Cròniques de Hogwarts - 19: Dos són companyia; tres són aquelarre (Chris)
AvatarEscrit per Agatha Black
Enviat el dia 16/04/2016 a les 00:14:58
Última modificació 16/04/2016 a les 00:14:58
Tots els capítols de Cròniques de Hogwarts
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


19: Dos són companyia; tres són aquelarre (Chris)

Quan obro els ulls i miro cap a la finestra, veig que fa molt mal dia. Està tot el cel tapat per uns núvols que anuncien tempesta, però sé que això avui és un punt a favor per a les meves amigues i per a mi.

M’aixeco del llit i em vaig a posar l’uniforme mentre miro com l’Agatha va saltant per l’habitació, amunt i avall, i l’Erin s’aixeca amb el mateix ànim que jo i es posa l’uniforme.

Baixem juntes fins al Gran Saló i allà ens posem a parlar dels plans que tenim per avui:

—Ja tenim els ingredients necessaris per començar la recepta —ens anuncia l’Erin amb un somriure.

L’Agatha fa aquella cara pensativa de quan està planejant alguna cosa.

—Quedem a la nostra habitació. Just quan acabem l’entrenament de quidditch, us sembla bé?

L’Erin i jo assentim.

Em poso un tros de torrada amb melmelada a la boca i sento com una veu coneguda s’acosta a nosaltres.

—Mira qui tenim aquí —diu en Joe mentre s’asseu al meu costat i es menja la resta de la meva torrada sense demanar permís—. Què us passa? Us veig... Inactives?

Les tres riem i l’Agatha diu:

—Això és el que tu et penses, però quan estem callades és quan més por de nosaltres hauries de tenir.

La resposta de l’Agatha ens fa tornar a riure.

Em sembla estrany que en Joe hagi vingut sol, però no li preguntaré com és que en David no ha vingut amb ell. Semblaria massa interessada i encara aixecaria sospites.

M’acabo el meu got i veig l’Erin amb el llibre d’Encanteris a les mans. Merda! M’he despertat pensant que era dijous! Se’m remou el suc dins de l’estómac i veig que queden només cinc minuts perquè soni la campana.

—M’he deixat el llibres! —dic mentre m’aixeco de la taula i em poso a córrer—. Ens veiem a classe!

Els passadissos se’m fan eterns. Els quadres em diuen coses quan els passo corrents pel costat, però jo no els escolto. Veig passar a la Maire i a la Noa pel meu cantó, però no els hi puc dir res, quasi no em queda alè. Quan estic pujant l’últim tram d’escales veig que el retrat de la Senyora Grassa no està tancat, així que faig un esprint final i xoco contra alguna cosa dura que fa que caigui a terra de cul.

—Estàs bé, Chris?

Aquella veu... Merda, ara no és el moment. Noto com el meu cabell es torna d’aquell color estrany. M’aixeco i em miro en David.

—Sí, perdó —li dic amb un to de veu molt baix.

—On vas tan ràpida? —em pregunta ell.

Em quedo mirant aquells ulls seus de color castany fosc i, de cop, m’adono que m’ha fet una pregunta.

—Do-doncs... m’he deixat el... el llibre d’Encanteris.

Ell riu i em diu alguna cosa que no entenc del tot perquè tinc el cap als núvols. Ric, fent veure que estava atenta. En David em posa la mà dreta a l’espatlla, cosa que fa que em posi encara més nerviosa, i em diu:

—Jo estic preparat el nou atac a Hogwarts. Tot sigui per la música, oi?

Assenteixo com una idiota i deixo anar una xisclet semblant a un riure.

A veure, Christine Connor, centra’t. Tu has pujat corrents com una idiota per agafar un llibre d’Encanteris perquè arribes tard a classe! Va, dona, vés a buscar el llibre i baixa a classe.

—Perdona, David, pe-però faig ta-tard...

—Oh sí, jo també. Després ens veiem —s’acomiada mentre em pica l’ullet.

Em quedo davant del retrat durant una estona, pensant en el ridícul que acabo de fer i, finalment, decideixo entrar a la sala comuna.

 

* * *

 

He arribat deu minuts tard a classe. Sort en tinc que la professora d’aquesta classe sigui la Darling. Quan he arribat només m’ha demanat si li podia apropar uns quants pergamins del fons de l’aula. Que bona dona que és, em cau massa bé per ser professora!

M’he assegut al costat de l’Agatha. Tinc la sensació que ella no s’ha cregut la meva excusa de «La dona Grassa no m’ha deixat passar», però si de cas ja li explicaré tot més endavant.

Durant la resta del matí he estat pensant que els hauria d’explicar a les meves amigues el que em passa amb en David. Crec que és un tema que necessito parlar amb algú, a més, segur que elles tenen alguna solució pels meus canvis radicals de color de cabell. Són massa bestials i noto que cada vegada van a més. Com més a prop està ell de mi, més estrany se’m posa el cabell. És una cosa incontrolable, però potser l’Erin o l’Agatha tenen algun remei.

 

* * *

 

Hem dinat totes tres juntes, parlant fluix de totes les coses que hem d’acabar de preparar. Només de pensar en tot el que ens queda per fer en tan poc temps em canso. No m’hagués imaginat mai que la poció de la mutació fos tan difícil de fer.

L’Agatha i jo acabem de deixar l’Erin a la biblioteca. És estrany que algú ens hagi vist a nosaltres tres entrar a la biblioteca i sortir-ne sense haver fet res “inapropiat”. Des que hem entrat, Madame Pince només ha fet que perseguir-nos allà on anàvem per assegurar-se que no en fèiem cap de les nostres. Com si fóssim tan perilloses.

Porto l’escombra a l’espatlla i escolto atentament el que m’explica l’Agatha sobre els últims i delicats detalls del pla:

—I ja trobaré la manera de poder treure-li algun cabell. Amb la Barbie serà fàcil perquè es passa el dia tocant-se’ls.

Us estareu preguntant a què ve tot això dels cabells i la poció de la mutació. Resulta que després la nostra primera aventura del curs, la sortideta nocturna al Bosc Prohibit que vam organitzar amb uns quants companys, ens van castigar tots onze sense festa de Halloween. I, és clar, per sobre del nostre cadàver ens quedem sense festa! Solució? Doncs ja que és Halloween, hem decidit que ens disfressarem dels éssers més terrorífics de Hogwarts: Slytherins. I, bé... suposo que ja lligueu caps: si anem prou ben disfressats, ningú no podrà dir que els castigats eren a la festa, oi?

Al final arribem al camp de quidditch i veig que en Joe està discutint amb en David, que ja es deu estar posant antisistema, mentre els d’Slytherin se’n van, perquè han tingut entrenament abans que nosaltres. Ai en David...!

L’Agatha ja està sobrevolant el camp amb la seva escombra. Em quedo mirant com passa entre tots els cèrcols del camp amb una velocitat a la que a mi m’encanta anar. És genial notar com el vent el despentina els cabells i pots fer totes les piruetes que vulguis.

M’enlairo i veig com els altres Gryffindor volen amb pocs ànims. Comença a caure un xim-xim lleuger damunt dels nostres caps. Fixo la meva mirada en en David, que ha tret la vareta i li està ensenyat alguna cosa al meu germà. La mou molt ràpid i sense control i un raig de llum groga surt de la vareta i toca de ple a un dels cèrcols del camp. El cèrcol es mou vertiginosament i cau amb un cop sec al mig del camp. Per sort, tots ens hem apartat a temps, però ens hem quedat de pedra. A veure amb quina cara anem i ho expliquem als professors, ara.

—No pot ser! David! —crida en Joe, desesperat.

En aquest moment, els d’Slytherin surten del seu vestuari, ens miren malament i es dirigeixen al castell. Mira que són antipàtics!

—Baixeu, baixeu! —crida en Joe.

Tots els de l’equip aterrem davant seu i ens esperem que parli.

—L’entrenament està cancel·lat perquè, com veieu, ens hem quedat sense camp!

El cèrcol de metall està estampat al mig del camp i tota l’herba del voltant s’ha com... volatilitzat?

Ens posem a caminar tots fins al vestuari i quan som a dins, veig que en Joe i en David ja estan rient com si no hagués passat res.

—Tu! —em xiuxiueja l’Agatha—. Ara anem a la dutxa —i em pica l’ullet.

Ens aixequem i ens dirigim, com si no estiguéssim fent res de l’altre món, fins a les dutxes on fa ben poc hi havia els Slytherin. Evidentment, la poció de la mutació no serveix per a res si no tenim "una part de la persona en qui ens hem de transformar". I la manera més fàcil de recollir els cabells dels d'Slytherin és anar-los a buscar a un lloc on ells ja els hagin abandonat: les reixes de les dutxes. Lamentablement, tot i ser la manera més fàcil d'aconseguir-los, també és la més desagradable.

—Prefereixo mil vegades més haver d’entrar al Bosc Prohibit una nit de lluna plena! —em queixo mentre segueixo agafant els fastigosos i anguniosos cabells de les nostres enemigues.

—Va, no et queixis que això tindrà recompensa —m’anima l’Agatha, fent-me pensar en l’esperada nit de Halloween.

Ens passem una estona més ens aquelles dutxes a les quals no penso tornar a entrar mai més i marxem cap al castell amb pas veloç. És més d’hora del que ens esperàvem, però decidim que serà millor anar directament a l’habitació.

Davant del quadre de la senyora Grassa diem la contrasenya i entrem pel forat del retrat com normalment. Passem pel davant de la gent que hi ha a la sala comuna, pugem les escales que porten fins a la nostra habitació de tres en tres i obrim la porta.

La imatge que veig d’entrada m’estranya. L’Erin està estirada al seu llit amb alguna cosa entre les mans que no sabria dir què és, una carta potser? L’Agatha i jo ens hi acostem a poc a poc i ella alça la vista del pergamí per primera vegada. Els ulls de l’Erin estan plens de llàgrimes i les seves galtes estan xopes.

—Erin... Què et passa? —li pregunto amb l’ai al cor.

—No res, estic bé —ens diu l’Erin entre sanglots.

—Saps que ens ho pots explicar tot, oi? —dic, intentant que ens expliqui per què està plorant—. Confia en nosaltres.

Miro l’Agatha, que està en silenci i amb una mirada que no puc desxifrar a la cara.

L’Erin està una estona sense moure’s fins que ens dóna un paper que està humit per les seves llàgrimes. Totes dues ens posem a llegir-lo i jo no em puc creure el que llegeixo. Sabia que l’Erin vivia en un centre d’acollida, perquè el seu pare l’havia maltractat, però mai no m’hagués imaginat que volgués tornar a estar en contacte amb ella.

—No sé què fer. Tinc por —ens intenta dir, entre sanglot i sanglot.

—Miss River diu que l’ha vist i que no sembla que vagi begut... —murmuro, no del tot segura del que dic—. De vegades... de vegades la gent canvia. És clar que... el que va fer és molt gros per perdonar-ho, però sembla que està fent esforços per arreglar-ho, no? Potser només vol veure’t per demanar-te disculpes, no pas per entaular una relació.

Al cap i a la fi crec que això forma part dels programes de rehabilitació pels addictes, no? Part del procés és demanar perdó a totes les persones a qui han fet mal d’alguna manera o altra...

—Crec que podries intentar veure’l i... —li dic, però veig la cara de l’Erin i canvio les meves paraules—. No dic que hi parlis, ni molt menys! Però, vull dir... suposo que per veure’l no... —però no puc acabar la frase perquè tinc la sensació de que jo estaria igual que ella.

Ens quedem en silenci. Cada una deu pensar en coses totalment diferents. L’Agatha encara no ha obert la boca. Però llavors, l’Erin pregunta:

—I tu què en penses, Agatha?

Ella ens mira, però crec que no és al mateix lloc que nosaltres. Sembla que estigui recordant coses del seu passat.

—Almenys el teu pare et vol —contesta només—. Crec que entén que et va fer mal, i potser vol arreglar les coses. No dic que el que va fer tingui cap mena de perdó, però... almenys ell intenta buscar-te. Almenys ell t’estima. No sé què faria jo, si tingués una oportunitat com aquesta, però en el meu cas... A mi ningú no intentarà buscar-me.

La cara de l’Erin i la meva deuen ser d’igual desconcert. Que nosaltres sapiguem, l’Agatha va marxar de casa perquè no volia estar amb els seus pares, igual que l’Erin, no pas a l’inrevés. Ella nota que no entenem el que diu, perquè agafa aire, omplint-se els pulmons, i comença a explicar, mesurant molt bé les seves paraules.

—Ben bé jo no vaig marxar de casa... El fet és... —calla un moment, com si no sabés com explicar-nos-ho, i veig que s’agafa la canellera que duu sempre al braç—. El fet és que em van fer fora.

—Ells? —m’estranyo jo—. Perquè? No era la teva mare, la mala pècora que et pegava i et tancava al soterrani?

L’Agatha fa un sospir. Es nota que li està costant explicar això i prefereix evitar-nos la mirada. Em sento una mica fora de lloc. I jo preocupada pel meu color de cabell! De vegades me’n faig creus del que han passat les meves amigues... Finalment sembla que l’Agatha s’arma de valor i ens comença a explicar la seva història:

—Us ho he explicat mai, que jo de petita no vaig mostrar mai signes de màgia? —ens pregunta, i l’Erin i jo fem que no amb el cap—. De fet, vaig arribar a fer els onze anys sense haver fet res d’extraordinari. No vaig rebre la carta de Hogwarts pel meu aniversari, sinó força després... Evidentment, a la majestuosa casa dels Black tothom es pensava que era una llufa, cosa que és imperdonable. Jo també m’ho pensava, ja ho tenia assumit. Per això van començar a barallar-se amb mi i a maltractar-me, perquè la meva mare no podia suportar el que era tenir una filla sense poders, i pensava que trauria la màgia més aviat si em feia enfadar o passar por... Això va comportar que jo m’anés frustrant amb mi mateixa cada vegada més.

Em quedo una mica parada. No sabia que pogués passar, que els mags fessin els onze anys sense haver donat mai signes d’alguna mena. És normal que es pensessin que era llufa. I sí que és veritat que un normalment acaba fent màgia sense voler, quan és petit, si s’enfada molt, o si està espantat... però d’aquí a maltractar-la...

—Finalment van fer-me fora pensant-se que no arribaria a res al ser llufa i tenir amics muggles —acaba d’explicar l’Agatha—. No van voler saber res de mi. La meva mare va llançar les meves coses al carrer i... bé, i ja està, ja no em van tornar a obrir la porta.

No pot ser. Mai m’havia imaginat que la nissaga del Black pogués arribar a fer res semblant perquè tenien família no-màgica. És normal que l’Agatha sigui tan independent, després de tot el que ha passat.

Tot i així... tot i així em dóna la sensació que hi ha alguna cosa que no ens està explicant. Crec que alguna cosa devia fer que la seva mare passés de pegar-la a fer-la fora... Però em sembla que ja se sent prou malament per haver-nos explicat això.

—I des de llavors vius amb els teus veïns? —li pregunta l’Erin.

—Sí... —respon amb un sospir—. Es van oferir a allotjar-me, però... la veritat és que sento que abuso una mica. Dos mesos allà, mantenint-me... Intentaré buscar alguna feina aquest estiu, que ja tindré els setze anys, i així almenys els podré començar a tornar alguns diners... Però vaja, no estàvem parlant d’això. Què fem amb el teu pare?

Els meus pensaments deixen l’Agatha i tornen a l’Erin. Sí, d’alguna manera ho hem d’arreglar, això. No pot ser que el seu pare es passi els dies assetjant el centre d’acollida. I si un dia se li creuen els cables i es creua amb algun pobre nen?

—Creus que el podries veure si l’Agatha i jo t’acompanyem? —proposo—. No penso deixar que vagis a veure’l sola, no cara a cara. O potser preferiries enviar-li una carta?

—I si quedem amb ell la Chris i jo? —suggereix l’Agatha—. Per esbrinar què vol, i depenent de com vagi quedes amb ell, o no?

—O potser li podríem demanar ajuda a algun profe... —segueixo jo—. Segur que la Darling ens ajudaria encantada!

—I si resulta que segueix igual d’imbècil, doncs li enviem l’Strike —diu l’Agatha amb un somriure tort—. Segur que el deixa K.O. en tres segons!

Tot i que no em puc imaginar cap escenari en què convencem el professor Strike d’anar a estomacar el pare d’una alumna, el pensament és divertit. Se m’escapa una rialla, i fins i tot l’Erin somriu tímidament.

—Gràcies noies.

—Au, va! —exclamo jo, que no estic disposada que decaiguin els ànims—. Si som capaces de preparar plans tan complexos com el de la festa de Halloween, hem de ser capaces de planejar tot això bé. No tot són bromes, no? Crec que entre totes tres tenim prou cervell fer coses de profit, de tant en tant.

L’Agatha assenteix, amb les mans als malucs.

—Deixem l’Operació Halloween per demà —resol de seguida, i veig que va a desar tots els cabells al calaix de la seva tauleta de nit—. Aquesta nit, la dedicarem a l’Operació Austen. No pateixis, Erin. Tot estarà bé.

—Nosaltres t’ajudem —assenteixo jo, que ja començo a arrossegar els tres llits al centre de la sala, per estirar-nos juntes, com fem sempre quan maquinem alguna cosa—. Agatha, vas a la cuina a buscar alguna cosa per menjar?

—Sí! I d’aquí no sortim fins que no ho tinguem tot planejat!

Quan surt de l’habitació, l’Erin s’acosta a mi i em fa una abraçada. Sé que està molt agraïda, però també sé que ella faria el mateix per nosaltres. Estic convençuda que som capaces de fer front a qualsevol cosa.

Juntes. Com sempre.

 

 

Capítol escrit per: hermione potter


Llegit 604 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Avatarhermione potter 236 comentaris16/04/2016 a les 22:46:48
#26773Tinc 8 fanfictions i un total de 69 capítols

Holaaaaa!!! (diu ella vint anys després...)

Sí, sé que he trigat el meu temps en escriure el capítol i, de veritat, ho sento moltíssim. Entre exàmens i treballs no he tingut gaire temps d'escriure, però al final ho he aconseguit.

Doncs bé, centrem-nos en el capítol: en aquest podem veure la reacció de la Chris davant d'en David (sé que no està bé que ho digui jo, però que monos *-*), com comencen a preparar la famosa Poció de la Mutació (quines ganes de Halloween!) i, el més important de tot, les confidències que fan l'Erin i l'Agatha sobre els seus temes familiars.

I bé, haig de dir que m'ha costat escriure aquest capítol perquè era molt intens, però espero que a tots us agradi molt.

Moltes gràcies i fins la propera!!!!!!!

Petons! 




AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris16/04/2016 a les 23:33:53
#26774Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Wiiii, ja puc fer el meu comentari, també!

M'agrada molt tot, del capi. Espero que a totes les escriptores us hagi agradat l'Operació Halloween, perquè no és per tirar-nos floretes, però trobo que la idea que vam tenir és molt guai (Floretes? Qui? XD). I estic completament d'acord que la Chris i el David són molt monos. I m'ha fet molta gràcia com el David s'ha carregat el camp de quidditch sense voler! XD I ja sé que no és important, però m'encanta aquest detalll de l'esmorzar en què el Joe li roba la torrada a la Chris sense permís. M'ha semblat molt autèntic, la veritat, i m¡ha fet gràcia, trobo que és un detall que hi queda molt bé!

I pel que fa l'última part, la veritat és que és la més intensa. M'alegro que l'Erin finalment s'hagi decidit a compartir el que li passa amb les seves amigues, que li faran costat de totes totes. I, pel que a a l'Agatha, només puc dir que la Chris ha tingut molta vista quan ha notat que no els està explicant tota la història, perquè és així, en cara hi ha més. Suposo que ho aniré traient mica en mica als capítols de l'Agatha. 

I els onze castigats sense Halloween, ja ho sabeu: el dia abans de Halloween rebreu un paquetet amb una disfressa i un flascó amb una poció, gentilesa de la casa. (De la casa Gryffindor XD). Un ha de saber trobar els amics que molen! Hahahaha!

I bé, ja paro que m'enrotllo molt. Ja tinc ganes de saber com acaba l'Operació Austen! (Pels qui no ho recordeu, Austen és el cognom del pare de l'Erin, el que tenia ella també abans de canviar-se'l). Però aquesta part ja li deixem a l'Erin pel seu capítol.

I apa, amb ganes de saber què li passa al Jack al següent episodi! Hermione potter, felicitats pel capi; Arwen, sort amb el següent! ;)

Petonets a tots! ^^




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1036 comentaris17/04/2016 a les 19:07:06
#26775Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Bieeeeeeeeeeeen! Bieeeeeeeeeeeeeeen! Ball de la victòria, que tenim capítol! ^^

M'encanta la idea de Halloween, tot i que no sé si a la Maire li farà gaire gràcia (encara que coneixent-la si la convencen s'ho agafarà seriosament i es posarà Sly total xDD). El Billy segur que la lia hahaha Quines ganes de veure com queda tot! A veure a qui li toca tot el marrón!

Aiii la Chris i el David són una monada! Vull veure el Joe quan se n'assabenti hahaha Segur que serà un moment memorable! A veure si la cosa va avançant, aix, estic molt emocionada amb tot, no puc esperar pel següent capítol!

El moment final ha estat molt emotiu! Estic contenta que comparteixin les coses amb les altres, encara que em sembla que a l'Agatha encara li falta bastant per aprendre de l'Erin... però en fi, una cosa darrere de l'altra. De moment n'hi ha una que s'ha deixat anar, mica a mica!

Apa doncs, fins el pròxim!




AvatarArwen Black Moderador/a 154 comentaris18/04/2016 a les 02:43:47
#26776Encara no he escrit cap fanfiction

Aquest capítol ha estat ben bé una sorpresa rere l'altra!! I això ho ha fet molt interessant!

Començant pel camp de quidditch: tirar un cèrcol! I després tant tranquils!!! Quin perill o.o això és com un show, cada dia en passa alguna hahaha, algun càstig l'hi haurà de caure al David... oh acabo d'escriure una cosa i ho he esborrat perquè ho posaré al pròxim capítol si ho recordo :3

Això que la Chris ho tingui difícil per a que no s'adonin qui li agrada, amb els seus canvis de color dels cabells, i a més que és algo que no pot controlar, trobo que entra molt en el món màgic, vull dir que als muggles no ens pot passar... m'agrada. Sí que queda mono. Iiiiii és divertit :D (per a mi, és clar; a ella em sembla que no li fa gaire gràcia xD)

Uh, Halloween, no m'ho esperava pas això!! Us felicito. Promet. Genial la frase que com que és Halloween què hi ha més horrorós de què disfressar-se xDD No he acabat d'entendre, però, què faran, tancaran onze slytherins sense que puguin anar a la festa? Perquè sinó s'adonaran que n'hi han dos, si es creuen, oi?... o representaran tant bé el paper que no es sabrà quin és l'autèntic i simplement s'amagaran al veure el seu doble, i només serà en el moment d'entrar que comprovaran que no siguin els castigats... però no crec que desaprofitessin aquesta oportunitat només amb això, almenys l'"aquelarre", podria donar moments molt divertits, tots els slys quedarien desconcertats en plan: "per què li has dit això sobre mi a ell!?" i coses enginyoses que maquinarien. Ai, que m'emociono, ara que sabem per on va la cosa ^^ però no sé exactament què tramen, perquè tenien intenció de parlar-ne a l'habitació. 

Sobre les confessions del final... què bé que al ser tres poden pensar més coses, i venen d'experiències diferents i donen pas a preguntes i frases tan importants com "potser ha canviat", "potser és part del procés de rehabilitació" i sobretot "almenys a tu et volen" de l'Agatha... Ho veig molt real. Tot i així espero que l'Erin hi vagi (suposant que ho faci) sense fer-se falses esperances per a què no ho passi més malament, que ja l'hem vist patint prou :c M'alegra pensar com de bé s'ha hagut de sentir l'Erin, reconfortada amb les seves amigues ^^ lo de l'Strike m'ha fet gràcia, ha tret una mica la tensió i ha pujat els ànims i ho trobo molt bonic, el saber fer això. I ostres, tot això de ser llufa, uau, trobo que encaixa molt en la família Black i és molt bona idea, i tinc ganes de saber què més no ha dit (que penso que s'ho ha saltat en la pausa del paràgraf), penso que té relació amb el tall al braç, però no sé si és massa fort imaginar-me que li va fer sa mare... però qui, si no? I tampoc seria tant estrany, sentim coses tant de bojos avui en dia... però de ser així com s'hauria recuperat? Potser va aconseguir sortir de casa... Em té intrigada però alhora m'agrada que no ho hagi dit tot de cop, a més ara havien d'estar per l'Erin. Un dels detalls que m'han agradat és això que la Chris de cop es trobi amb dues històries tant sèries i pensi en com ella estava preocupada pels seus cabells, ha sigut com... colpidor (?) (i m'ha recordat al Harry en certs moments dels llibres), espero que els hi digui igualment i ara no pensi que és massa poc important comparat amb elles, hi ha temps per tot... Hi han hagut moltes escenes més que m'han agradat especialment, la de la torrada entre elles, ha quedat molt de relació sana i entretinguda entre germans :3 El "com si fóssim tan perilloses", ai, què bo!! x'D I en fi més frases que ara no recordo (ara llegint-ho pel mòbil no puc anar apuntant-me què comentaré a mesura que llegeixo el capítol i després m'és més difícil, tot i així he fet un comentari llarg, wii, encara que la majoria són divagacions meves sobre què passarà xD) Resumint m'ha agradat tot el capítol.

PD: No he entès per què al principi diu que el cel anunciant tempesta era un punt a favor... ah! Hi acabo de caure, és perquè així els slys s'haurien de dutxar? Segurament. No et preocupis per haver tardat, sentia que no moriria aquest projecte encara que passés temps ^^ Aquest divendres no crec que tingui el pròxim perquè estic pensant en si participar al concurs que hi ha ara entre altres coses, però tot i que últimament em costa molt escriure confio no tardar gaire més, la veritat és que tinc ganes de posar-me en aquesta història. :)




Cassandra Ross Anònim18/04/2016 a les 08:20:57
#26777Encara no he escrit cap fanfiction

Hola!

Nou capítol, que guai! No t'has de disculpar gens, el que compta és que la fanfiction continua ^^ Aquest capítol m'ha agradat molt. I et felicito, perquè penso que has millorat amb la redacció. El personatge de la Chris m'agrada molt. M'ha fet gràcia quan s'adona que és dijous, i que per tant s'ha deixat els llibres. Això de no saber quin dia és també em passa a mi haha. I l'escena de la torrada m'ha semblat com molt familiar, molt propera, un detall de la relació de germans que tothom ja t'ha comentat.

El cèrcol al camp de Quidditch. Mare meva, no saben parar quiets? M'ha fet molta gràcia. Això es mereix una escena més llarga explicant sobre què estaven discutint haha. Tinc moltes moltes ganes de veure com reaccionen els profes, en saber-ho... I els altres companys que tenen quidditch també . Però sabent com és el director, no crec que els caigui alguna cosa grossa.

L'Operació Halloween m'encanta ^^ Així doncs es disfressarant d'Slytherin, que guai. Tinc moltes ganes de veure com se'n sortiràn. Llàstima que sembla que quedi una eternitat per Halloween (ja no me'n recordo de quin dia som a la fanfiction oops), tot i que la Chris no sembla que pensi el mateix. (M'ha fet molta gràcia la frase "Només de pensar en tot el que ens queda per fer en tan poc temps em canso.") Tot i així, i si ara a les dutxes han agafat cabells de qui no toca? O no els importa saber en quin Slytherin es convertiran? T'imagines que passi com li va passar a l'Hermione? Això sí que seria èpic.

L'última escena m'ha agradat, perquè és la que dóna sentit al títol. Està bé que sapiguem més coses dels passats de l'Erin i, especialment, de l'Agatha; encara que no sembla que ens ho hagi explicat tot, encara que això és el que fa que sigui un personatge més interessant encara, i afegeix intriga. És interessant com cadascun dels personatges té el seu passat, la seva trama que es va desenvolupant per igual... Vull dir, que si fos una sola escriptora, tindria un/s personatge/s de protagonista, i la resta serien secundaris. Res, que ja estava reflexionant de més. Com deia, m'alegro que totes tres sapiguen les seves coses (especialment lo de l'Erin, que fa capítols que dura i em tenia intrigada que no ho expliqués a les seves amigues). 

A l'espera que el pròxim capítol sigui aviat (o no gaire, que després em tocarà l'Ethel i no tinc temps ni res haha).

Cassie




hermione_phoenix 42 comentaris18/04/2016 a les 10:24:30
#26778Tinc 1 fanfictions i un total de 6 capítols

DEU MEUUU!!! PER FIIIII!!!!!

M'encanta.

 

Simplement m'encanta!!!

PD: GRAX PER ESCRIURE ALGÚ ALGUNA COSA, QUE JA M'ABURRIA!!! Es broma!




Avatarhermione potter 236 comentaris19/04/2016 a les 21:11:52
#26782Tinc 8 fanfictions i un total de 69 capítols

Vingaa vingaaa!!! a REspondre comentaris:

Agatha Black: primer de tot, saps que sense tu aquest capítol no s'hagués pogut penjar (o potser s'hagués penjat al juny...).

La idea és genial, ningú ho pot negar :) Tinc ganes de veure a qui li toca fer l'Opercaió Halloween, perquè té molta feina i es divertirà molt fent que els personatges facin les bogeries més boges que mai s'hagin arribat a imaginar! (sí, la cosa pot ser pitjor de que s'ha vist en capítols anteriors xD).

Doncs ara esperem que l'Agatha es deixi anar més a mida que vagi avançant la història, perquè m'encanta tota aquesta trama de la nissaga dels Black *-* It's cool!

marta_ginny: ja et dic jo que la Maire s'apuntarà vulgui o no, anant amb la penya que va li és una mica difícil desfer-se'n xD

Jo també vull veure la cara d'en Joe quan se n'enteri... Serà un poema hahaha

I sí, esperem que de mica en mica l'Agatha agafi encara més valor per explicar la resta :)

Arwen Black: en aquesta escola això de tirar cèrcols no és res, després de tot el que han fet... Tirar cèrcols és com enganxar un xiclet sota la taula! Dos crits i cap a casa xD Però la reacció dels professors suposo que serà normal, ja deuen estar acostumats a coses així... hahaha

Aquest moment emotiu, crec jo, donarà pas a més moments així i, a més, farà que confiïn més les unes en les altres i, sobretot, farà conèixer la veritat de moltes coses que no s'entenen.

Sobre el cel de tempesta... Doncs ara no recordo ben bé per què ho vaig posar... Ostres quina mala memòria que tinc... Això no és bo xD

Cassanda Ross: gràcies :) però molt de l'esforç és gràcies a l'Agatha.

Veig que el moment de la torrada ha agradat força. El vaig posar perquè jo normalment li faig a la meva germana petita i ella em mira volent dir: "Molt bé, i jo ara què faig?". 

Això de fer-me un embolic amb quin dia de la setmana és em passa sovint, per això ho he posat xD

Cèrcol cèrcol... Però per què tant d'escàndol? Si això no és res! Sabent com són, podrien haver passat coses molt pitjor en un camp de quidditch... xD (incendis, pluja radioactiva...)

La famosa conversa final, és molt maca. Crec que aquesta conversa ha fet veure que 1-estan madurant, 2-no estan soles, sempre es tenen les unes a les altres i 3-les coses s'acaben sabent es vulgui o no. 

Sí, slys per Halloween, quina emoció!!! Vull Halloween jaaaa!!!!

Home, seria divertit veure a algú com a gat o com a mussol pel Gran Saló xD

hermione_phoenix: hahahah per fi, oi? Ja tardava xD

I bé, Arwen, et deixo aquesta història a les mans hahahaha

Petonets!!!




Avatarginny loovegod 314 comentaris20/04/2016 a les 14:00:33
#26783Tinc 1 fanfictions i un total de 8 capítols

hehehe la veritat és que ja t'ho he dit, però t'ho torno a dir: m'encanta el capítol! És realment una preciositat, des del principi fins al final. M'encanten especialment la Cris i el David, i també el final amb les tres amigues supercuquis :) Tot el capítol està molt ben escrit i transmet molta dolçor, això m'encanta ^^ Aviam com continua ara la història! Felicitaats olga, t'ha quedat genial <3

Sigues feliiiiç!

Erin