La Fugida - Naturalment
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 23/04/2016 a les 16:37:19
Última modificació 23/04/2016 a les 16:37:19
Tots els capítols de La Fugida
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


Naturalment

En Matyi va córrer cap a la cuina per beure la cullerada de llet que els donaven cada matí. A part d'allò, l'únic que ingeria en tot el dia era el pa i l'aigua de l'hora de dinar. I això si tenia sort; els bombardejos aliats havien deixat els pous inutilitzats i l'aigua escassejava. Els moribunds havien deixat de rebre racions; es reservaven pels que tenien esperança. L'epidèmia de tifus s'emportava uns 600 presos cada dia. Els crematoris no eren suficients, i els cadàvers s'apilaven per tot el camp.

Hi va entrar i va haver d'esquivar uns quants cossos de terra, que no podia saber si estaven vius o morts. La cuina, de fet, estava en una sala a part; el lloc on anaven a buscar la llet era una sala gran amb parets de fusta plena de gent asseguda per tot arreu. L'olor d'humanitat i de podridura era encara més intensa que als blocs, i fins i tot les rates havien marxat.

Quan va haver begut la llet, es va deixar caure al costat de l'Elizabeth. Li va fer un somriure, però cada dia estava més preocupat. Se li marcaven tots els ossos, i els cabells clars, que ja li havien crescut, li queien flàccids per l'esquena esquelètica. Sota els ulls, que havien perdut la brillantor de quan la va conèixer ja feia gairebé tres mesos, hi tenia unes fosques bosses.

L'havia de treure d'allà.

—Els aliats s'acosten —li va dir.

—Mataran a tothom abans que arribin. Hem de fugir.

—Beth, no et puc fer desaparetre amb la meva màgia, i tu no has aconseguit fer-ne. T'explicaré una història del dia que...

—No vull sentir les teves històries.

—Algun dia me les demanaràs.

—Segueix somiant.

—Beth, hi ha amagatalls on ens podem ficar fins que arribin els aliats. Així evitem contagis. Si véns amb mi...

—Em dic Elizabeth. I fugiré d'aquest camp abans que arribin els aliats.

—Barns! —va cridar un soldat—. A treballar!

L'Elizabeth li va dedicar una última mirada abans d'aixecar-se amb penes i treballs i seguir el soldat.

 < /p>

 

 

L'endemà al matí, en Matyi es va despertar a la seva llitera quan el van sacsejar amb força.

—Aixequeu-vos, jueus. Eichmann ha ordenat la vostra evacuació. Marxeu de Bergen-Belsen.

Es va deixondir de cop en assimilar aquelles paraules. Devien haver ordenat que marxessin tots els jueus hongaresos, els presoners d'intercanvi; de fet, ja feia temps que sabia que havia de passar tard o d'hora. I havia d'aconseguir emportar-se l'Elizabeth amb ell.

Es va posar dret d'una revolada i va sortir cap a la cuina. Havia de parlar amb ella, i després colar-la entre la multitud. No seria difícil, segur que no els comptaven ni els controlaven.

Va anar cap al lloc on sempre es trobaven, però ella no hi era. Va resseguir tots els voltants amb la mirada; no res. Bé, doncs, s'esperaria.

Al cap de mitja hora va adonar-se que no vindria. Es va aixecar, preocupat, i va anar cap a la seva zona de treball. Dins seu tot era una alarma, però es deia a si mateix que es devia haver adormit, que no havia arribat a temps d'esmorzar i havia anat directament a treballar. Es va imaginar la seva figura ordenant sabates, o carregant roba, o...

Arrossegant uns farcells de sabates. Quan la va veure, va notar com si li acabessin de treure un pes molt gran de les espatlles. Va córrer cap allà, amb la intenció de renyar-la per fer-lo patir d'aquella manera, de dir-li que no hi tornés mai més.

Però quan va arribar davant seu, ella es va desplomar a terra.

 

 

 

L'Elizabeth va intentar obrir els ulls, però li pesaven moltíssim i els va deixar tancats.

La primera cosa que va notar va ser que no era al bloc 42, perquè estava en algun lloc tou, i al bloc 42 dormien totes a terra. La infermeria, potser? Però no, l'havien tancada. Què havia passat? Estava carregant farcells, i llavors havia vingut en Matyi, i llavors...

—Bon dia, Bella Dorment.

Finalment, va obrir els ulls i va veure que es trobava en un lloc bastant fosc. Devia ser al final d'una llarga llitera, perquè a sobre seu hi havia una superfície de fusta i al costat hi tenia la paret. En Matyi somreia al seu costat. Però no, el seu somriure no estava bé. El coneixia prou com per veure quan somreia i quan somreia.

—Què ha passat?

—Xxxt, no parlis, no gastis forces. Vas anar a treballar amb una febre de cavall, en què pensaves? Quin ensurt que em vas donar, quan vas caure a terra! Té, beu una mica de llet. T'ajudo a incorporar-te.

Ella li va fer cas, però va escupir la llet tan bon punt li va arribar a la gola. Tenia el coll sec, no podia empassar res.

—On sóc? —va preguntar amb veu ronca.

—Al meu bloc, en una llitera. Tranquil·la, t'hi pots quedar tant com vulguis. Tots els jueus hongaresos van marxar fa un parell de dies, i tot i que ens han enviat gent nova, s'hi està relativament tranquil.

—He dormit dos dies? Dos dies sencers?

Una ombra va passar pels ulls d'en Matyi i ella ho va entendre. Es pensava que no es despertaria.

—Vull treballar.

—I una merda. Tu et quedes aquí.

—Estic bé per treballar!

—T'he aconseguit baixar la febre, però encara estàs molt alta.

Va tenir un calfred i va notar com es marejava, però quan va recuperar el control, es va trobar ben tapada amb mantes i estirada un altre cop.

—M'estic morint, oi?

—No diguis bestieses. Mira, t'explicaré una història del dia que...

—Deixa estar les teves històries. M'estic morint, i no em menteixis. He vist aquests símptomes en els altres. Tinc el tifus.

—No és segur, encara. Quan recuperem l'aigua et podràs rentar, i llavors et treuràs els polls de sobre, i sense polls no hi ha malaltia.

L'Elizabeth va intentar replicar-li, però semblava que el seu coll no li volia deixar dir més paraules. Sentia com si el seu cos fos de serradures, i tot li picava, i tot li feia mal fins el punt que, de vegades, no notava res.

En Matyi va sospirar i es va estirar al seu costat. Ell ho sabia, sabia que es moriria. Ho havia d'acceptar.

—I tu, no has marxat?

—És clar que no.

—Per què?

Ell es va girar de cara a ella, i ella va evitar mirar-lo als ulls. Perquè sabia què deien.

—Ja ho saps, per què.

—Matyi, m'estic morint —va dir, i va notar com, en contra de la seva voluntat, els ulls se li omplien de llàgrimes. Sí que estava malament, doncs—. Marxa. Què faràs, quedar-te aquí a veure com em moro? Perquè no vull que ho vegis. T'ho poso fàcil. Marxa.

—No et deixaré, Beth. No et deixaré sola.

Li va eixugar les llàgrimes amb el polze i ella va bufar per recuperar la compostura. Però es moria. Es moria, i no podia fer-hi res.

—No em dic Beth.

—No, ja ho...

—I no em dic Elizabeth. Em dic Janet. Janet Robinson. Dec fer els 19 d'aquí poc. Vaig néixer a Londres, i tinc un germà gran que es diu Joseph. Sóc Gryffindor. Però dec ser una mala Gryffindor, perquè estic cagada de por.

Ell la va observar en silenci, i ella va desviar la vista mentre notava la mirada d'en Matyi sobre seu, com si la cremés encara més que aquella febre.

—Et faré un petó —va anunciar ell.

—Pobre de tu.

—No t'ho he preguntat.

—No et vull contagiar.

—Que no t'ho he preguntat.

I de cop ja no hi havia distància entre ells, i ella va deixar de sentir la febre, i ell la gana. Eren tan poca cosa, en aquell racó... però si estaven junts, semblava que per un moment es compensessin. Que per un moment, la seva existència valgués la pena.

 

 

 

La Janet es va despertar tossint, i en Matyi la va abraçar de seguida perquè es calmés. Portava quatre dies sense sortir d'aquella llitera, i en Matyi només marxava per anar-li a buscar el menjar que era incapaç d'empassar. Sospitava que ell ni menjava ni dormia.

—Has de dormir —li va retreure.

—Estava dormint, m'acabo de despertar.

—No estaves dormint.

El soroll de tos venia de tots els racons del bloc. Bergen-Belsen estava saturat: 60.000 presoners, morint-se a un ritme de 700 al dia. Havien cavat uns grans forats a terra per enterrar la gent en massa, i ella sabia que era qüestió de dies que el seu cos jaiés allà al fons.

—Ho sento —li va dir a en Matyi.

—Què dius?

—Que ho sento. Sento estar-me morint.

—És clar, com si ho decidissis tu.

—Sempre he estat una càrrega per a tu. T'ha costat Déu i ajut que el doctor Moser no em posés als grups d'experiments mèdics. T'has matat perquè aconseguís fer màgia sense vareta. M'has seguit des que vaig entrar perquè no em posés en problemes.

—Això no és veritat.

—A més, m'he fet important per a tu, i ara marxaré i et faré mal. Tant de bo no m'haguessis conegut mai. Series més feliç.

Ell va fer que no amb el cap, incapaç d'articular paraula. La va estrènyer més fort però amb delicadesa i, així, es van submergir en un son incomplet i ple de sobresalts.

 

 

 

Els rajos de llum de lluna entraven al bloc 11, i en Matyi va obrir els ulls per observar-los. Ja feia una estona que no dormia, però semblava que la Janet descansava amb relativa tranquilitat, o sigui que no s'havia mogut ni un milímetre per no despertar-la.

Feia tres dies que els alemanys havien acordat lliurar el camp als aliats, que cada dia eren més a prop. La majoria de forces de les SS ja havien desaparegut, i Bergen-Belsen estava governat pel caos. El tifus era a tot arreu. Tothom es moria.

Va notar que l'Elizabeth es movia una mica i va veure que s'havia despertat.

—Ei! Com estàs? —va preguntar fent-li un petó al front. Calenta, massa calenta, estava.

Va intentar respondre, però tenia la boca pastosa.

—Espera, t'aniré a buscar aigua.

Ella li va aferrar el braç amb desesperació i va fer que no amb el cap.

—Fred —va aconseguir articular.

Estava coberta fins dalt de mantes, no hi havia manera d'escalfar-la més. La va mirar als ulls i va reconèixer què deia la seva mirada. Va empassar el nus que tenia a la gola i es va acostar a ella amb un esforç titànic, alçant-la i posant-se darrere seu, arrepenjat a la paret, agafant-la entre els seus braços. Semblava que pogués trencar-la. Estava tan prima, tan feble...

—Explica'm una història —va dir ella.

En Matyi va notar com se li inundaven els ulls de llàgrimes i la va agafar ben fort. No podia marxar, no podia deixar-lo sol. No li podien prendre tot el que li importava un altre cop.

—Un dia, em vaig llevar i vaig anar a esmorzar a la cuina dels SS. Em van dir que es requeria la meva presència a les sales de desinfecció. Va ser un dels moments més incòmodes de la meva vida. Però va ser el primer dia que vaig veure una noia d'ulls blaus que es va emportar tota la meva voluntat des del moment que la vaig veure enfilar-se a un arbre. No canviaria per res del món el que va passar aquell dia. I tot el dolor que pugui patir serà benvingut si això vol dir que t'he pogut conèixer.

Va mirar avall i es va adonar que ella ja no l'escoltava. Que en algun moment havia deixat de lluitar. Que s'havia acabat.

 

 

 

Va sortir a les fosques carregant la Janet fins al petit bosquet del Großes Frauenlager. No li va costar gaire trobar el camí cap a l'arbre on s'havien conegut; hi anava cada dia.

Va agafar una pala i va començar a cavar a terra. No va necessitar gaire força, perquè la màgia el va ajudar. Això sí que ho pots fer, oi? Però no podies salvar-la. No podies salvar-la.

Quan els primers rajos de sol van aparèixer des de l'est, la terra tornava a ser al seu lloc, tot i que es veia que estava rebregada. En Matyi va agafar-se a la branca més baixa i va pujar a l'arbre amb salts àgils. Un cop va ser dalt, va mirar a l'horitzó i va veure l'exèrcit aliat com s'acostava.

Es va asseure en una de les branques més altes, es va arrepenjar al tronc, va tancar els ulls i es va posar a riure. Aquella maleïda sempre s'havia de sortir amb la seva.

Al final, havia aconseguit fugir abans que arribessin els aliats.

 


Llegit 459 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris23/04/2016 a les 17:09:42
#26787Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Bona tarda! (/nit/dia depenent de quan ho estigueu llegint!) I abans de res, molt bon dia de Sant Jordi a tothom!

He tornat, i amb mi, torna el drama! xDD Sabeu que m'agrada matar gent. Ha estat molt i molt complicat per a mi escriure aquesta història, perquè tot i que ja la tenia tota al cap, posar-la en paraules m'ha fet molt de mal >.< Us prometo que en un principi no havia de ser tan dramàtica...

Fa molt de temps que em vaig posar a plantejar aquesta ff, però fa molt poc temps que em vaig posar a escriure (tu escrivint d'última hora, Marta? Quina sorpresa!). El cas és que la història ha canviat molt en tot aquest procés, penseu que va començar situada al mur de Berlín! Després de molts dies investigant personatges reals que em poguessin ser útils, vaig veure que no em portava enlloc i vaig pensar que potser seria millor no participar en aquest concurs.

Llavors, em va aparèixer la idea dels camps de concentració, i vaig pensar com podíem combinar-ho amb el món de Harry Potter. El que havia tingut clar des del principi era que la història no passaria en una escola de màgia, ni al Regne Unit. A partir d'això, em vaig posar a investigar els diferents camps de concentració, i no vaig trigar gaire a centrar-me a Auschwitz i Bergen-Belsen. Us podria escriure un assaig sobre B-B, ara mateix! Sabeu que la part de la documentació és molt important per a mi, que sempre hi paro atenció, i tot i que aquesta vegada no he hagut de navegar tant per la wiki de HP, creieu-me que hi havia molt a documentar.

La majoria de personatges no són històrics, perquè tot i que vaig buscar presoners reals de Bergen-Belsen, no em quadraven bé. Els únics que hi ha són Josef Kramer, i recordeu la noia que marxa corrents a veure la seva germana gran? Estem parlant d'Anne Frank i la seva germana Margot.

Tot el que té a veure amb dates, però, és real. La història se situa als següents dies: 25 de gener (c1), 9 de febrer (c2) i 5, 6, 8, 12 i 15 d'abril (c3) de 1945. Les mogudes d'altres camps a Bergen-Belsen, els blocs on s'allotgen, les zones del camp, l'epidèmia de tifus, les xifres de morts... tot el que passa té un fonament històric. De fet, quan van alliberar el camp i van haver tret els presoners, van cremar-lo tot per eliminar l'epidèmia. Al final us deixaré un parell de links per si teniu curiositat de consultar alguna coseta!

I això és tot, diria jo! Deixaré estar la meva lliçó d'història i deixaré que em digueu vosaltres què en penseu :) Espero que us hagi agradat i molta sort a la resta!

Fins la pròxima,

Marta

 

PD: Links

Timeline gener-abril: http://www.bergenbelsen.co.uk/pages/Timeline/ Timeline1945.html

Plànols, perquè us en feu una idea: http://www.ihr.or g/images/jhr/v15/v15n3p23_Weber1.gif

https://www.ushmm.org/lcmedia/map/lc/image/bbe22041.gif

Frauenlager, camp petit de les dones, on hi ha el bloc 42: http://www.be rgenbelsen.co.uk/pages/Database/CampArea.asp?CampAreaID=21&Submit=View< /p>

Ungarnlager, camp dels jueus hongaresos, on hi ha el bloc 11: http://www .bergenbelsen.co.uk/pages/Database/CampArea.asp?CampAreaID=24&Submit=Vi ew

(Hi ha fotos, no les mireu si sou sensibles que fan molt d'efecte)




Avatarmarta_ginny Moderador/a 1035 comentaris23/04/2016 a les 17:15:34
#26788Tinc 9 fanfictions i un total de 161 capítols

Ah, merda, m'he oblidat de parlar dels títols! Tant "La Fugida" com els dels capítols són títols de cançons de Què, el nou musical, d'Àngel Llàcer i Manu Guix. L'últim, que potser és el menys transparent, és la cançó que un dels personatges li dedica a la seva parella. El que m'interessa, però, és la part en què s'hi afegeixen el professor (passa en un centre de rehabilitació de presos menors) i una alumna moribunda. És una de les cançons d'amor més senzilles i boniques que he vist mai, i hi ha frases que trobo molt aplicables al capítol. Si l'escolteu, sabreu de què us parlo ^^




AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris24/04/2016 a les 00:13:30
#26791Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Ostres, els primers tres capítols m'han posat la pell de gallina. M'agrada molt com ho ha escrit i exposat tot. De fet ja pensava que tot el tema de recerca havies era brutal, i emb l'últim missatge ja ho has deixat tot ben explicat! ;)

Finalment, doncs, el personatge principal no és cànon, pel que has dit, d'acord! Tant ella com en Matyi són personatges molt forts, encara que trobo que hi ha algunes inconsistències (bé, m'ho ha semblat una mica a mi, potser tu ho tens molt clar en la teva ment), com ara el fet que quan entra al camp de concentració està molt decidia a ficar-se a la gola del llop per tal de salvar vides alienes, però des del moment en què li prenen la vareta, sembla que la Janet no només perd la capacitat per fer màgia sinó també tota la fortalesa moral, i només pensa en escapar, i en el que ha de fer per salvar la pell, i com que s'oblida una mica de la seva missió de salvar els altres, no? Entenc que una vegada la pillen no pot fer la feina com tenia pensada fer-la, però per ser una espia infiltrada trobo que tira la tovalolla de seguida i en comptes de pensar en la seva missió... de sobte se li infla la paraula ESCAPAR a la ment... Potser és que sí que ho intenta, de seguir amb la missió, però frecassa, i simplement no ho has pogut encabir en la història per la limitació de paraules? Si és així ja callo, perquè entenc que de vegades els relats curts no donen per a gaire...

La relació entre ells dos, m'ha gafat una mica de sorpresa, però m'ha agradat, al final! Primer me'ls he imaginat com dues persones que no es queien gairebé però que finalment acabarien sent aliades. Quan he vist que es posava romàntic m'he quedat una mica perplexa! Però, és clar, suposo que, de nou, es deu precisament al fet que és una història curta i no es pot desenvolupar del tot bé tot el procés d'enamorament. Primer no els he sabut veure gaire com a parella romàntica, però a mida que anava llegint el capítol m'ha acabat agradant la idea.

El final em sembla molt bonic, molt emotiu. M'agrada que ella mori (o sigui, no me n'alegro, però em sembla un bon desenllaç!) i l'últim paràgraf també és molt bonic. Crec que en general tot el text ha quedat molt rodó. És un molt, molt bon relat curt.

Com a crítica he de dir que he trobat a faltar la màgia i el món de Harry Potter. Primer he imaginat que la cosa aniria d'aprendre a fer màgia sense vareta, però al final de m'àgia gairebé no n'hi ha hagut, només les referències a que havia anat a Hogwarts i el grup de Màgia Aliada al qual pertany la Janet... No em malinterpretis; com a relat curt està genial. Ara, com a Fanfiction crec que els llaços amb Harry Potter són molt tènues. Si em permets, crec que això seria una molt bona història llarga i en podries treure fàcilment una novel·la, d'aquesta història. Estic molt sorpresa tant amb la teva capacitat de recerca com amb l'argument i els personatges que has creat. Crec que hi podries seguir treballant, perquè com a relat curt està molt bé, però ja et dic que això té potencial per a ser molt més!

I bé, felicitats! està molt, molt guai, l'argument és molt bo, els personatges forts, està ben redactat, pen pensat, ben arrodonit, ben investigat, les narracions i les descripcions són boníssimes i posen els pèls de punta, i els diàlegs són magistrals, carregats de sentiment.

Ai, ai, ai, que em veig que això de triar serà tan complicat com l'última vegada! >.< Molta sort!




Unoi Anònim30/04/2016 a les 18:22:14
#26827Encara no he escrit cap fanfiction

Comento els tres capítols alhora perquè me'ls he llegit de cop.

Molt original la idea d'ambientar la història a la Segona Guerra Mundial. M'ha agradat la personalitat de la Janet i també els diàlegs amb una mica d'humor que hi ha a vegades. La idea de l'organització Màgia Aliada també l'he trobat original. La història d'en Matyi és molt trista... no poder anar a Hogwarts perquè té massa responsabilitats amb la casa... m'ha recordat en certa manera amb l'Aberforth Dubledore tot i que no tenen gaire coses a veure.

El final és dramàtic, però pel que dius és una característica del teu estil :)




AvatarAntares_Black 364 comentaris13/05/2016 a les 21:32:13
#26850Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Bona tarda!!?? Bona tarda?!!! Saludes amb un bona tarda!? Jo encara estic plorant. Una mica de pietat...

D'acord. Ja respiro, ja m'he mocat...

Sí que nota que t'has documentat!! I tant! He de dir que a mi el tema de les guerres del segle XX (en particular, les mundials i, sobretot, la segona) no és pas dels meus preferits. Però, mira, de tant en tant, hi ha alguna obra fantàstica que en parla. La Vida és Bella m'encanta, per exemple, però quan la miro l'acabo quan (alerta SPOILER!) tenen el fill i em salto tota la part del cap de concentració (crec que ja n'hi ha prou amb un 'cavall jueu' pintat de verd). El nen amb el pijama de ratlles també em va agradar moltíssim (encara que no crec que me'l tornés a llegir, no pas de moment) i això que el vaig començar amb desgana. El teu relat també m'ha agradat moltíssim!! (La prova és que encara ploro...). Sóc especialment sensible a l'ambientació del camp de concentració; sort que la teva protagonista estava prou ben situada.

En el teu relat, fem un petit tastet de la brutalitat. El primer capítol, quan entrem en la ambientació, es nota més, i al final... És una història d'amor! I m'agrada perquè no és una cursilada xD Perquè a mi les històries d'amor m'agraden! ^^

Doncs saps que he pensat en l'Anne Frank, quan has parlat de la noia polonesa de quinze anys que també havia arribat d'Auschwitz amb la seva germana petita?! Com diu la Gee, «La relació entre ells dos, m'ha agafat una mica de sorpresa, però m'ha agradat, al final! Primer me'ls he imaginat com dues persones que no es queien gairebé però que finalment acabarien sent aliades. Quan he vist que es posava romàntic m'he quedat una mica perplexa!». A mi també m'ha passat un xic. Però és molt més clara que ell sí que s'enamora d'ella. Se li nota més. M'ha agradat especialment que la història famosa fos del dia que la va veure... Ja m'esperava que la història que ell li volia explicar havia de ser important, però no m'imaginava que fos això. Demanar que t'expliquin una història quan t'estàs morint... És el que la Ruth li demana a l'Idgie a Tomàquets Verds Fregits quan s'està morint...

Jo ja trobo normal que s'hagi posat romàntica en aquest punt. En altres circumstàncies, potser hauríem trigat més a veure-ho i els personatges també haurien trigat més a demostra-se els sentiments. Ella s'està morint! Com li ho pot amagar ell, que l'estima!?

Em quedo amb aquesta frase tan bonica: «Ja no hi havia distància entre ells, i ella va deixar de sentir la febre, i ell la gana».

Et felicito molt per aquest relat!! També hauria d'afegir, com a negatiu, que li falta referències màgiques. Com a relat és una meravella, però m'ha faltat aquest ambient de fanfiction. Crec que que té potencial per si alguna cosa molt més gran.

Fins aviat!

Antares

PD: «Si estaven vius o morts»: EREN! Recorda que en català som vius o som morts; no n'estem pas ;)

Per cert! A l'hora de publicar els comentaris m'he fet un embolic, i veuràs que t'he comentat el segon capítol en el primer... M'he equivocat! :S




AvatarAntares_Black 364 comentaris13/05/2016 a les 21:53:29
#26851Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Ai, que me'n descuidava! Els enllaços! Quan em vaig llegir el relat, no tenia línia, però després me'ls vaig mirar. Hi ha alguns espais de més en algunes de les adreces i, fins que no me n'he adonat i els he tret, no em funcionava! Ho comento perquè potser li ha passat a algú més.

He mirat les fotografies que has deixat, i encara estic explorant la pàgina del Timeline. Moltes gràcies pels enllaços, Marta!

Antares