A través del Diari - 2- Sospites i màgia negra
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 26/04/2016 a les 00:07:25
Última modificació 26/07/2019 a les 18:09:23
Tots els capítols de A través del Diari
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


2- Sospites i màgia negra

Estimat Tod: Avui he començat les classes a Hogwarts. En Ron ha arribat amb el cotxe volador del pare, i en Harry anava amb ell... Per sort no els han expulsat, però sí que els ha caigut un càstig. Tots els de la sala de Gryffindor els han felicitat, però jo no he dit res...

       La resposta d'en Tod va aparèixer a la pàgina amb delicadesa:

Estaves preocupada per ells, oi?

       Jo vaig escriure a poc a poc amb la ploma.

Sí... Els podria haver passat alguna cosa, volant amb el cotxe...

       La tinta va brillar un instant i en Tod em va tranquil·litzar amb les seves paraules. Em va dir que ja havia passat tot, que l'únic que els quedava era acomplir el càstig, que l'important era que estaven sans i estalvis i que no m'hi havia d'amoïnar més.

Ja has conegut els teus companys?

       La cal·ligrafia pulcra del meu amic Tod va desaparèixer i jo vaig tornar a sucar la ploma.

Sí. Tinc tres companyes de dormitori i hi ha un nen que no para de fer fotos cada dos per tres a cada detall que troba... És una mica pesadet. I el pitjor és que segueix en Harry pertot arreu i li tira el flaix sempre que pot. I no para de dir que vol que li signi un autògraf...

       Les meves paraules es van enfonsar al paper i la tinta es va reordenar de nou.

_I com és que li fa tantes fotografies?

_En Pau ens ha dit que és fill de muggles, però quan li van explicar la història d'en Harry es va emocionar molt. Vol demostrar que ha conegut en Harry Potter en persona... però jo no tinc cap possibilitat amb ell... El famós Harry Potter mai no es fixaria amb mi...

_El famós Harry Potter?

       Allò em va fer posar les mans al cap.

Mare meva, Tod, no coneixes la història d'en Harry!?

       Aleshores vaig sucar la ploma al tinter a consciència i em vaig posar a relatar... sense saber que estava confiant en la persona equivocada... Però encara no ho sabia veure...

***

       En Tod era el meu amic fidel, i m'acompanyava. Li podia explicar moltes coses i no vaig saber dir que no quan em va demanar el següent:

Necessito que em facis un favor, Ginny. Ho faràs?

       No tinc un record gens nítid d'aquella nit. Alguna cosa em va atordir els sentits i tenia la sensació d'estar flotant. Les cames em van dur soles, i contra la meva voluntat, a baix al segon pis, i els meus peus van lliscar fins una sala blanca i humida... un lavabo. Aleshores, una mena de serp de coure va fixar els ulls en mi. Tot va començar a donar voltes i, encegada per una llum estranya, vaig caure per un pou molt profund...

       Em vaig pensar que devia ser un somni, però l'endemà em vaig adonar que el meu uniforme i la meva túnica estaven llefiscosos, amb taques de verdet i d'una saliva densa...

   —Escolta Ginny —em va dir en Percy, preocupat—. Per què no passes per la infermeria? Se't veu molt pàl·lida... Que no et trobes bé?

Estimat Tod: Aquest octubre hi ha una passa de grip. Madame Pomfey, la sanadora de l'escola, està desbordada. Jo fa uns dies que no em trobo gaire bé, i en Percy m'ha acompanyat a la infermeria. Diuen que la poció pebretxús fa efecte de seguida, però jo no em sento millor i des del matí que trec fum per les orelles...

»En Fred i en George no m'han parat de fer la guitza a taula, dient-me que que semblo un volcà en erupció o una tetera a pressió ambulant...

       La tinta es va dissoldre a través de la pàgina del diari i les paraules de consol d'en Tod van sortir a la superfície:

Oh, Ginny. No et trobes bé? Mira de beure molta aigua. I no els facis gaire cas als teus germans. Ja saps que pots comptar amb mi.

       Sí, amb en Tod tenia un amic en qui confiar tot el que em succeïa. Passava les tardes i els vespres a la sala comuna amb el diari obert i la ploma a punt. Em sentia tan feble que no podia fer més que passar-me les hores a la butaca, i alguna cosa magnètica m'atreia al diari de cobertes negres amb una força hipnòtica.

       Aquell vespre les grosses gotes de pluja colpejaven els vidres dels finestrals del castell. M'estava asseguda a una de les càlides butaques escarlata de la sala comuna, mirant per la finestra.

Estimat Tod: Avui és dissabte i fa tempesta. Els de l'equip de Gryiffindor s'estan entrenant pel proper partit de quidditch. El capità de l'equip és molt dur. En Harry també hi és; para la pluja dalt de la seva Nimbus 2000. És cercador, saps? És molt bo. És el millor.

       La meva tinta es va recol·locar en la pàgina.

Així segur que guanyareu el partit. La clau de la victòria és la insistència. Si s'entrenen els caps de setmana, el teu amic Harry farà un bon paper.

       Vaig tornar a sucar la ploma.

L'he vist preocupat. En Fred i en George m'han dit que les escombres de l'equip contrari són rapidíssimes...

***

       I aleshores començaren els problemes...

Estimat Tod: Em sembla que estic perdent la memòria. No recordo què vaig fer la nit de Halloween, però han atacat un gat i jo tinc el front ple de pintura.

       La meva tinta va desaparèixer i van prendre forma les paraules reconfortants d'en Tod. Aquell cop, però, no em van resultar tan tranquil·litzadores com sempre.

Ginny, la nit de Halloween vas estar parlant amb mi, no ho recordes? M'explicaves els entrenaments de quidditch del teu amic Harry. La pintura que tens al front deu ser una broma d'alguna companya teva de dormitori.

       Però jo sabia que aquella pintura no era cap broma. Quan me la vaig anar a netejar al lavabo, em van venir a la ment unes imatges molt desagradables... Evocava vagament, com el record d'un malson confús, un túnel fosc i serpentejant que s'endinsava a les profunditats humides, l'aterridora resplendor d'unes maragdes d'un verd verinós... I, sobretot, aquelles amenaçadores paraules escrites amb aquella mateixa pintura...

LA CAMBRA SECRETA ÉS OBERTA

ENEMICS DE L'HEREU, ANEU AMB COMPTE.

***

Estimat Tod: Encara que en Ron em digui que ningú no trobarà a faltar la gata d'en Filch, l'encarregat de manteniment (tret del mateix Filch, és clar, que no para de fer guàrdies al segon pis), estic molt amoïnada per la Senyora Norris.

       Les meves paraules es van escórrer en el paper, i van surar-ne unes altres:

Ginny, no t'has de preocupar. No és normal que passin aquestes coses a Hogwarts, i estic convençut que descobriran qui ho va fer.

       A mi em van agafar ganes de plorar i vaig mullar les pàgines del diari, que les va absorbir com si vol una esponja.

Però Tod... Em roda el cap i no deixo de pensar que van trobar en Harry, en Ron i la Hermione al lloc dels fets... No m'agrada gens pensar en la idea que en Harry pugui tenir alguna cosa a veure amb l'assalt... No vull que els expulsin...

***

&n bsp;      Aquells dies em trobava d'allò més cansada i feble... Em sentia tova i sovint tenia ganes de plorar. En Percy em mirava de tranquil·litzar, dient-me que no podien expulsar ningú sense cap prova, i que els monitors i els professors estaven a l'aguait dia i nit per si enxampaven el culpable. Però ell ja tenia massa feia, quedant cada setmana amb la monitora de Ravenclaw...

Estimat Tod: Hem guanyat el partit de quidditch d'avui, però en Harry és a la infermeria i em fa vergonya anar-lo a veure...

»Però això no és tot... M'han dit que han atacat en Pau... És a la infermeria fet una estàtua completament rígida... No goso ni anar-lo a veure... és esgarrifós...

       Vaig esclatar en llàgrimes i gemecs rere la cortina del baldaquí. Tenia un sentiment d'amargor i d'impotència molt gran. I no hauria sabut explicar per què em sentia tan culpable. Com si jo fos el responsable de l'assalt de la Senyora Norris i d'en Pau...

       Estava molt neguitosa, però alhora fatigada i astènica. Em venien ganes de plorar cada dos per tres i tenia malsons estranys.

       A classe d'Història de la Màgia, que era la més avorrida de totes, en la qual els alumnes solien divagar en els seus pensaments en lloc de parar atenció als tediosos relats de gegants i de gòblins del professor Binns; a mi em venien al cap records esborronadors de coses que amb prou feines ni recordava haver viscut...

       Em veia entrant en una sala molt llarga i sumida en la penombra... Una foresta de columnes tenebroses que suportaven un sostre que es perdia en un crepuscle artificial... I, sobretot, una estàtua monumental de presència maligne...

Estimat Tod: Em sembla que estic perdent la memòria. Tinc els vestits plens de plomes de gall, i no sé com hi han arribat.

       El diari es bevia la meva tinta amb lentitud, com si li costés absorbir més paraules...

Segur que vas fer una guerra de coixins amb les teves companyes de dormitori. No té cap importància. Si no te'n recordes deu ser perquè devíeu preparar alguna poció per tal que el que vau fer durant la vostra festa nocturna no sortís del dormitori.

»I, digues, com està el teu amic Harry Potter?

       Les paraules d'en Tod no van fer que deixés de pensar en tots aquells misteris que em succeïen, però necessitava esbargir-me i li vaig parlar d'en Harry. Sortiria de la infermeria l'endemà, i això m'alegrava una mica... Però era insuficient. No podia suportar anar a classe d'Encanteris i seure al costat d'un pupitre buit... En Pau encara restava a càrrec de Madame Pomfrey, estirat en una llitera amb el cos rígid i l'expressió immutable...

***

Estimat Tod: Aquests dies hi ha un tràfic d'amulets i de talismans entre els alumnes. La Luna Lovegood, una companya de Ravenclaw, em va deixar una mena de penjoll molt estrany amb una cua de salamandra verda perquè em protegís. Avui s'ha fet una activitat de duel a l'escola, per defensar-nos en cas que ens trobem en perill... i ha passat una cosa molt estranya: En Harry ha parlat amb una serp...

»Tothom en parla i molts sospiten d'ell... En Percy em va dir que parlar reptilià és una marca dels bruixots del mal, i en Harry es va discutir amb en Filch... En Percy també pensa que en Harry és el responsable dels atacs... Creus que són prou motius per sospitar d'ell...?

»Estic feta una embolic... No paro de plorar i em noto tan defallida que em fa l'efecte que em desplomaré en qualsevol moment... No pot ser que en Harry hagi fet totes aquelles coses horripilants... Però jo no recordo moltes de les coses que faig i al meu voltant succeeixen fets inexplicables...

»Tod, tot això és un malson. Tinc ganes de despertar-me'n.

***

   —Un altre atemptat!

       Els crits arrauxats d'en Peaves van ressonar pels passadissos, i em van fer tornar a capbussar-me en els maldecaps que tenia i que se m'acumulaven. Un atac doble d'un noi de Hufflepuff i d'en Nick-de-poc-sense-cap, el nostre fantasma. Tot dos petrificats. Tots dos rígids.

       Tenia un vague record del que havia fet recentment. M'havia agafat un petit refredat i la candela em penjava del nas. Sospitosament, les finestres del corredor escenari del crim estaven obertes i passava un corrent d'aire fred...

       Allò era una prova més que em va fer pensar que alguna cosa no anava a l'hora...

       Tots els assalts havien succeït quan jo em sentia desmemoriada. Per Halloween van atacar la Senyora Norris, i jo no sabia on n'havia passada la nit; havien estrangulat els galls de l'escola i una de les meves túniques estava coberta de plomes; tenia restes de pintura com la que van ser servir per fer la pintada a la paret...

       A més, m'havia estat sentint feble des que el meu estimat i misteriós diari de cobertes negres em va caure a les mans...

Avui hi ha hagut un altre assalt, i jo no sé on he estat. Tod, què puc fer? Em penso que m'estic tronant boja... Em sembla que l'assaltant sóc jo, Tod!

       No vaig esperar que la pàgina absorbís la tinta. Vaig tancar el diari ràpidament amb un profund sentiment de pànic. Vaig sentir, en una imaginació sinuosa, com si el llibret xiuxiuegés alguna cosa incomprensible i secreta. Em van saltar les llàgrimes i el cor se'm va omplir de dubtes i de paor. Es debatia entre la sensació de la possibilitat d'haver estat alimentant un objecte maligne i l'emoció desagradable de perdre un amic...

       En un atac de ràbia continguda, vaig intentar estripar-lo amb tota la força que vaig poder descarregar. Però presentava una resistència sorprenent. No hi havia manera que les pàgines s'esquincessin o que el cosit de l'enquadernació cedís. Restava intacte, com si fos indestructible; com si estigués fabricat amb algun material inexplicablement perdurable, com si la màgia misteriosa que contenia fos incorruptible, fos per sempre...

       Estava tan espantada, que amb un crit agut, vaig llançar el diari al lavabo del segon pis. El lavabo estava inundat i submergit al serramball que feia l'aigua que rajava amb violència de les aixetes de l'aigüera de marbre blanc, que ho esquitxava tot i que fins i tot havia apagat les torxes. Només vaig veure com el llibret s'amarava d'aigua i vaig fugir corrents, amb la sensació d'intranquil·litat d'haver ajornat el mal potencial que se'n podia alliberar...

***

       Haver-me desfet del diari em va fer sentir físicament amb més energia, però mancada emocionalment. Trobava a faltar escriure-hi. Trobava a faltar aquelles tardes, asseguda en una de les butaques de la sala comuna o al baldaquí del dormitori, amb el meu amic Tod. Enyorava molt el meu amic invisible. El meu amic a qui ho podia explicar tot...

       Aquella primera setmana de febrer em vaig dedicar a escriure... però no al meu estrany amic. Em vaig decidir a escriure una postal de Sant Valentí a en Harry... Li vaig escriure una cançó.

       El dia catorze, els nans de la jornada voltaven per l'escola lliurant postals, i la meva era a les mans d'algun d'aquells nans... a punt de ser lliurada. Però va ser un total desastre; el nan li va estirar la cartera, i llibres, vareta, pergamí i ploma li van caure a terra, i la tinta es va escampar per sobre de tot. Tothom es va posar a riure... i estic segura que a en Harry no li va agradar gens la meva cançó... M'havien pujat tots els colors a la cara, i jo no podia suportar la vergonya. En Harry devia pensar que sóc una nena estúpida...

       Però aleshores, aterrida, el vaig veure: el dietari negre era entre les coses escampades d'en Harry, completament impermeable a la tinta...

       Estava convençuda que no era cap altra cosa, però... Com podia ser que en Harry tingués el diari d'en Tod?

       En Malfoy, el noi ros amb qui vaig tenir-hi el primer i desagradable encontre a Gargots i Nibres de la Ronda d'Alla, va agafar el diari i gairebé se m'atura el cor. En Harry li va llançar un sortilegi desarmador i el llibret va sortir volant... Mentre en Percy el renyava per fer màgia als passadissos, en Harry es va posar el diari a la butxaca de la túnica; i jo vaig sortir corrents amb la cara entre les mans amb unes ganes imperioses de plorar desesperadament...

***

    & nbsp;  Aquella Setmana Santa vaig tenir prou temps per pensar en l'incident. No podia permetre que en Harry tingués el diari gaire més temps. I si esbrinava com funcionava i descobria tot el que jo havia estat escrivint sobre ell...? La situació vergonyosa de la postal de Sant Valentí seria el problema més lleu que tindria...

       Però això no era el pitjor... I si en Harry descobria tot el que havia estat fent aquells dies... que jo era, d'alguna manera que no sabia, la culpable dels atacs que s'havien produït durant el curs... Allò sí que seria greu, i m'angoixava més que cap altra cosa...

       Havia de recuperar el diari com fos.

       Estava molt desesperada i ploro cada cop que penso en el que vaig fer. Vaig entrar al dormitori dels nois de segon i vaig cercar el diari amb una ànsia endimoniada. Vaig començar a treure coses del bagul d'en Harry, una per una, com posseïda. Ho vaig esparpallar tot pertot arreu; li vaig girar totes les butxaques de tota la roba i uniformes, i li vaig tombar els mitjons. Fins i tot li vaig desfer el llit, per veure si el tenia amagat entre els llençols o el cobrellit... Vaig mirar també dins la capa, i vaig desmuntar el caleixet de la tauleta de nit... Vaig aturar-me quan vaig tornar a tenir el diari a les mans. Només sentia la meva respiració entretallada quan vaig veure el que havia fet. Plorant com sempre, me'n vaig anar corrents, sense tenir cap sensació d'haver salvat res...

       Gairebé com si hagués recuperat una poció addictiva, vaig tornar a escriure al diari frenèticament.

Estimat Tod: Estic molt trasbalsada...

       La tinta es va esvair de seguida i no recordo cap resposta concreta. Només que em devia quedar adormida, perquè vaig tornar a tenir aquells esfereïdors records.

***

       Aquell dia, el partit de quidditch es va suspendre: s'havia produït un altre atac. La Hermione, juntament amb la Penèlope Aiguaclara, monitora de Ravenclaw i la noia que li agrada a en Percy (ell estava en xoc i molt pàl·lid), jeia al llit de la infermeria petrificada. No vaig posar els peus a la infermeria tampoc aquella vegada. No podia treure'm del cap la imatge depriment que devia tenir: quatre alumnes petrificats, a més d'un fantasma i d'una gata... Sens dubte, atteridor.

       Aquell atac va impulsar la implantació de la nova norma que els alumnes havíem de ser a la sala comuna a partir de la sis i que els professors ens haurien d'acompanyar a les classes (i al lavabo, fina i tot). En Marc Roure, en Fred, en George i una bona colla més estaven indignats amb la suspensió dels partits de quidditch, i d'altres es van queixar també l'eliminació de les activitats extraescolars.

       El que em va trasbalsar més va ser quan la professora McGonagall va enunciar que hi havia la possibilitat que l'escola tanqués si no enxampaven el culpable. Allò em va fer decidir a confessar les meves sospites i la meva possible participació en els assalts...

       A l'hora d'esmorzar, vaig anar a seure al costat d'en Ron al Gran Saló. Estava molt nerviosa i no podia evitar de tremolar. No em van sortir les paraules. Com els podia dir que jo era l'assaltant? Com els podia mirar als ulls?

   —Us he de dir una cosa...

       Però en Percy va tornar de la seva guàrdia i va dir que havia d'esmorzar. Llavors, ja sé que no vaig tenir forces per fer-ho... i, com sempre, vaig marxar corrents.

***

       Vaig pujar al dormitori i em vaig deixar caure al llit a plorar. Vaig treure el diari de la coixinera, però no el vaig obrir: em feia por. Tanmateix, vaig tornar a sentir aquell magnetisme hipnòtic que m'atreia cap a aquest. Alguna cosa en el diari em cridava. No em vaig poder resistir a aquella atracció maligne...

       Em vaig sentir obligada a actuar, com les vegades anteriors. Però aquell cop, tot i el meu defalliment, estava més desperta. A la paret del segons pis, vaig escriure, com si em lliguessin els fils invisibles d'un titella que em posseïen:

L'ESQUELET DE LA NOIA RESTARÀ A LA CAMBRA PER SEMPRE

       En aquell instant vaig ser conscient de qui era el propietari d'aquell esquelet... Jo.


Llegit 546 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarAgatha Black Moderador/a 1194 comentaris26/04/2016 a les 12:47:51
#26817Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Uooo! Quin final més intens! He anat apuntant coses mentre llegia el capítol! Aquí ho deixo:

Pel que veig, la Ginny, a banda de no notar que el diari duia el nom d'algú, tampoc no li ha preguntat al diari qui és, ni quina edat té (si no m'equivoco el Harry ho va esbrinar de seguida, que era de feia 50 anys, oi? Com ho va saber? Pel record? O és que hi havia dates apuntades al diari? Ara no ho recordo...), perquè si ho hagués fet sabria que el Tod no pot saber res del Harry, perquè és molt més antic. O és que potser es pensa que està parlant amb una persona real, que escriu en temps real des d'alguna altra banda i es comuniquen pel diari com si fos un xat? QUè n'opines? Què devia pensar? QUe era algú que vivia al diari, o que era algú real que era lluny i es comunicava amb ella per allà?

Ha! Em dóna la sensació que ella li està explicant la vida i en canvi no s'interessa gens per saber coses del Todd! Apa, que l'escolti i prou! Sí, crec que podria ser ben bé així, amb una nena d'onze anys! "Yo me mi conmigo" i el drama de ser adolescent i el món confabula en la teva contra, i la teva vida és la més interessant del món! XD

Argh! M'ha posat els pèls de punta el tros aquest en què el Tod es preocupa per la salut de la Ginny i li diu que begui molta aigua ¬¬' Em resulta estrany, però, que la Ginny no li expliqui el seu "somni" i que s'ha llevat bruta i plena de mocs. Crec que és un detallet més important i digne de menció que no pas estar refredat... XD

I després ja comencen les parts fosques en què la Ginny comença a adonar-se que està relacionada amb els atacs. Aquest part m'agrada molt, crec que has sabut reflectir molt bé l'ansietat i els sentiments de culpabilitat que no entén, perquè ella no les faria mai, aquestes coses...

M'encanten les excuses que li posa el Tom: són molt bones! Això de la guerra de coixins i pocions oblidadores és una idea molt plausible, igual que li diu que per Halloween va estar parlant amb ell i fent-li recordar coses que realment li havia explicat... Fa ballar el seu cap amb coses molt plausibles, està molt ben trobat!

M'ha agradat molt que la Ginny intentés estripar el diari i no ho aconseguís, potser també va intentar cremar-lo (és que hagués intentat jo), però segur que tampoc no crema. Va ser molt mala idea llançar-lo al lababo on qualsevol hi podia accedir, oi? Però estava espantada i el va deixar anar on primer se li va acudir...

Si no ho recordo malament, però, la Ginny sí que va a la infermeria a veure en Harry, no? O potser no ho recordo bé... no sé per què em balla pel cap una postal de "posa't bé", però potser em faig un embolic amb alguna altra cosa! XD

Està molt guai, realment m'agrada molt com has descrit les sensacions de la GInny... quanta ansietat, jo també m'he sentit malament mentre llegia...

 

Picatge: A l'hora d'esmorzar, van (vaig) anar a seure al costat d'en Ron al Gran Saló




AvatarAntares_Black 375 comentaris29/04/2016 a les 01:23:28
#26825Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Ja sé aquest capítol és visiblement més llarg que els altres dos (i que potser es podria partir), però és que ja pensava fer tres capítols i el primer i l'últim que fossin un plantejament i un desenllaç. A més, em va semblar que la darrera pintada era un final perfecte pel capítol! :)

Vaig pensar que la Ginny potser no devia veure que el diari era de fa cinquanta anys. Tampoc no va veure que duia un nom a la primera plana... En Harry sap que és de fa cinquanta anys perquè hi ha una data a la coberta. Això és el que diu el llibre. A més, en Ron recorda el nom de T. M. Rodlel perquè durant el seu càstig en haver de netejar la placa per mèrits especials, i també data de fa cinquanta anys (quan van succeir els assalts; en Hagrid, la Gemma Gemec...) cinquanta vegades!! És curiós que no es doni cap dat concreta, només s'insisteix amb això de “fa cinquanta anys”.

Aleshores és evident que en Tod no en sabés res, de la història d'en Harry, perquè és anterior. Però la Ginny no ho sap, perquè no s'ha fixat en la data del diari. A mi em fa l'efecte que la Ginny no es va parar a preguntar-se res sobre en Tod, ni a plantejar-se la possibilitat que no fos una bona persona... Jo sí que m'ho hauria preguntat i, probablement, una Ginny de quinze anys sí que ho hauria tingut en compte. Però m'imagino que la Ginny d'onze anys no. De tota manera, crec que encara que li hagués fet preguntes i s'hagués interessat per ell, tampoc no ens ho hauria dit. No m'he identificat mai amb el personatge de la Ginny (i m'ha anat agradant més a mesura que s'anava fent gran).

Potser sí que es pensa que parla amb una persona real. O més aviat amb algú “actual”. No sé si això s'ho ha plantejat, tampoc. Dius que es comuniquen com si fos un xat. És justament com m'ho imagino! Com un xat! La pantalla provoca que de vegades oblidem que parlem amb algú “real”; que a l'altra banda hi ha una persona que interactua amb tu. Alguns els sembla que estan sols.

El diari d'en Tod Rodlel sí que és com un xat. Així com el pàlantir del Senyor dels Anells també em fa pensar en la comunicació a través de la internet. Com si Tolkien l'hagués inventada abans que sorgís...

M'ha agradat molt les preguntes que fas, els plantejament que poses sobre la taula. Em semblen unes bones reflexions. Hi ha una frase especialment que m'ha fet pensar: «Què devia pensar? Que era algú que vivia al diari?».

Oh! És fastigós, com en Tod fa veure que es preocupa per ella! Es pren el luxe d'aconsellar-la cínicament i hipòcrita sobre la seva salut, i de retruc li pregunta per en Harry com qui no vol la cosa! Ho vaig fer així a consciència.

Pel que fa això del somni i no li explica i, en canvi li comenta que esta refredada. És que ella tampoc no hauria sabut explicar aquests somnis i visions que tenien. Era tot el que podia recordar que havia fet mentre era sota la influència del malefici imperatiu. Si te n'has adonat, com més avança la història i més sospita, més coses recorda. Són malsons terribles que no gosa ni verbalitzar: són esgarrifosos, no els entén i ni tan sols és plenament conscient d'haver fet tot allò. Més endavant, quan comencen les sospites, ja li explica tot allò de les plomes als vestits i la pintura al front. Li faig comentar allò del refredat per fer referència a un fet del moment d'un dels assalts: el llibre diu que hi havia les finestres obertes i que hi havia corrent d'aire. Em va semblar significatiu que ella es constipés mentre era a l'escenari del crim a causa d'aquest detall...

Com he dit, mai no m'he sentit com la Ginny, i tampoc no era un personatge que li tingués gaire simpatia al principi (després em va anar agradant més). Però escriure aquesta fic m'ha obligat a ficar-me moooooolt en el personatge. Per això dic que la vaig escriure febrosament. Quan ella s'angoixava, jo m'angoixava! Sentia la seva ansietat a través de les seves-meves paraules! Va ser força intens... Jo era la Ginny en aquells moments, i m'estava passant el que ella li passava. Probablement, jo, com a jo, hauria reaccionat diferent; però com que jo sentia i pensava el mateix que ella, érem un de sol.

Això que dius de l'intent de destrucció del diari. Em semblava coherent que no el pogués destruir fàcilment. Bé que costava molt de destruir el medalló quan encara no sabien que ho havien de fer amb verí de basilisc. Quan prova d'estripar-lo i no pot, es posa molt nerviosa i el pànic augmenta. Imagina't que veus que no hi ha manera de fer-ho malbé! Et desesperes! I encara t'espanta més perquè al teu pensament només hi cap la idea que és ple de màgia negra. Per cert, m'has fet caure que no ha intentat cremar-lo... Seria el més lògic! Bé que té la llar de la sala comuna que crema! En safata! Evidentment, tampoc no cremaria. Em sembla que, amb el teu permís, ho afegiré. Quedarà més complet!

Diria que la Ginny no va a veure en Harry a la infermeria quan la bala dissident li trenca el braç. Segons les meves notes no (caldria comprovar-ho). Si ho tinc ben entès, potser el que et sona de postal és la de Sant Valentí. Ara que a mi també em ronda alguna cosa sobre una targeta de millora't... El que sí que recordo és que en Pau Parra el troben petrificat amb un carràs de raïm al costat, i creuen que pretenia visitar en Harry d'amagat. Me'n recordo perquè em va fer molta gràcia!

Suposo que això és tot. Que també em toca xerrar al tercer capítol! ;)

Antares




Avatarhermione potter 236 comentaris08/05/2016 a les 17:54:56
#26831Tinc 8 fanfictions i un total de 69 capítols

Ostres, quina capitolàs!

M'he sentit exactament com la Ginny durant toto el capítol. He tingut aquella angoixa al cor de quan no recordes coses i et fa molta ràbia, he notat com se m'entretallava la respiració en alguns moments... Però el cas més fort ha sigut quan ha anat a desempallegar-se del diari; ha sigut com un flaix i m'he vist allà desesperada.

És molt interessant com reacciona ella. M'ha agradat quan els hi volia explicar però al final s'ha retirat, molt dur.

També he vist que has explicat molt bé els moments d'"amnèsia" qeu té ella. Deu ser horrible oblidar-te tan de sobte de coses que no saps ni com has arribat a fer!

I per últim, el final m'ha tocat molt. És molt fort com ella va escrivint i s'adona que l'esquelet que quedarà allà tancat és el seu!!! 

Aii vaig a llegir el tercer, quines ganes!




hermione_phoenix 42 comentaris12/05/2016 a les 13:50:48
#26839Tinc 1 fanfictions i un total de 6 capítols

Guauuuuuuuu!! M'encanta!!!! Escrius molt bé, l'història és mooolt original... I MOOOOLAAAAAA!!




Cassandra Ross Anònim14/06/2016 a les 18:44:30
#26856Encara no he escrit cap fanfiction

Hola!

La intensitat del capítol m'ha agradat molt, hi havia molta tensió. M’ha agradat molt com es pot anar veient que la Ginny va empitjorant, com escriure en el diari l’afecta i com se’n torna dependent. Totes les vegades que parlava amb en Tod i començava amb les mateixes paraules “Estimat Tod” m’ha semblat que li donaven un cert ritme al capítol, com una constant...

M’ha  fet gràcia que aparegués el Pau, que es vegi que la Ginny el devia considerar un amic seu perquè es preocupa per ell. Com han comentat, també m’ha fet gràcia que fos la Ginny qui li hagués de comentar al Tod sobre el Harry, perquè ell no ho sabia. Em sembla que aquell moment en el qual la Ginny està preocupada i el Tod respon en plan “Eh, sí, d’acord, però i el Harry?” em sembla un bon recordatori de com ell la manipula i només l’utilitza per als seus fins, sense interessar-se de veritat per una nena d’onze anys.

Està molt ben relatat com la Ginny no recorda exactament què fa, com recorda escenes esgarrifoses que pensa que no ha viscut. I aquell moment en el qual finalment lliga caps i reacciona contra el diari... A mi també se m’hagués passat pel cap tirar-lo a la llar de foc, sincerament! Tinc curiositat per saber si s’hagués cremat...

M’agrada molt com relates el et que ella es recupera, té més energia, però encara s’ha d’acostumar i aconseguir superar la dependència que havia tingut amb el diari. Després que la Ginny descobreixi que el Harry té el diari del Tod, m’ha sorprès la motivació que l’empeny a robar-l’hi, a recuperar-lo. Suposo que la Ginny en certa manera és conscient que aquell diari és una mala influència, encara que l’enyori, així que jo en el seu lloc l’hagués tret de les mans del Harry per impedir que influenciés una altra persona. Però en la ment d’una nena d’onze anys que ha explicat moltes coses en aquelles pàgines, s’entén perfectament la motivació aquesta, que no descobreixi res...

El final del capítol està molt ben fet ^^ També m’agrada molt que està explicat des del punt de vista d’una Ginny més gran, perquè en alguns moments fas algunes anticipacions. I també és interessant destacar com la Ginny es retreu certes coses d’ella mateixa: com sempre plora, com sempre fuig d’escena... Tot molt ben redactat!! (M’ha agradat molt més aquest segon capítol que el primer!)

Cassie.




AvatarLof 7 comentaris24/07/2019 a les 18:20:29
#27379Tinc 2 fanfictions i un total de 3 capítols

Hola de nou!

Ja m’he llegit el segon capítol. Bé, que dir: en primer lloc que les emocions i sentiments de la Ginny estan molt ben transmesos. El lector empatitza amb la Ginny en tot moment i es pot veure clarament quan està cansada, espentada, etc. En segon lloc, veig que continues agafant moltes referències del llibre original, i això està bé, tot i que hi han coses que no em quadren. No se si t’agafes els fets del llibre al 100% o canvies algunes coses i les adaptes a la teva història o simplement no les recordes amb exactitud. Per exemple: “i ha un nen que no para de fer fotos cada dos per tres a cada detall que troba... És una mica pesadet. I el pitjor és que segueix en Harry pertot arreu i li tira el flaix sempre que pot.”

 

Que jo recordi, mai es menciona que el Parra faci fotos a cada detall que es troba i freqüentment, com dius tu. És clar que entre que quan el troben petrificat amb la camara en acció de fer una foto i que demana al Harry si li pot fer una foto, es plausible arribar a aquesta conclusió. Ara bé, del que estic segur és que no li tira el flaix sempre que pot com dius tu. Si que el segueix, perquè al llibre s’explica que era més difícil d’esquivar que el Decors en el principi d’un capítol. Però només li demana una foto abans de la primera classe de DCLFDM (defensa). Llavors el Malfoy comença a cridar “Ei que el Potter reparteix fotos firmades” i acaba apareixent el Decors, que obsequia el Parra amb un retrat doble (Tot i que si fos pel Harry, no ho faria mai). L’únic detall que si recordo és quan el Harry es trenca el braç durant un partit de Quiditch per la bala del Dobby i sent com un clic i diu “No vull cap foto d’això, sents Pau?”. Però a part d’aquest moment concret, no en recordo més. No se si anaves per aquí o simplement construeixes la imatge del personatge amb les referències que et dona el llibre.

 

També quan dius “En Percy també pensa que en Harry és el responsable dels atacs..” Surt al llibre que el Percy pensi que el Harry és el culpable? Ara mateix no ho recordo pas si és així. O es invenció teva? No se si deu sortir a les pel·lícules, però per si de cas t'anticipo que jo sempre agafo els llibres de referència, no les pelis.

 

En fi, desprès d’aquest parell de detalls més aviat intranscendents pel contingut i desenvolupament de la trama, dir-te que m’ha agradat que facis servir referències en el temps per situar el lector. Al principi, quan començava a llegir, pensava que trobava a faltar referències temporals. Quan passa això?, pensava. Però desprès he vist que fas servir Halloween, Sant Valentí I setmana Santa i ja m’he anat situant una mica millor.

 

Les excuses del Rodlel quan la Ginny te lapsus de memòria em semblen una mica fluixes i gracioses. “No et trobes bé? Mira de beure molta aigua. “ Aquesta m’ha fet molta gràcia. “La pintura que tens al front deu ser una broma d'alguna companya teva de dormitori”. “Però jo sabia que aquella pintura no era cap broma “ “

 

Bé, almenys aquí comença a adonar-se que alguna cosa estranya està passant.

 

“Segur que vas fer una guerra de coixins amb les teves companyes de dormitori. No té cap importància. Si no te'n recordes deu ser perquè devíeu preparar alguna poció per tal que el que vau fer durant la vostra festa nocturna no sortís del dormitori”. Aquesta també m’ha fet gràcia. Entre les pintades, el malestar, les plomes, el record de la cambra amb la roba bruta etc, encara no veu que passa alguna cosa estranya, la Ginny? Trobo a falta una mica falta d'anàlisi i pensaments de que li passa pel cap a la Ginny quan rep les respostes del diari. Si que expliques molt bé com es sent en cada moment i la seva evolució de tenir un amic amb qui podia confiar en el diari, a tenir lapsus de memòria i estar preocupada, a no saber que li passa i trobar-se cada vegada pitjor fins a finalment sospitar que passa alguna cosa i intentar desfer-se del diari. Però no hi han reaccions a les paraules del Rodlel a penes, sembla que enlloc d’analitzar les respostes amb coherència es deixi portar en tot moment pel diari. És clar que també és factible que això passi amb 11 o 12 anys i que el diari se li va ficant dins l’anima cada vegada més, però a part de quan el Rodlel li diu que deu haver estat una broma i ella pensa que sap que no és el cas, trobo a faltar una mica reaccions i pensaments de la Ginny al llegir les respostes del diari.

 

Quan la Ginny descobreix que el Harry té el diari, fa un parell de reflexions. M’interessa molt la segona, on pensa “I si en Harry descobria tot el que havia estat fent aquells dies... que jo era, d'alguna manera que no sabia, la culpable dels atacs que s'havien produït durant el curs... “. D’alguna manera ja està admetent que el diari és la causa de tot el que passa i ella la responsable.

 

El final és espectacular. Desprès de l’atac a l’Hermione i la Penèlope la cosa està a punt d’explotar. Sempre que llegeixo el segon llibre maleeixo el Percy per interrompre la seva germana quan aquesta està a punt d’explicar al Ron i al Harry tot el tema del diari haha, és clar que sense aquesta interrupció no tindríem la trama final! La frase final “En aquell instant vaig ser conscient de qui era el propietari d'aquell esquelet... Jo. “ Simplement genial. Saps com acabar capítols de forma espectacular sembla!

 

Al final sembla que la Ginny s’adona que el diari té alguna cosa estranya i intenta desfer-se’n. La manera com expliques el procés és del millor del capítol. “Es debatia entre la sensació de la possibilitat d'haver estat alimentant un objecte maligne i l'emoció desagradable de perdre un amic... “ M’encanta!

 

Aquí: “En Percy em mirava de tranquil·litzar, dient-me que no podien expulsar ningú sense cap prova “. Ep! En Percy primer creia que el Harry era el culpable i desprès consolava la seva germana dient-li que no es podia expulsar a ningú sense proves? No acabo de veure clara la lògica, a menys que el Percy canviés sobtadament d’opinió i no ens n’informessis abans. És clar que les seves creences no tenen res a veure amb el fet que no s’expulsi ningú sense proves, però vaja… no m’acaba de quadrar el seu comportament en aquesta relació de fets!

 

Per cert, en els comentaris de baix dieu que la Ginny no sap el nom del propietari del diari, però això es incorrecte. Textualment del teu primer capítol: “A la primera pàgina, hi ha escrit el meu nom.

En llegir aquella declaració, vaig anar de seguida a la primera plana del llibret. El nom de T. M. Rodlel estava escrit amb el mateix traç elegant.“

+

“Hola, Ginny. Jo em dic Tod Rodlel. Com és que tens el meu diari? “

 

Per cert, no acabo d’entendre aquesta frase: “En Harry també hi és; para la pluja d'alt de la seva Nimbus 2000. És cercador, saps? “ Suposo que enlloc de d’alt volies escriure dalt, però tot i així no ho entenc. En Harry para la pluja dalt de la seva Nimbus 2000? És que ara les Nimbus tenen el poder de parar la pluja? O el Harry té poders increïbles? Ah d’acord! Ara ho entenc, mirant-me la frase crec que entenc a que et refereixes lol. Igual que l’expressió parar el sol, però amb la pluja. Dios hahah. Primer havia pensat que el Harry tenia algun poder sobrenatural de fer que la pluja pares hahah. Per cert, l’encarregat de capturar la papallona daurada s’anomena caçador, no cercador.

 

En definitiva molt bona història i molt ben redactada. Aquí la primera persona ajuda moltíssim a fer de pont entre la Ginny i els seus sentiments i pensaments. Es veu una evolució clara de la trama i una cosa no passa de cop perquè si o sense antecedents previs. Et va costar gaire d’escriure? Devies necessitar mirar-te el llibre molt temps no per anar intercalant tan bé els fet reals amb els inventats? Les converses amb el diari et van costar de crear o ja tenies una idea clara de com t’ho faries?

 

No cal que responguis les preguntes si no et ve de gust o no tens temps, però estic encuriosit. T’ho deus pensar molt bé i repassar molta informació no abans de crear històries?

 

Bé deixo aquí el comentari que em sembla que m’he excedit una mica amb la llargada. Ja porto una bona estona aquí fent-lo. Quan acabi el tercer capítol et comento el què, salutacions!

 

 

 




AvatarAntares_Black 375 comentaris26/07/2019 a les 18:03:56
#27380Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Ei! Com pot ser que se’m passessin tants comentaris sense respondre!

Espero que em llegiu!

 

Hermione potter:

«M'he sentit exactament com la Ginny durant toto el capítol. He tingut aquella angoixa al cor de quan no recordes coses i et fa molta ràbia, he notat com se m'entretallava la respiració en alguns moments...»

Doncs objectiu assolit!! Has passat por? xD Buf, la Ginny segur. No l’oblidarà mai, aquest curs...

«Però el cas més fort ha sigut quan ha anat a desempallegar-se del diari; ha sigut com un flaix i m'he vist allà desesperada.»

És que a més no pot destruir-lo! Li costa molt! Sembla indestructible, i encara es desespera més! Sobretot perquè és un altre indici que aquest diari... és ple de màgia negra...

«És molt interessant com reacciona ella. M'ha agradat quan els hi volia explicar però al final s'ha retirat, molt dur.»

S’ho repensa perquè arriba en Percy. Ella els ho vol explicar perquè sap que ho estan investigant, però que en Percy (o qualsevol membre de la seva família, a més d’en Ron) ho sabés, ja seria massa la vergonya i la culpa... No els vol decebre...

«També he vist que has explicat molt bé els moments d'"amnèsia" qeu té ella. Deu ser horrible oblidar-te tan de sobte de coses que no saps ni com has arribat a fer!»

I més si es tracta d’haver obert la Cambra Secreta, matat els galls de l’escola, alliberat el monstre, petrificat companys, fet pintades a les parets com a avisos... Vaja, un drama!

«I per últim, el final m'ha tocat molt. És molt fort com ella va escrivint i s'adona que l'esquelet que quedarà allà tancat és el seu!!!»

És com el seu càstig, pobra...

M’alegro que t’hagués agradat! ^^ Ara et responc el comentari del tercer capítol.

-------

 

hermione_phoenix:

Hola! Que bé que t’agradés! Però veig que al final no vas comentar el tercer capítol. El vas llegir?

A veure si et veiem més sovint per aquí!

-------

 

 

Cass:

«La intensitat del capítol m'ha agradat molt, hi havia molta tensió.»

Fins al tercer capítol no ens destensem!!

«M’ha agradat molt com es pot anar veient que la Ginny va empitjorant, com escriure en el diari l’afecta i com se’n torna dependent.»

Tot plegat és progressiu, per fer-vos créixer l’angoixa a poc a poc... Ui, i això del ‘m’ha agradat molt veure com va empitjorant’ hahah sona sàdic xD

«Totes les vegades que parlava amb en Tod i començava amb les mateixes paraules “Estimat Tod” m’ha semblat que li donaven un cert ritme al capítol, com una constant...»

Sí, és veritat. De fet, ho vaig fer així perquè és com en el llibre sembla que escrivia la Ginny al diari. Però tens raó, hi donen un ritme. M’agrada.

«M’ha fet gràcia que aparegués el Pau, que es vegi que la Ginny el devia considerar un amic seu perquè es preocupa per ell.»

Sí, pobra. Pesadet o no, és company seu i, encerta manera, és culpa seva el que li va passant. I en el llibre hi ha una frase que diu: «La Ginny Weasley, que se seia al costat d'en Pau Parra a Encanteris, estava totalment trasbalsada». Em va semblar que això s’havia de mostrar!

«Com han comentat, també m’ha fet gràcia que fos la Ginny qui li hagués de comentar al Tod sobre el Harry, perquè ell no ho sabia.»

Sí, és com diu que passa en Tod en el llibre. Que s’assabenta de la història d’en Harry per la Ginny.

«Em sembla que aquell moment en el qual la Ginny està preocupada i el Tod respon en plan “Eh, sí, d’acord, però i el Harry?” em sembla un bon recordatori de com ell la manipula i només l’utilitza per als seus fins, sense interessar-se de veritat per una nena d’onze anys.»

Totalment! Només utilitza la Ginny; en Harry és l’únic que li importa. Fins i tot diu que això de matar sangs de fang ja el té avorrit, que ja no li interessa...

«Està molt ben relatat com la Ginny no recorda exactament què fa, com recorda escenes esgarrifoses que pensa que no ha viscut.»

Havia d’anar introduint records del que feia... Com els "somnis" a la Cambra...

«I aquell moment en el qual finalment lliga caps i reacciona contra el diari... A mi també se m’hagués passat pel cap tirar-lo a la llar de foc, sincerament! Tinc curiositat per saber si s’hagués cremat...»

Suposo que no... Els altres horricreus que hem vist són indestructibles, sense verí de basilisc...

«Després que la Ginny descobreixi que el Harry té el diari del Tod, m’ha sorprès la motivació que l’empeny a robar-l’hi, a recuperar-lo. Suposo que la Ginny en certa manera és conscient que aquell diari és una mala influència, encara que l’enyori, així que jo en el seu lloc l’hagués tret de les mans del Harry per impedir que influenciés una altra persona. Però en la ment d’una nena d’onze anys que ha explicat moltes coses en aquelles pàgines, s’entén perfectament la motivació aquesta, que no descobreixi res...»

Sí, aquest instint de protecció que comentes també seria un bon motiu per agafar-li el diari a en Harry. Li deixa el quarto destrossat, o sia que devia estar mooolt desesperada, pobra.

«El final del capítol està molt ben fet ^^ També m’agrada molt que està explicat des del punt de vista d’una Ginny més gran, perquè en alguns moments fas algunes anticipacions.»

M’agrada que ho hagis notat!

«(M’ha agradat molt més aquest segon capítol que el primer!)»

Buf, ami també!! ^^

-------

Ens anem llegint!

Antares




AvatarAntares_Black 375 comentaris26/07/2019 a les 18:06:31
#27381Tinc 9 fanfictions i un total de 43 capítols

Lof:

«Bé, que dir: en primer lloc que les emocions i sentiments de la Ginny estan molt ben transmesos. El lector empatitza amb la Ginny en tot moment i es pot veure clarament quan està cansada, espentada, etc.»

Genial, punt important aconseguit!

«En segon lloc, veig que continues agafant moltes referències del llibre original, i això està bé, tot i que hi han coses que no em quadren. No se si t’agafes els fets del llibre al 100% o canvies algunes coses i les adaptes a la teva història o simplement no les recordes amb exactitud.»

Aquesta fic va intentar ser el més fidel al llibre possible. Si hi ha res d’inventat va ser amb l’objectiu d’omplir forats. Coses que es poden imaginar de moltes maneres, però que al cap i a la fi el que jo vaig imaginar encaixaria perfectament al cànon. Almenys aquesta era la idea.

«Que jo recordi, mai es menciona que el Parra faci fotos a cada detall que es troba i freqüentment, com dius tu. És clar que entre que quan el troben petrificat amb la camara en acció de fer una foto i que demana al Harry si li pot fer una foto, es plausible arribar a aquesta conclusió. Ara bé, del que estic segur és que no li tira el flaix sempre que pot com dius tu.»

Hahaha Bé, potser no és tan exagerat, però no negarem que en Pau Parra estava força obsessionat amb en Harry. I, a més, pensa que és una primera persona (i pot ser un unreliable narrator) i no oblidem que a la Ginny li agrada en Harry. I ara té un company que deu estar parlant d’ell tota l’estona (això és una cosa que m’imagino jo, perquè no ho veiem) i que, a diferència de la Ginny, s’atreveix a parlar-hi i a fer-li alguna foto! I sí que és veritat que vol que en Harry li signi un autògraf (en Harry no vol, per això). Però, a més, també està molt fascinat per Hogwarts i segur que la història del seu pare repartidor de llet la deu haver explicat més d’un cop, amb l’emoció que porta a sobre. I és normal que ho vulgui fotografiar tot. No ho sé, potser tens raó i vaig exagerar molt, però de tota manera es pot entendre com un petit element còmic a l’escrit.

«Llavors el Malfoy comença a cridar “Ei que el Potter reparteix fotos firmades” i acaba apareixent el Decors, que obsequia el Parra amb un retrat doble (Tot i que si fos pel Harry, no ho faria mai).»

Ah! Sí, aquest tros és molt ...! Ui, no sé si dir ‘divertit’ o ‘vergonyós’ xD

«No se si anaves per aquí o simplement construeixes la imatge del personatge amb les referències que et dona el llibre.»

El que et deia, que mirava de ser el més fidel al llibre possible, però hi pot haver coses que fossin cosa meva. Com ara els companys de la Ginny: en Pau Parra sí que és cànon, però jo parlo de tres companyes al seu dormitori i que jo sàpiga no coneixem les companyes de dormitori de la Ginny. Fa més de tres anys que la vaig escriure i me’n recordo, però potser en aquell moment ho tindria més fresc per explicar-t’ho millor. O si tornés a agafar el llibre. Però la idea era aquesta, no canviar res i posar coses que hi poguessin ser coherents. Potser no ho vaig aconseguir, però és que sempre hi ha coses que afegim de nostres. De tota manera, guardo els apunts que vaig anar fent per escriure la fic, així que els puc consultar.

Algunes de les frases que la Ginny escriu al diari són textuals del llibre. A l’escena de la conversa que tenen en Harry i Voldemort a la Cambra, en Tod li cita algunes de les coses que li escrivia la Ginny (no crec que s’ho inventés).

En el llibre, en Rodlel diu: «La petita Ginny hi ha estat escrivint durant mesos, explicant-me tots els seus patètics problemes i infortunis: que si els seus germans li fan la guitza, que va haver de comprar-se vestits i llibres de segona mà, que... (els ulls li van centellejar). Que creia que el famós, bondadós i grandiós Harry Potter mai no es fixaria en ella... (observa en Harry amb la mirada gairebé voraç) No saps com és d'avorrit, haver d'escoltar les preocupacions ximpletes d'una nena d'onze anys. Però jo vaig ser pacient. Li contestava, em mostrava comprensiu, amable. La Ginny m'adorava.»

»Si em permets que ho digui jo, Harry, sempre he sabut fascinar la gent que em convenia.»

Segons les meves notes, a l’octubre (1992) hi ha una passa de grip. I la Madame Pomfrey està desbordada administrant, a professors i a alumnes (a en Filch també) la poció pebretxú. I la Ginny en pren perquè en Percy diu que fa mala cara. I, com que diu que «feia que semblés que tenia el cap sencer en flames» i que els seus germans (en Fred i en George) no paren de fer-li la guitza, vaig lligar els dos elements i vaig posar això que li diuen que sembla un volcà i no-sé-què més.

«També quan dius “En Percy també pensa que en Harry és el responsable dels atacs..” Surt al llibre que el Percy pensi que el Harry és el culpable? Ara mateix no ho recordo pas si és així. O es invenció teva?»

Diria que no ho diu explícitament, no (pel que recordo). Però penso que seria coherent, no? Vull dir que en Percy és un estirat i amant de les normes. És clar que no vol creure que en Harry sia el culpable dels atacs, però si tothom sospita d’ell (Parla reptilià, havia discutit amb en Filch, era al lloc dels fets, odia els muggles amb qui viu...) segurament ell també en dubtaria. M’imagino que li costa separar les coses: per moltes proves que hi hagi, en Harry és en Harry, oi? Ho diu en Lee Jordan (creu que ha de ser clarament algú d'Slytherin, perquè hi ha petrificats dos Gryffindor (més el fantasma, que també és Gryffindor; és a dir, tres) una Ravenclaw i un Hufflepuff. Cap Slytherin. I que això ha de ser obra de l'hereu d'Slytherin «No s'han adonat el professors, que el d'Sly estan fora de perill? (...) Per què no fotem fora tota els d'Slytherin i acabem amb la història?»), que passi el que passi no dubtarà d’en Harry. Però en Percy és més mental, també li passa a l’Ernie Macmillan (ho explico millor més avall).

«No se si deu sortir a les pel·lícules, però per si de cas t'anticipo que jo sempre agafo els llibres de referència, no les pelis.»

No crec pas que surti a les pel·lícules, però de tota manera em vaig basar enterament en el llibre.

«però per si de cas t'anticipo que»

Caram, això sona força amenaçador...

«En fi, desprès d’aquest parell de detalls més aviat intranscendents pel contingut i desenvolupament de la trama, dir-te que m’ha agradat que facis servir referències en el temps per situar el lector. Al principi, quan començava a llegir, pensava que trobava a faltar referències temporals. Quan passa això?, pensava. Però desprès he vist que fas servir Halloween, Sant Valentí I setmana Santa i ja m’he anat situant una mica millor.»

Sí, tens raó. A la segona part hi ha més referències, però al principi hi ha coses força inconcretes. Al començament del capítol ja sabem que són al principi de curs, perquè es comenta que en Harry i en Ron han arribat a Hogwarts amb el cotxe volador i la Ginny li explica a en Rodlel els companys nous que té. Però després d’això tot és més incert. Ok, és veritat ;)

«Les excuses del Rodlel quan la Ginny te lapsus de memòria em semblen una mica fluixes i gracioses. “No et trobes bé? Mira de beure molta aigua. “ Aquesta m’ha fet molta gràcia. “La pintura que tens al front deu ser una broma d'alguna companya teva de dormitori”. “Però jo sabia que aquella pintura no era cap broma “ “»

Sí, està fet expressament! I és molt descarat que, quan li ha "justificat" les plomes amb una guerra de coixins, va i li diu: «I, digues, com està el teu amic Harry Potter?» Pim pam! És l’únic que li interessa!!! És com, sí, sí, Ginny, el que tu vulguis, però parla’m d’en Harry xD

«Entre les pintades, el malestar, les plomes, el record de la cambra amb la roba bruta etc, encara no veu que passa alguna cosa estranya, la Ginny? Trobo a falta una mica falta d'anàlisi i pensaments de que li passa pel cap a la Ginny quan rep les respostes del diari. Si que expliques molt bé com es sent en cada moment i la seva evolució de tenir un amic amb qui podia confiar en el diari, a tenir lapsus de memòria i estar preocupada, a no saber que li passa i trobar-se cada vegada pitjor fins a finalment sospitar que passa alguna cosa i intentar desfer-se del diari. Però no hi han reaccions a les paraules del Rodlel a penes, sembla que enlloc d’analitzar les respostes amb coherència es deixi portar en tot moment pel diari.»

És precisament això, es deixa portar. I no pot ‘analitzar’ res amb ‘coherència’. Està defallida, el diari li xucla l’ànim i l’energia, i hi està completament enganxada com una droga. La Ginny està perduda. Aquí és tot emocions perquè no pot processar més. I, no creguis, amb tot el que li està passant ja reflexiona prou! Però no es pot alliberar de l’efecte del diari. La té dominada.

També s’espanta. Intenta destruir el diari. Però no pot! I, tanmateix, hi torna a escriure...

«Quan la Ginny descobreix que el Harry té el diari, fa un parell de reflexions. M’interessa molt la segona, on pensa “I si en Harry descobria tot el que havia estat fent aquells dies... que jo era, d'alguna manera que no sabia, la culpable dels atacs que s'havien produït durant el curs... “. D’alguna manera ja està admetent que el diari és la causa de tot el que passa i ella la responsable.»

Sí... Pobra...

«Sempre que llegeixo el segon llibre maleeixo el Percy per interrompre la seva germana quan aquesta està a punt d’explicar al Ron i al Harry tot el tema del diari haha, és clar que sense aquesta interrupció no tindríem la trama final!»

I tant! I quan en Ron li retreu a en Percy que la Ginny els volia dir alguna cosa important i que per culpa seva no ho va fer, en Percy es pensa que els volia explicar que ell surt amb la Penèlope Aiguaclara! «Bé, ja que hi som, resulta que la Ginny em va trobar quan jo estava... Res, és igual... El cas és que em va veure fent una cosa i jo li vaig demanar que no ho digués a ningú. Em pensava que mantindria la seva paraula. No és res d'extraordinari, de debò, només que m'agradaria que...» Quan en Ron s’encurioseix pel que feia, en Percy va i diu: «Harry, passa'm aquelles pastes, que m'estic morint de gana.» Hahah aquí, fugint d’estudi!

I la Ginny és prou innocentona perquè quan al final del llibre en Ron li demana què era el que en Percy no volia que ella expliqués, la Ginny els diu allò de la nòvia de Ravenclaw (la Penèlope Aiguaclara). Ella els demana que no se’n riguin i, tot i que els bessons fan cara «com si els haguessin avançat l’aniversari» xD, ella s’ho creu. Hahaha Pobreta.

«La frase final “En aquell instant vaig ser conscient de qui era el propietari d'aquell esquelet... Jo. “ Simplement genial. Saps com acabar capítols de forma espectacular sembla!»

Mercès! Els capítols de misteri han d’acabar amb misteri! La veritat és que em vaig ficar molt en el paper de la Ginny i per això aquest final té tanta força. Abans d’escriure aquesta fic, la Ginny no havia estat mai un personatge que em cridés l’atenció i no entenia per què agradava tant a tanta gent! Però vaig haver d’empatitzar tant amb ella escrivint això, que ara la comprenc més.

«Al final sembla que la Ginny s’adona que el diari té alguna cosa estranya i intenta desfer-se’n. La manera com expliques el procés és del millor del capítol. “Es debatia entre la sensació de la possibilitat d'haver estat alimentant un objecte maligne i l'emoció desagradable de perdre un amic... “ M’encanta!»

Ha de ser tot progressiu. Ella també fa una mena d’investigació i, a poc a poc, va lligant caps.

«Aquí: “En Percy em mirava de tranquil·litzar, dient-me que no podien expulsar ningú sense cap prova “. Ep! En Percy primer creia que el Harry era el culpable i desprès consolava la seva germana dient-li que no es podia expulsar a ningú sense proves? No acabo de veure clara la lògica, a menys que el Percy canviés sobtadament d’opinió i no ens n’informessis abans. És clar que les seves creences no tenen res a veure amb el fet que no s’expulsi ningú sense proves, però vaja… no m’acaba de quadrar el seu comportament en aquesta relació de fets!»

És al revés! Primer mira de tranquil·litzar la seva germana petita (està preocupat per ella perquè la veu molt angoixada, i que l’estan afectant molt els atacs) dient que no poden expulsar ningú sense proves, i ho fa perquè veu que a ella la preocupa que puguin sospitar d’en Harry (pel fet que el van trobar al lloc dels fets) i que hi hagués la possibilitat que l’expulsessin.

«Nosaltres no li vam fer res a la gata!» li diu en Ron a en Percy, i aquest li contesta: «Això és el que li he dit a la Ginny (enèrgicament), però continua pensant que us expulsaran. Mai no l'havia vista tan amoïnada, ni plorant tan desesperadament. Podríeu pensar en ella, tots els de primer estan angoixadíssims amb aquesta història...»

Tanmateix, quan en Harry parla amb la serp durant la instrucció de duel màgic, les sospites contra en Harry es desperten. En la fic, la Ginny diu: «Tothom en parla i molts sospiten d'ell... En Percy em va dir que parlar reptilià és una marca dels bruixots del mal, i en Harry es va discutir amb en Filch... En Percy també pensa que en Harry és el responsable dels atacs... Creus que són prou motius per sospitar d'ell...?». És una mica com el cas de l’Ernie Macmillan. Ell també acaba sospitant d’en Harry: diuen que ser reptiligüe és una marca del mal, i quan va parlar amb la serp, aquesta va fer un intent d’atacar en Justin i, segons l’Ernie, en Harry ho va fer perquè, feia poc, en Justin li havia dit que era fill de muggles. És cert que quan ataquen la Hermione, l’Ernie li demana disculpes. Diria que en Percy és un xic així (tot i que no prou flexible com per dir, acceptar o demanar disculpes com l’Ernir. Per això, en el cas d’en Percy, a mesura que avancen els dies el caràcter aquest tibat se li accentua més i la bola s’ha fet tan gran que ja no sap com desfer-la, i per aquest motiu està renyit amb el seu pare i amb la família en general...).

«Per cert, en els comentaris de baix dieu que la Ginny no sap el nom del propietari del diari, però això es incorrecte. Textualment del teu primer capítol: “A la primera pàgina, hi ha escrit el meu nom.»

Mm Diria que aquí hi ha un malentès. Suposo que et refereixes al que deia l’Agatha Black: «Pel que veig, la Ginny, a banda de no notar que el diari duia el nom d'algú, tampoc no li ha preguntat al diari qui és, ni quina edat té». Però el que ens referíem (tant ella com jo) és que la Ginny no s’adona que hi ha un nom fins que en Rodlel no li ho diu. No és que no hagi vist el nom en cap moment, és clar que el veu, però no se n’adona per si mateixa, ell li ho indica. I el que li responc és el següent: «Vaig pensar que la Ginny potser no devia veure que el diari era de fa cinquanta anys. Tampoc no va veure que duia un nom a la primera plana... En Harry sap que és de fa cinquanta anys perquè hi ha una data a la coberta. Això és el que diu el llibre. A més, en Ron recorda el nom de T. M. Rodlel perquè durant el seu càstig en haver de netejar la placa per mèrits especials, i també data de fa cinquanta anys (quan van succeir els assalts; en Hagrid, la Gemma Gemec...), cinquanta vegades!! És curiós que no es doni cap data concreta, només s'insisteix amb això de “fa cinquanta anys”.». La Ginny sí que veu el nom d’en Rodlel, però perquè ell li ho diu. Ella no li pregunta res perquè està massa encisada per tenir algú amb qui parlar. I, si t’hi fixes, li parla molt dels seus germans (en Percy diu..., en Fred i en George fan..., en Ron no-sé-què...) i de la persona que li agrada, en Harry. No està interessada en ell prou, no li pregunta gaire coses: se sent sola.

També dic: «Aleshores és evident que en Tod no en sabés res, de la història d'en Harry, perquè és anterior. Però la Ginny no ho sap, perquè no s'ha fixat en la data del diari. A mi em fa l'efecte que la Ginny no es va parar a preguntar-se res sobre en Tod, ni a plantejar-se la possibilitat que no fos una bona persona...» Per això que et deia.

«Per cert, no acabo d’entendre aquesta frase: “En Harry també hi és; para la pluja d'alt de la seva Nimbus 2000. És cercador, saps? “ Suposo que enlloc de d’alt volies escriure dalt, però tot i així no ho entenc. En Harry para la pluja dalt de la seva Nimbus 2000? És que ara les Nimbus tenen el poder de parar la pluja? O el Harry té poders increïbles? Ah d’acord! Ara ho entenc, mirant-me la frase crec que entenc a que et refereixes lol. Igual que l’expressió parar el sol, però amb la pluja. Dios hahah. Primer havia pensat que el Harry tenia algun poder sobrenatural de fer que la pluja pares hahah.»

Hahahaa No! xD És una manera de dir, això de parar la pluja. No vol dir pas que faci servir l’escombra com un paraigua, sinó senzillament que és sota la pluja. És aquell dissabte tempestuós, quan en Marc Roure vol que continuïn entrenant (tant si plou com si neva), que en Harry s’entrena i està plovent a bots i a barrals. I sí, hauria de ser ‘a dalt’ i no pas ‘a d’alt’: ara ho corregeixo!

«Per cert, l’encarregat de capturar la papallona daurada s’anomena caçador, no cercador.»

Ja ho sé, ja ho sé. El que passa és que ja vaig reflexionar molt sobre les traduccions i en el cas de les posicions de quidditch vaig arribar a la conclusió (segons els meus gustos i criteris; algú altre hauria preferit una altra cosa) que els noms que faria servir en el meves fics seria: Encistellador (Chaser), batedor (Beater), Porter (Keeper) i cercador (Seeker). I per què no ‘caçador’, que és com n’hi diuen en català? Suposo que en català li diuen així en relació a la història, atès que l’origen del Seeker era precisament caçar literalment el papalló daurat (sí, quan encara no havien creat la papallona daurada). Cosa que no em sembla gens malament. Però en l’original anglès li diuen Seeker, el que cerca, de manera que li donen més importància a l’evolució de la posició d’aquest jugador (el fet de cercar) que no pas el seu origen (caçar), sinó potser en anglès n’hi haurien dit ‘Chasseur’ (fan servir la paraula francesa) o ‘Hunter’. A més, ja que en castellà (que mantenen la funció de cerca del jugador i l’anomenen ‘buscador’) ja diuen ‘cazador’ (caçador) a l’encistellador, si en català del Seeker en dic ‘cercador’ no es creen confusions. A mi em sembla més adequat dir-li ‘encistellador’ al Chaser (que es podria traduir literalment per ‘el que persegueix’), atès que la seva funció més destacable és encistellar (que és com es marquen els punts) que no pas la de perseguir (atès que també podria crear confusió amb el fer de perseguir la papallona daurada). Vaja, que jo vaig decidir que al Seeker li diria ‘cercador’ en català com a decisió pròpia (resultat d’aquestes reflexions). Que sí, que ja sé que en català li diuen ‘caçador’, però per tot això agafo o canvio les traduccions/adaptacions al meu gust :) Em prenc les meves llicències hehe

Com els casos del Whomping Willow o the Elder Wand. En comptes de ‘Pi Cabaralla’ (cosa que em sembla magnífic el joc de paraules, no dic que no), jo li dic ‘Salze Sacsejador’ (és una manera de no canviar-ne l’espècie —vaig al·lucinar a la segona pel·li quan se’m va revelar que era un salze i no pas un pi! Després ja els vaig llegir en anglès i ho vaig entendre tot xD— i mantenir el joc de paraules). I així ho escric a les meves fics. En italià, per exemple, és un plàtan (Platano picchiatore); o en danès, que és un pollancre (Slagpoppel). Pel que fa a la Vareta, sempre li dic Vareta de Saüc, encara que ja sé que en català n’hi diuen ‘Vareta d'àlber’. Perquè em sembla una aberració canviar una cosa tan essencial: varetològicament és una cosa totalment diferent.

«En definitiva molt bona història i molt ben redactada. Aquí la primera persona ajuda moltíssim a fer de pont entre la Ginny i els seus sentiments i pensaments. Es veu una evolució clara de la trama i una cosa no passa de cop perquè si o sense antecedents previs. Et va costar gaire d’escriure? Devies necessitar mirar-te el llibre molt temps no per anar intercalant tan bé els fet reals amb els inventats? Les converses amb el diari et van costar de crear o ja tenies una idea clara de com t’ho faries?»

Són bones preguntes. No diré que em va costar d’escriure, perquè un cop vaig tenir les coses clares i ja m’havia ficat en el paper i en el personatge, ja les coses van sortir soles. Jo agafo el bolígraf i a redactar s’ha dit! Però la preparació i l’organització sí que va ser lenta i feixuga. Vaig agafar el llibre i me’l vaig tornar a llegir (un altre cop xd), aquesta vegada prenent moltes notes. Com he dit més amunt, volia que fos el més fidel possible. Naturalment que hi havia d’haver coses que m’inventés, però volia que totes poguessin lligar perfectament amb el que diu el llibre. Així que sí, el preparatori sí que va costar. Però vaig estar content del resultat! I això que era un repte (límit de temps) i a mi em costa treballar sota pressió.

Pel que fa les coses del diari, algunes són literals del llibre, sobretot les primeres frases i després ja ho completava amb coses meves. Però són de gran ajuda per començar. No només a l’hora d’escriure, sinó a l’hora d’ordenar les idees i d’entrar en el personatge.

«No cal que responguis les preguntes si no et ve de gust o no tens temps, però estic encuriosit.»

Espero haver-t’ho respost prou.

«T’ho deus pensar molt bé i repassar molta informació no abans de crear històries?»

Buf, doncs sí! xD En general, tots ens documentem força per escriure cada fic, però n’hi ha que som especialment meticulosos (i en som uns quants)! Però també ens ho passem molt bé fent-ho!

«Bé deixo aquí el comentari que em sembla que m’he excedit una mica amb la llargada. Ja porto una bona estona aquí fent-lo.»

Hahahaa doncs les respostes solen ocupar com el doble del que responem, o sia que imagina’t! Però no passa res, eh, que ho fem per això!

 

«Quan acabi el tercer capítol et comento el què, salutacions!»

Genial! L’esperaré ^^

Antares