La Crònica dels Tres Germans - 43: He thrusts his fists against the posts and still insists he sees the ghosts
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 15/09/2015 a les 22:51:59
Última modificació 15/09/2015 a les 22:51:59
Tots els capítols de La Crònica dels Tres Germans
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


43: He thrusts his fists against the posts and still insists he sees the ghosts

El matí següent, Madam Pomfrey li va donar l’alta a l’Alice, i estava molt nerviosa. Per un costat s’havia de retrobar amb el James, és clar, però aquella era la menor de les seves preocupacions. El que més la feia patir era que representava que havia de fer vida normal quan era conscient que el seu cervell podia fer les seves, i ja no seria a la infermeria amb algú que vetllés per ella les vint-i-quatre hores del dia. Però no podia passar-se la vida ingressada.

Així que es va vestir amb l’uniforme i va marxar de la infermeria. Només de tancar la porta i trobar-se al passadís, va notar que començava a sentir una mica d’ansietat. Res preocupant, però. Només notava que el cor li bategava una mica més de pressa. Però no passava res. Aniria al Gran Saló a esmorzar i es prendria un bon cafè.

Lamentablement, el camí fins al Gran Saló, que era a la planta baixa, era molt llarg. I estava molt sola, enmig de passadissos foscos il·luminats només per la llum de les torxes, que era tènue i inestable, i més que llum, el que feia era potenciar les ombres de tot el que hi havia pels passadissos: escuts, armadures, mobles antics, quadres, piques i espases, baguls... Mai no s’havia fixat en la quantitat de llocs que hi havia per amagar-se, al castell. A dins del bagul hi podia haver un vlad, i darrere de l’armadura, un boig. Va mirar d’asserenar-se, i quan es va tirar el cabell enrere va notar que tenia el front amarat de suor. S’estava posant nerviosa. No. Prou. Allò que sentia no eren tambors. No podien ser tambors.

Es va acostar a la barana de l’escala amb pressa, gairebé corrent, però quan la mirada li va anar al forat de les escales mòbils va sentir una mena de vertigen que la va marejar. Era massa lluny. La podien interceptar, de camí al Gran Saló. On era, la gent? On era la gent de Hogwarts quan feia falta?

Es va penedir d’aquell pensament, perquè tan bon punt el va tenir, li va semblar que les escales s’omplien de figures blanques que s’acostaven lentament cap a ella. Li estava costant respirar. No eren reals. No eren figures reals. Ningú a Hogwarts vestia de blanc a part de la infermera...

Va decidir tornar enrere, cap a la infermeria, però just quan va convèncer les seves cames per donar mitja volta, un fantasma va creuar la paret, una dona tota blànca i pal·lida, i li va semblar que se li parava el cor.

No va saber quanta estona va estar cridant, només que una mà la va agafar per l’espatlla de cop. Per instint, va intentar arrencar a córrer, però més mans la van agafar fermament.

—Alice! —va cridar una veu femenina i familiar—. Para, para! Sóc jo!

Els cabells rossos de la persona que l’havia agafada es van enfocar, i l’Alice es va trobar davant la cara de la Geena.

—Gee! —va exclamar en reconèixer-la i es va abraçar a ella.

—Què passa? —va preguntar-li ella, preocupada—. Estàs bé?

—Necessito cafè —va repsondre només, sense deixar-se anar.

—No la podem dur al Gran Saló així —va dir la Geena, i l’Alice va entendre que estava parlant amb algú altre.

Ara que ho pensava, l’havien agafat més d’un parell de mans.

—Portem-la a la cuina —va dir una veu de noi, que l’Alice va reconèixer com de l’Ephran Diggory—. Conec un passadís secret que ens hi portarà directe.

Segons després, l’Alice es va veure guiada per la Geena i el Diggory per un passadís fosc. Encara sentia els tambors. Sabia que no podia ser, però els sentia. I de vegades, quan no mirava directament, veia figures blanques al final del passadís, que desapareixien quan fixava la vista en elles.

—Alice estàs bé? —li anava preguntant la Geena, preocupada.

—Sí —mentia ella, que intentava centrar-se només en el que sabia del cert que era real: la Geena, que l’agafava pel braç, i el Diggory, que les guiava i parlava amb la Geena.

—De vegades el faig servir per fer drecera fins a la meva sala comuna.

—Com el vas descobrir? —li va preguntar la Geena.

—Seguint els elfs domèstics —va explicar el noi, encongint-se d’espatlles.

Quan van arribar a la cuina, l’Alice es va asseure en una cadira i no va dir res fins que no va tenir un tassa enorme fumejant a les mans. Encara sentia els tambors. Va mirar de concentrar-se i va tancar els ulls, notant la porcellana calenta i sòlida entre les mans. No passava res. Estava entre amics. La Geena era com el James. Com el James. Amb el James se sentia segura, amb el James hi podia parlar. Va fer un glop de cafè i va recordar la nit que va passar amb ell, a la infermeria, xerrant...

Quan va tornar a obrir els ulls, tot es veia molt més clar... i silenciós. Ja no se sentien tambors per enlloc, ni veia siluetes de cua d’ull. La Geena i el Diggory s’havien assegut a la taula davant seu, amb cara preocupada.

—Com m’heu trobat?

—Hem esmorzat aviat —va explicar la Geena—. I li he proposat a l’Ephran d’anar a buscar-te a la infermeria, com que sabia que avui et donaven l’alta...

—Bé, i estaves cridant, i tal —va murmurar el Diggory, visiblement incòmode—. No ha estat difícil trobar-te...

—Doncs menys mal que heu vingut —va dir l’Alice, que va notar que la Geena es fregava les mans ansiosament—. No passa res, estic bé. Només necessito tenir cafè amb mi en tot moment, així m’asseguraré de no tenir sorpreses —es va girar cap als elfs domèstics—. Em podríeu preparar un termo, siusplau?

 

*   *   *

 

Tots tres van arribar a la primera classe una mica tard, però era Encanteris, i el Dumbledore encara tenia posat el xip de Setmana Santa i havia organitzat un torneig de dards amb els amics del Diggory. Ell i la Geena s’hi van apuntar, però l’Alice ja havia tingut prou altibaixos mentals aquell matí com per haver de lidiar amb l’Aberfoth, així que s’en va anar a asseure amb el James i el Frank a la fila del final de la classe. Uf. El James. No l’havia vist des que s’havien cridat i... i havien fet altres coses a la infermeria.

—Hola...

—Ei, hola! —la va saludar el Frank, alçant el cap d’un dispositiu que tenia a les mans—. On éreu? Ja ens estàvem preocupant...

—Oh, hem anat a la cuinba a buscar-me un termo de cafè —va dir, sense acabar d’explicar tota la veritat  perquè no volia preocupar-los més—. Així en puc dur sempre a sobre...

—Ah, bona idea —va assentir el Frank, que es va tornar a enfrascar en el seu dispositiu.

El James només va creuar la mirada amb ella un moment, es va rascar la galta incòmodament i es va posar a rebuscar alguna cosa a la motxilla, per dissimular. L’Alice tampoc no es trobava del tot còmoda. De fet, va sentir que els pèls del braç se li eriçaven només de pensar en...

—I què fas? —li va preguntar al seu germà, per pensar en una altra cosa.

—Oh, algú va llançar aquest discman pels jardins, el vaig trobar ahir —va explicar el Frank.

—No és un aparell muggle, això? —es va estranyar ella, mentre seia al seu costat—. Pensava que no funcionaven, a Hogwarts.

—No, els aparells muggles no funcionen, per això l’estic intentant encantar... El que passa que és que em sembla que el van llençar perquè està espatllat, però me l’enduré a a classe de muggleologia i potser el professor Vector em pot donar indicacions...

—Mola, i què fa? —es va interssar l’Alice—. Fa sonar música, com una ràdio?

—No, és més semblant a un toca discs... —li va explicar el Frank—, però se’n necessiten uns de més petits. Es posen aquí, veus? I llavors es connecten aquests cables...

—Ah, sí això ho he vist —va assentir l’Alice—. Són com orelles extensibles muggles, no?

—Sí, una cosa així...

—Però això ja no es porta, no? —va preguntar el James—. L’any passat per Nadal els meus pares li van regalar a la Lily un mp3, crec que es diu, i és més petit i s’hi poden posar un fotimer de cançons amb un ordinador...

El Frank se’l va mirar amb ulls d’odi.

—Eh, és el meu projecte.

—No et dic que no però...

—No necessito aquesta mena de negativitat en la meva vida —va dir el Frank.

—Pfffft.

 

*   *   *

 

El Frank estava tan capficat amb el seu nou i meravellós aparell que a l’hora del pati se’n va anar a buscar el professor de Muggleologia. La Geena, per la seva banda, va marxar amb l’Ephran a la biblioteca, perquè havien de buscar algunes coses per a la seva formació de Periodisme. Així que el James i l’Alice es van quedar sols, caminant pels passadissos, ja que plovia una mica i no volien sortir.

—No has parat de beure cafè en tota la classe —va comentar el James, i l’Alice va fer un sospir.

—Tu no m’has dirigit la paraula en tota la classe i no t’interrogo.

—Ja saps per què —va dir ell, només.

—Perquè encara estàs enfadat? —va preguntar l’Alice amb un somriure tot, i el James va riure per sota el nas.

—No, no és per això —va respondre el James que parar de caminar i va mirar al seu voltant—. Perquè hi ha tanta gent?

—Perquè a fora plou.

El James va fer un sospir, i llavors va agafar l’Alice pel canell.

—Està bé, vine.

Va obrir una porta del passadís i els va fer passar a tots dos a l’altra banda. Era una habitació molt, molt petita, plena de escombres, fregones, draps i productes de neteja. Gairebé es van quedar sense llum quan el James va tancar la porta.

—L’armari del Filch? —es va estranyar l’Alice.

—És només per parlar.

—Parlar de què?

—A tu què et sembla? —va exclamar el James—. De nosaltres. En algun moment n’hem de parlar, no?

L’Alice es va començar a posar nerviosa. Però no pel mateix d’abans, és clar. La simple presència del James normalment la feia sentir segura i li treia l’ansietat. No, aquells nervis eren d’una altra mena.

—Ets molt a prop —li va fer notar.

—És una sala petita —li va explicar el James, però l’Alice tenia la sensació que hi havia una mica més d’espai del que el noi estava fent servir.

—No puc pensar gaire bé, si et tinc tan a prop.

—Millor —va dir el James amb un somriure trapella—. Alice, escolta’m. Ja sé que només fa uns quants dies que ho vas deixar amb el Paris, però...

—No puc, James, no puc —va negar l’Alice—. No és només pel Paris, tinc una saturació mental ara mateix... No sóc una persona prou equilibrada, com per prendre decisions d’aquesta mena.

—A mi em sembles ben equilibrada.

—Quan estic amb tu és diferent —va intentar explicar-se ella—, però...

—Si quan estàs amb mi estàs bé, per què busques excuses per no estar-hi?

—James... —se’l va quedar mirant als ulls. En realitat no volia sortir mai d’aquell armari, volia quedar-s’hi per sempre. Però... hi havia massa coses allà fora amb les que havia de lidiar abans—. Ja saps que m’agrades i no tens ni idea de com m’importes i del que signifiques per mi. Bàsicament ara mateix ets qui fa aguantar en peu la barrera entre jo i la bogeria absoluta, i et necessito, necessito que estiguis amb mi, al meu costat, i ja sé que és demanar molt, però...

Va apartar la mirada, una mica avergonyida, i es va mossegar el llavi. I el James li va besar. Estava atrapada, amb l’esquena clavada a una prestatgeria, amb els braços del James empresonant-la per tots dos costats. Ell no ho entenia, ell no...

Abans que se n’adonés, ja estaven tots dos abraçats petonejant-se, entortolligats l’un amb l’altre. Les mans d’ella, al cabell d’ell. Les d’ell, a la cintura d’ella, prement-la amb força. Sentia els seus petons per tot arreu, als llavis, a la cara, al coll, i tota ella estava tremolant... Si no ho parava, sabia perfectament el que estarien fent al cap de cinc minuts...

—James! James, para!

Ell es va separar d’ella a l’acte, espantat.

—Què? Estàs bé? Oh, no, ho sento si m’he...

Ella es va posar a riure.

—No, no... —va fer l’Alice—. És que... estem en un armari! I tenim classe d’aquí a quinze minuts!

—Oh —va fer ell, que semblava que per un moment havia perdut el món de vista—. Ja, classe, armari. Mmm. Val.

—Una mica de compostura —va dir l’Alice i el James va assentir.

Es van mirar.

Un minut després ja hi tornaven a ser.

—James! James! Que no hem quedat que paràvem?

—Eh? Oh, ja, ho sento.

L’Alice se’l va mirar amb incredulitat.

—No ho sents.

—No, no ho sento gens ni mica —va dir ell, escapant-se-li el riure, i la va agafar per la cintura, però només de manera carinyosa—. I si estem així... què representa que hem de fer, tu i jo?

L’Alice ho va rumiar. Necessitava estar amb el James. Però era evident que no podia estar amb ell a soles sense menjar-se’l.

—Què et semblaria, si de moment... —va proposar l’Alice—. Què et semblaria si de moment deixem el que passi a l’armari a dins de l’armari?

—Que crec que estàs intentant fer una metàfora de nosaltres dos, però en realitat sembla que diguis que ets lesbiana.

L’Alice va riure.

—No, vull dir que... i si portem això d’una manera més informal?

De seguida va veure que al James no li acabava de fer el pes la idea. Se la va mirar amb el gest contingut i la va apartar una mica.

—Vols dir que no vols que ens vegin junts?

—No ho interpretis malament, siusplau —va rectificar ella de seguida—. No m’avergonyeixo de tu, si és el que estàs pensant. És només que... No et passa, de vegades, que no sembla que les coses siguin del tot reals, fins que no les expliques a algú?

El James va assentir. Era usual. Quan no volies acceptar alguna cosa, normalment no ho explicaves, t’ho quedaves per a tu i ho duies en secret, i feies veure que no passava res. Però quan ho explicaves a algú, quan feies entendre a una altra persona la teva realitat, aquella realitat de cop i volta cobrava una consistència notable, era una realitat més... real.

—De moment no m’agradaria que la Geena sabés res d’això —va seguir dient l’Alice—, perquè potser pensaria malament de mi, pel tema del Paris...

—Per no parlar que quan ho sabés ella, la resta de l’escola ho sabria en cinc minuts... —va rumiar el James—. I va la McGonagall i li dóna a Hogwatch a ella...

—Sí, és clar, i també això —va assentir l’Alice amb un somriure—. I, a més a més, tinc la sospita que encara et deu fer menys gràcia que a mi que se n’assabenti el Frank. Hmm?

Touché —va sospirar el James, amb cara d’abatut.

—Així doncs... —va seguir l’Alice—. Què et semblaria si... si mirem com va la cosa, abans de dir res a ningú?

—Estàs disposada a arriscar la nostra amistat per veure què passa? —va preguntar el James.

L’última vegada havia estat ell qui havia dit que no. Però d’aquella vegada en feia molt de temps, tenien tretze anys y eren il·lusos i innocents. Ara més grans, més savis i...

—James, estic mig en boles tancada en un armari petonejant-me amb tu —va dir l’Alice, dient les coses pel seu nom—. Crec que podem afirmar sense por que la nostra “amistat pura” se n’ha anat en orris fa com deu minuts.

El James va riure i li va fer un petó.

—Fem-ho no-oficial, doncs—va dir després—. Alice Longbottom, vols sortir amb mi en secret?

L’Alice va somriure.

—No hi ha res que preferís fer en secret.

Van sortir de l’armari col·locant-se bé la roba i vigilant que no els veiés ningú.

—El passadís és desert —va notar el James.

—Normal, perquè hauríem de ser ja a classe! —va exclamar l’Alice, i es va posar a córrer tots dos cap a classe de Defensa.

—Creus que l’Agatha McGonagall et deixarà entrar el termo de cafè a classe? —va preguntar el James, que dubtava que l’Alice no tingués problemes amb ningú pel tema, especialment quan no volia explicar per què necessitava el cafè.

—Pobra d’ella, que no —va remugar l’Alice—. Ella mateixa va normalment a classe amb una tassa de cafè. Faltaria més!

I no, la professora McGonagall no li va dir res a l’Alice. De fet ni tan sols no els va renyar per arribar tard (no que a l’Alice li fes ni fred ni calor el que li digués la professora aquella). Però el Frank i la Geena sí que van notar el seu retard.

—Com és que heu trigat tant? —va demanar el Frank, fent-los lloc.

—L’Alice —va dir de seguida el James—. Que ha tingut un contratemps en un armari...

 

*   *   *

 

Per la tarda, però, sí que es va trobar amb un problema pel tema del cafè. Els Magatotis s’havien assegut tots junts en una taula de l’aula de Pocions. Aquell dia havien de preparar una Poció Obliteradora, que borbollejava de color gris clar a dins les marmites dels alumnes (bé, la del Frank era gris clar, la de la resta variava des de gris fosc fins a... fins a verd llima, que era la del Brutus McNair, que era inútil amb ganes).

La de l’Alice només es podia considerar grisa si es mirava amb un ulls molt indulgents, ja que tenia un to blavós que no enganyava ningú.

—Tira-li una arrel d’asfòdel petita i remena-la molt a poc a poc en sentit antihorari —li va recomanar el Frank.

L’Alice es va encongir d’espatlles i hi va tirar l’arrel, sense preguntar. En aquella classe, el que digués el Frank anava a missa. A més, s’estava acabant el temps per entregar, i l’Alice es començava a posar nerviosa. En un moment donat, el contingut de la marmita, que giravoltava amb la cullera de fusta que feia girar, va començar a marejar-la, i va sentir que el pols se li accelerava una mica.

Oh, no. L’últim que volia era muntar una escena a classe i que la gent sabés que no hi tocava.

Va deixar estar la marmita, i es va treure el termo de la bossa que havia deixat a terra, al seu costat. Va treure-li el tap, que feia les vegades de tassa, i va començar a abocar-hi una mica de cafè. Em aquell moment, el professor McNair es va acostar a la seva taula amb les celles alçades i cara de pomes agres.

—Em vol explicar què fa, senyoreta Longbottom?

L’Alice ni tan sols no va aixecar la mirada de la tassa.

—Em prenc un cafè —li va dir simplement.

—Oh, perdoni —va dir el professor en to sardònic—. Em dec trobar en un saló del te, ara mateix? Per un moment se m’havia emboirat la ment i em pensava que érem a la meva classe. Que potser voldria unes pastetes, també?

—Si té algun problema, parli amb la directora —va dir l’Alice.

És clar que, ara que hi pensava, no estava segura que la directora estigués al cas d’allò del cafè. Li ho hauria comentat, la doctora Melfy? Bé, fos com fos, s’havia de prendre el cafè, perquè els tambors s’acostaven, i...

—Senyoreta Longbottom —va fer el McNair, marcant les síl·labes—. Sap perfectament que està prohibit entrar menjar i begudes a classe. Espero que no tingui intenció de beure’s això.

—Espera vostè massa —va dir l’Alice sense pensar, però és que s’estava posant nerviosa.

Lamentablement, allò va ser massa pel professor, que li va treure la tassa de les mans, abans que en pogués fer cap glop. En aquell punt, els altres van intervenir.

—Disculpi —va dir el Frank—. Però la meva germana necessita prendre’s el cafè, perquè...

—Estic baixa de sucre.

A aquelles alçades, tota la classe els estava mirant i escoltant, i l’últim que volia l’Alice era que la gent sabés... però els tambors... S’estava posant nerviosa i...

—Alice, siusplau —va dir la Geena amb veu greu, i aleshores va abaixar la veu perquè només el McNair la sentís—. Professor, l’Alice podria tenir un principi d’esquizofrènia, i està provant un tractament que li van proposar i...

—Si té qualsevol malaltia, li permetré prendre’s medicaments —va dir el professor—. Però no tornarà a entrar cafè a la meva classe.

—Segur que la directora... —va començar a dir el James.

—Aquesta és la meva classe, no de la directora —va fer el McNair entre dents, que començava a perdre els estreps—. A la meva classe jo poso les normes. Buidi ara mateix aquest termo, Longbottom.

L’Alice, que ja tenia el termo entre les mans, disposada a beure-hi directament, va parar quieta. Va intentar armar-se de paciència, però li tremolaven les mans.

—Professor, amb tot el respecte...

—Buidi el termo, Longbottom.

—No em faig responsable del que pugui passar si...

—Ara, Longbottom.

—Molt bé —va dir l’Alice.

Dos segons després, el termo era buit. I el contingut era tot a sobre del professor McNair. Tota la classe va aguantar la respiració en els instants següents. La Geena va tancar els ulls amb força. El Frank es va tapar la cara amb les mans. El James s’ho mirava amb la boca oberta.

—No ha estat culpa meva —va dir l’Alice, tan tranquil·la—. Les Veus m’han dit que ho fes.

 

*   *   *

 

Deu minuts després, estava asseguda al despatx de direcció davant la McGonagall, que la mirava amb una barreja d’incredulitat i abatiment.

—A veure si ho he entès —va recapitular la McGonagall—.Vostè li ha intentat fer entendre al professor McNair que havia de prendre cafè.

—Sí.

—Perquè li va receptar la doctora.

—Sí.

—I el professor s’hi ha negat i li ha dit que buidés el termo.

—Sí.

—I vostè li ha llançat per sobre.

—Sí.

—I li ha dit que han estat “Les Veus”.

—Sí.

La McGonall va fer un sospir, i li va atansar una safata a l’Alice.

—Longbottom, agafi una galeta...


Llegit 737 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris15/09/2015 a les 23:16:41
#26142Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Okay! Uf! Entre el repte i a FF comunitària, pensava que no podria tornar mai amb els magatotis! Sento haver trigat tant, pe`ro com comprendreu, tenia excusa! XD

Doncs capítol de l'Alice! Al principi volia posar més escenes perquè em pensava que quedaria massa curt, però mira tu, se m'ha allargat! Una mica de tot: mal rotllo al principi, una mica de magatotis, una miqueta de ALice-James (que això s'havia de parlar, com bé diu el James!) i una mica d'humor al final! (espero que tots hagueu relacionat aquesta escena final de la McGonagall amb l'escena en què el Harry la va a veure quan l'Umbridge el fot fora de classe a cinquè... XD Havia de posar una escena així o moria XD)

Bé, suposo que el tema de l'Alice i el James ja el comentareu molt, així que no diré res més al respecte. Com veureu el tema del cafè està funcionant, tal com havia pensat la dra Melfy, però l'Alice encara ho ha de polir una mica XD

I vaig directament pel títol! En realitat aquesta és una clàssica frase/embarbussament que es feia servir molt en logopèdia, per fer-la practicar a les persones que tenien certs problemes de diccó, com ara tartamudeig (si la llegiu en veu alta veureu que és una mica complicada de dir). Però també és una frase molt, molt recurrent de "It" d'Stephen King, (un dels protagonistes és tartamut i la repeteix mentalment tot sovint). A més a més, el significat és força esgarrifós (més o menys "Es deixa els punys colpejant el pal, i tot i així insisteix que veu els fantasmes". Poseu-vos en escena: Algú està veient fantasmes que ningú més no veu, intenta defensar-se amb els punys, però en realitat el que està colpejant és un tros de fusta... està veient coses allà on no hi ha res i entra en pànic, hi batalla). Bé, doncs això és el que li passa a l'Alice, que tot i que fins i tot ella sap que el que veu no és real, ella ho veu en la seva ment. M'agrada molt aquesta frase, i em sembla força surreal el seu significat tenint en compte que es feia servir com a tractament... Estic intentant trobar a veure com la devien traduir al castellà o al català... Got it!

"Castiga, exhausto, el poste tosco e insiste, infausto, que ha visto a los espectros"

Està bé, oi? ^^ Conserva el significat, i a més a més aconsegueix repetir molt les mateixes lletres que l'original, l's i la t. Queda bé per a un tartamut, tot i que, de tota manera, no costa gaire de pronunciar en castella, en comparació de l'anglès, no trobeu? Igualment em sembla molt bona traducció, m'agrada que mantingui aquest aire terrorífic.

I bé, ja està, no m'allargo més. Vosaltres direu! Petonets!

A. Black

 




Avatarharry_james_potter 119 comentaris16/09/2015 a les 11:51:46
#26144Tinc 1 fanfictions i un total de 3 capítols

<<Longbottom, agafi una galeta...>>.

Em sembla que no cal que digui res més (el cap m'està a punt d'explotar per la referència).




Cassandra Ross Anònim18/09/2015 a les 19:54:01
#26152Encara no he escrit cap fanfiction

M'agrada molt aquest capítol. El tema dels fantasmes de l'Alice és un gir de trama molt interessant que s'ha de veure  com es desenvolupa perquè d'aquesta manera, personalment, tinc la sensació que estem coneixent una altra Alice.

JAMES I ALICE. L'escena aquesta de l'armari m'ha encantat. Tens raó amb el fet que necessitaven parlar, però ehem ehem xD M'ha fet molta gràcia, m'ha agradat moltíssim. Sobretot ara que estan sortint junts però sense que els altres se n'adonin - tot i que ja veurem quanta estona dura, això. És una de les meves escenes preferides.

També m'ha agradat moltíssim el final del capítol. Hi he reconegut aquesta escena de la saga Harry Potter abans que s'acabés l'última intervenció de l'Alice i després la directora amb les galetes. Un ginyo a la saga original que està molt bé, i bé, tenint en compte que a tu t'agrada tant la McGonagall.

Pel que fa a faltes, he vist que hi ha un moment que se t'ha colat una "y" castellana enlloc de la catalana. I també, en el teu comentari, diria que en lloc de surreal hauries de dir surrealista.

M'ha agradat moltíssim el tema del Frank i el discman ^^ Per cert, el professor Vector aquest de Muggleologia, és un ginyo a la professora Vector de Aritmancia de Harry Potter?

El títol d'aquest capítol m'agrada molt. Admiro la teva capacitat de trobar uns títols amb tant significat i que provinguin d'altres novel·les. En fi, no crec que sigui la primera vegada que t'ho comento, oi?

Fins aviat!!

Cassie.

PSD_. Trobo a faltar els més petits, els del curs de la Lily... Sortiran?




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris22/09/2015 a les 00:08:07
#26161Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

D'acord, a casa meva d'això no se'n diu parlar xDDD

Aiiiii pobra Alice, fa patir! Sort que la troben la Geena i el Diggory, que imagina que l'hagués trobada alguna altra persona... encara li faria més cosa sortir pels passadissos! Ara el que toca és assegurar-se que no va sola pels llocs, tot i que tinc la sensació que sola ho estarà poc... o sigui que em sembla que no cal patir, per això!

M'ha agradat molt el detall del discman! I diuen que ara es porta l'mp3 xDDD Pobrets... veuràs tu la cara que faran quan descobreixin l'iPod! I parlant de detalls... el final ha estat la perfecció. Una de les millors escenes de HP, em sembla perfecte que hagis vist l'oportunitat i l'hagis aprofitat hahaha Molt guai! I sí, de detalls n'hi ha hagut més, però que no es poden posar en un comentari que pugui veure tothom hahaha perquè es refereixen a qui tu ja saps. Res, que m'han agafat ganes de clavar-me cops de cap a la taula quan ho he llegit!

I el que passa a l'armari es queda a l'armari, pel que sembla. Continuo plantejant-me si el Frank notarà alguna cosa amb aquesta connexió que tenen... i la Geena ho veurà segur (a no ser que estigui molt ocupada amb les seves coses, que també pot ser). M'ha fet molt gràcia l'escena en si xDD L'Alice en plan "comportem-nos, sisplau".

Apa doncs, res, ara sí que estic al dia amb aquesta xDDD A veure si també m'hi poso amb la resta!




Avatarivi_potter 512 comentaris23/09/2015 a les 12:52:48
#26165Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

Holaaa! :)

Sempre és una alegria trobar un capítol nou i més si estàs tirada al llit amb 3 mantes com jo ara mateix, maleïts canvis de temps!

Passem al capi. Primer, que se m'ha fet curtíssim, això per començar. Els fantasmes de l'Alice li donen un toc molt interessant a tot, no només hauràn d'estar concentrats en lluitar i fer fora als Vlads, sinó que a més hauria d'estar pendent de la lluita interna. No ha de ser gens però gens fàcil. L'al·lusió del títol m'agrada moltíssim també, la trobo molt encertada!

Alice-James. M'enamoreeeeeeeen. Aquest tipus de converses són les que tots hauriem de tenir més sovint hahaha És un principi, això de que ho mantinguin en secret. Però els hi dono 4 dies, o millor dit, màxim un parell de capítols. La passió els controlarà i pum! sortirà a la llum.

I finalment, l'escena amb el McNair... brutal hahah he rigut moltíssim!

Fins a la propera, un petonàs!




Avatarginny loovegod 314 comentaris30/09/2015 a les 20:54:10
#26192Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

Belloooo!

Aiiix sembla que per fi tenim una miqueta de calma amb els magatotis. Bé, calma no, però com a mínim ja no hi ha més atacs...

Bueeeno, anem per parts:

1.Jopetillas, pobreta Alice enserio :( tinc la sensació de que porto molts capítols repetint-me, però és que és horrible el que li està passant. Sort que el Diggory i la Geena la troben! A saber què hagués passat sinó... :( Vull saber quina és aquesta altra addició que li espera a l’alice a banda del cafè. Ho podem saber, ja, amb la informació que tenim? És molt greu?

2. Em fa massa gràcia el Frank amb el seu discman. És un nen massa adorable i en vull un a la meva vida. Ja està, ho havia de dir xd

3. Alicejaaaaames <3 els estimo i són preciosos. La conversa a l’armari ha sigut taaan cuquis *-* espero que vagi bé per l’Alice, per això... Tot i que ja ho sabem tots que estan fets l’un per l’altre, no sé si l’Alice està per aquestes coses ara mateix. Però bé, probablement el James l’ajudarà a recuperar-se més ràpid i tot ^^

Tinc moooooltes ganes que se n’assabenti el Frank. Ho he dit, ja? Moltes xd. Espero que la seva reacció sigui tan divertida com me l’imagino xddd

4. I per últim... massa bona l’última escena! Que sàpigues que quan he vist que anava al despatx de la McGonnagall he pensat “omg seria massa guai si...” i m’he mort quan ha passat de veritat! Massa graciós enserio! Xdd

Aaanyways, ho deixo aquí! Segueix aviat porfis, que el curs passat els Magatotis em salvaven els dilluns! Hehe

Sigues feliç!

Erin




Ursula Black 27 comentaris30/09/2015 a les 23:42:20
#26200Tinc 1 fanfictions i un total de 4 capítols

Hey! 

Pobreta Alice :( fa peneta. M'entren ganes d'agafar-la, col·locar-la en una estanteria i cuidar-la. Fa l'efecte que és tant fràgil. Però igualment li fot collons eh, jo també ho hagués fet. S'ho mereix, per imbècilcapulloidiotasubnormal xD una altra bona contestació hauria estat "no ha especificat ben bé on volia que el buidés..." hahaha

Tema James-Alice. M'encanten. Crec que la seva és la millor manera de parlar i aclarir les coses, clar que si. Fora històries diabètiques i anem al gra. Com ha de ser. Trobo que has plasmat molt bé la relació que poden tenir els dos, passionals i sense romanços. 

I he estat pensant: potser la Geena no s'ho prendria tant malament com el Frank... ai el Frank! No sé si vull arribar al moment en què se n'assabenta... què farà? Cremarà l'escola..? Farà algo irreversible i en comptes de James tindrem Jennifer? OMG

Tornant al principi del capítol: ho he passat malament, molt malament. Ja saps que aquestes coses em deixen molt mal cos. I més si passen a algú a qui li tinc molt de carinyo. Però realment fa l'efecte que la tingui al davant, arraulida al terra, cridant, intentant fer passar les pors que la martiritzen per dins. Espero que més endavant no ho passi tant malament, que el cafè i la no-relació amb el James l'ajudin amb tot.

Crec que ja està, pq estic enfadada amb el meu portàtil i l'internet pq han fet desaparèixer els altres 9 comentaris que tenia preparats per enviar. Com havia promès (fa la tira de temps...)

Apa, a seguir! xoxo

Cris




AvatarPotter_granger 349 comentaris03/10/2015 a les 15:12:23
#26219Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Molt bé, m'estic tornant més desmemoriada que jo què sé. He entrat aquí i he vist que no l'havia comentat! El batxillerat podrà amb mi, ja ho veig... Si ja m'oblido de comentar!

L'Alice em fa molta pena, pobra. I caram, sí que hi ha tensió amb el James! Espero que no continguin gaire aquesta tensió, jeje... M'ha encantat l'escena de l'armari! Jo crec que, d'una manera o una altra, la Geena ho sabrà abans del que ells voldrien, ho esbombarà per tota l'escola i sortirà al Hogwatch. Ja ho estic veient i tot. M'encanten! (crit de fangirl)

McNair. Odiós. Totalment odiós. L'odio. Mira que dir-li que buidi el termo quan veu que és l'única cosa que fa que no se li acabi d'anar el cap! S'ho mereix!

I la galeta... I LOVE MCGONAGALL!!!! (un altre crit de fangirl) Molt bé, ja paro. Ja paro. Ja paro, que m'hi acabaré deixant el coll, amb els crits de fangirl. Bé, m'ha encantat la referència.

Això és tot i perdona pel retard,

Potter_granger