Caradoc - Broken Ones
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 03/09/2015 a les 11:18:22
Última modificació 03/09/2015 a les 11:18:22
Tots els capítols de Caradoc
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Broken Ones

—Cucuuuuut! —va fer l'Emmeline amb un somriure—. Que es pot passar?

—Em! Entra, entra! Assegura't que t'espolses la neu abans però!

L'Emmeline es va treure el gorro, la bufanda i la jaqueta i va mirar si estaven gaire plens de neu. Baaaaah, només una mica. Podia penjar-los sense espolsar-los.

—Fes el favor d'espolsar la neu —va dir l'Amelia traient el cap a l'entrada.

L'Emmeline es va girar amb cara de resignació, però un cop l'Amelia ja no la podia veure va somriure. D'acord, també li agradava posar-la nerviosa.

—Quin senyor apartament, no? —va dir l'Emmeline amb admiració mentre entrava al menjador.

—Oi que sí? —va preguntar l'Amelia, emocionada—. Primer vam pensar que no ens ho podíem permetre, però en teníem tantes ganes... i és molt gran, per quan... bé, per quan siguem més.

—No tinguis tanta pressa, que de moment et cases d'aquí una setmana, i en això ja us heu afanyat molt. Quan porteu, junts?

—Des del 2 de novembre.

—I us caseu el 2 de febrer, o sigui que tres mesos.

—Hem perdut molt de temps per culpa de la guerra! Compta tots aquests anys que hauríem d'haver estat junts.

—Ho hauríeu pogut estar més temps si tu haguessis volgut.

—I tu podries no retreure-m'ho cada dia que ens veiem, moltes gràcies.

L'Emmeline va somriure. La veritat era que feia la sensació que havien estat junts tota la vida.

—I a veure, digues, quants cavallers de la mort has tancat a Azkaban, avui?

—Doncs avui no n'hem tancat cap, mira, però hem estat investigant un munt de correspondència dels Malfoy! Ha sigut molt interessant, encara que no hi hem trobat res rellevant... però sabies que la Narcissa havia estat sortint amb el Quirinus Quirrell abans de sortir amb el Malfoy?

—NO. Què dius?

—El que sents.

—Amb aquell esprimatxat que tenia un any més que nosaltres? Si aquest anava amb mi a Ravenclaw! No pot ser, estava tot el dia tancat a la Sala Comuna...

—Doncs creu-t'ho.

—Que fort. La nostra estimada Narcissa! No hi havia persona més odiosa al nostre curs. Amb la seva cabellera de Rapunzel i les seves diademes de brillantets...

—Jo he d'admetre que m'agradava, tenir-la per allà —va dir l'Amelia rient—. Només per veure com s'enfrontava amb tu i la Marlene ja valia la pena.

L'Emmeline li va treure la llengua però també es va posar a riure mentre l'Amelia es va posar bé els cabells darrere l'orella perquè no la molestessin.

—Et queden bé, els cabells, sense cua.

—Sí, ja... —va dir l'Amelia una mica ruboritzada—. Ja fa un temps, que els porto així.

—Ho sé, ho sé. Però no t'ho havia dit mai, em sembla.

L'Amelia es va quedar en silenci. La veritat era que havia deixat de pentinar-se sempre amb la cua alta quan havia començat a sortir amb en Caradoc.

—I el teu home, per on para? Hauríem d'anar tirant, no?

—Oh, és que... no està bé.

—Que no està bé? —va preguntar l'Emmeline, preocupada—. Què li passa?

—No, no, una mica de grip, però no pot sortir a ple hivern pel mig de Londres de festa.

La veu d'en Caradoc es va sentir per sobre de les seves.

—Pots fer el favor d'explicar-li que encara que jo estigui malalt no vol dir que ella no pugui sortir?

—Com? No penses venir?

—No, no el vull deixar sol. Ara li ha baixat la febre, però ha de dormir i algú ha de vigilar que no es llevi amb febre un altre cop.

—Si em llevo amb febre em puc prendre el xarop tot sol, i si tan malament em trobo t'envio el mussol! A més, podeu venir a l'habitació? Això de cridar d'una punta a l'altra de la casa és molt incòmode!

L'Emmeline va somriure i l'Amelia va fer cara de desacord.

—No marxaré i ho saps —va dir l'Amelia amb tossuderia quan van entrar a l'habitació.

—Dóna'm un cop de mà, Em. Es pensa que si em deixa sol quan torni no hi seré.

—Encara estàs amb això? Amy, fa mesos que no ataquen a ningú, des dels Longbottom hem estat tots tranquils! Ja no n'hi ha, de cavallers de la mort.

—És clar que n'hi ha! M'he dedicat a posar a la presó tots els que he pogut, per això et puc dir que sé perfectament que encara n'hi ha molts de lliures!

—I els que hi ha estan massa ocupats amagant-se! Amy, no et pots passar la teva vida angoixada per si apareixen. La guerra. S'ha. Acabat.

L'Amelia va dubtar un moment i va mirar en Caradoc.

—Només marxaràs unes hores —li va dir ell—. Estaré bé. El pis està tot ben protegit, tinc la vareta i el xarop al costat, i en cas d'emergència extrema sempre puc aparetre.

—És clar, dona —va dir l'Emmeline—. Quanta estona serem fora, tres hores? També t'anirà bé, sortir. I és l'aniversari d'en Dèdal, pobre, serà el seu primer aniversari sense en Fabian i en Gideon i necessita suport, hi hem de ser tots els que puguem.

En Caradoc li va fer un senyal d'aprovació a l'Emmeline quan l'Amelia no el veia. Tots dos sabien que l'única manera de convèncer-la seria fent-li veure que algú altre la necessitava.

—Però... però ja hi haurà més gent.

—Sí, qui? No vull ser insensible, però crec que t'he de fer notar que la meitat de l'Orde ja no hi és. En Remus... no vindrà i ho saps, perquè no surt de casa, i la Molly tampoc perquè li farà pensar en els seus germans. Vés comptant qui queda viu.

—Vinga, dona, l'Em té raó —va dir en Caradoc—. A més, em sentiré molt malament si et quedes aquí per culpa meva.

—No és culpa teva.

—Eh, que tu ets la reina de sentir-te malament per coses que no són culpa teva. Va, vés a la festa i passa-t'ho bé. Ens veurem d'aquí molt poc.

L'Amelia va sospirar.

—Espera't un moment, Em, que vaig a buscar la jaqueta.

L'Emmeline va somriure i la va xocar amb en Caradoc quan l'Amelia va sortir per la porta.

—Gràcies per l'ajuda —va dir ell.

—No es mereixen.

—Assegura't que no s'està tota la nit preocupada, vols? Per una vegada que surt, almenys que s'ho passi bé.

—No et preocupis que ja me n'encarrego. Tu cuida't, eh?

—Que síii, no facis com l'Amy, ara. Estaré bé.

—No ho dubto.

—Ets la millor —va dir en Caradoc abans d'abraçar-la.

—Apa, ja estic —va fer l'Amelia—. Eh, una mica de distància, que et cases la setmana que ve.

En Caradoc va abraçar l'Emmeline més fort i l'Amelia es va posar a riure.

—Vaig a fora a buscar les meves coses —va dir l'Emmeline—. T'espero a l'entrada, Amy! I Caradoc, bona nit!

L'Amelia es va acostar al llit i es va asseure, agafant-li la mà a en Caradoc.

—Segur que estaràs bé? —va preguntar.

—És que mira que ets pesada. Fes el favor de tirar, on vols que vagi, jo, tal com estic? Que et fa por que m'escapi abans del casament? Perquè perdona que t'ho digui, però no et serà tan fàcil lliurar-te de mi.

L'Amelia va somriure i es va acostar a ell per fer-li un petó ràpid.

—Ens veiem d'aquí unes hores, d'acord?

—D'acord. Passa-t'ho bé!

L'Amelia li va llançar un petó des de la porta de l'habitació i es va acostar a l'Emmeline, que s'esperava a la porta.

—Anem?

—Anem.

 < /p>

 

 

Es van sentir unes rialles a les escales fosques del bloc de pisos que van ser acallades de seguida.

—Vols fer el favor de fer menys soroll? Que despertarem tothom!

—Baaaaah, no són els meus veïns, m'és igual que s'enfadin amb mi, aquest problema el tens tu.

—Eeeeem! —va queixar-se l'Amelia abans d'arrencar a riure un altre cop—. Ai, promet-me que no em faràs riure així un altre cop. I ara silenci, que els veïns encara, però no vull despertar en Caradoc, si dorm.

—Shhhhht —va fer l'Emmeline mentre reia.

L'Amelia va arribar davant de la porta i va treure la clau.

—Estàs segura que estàs bé per aparetre? Et pots quedar a dormir, si vols. Que encara ens deixaràs un braç i marxaràs la resta.

Es van posar a rebufar totes dues aguantant-se el riure. Llavors, l'Amelia va obrir la porta i un cop de vent gèlid les va fer enrere.

La cara els va canviar de cop.

—T'has deixat alguna finestra oberta? —va preguntar l'Emmeline.

—Caradoc! —va cridar l'Amelia.

Va córrer cap a l'habitació i va encendre el llum. El llit estava buit i la finestra oberta de bat a bat. Va notar com la sang se li gelava a les venes.

—No hi és! NO HI ÉS!

L'Emmeline va córrer cap allà i va trobar la mateixa imatge que l'Amelia. Les mantes del llit estaven per tot arreu, la làmpada de la tauleta de nit tirada per terra, i a sobre de la tauleta, el clauer dels Appleby Arrows, intacte.

L'Emmeline es va tapar la boca amb les mans i va notar com se li omplien els ulls de llàgrimes mentre l'Amelia corria per tota la casa, amunt i avall, cridant.

—No surt mai de casa sense el clauer! Caradoc! CARADOC!!!

L'Emmeline va caminar a poc a poc cap a la finestra i, quan hi va ser, va mirar avall. No hi havia cap senyal que hagués passat ningú per allà. Algunes finestres del voltant que abans estaven fosques s'havien il·luminat, probablement pels crits de l'Amelia.

Va treure la vareta i va intentar treure'n una àguila platejada, però no sortia res. Va respirar profundament, intentant aïllar-se del soroll i pensar en algun record feliç. Davant seu, hi havia una foto del dia que es van graduar de Hogwarts. No havia tornat a ser feliç de veritat des de llavors.

Va tancar els ulls fort i va moure la vareta. Quan els va obrir, l'àguila l'esperava.

La va agafar de sorpresa, però es va intentar recompondre i va dir el seu missatge.

—Vés a buscar la gent de l'Orde del Fènix. I els dius que... en Caradoc ha desaparegut, i que vinguin al seu pis tan ràpid com puguin. L'Amy i jo els esperem aquí.

Es va eixugar les llàgrimes i va posar-se de cara al vent que entrava. Tenia molta feina per fer i necessitava tenir més enteresa que mai.

—Veus res? —va preguntar-li l'Amelia quan va veure que l'Emmeline mirava per la finestra.

L'Emmeline la va mirar i es va haver d'aguantar les ganes de plorar un altre cop. Tenia la cara vermella i plena de llàgrimes, els cabells esbullats i el gorro i la bufanda encara plens de neu. Va fer que no amb el cap i va veure com l'adrenalina que l'havia estat movent tota aquella estona anava desapareixent a poc a poc del cos de l'Amelia i s'anava desinflant fins al punt que va haver de córrer per evitar que caigués a terra quan es va desmaiar.

Just llavors, es va sentir l'espetec del primer aparetratge.

 

 

 

L'Emmeline es va arrepenjar a la paret del bloc de pisos i es va refer la trena, que era més un manyoc que una altra cosa. Derrotada, així era com se sentia. Cap rastre. Cap senyal que en Caradoc hagués existit més enllà d'aquell pis. Cap cos, ni viu ni mort. Res.

Va recordar quan l'Ull-Foll havia tornat de buscar en Benjy i els havia explicat que l'havien trobat a trossos i ella s'havia posat a vomitar, imaginant-se que no hi podia haver cap manera pitjor de perdre una persona. Però allò... allò era superior a ella. Aquella incertesa de saber que el tenien i que, probablement, el millor que li podria desitjar en aquell moment era que fos mort... l'estava destrossant per dins.

Va saltar quan va sentir un soroll al seu costat i va estar a punt de treure la vareta, però es va adonar a temps que era un dels veïns de l'Amelia, un home gran que sortia a passejar el gos. Esbufegant, va anar cap a dins i va pujar les escales fins al pis de l'Amelia.

La va obrir en Dèdal, que no es devia haver adonat que encara portava algunes garlandes de la seva festa d'aniversari penjades.

—Res? —va preguntar ell amb cara trista.

L'Emmeline va fer que no amb el cap, sense veure's en cor de dir-ho en veu alta.

—I l'Amy? S'ha despertat?

—Fa un parell d'hores. Volia sortir a buscar amb vosaltres, però li hem prohibit. Primer només hi havia l'Arabella, que no se'n sortia, però sort que ha arribat l'Albus i l'ha fet creure. No conec gaires més persones que s'hagin encarat a l'Albus Dumbledore, tot s'ha de dir. Ara és a la seva habitació, tancada. Diu que no vol que entri ningú.

—La finestra...?

—Ens hem assegurat que no la pugui obrir.

L'Emmeline va donar-li les gràcies i va anar al lavabo a rentar-se la cara. Tenia un aspecte penós, però li era igual. Entre les hores que no havia dormit i el que havia plorat... estava feta un desastre. I això no era res. El desastre que tenia per dins era molt, molt pitjor.

Quan va sortir del lavabo va respirar profundament i va trucar a la porta de l'habitació.

—No vull veure ningú —va dir una veu enrogallada que amb prou feines semblava la de l'Amelia.

Va obrir la porta i va entrar de totes maneres. L'Amelia estava al costat del llit on solia dormir en Caradoc, asseguda i abraçada al seu coixí, i es balancejava endavant i enrere. A la mà dreta hi tenia el clauer dels Appleby Arrows, que apretava fins al punt que li sortia un fil de sang d'algun lloc on es clavava una punxa.

—Amy...

—He dit que no vull veure a ningú. I a tu menys.

L'Emmeline es va sentir com si li haguessin clavat una bufetada.

—Perdona?

—Que marxis. Que no et vull veure —va fer sense aixecar el cap del coixí.

—He estat buscant per les cases dels familiars dels cavallers de la mort que hi ha a la presó —va continuar l'Emmeline, obviant-la.

—Marxa.

—També he anat a Hogsmeade.

—Que marxis.

—I em preguntava si volies venir amb mi a regirar la casa dels Malfoy.

—Que si vull... —l'Amelia va aixecar la mirada—. No, Em. Tinc feina més útil a fer.

L'Emmeline va fer rodar els ulls. Volia jugar a aquell joc? Volia jugar-hi? Perquè ella no era l'única que estava feta una merda.

—Feina més útil? —va preguntar, encenent-se—. Com ara què?

—Com ara anar a la Conselleria a començar una investigació de veritat.

—Estàs suggerint que el que fa l'Orde del Fènix no serveix de res? Perquè un 75% de la gent que has ficat a Azkaban els hi has ficat perquè te'ls hem portat nosaltres, no sé si te'n recordes.

—Els van portar els aurors de la Conselleria.

—Que casualment, la majoria són de l'Orde.

—Amb els procediments i els instruments de la Conselleria. No teniu les mateixes eines, vosaltres. L'Orde ha fet una bona feina durant la guerra, però ara ha quedat enrere.

—Aquesta Orde que estàs criticant s'ha estat tota la punyetera nit buscant en Caradoc per tot arreu! I ell també en formava part. No com tu, tancada tot el dia al teu despatx, tota ben vestida, fent veure que investigues coses perquè no es noti que en realitat No. Descobriu. Res! Com voleu descobrir res si no sortiu al carrer? I tu i els teus procediments, estàs segura que els has fet tots bé, aquesta nit? Estàs segura que has posat les proteccions que tocaven, a la casa? Perquè sembla que als cavallers de la mort no els ha costat gaire, entrar!

—Però tu què t'has pensat!? —va cridar l'Amelia, aixecant-se i encarant-se a l'Emmeline—. O sigui que ara és culpa meva?

—Jo només dic que...

—Teva, és la culpa, teva! Per fer-me marxar de casa quan jo em volia quedar!

—Ningú no t'ha obligat a marxar!

—Però m'has convençut, que ve a ser el mateix! Si no hagués sigut pel que m'has dit jo hauria sigut a casa, quan han vingut! Potser ni haurien vingut!

—I com volies que ho sabés, jo? —els ulls de l'Emmeline es van començar a omplir de llàgrimes—. És que et penses que ho he fet expressament?

—Sempre t'has rigut de mi perquè em preocupava massa per tot! I qui riu avui, eh?

—I tu què, et penses que ets l'única que ho està passant malament? Estàs actuant com si això només t'afectés a tu! En Caradoc tenia més vida, a part de tu!

—Ens havíem de casar la setmana que ve! Ens acabàvem de comprar un pis nou! Teníem un futur junts!

—Sí, ja ho sé, no cal que m'ho refreguis més!

—Què...?

—Què, et pensaves que tu eres l'única persona en aquest món capaç de sacrificar-te pels altres? Amelia Bones, Hufflepuff, altruista de cap a peus. Sempre pensant que jo sóc massa egoista! I no era altruista, quan veia com vosaltres construíeu el vostre futur, quan us ajudava a ajuntar-vos tot i que això em trencava per dins?

—Estaves enamorada d'en Caradoc? —va preguntar l'Amelia amb cara d'incredulitat—. Per què no vas dir mai res?

—Perquè ell només tenia ulls per a tu! I tu el rebutjaves! Déu... veia com perdies el temps apartada d'ell quan podíeu estar junts! I ara què, eh? Ara que se t'ha acabat el temps la culpa és meva? Perquè ets tan perfecta que la culpa no pot ser mai teva! Doncs benvinguda a la realitat! Ni jo sóc un desastre tan gran com et penses ni tu ets una Deessa olímpica! I en aquesta realitat, el millor que li pot haver passat a en Caradoc és morir-se!

—No em parlis de realitat! —va xisclar l'Amelia—. Ja ho sé, jo, què és la realitat! He vist com es moria la meva família! Com les llums de la meva vida s'anaven apagant! Que no ho vegis no vol dir que no ho senti, tot això! Sempre has pensat que jo era una estàtua de marbre, impertèrrita! Doncs molt bé, sembla que totes dues teníem conceptes equivocats de l'altra!

Es van quedar quietes, mirant-se, ulls marrons contra ulls blaus, amb les espatlles sacsejant-se per les fortes respiracions, les cares vermelles, els cossos en tensió per saltar si calia. Però l'Emmeline es va girar cap a la porta i la va obrir.

—Adéu, Amelia.

—Adéu, Emmeline.

L'Emmeline va tancar la porta de cop i va sortir enmig de totes les persones que s'havien agrupat. Ignorant-les, va anar a l'entrada, va agafar l'abric, el gorro i la bufanda i va sortir per la porta.

L'Amelia va fer un encanteri a la porta perquè no entrés ningú i va obrir el tercer calaix de la calaixera. Va agafar la túnica de la feina i es va canviar ràpidament. Va deixar la roba bruta al cistell i va anar al petit lavabo de l'habitació a rentar-se la cara. Es va mirar al mirall mentre es rentava les dents i, quan va acabar, va agafar la caixa de maquillatge que feia tres mesos que no utilitzava per tapar-se les ulleres i pujar-se una mica el color de la cara, que estava molt pàl·lida. Llavors, va rebuscar per l'armari i va trobar una goma de cabells. Va respirar profundament i, amb l'ajuda d'un raspall, es va tirar els cabells enrere i es va fer una cua alta, apretada, cap pèl fora de lloc.

Es va mirar al mirall, satisfeta però sense somriure. Va sortir del lavabo i va agafar la maleta. Llavors, amb un espetec, va desaparetre cap a la Conselleria.

Tenia molta feina per fer.


Llegit 504 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris03/09/2015 a les 21:39:22
#26096Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Ostres! Coemenço a comentar pel capítol 3, perquè sóc així! (En relitat és perquè l'1 i el 2 els he llegit a la feina des del mòbil i no els podia comentar, però ara ja m'hi poso).

Aquest ha estat el capíto de més acció de moment. Quan he vist que l'mèlia no volia marxar però l'han obligada, m'he vist a venir que passaria alguna... i el sentiment de culpabilitat de l'Emmeline ha de ser terrible. Jo em sentiria molt culpable, però no esperava que l'Amèlia s'enfadés d'aquesta manera amb ella, l'Amèlia sembla una persona comprensiva i serena.

Tot i que que fins ara l'Emmeline era la meva preferida de la fanfic,, aquí em poso del costat de l'Amèlia. Encara que l'Emmeline també estigués enamorada del Caradot, l'Amèlia era la seva parella, era amb qui vivia, era amb qui tenia un futur. Era la seva promesa. S'anaven a casar. I tot li ha sortit a l'inrevés. Ella és qui més ha perdut, i se li hauria de consentir el mal humor, els insults i les paraules de dolor. Se li ha de permetre, i entomar-ho perquè és el que toca, crec que és el que hauria de fer un bon amic, noés el moment de posar-se objectiu i plantar-li cara.... 

I m'agrada molt el final. No és que sigui bo per l'Amelia, és clar, però queda molt bé el canvi físic que fa. Passa de ser l'estàtua de pedra a ser una persona molt més humana, coqueta, i natural, ara que té amor dins la seva vida. I quan ha desaparegut... es torna a posar la màscara. És molt trist però molt adient. Bé, vaig a seguir llegint! Que vull saber què passa a l'epíleg, això no es pot quedar així!

 




AvatarAntares_Black 375 comentaris14/09/2015 a les 00:41:08
#26130Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

D'acord, situat. Finals de gener. Hem fet un salt, doncs. Bé, així ja no m'has fet plorar més pels Longbottom...

WTF!!!!!!! La Narcisa amb en Quirrell!!??? On vas!!!!!??? Aquest ship és insuperable!!

«Amb la seva cabellera de Rapunzel i les seves diademes de brillantets» Oh! Molt bo!

Molt bé, acabes de sentenciar que en Dèdalus és Aquari. Està bé... xD Oh! I El patronus de l'Emmeline és una àliga!! Genial, genial!!

I aquí s'acaba l'alegria momentània...

No!! Com l'Agatha també ha dit, quan han marxat ja he pensat que desapareixeria... De fet, porto des del principi pensant que li passaria alguna cosa a en Caradoc... Però no volia que passés!! :'(

Sobre el que deia Agatha... Sí que és cert que l'Amelia era la seva parella i que no ha estat mai tan feliç com amb ell i que tenien un futur junts... Però els amics també compten. L'Emmeline també és amiga seva, no? De l'Amelia i d'en Caradoc, de tots dos. I, a més, la pobra no és que sia només una pagafantes, sinó que pitjor... Ha fet terceria entre la persona que estima i una altra que no és ella. Això sí que és patir, per Merlí!

No!!! Una discussió, no!! Però quina discussió!!! (és una de les coses que costen d'escriure, almenys per mi, i t'ha quedat molt i molt bé!). Que no trenquin l'amistat!! No, no, NOOO!!!! Quina emoció! Estic que peto!

*la gorra, no el gorro.

Continuo sense perdre ni un segon més!!

Antares

PD: Petaré, de debò...




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris18/12/2015 a les 13:24:24
#26434Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Gee: i jo et responc al cap de tres mesos! hahahah quin desastre... Sí, és l'únic capítol amb acció, de fet, aquesta ff és molt psicològica! L'Emmeline se sent molt, MOLT culpable, tot i que sap que en el fons no és culpa seva. I l'Amy és tan continguda sempre que quan peta, peta molt fort, i en aquest moment es troba en una situació límit, igual que l'Amy, i per això acaben sortint tots els retrets.

El fet que estigués enamorada d'en Caradoc no és la raó per la qual està tan dolguda... està dolguda perquè en Caradoc era el seu millor amic, i coi, l'Amy actua com si ella fos l'única persona en la vida d'en Caradoc! Se'ls ha de consentir a totes dues, el mal humor, no només a l'Amy. Que l'Em estigués enamorada d'en Caradoc, per mi, el que fa és deixar veure que, tot i que es coneixien molt bé, hi havia coses de l'altra que no esperaven. L'Amy sent moltes coses per dins, encara que no ho sembli, i aquests sentiments exhuberants són la principal característica de l'Em. I l'Em també amaga coses per altruisme, que és la característica principal de l'Amy. I per mi, això és molt important.

Sí... el final d'aquest capítol és molt trist, veure com l'Amy torna al passat, però està molt d'acord amb el seu personatge.

 

Antares: I KNOW! Vaig voler mirar qui havia coincidit en aquella generació i el ship Narcissa-Quirrell em va semblar massa bo com per no aprofitar-lo... I la idea que tot el seu grupet tingués mania a la Narcissa, també. Em va semblar molt apropiat! No hi entenc gaire, d'horòscops... creus que hi encaixa? Necessitava una festa per algú hahaha El patronus de l'Emmeline no podia ser un altre! Ravenclaw fins la medul·la!

Que li passi això al Caradoc no és culpa meva... demaneu explicacions a la Rowling! Hahaha Exacte! L'Em també té dret a estar enfadada, que en Caradoc era el seu millor amic, i no deixa de ser EL QUART que perd! Que sí, que l'Amy igual, però coi, que no faci com si només l'afectés a ella! Oh, crec que a mi les discussions em van bé; en canvi, em costa molt fer definicions com les teves! Tots servim per alguna cosa diferent hahaha No, no, ho he fet expressament! És una tria lèxica personal, un gorro i una gorra no és el mateix. Sé que és incorrecte, però fins que existeixi un terme així queda! No dic que tothom ho hagi de fer així, eh? Només que prefereixo evitar confusions!