La Llum - Capítol 4
AvatarEscrit per Unapersona
Enviat el dia 14/01/2016 a les 18:50:14
Última modificació 02/11/2017 a les 15:52:01
Tots els capítols de La Llum
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 4

Ja feina una estona que el sol havia deixat de ser visible, però la seva llum encara arribava als núvols, convertint-los en llengües de foc que abraçaven tot el firmament.

Tot i aquest espectacle de llums i colors, la nena restava immòbil, aliena al que estava passant. Ja feia una setmana de la persecució, i encara no havia menjat res. Més que mai, era conscient que la seva vida penjava d’un fil, i aquest fil es podia trencar en qualsevol moment.

Va notar que s’estaven produint canvis en la Pedra. De cop, va emetre una llum molt potent que la va deixar encegada. Quan va poder obrir els ulls, veié que les parets de la cova estaven canviant de forma, com si fossin líquides, i estaven tapiant l’entrada. Va córrer cap allà i va picar amb totes les seves forces, però l’únic que va aconseguir van ser unes quantes ferides a les mans.

Desesperançada, va tornar al fons de la cova i es va estirar, mirant la foscor. La Llum l’havia traït. L’havia matat. Encara tenia vida, però n’hi quedava poca. No havia menjat, i tampoc begut. Estava esgotada de la persecució pel bosc, i segurament s’havia trencat les mans en picar contra la pedra.

El temps anava passant, i l’oxigen que havia quedat dins la cova es va anar extingint. La nena ja tenia dificultats per respirar, i es va preparar per morir. Havia tingut una setmana per mentalitzar-se, però tot i així se li feia un nus a l’estómac en pensar que unes hores després ja no estaria viva.

De sobte, quan la nena ja havia deixat anar l’últim bri d’aire, una consciència va entrar a la ment de la nena. I ella va poder sentir els sentiments de tots els éssers vius, la música del mar i la pesantor de les pedres. I aquesta consciència li va cedir part de la seva energia vital, de manera que, tot i no tenir aliments ni oxigen, el seu cos va continuar viu.

***

Quan la Bertha es va despertar, el primer que va veure va ser el sostre blanc d’un hospital. Tenia tot el cos adolorit, especialment el cap. Quan es va girar per mirar cap a la dreta va veure en Dangelo. Estava mirant fixament una pedra que flotava en l’aire, a uns deu centímetres de la seva mà.

- Dangelo -va murmurar.

En Dangelo va perdre la concentració i la pedra li va caure a la mà. Es va girar cap a la Bertha i li va somriure.

- Com et trobes?

- No gaire bé, la veritat… -va aconseguir dir-. Com ho fas això de la pedra?

Ell li va respondre fent un somriure radiant i responent:

- Estic aprenent a controlar aquest poders que tinc! No sé com ho faig, però ja puc fer que em surtin a voluntat!

- Que bé -va xiuxiuejar la Bertha, i es va tornar a adormir

 

Una setmana després de l’atac, la Bertha ja s’havia recuperat i estaven a punt de donar-li l’alta a l’hospital.

- Què va passar, Dangelo? -va preguntar-li.

- En sentir el teu crit vaig venir a veure què passava, i vaig veure aquell home fent-te el malefici del suplici, o això vaig suposar. Involuntàriament vaig provocar un terratrèmol i es va obrir una esquerda just a sota d’aquell home. Tothom es pensa que va ser un terratrèmol natural, i com que l’home va desaparetre, teòricament només estàs a l’hospital perquè també vas caure al pis de sota.

- Per tant, ningú sap el que ha passat en realitat?

- Suposo que el teu amic, l’encaputxat, sí que ho sap.

- I ara què farem? -va dir ella, preocupada-. L’única pista que tenim és que busquem una pedra.

- I que aquesta pedra fa llum.

En aquell moment va entrar una infermera a l’habitació. Era alta, amb el cabell llis i negre llarg i deixat anar, fet que els va sorprendre als dos. Totes les infermeres que havien vist anaven sempre amb el cabell curt o recollit.

- Ets en Dangelo? -va preguntar-li, sense més preàmbuls. En la seva manera de parlar hi van poder percebre un accent estranger, que no s’assemblava a l’accent dels noruecs amb que havien parlat.

- Sí, sóc jo.

- Acompanyi’m a fora, si us plau.

En Dangelo va seguir la infermera amb posat desconfiat i preparant-se per posar en pràctica els nous poders que havia après a controlar si era necessari. Un cop a fora, la infermera va dirigir-se a en Dangelo.

- Suposo que ho hauràs notat, però no sóc una infermera. Vinc per ajudar-te en la teva missió.

- Què? -va preguntar ell, sorprès.

- Té -va dir-li, mentre li donava un mapa de Noruega amb un punt vermell marcat en el mapa-. Creiem que la Pedra està per aquí.

- Parles en plural -va observar en Dangelo.

- Gran descobriment -va comentar, irònicament.

- No ens podríeu ajudar més?

- No, no podem. Recorda què diu el poema: «Rië valdawë pola harya i Ondo. Rië valdawë pola na i Tiriste Ondova​»

I sense donar més explicacions, es va esfumar. En Dangelo es va quedar bocabadat per aquella aparició inesperada. Va tornar a l’habitació i, quan li ho va haver explicat a la Bertha, aquesta va exclamar:

- No sabem qui és, però això s’ha d’aprofitar! Ara sí que tenim una bona pista! -va dir, mirant el mapa-. Llàstima que no s’hagi ofert a ajudar-nos…

- M’ha recordat els últims versos del poema, que diuen que només algú digne pot tenir la Pedra.

- I això què vol dir, que la persona digne ets tu?

Com a tota resposta, va encongir-se d’espatlles.

- De tota manera, no sé si fiar-me d’aquest mapa. Podria ser una trampa.

- Sí, és molt sospitós -va dir la Bertha-, però no tenim cap altre opció, a part d’esperar que ens caigui la Pedra del cel, cosa força improbable.

***

Des d’algun lloc que ells no sabien, dues persones estaven pendents dels moviments d’en Dangelo i la Bertha.

- He intentat transmetre tota la confiança que he pogut, però no sé si ho he aconseguit.

- Esperem que ho aconsegueixin. Sinó podríem tenir un problema.

- Però estàs segur que ell és la persona de la que parla la profecia?

- No puc estar segur de res. Però quina altra opció ens queda?

- Doncs esperem que ho sigui… Làurelin!

Una figura va acostar-se al que l’havia cridat.

- Digues.

- Vigila la zona, i informa’ns de qualsevol descobriment que facin.


Llegit 319 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarPotter_granger 349 comentaris14/01/2016 a les 19:46:29
#26476Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Ostres! Curtet, però intens! La veritat és que m'ha intrigat molt això de la nena. El seu cos segueix amb vida, tot i que no hagi menjat res i no respiri? Que estrany! I la dona aquella també em dóna molt mala espina. Espero que no els passi res greu... tot i que llavors no serires tu.