La Llum - Capítol 17 - Epíleg
AvatarEscrit per Unapersona
Enviat el dia 08/04/2016 a les 17:52:39
Última modificació 02/11/2017 a les 19:44:55
Tots els capítols de La Llum
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


Capítol 17 - Epíleg

En Dangelo va mirar al seu voltant, buscant l’origen del llamp que havia fet cendres el seu oponent. Però estava sol, i semblava que fins i tot els ocells havien deixat de cantar; no se sentia res. Va tornar a fixar-se en el munt de cendres i va ajupir-se per tocar la Pedra. Estava calenta, com sempre. El noi va interpretar-ho com un bon senyal. En aquell moment va sentir algú que venia corrents. Va girar-se i va veure en Làurelin seguit de la Bertha suant per l’esforç de seguir el ritme de l’elf. Tot i així, va tenir prou energia per dir:

- Dangelo! Estàs bé? Hem vist un llamp i…

- Sí, no pateixis.

- Què ha passat? -va preguntar en Làurelin, mirant les cendres, encuriosit.

- M’he trobat amb el bruixot encaputxat. Això és el que en queda.

- I la Pedra?

- Salvada, però no gràcies a mi. L’ha agafat i quan ha volgut llançar-me el malefici de la mort, li ha caigut un llamp a sobre.

- Això és el que et vaig explicar: la Pedra conté tanta energia que quan algú fa màgia amb la Pedra a la mà la quantitat d’energia que rep és insuportable. En aquest cas li ha caigut un llamp.

- I com us ha anat a vosaltres?

- Estem tots bé. Fa una estona, quan ha caigut el llamp, els humans han marxat. Semblaven molt confusos -va respondre la Bertha.

- Sospitem que aquest bruixot els havia encantat.

- No m’estranyaria -va dir el noi-. Tornem a la Central?

Els tres van posar-se a caminar cap a la porta de la Central. Pel camí van veure les destrosses dels bombarders. Però, per sorpresa d’en Dangelo i la Bertha, també hi havia uns arbres florits que no havien vist abans. Eren pocs i dispersos, i per això ressaltaven molt.

- Què són aquests arbres? -va preguntar la noia.

- Quan un elf mor, el seu cos es converteix en un arbre -va respondre en Làurelin amb veu trista-. Segurament en Dangelo va presenciar la transformació quan la Miliel va morir.

En Dangelo va assentir amb el cap, però estava massa sorprès per poder pronunciar cap paraula. Aquella manera de morir era realment molt bonica.

Finalment, van arribar a la porta de la Central i van accedir-hi per una obertura amagada per unes roques, ja que l’entrada principal estava reservada per l’entrada i sortida d’hipogrifs i donava a la part alta de la paret del vestíbul. Allà ja els esperava la Vanya, que en veure’ls va dir:

- Làurelin! Com ha anat?

L’elf va fer-li cinc cèntims del que havia passat mentre caminaven cap a la sala de control i va acabar dient:

- Hem vist alguns arbres florits, en tornar. Quantes baixes hi ha hagut?

- Més de les que m’esperava -va dir ella-, al voltant de cinquanta. I l’ajuda de la central del Mont Blanc no ha arribat, segurament han tingut algun contratemps.

- De totes maners, hem de donar gràcies que tot s’hagi acabat, ja. Pots enviar un missatge a la Central del Mont Blanc preguntant si estan bé?

En aquell moment van entrar a la sala de control i la Vanya va anar a enviar el missatge. Tots els elfs, però, estaven mirant atentament el monitor gegant, on es veia un polític parlant.

- ...i per això vull demanar perdó a tots els elfs i a totes les elfes que han patit aquesta breu però malaurada batalla. Repeteixo que estem treballant conjuntament amb la Confederació Internacional de Bruixots per evitar que els polítics tornem a ser enganyats per un bruixot del Mal.

- Ja m’ho pensava, que l’encaputxat era el culpable -va comentar en Dangelo.

- Sí, era força evident que hi havia algun bruixot maligne al darrere, tenint en compte les amenaces que va rebre el Secretari de l’ONU -va afirmar la Bertha-. Per cert, com està?

- Han reconegut l’error i li van oferir el càrrec. Però ell l’ha refusat dient que ja en té prou de tanta responsabilitat.

- Parlant de responsabilitat… -va dir en Dangelo-. Em sembla que la Pedra l’haurieu de guardar vosaltres, Làurelin.

- Per què ho dius?

- Va estar a punt de prendre-me-la. Si no fos per aquesta característica que té, desintegrar a qualsevol que faci màgia mentre l’estigui agafant, jo estaria mort i la Pedra ja la tindria ell. He demostrat de sobres que no sóc de confiança.

- Tu ets l’única persona al món que tens poders sobrehumans i que la Pedra accepta que els utilitzis a prop seu. Ningú més pot protegir-la.

- Però…

- Dangelo, els elfs confiem en tu. Només has de ser una mica més curós.

El noi va sospirar i després de pensar-s’ho uns instants va accedir:

- D’acord, ho faré jo. Però preferiria no haver tingut mai aquests poders. Tot hagués sigut millor si hagués nascut un parell d’anys més tard.

- Potser sí. Però com va dir un savi, «Tot el que hem de decidir és què fer amb el temps que ens ha estat donat».

* * *

En Dangelo es va despertar sobresaltat amb el soroll estrident del despertador destrossant-li els timpans. De mala gana, va apagar-lo mentre mirava l’hora per comprovar que realment era l’hora de llevar-se. Efectivament, eren les set i, tot i les aventures dels últims dies, havia d’anar a l’Acadèmia. Va sospirar mentre s’aixecava i encenia el llum amb una ordre breu. De cop va recordar quin dia era: dijous, el seu dia preferit! Instantàniament, va sentir-se molt més content i optimista. Ràpidament es va vestir i després de dubtar una mica es va posar la Pedra a la butxaca. Llavors es va dirigir a la cuina on la seva mare, Aria, ja estava acabant d’esmorzar.

- Bon dia!

- Bon dia Dangelo, maco -va respondre-. Recorda de pentinar-te abans de sortir -va afegir, mirant amb ull crític els cabells de color castany clar del seu fill-. I vigila de no destrossar l’Acadèmia amb un huracà. Els pares d’en Magnus em llençen indirectes cada vegada que ens creuem pel carrer.

- Fes-los un malefici i que callin…

- Sóc auror però això no vol dir que pugui dedicar-me a llançar maleficis a la primera persona que em trobo pel carrer.

- Jo crec que passen per Cavallers de la Mort…

- No facis bromes amb això, Dangelo! Et recordo que no fa tant que en Voldemort va caure.

- Va, mare, si d’això ja fa dècades.

- Els teus avis encara ho recorden, i no amb alegria precisament.

- Doncs qui ho diria… si es passen el dia explicant les seves aventures a l’Orde del Fènix!

- Bé, me’n vaig a treballar. Que tinguis un bon dia! -i va desaparetre.

En Dangelo es va quedar mirant el lloc que uns instants abans havia ocupat la seva mare, recordant l’enveja que havia tingut feia només uns dies. Ell, que sempre havia volgut ser bruixot, s’havia convertit en una persona molt poderosa. Tot i així, li hagués agradat anar a Hogwarts, ni que fos una vegada per visitar l’escola.

Quan es va acabar l’esmorzar i es va haver pentinat, va sortir de casa amb la motxilla de l’acadèmia i s’hi va dirigir il·lusionadament, amb ganes d’aprendre coses noves, però sobretot de veure els seus amics. No havia passat tant de temps des de l’inici de les seves aventures, però a ell li havien semblat mesos.

En entrar al pati de l’Acadèmia es va trobar amb en Wil i la Lily somrient. Van acostar-se a ell i el van afusellar a preguntes:

- Ei Dangelo! Què va passar amb el cap d’estudis? On has estat tant de temps? I la Miliel?

Ell també va somriure, en veure l’alegria dels seus companys, però va respondre:

- Ja us ho explicaré, que és una història molt llarga. Ara anem a classe o farem tard!

En aquell moment en Magnus va entrar també al pati de l’escola. No va dir res, però va llançar-los una mirada de menyspreu. Segurament al cap d’un temps tornaria a la dinàmica hostil de sempre. Però en Dangelo li era igual el que pogués passar. Ara, ell es podria defensar, ni que fos fent aparèixer una simple i inofensiva flama al palmell de la seva mà per espantar-lo.

I així, parlant i rient amb els seus amics, va tornar a entrar a la rutina habitual, tot i que mai va oblidar la Miliel, la Bertha i els elfs.


Llegit 334 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarPotter_granger 349 comentaris08/04/2016 a les 21:42:41
#26761Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Ostres! Ja s'ha acabat? Carai... Quin final... Que bé que la Pedra desintegri qui faci màgia tenint-la a la mà... Faràs més ff? Espero que sí! Realment, hauria volgut que no s'acabés tan aviat. Potser sóc jo, que estic acostumada a ff llargues. La primera que vaig llegir té 88 entrades! Tanmateix, no està acabada.




Unoi Anònim09/04/2016 a les 11:30:25
#26762Encara no he escrit cap fanfiction

Sí, s'ha acabat... és que tinc altres projectes entre mans i vull concentrar-hi més temps. Sí, ja estic modelant una altra ff però segurament trigaré uns dos trimestres a penjar-la, perquè primer vull acabar un d'aquests projectes. I també he decidit que no penjaré cap capítol de la ff fins que tingui l'últim escrit i revisat, així m'avitaré estrés i serà més còmode perquè podré canviar els capítols anteriors si és necessari.