La Fugida - No Sóc Ningú
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 23/04/2016 a les 16:28:58
Última modificació 23/04/2016 a les 16:28:58
Tots els capítols de La Fugida
impresora Versió per imprimir
Pròxim capítol >


No Sóc Ningú

 

Elizabeth Barns. Va repetir-se el nom per anar-lo interioritzant. Ara era l'Elizabeth Barns. I era crucial que actués com a tal.

Va aixecar el cap per buscar una mica d'aire en aquell vagó de tren que no parava de fer bots. Les condicions no eren les idònies, però què li havies de dir, a ella, després de les tres setmanes que havia passat a Auschwitz? I què els havies de dir, als pobres desgraciats que viatjaven amb ella, que la majoria hi havia estat més temps?

Va pensar en l'Elizabeth Barns de veritat i va permetre's de fer un somriure. S'havia acostat a ella entre la multitud, quan estava a l'estació esperant que arribés el tren. Li havia explicat que formava part d'una associació anti-hitleriana i que necessitava entrar a Bergen-Belsen amb la seva identitat, i que els seus socis s'encarregarien de portar-la a algun lloc segur. Evidentment, no ho havia dubtat ni un moment, i ja devia ser lluny. La primera de les moltes persones que tenia previst salvar en aquella missió.

El que no li havia dit, és clar, és que l'organització es deia Màgia Aliada, perquè això li hauria semblat una mica estrany.

Ella havia marxat de Hogwarts just després de fer els disset anys, l'abril de sisè curs, i ja no hi havia tornat. Mai no li havien interessat, els MAG. I amb la guerra que estava emportant-se tanta gent, quedar-se quieta al castell no era una opció que considerés acceptable. Que era Gryffindor, per l'amor de Déu. Havia de fer-hi alguna cosa.

De manera que va buscar l'organització i s'hi va unir aquell mateix estiu. La casualitat va fer que just al cap d'un any, quan acabava de fer els divuit, fos una de les assignades per infiltrar-se a Auschwitz. Ningú no donava ni un duro per ella i la seva família ja la considerava morta abans d'entrar-hi, però al cap de tres setmanes sortia del camp havent-se guanyat la confiança dels líders i havent desactivat moltes de les màquines de tortura amb les quals es feien experiments als presos. De propina, havia eliminat les existències de gas per les cambres.

Havia tingut uns quants mesos de descans, en els quals havia gaudit d'una posició privilegiada dins de Màgia Aliada, però ara li havien assignat una altra missió. Bergen-Belsen, que fins llavors havia estat un lloc tranquil on la vida dels que vivien al camp era tolerable, era un dels últims camps que quedaven. Això volia dir que hi enviaven tots els presoners dels camps amenaçats pels aliats, i un camp de capacitat per a 10.000 presoners estava augmentant la seva població a marxes forçades. La seva missió era, tal com havia fet a Auschwitz, entrar a la infermeria del camp i enviar tothom que pogués als camps satèl·lit, on hi havia altres col·legues seus que ja s'encarregaven d'alliberar-los des d'allà. Senzill, en principi. Si havia pogut sortir-se'n a Auschwitz, podia sortir-se'n a Bergen-Belsen.

Es va passar la mà pels cabells, tallats curts com si li haguessin rapat uns dies abans. Tots els detalls eren els que tocaven. A l'avantbraç, el tatuatge amb el número de presonera. Una gran camisa de ratlles per vestit, i la vareta al panxell de la cama, sostinguda per un tros de tela. Hi havia posat un encanteri mimetitzador, de la manera que ningú no la veuria. Tot estava preparat.

Quan es va aturar el tren i va baixar entre les altres 4.000 persones que havien sobreviscut el viatge, va respirar profundament. Elizabeth Barns, es va tornar a repetir. Sóc l'Elizabeth Barns.

No podia ser ningú més.

 

 < /p>

 

Va avançar amb seguretat, intentant donar forces a les noies del seu voltant. Com sempre que entraven presoners nous al camp, els feien despullar i els entraven en una sala on els desinfectaven i feien una selecció. A Bergen-Belsen, contràriament a Auschwitz, no hi havia cambres de gas (gràcies a Déu), però segons com estiguessis et donaven una feina o una altra, i això influïa molt en la teva situació al camp. Si una cosa havia après des que era a l’organització, era que et convenia tenir els enemics al més a prop possible.

L’objectiu era la infermeria. El seu currículum (bé, el de l’Elizabeth) deia que parlava tres llengües i tenia experiència com a infermera. Aquesta última era veritat, però ella només parlava anglès i sabia algunes paraules en alemany. Per sort, tenia la vareta per ajudar-la.

Es va quedar dreta, sense arronsar-se, mentre algunes soldats les observaven. Un noi que feia tota la pinta d’estar incòmode s’esperava al costat de l’encarregada. Devia ser l’intèrpret, sempre en tenien algun per allà. I ella ho sentia, però tenia tota la intenció de prendre-li el lloc.

—Barns! —va sentir.

Va trigar un moment a recordar que la cridaven a ella.

—Elizabeth Barns! El doctor i el cap et volen veure!

Abans que se n’adonés, una d’aquelles dones uniformades i musculades la va agafar pel braç i la va treure de la multitud. Ni tan sols li va donar alguna cosa per tapar-se i la va tirar a un despatx on un home seia al costat de la finestra en una butaca. Un altre estava dret darrere d’ell. Tots dos la van mirar amb un somriure.

Va notar que el pànic l’envaïa i es va sentir defallir. La mirada li anava de l’un a l’altre. Allà, dret, Josef Kramer, ex-cap del camp d’extermini d’Auschwitz. I assegut, el doctor Moser, per qui havia treballat en la seva missió anterior. S’havia guanyat el seu favor fent coses de les quals no estava orgullosa, i després els havia traït just abans de marxar del camp. El doctor Moser, mag, havia estat el seu objectiu més gran, i el que tenia més per retreure-li.

Va mantenir la compostura com va poder. No tenien per què reconèixer-la. S’havia tenyit els cabells de fosc i s’havia canviat la fesomia. L’única cosa que havia mantingut eren els ulls; aquells pous de blau clar li obrien més portes que qualsevol clau mestra.

—Així que Elizabeth Barns, eh?

Ella va assentir.

—Potser també em respondries si et digués Rosie Webber.

Un calfred li va recórrer el cos de dalt a baix. No, no, no. No podia ser. No la podien haver descobert. No tan aviat.

—Et pensaves que ens enganyaries, reina? T’hem reconegut tan bon punt t’hem vist caminar. I aquests ulls són inconfusibles.

—A més, hi ha la cicatriu de la planta del peu. Et pensaves que no la veuríem?

Es va maleir interiorment. L'havia tapat amb terra, però amb la desinfecció li havia marxat tota la brutícia.

El doctor Moser es va aixecar i s'hi va acostar. Ella va fer el que va poder per mantenir-se impassible. Però ell li va començar a tocar la cama i es va adonar de què feia. Estava buscant la vareta.

Es va enretirar bruscament, però era tard. La vareta era a les mans del doctor, i com si fos a càmera lenta, va veure que l'agafava pels dos extrems i la partia pel mig.

Es va haver d'aguantar a la paret per no caure. Els pensaments se li succeïen, un darrere de l'altre, però tot dins del seu cervell cridava el mateix. La vareta no. La vareta no. Era l'única cosa que la podia treure d'allà. Era l'única cosa que l'havia acompanyat des que havia entrat a Hogwarts.

—Em matareu? —va dir amb les poques forces que tenia.

Tots dos es van posar a riure.

—Matar-te? I ara, reina. Deixarem que et moris sola. Volies entrar? Doncs desig concedit. Presonera Barns, pots retirar-te.

La mirada satisfeta del doctor no deixava lloc a dubtes. La desesperació va començar a obrir-se pas des del lloc més profund del seu ésser. La pensaven deixar allà, tirada, com una muggle, sense vareta, sense possibilitats de marxar i amb la seguretat que l'estarien vigilant. Rosie Webber, li havia dit. Com si aquest fos el seu nom. La Rosie Webber de veritat devia ser a Londres, com l'Elizabeth Barns. Allà, només hi era ella.

La mateixa dona d'abans la va estirar i la va treure d'allà. Li va tirar uns draps per sobre perquè es vestís i la va llançar a un grup de presoneres, no sense dir alguna cosa inintel·ligible.

La veritat li va caure a sobre un altre cop. Res de vareta volia dir res d'idiomes. No tenia res.

No era res.

 

 

 

El cel ja s'enfosquia quan ella es va aferrar a les branques baixes d'un dels arbres del Großes Frauenlager. Era l'única zona on hi havia vegetació de tot el camp, segons li havien dit les seves companyes del Bloc 42.

Va començar a pujar amb determinació, tot i que li havien dit que no gastés energies. Necessitava veure el camp des d'una altra perspectiva. Pensava marxar d'allà; allò no era qüestionable. I per aconseguir-ho, havia de trobar-ne els punts febles.

Va arribar a dalt i li van agafar ganes de plorar. L'arbre no era alt ni frondós. Segur que es veia des de baix, i ella no podia observar cap mena de perspectiva del camp. No havia servit de res. Com havia de marxar d'allà?

Va sentir un soroll sota seu i es va alarmar, pensant que devia ser un de les SS. Però la roba era de refugiat, i ben aviat un cap castany va aparèixer entre les branques.

Va trigar un moment a reconèixer-lo, però es va adonar que era l'intèrpret, el noi que tenien allà durant la selecció. Ara que el podia veure de més a prop, es va adonar que devia tenir la seva edat, més o menys, i tenia un nas jueu que no se l'aguantava. S'enfilava amb agilitat; es notava que era dels que estaven més ben alimentats.

—No sé què has dit al doctor Moser, però estava molt content.

—No és problema teu. Espera un moment... parles anglès? No, si és clar que parles anglès, si ets l'intèrpret...

—Avantatges de ser de casa bona —va dir, arronsant les espatlles—. Aquest camp és el meu terreny. Parlo prous idiomes com perquè em necessitin, i es cuiden de tractar-me bé. Matyi, encantat.

—Elizabeth Barns—va dir ràpidament—. Molt bé, Matyi, digues. Si aquest és el teu terreny, deus saber com puc sortir-ne.

—Uuuui, em temo que això està fora de les meves capacitats, Beth.

—Elizabeth.

No sabia què li molestava més d'ell, si el to arrogant que feia servir o el fet que ocupés el lloc que li pertocava a ella.

—No em veus? Estic perfectament, aquí! Tinc una bona feina, tinc una llitera on dormir, em fan el menjar... per què hauria de voler marxar?

—Perquè no t'ho permeten.

En Matyi va ponderar un moment la seva resposta i va fer un gran somriure.

—Bona resposta. Saps? Et puc explicar una història d'una cosa molt graciosa que em va passar, un dia...

—Uuuuui, em temo que això està fora dels meus interessos.

En Matyi va fer cara de dolor, com si acabés de rebre una estocada mortal, i ella va amagar el somriure com va poder.

—Bé, Beth, em sembla que hauries d'anar tirant o et passaràs el toc de queda.

—Hi ha toc de queda? Oh, merda, no he entès res del que ha dit aquella dona malcarada.

Va observar com en Matyi baixava i gairebé va caure quan va veure una cosa completament fora del normal. Es va quedar un moment garratibada, allà dalt, i va baixar a poc a poc, mirant com s'allunyava amb aquell maleït somriure als llavis.

Però la imatge que li quedava al cap era el salt que havia fet per baixar de l'arbre. Havia saltat de massa amunt, i havia aterrat massa suaument.

Tot dins el seu cap cridava màgia. I, per primera vegada, va veure una possible sortida a aquell infern.

 


Llegit 399 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris23/04/2016 a les 21:46:35
#26789Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Okay! Ho veig molt molt bé, com a presentació! Wow, aquesta no me l'esperava pas!

Em pregunto quin deu ser el nom real de la protagonista, perquè els dos que hem vist ha dit que no són el seu... Estic intentant ubicar-la en l'època, i suposo que ha ser algú més jove que el Dubledore, però força més gran que els rondadors... És de la quinta de la McGonagall, Hagrid, Voldemort, potser? En quin any van néixer, aquests...? Vale, acabo de veure que la McGonagall és del 35, per tant quan la WWII encara era petita i ni tan sols no anava a Hogwarts.

Okay, llavors sí que hauria de ser algú més de la generació dels Dumbledore, que ja eren adults... No se m'acut gaire gent! Tu que sempre fas servir personantges cànon... segur que és algú conegut!

I respecte al capítol m'ha agradat molt, la temàtica m'ha semblat original i soprenent, i has creat una bona ambientació. La protagonista m'agrada molt, i l'intèrpret aquest és intrigant... Hi ha una cosa que no he entès, però! Primer la prota parlava que havia d'aconseguir una posició a la infermeria (he suposat que de doctora o d'infermera), però després ha dit que venia a treure-li el lloc a l'intèrpret. Com ha estat, això? O és que pretenia fer d'intèrpret a la infermeria...?

Bé, segueixo, que em tens ben inrigada! ^^




AvatarAntares_Black 364 comentaris13/05/2016 a les 17:52:18
#26846Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Òndia! Quin capítol! La idea és boníssima! Això de Màgia Aliada és una bona iniciativa... i molt arriscada...

I, tot i que tinc ganes de seguir, no m'has deixat amb l'ai al cor com has fet per la meitat del capítol...

Quan ha trencat la vareta, em pensava que em moria per dins. Això és un crim!!! Que rugeixo! Amb això «tot dins del seu cervell cridava el mateix. La vareta no. La vareta no. Era l'única cosa que la podia treure d'allà. Era l'única cosa que l'havia acompanyat des que havia entrat a Hogwarts» se m'ha posat la pell de gallina...

Mare meva, passem del «No podia ser ningú més» al «No tenia res. No era res».

Renoi, quin tio, el Matyi aquest! >.< Mira que al principi, allà tot vergonyós, m'ha semblat que em cauria bé, però tu... Si t'han dit que és Elizabeth, per què continues dient-li Beth!? Això fa ràbia. Però m'encanta la resposta de la protagonista (que encara no sabem com es diu) quan, recordant-se d'això:

«—Elizabeth Barns—va dir ràpidament—. Molt bé, Matyi, digues. Si aquest és el teu terreny, deus saber com puc sortir-ne.

—Uuuui, em temo que això està fora de les meves capacitats, Beth.»

I ella va i li deixa anar:

«—Bona resposta. Saps? Et puc explicar una història d'una cosa molt graciosa que em va passar, un dia...

—Uuuuui, em temo que això està fora dels meus interessos.». És clar que sí! Marcant territori!

 

M'ha fet molta gràcia que descrivissis aquella soldat encarregada com «una d'aquelles dones musculades i uniformades». Amb tan poques paraules, l'he vista i tot... quina por.

Val, aquí ric una mica, però la situació és angoixant. Com prepares l'ambient i narres al que hi passa. Expliques coses que posen de manifest aquesta falta d'humanitat... «Com sempre que entraven presoners nous al camp, els feien despullar i els entraven en una sala on els desinfectaven i feien una selecció»; «Es va quedar dreta, sense arronsar-se, mentre algunes soldats les observaven»; «Ni tan sols li va donar alguna cosa per tapar-se i la va tirar a un despatx on un home seia al costat de la finestra en una butaca. Un altre estava dret darrere d’ell. Tots dos la van mirar amb un somriure»; «S’havia guanyat el seu favor fent coses de les quals no estava orgullosa»; «Li va tirar uns draps per sobre perquè es vestís i la va llançar a un grup de presoneres»...

Quan la descobreixen... pels ulls (i per la misteriosa la cicatriu de la planta del peu)... gairebé m'agafa un atac...

Per cert, ho dius molt de passada, però he entès que el doctor Moser és bruixot? I un altre dubte: Màgia Aliada es dedica a alliberar només els bruixots?
 

Continuo que vull saber si em Matyi és bruixot o no ;)

Antares

Aquest capítol m'ha causat un fort impacte.




AvatarAntares_Black 364 comentaris13/05/2016 a les 17:53:26
#26847Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Òndia! Quin capítol! La idea és boníssima! Això de Màgia Aliada és una bona iniciativa... i molt arriscada...

I, tot i que tinc ganes de seguir, no m'has deixat amb l'ai al cor com has fet per la meitat del capítol...

Quan ha trencat la vareta, em pensava que em moria per dins. Això és un crim!!! Que rugeixo! Amb això «tot dins del seu cervell cridava el mateix. La vareta no. La vareta no. Era l'única cosa que la podia treure d'allà. Era l'única cosa que l'havia acompanyat des que havia entrat a Hogwarts» se m'ha posat la pell de gallina...

Mare meva, passem del «No podia ser ningú més» al «No tenia res. No era res».

Renoi, quin tio, el Matyi aquest! >.< Mira que al principi, allà tot vergonyós, m'ha semblat que em cauria bé, però tu... Si t'han dit que és Elizabeth, per què continues dient-li Beth!? Això fa ràbia. Però m'encanta la resposta de la protagonista (que encara no sabem com es diu) quan, recordant-se d'això:

«—Elizabeth Barns—va dir ràpidament—. Molt bé, Matyi, digues. Si aquest és el teu terreny, deus saber com puc sortir-ne.

—Uuuui, em temo que això està fora de les meves capacitats, Beth.»

I ella va i li deixa anar:

«—Bona resposta. Saps? Et puc explicar una història d'una cosa molt graciosa que em va passar, un dia...

—Uuuuui, em temo que això està fora dels meus interessos.». És clar que sí! Marcant territori!

 

M'ha fet molta gràcia que descrivissis aquella soldat encarregada com «una d'aquelles dones musculades i uniformades». Amb tan poques paraules, l'he vista i tot... quina por.

Val, aquí ric una mica, però la situació és angoixant. Com prepares l'ambient i narres al que hi passa. Expliques coses que posen de manifest aquesta falta d'humanitat... «Com sempre que entraven presoners nous al camp, els feien despullar i els entraven en una sala on els desinfectaven i feien una selecció»; «Es va quedar dreta, sense arronsar-se, mentre algunes soldats les observaven»; «Ni tan sols li va donar alguna cosa per tapar-se i la va tirar a un despatx on un home seia al costat de la finestra en una butaca. Un altre estava dret darrere d’ell. Tots dos la van mirar amb un somriure»; «S’havia guanyat el seu favor fent coses de les quals no estava orgullosa»; «Li va tirar uns draps per sobre perquè es vestís i la va llançar a un grup de presoneres»...

Quan la descobreixen... pels ulls (i per la misteriosa la cicatriu de la planta del peu)... gairebé m'agafa un atac...

Per cert, ho dius molt de passada, però he entès que el doctor Moser és bruixot? I un altre dubte: Màgia Aliada es dedica a alliberar només els bruixots?
 

Continuo que vull saber si em Matyi és bruixot o no ;)

Antares

Aquest capítol m'ha causat un fort impacte.




AvatarAntares_Black 364 comentaris13/05/2016 a les 17:54:45
#26848Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Hi ha un diàleg que m'ha costat saber qui parlava. Amb el que diuen queda clar, però com que no hi ha gaire aclariments em perdia xD

Que directa, no, dient-li que és un bruixot!?

Tinc dubtes amb el nom... Matyi o Matiyas? I els accents?

La conversa amb en Matiyas és genial. Me l'ha llegida dos copa perquè m'ha agradat molt.

Però en Matyias diu que no té cap vareta, però també diu «jo no són un bruixot»

---

Per cert, jo no he llegit això que diu l'Agatha de Pottermore. Si en teniu el text, me'l podeu passar? M'agradaria molt de llegir-lo :)

Antares

PD: «Cap dels dos NO va ser capaç de somriure»