

L'Amelia va negar amb el cap molt ràpid i es va posar a plorar més fort. En Caradoc la va abraçar fins que es va tranquil·litzar i va esperar pacientment mentre ella continuava en silenci. Finalment, es va cansar.

—Vinga, va —va dir posant-se dret—. Que t'acompanyo al pis.

Ella va murmurar alguna cosa. En Caradoc, una mica de mal humor, es va tornar a ajupir.

—Què?

—Que no et vull fer mal, hòstia! —va dir ella, finalment aixecant el cap. En Caradoc es va fer una mica enrere, sorprès.

—Però me'n fas. Me'n fas quan em rebutges. I l'Em t'ho ha dit, ja s'ha acabat la guerra, ja no hem de patir per això. Amy, t'he dit que era l'últim cop que ho intento i ho serà. T'estimo i ho saps. I tu? M'estimes?

—Però... i si em maten? Ja ho has vist, van darrere de la meva família, i... i...

—M'estimes o no?

—No et vull deixar sol!

—M'estimes. O. No.

L'Amelia es va deixar uns moments per respirar. Li havia de dir que no, és clar que li havia de dir que no. Potser ara li faria mal, però després... després... li estava estalviant un dolor més gran, oi? Encara que el cas era... que sí, que l'estimava. Feia massa anys que ho negava.

—Sí.

I de cop es va trobar entre els braços d'en Caradoc, que l'havia aixecat i li feia donar voltes, i reia, i ella va riure també, i es va agafar a ell per no caure, el terra havia deixat d'existir, només hi eren ells dos, i volaven, i volaven...

Al final es va parar i la va deixar a terra, mirant-lo, tots dos rient i respirant ràpid per culpa del cansament. I llavors no en va tenir cap mena de dubte. Es va posar de puntetes i li va fer un petó.

En algun racó entre els arbres, l'Emmeline cridava.


Llegit 466 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Unoi Anònim03/09/2015 a les 12:55:34
#26093Encara no he escrit cap fanfiction

Que bonic el primer capítol! No m'he pogut esperar a comentar-ho tot a l'últim! Per una banda l'Amelia, ordenada, seriosa i "estupidament altruista"; i per altra l'Emmeline que és just el contrari! Em sento identificat amb ella en part... m'apunto el truc de posar-me l'alarma a la cuina XD

I el final és preciós! No puc dir res més que això! Si la resta des capítol segueixen així serà genial.




AvatarPotter_granger 349 comentaris09/09/2015 a les 09:47:39
#26122Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Ostres, és preciós, aquest capítol! Buah, m'encanten les històries d'amor com la de l'Amelia i en Caradoc. De moment m'encanta la teva ff, no he pogut esperar a acabar-la per a comentar-la tota.




AvatarAntares_Black 374 comentaris14/09/2015 a les 00:32:35
#26128Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Per fi he vingut a saludar!! Ja feia molts dies que em feia mal tenir la teva fic del repte pendent de llegir!! Però ja em tens aquí!

Els bruixots tenen bicicletes estàtiques? xD

Fora bromes: Primer capítol! Mmm... Espera, deixa'm respirar, que encara estic en xoc... UUuuuuuuUUUuuuUUuuuAAAaaaAAAaaaAAAAAaaaaaaaa!!!!!!!!!!! Em sembla que tinc taquicàrdia!

No sé quines paraules poden ser més encertades que començar dient que tinc la cara plena de llàgrimes, però que, alhora, el cor em va a mil per hora! Necessito esbargir-me una estoneta, abans de continuar amb el segon capítol...

He anat apuntant cosetes a mesura que he anat llegit (és com ho faig normalment), o sia que veuràs que el comentari està ordenat com els fets (ho acostumo a fer així).

Pintes l'Amelia Bones d'allò més meticulosa (al principi es veu molt. Després t'adones que el personatge evoluciona). Endreçada, de rutines i horaris fixos... I m'ha agradat aquell moment que abandona la disciplina i aflora sentiments: «Fins que dues cares rodones més li van venir al cap, va fer un crit i va apagar l'aigua de cop. Es va aguantar a la paret i va posar-se l'altra mà a la cara. Llavors es va adonar que estava plorant. Quanta estona devia fer, que plorava? No... allò no ho tenia controlat. Allò no estava a la llista». Aquest no ho tenia controlat i no era a la llista... Un tros molt especial. Com el moment de maquillar-se: «Quan va acabar es va mirar, satisfeta. Així ningú no preguntaria. Així es pensarien que era més forta del que era».

El recompte que fa de les fotografies ens posa al corrent de les morts. Però el que en fas més endavant, quan desenterren la capseta de llauna (que ja m'estranyaria a mi que no estigués rovellada... Encara és sorprenent que les fotos es trobin en tan bon estat. Potser hi van posar algun encanteri) m'ha fet plorar i tot...

I quin contrast amb l'Emmeline Vance! (la idea de posar el revell a la cuina per haver-se de llevar sembla una bona pensada... fins que ho proves... xD). És un xic desastre hahahaa M'agrada.

Això dels encanteris mimetitzadors i il·lusoris, i els arbres... M'ha agradat, has cuidat molt el secret.

M'ha encantat la decoració que cadascú té a un dels arbres. Això, però, al principi no ho havia entès: «El seu, per exemple, estava ple de cintes daurades i platejades fines. El de l'Emmeline, amb cintes i llums de colors, excèntrics, forts.». Aquest el seu em pensava que es referia a l'Emmeline, perquè és el personatge del qual estaves parlant en aquell tros. Però suposo que no, i que es refereix al de l'Amelia. Que tornaven a ser des del punt de vista de l'Amelia (Segurament, he estat jo, queda clar).

I també m'ha agradat això dels objectes especials de cadascú al respectiu forat. Així que el llibre preferit de la Dorcas és Pride and Prejudice, eh; mola.

Per un moment he pensat que en Benjy... era en Ben Babbaw O.O hahaha No, no. Després ja he caigut en en Fenwick. Però m'ha quedat amb els ulls com plats...

En James era encistellador, no pas caçador(seeker), oi??

Val, primer capítol i ja estic plorant. Déu meu!! Aquesta història d'amor entre en Caradoc i l'Amelia que no acabava de sortir... L'Emmeline, que ho veu i intenta que aprofitin el temps que tenen i que estiguin junts. D'acord, he plorat molt amb tots els records, les fotografies... Però aquest tros m'ha desbordat molt:

«—Què vol dir que no pots?

»—Per Merlí... hem vist passar una guerra! Tots hi hem perdut gent! I em preguntes per què no puc? He vist com es morien molts dels meus amics, els meus pares, el meu germà i la seva família, fins i tot els seus nens! No vull formar part de la vida d'algú d'aquesta manera! No vull que ell pateixi el que he patit jo per la meva família, si em moro! Veig... veig les cares d'aquelles criatures cada nit quan tanco els ulls. Amb prou feines si tenien consciència de res del que passava. No vull ser la cara que persegueixi el son de ningú. No vull una família. Sí, ja ho sé, sempre he dit que ser mare és el que més vull en aquesta vida, però no penso portar nens en aquest món. No en un món tan fosc.»

I el que li diu l'Emmeline que en Voldemort (que, per cert, no li diu Innominable, li diu Voldemort) és mort «Ja podem caminar pel carrer amb la nostra cara». Això és molt fort. I la cita «El dolor mai no s'acaba, però canvia. És un lloc de pas, no un lloc on quedar-se. El dolor no és signe de debilitat, ni manca de fe. És el preu d'estimar»

*Em sembla que hauria de ser pretend amb d, no? Després he vist que has escrit bé; error de teclat. Posa-ho a to.

Antares

PD: I perdona que et plagiï tantes frases, però ho faré una mica més ;) És una manera d'indicar-te què m'agrada :)




AvatarAntares_Black 374 comentaris14/09/2015 a les 01:01:02
#26133Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Em... Perdona, en el comentari anterior t'he escrit que vas posar pretend amb t en comptes d'amb d, però m'acabo d'adonar que era jo, que m'havia confós. Ho vas escriure bé, i tant. Ho devia llegir malament. Tu ni cas, que ha estat una badada meva ;)

(seria molt deshonest que aquest present comentari comptés punts, o sia que no en compti)




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris22/09/2015 a les 10:38:21
#26162Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Unoi: m'alegro que t'hagi agradat tant! Sí, una de les coses més guais de la ff és fins a quin punt són diferents, elles dues... no ho facis, no ho facis! És terrible haver d'anar a buscar el despertador lluny quan et despertes hahhaa sobretot si tens més gent a casa i es desperten ells abans que tu!

Potter_granger: igualment et dic, que bé que t'agradi tant! Espero que et continués agradant tot i que després no fos tot tan bonic... xDD

Antares Black: maaaaaare meva, quins comentaris tan llargs! Hahaha M'alegro de poder-te dir que tinc respostes per la majoria de les teves inquietuds! Pel que fa a les bicicletes estàtiques, són un invent MOLT antic, i encara que els bruixots i l'electricitat no són gaire amics (tot i que, segons la Rowling, els aparells elèctrics funcionen perfectament amb màgia), estic convençuda que fan servir bicicletes estàtiques no elèctriques! Oh, mare meva, si aquest ja et fa plorar... hahaha Sí, l'Amelia necessita tenir-ho tot sota control. No pot suportar la sensació de no tenir la paella pel mànec, necessita controlar personalment que tot va bé. La primera que arriba al Parc és l'Amelia, ho posa al primer paràgraf on en parlo! (Ho he anat a comprovar, no fos cas...). Ostres! Tens raó, sempre havia donat per fet que en James era caçador, com en Harry! Ho arreglaré!

El fet que l'Emmeline anomeni Voldemort pel seu nom és intencionat. L'Amelia no ho fa, per exemple. Però tu pensa que l'Em és de l'Orde del Fènix, i l'Orde del Fènix està capitanejada pel Dumbledore, que és un defensor de no buscar eufemismes. Està fet expressament! (Com anomenen els altres és molt important a la ff, de fet. Fixa't en quan posa Emmeline / Amelia i quan posa Em / Amy).




Avatarginny loovegod 314 comentaris30/09/2015 a les 21:40:57
#26197Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

Holaaaa!

Síiii se que vaig tardissim però aquí va el meu comentari!

El primer capítol m'ha agradat moltíssim *-* escrius d'una forma molt realista i molt detallada, et sents com si fossis dins de la història que, per cert, de moment t'està quedant preciosa. M'agraden els personatges que t'has muntat i com els has creat les personalitats, són totes molt complexes i molt plenes de detalls que a mida que el capítol avança evolucionen d'una forma molt natural. Writing goals! hehehe

El capítol és molt emotiu i es nota que tots s'estimaven molt, la qual cosa em posa molt trista :( M'agrada molt el personatge d'en Caradoc, te l'has inventat tu o existeix als llibres? a mi no em sona! M'agraden també les diferències entre l'Em i l'Amy, i com es complementen totes dues. Aiiis és que tot el capítol em sembla massa heavy! Tristíssim, sí, però explicat d'una manera que fa que en vulguis saber més. A més hi ha aquest filet d'esperança de l'Amy i el Caradoc... Espero de veritat que tot acabi bé!

Doncs això, m'ha agradat moltíssim! continuo llegint!

Sigues feliiiiç! 

Erin