La Llum - Capítol 10
AvatarEscrit per Unapersona
Enviat el dia 31/01/2016 a les 20:11:15
Última modificació 02/11/2017 a les 16:32:07
Tots els capítols de La Llum
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Capítol 10

Com cada dia, el despertador va sonar a les set del matí en punt. En Dangelo es va despertar i la Miliel va mirar estranyada el petit aparell que emetia el soroll i les llums.

- Quines coses més estranyes que teniu els humans -va murmurar.

En Dangelo va somriure i va dir a la Miliel:

- Vine, que t’ensenyaré una cosa encara més rara.

Va acompanyar-la a la dutxa i va explicar-li el seu funcionament. La Miliel va obrir molt els ulls, sorpresa, i va dir:

- I dius que funciona sense màgia? Com pot sortir aigua del no-res?

- Vols provar-la? -va dir, rient.

La Miliel va somriure il·lusionada.

- Sí! M’encantaria!

En Dangelo va deixar que es dutxés i va tornar a l’habitació per preparar-se la motxilla. Li feia molta mandra anara a l’Acadèmia després de tot el que havia viscut, però era el que tocava. Quan va haver acabat va disposar-se a esperar que la petita elfa acabés d’experimentar amb la dutxa.

De sobte se li va acudir una idea. Si podia controlar el seu voltant, potser es podria rentar sense aigua! Va concentrar-se i, meravellat, va veure com restes fosques de brutícia es desprenien del seu cos i formaven una esfera al seu voltant. En un altra moment aquella visió li hagués produït fàstic, però ara estava encantat d’haver fet aquest descobriment. Va manar a una corrent d’aire que portés la bola al vàter. Després va cridar:

- Miliel! Que et falta molt?

- No! Ara surto!

Uns moments després la Miliel va entrar a l’habitació embolicada amb una tovallola que havia trobat al lavabo.

- Tens roba per a mi? -va preguntar.

- Ostres! No hi havia caigut, n’haurem d’anar a comprar perquè no tinc germana.

- Ah, no passa res.

L’elfa va començar a treure’s la tovallola, però s’aturà en veure la cara vermella i desconcertada d’en Dangelo.

- Estas bé? -va preguntar, estranyada.

- És que no estic acostumat a veure noies despullades…

La Miliel va arrufar les celles, i el noi va fixar-se en que estava pensant en alguna cosa molt intensament. De sobte, se li va il·luminar la mirada i es va tornar a tapar.

- Ah! És que entre els elfs no teníem cap mena de tabú pel que fa a la nuesa. Però clar, d’això fa molts segles -va afegir, somrient.

- No pateixis -va dir en Dangelo, somrient-. Vine a baix, que li direm a la mare el que passa.

Junts van baixar a la cuina on l’Aria estava acabant d’esmorzar.

- Bon dia Dangelo, bon dia Miliel!

- Bon dia -van respondre els dos.

- No tens roba? -va preguntar la mare, dirigint-se a la nena.

- No -va respondre ella en anglès-. Dangelo diu comprarà per mi.

- No caldrà -va dir la mare, somrient-. Ahir a la tarda, preveient el que passaria, vaig anar a comprar roba. És roba muggle, no sé si t’agradarà.

En Dangelo sempre es sorprenia de la capacitat de la seva mare per preveure el futur. Tenia com un sisè sentit que utilitzava per saber què necessitaven els altres a cada moment.

L’Aria va treure unes peces de roba d’unes bosses que tenia al costat i les va donar a la Miliel.

- Prova-te’n algunes i vine, que comprovaré que et vagin bé.

La Miliel va assentir i va anar al lavabo a posar-se-les. Una estona després va tornar. Portava uns pantalons arrapats de color verd fosc i una camisa texana de color blau clar. En Dangelo va fixar-se que, efectivament, ja presentava els primers indicis de l’adolescència. Va poder comprovar que els elfs tenien un metabolisme força semblant al dels humans, almenys durant la primera etapa de la vida.

Se la veia feliç amb la seva nova adquisició, però va dir:

- Molt estretes. Jo acostumada a amples.

- Els muggles no es vesteixen amb túniques -va dir en Dangelo-. T’hi hauràs d’acostumar.

- Però vaig veure que anaves vestida de verd, i per això vaig triar els pantalons de color verd -va dir la mare.

- Sí. Verd i marró color del meu poble. Colors de la roba són informació sobre la persona.

La mare va assentir i va dir:

- I què significa el color blau de la camisa que portes?

- Color blau és color de persones importants. Són els… edelo? -va dir aquesta última paraula mirant en Dangelo interrogativament.

- Els ambaixadors -va traduir ell.

- Sí, els ambaixadors. Jo no sóc ambaixadora. Però el meu pare era -va afegir amb un deix de tristesa a la veu.

- Però estàs contenta? -va preguntar l’Aria, per animar-la.

- Sí! Moltes gràcies!

Després d’esmorzar, en Dangelo va agafar la motxilla i es va posar la Pedra a la butxaca. Després, es va acomiadar de la Miliel.

- On vas? -va preguntar.

- A estudiar a l’Acadèmia -va respondre ell.

- No puc venir?

- Encara ets massa jove.

La Miliel va fer cara de desil·lusió. La mare ho va veure i s’hi va acostar.

- Podries portar-la i presentar-la com a estudiant nova.

- La gent veurà que és una elfa -va objectar en Dangelo.

L’Aria va somriure, va treure la vareta i va fer un gest apuntant a la nena. A l’instant, les orelles es van arrodonir.

- Ningú s’ho pensarà, ja -va dir, somrient.

L’elfa es va tocar les orelles, sorpresa del canvi. Però va entendre que allò volia dir que podria acompanyar el seu amic. Va mirar en Dangelo, somrient.

- Puc venir?

Ell va assentir i es va encaminar cap a l’Acadèmia, amb la nena donant saltets d’alegria al seu voltant.

En arribar a l’Acadèmia va veure que els seus amics estaven al pati. En veure’l arribar se’ls va il·luminar la cara. La Lily va llançar-se sobre en Dangelo mentre en Will s’acostava més tranquilament.

- Què t’ha passat, Dangelo? -va preguntar el amb expressió preocupada- I qui és ella? -va afegir en veure la Miliel.

- És una llarga història -va respondre ell, picant l’ullet-. Ella es diu Miliel. Miliel, et presento en Will i la Lily.

- Hola -va dir la nena, somrient.

- És estrangera? -va preguntar la Lily, en percebre l’accent estranger que tenia.

- I tant, és molt estrangera -va dir en Dangelo amb una mirada enigmàtica.

- A què venen tants misteris? -va preguntar en Will, alçant una cella.

- Més tard us ho explicaré -va replicar, somrient.

En aquell moment, en Magnus va passar pel seu costat. Va mirar en Dangelo amb una barreja de sorpresa, odi i temor, però va passar de llarg. La Lily va ofegar una rialleta.

- Des que el vas tirar a terra ha deixat de molestar-nos.

En aquell moment va sonar el timbre i tots es van dirigir a la classe.

- Vindrà a classe amb nosaltres? -va preguntar en Will, referint-se a la Miliel.

- Sí, em sembla que no voldrà separar-se de mi -va dir en Dangelo, somrient.

La professora d’història de la màgia ja estava a l’aula. Era una dona d’uns seixanta anys, amb els cabells curts i blancs com la neu, la cara plena d’arrugues i unes ulleres que sempre portava a la punta del nas. Va passar llista i, en acabar, va clavar els ulls en l’elfa i va dir:

- Vaja, vaja, si tenim una nova alumna! Com es diu?

- Miliel -va respondre ella.

- Un nom molt bonic. No ets anglesa?

La Miliel va negar amb el cap, però no va dir res.

- Bé, bé. Espero que els teus companys no et molestin gaire.

I tot seguit va posar-se a explicar la fundació de Hogwarts. Era un tema que a tota la classe li interessava molt, i el silenci que va imposar-se entre els alumnes va ser total.

A mitja classe va entrar un home jove, de cabells curts i negres que en Dangelo va identificar com el Cap d’Estudis:

- Són aquí en Dangelo i la Miliel?

La professora va assentir amb el cap i els va assenyalar.

- Veniu amb un moment, si us plau.

Els dos estudiants van sortir de l’aula i van seguir el professor fins a una aula que estava buida. Amb tota naturalitat, l’home es va treure una vareta de la butxaca, i apuntant en Dangelo, va dir:

- Animo linqui!


Llegit 316 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarPotter_granger 349 comentaris31/01/2016 a les 21:02:53
#26534Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Que enigmàtic! M'has deixat amb la mel a la boca, tu! Crec que el cap d'estudis treballa per a l'encaputxat, no veig cap altra explicació a això, la veritat. Què més podria fer que els volgués mal?