La Llum - Capítol 2
AvatarEscrit per Unapersona
Enviat el dia 07/01/2016 a les 10:44:14
Última modificació 02/11/2017 a les 15:37:06
Tots els capítols de La Llum
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 2

La nena estava asseguda a l’entrada de la cova, amb la mirada fixa al riu. Portava un dia allà, i no havia ni menjat ni begut. Almenys havia despistat els seus perseguidors, però això li havia costat la llibertat.

Va treure’s un diamant de la mida d’un puny dels plecs del vestit de pell i se’l va quedar mirant. La llum del sol va passar a través seu tot projectant un arc de Sant Martí que la va deixar bocabadada. Va acariciar la pedra amb melancolia. No sabia perquè era tant important, però el seu poble l’havia protegit fins a l’extermini, i ella ho faria fins a la mort.

De sobte, la Llum que l’havia seguit la nit anterior va baixar del cel i es va quedar flotant davant d’ella. La nena va somriure i es va aixecar, il·lusionada, perquè per fi la Llum havia vingut a rescatar-la. Però els minuts passaven, i la Llum continuava suspesa davant d’ella. Finalment, es va encongir i es va acostar lentament a la pedra que la nena tenia a les mans. Quan va ser-hi a tocar, va quedar-se quieta uns instants, i tot seguit hi va entrar.

La nena va quedar-se sorpresa i es va deixar caure a terra, abatuda i desesperada. La Llum, la seva única salvació, el motiu de l’existència del seu poble, l’havia deixat sola, sense ajuda. Només amb l’escalfor de la seva companyia que es transmetia a través de la pedra.

***

En tornar a casa, en Dangelo va ofegar un crit de sorpresa. Els seus pares ja havien anat a treballar, i la porta de casa seva estava oberta. Algú havia entrat a casa seva. Va estar temptat de fugir corrents, però la curiositat el va guanyar i va entrar, cautelosament. Dues veus estaven conversant al pis de dalt:

- Escolta, em sembla que està clar que aquí no hi ha ningú. Cal que ens esperem a que torni? -va dir una veu masculina.

- Les seves ordres han sigut ben clares: no tornar fins que el tinguem -va respondre una veu femenina.

- Li podem dir que ens hem esperat tot el dia i no l’hem trobat.

- Ja saps com és, una sola desviació i ens quedem sense feina i sense vida.

- Com a mínim el podríem esperar a fora, no?

- Va, d’acord. Esperem a la porta.

En Dangelo va sentir que baixaven per les escales. Ràpidament va obrir l’armari de jaquetes del rebedor i s’hi va posar. Els dos intrusos van entrar al rebedor just quan tancava la porta. De sobte es va fer el silenci. Les dues persones havien callat, i semblava que tampoc es movien. En Dangelo va aguantar la respiració durant uns segons que es van fer eterns.

La porta de l’armari es va obrir d’un cop, i una dona amb els cabells negres i despentinats va aparèixer a l’altra banda.

- Mira qui tenim aquí! El ratolinet s’havia ficat dins del cau!

- Ei, bona feina! Va, porta’l i donem la bona notícia al director -va respondre l’home.

En Dangelo va intentar tornar a provocar la ventada que s’havia emportat en Magnus al pati de l’Acadèmia, però no ho va aconseguir.

- No vindré -va dir, intentant aparentar seguretat.

- No t’he donat aquesta opció, idiota! Animo linqui! -va exclamar la dona apuntant-lo amb la vareta.

I el món va desaparèixer per a ell.

***

- Senyor, aquí teniu el noi -va dir la dona, assenyalant en Dangelo.

- Bona feina. Sereu recompensats amb cent lliures cadascú. I ara deixeu-nos sols -va respondre l’encaputxat.

L’home i la dona que havien capturat en Dangelo van sortir del despatx després de fer una lleu reverència i el van deixar a terra.

- Animo resistuo -va dir l’encaputxat assenyalant el cos inert del jove.

En Dangelo va aixecar-se lentament, amb el cos adolorit.

- On sóc? -va preguntar, dèbilment.

- Això no t’ho diré. I tampoc et diré el meu nom, Dangelo.

- Com saps el meu?

- Sé més coses sobre tu del que et penses.

- I… per què estic aquí?

- T’he estat buscant durant anys, i per fi t’he trobat. Tu, Dangelo, ets el primer humà que tens un control absolut de tot el que t’envolta.

- No... jo no sé fer màgia, t’has equivocat de persona.

- No estic parlant de màgia. Estic parlant del que has fet avui. Has cridat el vent, oi que sí?

En Dangelo es va quedar mut. Era veritat, sí que havia passat alguna cosa, al pati.

- Allò era màgia involuntària. Els de la Conselleria em deurien fer malament la prova i…

- No! No era màgia! -va exclamar- Dangelo, quan aprenguis a dominar els teus poders seràs un dels éssers més poderosos del món!

- Mira, m’acaben d’estabornir, no sé on sóc i em parles de no sé quins poders que no tinc… t’has equivocat. Puc marxar?

Va fer el gest d’aixecar-se, però l’encaputxat va continuar parlant:

- No, Dangelo. Tu no marxaràs enlloc sense el meu permís. Et necessito per una missió.

- T’he dit que allò ha sigut involuntari! Truca a l’Oficina d’Aurors, si necessites algun bruixot poderós.

- Silencio! -va cridar l’encaputxat-. Molt millor. Tu i jo podem ser els homes més poderosos del món, però necessito que m’ajudis. He trobat aquest text, en un llibre molt antic. Està escrit en una forma arcaica del llatí més primerenc, però l’he aconseguit traduir tot. En una cova de Noruega hi ha amagat un objecte, l’objecte més perillós i letal que podries imaginar. Has d’anar allà i trobar aquest objecte, Dangelo. Llavors, junts podrem dominar el món!

Tot seguit, va fer un gest amb la mà per deslliurar en Dangelo de l’encanteri de silenciament.

- Què hi dius? -va preguntar.

- Que contractis a un arqueòleg -va respondre sarcàsticament en Dangelo-. Mira, senyor misteriós, he llegit moltes novel·les i vist moltes pel·lícules. En moltes d’elles sortien objectes perduts i perillosos, i totes eren de ficció. Aquest objectes no existeixen, l’autor d’aquest llibre que dius que has trobat és, evidentment, un autor de ficció.

- Com vulguis. T’hauré de tancar en una cel·la fins que canviïs d’opinió.

- Però…

- No, res de peròs. Demà vindré a visitar-te i espero que el que senti sigui del meu gust. Religo!

Unes cordes negres van aparèixer del no res, van envoltar en Dangelo, i el van arrossegar cap a fora del despatx.

- Que passis un bon dia -va dir l’encaputxat, amb ironia.

***

Les hores passaven, una rere l’altre, lentes i pesades. A la cel·la on en Dangelo estava tancat, la foscor era quasi palpable. Només un finíssim fil de llum es filtrava per sota la porta de ferro.

Ell estava assegut a terra, abraçant-se els genolls, pensant en el que l’encaputxat li havia explicat. Podia ser que realment existís aquest objecte? I, si era així, podia ser que ningú se n’hagués apoderat encara? Tenint en compte que el llibre estava escrit en un llatí molt arcaic, l’objecte podria tenir més de dos mil anys d’antiguitat. No, si existís, algú l’hagués trobat.

Es van sentir uns sorolls a fora de la cel·la, i la porta es va obrir, deixant passar un raig de llum que va enlluernar en Dangelo.

- Hola -va dir la noia que havia entrat-. Em dic Bertha.

La Bertha era una noia d’una edat semblant a la d’en Dangelo. Tot i que la va veure a contrallum, tenia els cabells negres i trets asiàtics

- Hola Bertha, també t’han tancat aquí? -va preguntar ell.

- No, el director m’ha enviat perquè vol saber la teva resposta.

- Suposo que el director és aquell encaputxat. Però ja ha passat un dia?

- Sí, portes exactament vint-i-tres hores i cinquanta-dos minuts tancat aquí. El director vol una resposta puntual -va afegir, arronsant-se d’espatlles.

- Doncs ja li pots dir que continuo pensant que hauria de contractar un arqueòleg, i potser un psiquiatra no li aniria malament -va respondre, de malhumorat.

- Va Dangelo, que no ho veus? Si li dius que no, continuaràs tancat, sense menjar ni aigua. I creu-t’ho, et deixarà tancat fins que li diguis que sí o fins que moris.

- Així, tu també saps de què va la cosa? Et creus aquestes històries de l’objecte super-poderós?

- Tots els membres de l’organització n’estan assabentats. A mi… a mi també em van segrestar fa un parell d’anys, pel mateix motiu, però en el meu cas va ser un error perquè vaig fer màgia involuntària.

- I no t’han deixat marxar?

- No, un cop entres no en pots tornar a sortir. Segur que no vols col·laborar?

Va rumiar-s’ho uns instants i després va dir:

- Col·laboraré, no em queda altra opció.


Llegit 355 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarPotter_granger 349 comentaris07/01/2016 a les 11:35:18
#26466Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Woo! Això cada cop s'està tornant més emocionant! Ara resulta que la Llum deixa sola la nena i que en Dangelo... col·laborarà amb aquell encaputxat. Però... qui deu ser? Un mag tenebrós? O simplement un mag ambiciós i poderós que no en té prou amb el que ja té? Em decanto per la segona opció, no sé per què.

I la part de la nena... m'agradarà veure com ho enllaces, estic segura que estarà a l'alçada de l'altra part. Potser és qui ha de protegir l'objecte que l'encaputxat vol, o alguna cosa per l'estil.

Això és tot!

Potter_granger

P.D.: t'has equivocat i l'has posat a L'Ombra, no pas a La Llum, el capítol.