Escrit per Mercè GrangerEnviat el dia 23/12/2016 a les 18:34:43
Última modificació 24/08/2018 a les 03:24:07
Tots els capítols de The Weird Sisters: els inicis
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
—I a Mahoutokoro, on vaig estar
ensenyant duran tres anys, i on va estudiar la meva mare, les
túniques van canviant de colors a mesura que avança el curs.
Allà sí que saben, de costura i disseny. No com
a Hogwarts, tot de color negre depriment. Els primers mesos,
a Mahoutokoro, la túnica es de color rosa
salmó, molt maco; però a final de curs ja és
increïble! Tots els alumnes fan goig, de color dorat. Representa
la nostra glòria en veure que s'acaba el curs. Sí, he
utilitzat la primera persona del plural, nois. Els professors som els
primers que frissem perquè arribi l'estiu i
desempallegar-nos de vosaltres, marrecs —La vintena d'alumnes que
omplien l'aula de Runes Antigues esclatà a riure a
l'uníson. Tots menys el Thruston, visiblement enutjat pels
desvaris de la professora, els quals no li deixaven seguir la classe amb
regularitat —I per què us estava contant això?
—La Sheda ("Res de professora Babling, alumnes!
Primer, són tan sols un poc més gran que volsaltres.
Segon, de veritat em voleu torturar anomenant-me Babling? A jo
m'anomeneu Sheda! Bathsheda tampoc és
acceptable.") va mirar la pissarra; allà trobà escrites
les paraules que havia estat explicant —Ah, sí. Recordeu el
meu consell: llegir atentament les runes, que els exàmens dels
MAG poden ser ben punyeters; i per tan sols una lletra els significats
canvien. Penseu: ehwaz, sense i, significa
aliança; eiiiiihwaz —Marcà molt la
i—significa defensa. Alguna pregunta?
Com no, el Thruston va alçar la mà.
—I si deixem de repassar coses que vàrem fer als
GNOM i ens posem a fer feina de debò? Als MAG no
estan per bromes, i alguns necessitem un Excel·lent. He estat
fullejant llibres sobre les Runes Antigues i....
I... i ja hi tornava. Allà estava el cap de monitors, el senyor
expedient perfecte, amb la corbata impecablement cordada i els cabells de
color ocre perfectament pentinats. Continuava amb la seva tasca constant de
recordar als alumnes com ell era infinitament més aplicat que els
altres simples mortals, i, que, per tant, tenia moltes més
possibilitats de triomfar al món laboral; i als professors, que, tot
contant tan sols amb disset anys, segurament faria millor la classe que
ells (i més si ells eren tan... direm peculiars com la professora de
Runes Antigues).
—Ja vaig avisar que durant el primer mes rapissaríem el que
vàrem veure en cursos anteriors —La Sheda va
sospirar amb exasperació —. S'han de tenir ben clares les
bases de les runes si de veritat es vol assolir un bon nivell.
—Però, i crec que parlo en nom de tots, les bases les tenim ja
clares. Durant l'estiu, almenys jo, vaig estar traduint textos
rúnics.
—Et creus que jo no tinc res millor a fer durant l'estiu que
posar-me a empollar? —El Kirley va aprofitar per dir la
seva. Perquè no es podia estar callat mentre que
un Ravenclaw insolent intentava acabar amb l'única
assignatura mínimament interessant de tot Hogwarts.
—I tu de veritat penses que tots els altres basem la nostra vida en
la festa, lligar i l'alcohol, com tu, i no tenim cap més
ambició a la vida?
El Kirley tenia ja la resposta a l'ofensa
del Thruston a la punta de la llengua. Malauradament, no
l'arribà a pronunciar. La Sheda s'afanyà a
posar ordre a la classe i, de pas, va renyar les dues parts implicades.
El Kirley va deixar-se caure en el seu seient, mentre recordava
un dels motius per al qual necessitava al Myron al seu costat:
sempre aconseguia calmar-lo amb la seva aura
de Hufflepuff pacífic. El Thruston va posar els
ulls en blanc, mes no mostrà cap senyal de vergonya respecte a la
seva conducta; algú s'havia de queixar.
La darrera mitja hora de la classe va transcórrer amb relativa
normalitat. Exceptuant determinats moments que els ulls foscos
del Kirley relliscaren fins a topar-se amb els del Thruston,
per intercanviar-se mirades d'odi mútues. No ocupava,
el Thruston, els primers llocs de la seva llista de persones odiades
de Hogwarts (aquells llocs estaven expressament reservats pel
Flint i la seva colla), això no obstant, des del primer curs aquell
aire de setciències no li havia acabat d'agradar.
L'antipatia s'havia anat multiplicant per anys, fomentada per
mirades assassines incitant silenci i correccions gratuïtes, per si,
cap dia, per casualitat, al Kirley se li ocorria obrir la boca a
classe per respondre una pregunta al professor i la fallava.
La classe finalitzà, i, el Kirley, probablement per primera
vegada en la seva vida, no va afanyar-se en fugir a tota presa
fora de l'aula. Romangué allà dret, quiet com una
estàtua, a l'espera que el darrer alumne endarrerit
abandonés la classe. Necessitava parlar amb la
professora Sheda. Esperava que ella els pogués proporcionar
l'anhelada sala d'assaig.
La setmana dedicada a la minuciosa recerca de sales amagades entre els
passadissos no havia donat resultat. Els tres nois havien arribat a una
conclusió: no existia, al sisè o a qualsevol altre pis, una
aula secreta que poguessin utilitzar sense el consentiment de cap
professor. Així que necessitaven el permís d'un docent
per tal d'utilitzar la seva aula a hores mortes que no es feia classe,
almenys temporalment; i la professora de Runes Antigues era, amb quasi tota
seguretat, l'única professora de tot el castell a qui se li
podria atribuïr justament l'adjectiu de
simpàtica.
—El Kirley McCormack a la meva classe cinc minuts
més tard d'haver acabat —Al Kirley li agradava
molt la classe de Runes, tanmateix, a l'hora de triar entre passar-se
uns minuts extres tancat a la classe o fugir escapat a la recerca
dels seus amics, sempre sortia vencedora la segona opció —.
Que vols, rei? Convidar-me a una copa? Sóc una mica gran per a tu
—Els ulls ametllats de la professora s'estiraren encara
més, combinant amb el somriure cordial que traçava la seva
boca.
—Volia demanar-te un favor. L'aula, ara, ja no la
utilitzaràs, veritat? És que... m'agradaria estudiar
aquí. No em concentro a la biblioteca, i a la sala comuna, menys
encara —Allò era una trola en tota regla.
Però havia decidit que era millor no dir la veritat. Per què?
Ni idea. Anomeneu-ho X, instint de supervivència o sentit del
ridícul. Alguna cosa li deia que no era convenient escampar el rumor
que ell i els seus amics anaven a formar una banda si, al final, resultava
que tocaven penosament. El Flint i els seus amics tindrien material per
burlar-se d'ells fins final de curs.
—Aprèn a mentir, estimat, o t'anirà molt malament
en la vida. M'agradaria poder-te ajudar, no es que no
em fii de tu... però deixar-te utilitzar la meva aula fora
d'hores no lectives podria comportar-me una sèrie de problemes
que prefereixo evitar-me —Va rodar els ulls. No era desconegut que
alguns docents desaprovaven la falta de solemnitat de les seves classes
—. A més, hauria d'avisar als altres professors. I imagino
que no vols això. Ànims, nano, que fa una setmana que ha
començat el curs i encara no t'han castigat. Vinga, ara tira cap
a fora.
El Kirley va abandonar l'aula portant l'ànima als
peus; el pla B no havia funcionat. Va mirar, descoratjat, com la professora
tancava l'aula amb un encanteri que sols el mateix professor podia
rompre. Mai no havia entès perquè protegien tant les aules
de Hogwarts; és que tenien por que uns alumnes robessin un
diccionari de Runes Antigues? O que trafiquessin amb boles de cristall? O
amb artefactes muggles? O per ventura temien que es fessin amb els
apunts del Bins sobre Mímir, líder d'un
dels bàndols de la tercera guerra dels gegants?
La Sheda, seguida per tres diccionaris rúnics flotants,
s'allunyà passadís enllà. A mig camí
s'aturà, com si hagués recordat alguna cosa de sobte. Es
girà, i per un moment el Kirley va creure que
l'observava a ell. No trigà en adonar-se que, en
realitat, observa l'estàtua que estava al seu darrere.
—Per cert, Heath, pots sortir ja del seu amagatall. No
m'aconsegueixes enganyar, però he de reconèixer que
és un bon encantament desil·lusionador. Sé que
és difícil viure sense assistir a les meves classes,
però hauràs de resistir, rei. És el teu càstig
per trair-me i no haver agafat l'assignatura als MAG.
Havent dit la frase, la professora prosseguí el seu camí,
i desaparegué ràpidament de la vista
del Kirley. Aleshores fou quan
el Heath desfé l'encanteri que
l'havia permès mimetitzar-se amb la paret.
—No hi ha hagut sort, aleshores.
—Quan fa que ets aquí, espia?
—Quinze minuts o així. He passat de fer dues hores de pocions,
ni punyeteres ganes d'aguantar
l'Snape —El Heath va provocar-se una tos tan
increïblement fingida com poc creïble —. Aquest temps
és horrible pels refredats, saps? He pensat que m'aniria
bé passar per l'infermeria. El problema es que potser
m'he desviat una mica —El Heath va encongir les
espatlles. Coses de la vida, com pujar i pujar fins arribar a la
sisena planta on casualment el teu amic estava fent classe i a
punt de dur a terme un pla per aconseguir un lloc per assajar —.
No et preocupis, que m'he entretingut —Es va guardar a la butxaca
de la túnica una ploma i retalls quadrats
del Periòdic Profètic, dividits en caselles i
omplerts de números (alguns ja impresos i altres que ell havia
escrit). Sudokus. Una de les activades contra
l'avorriment del Heath.
—I després et queixes quan la gent et diu que ets raret.
—Primer —Amb el seu dit va començar
a enumerar —mai m'he queixat. Segons —Va treure
un altre dit del puny tancant, marcant un dos —tan
sols tu em dius això. Tercer —Va baixar els dos dits
que havia alçat i només va treure el dit d'enmig.
—Puto goblin. I ara que fem? No penso demanar-li a un altre
professor la seva aula. Ni de conya.
—El pla C.
—Odio el Pla C.
—Aquesta
contrasenya es absurda.
El retrat del Percival Pratt va apartar-se sense murmurar
paraula, destapant així una entrada secreta, que comunicava les
escales amb el porxo on és guardaven les barques. Hi
podien arribar caminant, al porxo, ara bé, això
implicava atravessar tot el castell i els jardins, i per tant, un
quart d'hora bo més caminant. I, siguem sincers, utilitzar un
passadís secret enlloc d'anar pel camí legal,
sempre mola més. Bastant més.
Les quatre boques pronunciaren quasi a l'uníson
un Lumos (perquè la Julia estava convidada,
encara que ella, de música, en sabés més aviat poc.
Era la seva amiga, i necessitarien suport moral, sinceritat i el punt de
vista femení). De la punta de les seves varetes
alçades apareixeren boles de llum, que extingiren
ràpidament la obscuritat del passadís. No pogueren
fer res, per desgràcia, amb el fred
i l'humitat d'aquell passadís, que augmentava a
cada passa que feien. Aproximadament cada deu metre, hi havia
un telaranyina, que tan sols feia més patent el fet que poques
vegades s'utilitzava aquest passadís, perquè, qui
té especial interés en anar al porxo de les
banques? Ni els fundadors de Hogwarts s'havien preocupat
de possar-hi antorxes, o alguna obertura
perquè entrès la llum (o es ventiles una
mica). I per això sabien perfectament que cap professor no se
li ocurriria mai cercar-los al porxo de les barques,
perquè, excepte cada u de septembre, per aquell lloc amb
dificultats hi passava una ànima.
—Podrien comprar un ambientador, no? Quina pesta! —Va cridar
el Kirley en entrat per fi en el porxo, mentre es tapava el
nas amb la maniga de la seva camisa.
—Tampoc fa tanta mala olor. Casa meva sí que feia pesta quan
va apareixer aquell maleit bundium, això sí
que era insoportable. L'Ivy va dir que se'n aniria a
viure a casa dels tiets si continuava aquella olor i el Dhani va
demanar si haviem matat algú i enterrat el
seu càdaver al jardí —Va contar
el Myron, mentre ell tot tranquil s'acababa el seu
entrepà de formatge —. Però no va
ser tant horrible, els pares varen aconseguir secrecions del
bitxo aquell que es varen vendre bé, a la tenda.
—Com pots estar menjant?! —El Kirley no havia parat
gens d'atenció a l'entranyable anècdota familiar
que acababa de narrar. L'impresionaba el fet que
el Myron pogués empassar-se alguna cosa, mentre que ell
tan sols tenia ganes de vomitar amb aquella pesta.
—Com no pots estar menjant?! Fa tres hores que hem dinat! I en falten
dues per al sopar!
El Heath havia romàs aliè a la conversa, ocupat com
estava insonoritzant tot l'espai, per tal de que, des de
l'exterior, ningú no sentís res del que passava
allà dins. Era un bon lloc per assatjar, sí, però
no podien deixar que l'acústica els espatllés el pla.
—Ah, vos havia de dir una cosa. He agafat com a
préstec això de l'aula de Mugglelogia. He pensat que
a nosaltres ens seria més útil —El Myron va
començar a rebuscar dins les butxaques de la seva túnica.
Després de diversos embolcalls de caramels, plomes dolces mig
començades, una ploma de veres i trossos de pergamí plens
d'esbossos; per fi trobà el que cercava. Un objecte de la mida,
aproximadament, d'un didal. L'apuntà amb la vareta
—Engorgio.
L'objecte va créixer, fins a transformar-se en un
magnífic reproductor de CDs. El Myron els va explicar
que la professora de Mugglegolia l'havia encantat per tal que
pogués reproduir CDs sense electricitat (abans havia
tingut un gramòfon, que s'havia quedat antiquat i havia decidit
que ja era hora de renovar).
—Això ens va de conya, Myron. Així podrem
reproduir cançons muggles per tocar damunt d'ells. O
podem treure cançons d'oda. És una idea collonuda
—El Heath va felicitar al seu amic—. De reproductor
de música màgica en podem comprar
a Hogsmeade —Els reproductors màgics
s'assemblaven a aquells petits reproductors de
música muggles que venen a tendes per turistes, aquells
que quan els hi donés corda s'escolta un trosset d'una
cançó. Els màgics, però, estaven encantats amb
la finalitat que, amb la menor mida possible, cabessin el màxim de
cançons.
Tant el Kirley com el Heath tragueren les seves
respectives guitarres, o, millor dit, la versió diminuta
d'elles, que assoliren la seva mida natural tan ràpid com ho
havia fet el reproductor de CDs.
El repertori ja l'havien decidit prèviament, basat tot ell
en cançons conegudes pels tres i fàcils per començar.
Donaren un cop d'ull a les partitures, per repassar i quedar-se
tranquils. Aleshores afinaren les guitarres, cercaren posicions
còmodes.
I ja estaven llestos per començar a tocar.
—Uhhhm...
—Eeeeeh...
—Però... tan malament no sonem, oi?
—El Myron s'atreví a dir en veu alta la
qüestió que els havia estat rondant pel cap després
d'una desastrosa primera hora de cançons mediocrement
tocades.
—Home, com a base no està malament. He sentit coses pitjors.
Si practiqueu unes mil hores més... —La boca de
la Julia es corbà per a intentar fer un somriure
tranquil·litzador, encara que només aconseguí
formar-ne un de poc creïble. Les cares dels tres nois
s'entristiren, dessolats com estaven. Alçà els polzes de
les dues mans, esperant que així les expressions dels seus amics
s'alegressin una mica. No va fer efecte.
—No et tallis, eh, Julia? Pots ser més crítica amb
nosaltres i enfonsar-nos una mica la moral, que ho superarem.
—Ja que insisteixes, Heath... tu i el Kirley sou
absolutament inútils. No només en la música, en tot.
El Myron és l'únic que se salva —I com
accessori per complementar la befa, va treure la llengua als
dos Gryffindor —. És broma. Vinga, nois, no us
desanimeu. Estic segura que amb un poc de pràctica millorareu molt.
I tampoc soneu tan malament. He sentit coses pitjors les nits de
micròfon obert que fan a la taverna del meu poble.
—És que ara a Ors-de-Damont us creieu cantants?
La noia simplement va rodar els ulls, i va castigar al Kirley amb
indiferència. Les bromes sobre el seu poble havien deixat de tenir
gràcia feia molt, molt, molt de temps. Aproximadament en el mateix
moment que havien deixat de tenir gràcia les bromes sobre la manca
d'altura del Heath.
—I ara que fem, nois? Ho tornem a intentar amb algunes cançons
més? Però, per favor, ràpid. No vull quedar-me
més temps tancat aquí. La humitat està arruïnant
els meus cabells! —El Kirley sempre tenia les seves
prioritats clares.
—Més arruïnats que el teu cervell no poden quedar, no et
preocupis.
—Ens hem de cercar un altre puto lloc
on assajar! Mireu quins cabells, per favor! Se m'estan encrespant!
—Va queixar-se el Kirley mentre sortia del túnel
del Percival Pratt. Després d'una setmana
d'intensos i fructífers assajos, el Kirley havia
arribat a una conclusió: la humitat no li feia res de bo a la seva
espessa, brillant i salvatge cabellera (també havien arribat a la
conclusió que amb una hora i mitja d'assajos diaris milloraven
molt considerablement, però això era secundari). I si es
quedava sense els seus famosos cabells, el seu atractiu dismunia, i
per tant, els seus pretendents també —Però, per
l'altra banda, mirau, la tela de la camisa s'ajusta més
i em destaca els músculs —Va inflar el pit d'orgull, com
si això pogués fer que els seus inexistents músculs
quedessin visibles per tothom.
—Sense comentaris.
Era el matí del dissabte, i, considerant que havien començat
el dilluns a assajar, ja tocaven, decentment, tres cançons. Quedava
molta feina per fer, però ja era un avanç respecte a la
setmana anterior, quan no tenien ni una peça.
—Tampoc et posis tan gallet, eh, Heath? Que
aquí el que tinc més múscul sóc jo
—va indicar encertadament el Myron.
—Calla't, Myron! —cridaren els
dos Gryffindor a l'uníson.
—També sóc el més alt, el que va agradar abans a
una noia, l'únic ros del grup... —Els dos nois adoptaren
una expressió emmurriada—. Bé, jo me'n vaig que he
quedat amb la Julia. En realitat no he quedat del tot, però
m'ha dit que es passaria el matí cuinant amb els elfs... i
suposo que li aniria bé tenir algú que tastés els
pastissos...
I el Myron desaparegué ràpidament escales avall.
Quan es tractava de menjar, el noi era ràpid. Molt ràpid.
—Vés alerta que perdràs els músculs, de tant
menjar! —li va cridar el Heath des de lluny —. Crec
que me'n vaig a la biblioteca. Vull continuar amb les investigacions
sobre l'animagia. L'any passat vaig avançar molt.
—A la biblioteca? Un dissabte? —La cara del Kirley,
simplement, no tenia pèrdua. Els ulls molt oberts, i la boca
totalment recta. La seva cara de no entendre res—. Recorda'm
perquè som amics.
—Perquè no pots viure sense jo, estimat. Vens?
—Ni de conya. No penso trepitjar la biblioteca a no ser que
m'asseguris que han canviat la senyora Pince per la Madonna.
Me'n vaig a Hogsmeade. O als jardins. Que els de cinquè han
començat el curs trepitjant fort, aniré a parlar una mica amb
algun d'ells i a donar-li consells pels GNOM.
—Et desitjaria sort, però sé que no la necessites.
El Heath va riure i va tirar cap a la biblioteca, deixant al seu
amic sol davant del retrat del Percival Pratt.
El Kirley es pentinà els cabells ràpidament amb la
mà, s'allisà la camisa, i s'encaminà
direcció als jardins.
La biblioteca estava quasi deserta. Mitja dotzena Ravenclaws i un
parell d'Slytherins ocupaven algunes taules, visiblement
concentrats. Òbviament els deures de la segona setmana de classe
requerien passar-se un dissabte tancat a la biblioteca per poder
realitzar-los.
El Heath va anar amb pas decidit cap a la Secció
Prohibida. Com era d'esperar, abans d'arribar-hi,
l'interceptà Madame Pince. Allargà el
braç, instigant-lo a donar-li el permís pertinent si volia
prosseguir amb el seu camí. El Heath es ficà la
mà a la butxaca, d'on va treure el permís. Intentà
que els seus ulls mostressin seguretat, tot i que clarament sabia que...
—El seu permís està caducat, senyor Barbary. La
professora Blake ja no imparteix classe a Hogwarts. Per
tant, el seu permís ja no és vàlid.
—Si la professora Blake me'l va concedir, va ser per
qualque cosa —refutà el Heath, incapaç de donar-se
per vençut —, Madame Pince, fa set anys que estudio
aquí, sap que sóc de fiar.
—Les normes són les normes. No puc deixar entrar ningú
que no tingui el permís firmant per un docent que actualment estigui
a Hogwarts —La bibliotecària li llançà
una mirada assassina al Heath, advertint-lo que ja podia fotre el dos
d'allà i no tornar a obrir la boca en tot el temps que es
quedés a la biblioteca.
El Heath no veié cap alternativa a part de la
resignació. Sabia com era Madame Pince: irritable,
estricte i intransigent. Intentar discutir amb ella era inútil, i el
noranta-cinc per cent de les vegades tenia com a conseqüència
l'expulsió immediata de la biblioteca. Substituí la
Secció Prohibida per la Secció sobre Dracs, i es
conformà amb un llibre sobre dracs.
Agafà seient a la primera taula buida que va trobar, la qual
estava situada bastant a prop de Madame Pince i
l'entrada a la Secció Prohibida. Estava a punt d'endinsar-se
dins l'apassionant mon dels dracs, quan una alumna l'obligà
a clavar els ulls en ella en lloc del llibre.
El primer que va captar la seva atenció era que la noia en
qüestió no li sonava. Gens ni mica. I això que pareixia
dels cursos superiors. Podríem atribuir-ho al fet que no es fixava
molt en les seves companyes (i tampoc és que aquella noia tingues
cap tret especialment característic. Cabells castanys obscurs
recollits en una trena llarga, corbata blava fermada al voltant del coll.
L'únic destacable des de la llunyania era la seva altura, uns
centímetres per damunt de la mitjana) però, això no
enganya ningú. Els desset anys solen estar caracteritzats per les
hormones, i, d'anar sempre amb el Kirley, alguna cosa
agafés agafant d'ell. O sigui que, o la noia era nova, o durant
cinc o sis anys no l'havia interessat fer vida social ni deixar-se
veure fora del castell.
Ella es disposava a fer el mateix que el Heath havia intentat fer
minuts abans: entrar a la Secció Prohibida. En un moment determinat,
les mirades dels dos adolescents es creuaren, i ella li dedicà com
un somriure confiat, d'aquell que diuen: "mira i
aprèn". Es dirigí cap a Madame Pince, i li
lliurà el permís. La bibliotecària examinà a
fons el permís, per a, uns minuts després, determinar que era
una falsificació:
—He de reconèixer que estar ben aconseguida, però
no li serveix. A més podria ser una mica més subtil,
senyoreta. O espera que em cregui que li concediran un permís a
vostè, una alumna que tan sols ha estat dues setmanes
a Hogwarts?
—Tot és possible —S'encongí d'espatlles,
intentant evocar innocència, però de seguida, quan va ser
fulminada per una mirada assassina, s'adonà que el seu comentari
no havia estat gaire afortunat —. Per cert, quan pensen posar llibres
de literatura no-maj a la biblioteca? La literatura màgica sol
ser bastant mediocre.
La crítica tampoc fou rebuda amb gran entusiasme.
—Calli's i desaparegui de la meva vista si vol tornar a trepitjar
la biblioteca en el que queda de mes.
I la noia, clarament intimidada pel mal caràcter de la
bibliotecària, tocà el dos de davant seu. Agafà el
primer llibre que va trobar i s'assegué a la cadira més
propera. Ves per on, la que estava davant de la del Heath. El gest
d'ella, que combinava perfectament la indignació pel tracte
rebut amb la vergonya de no haver aconseguit el seu propòsit, va
aconseguir que el Heath rigués dissimuladament sota del
nas. No era la seva intenció ser cruel; però la
situació havia estat còmica i no es podia negar.
En zero coma, la noia ja l'estava fulminant amb la mirada. Ja de
més a prop, el Heath es fixà que els seus ulls eren
castanys, i destacaven, ressaltats per un maquillatge fosc; aquesta era la
seva estratègia per endurir uns trets facials bastant dolços
i redons. Tot i així, no es podia dir que ho hagués conseguit
amb gairé traça. Clar que el Heath tampoc no ho va apreciar.
Va determinar que era bastant maca, tot i que la cara de pomes agres que li
estava dedicant.
—Que et fa tanta gràcia? —Va amenaçar-lo la noia
mentre treia de la seva cartera pergamí i una ploma. Parlava amb un
accent clarament americà. D'on exactament? Ni idea.
El Heath no els distingia.
—No res. Tan sols... ha estat una estratègia original per
guanyar-te a Madame Pince —Va esbossar un mig somriure
conciliador, esperant que la noia no s'ho prengués del tot
malament. D'acord, aquella també era una estratègia
original per fer-te amics, però era el que Heath. No era la
simpatia personificada. L'amabilitat, que se la quedessin
els Hufflepuff.
—Com la d'entregar un permís caducat? Guau, que
treballador, em presento amb el permís de fa un any que segur que la
bibliotecària no sen'adona. Jo almenys m'ho he
intentat currar i n'he falsificat un. Que estava quasi
perfecte.
Ell va respondre encongint les espatlles i posant els ulls en blanc. Ho
havia d'admetre: no havia estat gaire acurat a l'hora
d'intentar colar-se a la secció prohibida. Però havia de
triar: o el permís caducat, o anar a parlar amb
el Quirrell per aconseguir un nou permís. I per parlar amb
el Quirrell, era requisit indispensable disposar d'una gran
quantitat de temps i paciència. I ell no anava precisament sobrat
d'aquestes coses.
—Ets americana?
—I tu definitivament ets Ravenclaw, oi? Se't veu
espavilat
El Heath tan sols va assenyalar la corbata vermella i daurada.
—Això ho explica tot. Diuen que
a Gryffindor se'n van els que tenen poques neurones.
—No creguis. L'estupidesa sol estar repartida, però el
nombre més gran d'imbècils acaben caient, per norma
general, a Slytherin.
—N'hi ha un a la meva classe que va demanar on estava
Albània. Estava convençudíssim que era una
regió del nord d'Irlanda. I es creu que té un vocabulari
molt extens i exquisit... l'únic insult que sap és sang
de fang. Però ja és molt que parli, amb les dents que
té. Pareix un punyeter tigre dents de sabre.
—El Flint, veritat? —La noia va moure el cap afirmativament
—. És un cas perdut, i un imbècil i gilipolles.
Però rius amb ell. Anota les vegades que digui ximpleries a classe,
i, el cap de setmana, beure un glop de Whisky de Foc per cada ximpleria que
hagi dit —El Kirley i ell havien inventat aquell joc a
finals de cinquè, perquè el jo mai mai s'havia
quedat enrere.
—Acabaré bastant beguda, idò —No va poder evitar
riure. Clarament, a ella tampoc li suscitava gaire simpatia, el Flint. Que
millor que compartir enemics per a fer amics —. Pareix que no ets tan
imbècil, al cap i a la fi. Em dic Leah. I abans que em demanis,
perquè estar clar que els Gryffindor no sou tan espavilats
com els Ravenclaw, sí, sóc americana, i sí,
sóc nova. L'any passat anava a Ilvermorny.
Ilvermorny. O sigui que aquella era la noia nova de la qual havia estat
parlant el Kirley. Interessant. Molt interessant. Sense dubte es duria
una sorpresa, potser agradable, quan la conegues.
—Heathcote. Però em pots dir Heath.
Els dos intercanviaren mirades de complicitat, abans de retornar cadascun a
les seves respectives lectures. Encara que el Heath no
pogué avançar gaire amb el llibre. Tan sols havia llegit dues
frases quan alguna cosa a la butxaca del Heath va vibrar. Era
el galeó fals que utilitzava per comunicar-se amb
el Kirley. Quan estaven separats, i un es veia amb problemes,
l'utilitzava per demanar ajuda a l'altre. I l'altre anava
corrents al lloc que la inscripció del cantó de la moneda
indicava per tal de llevar-li les castanyes del foc. Aquesta vegada la
inscripció era clara: exterior hivernacle 3.
No va ser difícil localitzar
al Kirley i adonar-se perquè l'havia cridat.
Déu minuts abans, el Flint i el seu grupet havien sortit fora del
castell a cercar divertiments. I per a divertiments, entenien molestar
qualsevol que no els caigués bé o no trobessin digne
de Hogwarts. La víctima elegida aquesta vegada havia estat
el Donaghan Tremlett, el Ravenclaw tímid i fill
de muggles de setè. La seva ingenuïtat i falta
d'iniciativa el feien la víctima perfecta, ja, que, a
més, era fill de muggles. Bé podria treure unes notes
molt superiors a les del Flint i ser el doble d'intel·ligent que
els tres Slytherin junts, que seguien sense considerar-lo digne
de Hogwarts. I malauradament, ells eren superiors en número i
força, i el Donaghan, pobret, de múscul, més
aviat poc.
El noi es trobava tranquil, llegint un còmic muggle a
l'ombra d'un hivernacle, aleshores, havien aparegut
els Slytherins, i amb un Expelliarmus, li havien tret la vareta
abans que ell pogués defensar-se. I el segon objecte confiscat havia
estat el còmic. Ara el Flint se'l mirava, mentre reia i
s'aguantava el ventre.
—Que és això? Un llibre muggle?
El Donaghan va intentar defensar-se, o, com a mínim,
explicar la diferència entre còmic i llibre a aquells
pallussos, i de pas, indicar que li pareixia sorprenent que sabessin que
era un llibre. Però les paraules no sortien. No trobava el valor
suficient perquè ho fessin. Estrenyia els punys, ja vermells per la
ràbia. Mirà al seu voltant. No hi havia ningú
suficientment a prop per veure'l i defensar-lo. Era el costat negatiu
d'allunyar-se tant per llegir tranquil; que si
venien Slytherins a fotre, no se sentirien els seus crits
d'auxili. I tampoc volia cridar demanant ajuda, no tan aviat, no els
volia donar aquesta satisfacció.
Tanmateix, el Ravenclaw estava de sort, aquell dia. No lluny
d'allà, el Kirley estava parlant amb els
bessons Weasley. Li queien bé, aquells nois, tan sols feien
tercer i les seves bromes ja eren dignes d'admiració. Serien uns
bons successors, sens dubte. Els dos pèl-rojos havien insistit a
mostrar-li uns caramels per fer campana que havien estat ideant durant tot
l'estiu. El George assegurava que encara els quedava perfeccionar-los
una mica, però, quan acabessin, un sol caramel i la temperatura et
pujaria uns graus, els suficients perquè t'enviessin a la
infermeria. El Fred va concloure explicant que estaven de fer-ne uns que
provoquessin vòmits. Aquests darrers tindrien doble funció:
també podries el colar al berenar d'algun professor (o
qualsevol alumne no digne de simpatia) i així perdre alguna classe,
i de pas, es fa una bona acció. Perquè, siguem sincers, una
hora lliure sempre anima al personal.
El Kirley es quedà un parell de caramels i els va prometre
que els utilitzaria en cas de necessitat. Ja va imaginar la cara
del Heath en explicar-li el que havia aconseguit, ja no
s'hauria de provocar més la tos per escapar-se de pocions.
Els dos bessons se n'anaren, al·legant que havien de fer
'assumptes d'extrema importància' als banys i que
implicaven tapes de vàters. Aleshores
el Kirley donà la volta a l'hivernacle, i es
trobà amb aquell espectacle. El Flint i dos amics seus tirant-se al
terra de riure, mentre Snowyowl, el que tenia més llums
d'aquell grup, feia levitar al Tremlett.
No li faltà temps al Kirley per indignar-se. Va
córrer per arribar allà on eren el Slytherins. Durant la
petita cursa, es ficà la mà a la butxaca i posar en
funcionament en galeò fals per cridar al Heath.
D'acord: el Flint i companyia eren quasi, quasi, micos
(el Heath una vegada havia assegurat que ells eren
l'eslavó perdut de l'evolució humana. O que
demostraven la teoria de la involució), però els
reforços mai no sobraven. Era millor ser dos contra quatre que un
contra quatre.
Tot i així, com un bon Gryffindor, començà el
duel tot sol, perquè no podia aguantar a aquells burros molestant un
pobre noi. Jugava amb avantatge; cap dels Slytherins no
s'havia adonat que el Kirley estava darrere seu. Va treure la
seva vareta, i feu el primer que se li va ocórrer: llançar
un Desmaio a l'Snowyowl.
No fou gaire encertat. L'Snowyowl es desmaià a
l'instant, sí, però qui també besà el terra
al moment fou el Donaghan. El Kirley no s'havia aturat a
pensar que, si atordia al Snowyowl, això feria que
l'encanteri de levitació s'aturés abruptament, i que,
per tant, el Donaghan estampés el nas a terra.
Però, eh, que almenys ara no estava a metre i mig sobre del
terra.
Els Slytherins restants es giraren. El Flint li grunyí,
mostrant les seves espantoses i enormes dents. El Kirley va
preguntar-se mentalment si li havia robat els ullals a un vampir per
usar-los com dents, perquè, si no, no s'ho explicava.
Però no era moment de fixar-se en les espantoses dents del Flint
("Sap que existeixen els raspalls de dents?! Per Merlí, aquest
coloret no és gens ni mica natural..."); era moment
d'actuar. Comptant amb el factor sorpresa,
el Kirley llaçà un Expelliarmus al Flint.
Malauradament, ell l'esquivà. Li mancaria cervell, però
reflexos, en tenia per regalar.
—Cada dia més lletjos, eh? —els saludà. Escolta,
que no s'han de perdre les formes.
—Traïdor! Gryffindor!
I en acabar de cridar Gryffindor, el Flint contraatacà,
llançant-li un malefici al Kirley. Aquest fou esquivat pel noi
amb tota tranquil·litat. Tranquil·litat que quasi no
tingué temps per gaudir, ja que segons després,
l'Slytherin de la dreta del Flint aprofità per dedicar-li
un malefici ell també. Aquest també el va poder evitar,
però per poc.
—Relaskio!
El Kirley va apuntar cap a l'Slytherin de més a
l'esquerra, que no fou prou ràpid per esquivar l'encanteri.
Va caure a terra i es va colpejar la part posterior del crani amb la paret
de l'hivernacle. "A fer nona, amiguet. Un menys. Ara tan sols en
queden dos". Tanmateix, l'alegria durà poc.
—Mimble Wimble!
Un raig porpra li encertà de ple al pit.
El Kirley notà com la seva llengua es travava, impedint-li
parlar. Es va cagar amb tot, i sobretot en ell mateix, per haver-se distret
uns preciosos segons. Ja no podia contraatacar; ara tan sols comptava amb
la seva agilitat per esquivar encanteris. Es va ajupir, esquivant
així un raig de color morat tan sols passà escassos
centímetres per damunt dels seus cabells, i de pas, feu una
repassada mental als avantpassats del Flint i els seus amics, parant
especial atenció a la seva àvia troll.
—Pertrificus totalus!
L'Skytherin de la detra s'uní a
l'Snowyowl, i caigué inert a terra.
El Kirley somrigué: el Heath havia vist la seva
cridada i havia aparegut. Ara eren dos contra un (perquè
el Donaghan no donava senyals de vida. Cosa bastant comprensible,
tenint en compte l'hòstia que s'havia pegat). O millor dit,
un mut i un adolescent baixet contra el Flint.
El Flint no perdé temps i ja li envià un encantament al seu
nou oponent acaba d'arribar. I quan just acabava de llançar el
conjur, passaren bastants coses a la vegada.
Primer, el Heath esquivà, per pocs
mil·límetres, el conjur. I mentre ell s'apartava,
el Donaghan va recuperar el sentit. Obrí molt els ulls,
sorprès per l'escena que estava veient. I potser encoratjar pels
seus dos salvadors, agafà la vareta d'un dels Slytherins.
Un raig taronja colpejà l'esquena del Flint, fent-lo perdre
l'equilibri i caure de cul a terra.
Però el Donaghan no va ser l'únic que
s'incorporà a l'escena. Un malhumorat professor de pocions i
cap d'Slytherin es dirigia als hivernacles
tranquil·lament quan es trobà aquell espectacle. Quatre
estudiants de la seva casa estessos a terra, mentre dos dels
seus Gryffindors preferits (noti's la ironia) els apuntaven
amb la vareta.
—Cinquanta punts menys
per Gryffindor! McComarck, Barbary, facin el favor
d'acompanyar-me —Aleshores es fixà en el Ravenclaw.
Ell també tenia la vareta alçada, i la seva encara soltava
espurnes del darrer malefici llançat
—. Vostè també, Tremlett.
I ja tenim nou capítol, bastant llarg, sí xd He de marxar aviat, així que deixo aquí el capítol i ja després faig el comentari. Adéu i bones festes!
Mercè Granger Enviat el 28/12/2016 a les 22:21:31 #27010 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols Heeey! Ja vinc amb el comentari. No tinc gaire a comentar, sincerament, i tampoc crec que el capítol no necessiti cap explicació, però en fi.
M'ha il·lusionat escriure algunes escenes d'aquest capítol, perquè ja comencen a ser escenes clau, i ara avançaran més les coses ^^ (I els pròxims capítols, tal com els tinc planejats, seran divertits. O això intentaré). Estic massa il·lusionada, i tan sols duc tres capítols, serà el Nadal xDD Quan acabi la fan fic no vull pensar com estaré.
Ah, per cert, ja tenim portada! No sé si és provisional o no, ja veure si la canvio més endavant, però volia posar-li alguna imatge perquè no quedés tan nua, la fic ^^
També volia fer una pregunta... els capítols, així de llargs, molesten? No pensava que em sortiria tan llarg (de fet, he retallat alguns detalls sense gaire importància) i tampoc sabia molt bé on tallar, perquè dividit en dos em pareixia poca cosa i sense gaire acció... Segons els plans que tinc, els següents capítols seguiran així de llargs, però si preferiu que siguin més curts, parleu, ja veuré com ho faig! ^^'
I també, aprofitant les vacances, intentaré avançar una mica, peeerò no prometo res.
Gràcies per llegir i una abraçada!
Cass Ross Enviat el 25/01/2017 a les 15:02:16 #27043 He escrit 13 fanfics amb un total de 62 capítols Hola!
Pobres, que no trobaran mai la Sala de la Necessitat? I falta que els en fa! M’he oblidat de comentar-ho en el capítol anterior, però em fa molta gràcia que hagin buscat sales secretes per Hogwarts... Quina manera més guai de passar el temps, perquè definitivament Hogwarts és un lloc on és possible que hi hagi molts més secrets que els que el Harry va descobrir (sobretot tenint en compte com de despistat és, especialment com a narrador).
I la classe de la professora Sheda també mola molt, molt. Aquesta dona m’encanta. Jo també he conegut un munt de professors que s’enrotllen com una persiaaaana sobre la seva vida i després fan clic! i tornen al tema del qual estaven parlant. Jo sóc una mica com el Thruston i faria una al·leluia, que torna al tema que ens toca! però la veritat és que a vegades també és interessant, no quan el professor t’explica la seva vida personal sinó quan t’explica curiositats mig relacionades amb el tema... M’ha semblat molt insofrible, el Thruston, si em presentaria voluntàriament per assassinar-lo molt molt a poc a poc. Puc? Hahaha. Déu meu, quin Ravenclaw més insofrible. I la Sheda felicitant el Kirsley per no haver estat castigat la primera setmana de curs... Aquest és, definitivament, el tipus de personatge que se’t dóna millor. M’encanten.
Quina bona idea, tocar al cobert de les barques! Però, que no diuen que fa una pesta que t’hi mors? Suposo que a part d’insonoritzar-ho, també ho aromatitzen, oi? Hahaha. Mira que en el món de Harry Potter no surt, aquest lloc. En Kirley potser no estava escolant l’entranyable anècdota familiar del Myron, però jo sí, m’ha encantat. I el tema del menjar, també. Quin golafre!
L’escena de la Julia donant l’opinió sobre com sonava el grup, ha molat molt. Quan has fet referència a Ors-de-Damont, sort que has especificat que és un poble perquè sinó, m’he pensat que feia referència a el nom que s’havien posat el grup (com un de previ a The Wierd Sisters), tot i que no n’havies comentat res al respecte.
Al Kirley, que dóna tanta importància a la seva melena, algú no li ha fet la “broma” de rapar-lo o alguna idea per l’estil? Hahaha.
L’escena a la biblioteca suposo que és una d’aquestes escenes que dius que tindran més importància, que és una escena clau. Pobre Heath (he dit que m’agrada aquest nom?), jo també hagués esperat que el permís signat per un professor que ja no treballa a Hogwarts tingués validesa, sobretot tenint en compte que el Heath és una persona tant de fiar... I la noia, la noia és americana! Ha dit no-maj!! (És guai, perquè l’aparició de Ilvermorny i el món americà que hem descobert a Fantastic Beasts ens està obrint les ments a més d’un, i he d’admetre que jo també tinc alguna idea per polir que inclou mags americans, i per tant Ilvermony i no-maj.) Em sembla una mica clixé el fet que vagi a asseure’s davant del Heath, però t’ho perdono, perquè el contacte visual de “mira i aprèn” no té deperdició. Sembla interessant, aquesta amistat.
La idea aquesta de les monedes per salvar-se el cul entre els amics em sembla molt interessant. És com les monedes que tenia l’Exèrcit d’en Dumbledore. Seria guai de saber una mica més el rerefons de tot això, a qui se li devia acudir la idea o en quina situació de necessitat van adonar-se que necessitaven uns walkie-talkie a la maga. I els bessons Weasley! Em sembla molt divertit que vagis colant personatges més coneguts, en el capítol passat el Roure, ara els bessons. Molt guai. I el tema de les tasses de vàter!! Hahahaha, ja no me’n recordava que ho havien promès gràcies a una idea de la Senyora Weasley...
Així doncs, “Gryffindor” és un insult? xD Vaja, i mira que eren ells els que estaven sent atacats, i apa, apareix l’Snape i se’ls endurà castigats. En defensa seva, s’ha de dir que ben bé sembla que els Gryffindor haguessin atacat els Slytherin en una situació d’abús, amb tots els verds per terra...
El capítol m’ha agradat molt! Continua quan puguis. La veritat és que he començat el capítol parlant dels professors que s’enrotllen com una persiana, però jo aquí t’estic deixant un comentari ben llarg! El capítol no se m’ha fet gens llarg, sinó que és ben àgil de llegir i molt divertit i entretingut, també. Només que quan toca fer el comentari i fas una repassada, t’adones de la gran quantitat de coses que han passat i tot el que s’ha de comentar! Però només és un mal menor. Per mi, pots continuar fent els capítols així de llargs, sense cap problema. És més, fes-los com et doni la gana, que nosaltres ens adaptem, només faltaria!!
Ja t’he dit un munt de vegades que m’encanta com està narrat, m’agraden molt els personatges... La única crítica seria que, per una banda, miris com s’escriuen bé els diàlegs, sobretot pel que fa a la puntuació (pots buscar alguna guia per solucionar això, si tens algun dubte), i per l’altra, a l’hora d’escriure vigilis les faltes! Són detalls menors, com la falta d’accents, alguna lletra posada en un mal lloc (com si d’escriure ràpid haguessis canviat les lletres d’ordre) i la puntuació; però que clar, destorben la lectura i, com a escriptora, millor solucionar-ho!
Ens seguim llegint,
Cass.
Mercè Granger Enviat el 07/02/2017 a les 00:30:00 #27084 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols Hola, Cass! El teu comentari em va molt bé, perquè menciones punts que després em vaig recordar que havia de comentar jo també, però me'n vaig oblidar de fer-ho (despitada? Jo?), així que les frases que van en negreta són un comentari general del capítol (espero que no et molesti ^^)
La trobaran, la trobaran... un dia d'aquest xd Si, estic segura que Hogwarts està ple de mil i un secrets que encara no sabem! M'encantaria ficar més sales, però tampoc és tan fàcil, i no tenen el Mapa de Magatotis, potser tenint-lo ho solucionarien més fàcilment! (juro que m'està costant no inventar-me qualsevol xorrada monumental perquè es facin amb el mapa. M'està costant).
Idò a jo m'encanta quan els profes s'enrotllen (amb curiositats i tal), perquè total, la teoria ja me la puc estudiar del llibre! Tot i que clar, hi ha alguns que et conten la seva vida i d'una manera més desapassionada que és com... caaallaaa d'una vegada! HAHA (o simplement desconnecto i em poso a pensar en les meves coses). Però la Sheda ho conta de forma divertida, i ella en realitat en sap molt de l'assignatura! Ala, que cruel, pobret el Thrutson, que tampoc es mereixen una mort dolorosa! L'Hermione també era una mica insofrible, no, al principi? Clar que, segurament, si tingués al Thrutson a la meva classe, li voldria pegar alguna bufetada, sincerament. I gràcies pels elogis ^^
Si, en principi posaven un encanteri que inhibia la pesta, però al final vaig esborrar aquell tros. Per cert, el quadre del Percival Pratt i la seva contrasenya són cannon, almenys dels videojocs (o això em diu la santa wiki de hp), i també duen al cobert de barques. El Pratt és un retrat una mica... peculiar, com el Peakes, al pròxim capítol intentaré donar-lo una mica a conèixer. I que guai que t'hagi agradat la història del Myron, volia parlar un poc de la seva família, que ja tocava ^^
Em fa gràcia que mencionis això d'un nom de grup provisional, perquè és un tema que es tractarà als següents capítols HAHA. Ors-de-Damont és cannon, també, és el poble on vivia el Dumbledore de jova (allà on van atacar l'Arianna) i he decidit utilitzar-lo com el poble d'on és la Julia ^^
Pobre Kirley li desitges mal, eh! Si ell sí que és bon noi,..!
Bé, lo d'escenes clau ho deia sobretot per la darrera, però sí, i també un mica per la primera de totes ^^ A jo el nom de Heath també m'agrada, potser no li hagués posat aquest sinó estigués estipulat pel cannon... però crec que li escau. Tot i que segueixo pensant que Heathcote és horrible i els seus pares el volien torturar xd Ilvermony és massa guai per desaprofitar-ho! I sí, sóc conscient d'això, primer l'escena havia de ser d'una altra manera, però em va parèixer que era una mica inversemblant tot plegat, i ho vaig canviar >,< Tampoc no arriba al nivell de clixé i previsibilitat de novel·la del Moccia, oi? xd
;M'agrada que ho hagis relacionat amb l'Exèrcit del Dumbledore, que va ser d'on vaig treure la idea ^^ Idò no sé com podria ficar-ho, la situació en què se'ls va ocórrer usar les monedes (tampoc la tinc molt clara, BTW), però se m'ha ocorregut una cosa... i si faig un post sobre la fic al fòrum i allà escric escenes soltes que tinc pensades dels personatges i no venen 'a cuento' però tot i així les vull explicar (una mica com el post de CdH)? Podria escriure l'escena de les monedes, la selecció (que la tinc claríssima dins el meu cap, però a veure on la fico), algun flashback d'infància, etc. O és flipar-me massa? HAHA. Els que els bessons Weasley òbviament s'havien de dur bé amb el Kirley! En canvi, el Heath jo crec que podria haver estat bon amic del Charlie, que tan sols es duen un any. I el Myron súper amic de la Tonks, això està claríssim!
Pels Slytherin curtets sí xd Podria inventar-me insults més currats... però és que se suposa que són tan ximples que no arriben més lluny, almenys el Flint. Que hi ha Slytherins molt intel·ligents, però justament, el Flint no és d'aquests.
Tu enrotllat, que a jo m'encanten els comentaris llargs! Són com un regal! Sort que trobes àgil la narració, perquè crec que ja és un fet quasi segur que tots els capítols seran llarguets... (tinc mig escrit el següent capítol i ja m'ocupa set pàgines i encara he d'afegir algunes escenes).
Moltes gràcies per la crítica, ho intentaré millorar! Sóc conscient que aquest capítol té qualque falta de picatge, que quant el vaig penjar no tenia gaire temps i no me'l vaig revisar a fons, i després em va fer mandra editar-lo. Mea culpa.
Gràcies per llegir!
hermione potter Enviat el 16/12/2017 a les 20:33:57 #27213 He escrit 10 fanfics amb un total de 73 capítols Viiiscaaaa!!! *-*
No tinc paraules, m'has deixat de pedra. Un gran capítol. Ni llarg ni res! Així és perfecte, jo per mi els voldria més llargs i tot.
Abans de tot, dir-te que m'agrada molt que facis servir aquest llenguatge més juvenil, més com parlo (almenys jo) amb els meus amics i que no siguin temes tabú ni l'alcohol ni les relacions. Normalment costa molt fer sortir això amb normalitat en una fanfic i tu ho estàs fent molt bé.
Per altra banda, ja del capítol, no sé com m'ha de caure la Leah... Al principi no m'ha agradat, l'he vist massa cregudeta, però després... Les miradetes... La conversa... Aix... No sabria què dir-te, però tinc el pressentiment de que tindré temps de decidir com em cau xD
Uiix, pensa que escric recordant per trossos, així que ho sento. Sóc fan incondicional de la professora de Runes, en crearé un club de fans perquè a mi m'encantaria tenir una professora així a l'institut, a més les pilla totes!
M'alegro que els estiguin anant bé els assajos, a més veient el final d'aquest capítol espero que aconsegueixin un nou músic a la banda, o això crec, perquè és una mica parat, però té una mentalitat semblant a la seva, pel que has posat que pensava quan ha arribat en Flint. Molarà veure com avança la història entre ells i com s'acaben fent amics. A mi sempre m'ha agradat saber com la gent es va conèixer, ho trobo una anècdota digne d'explicar. I bé, parlant d'anècdotes, t'haig de dir que la part d'en Myron parlant de casa seva m'ha agradat molt. Vull saber més coses sobre tots ells!
Faré una campanya perquè trobin un lloc per assajar, perquè això ja passa de mida. Els cabells d'en Kirley no es poden fer malbé, són patrimoni de la humanitat, sisplau!
A banda d'això, la "batalla" final és èpica. La peça clau és l'Snape, tot s'ha de dir, perquè sense ell no hagués passat res. Severus Snape, si al final sempre fas les coses bé... Ara, jo també li voldria callar la boca a en Flint, ja fos amb el puny, la vareta o la cadira de la classe de Pocions, s'accepta qualsevol cosa que faci dolor físic xD
Bonica, em vaig a llegir el següent, que no em vull allargar més!
Mercè Granger Enviat el 18/08/2018 a les 20:00:50 #27253 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols Merciiii! És el meu capítol preferit fins al moment (com si fos molt difícil lol).
Que bé que ho trobis tot tant natural, és una de les coses que intento ressaltar, ja que a vegades llegeixes determinats llibres "juvenils" que dius... no, no és creïble. Suposo que perquè estic en l'edat i ho tenc més fresc; normalment m'inspiro en coses que em passen a jo o a amics meus, així també després em resulta més fàcil conèixer i empatitzar amb els pjs.
Ho deixem en no strong feeling one way or the other? A veure com avança la teva opinió a través dels capítols!
HAHAHA, però crec que quasi tot Hogwarts ja ha assumit que la intel·ligència no és el fort del Flint. A jo també! És més, els capítols flash-backs que fan a vegades a les sèries... m'agraden moltíssim, els trobo curiosos! A veure si puc explicar més coses de la família dels protes, en tenc una imatge bastant clara de com es l'ambient familiar de cadascun, però encara no he tingut suficients oportunitats per explicar-la...
El Kirley m'informa que està content que algú per fi l'entengui.
HAHAHA, m'ha encantat el teu comentari final! Jo t'ajudo, tranquil·la.