Abyss - Capítol 22
AvatarEscrit per Potter_granger
Enviat el dia 31/12/2015 a les 12:13:38
Última modificació 31/12/2015 a les 12:13:38
Tots els capítols de Abyss
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 22

Per a acomiadar-nos de l'any, capítol una mica més llarg del normal. Bon 2016!

-Michael! -li crido-. Vés-te’n! Fuig d’aquí, home! Allunya’t…!

No! No pot ser, ha caigut… Ha caigut! Per què s’hi ha acostat tant? Ara… ara hauré de baixar-hi i intentar treure’l de l’Abisme. Tot i això, no estic segura que pugui rescatar-lo. És un lloc tan imprevisible… Vaig intentar posar-hi unes lleis, però les criatures se les salten a la mínima de canvi, tan sols per a dur-me la contrària. Ara… bé, ara em limito a fer que no en surtin. Caic de genolls i em poso a plorar. I ara què li dic a la Shayla? Com s’ho prendrà? Serà duríssim per a ella… segur.

D’un bot, m’incorporo, tota suada. Ha estat un malson… tan sols ha estat un malson! Uf, quina sort! Em llevo i vaig a dutxar-me. Després, a la sala, on em quedo fins que surt el sol i ve la Shayla. Li explico el malson i després se’n va a buscar-lo. Mentre està voltant pel castell, el noi ve a la sala.

-Estàs bé, Michael?

-Sí. Per què ho preguntes?

-No, per res. Un somni una mica estrany.

-Què has somiat?

-Prefereixo no parlar-te’n, si no et fa res.

-Per què?

-Deixa-ho estar.

-Molt bé -diu secament-. Doncs ho deixo estar.

Seu en una cadira una mica apartada de la meva i espera la Shayla en silenci. Es deu haver emprenyat perquè no li he explicat el malson, però és que no vull fer-ho. Aquest lloc és molt estrany, qui sap si, després d’explicar-li el que he somiat, passa realment. Això sí que no m’ho perdonaria.

La Shayla arriba, tota angoixada. Pobra, no l’ha trobat per enlloc i ell aquí. El miro i, amb un to conciliador, li dic:

-Hauries de dir-li alguna cosa. T’ha estat buscant per tot el castell.

-Ah, sí?

-Sí. T’estima molt. Au, vés-hi.

Però no cal. Ella el veu i ve cap aquí. S’abracen i veig que a la Shayla li cauen llàgrimes dels ulls Segurament es l’angoixa que ha passat per no trobar-lo combinada amb l’alleujament de veure que està bé. Somric i vaig a la cuina a dir que preparin l’esmorzar i que el portin a la sala.

Hi torno. Ells dos estan parlant. Vaig a la meva habitació i trio un dels llibres que hi tinc. A la sala, una mica apartada d’ells, em poso a llegir. Quan porten l’esmorzar, en tres safates, ho miro. Carai! S’hi han ben lluït. Xocolata, pastes, llet, cafè, suc… Podem triar i encara en sobrarà. El que sobri, ho deixaré per a berenar.

Els dic que es serveixin. És tot boníssim! Somric en tastar la xocolata. La de Hogwarts és bona, però no té ni punt de comparació amb aquesta. Passa el mateix amb la resta de menjar, excepte els pastissets. Els d’allà són molt més bons.

La Shayla i en Michael s’ho miren, al·lucinats. No crec que entre els tres ens puguem acabar tant menjar, tot i que tinc bastata gana. Sembla ser que en Michael també, ja que comença a endrapar el primer. La Shayla, en canvi, agafa una tassa de xocolata i un pastisset, amb això ja en té prou.

En Michael és el primer a començar, però també l’últim a acabar. Quan jo ja he deixat de menjar, i això que tenia molta gana, ell encara segueix. Me’l miro, al·lucinada. No para fins que ha deixat les tres safates buides. És un pou sense fons! Després ens mira i diu:

-Voleu anar al jardí a fer curses amb l’escombra?

Tant la Shayla com jo diem que sí. Quan el veig córrer fins a l’habitació per agafar la seva escombra, entenc que endrapi d’aquesta manera. Crema moltíssimes calories, i si no menja tant es queda esgotat. Jo vaig a agafar la meva i la Shayla fa el mateix. Surto al jardí i m’envolo. Ell ja és a l’aire. Poc després, arriba la Shayla i també s’enlaira. Es posa al meu costat i no ens donem la mà perquè segurament cauríem, si deixéssim anar una mà de l’escombra. Tot i així, ens quedem molt a prop l’una de l’altra.

Ell es posa davant nostre i ens mira. Somriu àmpliament i llavors accelera.

-A veure si m’atrapeu!

Jo surto disparada darrere d’ell. M’hi acosto, la meva escombra és una mica més ràpida que la seva. Aleshores fa un picat. Jo faig el mateix. Tots dos remuntem el vol. Ara sé que aquesta tècnica es diu Finta de Wronski i que un gran jugador de quidditch, en Viktor Krum, la feia. He llegit alguns llibres d’història del quidditch i la veritat és que era molt bo. A més, hi ha fotografies seves volant. Vaig aconseguir una gravació que es va fer d’un partit on jugava ell. Era impressionant!

Quan es torna a enlairar, jo m’ho arreglo per a tallar-li el pas i tocar-lo lleument a l’esquena. Aleshores diu:

-Ara hem d’atrapar l’Abyss!

Ara ho entenc! És una mena de pilla-pilla sobre l’escombra! Accelero al màxim, pujo uns quinze metres més i faig una Finta de Wronski. La Shayla em segueix de ben a prop i és a punt d’atrapar-me, però faig un gir brusc i passa de llarg. No m’espero trobar en Michael davant meu, que m’atrapa.

Al cap d’una bona estona de jugar, esgotats, aterrem. Tant la Shayla com jo seiem a terra i ens arrepenjem l’una en l’altra, però ell corre fins al riu, que no està precisament lluny, i ens esquitxa. Llavors m’aixeco i l’esquitxo també. Vigilo de no caure-hi, ja que la corrent és més aviat forta i desemboca en l’Abisme… Sí, directament a l’Abisme. L’aigua hi cau i es perd en la foscor. Quan, per casualitat, un raig de sol incideix en l’aigua que cau, es forma un arc de Sant Martí que és preciós de veure. Això passa a la tarda.

Els ensenyaré aquesta vista, però des de l’escombra i lluny de l’Abisme. Hi ha gent que no es pot resistir a la seva crida i hi salta. Vaig estar a punt de fer-ho, una vegada. Sort que l’Alice em va veure. Si no fos per ella, jo potser ara no seria aquí. Hauria caigut en algunes de les temptacions, com ara saltar a l’Abisme o menjar la fruita daurada enverinada que hi ha a l’arbre del capdamunt de la muntanya més alta. Somric, sacsejo el cap i aparto aquests pensaments de la meva ment. Ara no hi he de pensar, ara he d’estar per la Shayla i en Michael. Ja tindré temps de recordar tot això quan estigui sola a l’habitació.

Rebo una esquitxada de la Shayla que em treu d’aquests pensaments. Ric i l’esquitxo jo també. El joc es va tornant cada cop més ràpid. Ara la Shayla, ara en Michael, ara els esquitxo jo.

M’entrebanco amb una pedra que hi ha a la riba. Sense poder evitar-ho, caic. Com fa certa pendent, rodolo fins al riu. Quedo tota xopa. Intento aixecar-me, però la corrent em tira. Cada cop sóc més a prop de l’Abisme. Al final, aconsegueixo concentrar-me prou per a convocar un remolí, amb el qual m’enlairo per sobre de l’aigua. Aterro uns metres més enllà, a la gespa.

Quedo a quatre grapes. Estic esgotada. La Shayla i en Michael se m’acosten, preocupats.

-Estàs bé? -pregunta ell.

-Sí, tranquils. Sort que he pogut sortir-ne.

-Vols anar a l’habitació? -diu la Shayla, preocupada.

-M’estiraré una mica. Estic massa cansada per a seguir jugant. Ho sento. Si voleu, us podeu quedar. No us acosteu ni al riu, ni al bosc, ni a l’Abisme. Són els tres llocs més perillosos del jardí.


Llegit 555 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarCassandra RossEnviat el 26/02/2016 a les 16:57:13
    #26699He escrit 13 fanfics amb un total de 62 capítols

    Ostres, un autèntic capítol d’ensurts. Gairebé se m’atura el cor al principi del capítol quan ja m’imaginava el Michael caient per l’abisme... Encara sort que era el somni que l’Abyss havia comentat en el capítol anterior. Sort. Uf. No em facis patir d’aquesta manera, punyeta, Michael xD Al final del capítol, també m’he espantat molt perquè m’imaginava l’Abyss abisme avall. En fi, suposo que la següent serà la Shayla, hahaha... Uh, no li ho desitjo. Quan l’Abyss estava a l’aigua, m’ha agradat com explicaves què feia ella per intentar sortir-ne i tal, però he trobat a faltar com una reacció per part de la Shayla o el Michael. En plan, criden? Intenten treure-la? Apareixen quan ella ja és fora i m’he quedat una mica en plan, i però mentrestant? Segurament és que l’Abyss també estava molt concentrada en que s’havia de salvar, no? I com que la narradora és ellla...

    Fins al pròxim!

    Cassie.




  • AvatarPotter_grangerEnviat el 26/02/2016 a les 21:19:36
    #26705He escrit 9 fanfics amb un total de 161 capítols

    Hmm... Sento haver-te fet patir, però també m'agrada, sóc cruel. Sí, és el somni. Sí, la següent a qui li passa alguna cosa és la Shayla. I no he narrat més les reaccions de la Shayla i en Michael perquè l'Abyss està massa centrada en sortir del riu com per estar pendent del que passa al seu voltant.