La Crida d'Avalon - Capítol 50: El principi del final
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 27/12/2015 a les 02:54:11
Última modificació 27/12/2015 a les 02:54:11
Tots els capítols de La Crida d'Avalon
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 50: El principi del final

Capítol 50: El principi del final

 

Va sentir una buidor i va saber, immediatament, que havia sortit del cos d'en Harry, però on era era un misteri. Era al seu cos? S'havia mort definitivament? Aquella foscor no era el que havia vist al limbe, però podia ser el que hi havia a l'altra banda...

La seva opinió va canviar a mida que s'anava fent conscient del que hi havia al seu voltant. Estava estirada sobre el terra, que era fred i dur. I, definitivament, podia respirar i obrir els ulls. Podia ser que això també fos a l'altra banda, però... al capdavall, només hi havia una manera de descobrir-ho.

Va obrir els ulls amb una mica de dubte i una onada de felicitat la va omplir quan va veure totes les cares que tenia a sobre. Es va incorporar de cop i es va llançar als braços d'en Harry, que sort que la va aguantar, perquè aixecant-se tan bruscament només havia aconseguit marejar-se.

—Ho hem aconseguit! —va cridar, i la veu li va sortir enrogallada, però poder parlar per si mateixa va suposar un gran alleujament.

En Harry la va estrènyer més fort abans de deixar-la anar, i no va passar ni un segon que va notar una manada que se li llançava a sobre, i cridava, i l'abraçava, i no pensava deixar-la. Les cares dels Desterrats li van passar per davant, confusament, i es va posar a plorar mentre deixava que els altres la portessin cap a tots els costats.

Es van separar de cop quan es va sentir la porta que s'obria i la Júlia, la Lydia i la Hilary van entrar.

—Passa res? Hem sentit cri...

La Júlia va xisclar quan va veure la Julie allà dreta, i les altres, que se'n van adonar més tard, es van afegir als crits.

—Què...? Com...?

Però la incredulitat els va durar dos segons i, com havien fet els altres, es van abalançar a sobre de la Julie. Les preguntes ja vindrien després. I així ho van fer tots els altres que ara ja omplien la infermeria i sabien que havia mort: la Cindy, en Bernie, en Jack, la Roser, en Parker, en Frank, la Yentl... tots amb molts dubtes al cap, però sobretot, amb molta felicitat per haver-se equivocat i veure que la Julie estava viva, que no hi havia cap mena de dubte, que fos el que fos el que havia passat s'havia solucionat.

La Julie va desviar un moment la mirada cap a un racó de l'habitació, on s'esperava en Fred, arrepenjat a la paret. Feia com si no li importés esperar-se, però la postura el delatava. Ell també la mirava, i va somriure quan va veure que ella s'havia fixat que era allà.

En Harry se'n va adonar i, amb un somriure, va cridar:

—Tothom al Gran Saló a celebrar-ho!

Alguns van començar a sortir, i entre en Harry i els Desterrats van fer marxar tota la resta. La Marta es va girar un moment abans de sortir i va mirar la Julie, amb els polzes amunt. Llavors, va tancar la porta i la sala es va quedar en silenci.

La Julie i en Fred es van acostar a poc a poc, la Julie amb els braços encreuats. De cop, se sentia molt nerviosa. I seria que no havien passat coses més fortes que allò, aquella nit... però en cap moment no s'havia sentit tan feble, tan exposada. Quan va ser davant d'ell, va somriure.

—T'has posat al mig —va dir directament en Fred—. La pedra anava cap a mi. I t'has posat al mig.

La Julie no sabia què dir-li. No li ho estava preguntant, ho estava afirmant.

—M'has salvat la vida. I has perdut la teva en conseqüència.

—Qualsevol hauria...

—Per favor... deixem-nos de tòpics. No tothom ho hauria fet, i això ho sabem tant tu com jo.

La Julie es va arronsar d'espatlles.

—Ha estat un impuls.

—Has mort, i has tornat. I no sé com donar-te les gràcies per cap de les dues coses.

La Julie va aixecar la vista per mirar-lo als ulls per primera vegada i va adonar-se que ell estava tan nerviós com ella. Això la va ajudar a calmar-se una mica.

—Ho havia de fer. No sé quant saps de les profecies d'Avalon, però... jo m'he llevat aquest matí amb la intenció de no veure un dia més. I no se'm podria acudir una manera millor de morir que sacrificant-me per algú important per a mi.

En Fred va fer un pas endavant, amb un gran somriure.

—Important.

La Julie va arrufar el nas, traient-li importància.

—Tampoc no t'ho creguis gaire.

—Et diré el que crec —va fer en Fred, agafant-la lleugerament per la cintura—. Crec que m'has trobat a faltar, aquest any. I ho crec perquè el que sé segur és que jo t'he trobat a faltar. I també crec que la guerra s'ha posat al mig d'una cosa que podia haver resultat molt especial.

—Doncs saps què crec, jo? —va preguntar la Julie, acostant-s'hi cada vegada més—. Crec que la guerra s'ha acabat. I que tinc ganes de conèixer-te millor.

—Oh, doncs això té fàcil solució. Jo crec que demà, quan tothom estigui molt ocupat amunt i avall per tornar a posar Hogwarts al seu lloc, ens escaparem a Hogsmeade i anirem a menjar un sopar com Déu mana. Sense preocupació perquè ens puguin atacar des de qualsevol racó. Sense pressió per actuar sempre de la millor manera. Només sopem, i xerrem, i ens coneixem millor, i anem fent, sense pressa.

—Ostres, és que demà al vespre no sé si podrà ser, eh? —va dir la Julie—. Deixa'm que consulti la meva agenda, que sóc una dona molt ocupada, jo...

En Fred va mirar amunt, fent cara d'ofès, i la Julie es va posar a riure.

—Em sembla perfecte.

Finalment, tots dos van salvar la distància que els faltava per fer-se un petó que s'havia esperat mesos i que, segur, seria el primer de molts. I per primera vegada en molt de temps, va semblar que les coses començaven a caure al seu lloc, i que la boira que havia estat governant les seves vides es començava a aclarir per deixar pas a alguns rajos de sol.

I mai se sabia... podia ser que allò no anés enlloc, i que l'esperança que tenien en aquell moment quedés en no-res. Però tenien una oportunitat. I aquesta era una cosa que no pensaven deixar perdre.

 

 

 

La Julie va mirar enrere, al Gran Saló, i va fer un cop de cap per despedir-se d'en Fred, que s'havia quedat amb alguns dels seus germans, asseguts a la taula de Gryffindor. Sortint cap als jardins, es va trobar amb en Jack i la Roser, que devien arribar ara de la infermeria.

—Com està, en Toby? —va preguntar la Julie.

—Li costarà, sortir-se'n —va explicar la Roser—. Porta un any convivint amb quatre persones, i tres s'han mort aquest vespre. No és fàcil, per a ell.

—I tampoc per a vosaltres. Em sap greu per en Roger i la Jane.

—Feia un any, que no els vèiem —va respondre en Jack—. Però és que sembla que no pugui ser...

—Parlem de coses més alegres, va —va dir la Roser—, que tenim molt a celebrar. I els Desterrats, on els tens? Han desaparegut abans que tu sortissis de l'habitació...

—Ja, la Yentl m'ha dit que han marxat per assegurar-se que la Marta parava quieta, que no sé què ha fet per curar en Mike que li ha xuclat molta energia.

—T'has perdut moltes coses —va fer en Jack amb un somriure—. Però segur que ara et posaran al dia de tot. Vés, vés, que segur que et mors de ganes d'estar amb ells una estona.

La Julie li va agrair-li tornant-li el somriure i va continuar cap a fora, on el Sol brillava ja una mica més amunt del Llac Negre. Va parar-se un moment, amb els ulls tancats, gaudint de la sensació dels rajos de llum de matí sobre la seva pell. Un matí que pensava que no veuria mai. L'aire que corria, tan característic de Hogwarts, la va fer sentir més viva que mai. Aquells jardins, on tantes coses havia passat. Aquell castell, on havia crescut. Casa seva.

Es va posar en marxa per arribar al costat del Llac Negre, on els altres Desterrats l'esperaven. El calamar gegant treia el cap amb felicitat, content, suposava, perquè el règim fosc de Hogwarts s'havia acabat. Se n'adonava, d'això, el calamar? Qui sap.

Va arribar i va veure que els altres ja l'esperaven. Tenia tantes preguntes, per a fer-los...

La Julie es va parar de cop, amb els ulls oberts, i va fer un xisclet. Els altres la van mirar, estranyats. I llavors, la Julie va senyalar en Mike i la Marta, que estaven abraçats, i va xisclar un altre cop mentre els altres reien.

Els dos al·ludits es van arronsar d'espatlles i la Julie es va posar a saltar. Llavors, tots dos van arrencar a córrer per abraçar la Julie, i els altres no van trigar a afegir-s'hi.

—T'hem d'explicar moltes coses —va dir l'Àlex.

—Però primer vas tu —va dir la Mei, amb mirada inquisitiva—. Què, què ha passat, a l'habitació?

La Julie es va posar vermella, però ho va maquillar ràpidament parlant amb confiança.

—Podria o no podria ser que tingués una cita demà a la nit.

—Ho sabia! —va fer la Mei.

—I què diuen els teus cunyats? Els ho heu dit?

La Julie va esclatar a riure en recordar l'escena que havia viscut uns minuts abans.

—En Ron ens ha vist, i no estava gaire content. Però ho superarà, segur.

La imatge de la cara de desesperació d'en Ron la va fer somriure interiorment. Els havia trobat just quan entraven al Gran Saló, quan ell estava assegut amb l'Hermione a la taula de Gryffindor, i de seguida havia dit: "Algú em pot explicar què cony us passa als Potter amb la meva família?".

La Julie va mirar l'Àlex mentre els altres comentaven la jugada entre ells. L'Àlex va fer que sí amb el cap, somrient, i la Julie li va tornar el somriure en veure que se n'alegrava sincerament. Saber que podria tornar a tenir l'Àlex a la seva vida com un bon amic, sense rancors, era una de les coses que la podia fer més feliç, en aquell moment.

Va continuar mirant al seu voltant i va veure en Heath en un costat, sense acabar de participar del tot en les alegries dels altres. Se'l veia pàl·lid i cansat.

—Què t'ha passat? —va preguntar la Julie, ara seriosa, acostant-s'hi, i tots els altres van deixar de riure i van mirar a terra.

—He tingut una topada amb el senyor Esquenagrisa. I... es veu que li ha semblat que tenia bon gust.

La Julie va trigar uns segons a assimilar les seves paraules i es va tapar la boca amb les mans. No... en Heath no. Amb tot el que havia passat i tot el que havia donat... no era just. Però si alguna cosa havia après aquella nit, era que no hi havia justícia.

Es va acostar a ell i el va abraçar, i tot i que ell semblava una mica reticent al principi, li va acabar tornant l'abraçada, però sense apretar gaire. Com si li fes por fer-li mal, va pensar la Julie entristida.

—La Stella també ha rebut, però es recuperarà. Ella s'ha salvat de mossegades —va explicar la Marta—. Com has vist l'ambient, per la infermeria?

—Ara que tenen tothom estable i poden relaxar-se, els ha caigut el pes de tot el que ha passat a sobre. La Susan, la meva padrina, s'ha assabentat que en Remus i l'Amy són morts, i no estava bé, la veritat. La Lydia estava especialment malament, i la Loren també, que es veu que han matat la Bridget davant seu.

—Sí, jo hi era —va explicar l'Àlex—. Estava molt afectada.

—Tu com ho portes, això del teu padrí?

La Julie va sospirar.

—És que hem perdut tanta gent, avui... que em costa fer-me a la idea. Suposo que necessito temps per a assimilar-ho. Però el trobaré molt a faltar, és clar.

Es van quedar tots mirant a un altre costat, en silenci. Tenien molt per a celebrar, però també moltes raons per a plorar. Era tot molt surrealista.

—Però sabeu què? —va dir la Julie, somrient—. Tinc bones notícies per a vosaltres.

Els altres la van mirar, a l'expectativa.

—Som vius. Som tots vius. I ens farem grans junts. I sé que pot sonar molt carrincló i molt cursi, però podré veure com els vostres cabells es tornen blancs, i arribarà un moment en què potser tot el que podré fer serà seure a mirar la tele i beure te, però sé que, fins i tot en aquell moment, estarem junts. I mirarem enrere, i recordarem totes les nostres aventures, les que hem viscut fins avui i les que ens queden per viure, i no serem els mateixos que som ara, però siguem el que siguem ho serem junts. Ens espera una vida per a créixer. I no preferiria fer-ho al costat de ningú més.

Es van mirar entre ells i van córrer per abraçar-se. El Sol, el llac i el castell els observaven, i semblava que somreien. Perquè en aquell moment s'acabava una aventura... però Hogwarts sabia que els Desterrats no s'acabaven allà. I que els esperava un futur per davant, un futur feliç i dur, i un futur que encararien de la millor manera que sabien.

Junts.

 

Long live the walls we crashed through, I had the time of my life with you._______________________

 

.. .

(No, que va, no estic plorant. Jo? Et confons.)

I aquí ho tenim, el temut capítol 50. Tinc l'epíleg per acabar de dir-los adéu, però... no és el mateix, oi? Almenys, per a mi no.

Per començar, vull dir que m'ha costat MOLT triar quina frase posar al final d'aquest capítol! Tenia la cançó, però hi havia tantes frases que em semblaven significatives que no em decidia de cap manera! Escolteu-la, si voleu, i ho entendreu. No és només pels Desterrats entre ells... també és una dedicatòria meva cap als Desterrats, que m'han acompanyat durant 8 ANYS de la meva vida. Que han estat una constant. Que mai no fallen.

Què més... el títol del capítol! Suposo que ningú no se'n recordarà, però l'últim capítol de la primera ff parla sobre com allò no era el principi del final, només era el final del principi, i volia recuperar aquesta idea. És el principi del final de la història dels Desterrats que seguirem, però el final del principi de les seves vides.

Ja us vaig dir que, si voleu saber algun futur concret, m'ho feu saber! Jo tinc previst que en vegeu moltíssims, però mai se sap... Això sí, us recordo que ho vaig planejar fa temps i n'hi ha que tenen MOLTS fills i espero que no us en rieu moltíssim (només una mica). Se me'n va anar l'olla hahaha

I què més puc dir? Ho repetiré a l'últim, però aquesta saga de ff ha estat un regal. Tenir l'oportunitat d'escriure periòdicament, amb feedback directe i en un ambient tan agradable com el d'aquesta web és una gran sort que he tingut. O sigui que gràcies, gràcies a tots per haver-ho fet possible.

I res, us deixo fins l'epíleg, que espero que us agradi, us sorprengui en alguns moments i us sembli una bona clausura per la Julie i tota la tropa!

Un petó molt i molt gran!

 

Marta

 

 

PD: passat-demà marxo a València... o sigui que no podré ser per aquí per desitjar-vos un bon any nou, per tant, aprofito ara! Bon any nou a tothooom!


Llegit 425 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarPotter_granger 349 comentaris27/12/2015 a les 09:40:55
#26448Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Ooooooh! Només queda l'epíleg! Quan una cosa acompanya durant tants anys fa pena separar-se'n... I parlo com a lectora. Recordo que vaig entrar aquí que era una mocosa de 14 anys... La primera ff complerta que vaig llegir va ser Julie Potter. Em va encantar! I després vas anar avançant, madurant, millorant... I cada cop m'agradava més Julie Potter. Eres, i encara ho ets, un model per a mi en constància, en la manera d'escriure, en els personatges que crees...

I aquest final... Aquest final! Per fi, la Julie i en Fred. I en Ron enfadat, "Què cony us passa als Potter amb la meva família?" M'ha fet riure i a la vegada m'ha entendrit molt. Marta-Mike, també molt esperat. M'hauria agradat veure el sopar, a veure com va, però si no pot ser... doncs no pot ser. Espero que no et passis amb els fills que tenen, que si no els costarà distingir-los... Sobretot els dels Weasley: la majoria pèl-rojos.




AvatarLaia Weasley 140 comentaris29/12/2015 a les 16:25:20
#26451Encara no he escrit cap fanfiction

OOOOOOOOHMAIIIIGOOOT!!!

No m'ho puc creure!! Ja s'acaba?? Flipant...

M'agradat mooolt aquest capitool, com tot super maco, jejej m'ha fet molta gracia el Ron queixantse a la Juliee! Es que monissims siusplaau! 

Oish que m'emociono jo també! I ara l'esperat epileg!                                                                       Crec que em currare més el comentari a l'epileg, aixi dons l'espero am mooooltes ganes!

Petons!

 




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris02/01/2016 a les 17:02:59
#26455Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Potter_granger: oi que costa? Jo en tenia 11! M'alegro moltíssim que després de llegir Julie Potter t'animessis a continuar participant del món de les fanfictions! De veritat que moltes gràcies per tot el que has dit, fins i tot la constància, que no n'he tingut sempre... Feia temps que tenia aquesta frase del Ron al cap i em moria de ganes d'escriure-ho! El veig TANT, dient alguna cosa així... estic contenta que us hagi agradat, també hahaha Nooo, a partir d'aquí els deixem fer el seu camí, que ja veurem si acaba bé a l'epíleg :) Uuuuuuuuuui doncs us podeu preparar perquè em liava jo escrivint-ho... ho he intentat fer tan clar com sigui possible, però us posaré una llista al final per si de cas hahaha

Laia Weasley: s'acaba, s'acaba! I ja tocava que hi hagués algun capítol bonic, de tant en tant, que últimament ha estat tot com a molt fosc. De veritat que estic TAN contenta que us hagi agradat la frase del Ron... crec que dels personatges de la Rowling és el que li sé trobar millor les sortides! Apa doncs, fins l'epíleg ^^




Avatarlluna_de_plata 264 comentaris02/01/2016 a les 18:39:16
#26456Encara no he escrit cap fanfiction

I am crying. I'll get back at you when I'm sane again. 




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris09/01/2016 a les 11:20:11
#26471Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Apiú... T.T

S'ha acabat. S'han acabat els Desterrats, s'ha acabat la Julie Potter! 8 anys. Déu n'hi dó! Ai, ai, ai! No em vull ni imaginar la buidor!

Bé, m'ha agradat molt, el capítol final és serè però bonic. I aquest fanfiction última que has fet crec que és definitivament la millor de totes. Has millorat molt la teva manera d'escriure, i es nota! Ara els arguments són poderosos, els personatges principals estan clars i ben definits, i ho has deixat tot ben tancat, sense fils oberts, com a mi m'agrada.

Doncs res, abans d'acomiadar-me del tot, vull llegir aquests epílegs, a veure com queda tot plegat!

Petonets, que vagi bé a València i fins aviat!

G