Odi et amo - El ball de Halloween
AvatarEscrit per Potter_granger
Enviat el dia 08/04/2016 a les 22:18:38
Última modificació 13/04/2016 a les 17:27:45
Tots els capítols de Odi et amo
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


El ball de Halloween

Dues noies estan assegudes en una taula, apartades del ball. Amb prou feines es coneixen, però són totes dues força tímides. Una és baixa i prima. Té els cabells negres i els ulls del mateix color. La seva pal·lidesa i les ulleres que fa ajuden a fer que la gent la vegi fràgil, trencadissa. Pràcticament volàtil. L’altra, en canvi, tot i que no és que estigui grassa, té uns pits i uns malucs generosos. Els seus llavis carnosos i rojos fan les delícies dels nois, que voldrien anar a petonejar-los. Té els cabells rossos i perfectament ondulats. Els seus ulls són blaus.

-Com et dius?

-Anna, i tu?

-Harriet.

Es somriuen i comencen a parlar. Es coneixen de vista, de la sala comuna, però no havien parlat pas. S'adonen que tenen moltes coses en comú. L'Anna segueix tenint l'actitud tímida del començament, però la Harriet de seguida que agafa confiança es deixa anar i el seu to de veu puja sense que ella se n'adoni.

Tot i que dissimula, l'Anna se sent molesta per les constants pujades de to de la veu de la Harriet. Fan que recordi un passat que preferiria oblidar, un passat de tristesa, dolor i plors amagats. Es palpa els avantbraços on, pàl·lides, hi ha les cicatrius d'aquest passat.

-Passa res, Anna?

-No, no és res. No et preocupis.

La Harriet esbossa un somriure i li agafa un canell a l'Anna. L'estira cap a la pista de ball i es posen a ballar. La morena tanca els ulls. Sempre li ha agradat ballar, tot i que no ho hagi fet gaire sovint. Un somriure d'orella a orella creua la seva cara, trencant la màscara seriosa que hi tenia fins llavors.

Ballen una, dues, tres, fins a cinc cançons. Cansades, seuen a la taula. Es miren als ulls. Senten que alguna cosa ha canviat entre elles, que s'ha establert un llaç encara dèbil. Saben que el llaç es reforçarà, però no saben fins a quin punt.

Romanen assegudes una bona estona. Aleshores l'Anna pregunta:

-On vius? No havia sentit gaire el teu nom.

-Bé, la veritat és que vaig néixer als Estats Units. Ara visc a Glasgow, els meus pares s'hi van traslladar per feina. I tu?

-Jo... -opta per no dir tota la veritat, per maquillar-la-. Jo visc a Londres.

Tenen setze anys. L'Anna mai dirà que viu en un orfenat, que els seus pares no es van voler fer càrrec d'ella. Mai no dirà que, quan era petita, presenciava baralles entre els seus pares i que aquestes sovint acabaven amb la seva mare inconscient. Tampoc dirà que, aleshores, el seu pare s'acarnissava amb ella i li va deixar les marques als avantbraços i a l'esquena.

No vol que la Harriet sàpiga res del seu fosc passat, de tots les desgràcies que va viure fins que va arribar el moment en què se la van endur de casa seva i la van portar a l'orfenat. Allò va ser una alliberació per a la nena, que més d'un cop havia quedat inconscient per culpa de les brutals pallisses del seu pare.

-Anna, et passa res?

-No, no. No és res.

-Segur? -la Harriet havia notat alguna cosa.

-Sí, segur. No et preocupis.

Però la Harriet no pot deixar de preocupar-se. Està disposada a saber per què la seva amiga és tan tancada i reservada, per què sempre s'aparta dels altres, sobretot d'aquells que li semblen escandalosos i cridaners.

La rossa somriu, però no ho fa l'Anna. Ella es mossega el llavi inferior, creu que ha deixat veure molt més del que volia, que ha deixat que la Harriet vegi més emocions de les que (segons ella) li convé mostrar.

De sobte, s'aixeca i se'n va a la sala comuna. No pot aguantar més estona l'ambient bulliciós de la festa, necessita tranquil·litat. La Harriet la segueix. No fa cas als nois que li demanen l'últim ball, ella vol descobrir què li passa a l'Anna.

Entren totes dues a la sala comuna. L'Anna va directa cap als dormitoris i, un cop allà, es posa el pijama. No sap que la Harriet l'ha seguit. Si ho hagués sabut, no s'hauria tret la túnica, ja que no vol que ningú vegi les seves cicatrius. Tanmateix, les veu.

-Anna... Què són aquestes marques de l'esquena?

Tocant-les suaument amb un dit, les ressegueix. L'Anna, amb un calfred, se n'aparta. Es posa la part de dalt del pijama i la mira de fit a fit. Aleshores, fredament, respon:

-Res -diu secament-. Deixa-ho estar.

-Però...

-Que ho deixis -li etziba, sense girar-se-. No en vull parlar. Et queda clar?

-S-sí... Per què no en vols parlar?

-És desagradable.

Es fica al llit i es gira d'esquena a la Harriet. No tornarà a parlar fins al matí següent. Quan s'empipa, tot i que sigui una emprenyamenta forta, no li dura gaire. Quan es llevi ja semblarà que ho hagi oblidat.


Llegit 392 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Unoi Anònim09/04/2016 a les 11:36:57
#26763Encara no he escrit cap fanfiction

M'ha agradat molt! Tot i que li trobo semblançes d'argument amb Abyss, té alguna cosa diferent que fa que m'agradi. Potser és el contrast entre l'alegrie de la Harriet i la tristesa de l'Anna. Em fa molta pena l'Anna sobretot sabent com acabarà la seva relació!




AvatarPotter_granger 349 comentaris09/04/2016 a les 11:56:37
#26764Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Gràcies! Bé, es pot dir que el personatge de l'Anna ha passat per situacions semblants a la de la Shayla a l'estiu entre primer i segon (ho recordes, no?). La diferència és que, mentre que la Shayla ho va passar ja més gran i, tot i que la va marcar, no li ha deixat traces importants a la personalitat; l'Anna ho va viure quan era molt petita, i el que va veure la va traumatitzar. Sí, el contrast és molt marcat, i és que havia de ser així, si no, no podia fer que passés el que hi passa.




AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris13/04/2016 a les 14:26:33
#26770Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Molt bé! Crec que has sabut continuar la narració amb el bon nivell que havies deixat al capítol anterior. També m'agrada que hagis canviat l'estil i que ara sigui una narració, em sembla original barregar tipologies textuals diferents ;)

Bé, ara ja sabem una mica més del passat traumàtic de l'Anna, el seu pare maltractador, una infància dura en un orfenat. Però tot això no l'excusa del seu comportament. És evident que és una persona desequilibrada però que no vol ajuda de cap mena, i a més de ser solitària és agressiva i té molt d'odi a dins. No m'agrada gens. (O sigui, el personatge està molt bé, però no m'agrada ella personalment!). Entenc que té molts dimonis a dins, però la trobo dèbil per no fer-los front i deixar-se portar per la foscor.

La Harriet sí que m'agrada molt. A ella se la veu simpàtica, amable i preocupada, i m'agrada molt que sigui tan atractiva però no li doni importància; això diu molt d'ella. Crec que és força noble, i no es mereix algú malvat com l'Anna... Em sap greu per ella, perquè ja sabem com acabarà... :(

Si em permets una crítica (una de molt petita!) crec que les teves narracions i descripcions són molt bones, però que en els diàlegs el nivell baixa una mica. M'he fixat que gairebé mai no poses incisos en els diàlegs i crec que en el teu cas hi aniria molt bé, perquè la narració és el teu fort. Podries parlar del to de veu que fan servir els personatges (Criden? Murmuren? Pregunten preocupadament? Tartamudege? Sangloten? Hi afegeixen algun gest, al que diuen? Alguna mirada especial?) Trobo que són detalls que donen profunditat als personatges i fa que un s'imagini l'escena millor. No sé si m'explico prou bé... Mira, per exemple en aquest tros:

"-Res. Deixa-ho estar.

-Però...

-Que ho deixis. No en vull parlar. Et queda clar?"

Em pregunto com està reaccionant l'Anna. Això que diu, ho diu amb una veu greu, monòtona i freda, o ho exclama, enfadada? Expressa algun tipus de passió, quan parla? En la meva ment ho ha dit només en un to molt sec, en veu baixa, sense cap mena d'expressió (i m'ha posat els pèls de punta tanta passivo-agressivitat; però potser li ho ha dit amablement, amb un somriure, simplement demanant-li a la Harriet que no insisteixi; o potser fins i tot li ha etzivat de mala manera amb una mirada d'odi...). Entens el que et vull dir, que si especifiques la manera com es diuen les coses li dónes més expressivitat al personatge i el lector pot conèixer millor el seu comportament.

Felicitats pel capi, està molt bé! Tinc ganes de saber com segueix! 




AvatarPotter_granger 349 comentaris13/04/2016 a les 17:25:27
#26772Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

M'alegro que t'agradi! Realment, és un experiment, aquesta ff. Vull experimentar amb diferents tipologies (carta, narració, diari...), a veure com queda.

L'Anna és força covarda, sí, per no fer front als seus dimonis... Però són uns dimonis que la van acompanyar des de ben petita. Va créixer amb l'odi, la ràbia i la por a dins; ja sentia moltes coses negatives als tres anys. Però és precisament aquesta foscor de l'Anna el que atrau la Harriet. Vol descobrir què hi ha darrere dels núvols foscos, però acaba com acaba.

Sí, hauré de millorar els diàlegs. No sé per què, em pensava que se'm donava pitjor el que és narració i descripció, però veig que és a l'inrevés. Intentaré millorar-ho d'ara en endavant, a veure si me'n surto.




Cassandra Ross Anònim24/04/2016 a les 12:50:38
#26800Encara no he escrit cap fanfiction

Hola!

M’ha agradat molt la descripció de cadascuna de les dues noies, perquè són com molt oposades i aquest contrast m’agrada. L’escena al Ball de Halloween no sé exactament perquè però m’ha recordat el Ball de Nadal, en el marc del Torneig dels Tres Mags, que hi ha al quart curs del Harry Potter. M’ha agradat molt com es comença a fer la relació entre les dues noies ^^ La narració en aquest capítol també m’ha agradat, m’ha semblat un dels punts forts. Tot i així, penso que en els diàlegs, com diu la Gee, falta narració. En plan, de amb quin to ho diuen? Com es mouen?

Cassie.




AvatarPotter_granger 349 comentaris24/04/2016 a les 12:55:53
#26806Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

És que són molt oposades. La veritat és que ha de ser així, si no, el que passa després em penso que no podria ser. És que recorda al Ball d'Hivern del torneig. El ball de Halloween l'he anat introduïnt a les meves ff, sobre tot a les de tercera generació (o posteriors). Hihi, aquest començament a mi també m'agrada. Però després... >:(




Avatarhermione potter 237 comentaris08/05/2016 a les 18:36:06
#26834Tinc 8 fanfictions i un total de 69 capítols

Quina relació més curiosa s'acaba de formar, no?

És interessant veure com due spersones tan diferents han acabat coneixent-se i, en el cas de l'Anna, deixant que l'altra vegi coses que no hauria de veure, encara que no hagi sigut volent.

Crec que aquesta història donarà molt de què parlar, però abans de dir res més vaig a seguir llegint, que m'he quedat amb les ganes de saber què passa entre elles dues :)




AvatarAntares_Black 364 comentaris12/05/2016 a les 18:58:44
#26841Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Bé, aquí veiem com es coneixen!

M'ha encantat, que es posessin a ballar juntes. És clar que no em dec haver d'imaginar un ball de saló elegant, sinó un de nyec-nyec txung-txung modernot, oi? xD Aleshores no és tan sorprenent (i, si més no per a mi, no és tan romàntic...), és nomal que ningú no els digui res.

Renoi, els seus pares es barallaven fins que la seva mare queda inconscient. Vaja, que la nena ho ha mamat a casa, això...

M'agrada quan la Harriet ressegueix les cicatrius de l'esquena amb els dits. Trobo que és una imatge sensorial molt bonica i alhora terrible. La Harriet ha tocat la vida de l'Anna. I ara ja no hi ha marxa enrere.

Com pot ser que no es coneguin si dormen al mateix dormitori? O potser sí que és que la Harriet entra en un dormitori que no és el seu? Aleshores no fan el mateix curs?

La Harriet aquesta sembla ximple: i és clar que no vol parlar! hahahaaa Però és comprensible: l'Anna té un magnetisme especial. M'agrada molt quan dius: «però és precisament aquesta foscor de l'Anna el que atreu la Harriet».

Jo no puc dir si s'assembla a Abyss (com diu l'Unoi) perquè no l'he llegida, però crec que la línia fosca que has seguit aquests últims mesos, avança per millor. Es veu una diferència, i tant.

Estic d'acord amb el que la Cass et diu per aquí: que les descrius oposades. Suposo que ja ho has fet expressament.

Pel que fa als teus diàlegs, opino com l'Agatha. Els incisos matisen els personatges.

Una observació (i no ho dic com a res necessàriament negatiu): t'oblides de l'ambientació. Trobo que falten referències a l'espai i a la resta de persones. Sembla que les protagonistes estiguin dins d'una bombolla.

Continuo!

Antares