El Retorn dels Black - VII- Sorgingoa
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 17/11/2016 a les 00:00:08
Última modificació 24/09/2017 a les 21:22:14
Tots els capítols de El Retorn dels Black
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


VII- Sorgingoa

Sorgingoa

&n bsp;  —T'assembles al teu avi.

       El professor Llagot havia obert la boca, després d'una estona d'observar l'Altaïr. La noia va obrir els ulls com unes taronges. Aquell bruixot havia fet classe al seu avi? Probablement. Al cap i a la fi, era el director de la residència d’Slytherin, on l’Altaïr estava convençuda que el seu avi també havia anat. Però, si era així, devia ser molt vell.

       En Hagrid, el guardabosc, també li havia dit que hi tenia retirada. Tant s'hi assemblava?

   —La professora McGonagall, la directora, m'ho ha dit —va dir el bruixot, tot movent el bigoti amb simpatia.

       Aleshores el professor Llagot es va tombar i l'Altaïr el va seguir pel despatx, amb el pensament a d'altres llocs. Era espaiós i tenia escalfapanxes i tot. Van passar de llarg el racó de saleta d'estar, i la va conduir fins a unes calaixeres altes decorades amb sanefes recargolades.

   —Ah! El càstig, Black... —va exclamar, tot recordant el motiu pel qual ella era allà—. Ah sí, doncs... m'hauràs d'ajudar a endreçar el material per les classes de la setmana que ve. Recorda'm el teu nom, bufona.

   —Em dic Altaïr.

       La noia va aguantar la mirada llaminera del professor Llagot, fins que no va poder més i va posar la vista a les etiquetes de la calaixera.

       Li sonaven alguns dels noms, però ja tenia sort que estaven ordenats per ordre alfabètic. Hi havia potingues de tota mena, i fins i tot pots de conserva i un paquet de pedres en forma de ronyons. Es va afanyar a ocupar-se dels calaixos més baixos i va deixar que fos el professor Llagot que es posés de puntetes per arribar als més alts.

       Seguia les instruccions del professor Llagot d'esma. Tenia una pregunta a la ment i va decidir mirar-lo als ulls blaus.

   —El meu avi va ser alumne seu, professor?

   —És que jo sóc molt vellet! —va contestar amb un somriure—. I vaig tenir tota la teva família, i tant! Encara que en Sírius no era de la meva tutoria...

   —Com que no?

   —No —va contestar ell amb una nota de decepció—, en Sírius va anar a Gryffindor. I llàstima, perquè era un estudiant brillant!

       L'Altaïr no va poder evitar que se li notés la sorpresa, i naturalment el professor Llagot ho va notar. Així, l'avi de l'Altaïr no havia anat a Slytherin. Sinó a Gryffindor. Ho tenia tan assumit...

   —Mira! —va dir, i la va portar fins un bufet de caoba americana que tenia a tocar de la seva balcó privat. Era ple de fotografies màgiques amb tot de cares, moltes de les quals eren conegudes.

       Un adolescent vestit amb túniques de bruixot del segle XX, que anava carregat de caramels, feia un gran somriure dins d'un marc de sanefes. També un alumne amb una càmera màgica d'enorme reflector de flaix i un noi de llargs cabells rossos i mirada freda. Una noia somreia maliciosament amb un llibre a la mà i l'expressió triomfal, mostrant una copa daurada d'amples nanses. En un marc blau marí, hi havia un noi alt i prim de pell molt clara i ulls negres, que li va recordar moltíssim en Kun Nott; probablement era algun familiar seu. En una fotografia de grup que semblava més antiga, hi havia un bruixot jove amb els cabells negres i els ulls d'un grisenc inquietant (podria ser que també fos familiar d'en Sílver Macmillan?). En una fotografia amb més color, hi havia un bruixot molsut de cara rodona.

   —El professor Longbottom, que ara ensenya Botànica. I també vaig tenir el professor Snape —i li mostrava un noi pàl·lid i esprimatxat, de rostre angulós i túnica diverses talles més gran —, que va ser l'antic professor de Pocions i de Defensa Contra les Forces del Mal.

   —La Lily, l'encantadora Lily —va dir amb un somriure nostàlgic, mirant una noia d'ulls verd maragda i cabellera pèl-roja—, una bruixa extraordinària!

       L'Altaïr es fixava en tota aquella gent, preguntant-se per quin motiu el professor Llagot tenia totes aquelles fotografies al prestatge. Quan es va fixar en una fotografia apaïsada de la gran taula rodona que tenia al seu despatx plena d'alumnes que hi menjaven, es va recordar de l'oferta del professor de pocions a la Lucy Weasley sobre un sopar que farien aviat.

   —Els alumnes talentosos que tenen ambicions aspiren arribar al prestatge —li va explicar el professor Llagot amb un estrany rictus als llavis.

       Era un home amable, i feia la sensació de tenir cura dels seus alumnes. Però semblava que els col·leccionés com si fossin trofeus. Allà hi havia gent important, famosos, persones que havien arribat lluny.

   —La senyoreta Granger —va seguir, apuntant una bruixa de melena encrespada amb el seu dit com un botifarró—, que ara treballa al Departament d'Aplicació de la Llei Màgica, i també havia estat al Comitè de Regulació de Criatures Màgiques, també va ser alumna meva!

       Ara es fixava en dues fotografies de dues noies volant amb escombra amb unes túniques de quidditch de color verd fosc amb unes grapes amb urpes.

   —La Ginny Weasley! —va dir assenyalant la jugadora de la cabellera pèl-roja—. Bé... que ara és Potter, Ginny Potter.

       La noia de la fotografia els mirava amb els seus atmetllats ulls marrons i cara pigada. Així que el cognom de soltera de la famosa jugadora de quidditch i ara corresponsal del Periòdic Profètic era Weasley. Això explica les simpàtiques pigues i el to coure dels cabells de la Lucy Weasley, va pensar l'Altaïr. Devia ser cosa de família. Pel que semblava, tothom estava emparentat, allà. Així, si va tenir la Ginny Potter d'alumne, també devia tenir...

   —I, mite'l, aquest és en Harry Potter!

       Un bruixot d'ulls verds i ulleres rodones forçava un somriure en la fotografia d'un sopar al despatx del mateix professor Llagot. Entre els bufats cabells negres atzabeja, es podia endevinar la llegendària cicatriu en forma de llamp que tenia al front.

   —Un geni de les Pocions, com la seva mare! I una gran persona —va afegir amb una estranya expressió de recança, i va abaixar la veu—. Un heroi per tot el que tingui la sort de sobreviure en aquest món...

       Hi va haver un silenci delicat que l'Altaïr no va gosar trencar ni amb la seva respiració, i va esperar que el professor Llagot tornés a parlar:

   —El seu pare tenia fama d'avalot, però havia destacat molt en els estudis —i llavors va mirar l'Altaïr amb els seus ulls blaus renovats—. En James Potter i en Sírius Black eren inseparables! Tots dos brillants! Llàstima que tots dos anessin a Gryffindor i que rebutgessin les meves invitacions...

       Així que el seu avi es relacionava amb un Potter...

   —El fill d'en Harry Potter ja volta pel castell, però encara no he aconseguit que assisteixi a les meves festes. I això que li he dit que hi pot portar els seus amics de l'ànima... —va afegir, i va mirar l'Altaïr des de sota les celles—. Espero que tu, Black, no em fallis si mai demano que et facin arribar alguna nota.

       L'Altaïr va fer que no amb el cap instintivament, però la veritat era que encara estava paint tot allò. En Sírius era de la residència escarlata i era amic d'un tal James Potter, pare del famós Harry Potter. I, pel que havia dit, el nét de l'amic de l'avi de l'Altaïr estudiava a Hogwarts. Havia de trobar aquell tal Potter com fos...

       I ara que l'Altaïr tenia una ocasió per demanar per en Sírius a algú que l'havia conegut, el professor Llagot va deixar de fregar-se les mans i les va percudir un cop.

   —Au, seu! —li va deixar anar de sobte, mostrant-li un dels enormes sofàs que envoltaven la llar de foc.

   —Que no acabem d'endreçar? —va demanar.

   —Ui, no cal! —va exclamar en Llagot, i va fer un gest de confidència còmplice—. Només que es vegi que m'has ajudat. Ja t'he dit que no hi crec gaire, en els càstigs de principi de curs...

       L'Altaïr va seure a poc a poc sobre el sofà i va veure com els ulls blaus i amables del seu professor somreien entusiastes.

   —I ara, parla'm d'aquesta habilitat defensiva que vas demostrar ahir al vespre!

       L'Altaïr es va ennuegar amb la seva pròpia saliva. No sabia per on començar, però senzillament va mirar de parlar-li dels seus orígens pirinencs i de la mena de màgia entre la qual s'havia criat. El professor Llagot va preparar dues tasses de te i semblava que la conversa havia d'anar per llarg. De seguida, l'Altaïr va aprofitar la primera ocasió que va tenir per tornar a treure el tema dels seus alumnes de l'època d'en Sírius. Tanmateix, el professor Llagot preferia escoltar que explicar, i va tornar a conduir la conversa a l'incident amb en Thor Gaunt de la nit anterior...

       Allò semblava un estira i arronsa, a veure qui podia obtenir la informació que volia treure de la conversa. El professor Llagot li demanava per l'origen de la màgia que havia fet; i l'Altaïr mirava de portar la conversa cap al que el bruixot li podia explicar del seu avi i d'aquell Potter que hi tenia relació. Però l'Altaïr tenia les de perdre, perquè ell era el professor i ella havia de mantenir les formes.

***

 

   —Ei, Altaïr!

       La veu de l'Àstat Zeller venia del vestíbul i es projectava cap amunt. L'Altaïr va baixar les escales ràpidament, per arribar a baix com més aviat millor i no haver de mirar avall. L'Àstat, la Sue i en Macmillan eren al peu de les escales. La noia va saludar els seus companys amb l'alè cansat.

   —Com ha anat el càstig?

       L'Altaïr no era conscient d'haver fet cap càstig. Estava acostumada a quedar-se sense pati, a fer llargues còpies, a estar-se de cara la paret o a recollir la classe. Però allò havia estat més aviat una primera classe individual de tutoria o una invitació de cortesia...

   —Doncs... l'he ajudat a endreçar ingredients de pocions per la setmana vinent.

       Allò no era pas mentida, però, tot i que es moria de ganes de demanar-los que l'ajudessin a localitzar en Potter, va actuar amb cautela com sempre havia fet.

   —Ja gairebé és l'hora de sopar, Black —va dir en Macmillan, que la mirava amb els seus inquietants ulls grisencs.

   —Caram... Sempre estem menjant... —va contestar amb un somriure un pèl forçat. S'havia passat la tarda al despatx del professor Llagot.

   —Per cert —li va dir l'Àstat—, vols que passem per les cuines i demanem als elfs domèstics que et preparin els ous com tu vols?

   —Que saps on són?

   —No és gaire difícil de deduir —va contestar ell, apujant-se les ulleres amb el dit tes.

       En Macmillan va enfilar les escales de marbre.

   —Doncs jo vindré més tard. He d'anar a fer una cosa.

   —Molt bé —li va dir la Sue sense somriure—, ens veiem al Gran Saló a l'hora de sopar.

       Així que la Sue i l'Altaïr van seguir l'Àstat per les escales de pedra que baixaven a les masmorres. L'Altaïr va veure com en Macmillan s'esfumava escales amunt, i va pensar que ella també hauria volgut anar a meditar tota sola tot el que havia comentat amb el professor Llagot.

   —On deu voler anar? —va comentar la Sue amb aire recelós.

       L'Àstat i l'Altaïr van dir que potser volia passar per la mussolerrisa (que és el que ells haurien de fer per respondre les cartes dels seus pares...) o potser volia veure la biblioteca...

   —Doncs quines ganes d'anar a la biblioteca! —va exclamar la Sue, avançant-se escales avall—. Però si només hem fet dues classes! Què deu voler mirar...

   —Ei, que jo també hi vull anar! —va replicar l'Àstat, mentre mirava de posar-se davant de la Sue i guiar ell la comitiva—. Però demà al matí ja tindrem temps de fer-ho.

   —Un dissabte al matí a la biblioteca!?

   —No vinguis, si no vols —va contestar l'Àstat arronsant les espatlles però amb l'expressió somrient.

   —Què passa, tu també vols fer coses tot sol? —va dir la Sue amb una nota de recel, pensant en en Macmillan.

   —No cal que et posis així!

       L'Altaïr no deia res, però comprenia perfectament en Macmillan. En aquells moments, també hauria volgut quedar-se sola i pensar en el que li havia dit el professor Llagot. En Sírius havia estat l'ovella negra (o blanca, segons com ens ho mirem) de la família Black; i ella també semblava estar destinada a ser-ho...

       Van passar pel costat de la pila de bótes que hi havia contra la paret, davant de la qual hi havia la finestreta en forma d'ull de bou i la pintura d'una fruitera.

   —Són aquí!

   —Això també ho vaig veure jo... —va dir la Sue emmurriada.

   —Sí, però tu hi has entrat?

       L'Àstat va fer un gran somrís i es va posar davant del quadre. Va allargar els seus dits llargs i va "tocar la pera" que hi havia dibuixada. Bé, per la reacció que va tenir la pera, li devia fer pessigolles, perquè es va posar a tremolar i a riure nerviosament. I, davant de l'estupefacció de la Sue i de l'Altaïr, la pera del dibuix es va convertir en la maneta d'una porta, i tots tres van passar cap dins. Era la cuina més gran que hagués vist mai, gairebé tant com el mateix Gran Saló. El sostre era alt i de bigues de fusta entrecreuades, tenia quatre taules llargues idèntiques a les del Gran Saló i una immensa llar de foc. En conjunt, una decoració rústica i càlida d'allò més acollidora. Almenys un centenar dels d'elfs domèstics hi feinejaven amb una organització sorprenent i un treball en equip envejable.

   —Hola! —va saludar l'Àstat amb veu animada, dirigint-se els elfs domèstics.

       Uns quants elfs van deixar de fer el que feien i els van fer una reverència. L'Àstat els va preguntar si tenien els ous ferrats "poc fets" que els havia demanat, i una elfina grassa i de llargues orelles els va mostrar un magnífic plat d'ous ferrats que feia venir salivera. Semblava que l'Àstat estava acostumat a tractar amb elfs domèstics. Quan va assentir amb el cap, veient que l'Altaïr no sabia què dir però que es notava que havia trobat que els ous feien una pinta deliciosa, l'elfina va deixar el plat en una de les taules de la perifèria, que tocava una alta pila de cassoles. L'Àstat també els va demanar que no es descuidessin de posar bistecs a la taula d'Slytherin.

       De camí cap al Gran Saló novament, l'Àstat els va explicar que havia trobat l'entrada de la cuina per casualitat.

   —Anava cap a la sala d'estudiants, que he esternudat i...

   —Ecs! —el va tallar la Sue, forçant una ganyota de fàstic—. No em diguis que has tacat el quadre de saliva i de--

       L'Àstat va dir que no, que ho havia netejat bé fregant amb la màniga de túnica:

   —A la pera li ha agafat un atac de pessigolles (no sense abans etzibar-me quatre crits per haver-la tacada...), que tenia por que el seu riure escandalós no despertés el retrat del mateix Sírpentin Slytherin que hi ha prop de l'avantcambra de les masmorres...

       L'Altaïr va arrufar les celles.

   —I tu no anaves amb ell? —va demanar a la Sue.

   —No, si quan jo he acabat de dinar, ell encara estava menjant...

   —I tu on han anat, Sue? —li va preguntar l'Altaïr.

       La Sue va fer cara de sofisticació. Va fer morros, va creuar els braços i va parlar amb un to lleument molest.

   —Aquí tothom té secrets, no?

   —Apa! Que estàs enfadada? —va dir l'Àstat.

   —He estat amb les bessones Doppel a la sala comuna —va dir finalment la Sue—. En Macmillan ha sortit als jardins.

       Aquell sopar va tenir els ous ferrats per l'Altaïr i bistecs a dojo per a l'Àstat. I l'atac d'enveja de la Sue la va portar a voler tenir un menú personalitzat també per a ella i va dir que ja passaria per les cuines a demanar als elfs domèstics que li posessin menys sal a la seva vianda.

       L'endemà al matí, es van llevar tard i després d'esmorzar tots quatre es van dirigir al quart pis (l'Altaïr va haver de tornar a pujar aquelles odioses escales de marbre) a visitar la biblioteca. Les bessones Doppel van estar-se amb el seu cosí salvatge; i en Kun Nott s'havia quedat tot sol un altre cop. L'Altaïr no seria qui li digués de venir amb ells, perquè ell se la mirava com si tingués una advertència permanent als ulls negres.

       La biblioteca era una sala magnificent. Hi havia milers de llibres endreçats en milers de prestatgeries que s'enfilaven fins al sostre, que era altíssim. Hi havia un silenci quasi intimidatori. Era com ser dins d'un temple de paraules invisibles.

       Hi havia un espai de taules on els estudiants podien llegir o fer els deures. En un raó estratègic, hi havia una estrada amb una taula-columna alta amb un faristol que presidia la sala de manera solemne. Darrere del faristol i amagat per la taula, hi respirava el responsable d'aquella tensió i silenci rígid. Era un ésser flac i força demacrat, que tenia la mirada inquisitiva i vella rere les ulleres de presbícia. Madame Pince, la bibliotecària, era com un voltor desnerit que semblava viure només per ser la protectora i la guardiana dels llibres.

       A les taules, només hi havia alguns estudiants que devien ser de cinquè a les taules. Comparaven les redaccions que ja tenien de deures. I assegut a terra de cames creuades entre les prestatgeries, hi havia un alumne esprimatxat de Ravenclaw d'ulls felins, que consultava la secció de dracs. Alguns dels alumnes de cinquè feien cara de desesperats quan van veure que encara els faltava vint centímetres de pergamí per acabar la redacció. Un cap de color coure es va alçar del pergamí i la Lucy Weasley va somriure.

   —Hola —va xiuxiuejar amb la seva veu electritzant des de la taula—. Esteu visitant la biblioteca?

       Ells van assentir.

   —També podríeu aprofitar per sortir als jardins a prendre l'aire —els va suggerir—. Nosaltres tenim uns quants deures per enllestir... —la Lucy va fer un sospir resignat gairebé mut—. Tinc el pressentiment que aquest any serà especialment dur, amb els GNOM pel mig...

       De sobte, Madame Pince fa proferir un crit. Van veure que estava renyant el noi de Ravenclaw que mirava llibres de draconologia per "no llegir en una posició adequada!". La monitora d'Slytherin va recuperar la disciplina corporal i va tornar a la feina, abans que la bibliotecària l'escridassés també per no fer silenci a la biblioteca. És clar, com que ella no cridava ni res...

       En aquella estona que van estar per allà, Madame Pince va cridar l'atenció a un parell d'estudiants més per coses com "respirar fort" o "no desar els llibres amb cura". L'Altaïr gairebé li feia cosa agafar qualsevol llibre per mirar-se'l i no va gosar endinsar-se més a la biblioteca (encara que li hauria agradat molt anar a tafanejar a la «Secció d'invisibilitat», tal com s'indicava en un rètol al costat del qual hi havia un senyal d'«atenció»).

    &nbs p;  L'Altaïr va agafar un exemplar de cobertes marrons que a la portada, juntament amb el segell de l'escola, tenia el dibuix d'una arbreda que creixia a l'inrevés en contra la gravetat. A la primera pàgina, hi deia:

 

   AVÍS: Si estripeu, rebregueu, doblegueu, esborreu, embruteu, llenceu o malmeteu d'alguna manera, maltracteu o no mostreu el respecte i la consideració degudes envers aquest llibre, en patireu les conseqüències, amb el càstig més sever que m'atorguin els meus poders.

    Irma Pince, bibliotecària de Hogwarts.

 

       L'Altaïr es va quedar mirant aquell avís, que havia trobat en tot els llibres que havia mirat, sense acabar-ho de veure clar.

   —Esborreu? —va exclamar, esforçant-se per xiuxiuejar, mirant de reüll Madame Pince, que havia començat a passejar-se per la biblioteca—. Com que esborreu? Com se suposa que podem esborrar el que diu el llibre??

   —Que com? —va dir l'Àstat amb indiferència, i va treure la vareta—. Doncs així: deleo!

       I les lletres impreses al paper esgrogueït del llibre es van esvair a l'instant, deixant les pàgines completament buides. I en aquell moment passava Madame Pince i... L'Àstat es va afanyar a fer el conjur oposat:

   —Relevio!

   —Es pot saber què tramen, vostès?!

       Madame Pince de prop feia por i tot...

   —No res...

   —Doncs o es troben una feina o ja poden tocar el dos d'aquí!

       Tots quatre van assentir i es van anar amagar entre les prestatgeries, fent veure que cercaven algun llibre. Quan Madame Pince va decidir deixar-los, es van adonar que s'havien ficat en una temàtica de plagues domèstiques, davant d'una col·lecció de Diversos mètodes de reproducció dels gnoms de jardí, i van decidir escampar-se per altres espais perquè es van sentir ridículs.

   —Ostres, Àstat! —es va exclamar l'Altaïr en veu baixa, en plena il·luminació d'idees—. I no ho podries provar aquí?

       El noi va apuntar el llibret que l'Altaïr havia tret de la butxaca de la túnica d'una revolada. I va repetir l'encanteri revelio, però no va passar res.

   —No funciona...

   —I per què no ho proves tu, Black? —va suggerir en Macmillan, i es va posar davant del llibret per tapar-lo. Si Madame Pince el veia, encara es pensaria que era de la biblioteca—. Potser només funciona si ho conjures tu.

       L'Altaïr va provar el revelio, va repetir l'aparecium... però res de res. El llibre buit continuava intacte. No hi havia res a fer...

       Aleshores un noi alt de Ravenclaw, de foscos cabells molt rinxolats i ulls blaus, va entrar a la biblioteca a pas tímid. L'expressió de malhumor de Madame Pince va canviar a l'instant. Es va atansar al noi i el va saludar amb un somriure que no s'haurien esperat mai que pogués prendre forma en aquells llavis prims i poc elàstics. Aquell noi, que evidentment era diferent de tota la resta, gaudia d'un tractament d'amabilitat inaudit en aquell voltor vell...

       L'Altaïr va veure que als alumnes de les taules se'ls escapava el riure per sota el nas. Ella, però, no tenia esma per riure'n; va tornar-se a guardar el llibre a la butxaca, abatuda. Va decidir parlar d'una altra cosa:

   —I què és aquella zona d'allà? —va demanar, fixant-se en un espai molt fosc de la biblioteca que estava barrat per una corda.

   —És la Secció Restringida —va contestar en Macmillan, i els seus ulls grisencs van brillar a la llum de les torxes màgiques de les parets—. Necessites el permís signat d'un professor per entrar-hi. No tothom hi té accés.

   —I quina mena de llibres hi ha? —van preguntar la Sue i l'Altaïr, enfonsant els ulls a la foscor d'aquelles prestatgeries misterioses, que semblava que respiressin i tot entre les ombres.

       L'Àstat va contestar amb obvietat:

   —Doncs Màgia Negra i Forces del Mal, és clar.

       Sens dubte, era dels espais més intrigants i atractius de la biblioteca, però l'Altaïr tenia els seus dubtes de si Madame Pince acceptaria una nota firmada a qualsevol hora del dia...

***

 

       Aquella tarda, la sala comuna d'Slytherin era plena com un ou. Els luxosos sofàs de cuir negre estaven ocupats per alumnes més grans i els que havien tingut més sort seien en alguna de les còmodes butaques de tapisseria verda. La Sue, l'Àstat, en Sílver Macmillan i l'Altaïr s'havien assegut a la taula rodona i havien començat una partida al burro explosiu, però aviat se n'havien cansat. En Macmillan s'havia posat a llegir Duel Màgic per a dualistes avançats: la importància de mantenir les formes, que havia agafat aquell mateix matí de la biblioteca. L'Àstat s'havia embrancat en una competició d'escacs màgics amb en Lee Lawless, un alumne de tercer, i la seva partida havia generat molta expectació. L'Altaïr ja havia tingut ocasió de veure la destresa natural que tenia en Lawless de fer trampes, i fins i tot així, l'Àstat el superava.

   —És un trampós, oi? —li va dir la Sue a cau d'orella a l'Altaïr—. Escolta, vols que ens posem a respondre cartes?

       L'Altaïr va fer que sí i es va oferir per anar al dormitori a buscar pergamí. De fet, tenia ganes d'estar sola. De sobte, ser a Slytherin no la convencia del tot. Era perquè acabava de descobrir que en Sírius era un Gryffindor i no pas un Slytherin? A més, encara no havia aconseguit descobrir com revelar el contingut del llibre de Briubruixina. Com li podia escriure donant-li les gràcies pel regal si ni tan sols sabia què era exactament el que li havia enviat?

       L'Altaïr va abandonar la sala comuna i va anar cap al dormitori.

   —Hola, Ignis —li va dir amb desgana al dimoni de foc, en sentir el crepitar de les seves flames.

   —Què hi fas, aquí? —va fer amb la veu ronca—. Torna-te'n!

       L'Ignis sempre tan simpàtic... Però l'Altaïr no en va fer cas. Es va asseure a terra, amagada del foc blau que cremava en un racó de la paret, i va repenjar l'esquena al seu baldaquí. Va estirar el braç per treure el seu bagul de sota el llit i el va obrir. En va treure una carpeta plena de pergamins: els seus valuosos apunts de varetologia. Entre aquells apunts agafats d'altres varetòlegs, hi tenia notes que ella mateixa havia començat a documentar de les seves pròpies experiències. Eren escasses, perquè no havia tingut l'oportunitat de tenir gaire varetes a les mans. Però ara tenia la seva pròpia vareta de banús i pèl d'unicorn, i tenia a l'abast varetes d'altres bruixots que, si tenia bon ull, també podia estudiar-ne el comportament i les habilitats. Va agafar una ploma i va afegir unes notes més: les primeres impressions de les varetes dels seus companys.

       No hauria pogut oblidar aquella vareta d'àlber d'en Sílver Macmillan. La Lucy Weasley havia dit que hi havia una activitat extraescolar de duel màgic, i no trigaria gaire a veure'n un cartell penjat al taulell d'anuncis de la sala comuna. Era una oportunitat de seguir de prop la seva màgia. L'Altaïr va pensar que en Macmillan s'hi apuntaria i, naturalment, l'Àstat també, que ja li havia quedat clar que el duel era la seva passió. Potser no era l'activitat que encaixava més bé amb l'Altaïr, però es va fer una nota mental que apuntar-s'hi era el que havia de fer si volia tirar endavant les seves observacions.

       Va allargar el braç i va agafar una altra cosa de dins del bagul... Aquell farcell de roba que contenia aquella vareta marcida; un dels seus objectes d'estudi més importants, però també dels més críptics. L'havia guardat en secret des que l'havia recollit del camp de batalla, després d'aquell inoblidable duel màgic. Ara només eren cendres carbonitzades i una fibra de cor de drac sense vida. Tanmateix, s'havia proposat descobrir tot el que pogués sobre el seu propietari.

       L'Altaïr va desembolicar el farcell i només hi havia fusta socarrimada i una fibra morta de cor de drac que no podia brillar de cap manera. Com podia descobrir res sobre el que havia estat en vida? Quina informació podia donar-li del seu antic portador?

       Recordava aquell fatídic duel al Cercle. Briubruixina i la Granny havien alçat les seves varetes l'una contra l'altra. La detonació del conflicte havia estat d'allò més intensa. La Granny havia estat derrotada amb un impressionant malefici de Briubruixina, que havia provocat la destrucció de la vareta vençuda. Una vareta de drac que havia deixat de bategar...

       La Granny va deixar d'assistir al Cercle i es va aventurar a viatjar pel món (o això li deien), i cada cop la veia menys. Aleshores Briubruxina havia passat a ser la seva única mentora. El seu referent de màgia. Però allò no l'havia fet deixar de pensar en la Granny. Sempre tan misteriosa, sempre tan seva...

       De la butxaca de la túnica, en va treure el llibret en blanc que li havia enviat Briubruixina. Allò no només li treia el son, sinó que la feia sentir frustrada. Es negava a creure que allò fos senzillament un quadern de notes; tractant-se de Briubruixina, hi havia d'haver alguna cosa més... Però no podia descobrir què...

       A la falda tenia la carta de Briubruixina, la carpeta amb les seves notes varetològiques, la vareta morta del farcell... i aquell llibret en blanc. Fora de l'Umbra, que ara devia estar dormitant a la mussolerissa, ara tenia tots els records materials d'Artineu a la falda. Si Briubruixina volia posar-la nostàlgica, ho havia aconseguit.

       L'Altaïr estava asseguda a terra amb l'esquena contra el baldaquí, tota arraulida abraçant-se les cames. Tot plegat se li feia una muntanya. Estava sola. I, asseguda enmig del dormitori d'Slytherin, les columnes de serp i el sostre arquejat que se li feia imperiosament alt i imperiós. No estava segura ni tan sols d'aconseguir fer amics aquest cop... Com si començar de nou no hagués servit per res...

       No ho va poder evitar. Els ulls se li van omplir de llàgrimes i va començar a plorar en contra de la seva voluntat. Les llàgrimes li van relliscar galtes avall i van caure sobre el llibret blanc. I aquella tristesa líquida va provocar un efecte sorprenent i inesperat sobre l'objecte màgic...

       A la portada blanca, va començar a aparèixer el perfil familiar d'una serra coneguda. Tota la tapa es va omplir d'una vista de la cara nord del Prepirineu, com si fos una taca d'aquarel·la que s'anés estenent per tota la coberta. I l'Altaïr es va fixar especialment en el sector de la serra del Cadí. Reconeixia el Pic del Migdia, que es clavava en el cel blau de la il·lustració màgica al capdamunt de Roca Punxenta, que enfonsava el peu al llom del llibret, precipitant-se cap a la contraportada. Tot seguit, s'hi aventurava el pendís de la Canal d'Estana. Al mig, la Canal Cristall partia perillosament la prominència de Roca Verda i de Roca Ordiguer, que s’obrien formant un arriscat pendent escarpat. La Canal d'Ordiguer apareixia com un tall a tocar de la vora del llibre. La serra prepirinenca s'allargava per la contraportada del llibret allargat i estret. Un cel estrellat la cobria; tot ple d’anotacions alquímiques i de símbols astrològics i de senyals antics.

       Al centre de la coberta, unes lletres grosses i cargolades van prendre relleu:

 

Sorgingoa:

Manual pràctic d'encanteris, embruixos, sortilegis, maleficis, transfiguracions, conjurs, pocions i d'altres fetilleries dels Pirineus.

 

        L'Altaïr va passar els dits pel títol, va obrir el llibre i va començar a passar-ne les pàgines, completament fascinada. Es va apujar els mocs i es va eixugar el nas per no embrutar-lo. Ara li havia agafat un riure nerviós.

       Era la cosa màgica més fenomenal que havia tingut mai a les mans. Les pàgines eren plenes d'il·lustracions, d'esquemes i de breus explicacions de tota mena de màgia. Les indicacions i les trajectòries de vareta s'il·luminaven amb lluïssors de diversos colors. Hi havia instruccions per gairebé tot; un compendi d'herbes i de criatures màgiques, i també de tradicions i supersticions que semblaven prou útils en situacions de perill o de necessitat de supervivència. També n'hi havia d'estranyes per a conjurs estranys, com ara Llet de cabra groga per fer ploure sobre mullat. O de gracioses (o esgarrifoses): tres-centes orelles esquerres per fer desaparèixer un gep...

       Amb l'emoció al coll, es va alçar de seguida del terra amb la intenció d'anar corrents a la sala comuna per ensenyar-ho als seus companys. Tanmateix, es va deturar a la porta del dormitori. Ella mai no havia tingut amics. Mai no havia tingut ningú en qui confiar secrets i inquietuds. Per què els havia d'explicar res?

       L'Altaïr va tornar dins el dormitori i es va estirar al baldaquí a llegir el Manual Pràctic Sorgingoa, a la somorta llum verdosa que es filtrava pel finestral des de les profunditats del Llac Negre.

       Li costava focalitzar-se amb una sola cosa i, quan anava cap a l'apartat de Transfiguració decidida a centrar-se en un únic tema, va passar per una pàgina d'alquímia que la va fer deturar. Una il·lustració d'unes flames crepitants amb un rostre demoníac. Havia trobat un apartat que parlava dels dimonis de foc, esperits com l'Ignis. Es va incorporar per llegir bé aquell text.

 

     Les salamandres, els dimonis de foc, les ondines, els nans i certs tipus d'elfs són només alguns exemples de les formes que adopten els esperits. L'entitat espiritual actua com a principi ordenador i comprensible de la natura. Es tracta d'un principi vital i vivificador de diverses entitats naturals.

     L'esperit és una realitat activa i independent de la matèria, i com a tal no està subjecte a les lleis orgàniques del món material. Pot ser l'explicació de les funcions físiques d'un ésser o d'un cos, atès que és un resultat evolucionat de la matèria, però no forma part d'aquesta índole. Les reencarnacions successives són proves potestatives per a purificar-se i es poden reutilitzar en diversos móns. Cada element de la natura podria ser susceptible d'una nova transformació.

     El bruixot avançat és capaç de canalitzar la seva energia màgica cap a la conjuració d'essències espirituals (demoníaques, pures o neutrals) a partir de forces de la natura. Les llegendes màgiques parlen d'elfs nascuts de l'aire, de salamandres que vivien entre les flames, de nans guardians de la terra, d'ondines que naixien de l'ànim de l'aigua i de dimonis de foc, que eren genis de la ment.

 

       Així... l'Ignis era un geni de la ment; un esperit de la psique? Allò volia dir que era capaç de fer màgia psíquica o que podia memoritzar coses? L'Altaïr va seguir llegint, i el text li va confirmar que un esperit mental, com ara un dimoni de foc, recordaria qui era que l'havia invocat.

 

     El bruixot té la facultat de crear o d'invocar esperits, però és una mena de màgia que requereix una força psíquica molt intensa. Els genis de la ment, per exemple, responen a les febleses de la ment del seu creador...

 

   —Que no portaves pergamí, Altaïr?

       La noia va tenir un sobresalt i va tancar el llibre a l'acte. La Sue era a la porta del dormitori, esperant-la.

   —Altaïr —va repetir—, què fas, que no véns?

   —Ah! Sí, sí!

       El Manual pràctic Sorgingoa es va tornar a esvair i l'Altaïr se'l va tornar a guardar a la butxaca de la túnica. La Sue va mirar l'escampadissa de papers que l'Altaïr havia organitzat.

   —I tota aquesta paperassa?

   —Oh, no és res —va dir mentre l'endreçava ràpidament un altre cop al bagul—. Anem?

       L'Altaïr va sortir del dormitori darrere la Sue amb els pergamins, plomes i tinter a la mà. Just en travessar-ne la porta, va dirigir una mirada suspicaç cap a l'Ignis. El dimoni de foc va fer una expressió esquerpa. Es negava a contestar.

------

 

Sorpresa!!! Ja tenim capítol!

       Els professor Llagot ens ha dit algunes cosetes... hem entrat a la cuina, a la biblioteca...

   També s'us ha revelat el propietari de la relíquia varetològica que guarda l'Altaïr. Us ho esperàveu? Creieu que podrà descobrir alguna cosa de la Granny amb aquella vareta morta i momificada?

   Per fi hem revelat el contingut del llibret en blanc. Sorgingoa! Un manual de màgia ultrapràctic!

   Què en penseu que l'Altaïr no hagi volgut compartir el que ha descobert amb els seus companys? Encara no els considera amics? Al cap i a la fi, només porten dos o tres dies junts i ella no està acostumada a compartir el que li passa amb els altres...

   Per cert, us vull agrair a tots els que m'heu estat seguint la fic des del principi, i també els que us hi heu incorporat fa poc. M'anima molt que us interessi la història, i em sap greu haver estat tant de temps sense continuar. La veritat és que no estava gaire d'humor i em costava trobar els moments per escriure. Però m'alegro que avui hàgiu tingut capítol!

     A veure què us ha semblat!

Antares


Llegit 667 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarCass Ross 271 comentaris19/11/2016 a les 12:26:09
#26992Tinc 8 fanfictions i un total de 13 capítols

Hola!

Ai, aquest Llagot que no castiga els seus alumnes! I llavors quan aquest van pel passadís amb els amics s’han de quedar uns segons pensant a veure quin era el càstig perquè no pots dir que t’has dedicat a prendre el te amb el professor...

Fa una mica d’angúnia, anar veient com el professor Llagot col·lecciona els antics alumnes que han tingut una carrera brillant, com si fossin trofeus, com ja comentes pel text. Penso que ho has aconseguit transmetre molt bé, això, i m’ha recordat el capítol en el qual el Harry i el professor Llagot es coneixen en aquella casa muggle i el professor Llagot actua d’una manera semblant. No sé perquè, però m’ha arribat més aquí, tot el tema que aquest comportament se li’n va de les mans, al professor. Fantàstic.

Tot i així, esperava que la conversa fos més llarga, però potser hagués sonat repetitiu. I guai, l’apunt que l’Altaïr vol anar a parlar amb el James Potter. No sé perquè però em pensava que ja el devia conèixer (al cap i a la fi, el Harry Potter deu ser famós després de la guerra i com ara nosaltres sabem una mica de la vida de les celebrities i els seus fills...) però suposo que aquestes notícies no deuen arribar pas als Pirineus, i abans d’anar a Hogwarts l’Altaïr feia poc que estava a la Gran Bretanya.

M’ha semblat molt interessant l’actitud del Macmillan, espero que això sigui un fil que ens portarà a algun lloc (una trama nova). Molaria. Pel que fa a l’actitud de la Sue, no sé si és que no havia copsat bé la seva personalitat en capítols anteriors, però m’ha sorprès molt aquesta actitud tan de nena malcriada i que es queixa per tot... (L’enveja, deu ser, però tot i així m’ha semblat una mica estranya. Sí que la deuen haver afectat, les bessones Doppel, si no és que ha passat alguna cosa més que no sabem.)

La biblioteca m’ha agradat molt com estava descrita! I pel que sembla, Madame Pince es torna més estricta cada any que passa, no? Com al professor Llagot, el pas del temps no se li ha posat gens bé! A veure si no els jubilen d’una vegada, que la gran majoria del personal de Hogwarts hi és des dels temps de la picor!! Que no hi ha manera que apareguin nous professors, eh?, excepte alguns casos com el professor Longbottom...

La nota de la Madame Pince que hi ha dins d’un dels llibres, Déu ni do!

I, Altaïr, no et passis al costat fosc! Ja sé que la  secció prohibida de la biblioteca que hi ha màgia negra i forces del mal pot ser molt intrigant i tot el que tu vulguis, però mantén la reputació que va adquirir el teu avi i no et passis al costat dels cavallers de la mort hahaha

M’ha semblat molt interessant que l’Altaïr estigui tan interessada per la varetologia i que en vulgui treure informació de les varetes dels seus companys... Que al futur acabarà desplaçant al Ollivader en la venda de varetes o què? I els grups de duels... Em pensava que només els havien fet aquell segon any del Harry com una cosa excepcional. És així, i tu els has afegit com si fossin regulars, o en els llibres de la Rowling també és una cosa regular però simplement no van sortir en altres llibres perquè no era necessari per a la trama?

Per cert, m’ha agradat saber una mica més de la vareta trencada. Així doncs, era de la Granny, no? (Ai, aquesta misteriosa Granny...) Recordo que, em sembla que al primer capítol, vas comentar que t’havia sorprès que cap dels comentaris nostres hi féssim referència (pel meu cas, com que no sabia a què portaria, tampoc sabia com comentar-ho hahaha i ho vaig passar per alt), però és guai saber-ne més coses.

I el llibre blanc de la Briubruixina, que està relacionat amb el títol!! (Quan vaig veure que havies penjat un capítol i vaig veure’n el títol em vaig quedar en plan, i això què és?). Pel que he buscat, és la paraula en eusquera per dir màgia, oi? Clar, encara que sigui sobre la màgia als Pirineus (i suposo que amb èmfasi als Pirineus catalans), com que els encanteris els diuen en eusquera i hi ha molta influència d’aquesta cultura en la màgia pirenaica catalana... També serà molt guai anar-ne sabent més coses. Com es nota que tens tota la història molt ben pensada i estructurada, sobretot en aquests aspectes que se surten del món màgic britànic de la Rowling. M’agrada llegir una fanfiction així.

Jo encara estava entestat que el llibre blanc revelaria el que contenia amb un encanteri de revelar la lletra amagada (com ja van provar en altres ocasions, i com apareix a la biblioteca), però just quan l’Altaïr s’estava mirant el llibre, he recordat el diari del Rodlel que era el Harry que hi escrivia i després el Voldemort contestava i pensava que a veure si hauria de ser una situació semblant (sucar-hi tinta; perquè crec recordar que no ho han fet). I llavors hi cau una llàgrima de l’Altaïr. M’ha agradat molt.

Ha sigut un capítol interessant de llegir,

Cass.




AvatarAntares_Black 340 comentaris22/11/2016 a les 01:05:29
#27002Tinc 9 fanfictions i un total de 42 capítols

Cass Ross:

Bé, sí que l'ha castigada. A endreçar els ingredients al a calaixera. Només que han acabat de seguida huhuhuuu «amb els amics [deixem-ho en interrogant]]s’han de quedar uns segons pensant a veure quin era el càstig perquè no pots dir que t’has dedicat a prendre el te amb el professor...». A mi m'ha passat molt.

«m’ha recordat el capítol en el qual el Harry i el professor Llagot es coneixen en aquella casa muggle i el professor Llagot actua d’una manera semblant» A mi també!

Si faig la conversa més llarga ho descobriria tot de seguida...

És clar que l'Altaïr sap qui és en Harry Potter, però no sap que el seu fill és a Hogwarts.

«M’ha semblat molt interessant l’actitud del Macmillan, espero que això sigui un fil que ens portarà a algun lloc (una trama nova). Molaria». I tant! En Sílver Macmillan serà molt important. I ens podria conduir a molts llocs ;)

«Pel que fa a l’actitud de la Sue, no sé si és que no havia copsat bé la seva personalitat en capítols anteriors, però m’ha sorprès molt aquesta actitud tan de nena malcriada i que es queixa per tot... (L’enveja, deu ser, però tot i així m’ha semblat una mica estranya. Sí que la deuen haver afectat, les bessones Doppel, si no és que ha passat alguna cosa més que no sabem.)». És que la Sue té com dues cares. És d'aquelles nenes que sembles simpàtiques, però se t'enganxen com paparres i són molt possessives. Ai la Sue... Però he de dir que els seus atacs d'enveja tenen una explicació , però no té a veure amb les Doppel.

Madame Pince és fatal! L'edat no perdona! hahaha «A veure si no els jubilen d’una vegada, que la gran majoria del personal de Hogwarts hi és des dels temps de la picor!!» Això passa a la meva escola, per exemple. Estan tots en formol. Sembla que hi hagi com una càpsula protectora del temps. Entren vells i s'hi queden anys i panys i fan la mateixa cara que quan hi van entrar!

«La nota de la Madame Pince que hi ha dins d’un dels llibres, Déu ni do!» Aquesta nota no me l'he inventada jo! És la que hi ha als llibres de la biblioteca de Hogwarts. És el que diu al meu llibre d'El Quidditch de Totes les Èpoques.

Ja avanço que a la Secció Restringida hi entraran...

La varetologia és la seva gran passió. Sí, ho confesso. Li he donat la meva passió i la meva por... Li he donat unes quantes coses de mi. Encara que com que li toca viure en unes circumstàncies diferents de les meves, és diferent de mi. Gairebé tots els personatges tenen coses meves, i alguns coses de gent que conec (no tots). Desplaçar l'Ollivandres és molt gran... Però ella sí que vol entrar n el seu taller (i no li costarà ni res...).

Això del Club de Duel. En els llibres només se'n parla en el segon, és veritat (tot i que diria que és el cinquè que se'n diu alguna cosa). Però vaig considerar que la McGonagall implantaria l'activitat, per tenir uns alumnes preparats. Al cap i a la fi són en època de postguerra i cal anar ben protegit pel que pugui passar.

Això de la vareta marcida és/serà molt important.

Sí, Sorgingoa és 'l'art de la bruixeria' en basc. Sorgina (sorgin) és 'bruixa', i d'aquí surten tots els derivats: sorginkeria ('bruixeria', 'encanteri'), sorgindu ('embruixar'), sorgintasuna ('sortilegi'), etc. No tots els encanteris són en basc (també n'hi ha de llatins, i d'hebreus...), però el folklore basc té una gran influència en la cultura màgia pirinenca catalana.

Sí que pot fer pensar en el diari del Tod Rodlel... però com que l'Altaïr està convençuda que no era un quadern per escriure, no hi hauria sucat tinta. No hi ha dret, -_- Briubruixina juga amb els seus sentiments...!

Antares




AvatarAgatha Black Moderador/a 1192 comentaris09/12/2016 a les 18:59:10
#27005Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Perdona, perdona, que comenti tan tard. Vaig llegir el capítol el dia després d'haver-lo penjat, i d'això ja en fa unes quantes setmanes... però bé, com ja saps ara vaig de cul...

Aquest és el Llagot que jo recordava! M'ha encantat com l'has deixat ben retratat en aquest "càstig", has sabut transmetre molt bé el seu tipus d'avarícia, que més que de poder o de fama, el que el pot són els "enchufes" amb la gent famosa. Ja n'hi ha de gent així, ja... 

Veig que hi comença a haver també les primeres "picabaralles" entre els integrants d'aquest petit grup d'amics que tenim... I m'agrada començar a trobar defectes en els personatges secundaris (normalment és molt fàcil agafar apreci als amics de protagonistes, però costa molt més trobar-los els defectes.... M'agrada començar a tenir-los una mica més calats... l'Àstat és molt influenciable i li falta una mica de personalitat pròpia (mira com accepta de seguida els prejudicis de la seva família, tot i que ell mai no els ha viscut de primera mà ni en sap res de res), en Sílver sembla força reservat i hermètic, i potser té problemes de confiança, i la Sue, com tu has dit, és envejosa i possessiva. M'agrada que hagis fet notar aquests trets, m'agrada molt. Ttobo que has fet 4 slytherins ben diferents, però tot i així ben slytherins; has sabut buscar varietat dins d'un tipus de personalitat determinat i crec que ho has fet molt bé! ^^

Ahhhh, aquesta nota dels llibres de la biblioteca em sona! És clar! De "el quidditch de totes les èpoques"! M'ha fet molta gràcia reconèixer-lo! I síiii, secció restrigida! Vull veure màgia nova i desconeguda fins ara (normalment negra, és clar, perquè és la que s'ensenya a Hogwarts).

Ja he notat que l'Altaïr s'assembla a tu en moltes coses. I evidentment que serà varetòloga! Quines ganes de saber més coses de la Granny i d'aquest duel amb la Briubruixina... Com Cass, jo tampoc no n'havia dit res perquè cm que no tenia més dades, esperava que en diguessis més coses, no es podia andevinar, això! Em pregunto per què la Granny i la Briubruixina devien barallar-se... Totes dues semblen bones persones, s'estimen l'Altaïr, no són pas malèfiques... no entenc què hauria pogut ser tan fort com per provocar un duel d'aquesta magnitud...

I, per últim, el llibre! Sorgingoa. Que maco això de les llàgrimes! Està molt ben pensa, i a més, com els petons, això de les llàgrimes és una màgia recurrent en dels contes de fades i bruixes. M'ha agradat molt! Tinc ganes de descobrir-hi més coses... a mi més que el diari del Rodlel em recorda una mica al llibre de pocions del mig-príncep! Amb les anotacions de la màgia que inventa, correccions i tot això! Però si és de la Briubruixina segur que serà molt millor! ^^

Apa, em sembla que no em descuido res... espero que segueixis aviat. Encara que no et comenti sovint, segur que ho llegiré de seguida que pengis! I sempre podem quedar i parlar-ne més a fons en persona! Fins aviat! Petonets!

A Black

 




AvatarUnapersona 199 comentaris07/01/2017 a les 19:46:13
#27019Tinc 6 fanfictions i un total de 39 capítols

#LlagotBestTeacherEver! Almenys pel que fa als càstigs! Trobo que l'has caracteritzat molt bé, el principi del capítol recorda a l'escena quan en Dumbledore i en Harry van a casa seva, i el Llagot li ensenya les fotografies dels seus antics alumnes (o era en un dels seus sopars? Ara no me'n recordo). No m'agrada això que fa de col·leccionar alumnes, ni que fossin cromos ¬_¬

Tinc curiositat per veure quin tipus de relació s'instaura entre l'Altaïr i en James! Espero que siguin amics. Em penso que a en Gaunt i els seus amics no li farà gaire gràcia. Ja ho veurem.

En Macmillan és misteriós... serà un home-llop que ha de desaparèixer per prendre la poció aquella que feia l'Snape? Bé, no crec, però mentre no ho sàpiga em divertiré fent teories :P

La Sue no m'ha agradat aquest capítol. Penso com Cass, i ja he llegit la teva resposta, així que no afegeixo res més.

La Pince encara està aquí? Els profes de Hogwarts no deuen tenir jubliació. Necessiten més dret laborals!!

M'ha agradat molt la frase "Era com ser dins d'un temple de paraules invisibles." :)

PD: pensava que amb les vacances tindria més temps lliure per hpcat. Ja veig que tot el contrari! A veure si ara que comença el curs tinc més temps (quina paradoxa)




AvatarAntares_Black 340 comentaris23/01/2017 a les 20:19:27
#27039Tinc 9 fanfictions i un total de 42 capítols

Agatha Black:

I ara! Si sóc jo que la tinc aturada... Aviat seguirem!!!

M'alegro que t'hagi agradat en Llagot!

«I m'agrada començar a trobar defectes en els personatges secundaris (normalment és molt fàcil agafar apreci als amics de protagonistes, però costa molt més trobar-los els defectes.... M'agrada començar a tenir-los una mica més calats...» Això és tot un compliment!!

Sobre el que en dius, de cadascun. L'Àstat es deixa influir per aquestes idees, és veritat. Però amb el temps aprendrà a pensar per si mateix. Desenvoluparà unes idees molt diferents. Crec que encara és molt infantil i li falta experiència. Ja canviarà, ja. En Sílver és reservat i hermètic, com bé dius. Però no perquè amagui coses, sinó perquè és la seva manera de comportar-se. No és de parlar massa. Però per res del món no té problemes de confiança. Què t'ho fa pensar? No va de sobrat, però és una persona segura. O potser et refereixes a la relació que té amb els altres? Que no els té confiança?

La Sue, sí, és envejosa i possessiva. Té les seves coses. Jo crec que la Sue és més influïble fins i tot que l'Àstat, en cert sentit. Perquè s'ajunta amb «qualsevol» (que no Gryffindor i probablement tampoc de Hufflepuff) per no haver d'anar sola. També és molt social. És la típica nena que va al primer que passa i li diu: «Hola, vols ser amic meu?». Saps què vull dir?

I, com et deia, sí que tenen personalitats molt diferents, però no estan basats en una posssible segona residència.

Que bé, que hagis reconegut l'avís del llibre del quidditch!

«I síiii, secció restrigida! Vull veure màgia nova i desconeguda fins ara (normalment negra, és clar, perquè és la que s'ensenya a Hogwarts).» Paciència, que hi aniran!! ;)

Wow!!! M'ha agradat molt de llegir això: «Ja he notat que l'Altaïr s'assembla a tu en moltes coses. I evidentment que serà varetòloga!», perquè vol dir que em veus de varetòleg!! Sí que és veritat, que ens assemblem en moltes coses. Li he donat la meva passió i la meva por, això per començar. Però encara ha de viure moltes coses per arribar a pensar de manera més semblant a la meva. I vivim circumstàncies diferents, o sia que els nostres pensaments i maneres de fer també són diferents. Però sí que té molt de mi.

«Quines ganes de saber més coses de la Granny i d'aquest duel amb la Briubruixina...» I jo també tinc moltes ganes de parlar-ne! Però quan toqui, quan toqui! XD «Em pregunto per què la Granny i la Briubruixina devien barallar-se...», això ja ho veurem. «Totes dues semblen bones persones, s'estimen l'Altaïr, no són pas malèfiques... no entenc què hauria pogut ser tan fort com per provocar un duel d'aquesta magnitud...». Encara no coneixes la Granny...

M'agrada que t'hagi agradat això del llibre. Crec que no conté anotacions de Briubruixina, com el llibre del mig-príncep...

I sobre aquest darrer paràgraf: T'agafo les paraules!

Antares




AvatarAntares_Black 340 comentaris23/01/2017 a les 20:20:42
#27040Tinc 9 fanfictions i un total de 42 capítols

Unapersona:

Molt fan d'aquesta capçalera!! ^^

A mi també em recorda aquell moment!

Ui... No tinguis massa esperances en la relació entre l'Altaïr i en James... Ell no suporta les serps... :(

Sí, en Macmillan és misteriós... però això que dius («serà un home-llop que ha de desaparèixer per prendre la poció aquella que feia l'Snape?») em sorprèn molt.

M'agrada que vagis fent teories ;)

La Sue té els seus moments. Jo tampoc no la suporto, de vegades. Però sort en té l'Altaïr. Pensa quina fauna té al dormitori...

Sí, la Pince encara hi és... ^^' A la meva escola passa, com li he dit a Cass.


«M'ha agradat molt la frase "Era com ser dins d'un temple de paraules invisibles." :)» Mercès!

Ja tinc ganes de seguir! Espero que vosaltres també en tingueu ganes!

Antares