El Retorn dels Black - XII- Els Consells de Briubruixina (2a part)
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 06/07/2018 a les 16:35:51
Última modificació 06/07/2018 a les 16:35:51
Tots els capítols de El Retorn dels Black
impresora Versió per imprimir
< Anterior capítol ||


XII- Els Consells de Briubruixina (2a part)

XII

Els Consells de Briubruixina

(2a part)

 

       Això sí. M'intriguen d'allò més els costums d'aquesta escola. No entenc com és que permeten que focs demoníacs s'instal·lin als dormitoris dels alumnes. Hauries de saber si n'hi ha als altres dormitoris i informar-ne algun professor. Tal com s’explica al llibret que et vaig regalar, invocar és una mena de màgia molt perillosa i delicada. Demana una fermesa de ment important. El Manual no s'equivoca. No crec que es tracti de la teva amiga Susann, ni de les bessones. Però si de debò hi ha un bruixot capaç de conjurar un ens espiritual així amb accés a la vostra sala comuna i dormitoris, podríeu estar exposats a alguns perill. Vés alerta.

 

< p>       Les classes de Duel Màgic no només us aportaran disciplina i maneres, sinó que són eines essencials per l'autodefensa i el domini de la màgia. Ja m'imagino per què has agafat aquesta classe extraescolar. Però centra't en el que pots aprendre; ja tindràs temps de mirar varetes... Dóna-li una oportunitat a aquest mestre de Defensa, que segur que us pot ensenyar moltes coses. Té tota la raó del món quan diu que som en una època de post-guerra. Els temps de post-guerra, si bé no tan terribles com la guerra, tenen el perill de fer-se invisibles. De confondre’s entre esferes de pau fins a fer-te creure que és una normalitat. Sorgingoa pot ser un recolzament important, tant per a tu com per als teus amics.

 

   —Vosaltres teniu al dormitori...

       Però l'Altaïr es va deturar: la Sue havia canviat la seva expressió de cop i volta. El seu rostre moreno i ple de contrastos li demanava que no seguís. Encongia els seus grossos ulls de cafè i abaixava les comissures dels llavis, tot brandant imperceptiblement el cap.

   —...elfs domèstics que us vinguin a fer el llit? —va acabar dient l'Altaïr, en una improvisació mediocre.

   —I és clar que tenim elf domèstics! Hi són per servir-nos! —va exclamar l'Àstat.

   —Sí —va assentir l'Altaïr—, és clar, quines preguntes!

       La Sue li demanava que no comentés als nois que tenien un foc blau demoníac al seu dormitori. Però per què? Ella els havia fet partícips de les seves recerques...

   —Això era tot el que ens havies de dir? —va demanar en Macmillan, amb un dels seus esguards més inquietants.

       L'Altaïr es va sentir desarmada un altre cop. Com era que cada cop que el mirava tenia una sensació estranyament familiar? Ella va cercar refugi en el rostre càlid de la Sue, la qual va ser ràpida i convincent:

   —Només volíem saber si només hi havia elfs a les cuines o per tot el castell. Amb totes aquestes lleis a favor del treball digne i tot plegat...

   —Només faltaria! —va saltar l'Àstat.

       Però allò tampoc no semblava haver convençut del tot en Sílver Macmillan.

 

***

   —Per què no m'has deixat que els ho digués?

   —El què?

       L'Altaïr va inclinar el cap significativament i el verd boscà dels seus ulls es va intensificar. La Sue va deixar de fer-se l'orni, i va abandonar l’expressió teatral.

   —Sue, crec que si hi hagués cap altre dimoni de foc al seu dormitori ens ho haurien dit.

   —I no creus que també ens ho amagarien?

   —Jo no els ho amagaria. Per què no vols que els parli de l'Ignis?

   —No és emocionant, tenir un secret? —li va fer confidència la Sue.

       L'Altaïr es va mostrar insegura. Briubruixina havia dit que podria ser potencialment perillós...

   —Au, vinga! —va fer la Sue botant, inflant les galtes morenes—. Serà el nostre secret. Un secret d'amigues. Només de noies. D'acord?

       L'Altaïr no hi trobava la gràcia. Però què havia de fer? Va acceptar de concedir-li aquell caprici. Però aquell esperit blau i geniüt li treia el son. A més, li feia por que l'Àstat i en Macmillan ho sabessin per una altra banda. I si les Doppel ho explicaven a en Gaunt?

       La Sue va agafar la mà de l'Altaïr amb el rostre resplendent i amb un ampli somriure, que li deixava aquells clotets simpàtics a les galtes. La feia córrer animadament cap a les classes: Astronomia teòrica (on la professora Borgil anava amb peus de plom per no ser ‘‘expulsada’’ novament de la seva pròpia classe) després de l’hora i mitja matinal de Transfiguració, i Encanteris de després de dinar... on l’Evan Wood va tenir l’encert de preguntar a l’Altaïr com es trobava sense crear al seu voltant gaire expectació.

       Però una mirada grisa de suspicàcia l’esperava a l’entrada, prop dels pupitres de les darreres fileres.

   —Què és el que no ens voleu dir? —va demanar en Macmillan a l'Altaïr, quan els altres tres van haver sortit.

   —Què? No res...

       L'Altaïr sabia perfectament que es referia al foc demoníac, però havia dit a la Sue que no n’hi diria res. Va intentar somriure, però els ulls grisos inquietantment familiars d'en Macmillan la van tornar a desmuntar.

   —Què és el que hem de tenir al dormitori?

   —No res —va insistir l'Altaïr amb més fermesa, però sense cap esperança que ell ho deixés córrer.

       Se sentia més empesa a voler explicar-li a ell que no pas guardar-ho secret perquè la Sue li ho havia demanat. Però no entenia per què ho sentia així. Per sorpresa de l'Altaïr, ell va deixar anar finalment:

   —Molt bé.

       L'Altaïr havia obert la boca i havia estat a punt de xerrar, però la va tancar a temps.

   —D'acord.

       En Sílver Macmillan va esperar uns segons abans de segur parlant.

   —Black —L'Altaïr es va tombar sorpresa per aquell canvi de to—, jo sí que et volia dir una cosa.

       Es va posar a remenar la motxilla i ella es va esperar que en Macmillan en tragués allò que hi cercava.

   —En Zeller em va deixar un parell de papers dels que aquells mussols van llançar per colgar el professor Longbottom, aquell dia a l'andana nou i tres quarts...

       En Macmillan li va lliurar un feix de papers.

   —Sí, són blancs —va contestar decebuda—. Ja ho vam veure al tren.

   —En Zeller em va dir que no hi havia trobat res. Fins que...

       Ell va obrir un finestral ple de vitralls de colors del passadís i el va apuntar amb la seva esvelta vareta d'àlber. Va esperar que una parella de fantasmes que caminaven pel passadís, i que devien tenir una conversa íntima perquè parlaven amb la veu molt baixa, tombessin la cantonada. La lluïssor blanc perla va desaparèixer a través de la paret de pedra.

   —Lumos.

       La llum de la vareta va travessar el vitrall fins arribar al paper, on es van projectar les llums de colors. Però el raig travessava el paper i aleshores, des de l'altra banda, l'Altaïr el va veure:

   —Què és això?

       Davant de la seva sorpresa, una marca a l'aigua va aparèixer al paper: un segell rodó dins el qual hi havia el dibuix de tres arbres estranys que creixien d'una manera curiosa sobre la superfície d'una esfera de terra i de roca. I, com és habitual en les imatges màgiques, les branques dels arbres es movien lentament com si seguissin la melodia relaxant d'una dansa reposada. La filigrana estava confeccionada amb tanta cura que la diferència de gruix a la pasta del paper era totalment imperceptible al tacte.

       El més curiós de l'arbre màgic d'aquell segell era que creixia a l'inrevés en contra la gravetat.

   —No et sona de res?

   —Doncs... —va començar a dir l'Altaïr després de reflexionar-hi una estona.

   —L'hem vist a la biblioteca —va explicar en Macmillan—, te'n recordes?

       L'Altaïr va evocar aquell dia a la biblioteca. On podria haver vist una imatge com aquella?

   —Sí! —va exclamar de sobte—. Aquell llibre que vam agafar a l'atzar i l’Àstat hi va fer un deleo!

       En Macmillan va somriure amb aprovació. Ella estava exaltada.

   —Anem a la biblioteca a buscar aquest llibre!

       En Macmillan va somriure amistosament.

   —En Zeller ha dit que diries això.

& nbsp;

***

       Novament a la biblioteca, l'Altaïr se sentia en un refugi. Feia mitja horeta que s'havia post el sol i el fil de lluna que penjava en la fosca es veia a través dels finestrals. Les torxes cobrien les altes prestatgeries de llibres d'una llum tènue i grogosa.

       L'Àstat, que es recordava d'on havien vist el llibre per primer cop, els va guiar per unes prestatgeries enllà de Criatures màgiques, Plagues de jardins, Botànica exòtica...

   —Després de Pocions —els explicava mentre recorria la biblioteca de prestatgeria en prestatgeria—, he anat al dormitori a fer una becaina i--

   —Una becaina!? —va saltar la Sue, que caminava a passos curts i ràpids, enganxada al braç de l'Altaïr seguint la corrua rere l'Àstat—. A les sis del vespre!?

   —Àstat, m'encanta que t'agafi son a aquestes hores, si després tens aquestes il·luminades!

       A l'Altaïr ja no li importava haver fet una classe desastrosa, com era d'esperar, ni que el professor Llagot l'havia fet quedar per ajudar-lo a recollir (no era un càstig, és clar, sinó una excusa per preguntar-li coses a la seva alumna Black). L'Altaïr només pensava en el cas dels mussols i els papers del professor Longbottom.

   —Abaixeu la veu —va demanar en Macmillan—, que no fos cas que vingui Madame Pince...

   —Doncs resulta que estava estirat al llit i em penjava el cap pel cantó dels peus —va seguir l'Àstat amb el volum més suau, tot repassant els prestatges—, i em mirava els papers aquests només amb la llum verda de les làmpades del dormitori perquè el sol ja es ponia.

   —I aleshores ho has vist...

   —...a contrallum!

   —Això mateix! —va dir l'Àstat amb un somriure a la seva cara allargada, i els seus ulls van trobar el que cercaven:—. Aquí!

       Quan ell el va treure de la prestatgeria (no sense que el llibre del costat es queixés, perquè tenia dolors al llom i no podia rebre cops...) tots quatre s'hi van abocar. Aquella arbreda que creixia a l'inrevés els va entrar pels ulls.

   —Guia de Botànica de Marina Fetillera?

   —Marina Fetillera? —va exclamar en un xiu-xiu l'Altaïr—, No és l'autora del llibre d'encanteris??

       L'Àstat va alçar les celles i li van relliscar les ulleres negres, i l'expressió reflexiva que havia adoptat fins ara va desaparèixer de sobte.

   —Ni idea...

   —És veritat —va corroborar la Sue, recordant el seu llibre de text—. És la mateixa autora: així es veu que també té treballs de botànica.

       I, a jutjar per la portada del llibre, aquells treballs de botànica també descrivien aquella mena d'arbres estranys que creixien desafiant la gravetat.

   —Potser —va intervenir la Sue amb el seu to de sospita— el professor Longbottom està ficat en una societat secreta i il·legal de criança d'exemplars d'espècies prohibides o protegides.

       Els altres tres se la van mirar escèptics.

   —Tu creus?

       «No et deixis encisar per una mestra d'aparent presència feble». Aquella frase de Briubruixina, que es referia a la professora Borgil, era perfectament aplicable al professor de Botànica. Però... tractant-se d'algú tan afable com ell...?

   —Això mateix —va seguir la Sue, animant-se en les seves sospites, prou infundades, sobre els secrets i les activitats il·legals dels altres—. Cria plantes prohibides en benefici propi i tràfic de--

   —No sé si és gaire probable, això, en el professor Longbottom —va comentar en Macmillan—. Un bruixot tan entregat . No té ni cap ni peus.

   —Això seria més propi d'en Llagot —va dir l'Altaïr, que havia vist els calaixos i ingredients del professor de Pocions, i com li queia la bava parlant d'El Prestatge...

   —Digueu el que vulgueu, però tothom amaga coses...

       Es van tornar a mirar la portada del llibre, hipnotitzats per les branques dels arbres que havien començat a balancejar-se.

   —Mirem-nos-el amb calma —va dir l'Àstat, que s'havia apujat les ulleres i tornava a tenir aquell deix d'il·luminat als ulls—: agafem-lo en préstec.

       Però just en aquest moment, una ombra escarransida els va tapar la llum grogosa que els arribava de les torxes. Madame Pince, el vell voltor desnerit amb perfum de cel·luloide que feia niu entre pedra freda i antic pergamí, va aparèixer de sobte mirant amb els seus habituals ulls estrictes els quatre alumnes de primer. El temple de la biblioteca deixava de ser un refugi acollidor.

   —No se'l poden endur —va dir la bibliotecària amb la veu seca—: aquest llibre està exclòs de préstec.

       La Sue va agafar el llibre de les mans de l'Àstat, i va fer el gest de dirigir-se cap a les taules, però el braç ossut i escardalenc de Madame Pince li va barrar el pas.

   —Les vuit. Hora de tancar.

       El llibre es va escapar tot sol de les mans morenes de la Sue i va anar a parar volant al seu espai de la prestatgeria. Ella va intentar treure'l un altre cop, però es va trobar que el llibre estava enganxat. Devia portar un sortilegi de permanència.

   —He dit que és tan-cat. Tornin demà.

 

***

       Aquella breu estada a la biblioteca la va fer pensar. Estirada al llit de cobrellit verd i brodats de fil d’argent, envoltada de columnes de pedra on s'hi entortolligaven serps amb ulls de maragdes, no parava de donar-hi voltes. Aquella arbreda lleugera com l'aire va tornar a envair-li el pensament. Com podia existir una varietat de planta tan estranya? Com es podia fer créixer un arbre cap per avall?

       La llum verdosa i tènue del dormitori de les serps travessava les cortines de seda del seu baldaquí. I entre aquella claror verda que es dissipava, una taca blavosa de llum respirava en un queixal de la paret.

       L'Altaïr es va llevar del llit i va anar de puntetes cap a aquell racó luminescent. El terra de pedra llisa que feia aigües estava fred, i va resseguir descalça el caminoi de moqueta ple de sanefes medievals. La Sue dormia tota arrupida sobre el seu propi cos; va passar pel costat del llit de l'Eco, que s'havia tapat fins d'alt amb el cobrellit, i pel de l'Até, que dormia de costat. L'Altaïr procurava no fer soroll; la Nix era la que tenia el son més lleuger.

   —Ei, Ignis!

       Va bufar la flama blava del seu inquilí demoníac i li xiuxiuejava per despertar-lo.

   —Que no saps quina hora és, tu?! —va rondinejar el foc màgic.

       L'Altaïr va preferir ignorar el seu mal humor.

   —Tu no en deus saber res, d'una arbreda flotant, oi?

   —Es pot saber per què sempre que teniu un problema em pregunteu a mi?

   —Perquè ets un geni de la ment. Ho hauries de saber tot!

       Aleshores va caure en el Manual Sorgingoa. Si sabia què era l'Ignis, potser en sabria alguna cosa, d'uns arbres que creixen en contra la gravetat...

       Es va tornar a estirar al llit amb el llibret sobre l'abdomen.

       El dimoni de foc li va llançar una flamarada freda.

   —Ei! —va mormolar l'Altaïr en to de queixa, sacsejant la mà amb dolor.

   —Sempre amb aquest llibret estúpid!

   —I tu sempre tan malhumorat... —li va contestar l'Altaïr a sota veu i es va llepar el dors de la mà on sentia la fiblada.

       Tant aviat l'aquarel·la dels Pirineus va aparèixer tota coronada d'estels i símbols màgics escampats, l'Altaïr va tornar a pensar en la carta de Briubruixina...

 

< em>       Ai, Sorgingoa. Perdona si la revelació del seu contingut et va fer passar un mal tràngol. La visió d'aquestes muntanyes i estels no t'han de ser indiferents. Hi has crescut, aquí. Confio, sobretot, que et farà sentir com a casa.

       Deus tenir un llast al cor, Altaïr. Jo el tindria. Crec que la persona que s'allunya del seu lloc sent una punxada profunda que li pot durar mentre no retorni. Potser amb una ferida. Els colors tardorencs ja comencen a vestir l’arbreda pirinenca, però no deixo de notar-hi un deix de tristesa. La Natura també sap que has marxat. Però dius que els teus objectius són allà, i que ha arribat el moment de prendre les regnes del teu destí. Em tindràs al teu costat.

       Em demanes pel curs de les assemblees al Cercle. Ja saps que no puc donar-te tots els detalls dels assumptes del Consell de la Fageda fora de les reunions, però al Consell estem enfeinats. He d'anar a reunir-me amb el Síndic de les Agulles, pels assumptes de licantropia. Ens preparem per l’imminent divendres de lluna plena. De moment no hem de patir; mantindrem el contratemps a ratlla.

       Respon la correspondència dels pares i cuida molt bé l’Umbra.

 

Amb molt d'afecte,

Briubruixina

PD: Ja has explicat els primers dies a Hogwarts a la Granny? Escriu-li, estarà contenta. Fes-me cas.

 

       L'Altaïr no entenia per què Briubruixina insistia a reconciliar-la amb la Granny. No podia comprendre què era el que les lligava. Era evident que hi devia haver alguna rivalitat entre les dues bruixes. La nena encara tenia clavada a la memòria la visió d'aquell duel armat amb vareta, aquella explosió màgica que va esmicolar la vareta de cor de drac que l'Altaïr encara conservava en secret.

       No ho sabia del cert, però s’afigurava el que que havia succeït. El poder màgic de Briubruixina s'havia imposat a la rebel·lió de la Granny, i la seva autoritat indiscutible s'havia fet palesa. Havia estat un intent d'un motí organitzat, o era la Granny que volia ocupar el seu lloc? La Granny havia fugit de la comunitat avergonyida per la derrota. L'Altaïr s'entristia quan pensava que aquella fugida no havia estat l'única que havia comès la seva padrina. També era desertora de la Guerra, de la qual s'havia escapat cames ajudeu-me. I aquella tristesa se li transformava en indignació i ràbia. Estava convençuda que la Granny era una covarda i també havia intentat prendre l'autoritat d'una gran bruixa en un Cercle Màgic on ni tan sols s'havia criat. Aleshores per què Briubruixina es comportava com si aprovés els actes de la Granny i s'entestava a defensar-la?

       Però Briubruixina sempre tenia raó. I, tot i la seva aura clara i franca rere aquella presència imponent, sempre hi havia un cúmul de misteri al voltant de les seva persona. Glopades de secrets en les seves paraules, i, per descomptat, vestigis de noms no dits, com fantasmes del passat que sovint rondaven per la ment de la dirigent del Consell de la Fageda, entre cada línia que entintava.

       L'Altaïr no sempre entenia les raons de Briubruixina, però confiava en la seva mentora, els consells de la qual feien desembocar els dubtes i els problemes a desenllaços encertats. Així que li feia cas. Ara li demanava que s'esforcés a refer el seu vincle amb la Granny. I, per molt que el seu orgull s'hi oposés, en aquell assumpte l'Altaïr també li faria cas.

       Li escriuria.

&n bsp;

-----------

         Quines ganes que tenia de tornar!

No em disculparé per haver estat com deu mesos sense penjar ni per portar un any de retard i bla bla bla. El procés artístic necessita el seu temps i els pensaments també han de madurar i ordenar-se. Si bé tinc la història més que planificada (i em fa respecte experimentar una impaciència tan delicada davant dels capítols que encara han de venir —perquè no ho podeu saber tot de cop), hi ha coses que no estan escrites (capítols a mitges i així) i les males èpoques de salut i emocionals entorpeixen i endarrereixen el procés d'escriptura i de creació. I les històries del lector s'interrompen... Què us he de dir; vosaltres també sou artistes creadors!

(però això no treu que em sàpiga greu tenir-vos a l'espera tants mesos... lectors i personatges)

   Val a dir que aquest capítol m'ha costat d'escriure especialment. Suposo que per l'alternança de la carta de Briubruixina, i per donar sentit a l'ordre dels fets. Confio, però, que us hàgiu trobat i s'hagi entès tot!

   Els capítols són lents (perquè jo també sóc lent), i per tal que no us perdeu us diré que som a la setmana del 12 al 18 de setembre del 2016, i el proper capítol viurem el divendres 16, data per la qual estan programades les proves de quidditch.

   Renoi, aquest setembre se m'està fent etern. I espero que aprofiteu aquesta ''eternitat passatgera'', perquè el temps només s'estira i s'arronsa en la lectura! ;)

Antares


Llegit 111 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


AvatarUnapersona 186 comentaris07/07/2018 a les 17:24:09
#27239Tinc 6 fanfictions i un total de 39 capítols

L'ignis és perillós i demoníac? Tan mono que era... I que sospitós això de la Sue, que no vulgui mencionar-ho. Fa gràcia la improvisació que fan amb els elfs domèstics, i la reacció del Macmillan és molt... Macmillan? Sensació familiar? Aaaaaaaaaa vull saber què passa amb aquest!!!

Ostres, quina manera d'amagar un dibuix! No és allò del suc de llimona, però s'hi acosta. I aquest arbre, quins misteris... Llibres amb dolors al llom? Brillant!

No sé si la Granny ja l'havies mencionat en capítols anteriors, si és així no ho recordava. Sigui com sigui, un altre misteri. Em pregunto si tot està lligat o hi ha diversos "sub-arguments" per cada misteri. Ja ho veurem!

Jo t'ho repeteixo força, això que tinc ganes de més capítols, però tu al teu ritme, eh? (mentre sigui un ritme ràpid, clar)




AvatarAgatha Black Moderador/a 1179 comentaris07/07/2018 a les 18:23:52
#27240Tinc 8 fanfictions i un total de 193 capítols

Apa, acabat! :)

Tot el capítol sencer m'ha agradat molt. Tenim, com sempre, molts pensaments de l'Altaïr, però aquesta vegada m'agrada com comencen a estirar d'un fil d'un misteri!

Primer, quan has descrit el dibux, dels arbres creient en un cercle de roques, no sé, a la meva ment m'he imaginat n arbre d'aquests èlfics del Senyor del Anells, per la qual cosa he pensat que potser estava relacionat amb els professor de Defensa, a banda del Neville... Però despés, quan s'ha parlat d'això dels arbres ingràvids que creixen a l'aire... No menciona alguna cosa així, el Neville, al Calze de Foc? Ara no sé si és a la pel·li o al llibre, crec que a la pel·li, a la biblioteca, quan el Harry està buscant la manera de respirar sota l'aigua... el Neville menciona una bruixa que cultiva plantes de creixen en l'aire... Ho estic recordant bé? Pot se que aquesta bruixa sigui l'autora del llibre i que per això tot giri al voltant del Neville?

Parlant del Neville i dels "Potter"... entenc que apenes porten dues setmanes a l'escola, però me'n faig creus que cap dels quatre encara no sàpiguen com es diuen els "quatre gamarusos" de segon. Hogwarts no és pas tan gran! Com pot ser que la Sue, sent xafardera de mena com és, no sàpiga qui és el James? Com és que no sap que la noia alta i rossenca és filla del profe de Botànica? Que no estem parlant de mindundis, que estem parlant dels herois de la Segona Guerra Màgica! I tant encuriosida com està l'Altaïr, en dies setmanes encara no ha tingut deu minuts per anar a bucar el Hagrid interrogar-lo? Després del que li va dir en el trajecte en barca, jo hi haguñes anat el primer dia després de les classes! Em dona la sensació que vol saber moltes coses, però com que li fa por esbrinar-les... perquè hi ha solucions evidents! Li podria preguntar pel "Potter" a alguna alumne més gran (La Lucy mateix, amb qui té una mica de relació i sense voler donaria en la diana de ple), o a algun profe amb qui es porti bé (Hola? El Llagot coneix a tothom! Com no ha de conèixer el fill del Harry Potter?), o al Hagrid, que és la solució evident... No sé. Tinc la sensació que realment no vol esbrinar tant com diu, perquè en uns pocs dies ja hauria pogut tenir la feina feta... Que entenc que és molt reservada, i que tot just acaba d'obrir-se als seus amics, però renoi...És que això dels arbres és un bon misteri, però lo de la seva família i la dels Potter no és pas un secret! Això no és pas tan misteriós! Que potser a Granny no n'hi va parlar mai, però des del dia 1 a Hogwarts tot hauria d'haver-se fet clar com l'aigua!

Però bueno, coses de l'Altaïr, suposo, que és patidora de mena i de vegades s'ofega en un got d'aigua! 

Pel que fa a l'Ignis, estic completament d'acord amb l'Altaïr i no entenc gens la psició de la Sue de no dir-los als seus amics això del dimoni... Entendria que volgués tenir una relació més estreta amb l'AltaÍr que amb els altres dos i que volgués tenir un secret que fos d'elles dues, però aquest no és el cas, perquè les bessones Doppel n'estan al corrent. Vull dir, que no és un secret d'elles dues. I l'Àstat i el Sílver són més amics que no pas les Doppel... com li pot semblar bé que aquelles tres meuques ho sàpiguen però no vol que de cap manera ho sàpiguen ells dos? I si les Doppel ho estan explicant a tot déu, i ella allà, amagant el secre? XD Quina bestiesa, Sue!

Per ceeeeert! M'ha ENCANTAT això que expliques que la Sue l'agafa de la mà i arrossega a l'Altaïr cap a les classes, perquè em recorda molt el dibuix que vaig fer! Ara té més cabuda i tot! ^^

Què més... ah, les descripcions de la sala comuna m'han agradat molt. Primer la de la taula de Noguera que tothom vol i és difícil d'acaparar, em sembla una cosa molt realista i molt maca d'explicar. A cada sala comuna segur que sempre hideu haver "el millor lloc" que sempre està agafat, usualment pels almunes més grans... Per mi, a Gryffindor això són les butaques de la vora de la llar de foc; em sembla guai que a Slytherin el "spot" més preuat sigui aquesta bonica taula de noguera... I també m'ha agaradat la descripció de l'habitació, del llit amb baldaquí, i les columnes on s'hi entortolliguen serps, amb els detall de les pedres precioses als ulls... molt visual, m'ha agaradat!

He llegit que abans que l'Unapersona deia que en McMillan li feia mala espina... a mi ja no em fa mala espina; crec que només és un repel·lent amb aires de grandesa que es fa l'interessant... Que no dic que estigui malament el personatge, eh, ni que sigui mala persona, que ja n'hi ha de gent així, i normalment causen a molta gent l'efecte que el Sílver li causa a l'Altaïr, però a mi personalment no m'agraden. Tot i així no crec que sigui dolent ni mala persona, només vol semblar més interessant del que és, i ho aconsegueix. Té uns fums! Mira que anar a exigir-li a l'Altaïr que li expliqui això de l'habitació, quan ell és Mr Secretisme... És de l'únic de qui no sabem res... l'Àstat parla pels descosits, i a la Sue se la veu a venir de lluny, però en Sílver no vol que ningú sàpiga res d'ell. Ara, el, sí que li agrada saber, eh? XD

Ah, i ja que m'he ficat amb la Sue i el Sílver, tinc una mica per repartir amb l'Àstat, també... la conversa dels elfs domèstics... *ulls en blanc*. Per pegar-lo. Que jaaaaaa, ja sé que són les "educacions de casa" de què parla Briubruixina, i sé que és una cosa que li han inculcat, però em molesta que faci aquesta mena de comentaris i que ni el Sílver, ni la Sue ni la mateixa Altaïr no li deixin anar algun moc. Algú ho haurà de fer en algun moment! Perquè no és mal noi, però o algú li fot un clatellot seguit d'una bona explicació o seguirà pensant que el que li ensenyen a casa seva és correcte...

Crec que ja m'he allargat molt, oi? Bé, segur que no et molesta, però no crec que em deixi de comentar res...

Ah sí! Només que PER FI sembla que sabrem alguna cosa de Granny! Per fíiiiiii! Tinc unes ganes boges de saber qui és i com pot ser que l'Altaïr sigui néta del SIrius si els números no quadren. A veure, a veure...! ^^

Fins la propera! Espero que no trigui tant, però tampoc no vull posar pressió, que ja sé com va això! Què ens has de dir! I per molta creença popular que hi hagi que en els mals moments és quan els artistes més floreixen i més creen... això és una mentida com una casa! Quan un està trist no té ganes de res. És quan un està bé, que pot ser productiu! Així que centra't en tu, en fer coses de t'omplin, en ser feliç... i l'escriptura ja vindrà sola quan la resta estigui bé! :)

Petonet!

G

 

 




AvatarCass Ross 271 comentaris08/07/2018 a les 12:18:51
#27241Tinc 8 fanfictions i un total de 13 capítols

Hola!

M’alegro molt de tenir un capítol (bé, dos!) nou de la teva fanfiction ^^ Que fort que tot just t’acabava d’enviar la meva resposta preguntant-te què volia dir allò que havies penjat al facebook i tu va i penges la primera part del capítol.

M’ha agradat molt el capítol perquè és la barreja entre la carta i la història. És una mica complicat de fer però te n’has sortit, perquè els dialegs estan relacionats amb el contingut de la carta, i ofereix dinamisme. També es interessant el que Briubruixina va explicant, ofereix un nou punt de vista sobre els professors (especialment sobre l’elf – tinc ganes de saber més coses d’ell) i mola. Tot i que, pel que fa a la part dels consells que va donant a l’Altaïr, ja es veu que ella no els seguirà pas tots... M’ha sorprès que la Briubruixina fes referència a la frase sobre Slytherin («O qui sap si a Slytherin hi faràs els teus veritables amics»), perquè la va dir en la Tria del 1991, i no sol repetir les seves cançons....

Els personatges m’han agradat molt, especialment l’Àstat i la seva reacció tant genuina amb el llibre al principi de la primera part. No me’n recordava que Sorginoa estava escrit en català, i per tant ells no l’entenien, així que ha estat bé que ho destaquessis. També m’he fixat que fas com una distinció entre els ‘Slytherin bons’ (no sé com dir-ho), que serien els amics de l’Altaïr, i els Slytherin més o menys dubtosos, misteriosos o ‘dolents’ serien els altres (les bessones Doppel, el Gaunt, i el Nott – suposo, no sé, aquesta actitud tant solitària deu ser genètica??). I aquesta sensació familiar que l’Altaïr té amb el MacMillan ?? Suposo que és un fil de misteri.

Em fa gràcia que l’Altaïr no sàpiga moltes coses, ofereix dinamisme a la història perquè així té misteris per descobrir. Per exemple, és el cas de la conversa sobre els Sagrat 28, els Gaunt sent descendents d’Slytherin i  la família Black. Tot i així, en el cas del Potter i el seu grupet d’amics, em sobta una mica que algú no n’hi hagi fet  cap referència explícita davant de l’Altaïr. En plan, que vale que estem a la segona setmana de curs, però tenint en compte que hi ha una Black i un Potter a Hogwarts i això no passava des del temps dels Rondadors, em sobta que ningú hagi fet cap comentari a la respecte. En l’època del Harry s’entén que ningú li digués res i hi hagués molt secretisme, perquè poca gent sabia que el Sírius era el padrí del Harry, i a més a més, estava tancat  a Azkaban presumptament per l’assassinat dels seus amics. Però en el 2016, crec que després de la mort del Sírius, el Harry es va encarregar de netejar la imatge del seu padrí i de fer-li justícia... No sé si m’explico. (Per cert, quina casualitat, els Black retornen a Hogwarts vint anys després de la mort del Sírius!)

I quina manera d’acabar la primera part del capítol! És interessant el tema de l’Ignis, i entenc que la Briubuixina n’estigui preocupada, però de moment sembla que no ha fet res malament. (Tot i que tela, no recordava que tingués una actitud tan mal educada.) Pel que fa a l’actitud de la Susan, estic d’acord amb el que diu la Gee: sembla xulo si el que vol és tenir un secret amb l’Altaïr i fer més estret el seu vincle d’amigues, però bé les Doppel ho saben... per què no ho han de saber els nois??

Per fi sabem alguna cosa més del tema de les cartes del professor Longbottom! A contrallum, no se m’havia acudit. M’ha agradat la descripció de l’arbre que has fet, molt curiós i molt interessant: a veure si seguim sabent més coses sobre aquest misteri. Pel que fa a l’escena de la biblioteca, quan van veure el llibre per primera vegada, és una escena que ja havíem vist? Perquè no em sonava... I l’actitud de Madam Pince! Cada vegada sembla més protectora dels seus llibres i més esquerpa. És l’edat? Tot i així m’ha semblat una actitud una mica estranya: per què era tan intransigent amb que la biblioteca tancava? Per  què aquell llibre – casualment – no se’l poden en dur de préstec? Em fa pensar que potser hi ha alguna cosa més i el llibre és més important del que sembla.

Ai, sí, i per fi sabrem més coses de la Granny!!

I pren-te el temps que necessitis, estic totalment d’acord amb el que diu la Gee. Cuida’t, i ens llegim!

Cass




AvatarAntares_Black 336 comentaris03/08/2018 a les 19:10:33
#27246Tinc 8 fanfictions i un total de 36 capítols

Unapersona:

«L'ignis és perillós i demoníac? Tan mono que era...»
hahaha Mono, diu! xD Al capdavall és un dimoni, una energia demoníaca. Pot tenir les seves cosetes, però si l’Altaïr ho vol comentar als seus companys és perquè crec que pot arribar a ser perillós. Mira què diu Briubruixina, que vagi en compte perquè el bruixot prou poderós per crear-lo té accés al seu dormitori...

«I que sospitós això de la Sue, que no vulgui mencionar-ho.»
Potser només és una nena capriciosa que se sent impotent perquè no pot tenir el control de les coses...

«Fa gràcia la improvisació que fan amb els elfs domèstics, i la reacció del Macmillan és molt... Macmillan? Sensació familiar? Aaaaaaaaaa vull saber què passa amb aquest!!!»
Hahahaha Vols saber què passa amb en Macmillan? Doncs no et queda ni res! xD

«Ostres, quina manera d'amagar un dibuix! No és allò del suc de llimona, però s'hi acosta. I aquest arbre, quins misteris...»
No, no és suc de llimona; són marques a l’aigua. Una cosa que, com el suc de llimona, els muggles també tenen... Sobre l’arbre, bé... serà bona part de l’argument principal d’aquest primer blog.

«No sé si la Granny ja l'havies mencionat en capítols anteriors, si és així no ho recordava. Sigui com sigui, un altre misteri. Em pregunto si tot està lligat o hi ha diversos "sub-arguments" per cada misteri. Ja ho veurem!»
Que no recordes qui és la Granny! Ella és el cor de la història! Del Retorn dels Black en la seva totalitat. És la bruixa que apareix al pròleg! No recordes el pròleg? I no recordes les restes de la seva vareta que l’Altaïr conserva en secret?

Ja sé que trigo a penjar, potser per això et perds. Però pensa que vaig deixant anar moltes pistes de tots els misteris que es van acumulant. Potser si rellegeixes alguna cosa t’adones que resolts algun dels misteris que es van acumulant... ;)

«Jo t'ho repeteixo força, això que tinc ganes de més capítols, però tu al teu ritme, eh? (mentre sigui un ritme ràpid, clar)»
Ho tinc en compte! ^^

Fina aviat!

Antares




AvatarAntares_Black 336 comentaris03/08/2018 a les 19:12:20
#27248Tinc 8 fanfictions i un total de 36 capítols

Agatha Black:

«Tot el capítol sencer m'ha agradat molt. Tenim, com sempre, molts pensaments de l'Altaïr, però aquesta vegada m'agrada com comencen a estirar d'un fil d'un misteri!»
Misteri, misteri!! ^^

«Primer, quan has descrit el dibux, dels arbres creient en un cercle de roques, no sé, a la meva ment m'he imaginat n arbre d'aquests èlfics del Senyor del Anells, per la qual cosa he pensat que potser estava relacionat amb els professor de Defensa, a banda del Neville...»
Ostres. Del Senyor dels Anells? Què vols dir, l’arbre blanc del rei? El de Minas Tirith? Quina sorpresa. Jo em pensava que em diríeu que el segell us recordava els baobabs del Petit Príncep..,

El professor Dàgor és un elf esvelt, inspirat en els de Tolkien, i per tant en poso elements, com ara això dels Vaixells Grisos o l’escriptura en tengwar. Però només són referències, no pretenc que es reflecteixi en misteris de la trama.

«Però despés, quan s'ha parlat d'això dels arbres ingràvids que creixen a l'aire... No menciona alguna cosa així, el Neville, al Calze de Foc? Ara no sé si és a la pel·li o al llibre, crec que a la pel·li, a la biblioteca, quan el Harry està buscant la manera de respirar sota l'aigua... el Neville menciona una bruixa que cultiva plantes de creixen en l'aire... Ho estic recordant bé? Pot se que aquesta bruixa sigui l'autora del llibre i que per això tot giri al voltant del Neville?»
Justa la fusta! En Neville ho comenta al Calze de Foc. No et reproduiré la frase exacte, però si en fas memòria, potser et donarà més pistes. Perquè no és pas "una bruixa que cultiva plantes de creixen en l'aire"... L’autora del llibre és Marina Fetillera. Potser no et fa clec amb aquest nom, perquè en anglès és Miranda Goshawk. A la pel·lícula en català igualment diuen «Guia de Botànica de Goshawk». Que, com diuen al capítol, és també autora del llibre d’Encanteris. Però en el primer llibre en català se’ns la presenta com a Marina Fetillera. Això que els agrada canviar els noms dels personatges a les traduccions. A mi em va agradar el nom en català, per això ho he posat així. Però, com et dic, ella és l’autora del llibre però no pas qui cria i cultiva aquests arbres màgics...

«Parlant del Neville i dels "Potter"... entenc que apenes porten dues setmanes a l'escola, però me'n faig creus que cap dels quatre encara no sàpiguen com es diuen els "quatre gamarusos" de segon. Hogwarts no és pas tan gran!»
Sí, tens raó. Però quan fas primer, ets el curs dels més petits i ets nou en una escola, ja tens prou feina a adaptar-te a tot plegat. Saben que són quatre de Gryffindor que armen merder, però com que sempre en parlen com un paquet, potser no han estat al cas dels seus noms per separat.

«Com pot ser que la Sue, sent xafardera de mena com és, no sàpiga qui és el James? Com és que no sap que la noia alta i rossenca és filla del profe de Botànica?»
Sí que és tafanera, sí, la Sue! xDDD  Però potser poc s’interessa pels de Gryffindor. Però ja veuràs que encara és més tafanera l’Annie Price! hahahahaa


«Que no estem parlant de mindundis, que estem parlant dels herois de la Segona Guerra Màgica!»
Ja sap qui és en Harry Potter. Ja ho sap. Ho sabem tan bon punt ens en parla en Llagot.

«I tant encuriosida com està l'Altaïr, en dies setmanes encara no ha tingut deu minuts per anar a bucar el Hagrid interrogar-lo? Després del que li va dir en el trajecte en barca, jo hi haguñes anat el primer dia després de les classes!»
I tant! Si és una cosa que vol fer, però ja ho diu em sembla que en el capítol IX, que en Hagrid sempre té la cabana plena dels quatre de Gryffindor i no se’ls vols trobar pas. De tota manera, no pateixis, en Hagrid ja la convidarà aprendre el te, ja ho veuràs :)

«Em dona la sensació que vol saber moltes coses, però com que li fa por esbrinar-les... perquè hi ha solucions evidents! Li podria preguntar pel "Potter" a alguna alumne més gran (La Lucy mateix, amb qui té una mica de relació i sense voler donaria en la diana de ple), o a algun profe amb qui es porti bé (Hola? El Llagot coneix a tothom! Com no ha de conèixer el fill del Harry Potter?), o al Hagrid, que és la solució evident... No sé. Tinc la sensació que realment no vol esbrinar tant com diu, perquè en uns pocs dies ja hauria pogut tenir la feina feta... Que entenc que és molt reservada, i que tot just acaba d'obrir-se als seus amics, però renoi...És que això dels arbres és un bon misteri, però lo de la seva família i la dels Potter no és pas un secret! Això no és pas tan misteriós! Que potser a Granny no n'hi va parlar mai, però des del dia 1 a Hogwarts tot hauria d'haver-se fet clar com l'aigua!»
És una observació, aquesta que fas. «vol saber moltes coses, però com que li fa por esbrinar-les». Alguna cosa hi ha que la priva de saber-ne més coses, és veritat. «És que això dels arbres és un bon misteri, però lo de la seva família i la dels Potter no és pas un secret!» (això m’ha fet gràcia) No, és ben cert! Tot això dels Black ho sabrà a segon mateix, ja t’ho avanço. Però aquest any estarà massa ocupada amb tot el que passarà per Halopín (perquè tot passa per Halloween???). I un dels problemes que té l’Altaïr és que vol descobrir unes coses i s’oblida d’unes altres... Tu ho vas dir molt bé un dia que comentàvem la fic, que tenia massa interès en en Sírius i poc per la Granny i la família de l’Àneu.

«Però bueno, coses de l'Altaïr, suposo, que és patidora de mena i de vegades s'ofega en un got d'aigua!»
I jo que volia que fos un personatge fort! Xd No, no. Es farà fort amb el temps, però de moment és el que tu dius, que «s'ofega en un got d'aigua!», pobra.

«Pel que fa a l'Ignis, estic completament d'acord amb l'Altaïr i no entenc gens la psició de la Sue de no dir-los als seus amics això del dimoni... Entendria que volgués tenir una relació més estreta amb l'AltaÍr que amb els altres dos i que volgués tenir un secret que fos d'elles dues, però aquest no és el cas, perquè les bessones Doppel n'estan al corrent. Vull dir, que no és un secret d'elles dues. I l'Àstat i el Sílver són més amics que no pas les Doppel... com li pot semblar bé que aquelles tres meuques ho sàpiguen però no vol que de cap manera ho sàpiguen ells dos? I si les Doppel ho estan explicant a tot déu, i ella allà, amagant el secre? XD Quina bestiesa, Sue!»
Una bestiesa total!

«Per ceeeeert! M'ha ENCANTAT això que expliques que la Sue l'agafa de la mà i arrossega a l'Altaïr cap a les classes, perquè em recorda molt el dibuix que vaig fer! Ara té més cabuda i tot! ^^»
Sí! Tot i que és una cosa que ja havia escrit escenes així, com el primer com que la Sue l’agafa pel canell ja el primer dia, em fa pensar en el teu dibuix i m’encanta ^^

«Què més... ah, les descripcions de la sala comuna m'han agradat molt. Primer la de la taula de Noguera que tothom vol i és difícil d'acaparar, em sembla una cosa molt realista i molt maca d'explicar. A cada sala comuna segur que sempre hideu haver "el millor lloc" que sempre està agafat, usualment pels almunes més grans... Per mi, a Gryffindor això són les butaques de la vora de la llar de foc; em sembla guai que a Slytherin el "spot" més preuat sigui aquesta bonica taula de noguera... I també m'ha agaradat la descripció de l'habitació, del llit amb baldaquí, i les columnes on s'hi entortolliguen serps, amb els detall de les pedres precioses als ulls... molt visual, m'ha agaradat!»
Sempre trobo a faltar que es descriguin més els dormitoris :) per això ho poso al meu gust. I això de la taula de noguera com a lloc privilegiat, sí, em va semblar que seria una cosa realista, de fet passa molt. El típic maniquí inflat que li penja el moc que et fa fora del «seu banc».

«He llegit que abans que l'Unapersona deia que en McMillan li feia mala espina... a mi ja no em fa mala espina; crec que només és un repel·lent amb aires de grandesa que es fa l'interessant... Que no dic que estigui malament el personatge, eh, ni que sigui mala persona, que ja n'hi ha de gent així, i normalment causen a molta gent l'efecte que el Sílver li causa a l'Altaïr, però a mi personalment no m'agraden. Tot i així no crec que sigui dolent ni mala persona, només vol semblar més interessant del que és, i ho aconsegueix.»
Podríem dir que no, que no és dolent. I si li fa un efecte així a l’Altaïr no és perquè ella es deixi enganyar per un nenet que es fa l’interessant. En Sílver actua normalment, però és que, com bé ressalta sempre l’Altaïr, hi ha algun vincle misteriós entre ells que encara no sap explicar de què es tracta. Us he de posar més escenes des d’altres punts de vista perquè vegeu com els altres el veuen.

«Té uns fums! Mira que anar a exigir-li a l'Altaïr que li expliqui això de l'habitació, quan ell és Mr Secretisme... És de l'únic de qui no sabem res... l'Àstat parla pels descosits, i a la Sue se la veu a venir de lluny, però en Sílver no vol que ningú sàpiga res d'ell. Ara, el, sí que li agrada saber, eh? XD»
Fums? Jo no diria tant... M’encanta que li diguis Mr Secretisme hahahaa també em va fer molta gràcia quan vas dir que volies que tingués alopècia! Sí que li agrada saber, però no li «exigeix» tampoc. Li ho pregunta. L’Altaïr no diu res i ell es queda: Ok molt bé. De fet, ni tan sols hi insisteix, fixa-t’hi. I m’encanta com has parlat dels altres dos. Que «l'Àstat parla pels descosits» i que «a la Sue se la veu a venir de lluny».

«Ah, i ja que m'he ficat amb la Sue i el Sílver, tinc una mica per repartir amb l'Àstat, també... la conversa dels elfs domèstics... *ulls en blanc*. Per pegar-lo. Que jaaaaaa, ja sé que són les "educacions de casa" de què parla Briubruixina, i sé que és una cosa que li han inculcat, però em molesta que faci aquesta mena de comentaris i que ni el Sílver, ni la Sue ni la mateixa Altaïr no li deixin anar algun moc. Algú ho haurà de fer en algun moment! Perquè no és mal noi, però o algú li fot un clatellot seguit d'una bona explicació o seguirà pensant que el que li ensenyen a casa seva és correcte...»
Necessita un clatellot, tu ho has dit!

«Crec que ja m'he allargat molt, oi? Bé, segur que no et molesta, però no crec que em deixi de comentar res...»
Allarga’t tant com vulguis ^^

«Ah sí! Només que PER FI sembla que sabrem alguna cosa de Granny! Per fíiiiiii! Tinc unes ganes boges de saber qui és i com pot ser que l'Altaïr sigui néta del SIrius si els números no quadren. A veure, a veure...! ^^»
Ui... Els números no quadren, eh. La Granny guarda una coseta en una capseta que faran que els números quadrin, ja ho veuràs. Però n’hi ha per temps... Ens farem vells i no hauré acabat de penjar!! O.o

«I per molta creença popular que hi hagi que en els mals moments és quan els artistes més floreixen i més creen... això és una mentida com una casa! Quan un està trist no té ganes de res. És quan un està bé, que pot ser productiu! Així que centra't en tu, en fer coses de t'omplin, en ser feliç... i l'escriptura ja vindrà sola quan la resta estigui bé! :)»
Cert. No creem quan no estem bé. Però jo sóc dels que fa servir el propi dolor per crear. (Això es consideraria masoquisme...?). Em quedo amb aquesta frase genial: « l'escriptura ja vindrà sola quan la resta estigui bé».

Una abraçada!

Antares




AvatarAntares_Black 336 comentaris03/08/2018 a les 19:14:44
#27249Tinc 8 fanfictions i un total de 36 capítols

Cass Ross:

M’ha agradat molt el capítol perquè és la barreja entre la carta i la història. És una mica complicat de fer però te n’has sortit, perquè els dialegs estan relacionats amb el contingut de la carta, i ofereix dinamisme.»
^^ Sí que ha estat complicat. Més del que m’imaginava, la veritat. Però ho he intentat fins que ha sortit! :)

«També es interessant el que Briubruixina va explicant, ofereix un nou punt de vista sobre els professors (especialment sobre l’elf – tinc ganes de saber més coses d’ell) i mola.»
Mmm... Quina història deu tenir al darrere el professor Dàgor?

«Tot i que, pel que fa a la part dels consells que va donant a l’Altaïr, ja es veu que ella no els seguirà pas tots...»
No! Hahahaa Seguirà amb les seves coses! xD

«M’ha sorprès que la Briubruixina fes referència a la frase sobre Slytherin («O qui sap si a Slytherin hi faràs els teus veritables amics»), perquè la va dir en la Tria del 1991, i no sol repetir les seves cançons....»
T’hi has fixat! ;)

«Els personatges m’han agradat molt, especialment l’Àstat i la seva reacció tant genuina amb el llibre al principi de la primera part. No me’n recordava que Sorginoa estava escrit en català, i per tant ells no l’entenien, així que ha estat bé que ho destaquessis.»
És que l’Àstat és tan espontani! ^^
No vull que us oblideu que l’Altaïr té sang catalana, a banda d’anglesa ;)

«També m’he fixat que fas com una distinció entre els ‘Slytherin bons’ (no sé com dir-ho), que serien els amics de l’Altaïr, i els Slytherin més o menys dubtosos, misteriosos o ‘dolents’ serien els altres (les bessones Doppel, el Gaunt, i el Nott – suposo, no sé, aquesta actitud tant solitària deu ser genètica??).»
Bé, sembla que hi ha com una rivalitat, amb bona part ideològica. I sí que s’hi veuen com dos bàndols. Però tots són un xic ambigus, no trobes? La Sue és molt mona i tot el que vulguis, però també té les seves coses. A l’Àstat, se l’ha d’educar un xic molt. En Macmillan no saps mai per on enganxar-lo (i pregunta’t per què és tan bo en duel). Les bessones Doppel les posem al mateix sac, però cada una té la seva pròpia personalitat. L’Até té molta força de voluntat i ambicions, no només té objectiu de fotre, eh. L’Eco és una presumida, però segur que té cop amagats i habilitats com tothom. I la Nix és massa callada perquè sapigueu encara com és. Bé i aquesta actitud tan poc social d’en Nott fa que no sàpigues ben bé com encarar-lo; va al seu rotllo (i no saps de què va el rotllo que es porta...). I també té les seves habilitats secretes. I en Thor Gaunt... Bé, té la família que té (i, com diu la Gee «els teus pares són cosins o què!?») i té les seves opinions... I també tenim altres Slytherins, com la Lucy Weasley (que a mi particularment m’agrada molt, i té coses bones i coses no tan bones) o en Lee Lawless (que, té un cognom que tela...). I els que encara heu de conèixer. És clar que tots són com són per algun motiu.

«I aquesta sensació familiar que l’Altaïr té amb el MacMillan ?? Suposo que és un fil de misteri.»
Un fil que estirarem fins al final, no patiu!

«Em fa gràcia que  (...) No sé si m’explico.»
Sí, sí, l’Altaïr va lenta... Però pensa que l’Altaïr no en sap res, dels Black, perquè l’única que ho sabria és la Granny i aquesta no ho va explicar al seu fill. I menys en deu saber l’Àneu. I la gent suposa que l’Altaïr ja ho sap. Ara ja sap que era una família de pura sang important, però no s’imagina fins a quin punt. Per altra banda, ningú no sabia que en Sírius hagués tingut cap fill, per tant tots es van sorprendre en saber d’una néta seva que va a Hogwarts. I sí que li han preguntat, en Llagot, per exemple.

«(Per cert, quina casualitat, els Black retornen a Hogwarts vint anys després de la mort del Sírius!)»
Mmm Casualitat? Ah, potser sí.

«I quina manera d’acabar la primera part del capítol! És interessant el tema de l’Ignis, i entenc que la Briubuixina n’estigui preocupada, però de moment sembla que no ha fet res malament. (Tot i que tela, no recordava que tingués una actitud tan mal educada.)»
Me mare es espantar molt quan va llegir que llançava una flamarada l’Altaïr. Això ja comença a ser seriós. Però tampoc no crec que li faci gaire mal, només és un malhumorat. Només és un foc (demoníac, tot s’ha de dir) que s’estava tranquil en aquest dormitori i de sobte cinc nenes vénen a molestar-lo.

«Pel que fa a l’actitud de la Susan, estic d’acord amb el que diu la Gee: sembla xulo si el que vol és tenir un secret amb l’Altaïr i fer més estret el seu vincle d’amigues, però bé les Doppel ho saben... per què no ho han de saber els nois??»
Jo penso el mateix...

«Per fi sabem alguna cosa més del tema de les cartes del professor Longbottom! A contrallum, no se m’havia acudit.»
:) Ui, el professor Longbottom...!

«Pel que fa a l’escena de la biblioteca, quan van veure el llibre per primera vegada, és una escena que ja havíem vist? Perquè no em sonava... I l’actitud de Madam Pince! Cada vegada sembla més protectora dels seus llibres i més esquerpa. És l’edat? Tot i així m’ha semblat una actitud una mica estranya: per què era tan intransigent amb que la biblioteca tancava? Per  què aquell llibre – casualment – no se’l poden en dur de préstec? Em fa pensar que potser hi ha alguna cosa més i el llibre és més important del que sembla.»
Madame Pince està fatal... De tota manera, sí, aquest llibre serà important.

«Ai, sí, i per fi sabrem més coses de la Granny!!»
En tindrem una carta imminent (algunes més que la seguiran) i també la veurem per Nadal...

«I pren-te el temps que necessitis, estic totalment d’acord amb el que diu la Gee. Cuida’t, i ens llegim!»
Us ho agraeixo. Tampoc no us vull deixar gaire temps penjats, per això...

Antares